Teoria dels humors

(S'ha redirigit des de: Humorisme)

La teoria dels humors o teoria humoral és una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates de Kos per explicar la diferent personalitat dels individus i etiologia (l'origen de les malalties). Es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que existeixen, relacionada amb els quatre elements i les teories aristotèliques sobre la “justa mesura”. Els humors es classifiquen segons siguin calents o freds i humits o secs, a banda d'associar-se a una estació i una manera de ser. Els humors bàsics que formaven el cos humà segons aquest corrent mèdic eren la sang, la bilis groga (o icor), la flegma i la bilis negra que es trobaven en diferents proporcions. Si la persona mantenia els humors en equilibri, gaudia de salut.

Representació dels quatre humors: colèric, melancònic, flegmàtic i sanguini.

Aquesta teoria justificava procediments mèdics que avui ens poden semblar estranys. Per exemple: per eliminar la febre (excés de calor) es realitzaven sagnies per eliminar la sang (rica en l'humor sanguini responsable de l'escalfor). Tot i l'aberració que ens pot produir avui dia aquestes pràctiques mèdiques formaven part dels ensenyaments de medicina en les universitats més prestigioses d'Europa i aquestes pràctiques eren acceptades i practicades amb una certa normalitat des de l'antiguitat fins a mitjan segle XIX i pràcticament refutades pels estudis de Koch sobre l'origen infecciós de moltes malalties (postulats de Koch). Hi ha certs paral·lelismes entre aquesta teoria i el Yin i Yang oriental, que també es basen a definir la salut com l'equilibri dels components interns.

Segons els humors predominants, es tendia cap a una o altra personalitat; així van sorgir els quatre temperaments concepte que va ser desenvolupat per nombrosos pensadors al llarg de la història i que va ser adaptat a l'època contemporània per David Keirsey, entre d'altres.

La sangModifica

La sang s'associa a la primavera (la renovació de la vida, fortament lligada a la sang). És un humor calent i humit que es lliga amb l'element de l'aire. Les persones amb predomini de la sang són valents i optimistes, busquen el plaer i la passió. En la dicotomia mitològica són persones dionisíaques, dominades pel sentiment i sovint la inconstància. Modernament, es diu que tenen una personalitat artisana, són espontanis i independents que aprenen a base de pràctica i sense gaire visió de futur. Un excés de sang pot causar l'amor boig o el sexe desenfrenat. L'òrgan predominant és el fetge. trastorns mentals, a la vegada psicològics.

La flegmaModifica

La flegma s'associa a l'aigua i a l'hivern, per això és un humor humit i fred. Les persones flegmàtiques (una expressió que ha passat a la cultura popular) no s'alteren per factors externs, són racionals i pragmàtics. Aprenen mitjançant la reflexió i tenen relacions sòlides, tot i que a vegades poden amagar els seus autèntics sentiments. L'òrgan predominant és el pulmó (després es va passar al cervell) i un excés provoca indiferència per la vida o acídia, el pecat de la peresa vital. Es lliga amb el mite de Prometeu. Els estereotips sobre els britànics per fer riure els associen amb aquest temperament.

La bilisModifica

La bilis o bilis groga és un humor calent i sec, ja que està lligat a l'estiu, on predomina el sol i el foc. Per això es poden encendre i tenir un temperament colèric, amb un excés de bilis s'arriba a la violència. Són persones dominants i passionals i sovint tenen interès per la religió. Són un arquetip freqüent en literatura i segueixen el mite d'Epimeteu. De la còlera deriva la malaltia del mateix nom o els còlics. El seu òrgan és la vesícula.

La bilis negraModifica

La bilis negra sorgeix de la melsa i està lligada a la tardor i a la terra. És un humor fred i sec que posa a les persones tristes, el seu excés desemboca en la malenconia o la depressió. Les persones que tenen molta bilis negra són també idealistes, irritables i apol·línies segons la dualitat clàssica. Moltes figures literàries, sobretot al romanticisme, s'ajusten a aquest patró, lligat a l'spleen o avorriment, a la nostàlgia i al voler allò que no es pot tenir. Madame Bovary en seria un exemple.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teoria dels humors