Jaime de Armiñán
Jaime de Armiñán Oliver (Madrid, 9 de març de 1927) és un escriptor, novel·lista, autor teatral, director i guionista cinematogràfic i televisiu espanyol. Guardonat amb el Goya d'Honor de l'Acadèmia de Cinema d'Espanya en 2014.
 (2014)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 9 març 1927 (96 anys) Madrid |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | director de cinema, guionista |
| Activitat | 1961 – |
| Família | |
| Cònjuge | Elena Santonja (1956–2016) |
| Fills | Eduardo Armiñán Santonja |
| Pares | Luis de Armiñán i Carmen Oliver Cobeña |
Premis
| |
    | |
BiografiaModifica
Va néixer en el si d'una família d'artistes, polítics i escriptors. La seva àvia i la seva mare eren respectivament les actrius Carmen Cobeña i Carmita Oliver; el seu avi el dramaturg i escultor Federico Oliver i el seu pare el periodista i governador civil Luis de Armiñán.[1] Es llicencia en Dret en la Universitat Complutense de Madrid. Els seus primers passos al món de l'art, es remunten a la seva labor com a articulista en publicacions com Fotos i Dígame, alhora que les seves incursions en el camp del drama teatral el porten a escriure Eva sin manzana (1953), Sinfonía acabada (1955) o Nuestro fantasma (1956).
Es va educar en el Col·legi Estudi , hereu de la Institució Lliure d'Ensenyament, fundat per Ángeles Gasset, Jimena Menéndez Pidal i Carmen García del Diestro.[2]
Va començar al món de la televisió des de les seves primeres emissions en 1957, sent un dels principals responsables de programes de ficció durant gairebé dues dècades. També escriu guions per al cinema sobretot amb el director José María Forqué, col·laborant en La becerrada (1962) o Yo he visto la muerte (1965).
A la fi de la dècada de la dècada del 1960, Jaime de Armiñán debuta com a director cinematogràfic amb Carola de día, Carola de noche (1969), i va consolidant el seu propi estil fins a estrenar Mi querida señorita (1971), pel·lícula escrita al costat de José Luis Borau, amb la qual va aconseguir la candidatura en els Oscars de Hollywood. La pel·lícula aborda la temàtica de l'amor heterodox i les vides marginals, elements comuns al llarg de la seva filmografia que es repetiran en pel·lícules com El amor del capitán Brando (1974), Al servicio de la mujer española (1978), El Nido (1980) —novament designada per a l'Oscar— o Stico (1984), pel·lícula en què es planteja el conflicte d'un catedràtic de Dret Romà que, incapaç de viure amb certa autonomia la seva vida diària, s'ofereix com a esclau a un dels seus pitjors alumnes.
A la fi de la dècada del 1980, torna a la televisió amb sèries tan populars i reeixides com Juncal (1988) i Una gloria nacional (1992), interpretades per Francisco Rabal. Després de rodar Al otro lado del túnel (1994), que va significar el comiat del cinema de Fernando Rey, i El palomo cojo (1995), va tornar a la direcció en 2008 amb 14, Fabian Road, que van protagonitzar Julieta Cardinali, Ana Torrent i Ángela Molina i que amb prou feines va tenir recorregut comercial.
Hat continuat la seva tasca com articulista, principalment als diaris ABC i El Mundo.[3][4][5][6]
Està casat des de 1956 amb Elena Santonja, amb la que té tres fills. Els seus fills Álvaro (1959) i Eduardo de Armiñán (1962) també són professionals de la direcció en cinema i televisió.[7]
PremisModifica
- Guanyador del Premi Ondas en 1961 i 1989.
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts de 1985.- Goya d'Honor de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya en 2014.
.svg){kind=small}
FilmografiaModifica
(D) — Director; (G) — Guionista; (DG) — Director i guionista
Trajectòria en televisióModifica
- Érase una vez... (1959), primer espai infantil de TVE
- Cuentos para mayores (1959)
- Gran parada (1959)
- El secreto del éxito (1959)
- Galería de maridos (1959)
- Cuando ellas veranean (1960)
- Galería de esposas (1960)
- Una pareja cualquiera (1961)
- El personaje y su mundo (1961)
- Mujeres solas (1961)
- Chicas en la ciudad (1961)
- La pata del conejo (1962)
- Trío de damas (1962–1963)
- Día a día (1962)
- El hombre, ese conocido (1963)
- Confidencias (1963–1965)
- Tiempo y hora (1965–1966)
- Del dicho al hecho (1971)
- Las doce caras de Juan (1967)
- Historia de la frivolidad (1968)
- Fábulas (1968)
- Del dicho al hecho (1971)
- Las doce caras de Eva (1971–1972)
- Tres eran tres (1972–1973)
- Suspiros de España (1974)
- Ramón y Cajal: Historia de una voluntad (1982)
- Cuentos imposibles (1984)
- Juncal (1989)
- Una gloria nacional (1992).
Obra literàriaModifica
- Biografía del circo Jaime de Armiñán, Logroño, 2014. Pepitas de calabaza. ISBN 978-84-15862-27-7
ReferènciesModifica
- ↑ «Cine de la Flor: Cine multiuso». Diari ABC, 02-08-1998. [Consulta: 2 desembre 2012].
- ↑ «"ESTUDIO" / FUNDACIÓN ESTUDIO (MADRID). 15 Centenario de Carmen García del Diestro (1908/2001)» (en castellà). http://biblioteca-colegio-estudio.com/,+2009.+[Consulta: 25 novembre del 2016].
- ↑ «Carmita Oliver». Diari ABC, 27-03-1991. [Consulta: 2 desembre 2012].
- ↑ «Chinorris». Diari ABC, 05-05-1993. [Consulta: 2 desembre 2012].
- ↑ «Cine de la Flor: La Carbonerita». Diari ABC, 19-03-1993. [Consulta: 2 desembre 2012].
- ↑ «Cine de la Flor: La película de la semana». Diari ABC, 08-09-1997. [Consulta: 2 desembre 2012].
- ↑ «Las cámaras también tienen las patas negras y dan cornadas». Diari ABC, 04-05-2011. [Consulta: 2 desembre 2012].
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaime de Armiñán |
