Obre el menú principal

Iconoclàstia és aquella doctrina que s'oposa a la veneració d'imatges o ídols.[1] Usualment, una iconoclàstia és motivada per raons religioses o polítiques. Les persones que s'involucren en una iconoclàstia són anomenades iconoclastes. Etimològicament, iconoclasta es refereix a qui destrossa icones, és a dir, pintures o escultures sagrades.

En llenguatge col·loquial, s'utilitza també per a referir-se a aquella persona que va contra corrent i el comportament de la qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a l'autoritat de mestres dintre d'aquesta, sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.

Contingut

HistòriaModifica

Els moviments iconoclastes acostumen a tenir la finalitat d'acabar, entre la població, amb els ritus o adoracions paganes que romanguin disfressats en la religió dominant. Els moviments més intensos a favor dels iconoclastes s'han donat en el cristianisme bizantí i en l’islam. La iconoclàstia és un fenomen que pot aparèixer en diferents religions, però acostumen a ser el resultat de disputes entre faccions d'una mateixa religió.

Iconoclastes en l'àmbit bizantíModifica

L'emperador Lleó III va manar destruir tota representació cristiana de figures religioses o de l'evangeli, especialment tots els Sants, el 730. El seu fill, Constantí V (741-775) va heretar un greu enfrontament entre una població que majoritàriament estava a favor de l'ús d'imatges i la postura oficial, que finalment es va imposar per les armes. Després del segon concili de Nicea el 787 es va afirmar la veneració d'icones, basant-se en l'encarnació de Jesucrist en home. L'emperador Lleó V l'Armeni (813-820) va instaurar un segon període de lluites el 813 que va continuar pels seus successors fins a l'emperador Teòfil. En morir aquest, la seva esposa Teodora va mobilitzar els partidaris de la iconodulia i va proclamar la restauració d'icones el 843.

Iconoclastes en l'àmbit islàmicModifica

Els musulmans tenen la prohibició de representar figures humanes en les mesquites, no la prohibició general de l'ús de la figura humana.

Iconoclastes en l'àmbit protestantModifica

Alguns protestants clamen per la destrucció de l'art catòlic acusant-lo d'idolatria (o culte a les imatges), degut al fet que els seguidors d'aquests corrents solament creuen en el Déu totpoderós i vivent com a única deïtat veritable.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

* Antonio Calisi, I Difensori Dell'icona: La Partecipazione Dei Vescovi Dell'italia Meridionale Al Concilio Di Nicea II 787, Createspace Independent Pub 2017,ISBN 1978401094 ISBN 978-1978401099

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.292. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 1r desembre 2014]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iconoclastes