Edat d'or de l'islam

L'edat d'or islàmica està tradicionalment datada entre la meitat del segle VIII i la meitat del segle XIII.[1][2] Durant aquest període, els artistes, enginyers, erudits, poetes, filòsofs, geògrafs i comerciants del món islàmic van contribuir en gran manera a l'agricultura, les arts, l'economia, a la indústria, al dret, la literatura, la navegació, la filosofia, les ciències, la sociologia i la tecnologia, a la vegada que conservaven les tradicions i aportaven invents i innovacions pròpies.[3] Howard R. Turner va escriure que els artistes i científics musulmans, els prínceps i els treballadors van fabricar junts una cultura única que va influenciar les societats dels altres continents.

Mapa de l'expansió islàmica, 622-750 (marró cap a 622-632; taronja fosc 632-661; taronja clar 661-750)

Es considera que aquest període s'inicià durant el regnat de Harun ar-Raixid del Califat Abbàssida (786-809), amb la inauguració de la Casa de la Saviesa de Bagdad, on els acadèmics de diferents cultures d'arreu del món s'hi reunien per a traduir tot el coneixement clàssic a l'àrab.[4][5] Aquesta esplendor arribà a la fi amb la caiguda del califat abbàssida arran de les invasions mongòliques i el Setge de Bagdad de 1258.[6] Alguns acadèmics contemporanis, però, marquen la fi de l'Edat d'Or de l'Islam a les darreries dels segles xv i xvi.[7][8][9]

Història dels conceptesModifica

La metàfora d'«edat d'or» apareix per primer cop al segle XIX en els textos orientalistes que parlen sobre la història de l'Islam. Qualsevol definició del terme és ambigua, i depenent si s'hi fa èmfasi en les gestes culturals o militars, es pot fer referència a intervals de temps molt diferents. Per aquesta raó, un autor pot afirmar que l'Edat d'Or de l'Islam coincideix amb la durada del califat, o "fins a sis segles i mig",[10] mentre un altre diria que la seva fi té lloc no més tard que unes dècades després de les conquestes del Primer califat, amb la mort d'Úmar ibn al-Khattab i la Primera fitna.[11]

CausesModifica

Influència religiosaModifica

Els diversos mandats alcorànics i els hadit, que donen valor a l'educació i subratllen la importància d'adquirir coneixements, van tenir un paper vital a l'hora d'influir en els musulmans d'aquesta època en la seva recerca de coneixement i el desenvolupament del cos de la ciència.[12]

Patrocini del governModifica

Els governants musulmans va patrocinar molt els estudiosos, i els millors erudits i traductors notables, com Hunayn ibn Ishaq, tenien sous que s'estima que són l'equivalent als atletes professionals actuals. La Casa de la Saviesa va ser una biblioteca establerta a la Bagdad abbàssida pel califa al-Mansur l'any 825, inspirada en l'Acadèmia de Gundixapur.[13]

Obertura a influències diversesModifica

Durant l'Edat d'or de l'islam, els musulmans van mostrar un fort interès per assimilar el coneixement científic de les civilitzacions que havien estat conquerides. Moltes obres clàssiques de l'antiguitat que d'altra manera es podrien haver perdut van ser traduïdes del grec, el siríac, el persa mitjà i el sànscrit al siríac i l'àrab, algunes de les quals posteriorment es van traduir a altres idiomes com l'hebreu i el llatí.[14]

Els cristians, especialment els nestorians, van contribuir a la civilització islàmica durant el govern dels omeies i els abbàssides traduint obres de filòsofs grecs i de la ciència antiga al siríac i després a l'àrab.[15] També van destacar en molts camps, en particular la filosofia, la ciència (com Hunayn ibn Ishaq,[16] Yusuf al-Khuri,[17] Al Himsi,[18] Qusta ibn Luqa,[19] Joan Mesué el Vell,[20] el patriarca Eutiqui d'Alexandria[21] i Jabril ibn Bukhtishu[22]) i la teologia. Durant molt temps els metges personals dels califes abbàssides havien estat cristians assiris,[23] i entre les famílies cristianes més destacades que van servir com a metges dels califes hi havia els Bukhtishu.[24] Entre els segles IV i VII, es va traduir l'obra conservada des del període hel·lenístic i l'erudita cristiana en les llengües grega i siríaca. Entre els centres destacats d'aprenentatge i transmissió de la saviesa clàssica hi havia col·legis cristians com l'Escola de Nisibis[25] i l'Escola d'Edessa, el centre d'aprenentatge pagà a Harran i el famós hospital i Acadèmia de Gundixapur,[26] que era el centre intel·lectual, teològic i científic de l'Església d'Orient. Molts estudiosos de la Casa de la Saviesa eren de procedència cristiana i va ser dirigida pel metge cristià Hunayn ibn Ishaq, amb el suport de la medicina bizantina. Es van traduir moltes de les obres filosòfiques i científiques més importants del món antic, incloent l'obra de Galè, Hipòcrates, Plató, Aristòtil, Claudi Ptolemeu i Arquimedes.[27] Els perses van tenir una notable contribució a l'edat d'or islàmica en tots els camps de l'esforç cultural.[28]

La influència cultural es va irradiar cap a l'exterior des de Bagdad, però amb la conquesta de Bagdad en 1258 i la destrucció mongola del califat abbàssida, la influència àrab va disminuir, en Iran i l'Àsia Central, que es van beneficiar de l'augment de l'accés intercultural a l'Àsia oriental sota el Pax Mongolica, van florir i es van desenvolupar de manera més distintiva a partir de la influència àrab sota la dinastia timúrida.[29]

Nova tecnologiaModifica

Amb un sistema d'escriptura nou i més fàcil, i la introducció del paper, la informació es va democratitzar fins al punt que, probablement per primera vegada a la història, es va poder viure només d'escriure i vendre llibres. L'ús del paper es va estendre des de la Xina a les regions musulmanes al segle VIII després de la batalla del Talas, on una força formada per àrabs i kirguisos van derrotar els xinesos frenant la seva expansió cap a l'oest, els vencedors van fer presoners nombrosos xinesos dels quals van aprendre les tècniques de la fabricació del paper. Samarcanda esdevindria el primer centre productor de paper del món musulmà millorant el procediment de fabricació[30] i també fou important el Khorasan, arribant a la península Ibèrica al segle X.[31] El paper era més fàcil de fabricar que el pergamí, amb menys probabilitats de trencar-se que el papir, i podia absorbir la tinta, dificultant l'esborrat i fent-lo ideal per portar registres. Els fabricants de paper islàmics van idear mètodes en línia de muntatge de còpia manual de manuscrits per produir edicions molt més grans que les disponibles a Europa durant segles. Va ser d'aquests països on la resta del món va aprendre a fer paper amb lli.[32]

BibliografiaModifica

ReferènciesModifica

  1. Matthew E.Falagas Effie A. Zarkadoulia George Samonis 2006 Arab science in the golden age (750–1258 C.E.) and today The Federation of American Societies for Experimental Biology Journal 20 1581–1586.
  2. Ahmad Y Hassan, Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century
  3. Turner. Science in Medieval Islam (en anglès). University of Texas Press, 1997, p. 270. ISBN 0-292-78149-0. 
  4. Medieval India, NCERT, ISBN 81-7450-395-1
  5. Vartan Gregorian, "Islam: A Mosaic, Not a Monolith", Brookings Institution Press, 2003, pg 26–38 ISBN 0-8157-3283-X
  6. Islamic Radicalism and Multicultural Politics. Taylor & Francis. 2011-03-01. p. 9. ISBN 978-1-136-95960-8. Retrieved 26 August 2012.
  7. George Saliba (1994), A History of Arabic Astronomy: Planetary Theories During the Golden Age of Islam, pp. 245, 250, 256–7. New York University Press, ISBN 0-8147-8023-7
  8. King, David A. (1983). "The Astronomy of the Mamluks". Isis. 74 (4): 531–555. doi:10.1086/353360
  9. Hassan, Ahmad Y (1996). "Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century". In Sharifah Shifa Al-Attas. Islam and the Challenge of Modernity, Proceedings of the Inaugural Symposium on Islam and the Challenge of Modernity: Historical and Contemporary Contexts, Kuala Lumpur, August 1–5, 1994. International Institute of Islamic Thought and Civilization (ISTAC). pp. 351–399. Archived from the original on 2 April 2015.
  10. "For six centuries and a half, through the golden age of Islam, lasted this Caliphate, till extinguished by the Osmanli sultans and in the death of the last of the blood of the house of Mahomet. The true Caliphate ended with the fall of Bagdad". New Outlook, Volume 45, 1892, p. 370.
  11. "the golden age of Islam, as Mr. Gilman points out, ended with Omar, the second of the Kalifs." The Literary World, Volume 36, 1887, p. 308.
  12. Salam, Abdus. Renaissance of Sciences in Islamic Countries, 1994, p. 9. ISBN 978-9971-5-0946-0. 
  13. ; Robert G. Morrison «The Sciences in Islamic societies». A: The New Cambridge History of Islam. 4. Cambridge University Press, 2010, p. 569. 
  14. Gutas, Dimitri. Greek Thought, Arabic Culture: The Graeco-Arabic Translation Movement in Baghdad and Early 'Abbāsid Society (2nd-4th/8th-10th Centuries) (en anglès). Londres: Routledge, 1998. 
  15. Hill, Donald. Islamic Science and Engineering (en anglès). Edinburgh University Press, 1993, p. 4. ISBN 0-7486-0455-3. 
  16. Rashed, Roshdi. Classical Mathematics from Al-Khwarizmi to Descartes (en anglès). Routledge, 2015, p. 33. ISBN 978-0-415-83388-2. 
  17. O'Leary, De Lacy. How greek science passed on to the arabs, 2016. ISBN 978-1-138-97205-6. OCLC 1039098187. 
  18. Sarton, George. «History of Islamic Science». Arxivat de l'original el 12 agost 2016.
  19. Siraisi, Nancy G. Medicine and the Italian Universities, 1250–1600 (en anglès). Brill, 2001, p. 134. 
  20. Beeston, Alfred Felix Landon. Arabic literature to the end of the Umayyad period (en anglès). Cambridge University Press, 1983, p. 501. ISBN 978-0-521-24015-4. 
  21. Griffith, Sidney H. Eutychius of Alexandria (en anglès). Encyclopædia Iranica, 15 desembre 1998 [Consulta: 7 febrer 2011]. 
  22. Contadini, Anna «A Bestiary Tale: Text and Image of the Unicorn in the Kitāb naʿt al-hayawān (British Library, or. 2784)». Muqarnas, 20, 2003, pàg. 17–33. DOI: 10.1163/22118993-90000037. JSTOR: 1523325.
  23. Bonner, Bonner; Ener, Mine; Singer, Amy. Poverty and charity in Middle Eastern contexts. SUNY Press, 2003, p. 97. ISBN 978-0-7914-5737-5. 
  24. Britannica. Nestorian (en anglès) [Consulta: 30 març 2014]. 
  25. Foster, John. The Church of the T'ang Dynasty. Great Britain: Society for Promoting Christian Knowledge, 1939, p. 31. «The school was twice closed, in 431 and 489» 
  26. Frew, Donald «Harran: Last Refuge of Classical Paganism». The Pomegranate: The International Journal of Pagan Studies, 13, 9, 2012, pàg. 17–29. DOI: 10.1558/pome.v13i9.17.
  27. Hyman and Walsh Philosophy in the Middle Ages Indianapolis, 1973, p. 204' Meri, Josef W. and Jere L. Bacharach, Editors, Medieval Islamic Civilization Vol. 1, A–K, Index, 2006, p. 304.
  28. Lewis, Bernard (2004). From Babel to Dragomans: Interpreting the Middle East. Oxford University Press. p. 44. ISBN 978-0-19-517336-9.
  29. Subtelny, Maria Eva «Socioeconomic Bases of Cultural Patronage under the Later Timurids» (en anglès). International Journal of Middle East Studies, 20, 4, novembre 1988, pàg. 479–505. DOI: 10.1017/S0020743800053861.
  30. The Silk Road Encyclopedia (en anglès). Seoul Selection, 18 juliol 2016, p. 1505–. ISBN 978-1-62412-076-3. 
  31. Bloom, Jonathan. Paper Before Print: The History and Impact of Paper in the Islamic World (en anglès). New Haven: Yale University Press, 2001, p. 8–10, 42–45. ISBN 0-300-08955-4. 
  32. Kevin M. Dunn, Caveman chemistry: 28 projects, from the creation of fire to the production of plastics (en anglès). Universal-Publishers, 2003, p. 166. ISBN 978-1-58112-566-5. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edat d'or de l'islam