Obre el menú principal

Edat d'or de l'islam

Mapa de l'expansió islàmica, 622-750 (marró cap a 622-632; taronja fosc 632-661; taronja clar 661-750)

L'edat d'or islàmica està tradicionalment datada entre la meitat del segle viii i la meitat del segle xiii.[1][2] Durant aquest període, els artistes, enginyers, erudits, poetes, filòsofs, geògrafs i comerciants del món islàmic van contribuir en gran manera a l'agricultura, les arts, l'economia, a la indústria, al dret, la literatura, la navegació, la filosofia, les ciències, la sociologia i la tecnologia, a la vegada que conservaven les tradicions i aportaven invents i innovacions pròpies.[3] Howard R. Turner va escriure que els artistes i científics musulmans, els prínceps i els treballadors van fabricar junts una cultura única que va influenciar les societats dels altres continents.

Es considera que aquest període s'inicià durant el regnat de Harun al-Raixid del califat abassida (786-809), amb la inauguració de la Casa de la Saviesa de Bagdad, on els acadèmics de diferents cultures d'arreu del món s'hi reunien per a traduir tot el coneixement clàssic a l'àrab.[4][5] Aquesta esplendor arribà a la fi amb la caiguda del califat abbasida arran de les invasions mongòliques i el Setge de Bagdad de 1258.[6] Alguns acadèmics contemporanis, però, marquen la fi de l'Edat d'Or de l'Islam a les darreries dels segles XV i XVI.[7][8][9]

Història dels conceptesModifica

La metàfora d'«edat d'or» apareix per primer cop al segle XIX en els textos orientalistes que parlen sobre la història de l'Islam. Qualsevol definició del terme és ambigua, i depenent si s'hi fa èmfasi en les gestes culturals o militars, es pot fer referència a intervals de temps molt diferents. Per aquesta raó, un autor pot afirmar que l'Edat d'Or de l'Islam coincideix amb la durada del califat, o "fins a sis segles i mig",[10] mentre un altre diria que la seva fi té lloc no més tard que unes dècades després de les conquestes de raixidun, amb la mort d'Úmar i la Primera Fitna.[11]

BibliografiaModifica

ReferènciesModifica

  1. Matthew E.Falagas Effie A. Zarkadoulia George Samonis 2006 Arab science in the golden age (750–1258 C.E.) and today The Federation of American Societies for Experimental Biology Journal 20 1581–1586.
  2. Ahmad Y Hassan, Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century
  3. Howard R.|nom=Turner|nolien=ok|année=1997|titre=Science in Medieval Islam|passage=270|éditeur=University of Texas Press|isbn=0-292-78149-0.
  4. Medieval India, NCERT, ISBN 81-7450-395-1
  5. Vartan Gregorian, "Islam: A Mosaic, Not a Monolith", Brookings Institution Press, 2003, pg 26–38 ISBN 0-8157-3283-X
  6. Islamic Radicalism and Multicultural Politics. Taylor & Francis. 2011-03-01. p. 9. ISBN 978-1-136-95960-8. Retrieved 26 August 2012.
  7. George Saliba (1994), A History of Arabic Astronomy: Planetary Theories During the Golden Age of Islam, pp. 245, 250, 256–7. New York University Press, ISBN 0-8147-8023-7
  8. King, David A. (1983). "The Astronomy of the Mamluks". Isis. 74 (4): 531–555. doi:10.1086/353360
  9. Hassan, Ahmad Y (1996). "Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century". In Sharifah Shifa Al-Attas. Islam and the Challenge of Modernity, Proceedings of the Inaugural Symposium on Islam and the Challenge of Modernity: Historical and Contemporary Contexts, Kuala Lumpur, August 1–5, 1994. International Institute of Islamic Thought and Civilization (ISTAC). pp. 351–399. Archived from the original on 2 April 2015.
  10. "For six centuries and a half, through the golden age of Islam, lasted this Caliphate, till extinguished by the Osmanli sultans and in the death of the last of the blood of the house of Mahomet. The true Caliphate ended with the fall of Bagdad". New Outlook, Volume 45, 1892, p. 370.
  11. "the golden age of Islam, as Mr. Gilman points out, ended with Omar, the second of the Kalifs." The Literary World, Volume 36, 1887, p. 308.

Enllaços externsModifica