Dramatúrgia

(S'ha redirigit des de: Autor teatral)

La dramatúrgia a les arts escèniques és la teoria general de les ciències de l'espectacle i alhora la creació d'un espectacle dramàtic. La dramatúrgia compon, estructura, organitza i estudia els mecanismes de comunicació entre l'escenari (els intèrprets, l'escenografia i la posada en escena en general) i el públic en un espectacle; inscrits en una cultura i temporalitat històrica determinades. En altres paraules, és l'estudi de la producció del sentit i manipulació dels signes teatrals d'una obra de teatre, d'un autor, d'un director, d'un grup de teatre, un gènere, una època, etc.[1]

La dramatúrgia d'un espectacle inclou dues fases, una d'anàlisi i una altra de creació. Els crítics de teatre només activen la primera mentre que els creadors -intèrprets, tècnics, directors, escriptors i traductors- n'activen les dues.[1]

Un dramaturg o autor teatral és un autor d'obres de teatre. L'autoria d'una obra teatral pot ser individual o col·lectiva, d'autors coneguts o anònima. La representació teatral és un art d'actuació i no d'escriptura, el text teatral pot perdurar en el temps però el teatre és efímer i instantani.

Història de la literatura

modifica
 
Aristòfanes.
 
Shakespeare.
 
Anton Txékhov.
 
Samuel Beckett.
 
Mercè Rodoreda.
 
Oscar Wilde.

Els primers escriptors de textos dramàtics de què es té constància a la literatura occidental són els grecs, com ara Èsquil (L'Orestíada, Els set contra Tebes), Sòfocles (Antígona, Èdip Rei), Eurípides (Electra, Medea, Ifigènia a Aulis) i Aristòfanes (Plutus, Lisístrata, Les granotes, Els cavallers, Els núvols, Els ocells, La Pau).

Innovacions i canvis en la dramatúrgia

modifica

Amb Sòfocles, es van introduir nombroses aportacions en la tècnica dramàtica. Les dues importants aportacions van ésser la introducció d'un tercer actor a l'escena, que permetia complicar notablement la trama i realçava el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura de la moda de les trilogies, ja anteriorment imposada per Èsquil, que converteix cada obra en una unitat dramàtica i psicològica independent,i no en una part d'un mite o tema central.[2]

Evolució de la dramatúrgia contemporània

modifica

Durant el segle xvii van destacar:

Durant el segle xviii van destacar:

Durant el segle xix van destacar:

Durant el segle xx van destacar:

Característiques d'una obra dramàtica

modifica

Les obres dramàtiques representen un conflicte humà, a partir de l'enfrontament de dues forces contraposades. Aquest conflicte ha de resoldre's a partir d'accions que el, o els, protagonista de l'obra duu a terme. Una vegada que el conflicte se soluciona, l'obra finalitza. A diferència dels textos narratius, les obres dramatúrgiques manifesten la seva riquesa a partir dels diàlegs i no necessiten a un narrador. En aquestes obres teatrals, la història es desenvolupa a partir de l'enllaç entre els diferents diàlegs.

Per a què una obra pugui classificar-se dins del gènere de la dramatúrgia ha de comptar amb una determinada estructura, en la qual es defineixen tres parts:

Exhibició del conflicte

Es presenten els personatges, l'escenari i la trama principal que serà el fil conductor de l'obra. El conflicte és l'eix fonamental d'una obra dramàtica, sense aquest no pot haver-hi drama. La presentació d'aquest varia segons l'obra, depenent de la visió del dramaturg pot realitzar-se:

  • A partir d'un personatge, com si el problema fos una entitat dintre l'obra
  • Des d'un punt de vista que escapi de les voluntats dels personatges de l'obra

Desenvolupament de l'acció

A mesura que avança l'obra, el conflicte adquireix més força i posa a prova els principis o les facultats dels personatges. També dota a l'obra del seu caràcter artístic. El pensament dramàtic, com a tal, sorgeix d'aquesta contraposició d'una realitat amb les idees dels personatges i la voluntat que aquests posin per a superar els obstacles de la realitat.

Desenllaç de l'acció

Quan el protagonista aconsegueix superar l'obstacle i ja no existeix el conflicte inicial, es dona per finalitzada l'obra. En alguns casos, qui desapareix no és el conflicte en si mateix sinó el protagonista de l'obra.

Vinculació amb altres arts

modifica

Encara que està fortament vinculada al teatre, la dramatúrgia també està present en el cinema i en la televisió. Això vol dir que un dramaturg pot ser autor de guions cinematogràfics i de llibrets de telenovel·la, per exemple.[3]

El terme dramatúrgia també s'aplica a les tasques dels directors, creatius i altres tècnics teatrals. Per tant, es parla de la dramatúrgia del director, de l'il·luminador, de l'attrezzista o de l'escenògraf fent referència a la seva lectura particular del text dramàtic i la seva aplicació a l'escenari.[4]

Dramatúrgia a Espanya

modifica

A Espanya, una sèrie d'estudiosos i filòlegs com Durán, Amador de Ríos o el propi Menéndez Pelayo van plantejar la necessitat de crear un projecte d'un Teatre Nacional capaç de desenvolupar un pont entre el els autors amateurs i el teatre burgés del seu temps. Més tard, ja entrat el S. XX, intel·lectuals i artistes com Rivas, Machado o Casona aborden la reflexió sobre com preservar la continuïtat d'aquest empeny de construcció històrica i cultural al marge de la seva impronta nacional-burgesa. Aquesta iniciativa és violentament avortada per la guerra civil.

Posteriorment, les condicions socials i polítiques del franquisme fan impossible qualsevol intent en aquest sentit. Així, per exemple, la prohibició i desatenció per raons ideològiques de l'obra de Valle-Inclán resulta, com diria ell mateix, paorosament significativa. Arriba la democràcia i amb ella un notable impuls en la vida escènica: es crea la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, el Centre Dramàtic Nacional i es duu a terme una ambiciosa modernització d'infraestructures i equipaments, tot això mentre es va diluint la censura. Tot i així, per evitar un delicat debat sobre escenes i identitats es deixa passar, una vegada més, l'oportunitat de realitzar un projecte cultural de gran envergadura sobre la literatura dramàtica espanyola. Aquest seguit d'omissions han comportant múltiples carències i difusions en l'escena espanyola, com l'escassetat d'estrenes del repertori espanyol en l'últim quart del S.XX. Com a conseqüència de tot això, ha faltat en l'escenari espanyol un decidit projecte institucional de protecció, impuls i desenvolupament d'aquest patrimoni.[5]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 Foguet i Boreu, Francesc; Batlle, Carles (coord.); Gallén, Enric (coord.). La representació teatral. Barcelona: UOC, 2003. ISBN 9788497880169. 
  2. «Sófocles el dramaturgo» (en castellà). [Consulta: 4 maig 2016].
  3. «Dramaturgia (teatre)». [Consulta: 4 maig 2016].
  4. Cantú Toscano, Manuel «La dramaturgia de la dramaturgia». Una aproximación desde las ciencias de la complejidad, 04-05-2016. Arxivat de l'original el 2012-01-04 [Consulta: 4 maig 2016].
  5. Caballero, Ernesto «¿Dramatugia española?». El Cultural, 04-05-2016.