Ibn Taymiyya
Taqí-d-Din Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Abd-as-Salam ibn Abd-Al·lah ibn Taymiyya al-Harraní, més conegut com a Taqí-d-Din Àhmad ibn Taymiyya o simplement com a Ibn Taymiyya —en àrab تقي الدين أبو العباس أحمد بن عبد السلام بن عبد الله بن تيمية الحراني, Taqī d-Dīn Abu l-ʿAbbās Aḥmad ibn ʿAbd as-Salām ibn ʿAbd Allāh ibn Taymiyya al-Ḥarrānī— (Harran, actual Turquia, 22 de gener de 1263 – Damasc, 26 de setembre de 1328), fou un famós teòleg musulmà que va viure al temps de les invasions mongòliques.
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
22 gener 1263 Harran |
| Mort |
26 setembre 1328 (65 anys) Damasc |
| Religió | Sunnisme |
| Activitat | |
| Camp de treball | Teologia islàmica, fiqh, tafsir, ciència del hadit i política |
| Ocupació | Teòleg, alfaquí, mufàssir i muhàddith |
| Alumnes | Ibn Qàyyim al-Jawziyya, adh-Dhahabí i Ibn Kathir ad-Dimaixqí |
| Obra | |
|
Obres destacables | |
| Família | |
| Pare | Abd-al-Halim ibn Taymiyya |
| Parents |
Majd ad-Din ibn Taymiyyah  (avi patern) |
 | |
Com a membre de l'escola hanbalita va preconitzar el retorn de l'islam a les seves fonts, l'Alcorà i la sunna, i que calia considerar com a bida (innovació no ortodoxa) tot costum que no estès clarament referenciat pel comportament del profeta Muhàmmad i de les primers generacions de musulmans (sàlaf). Va condemnar particularment el culte als sants i va emetre nombroses fàtues incitant a la guerra santa (gihad) contra els xiïtes, els cristians i els mongols. Gran coneixedor de la fàlsafa (filosofia racionalista islàmica), va elaborar refutacions sistemàtiques de les tesis defensades pels filòsofs Al-Farabí, Avicenna i Averrois, criticant la preponderància que aquests donaven a la lògica i la raó.[1]
És considerat una icona i una referència pel moviment salafista actual i és molt respectat pel wahhabisme saudita.[1]