Imperi Seljúcida

(S'ha redirigit des de: Seljúcida)
«Seljúcides» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Dinastia seljúcida».

L'Imperi Seljúcida va ser la creació d'una ètnia turca originaris del nord del mar d'Aral i es va estendre pels actuals Iran, Iraq i l'Àsia Menor entre els segles xi i xiii. En el segle x es van islamitzar adoptant la branca del sunnisme d'aquesta religió. Els seljúcides van tenir un paper important en la creació i expansió de múltiples formes d'art durant el període en què van tenir influència.[1]

Infotaula de geografia políticaImperi Seljúcida
دولت سلجوقیان (fa) Modifica el valor a Wikidata

EpònimSeljuq Modifica el valor a Wikidata
Localització
Seljuk Empire locator map.svg Modifica el valor a Wikidata

CapitalNixapur, Rayy, Isfahan, Hamadan, Merv i Nixapur Modifica el valor a Wikidata
Població
Idioma oficialpersa
àrab
proto-oguz Modifica el valor a Wikidata
Religiósunnisme Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creació1037
Dissolució1190 Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

Al voltant de l'any 985 a causa de l'escassetat de pastures o la pressió d'altres tribus el clan seljúcida es va separar de la resta dels toghuzghuz, una confederació de nou clans assentada entre els mars Aral i Caspi, i es va establir a prop de Khizilordà, a la riba dreta del riu Sirdarià, en el camí de Jend (Kazakhstan). En aquesta època es van convertir a l'islam, encara que no hi ha constància que el mateix Seljuk ho fes. El sultà Gaznèvida Mahmud de Ghazna, que domina la regió, els accepta i converteix en els seus auxiliars.[2]

El clan seljúcida, dirigit pel fill de Seljuk, Musa i els seus dos nebots, Toghril i Çağrı es va dirigir cap a l'Iran entre el 1020 i el 1040, per primera vegada cap al sud, primer a Transoxiana, i després al Khorasan, inicialment per invitació dels governants locals, després sota aliances i conflictes. El seu cap es deia Seljuq, d'on prové el nom de l'imperi, i van iniciar un període de conquestes militars primer per la regió persa del Khorasan. A partir d'aquell moment van adoptar la llengua i els costums perses.

Al voltant de l'any 1034, Toghril i Çağrı van ser fortament derrotats pel qarakhànida Harun Bughra Khan i els seus aliats, forçant-los a escapar de Transoxiana. Inicialment, els turcmans es van refugiar a Khwarazm, que va servir com una de les seves pastures tradicionals, però també van ser animats pel governador local de Ghaznavid, Harun, que esperava utilitzar els seljúcides per als seus esforços per apoderar-se de Khorasan del seu sobirà. Quan Harun va ser assassinat per agents de Ghaznavid el 1035, van haver de fugir de nou, aquesta vegada cap al sud a través del desert de Karakum. Primer, els turcmans es van dirigir cap a la grandiosa ciutat de Merv, però potser a causa de la seva forta fortificació, després van canviar de ruta cap a l'oest per refugiar-se a Nasa. Finalment, van arribar a les vores del gran Khorasan, la província considerada una joia de la corona de Ghaznavida. En 1040 la decisiva victòria seljúcida a la batalla de Dandanaqan va fer caure la dominació ghaznavida al Gran Khorasan.[3]

Toghril va prendre Bagdad el 1055 agafant el títol de Soldà i rei d'orient i occident. El seu successor, Alp Arslan, fill de Çağrı, va establir la capital imperial a l'actual Teheran i es va expandir significativament sobre les possessions de Toghril afegint Alep, Armènia i Geòrgia el 1064 i envaint l'Imperi Bizantí el 1068, del qual va annexionar gairebé tota Anatòlia després de vèncer l'emperador romà d'Orient Romà IV l'any 1071 a la Batalla de Manazkert, i això va significar l'inici del poder turc a Anatòlia.

L'apogeu de l'Imperi va ser amb Màlik-Xah I,[4] que va governar també sobre Jerusalem i Àsia Menor.[5] es expandint l'imperi en diverses direccions, fins a l'antiga frontera iraniana dels dies anteriors a la invasió àrab limitant amb la Xina a l'est i amb els bizantins a l'oest. Màlik-Xah I va traslladar la capital de Rayy a Isfahan. L'imperi Seljúcida posseïa un poderós exèrcit i una administració civil molt eficient. Les escoles fomentaven el sunnisme.

Divisió de l'imperi en 1092Modifica

Quan Màlik-Xah I va morir l'any 1092, l'imperi es va dividir mentre el seu germà i els seus quatre fills es van barallar per la distribució de l'imperi entre ells. Màlik-Xah I va ser succeït a Anatòlia per Kilij Arslan I, que va fundar el Soldanat de Rum als territoris romans d'Orient, i a Síria pel seu germà Tutuix I. A Pèrsia el va succeir el seu fill Mahmud ibn Màlik-Xah, el regnat del qual va ser disputat pels seus altres tres germans Barkyaruq a l'Iraq, Muhàmmad ibn Màlik-Xah a Bagdad i Àhmad Sanjar al Khorasan. Quan Tutuix I va morir, els seus fills Ridwan i Duqaq van heretar Alep i Damasc, respectivament, i també es van disputar entre ells, dividint encara més Síria entre emirs antagònics els uns amb els altres. El 1118, el tercer fill Àhmad Sanjar es va fer càrrec de l'imperi. El seu nebot, el fill de Muhàmmad I, no va reconèixer la seva pretensió al tron, i Mahmud II es va proclamar sultà i va establir una capital a Bagdad, fins al 1131 quan finalment va ser deposat oficialment per Àhmad Sanjar. En altres llocs del territori nominal seljúcida hi havia els ortúkides al nord-est de Síria i al nord de Mesopotàmia; van controlar Jerusalem fins al 1098. La dinastia Danixmendita va fundar un estat a l'est d'Anatòlia i el nord de Síria i va disputar la terra amb el Soldanat de Rum, i Kerbogha va exercir la independència com a atabeg de Mossul.

Massud ibn Muhàmmad, el governant seljúcida de l'Iraq, va atacar el califa Ar-Ràixid posant Bagdad en setge.[6] Durant el setge, la població de Bagdad es va revoltar contra el califa, saquejant el Palau Tahirid i al-Rashid va fugir de la ciutat cap a Mossul, on va abdicar del califat. El seu oncle, al-Muqtafí, va ser elevat al tron per Masud, que es va retirar a l'est.

El 1153, els oghuz a les regions de l'Oxus, Khuttal i Tukharistan es van rebel·lar i van capturar Àhmad Sanjar, que va aconseguir escapar al cap de tres anys però va morir un any després. En aquest temps fou la seva esposa Turkan Khatun qui va exercir el poder polític, però quan la inseguretat va créixer les tropes van oferir el tron a l'exkhan karakhànida Mahmud Khan, fill d'una germana de Sandjar, i que fou reconegut pel sultà de l'oest Muhàmmad II ibn Mahmud (1153-1154); de fet el poder efectiu va passar a diversos emirs com Muayyid al-Din Ay Aba a Nishapur, i Ikhtiyar al-Din Ay Tak a Rayy; poc després de la mort de la seva esposa el 1156, Sanjar va aconseguir evadir-se i arribar a Tirmidh i a Merv, la capital.[7] Els atabegs, com els Zengids i Artuqids, només estaven nominalment sota el sultà seljúcida, i generalment controlaven Síria de manera independent. Quan Ahmad Sanjar va morir el 1157 es va fracturar l'imperi i els atabegs es van independitzar: Els seljúcides del Khorasan al Khorasan i Transoxiana, els Seljúcides de Kirman, el Soldanat de Rum, els salghúrides a Fars, els ildegízides a Iraq i Azerbaijan, els búrides a Síria, els zengites a Al Jazira, i els beghliks turcmans dels danixmendites, ortúkides, saltúquides i mengücekoğulları a l'Asia Minor.

El setge de Bagdad de 1157 va ser l'últim intent seljúcida de capturar Bagdad als abbàssides. El califa al-Muqtafi va defensar amb èxit la seva capital contra els exèrcits de coalició del sultà seljúcida Muhàmmad II ibn Mahmud i Qutb-ad-Din Mawdud de Mossul.[8]

Després de la Segona Croada, Xirkuh, que s'havia establert a Egipte a terra fatimita, va ser succeït per Saladí. Amb el temps, Saladí es va rebel·lar contra Nur-ad-Din Mahmud i, a la seva mort es va casar amb la seva vídua i va capturar la major part de Síria establint la dinastia aiúbita. El Regne de Geòrgia va començar a convertir-se en una potència regional i va ampliar les seves fronteres a costa del Gran Seljúcida. El mateix va passar durant el renaixement del Regne armeni de Cilícia sota Lleó II d'Armènia a Anatòlia. El califa abbàssida An-Nasir també va començar a reafirmar l'autoritat del califa i es va aliar amb el Khwarezmshah Takash.

Toghrul III reunifica breument els seljúcidesModifica

Durant un breu període, Toghrul III va ser el sultà de tots els seljúcides tret d'Anatòlia, però quan Kizil Arslan Uthman, atabeg ildegízida de l'Azerbaidjan, per fer front a les lluites civils, va cridar en ajut al visir del califa abbàssida al-Nasir, Toghrul va intentar fer respectar la seva autoritat i durant quatre anys va resistir a l'atabeg, però després d'uns èxits inicials va fracassar finalment i fou capturat a Hamdan en 1190 i empresonat a l'Azerbaidjan.[9] Kizil Arslan Uthman amb el suport del califa abbàssida es va proclamar sultà.[9]

Toghrul, alliberat en 1192, el 1194 va ser derrotat per Alà-ad-Din Tekix, el xa de l'Imperi Anuixtigínida, i l'Imperi Seljúcida finalment es va enfonsar.[10] De l'antic Imperi Seljúcida, només quedava el Soldanat de Rum a Anatòlia. A mesura que la dinastia va decaure a mitjans del segle xiii, l'Imperi Mongol va envair Anatòlia i el Soldanat de Rum d'Àsia Menor queda aniquilat el 1243, amb la Batalla de Köse Dağ,[11] A partir de 1260, la unitat dels mongols trontolla i condueix a conflictes sense fi i Anatòlia es va dividir en petits emirats anomenats beilicats d'Anatòlia. Cap a 1276 els seljúcides de Rum perderen tot el seu poder encara que nominalment l'imperi es va mantenir fins a 1307. Finalment, un d'aquests, l'otomà, arribaria al poder i conquistaria la resta.

ReferènciesModifica

  1. Bloom, Johnathan M.; Blair, Sheila. «Saljuq». A: [ttps://www.oxfordreference.com/view/10.1093/acref/9780195309911.001.0001/acref-9780195309911-e-807 The Grove Encyclopedia of Islamic Art and Architecture] (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2009. 
  2. Histoire des Seldjoukides et des Ismaéliens Ou Assassins de L'Iran. Elibron Classics. ISBN 0-543-94162-0. 
  3. Grousset, Rene. The Empire of the Steppes: A History of Central Asia (en anglès). Rutgers University, 2002. 
  4. Lambton, Ann K. S.. Continuity and Change in Medieval Persia: Aspects of Administrative, Economic and Social History, 11th-144th Century (en anglès). SUNY Press, 1988, p. 169. ISBN 1438409974. 
  5. Collomb, Rodney. The Rise and Fall of the Arab Empire: And the Founding of Western Pre-Eminence (en anglès). Spellmount, 2006, p. 82. ISBN 1862273278. 
  6. Le Strange, Guy. Baghdad During the Abbasid Caliphate. From Contemporary Arabic and Persian Sources (en anglès). Second ed.. Oxford: Clarendon Press, 1922, p. 327-328. 
  7. Histoire de la Perse depuis les temps les plus anciens jusqu'à l'époque actuelle per John Malcolm, 1821
  8. Muzaffar Husain Syed, Syed Saud Akhtar, B D Usmani. Concise History of Islam (en anglès). Vij Books India, 2011, p. 56. ISBN 9789382573470. 
  9. 9,0 9,1 Zardabli, Ismail B. The History of Azerbaijan (en anglès). London: Rossendale Books, 2014, p. 170. ISBN 978-1-291-97131-6. 
  10. William Bayne Fisher, J. A. Boyle, John Andrew Boyle, Ilya Gershevitch, Ehsan Yarshater, Richard Nelson Frye, Peter Avery, Peter Jackson, Laurence Lockhart, Charles Peter Melville, Gavin Hambly. The Cambridge History of Iran, Volum 5 (en anglès). Cambridge University Press, 1968, p. 191. ISBN 9780521069366. 
  11. (anglès) Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007)

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Seljúcida

Coord.: 36° 12′ N, 58° 48′ E / 36.200°N,58.800°E / 36.200; 58.800