Obre el menú principal

Prefectura Superior de Policia de Catalunya

organisme policial

La Prefectura Superior de Policia de Catalunya és un organisme policial que depèn del Cos Nacional de Policia Espanyol. En la major part de les oficines s'expedeixen els documents d'identitat de ciutadans espanyols, competència exclusiva del Cos Nacional de Policia.[1] Té la seu central al número 43 de la Via Laietana de Barcelona.

Infotaula d'organitzacióPrefectura Superior de Policia de Catalunya
Comissaria de la Policia Nacional - Via Laietana.JPG
Dades
Tipus policia
Organització i govern
Seu 
Altres dades
Número de telèfon +34-932-90-32-42

Lloc web Lloc web
Modifica les dades a Wikidata

EdificiModifica

Es tracta d'una finca inicialment pertanyent a la família Rubió i Balaguer. És un edifici eclèctic de l'arquitecte Jeroni Granell, de l'any 1878. Inicialment, l'entrada principal era a la riera de Sant, 12, ja que en aquella època no hi havia la via Laietana. En obrir aquest carrer per fer una via de comunicació fins al mar, Puig i Cadafach va decidir que no s'enderroqués aquesta finca i va encarregar la construcció de la façana actual.

Durant el període franquista, els despatxos dels grups i les sales d’interrogatori es repartien en les diverses plantes, i els calabossos estaven ubicats al soterrani. També hi havia un espai dedicat a arxiu, on es conservaven els informes confidencials, declaracions de detinguts i les fitxes en un conjunt de calaixeres metàl·liques.[2]

HistòriaModifica

L'any 1928 Teresa Vidal Quadres Rabassa va comprar l'actual assentament de la prefectura a Luis Fernández d'Alós de Martí, inclòs un habitatge de tres plantes i un petit jardí. Tot seguit Teresa Vidal va encarregar la construcció d'un edifici de cinc plantes, baixos i soterrani. Una vegada construït, el va vendre a l'Estat, representant al Ministeri de la Governació, el governador civil del moment José de Azcárraga Gutiérrez de Caviedes, que el va fer servir com a seu de la Prefectura Superior de Policia. El preu de la compra va ascendir a 1.700.000 pessetes. Les escriptures es van formalitzar davant el notari Manuel Pinesa el 26 d'abril de 1929, data en què passà a ser la Prefectura Superior de Policia. Formalment, es va inscriure en el Registre Mercantil el 14 de juny de 1929.[3] D'altres fonts indiquen que la finca es va vendre el 1929, però per convertir-se en un dels hotels de l'exposició internacional de 1929.

Comissaria de la GeneralitatModifica

Segons aquesta font, va ser la Generalitat Republicana qui va adquirir l'edifici el 1931 per instal·lar-hi la seu de la Comissaria General d'Ordre Públic, sota les ordres de Frederic Escofet.[4] Després de la Guerra Civil, la comissaria va esdevenir la seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya. En aquest edifici hi van treballar dirigents com Miquel Badia, dirigent d'Estat Català i comissari d'Ordre Públic la primavera del 1936, i Frederic Escofet.[5] Fou des d'aquest edifici que Lluís Companys gestionà els primers dies de revolta militar de juliol del 1936.[6][7]

Repressió franquistaModifica

El 1941 el règim franquista va dedicar l'edifici a la Sisena Brigada d'Investigació Social, també dita Brigada Político-Social (BPS), convertint els seus despatxos en el centre de la repressió violenta de tota oposició al règim. Estava estructurada en grups especialitzats: Grup I - Afers Laborals, Grup II - Activitats Catalanoseparatistes, Grup III - Activitats Comunistes, Grup IV - Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials, Grup VII - Servei d’Universitat.[2] El seu primer dirigent fou Eduardo Quintela Bóveda.[5]

Els calabossos dels soterranis es van fer servir com a sales de tortura. Destaca el rol dels germans Antonio i Vicente Creix, comissaris d'aquesta brigada i coneguts pel seu historial d'extorsions. Segons Enric Pubill, president de l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme, que hi va passar 31 dies l'any 1949, Antonio es va especialitzar a perseguir comunistes, mentre que el germà petit, Vicente, seguia de prop els cercles universitaris i catalanistes. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán els va definir com a "professionals de la humiliació". També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com Joan Oliver, Joan Comorera o Gregorio López Raimundo, Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, entre molts d'altres. Algunes de les tècniques de tortura aplicades eren, entre altres, el corro, en què el detingut era al centre d’una circumferència de policies que li pegaven a discreció cops de puny, de porra o puntades de peu. Un altre era la banyera, que consistia en l’ofegament a petites dosis: posar i treure el cap en una galleda plena d'aigua o orina. Amb la tècnica de la cigonya emmanillaven els canells per darrere dels genolls, deixant els detinguts llargues hores a la gatzoneta.[2] El Govern franquista va signar uns pactes amb els Estats Units, gràcies als quals alguns dels agents de Via Laietana van rebre classes de lluita anticomunista a la seu del FBI als Estats Units.[5] Es responsabilitza als germans Creix de planificar l'assassinat del guerriller Quico Sabater, de desactivar la Caputxinada i d'interrogar als implicats en els fets del Palau de la Música.[5] El 1968, Antonio Creix fou destinat al Païs Basc per participar en les detencions del Procés de Burgos i Vicente va esdevenir el cap del BIS a la ciutat.

Segons el cens de 1974, la BIS tenia 120 funcionaris de plantilla, i el departament d’Ordre Públic adscrit, uns 79 més.[2]

TransicióModifica

Després de la transició, formalment les tortures es van acabar. Però, fins ben entrada la transició la Via Laietana es considerà un sinònim de policia franquista, ja que la Prefectura no es va aconseguir desfer de la seva imatge sòrdida.[6]

La documentació històrica del BIS es va conservar en un magatzem de la Casa Vilardell, per ser enviada posteriorment a l'Arxiu Històric de la Policia Espanyola, a Alcalá de Henares. Mentre es conservaven a la Casa Vilardell, l'historiador Antoni Batista en va poder fer fotocòpies, actualment conservades al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Destaquen els atestats fitxes dels detinguts de l’Assemblea de Catalunya o informes de seguiments.[4]

Posteriorment, l'edifici esdevindria la comissaria central de Barcelona fins al desplegament dels Mossos d'Esquadra a principis del segle XXI. Actualment l'ocupen algunes unitats especialitzades de la Policia Nacional Espanyola.

Proposta de museïtzacióModifica

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l'espai. Anys més tard, l'estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.[2] La proposta va tirar endavant tot i els vots en contra del Partit Popular.[8] L'objectiu és crear un museu-centre memorial, documental i arxivístic de la repressió franquista a Catalunya. Una altra proposta que valora el consistori barceloní és crear un espai similar a la Presó Model.[9]

ProtestesModifica

La seva ubicació al mig de la via Laietana, l'ha convertit històricament en un centre crític la majoria de protestes que baixen tradicionalment per aquesta avinguda, que en algunes ocasions han acabat en enfrontaments violents. Destaquen la manifestació de capellans de 1966, i la protesta posterior al desallotjament del cinema Princesa, l'any 1996, que va acabar amb una batalla campal a la via Laietana.

Dirigents històricsModifica

ReferènciesModifica

  1. «Página Oficial de la DGP-Organización Periférica» (en es). [Consulta: 31 desembre 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «La història amagada de la Via Laietana» (en ca). Ara.cat.
  3. «Página Oficial de la DGP-Organización Periférica» (en es). [Consulta: 31 desembre 2017].
  4. 4,0 4,1 «Una comissaria de trista memòria» (en es-es). Betevé.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Theros, Xavier «La casa de los horrores» (en es). EL PAÍS, 14-08-2012.
  6. 6,0 6,1 6,2 Martí, Pep «Via Laietana, 43: el niu de la bèstia» (en ca). Nació Digital.
  7. Homs, Víctor Farradellas i. 50 batalles de la història de Catalunya: Els combats que han format la nació catalana (en ca). ARA LLIBRES, 2016-09-10. ISBN 9788416154999. 
  8. «El congreso aprueba que la comisaría de Via Laietana se convierta en un museo». La Vanguardia.
  9. EFE «ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista» (en ca). EL PAÍS, 30-05-2017.

BibliografiaModifica

  • Batista, Antoni. La carta : historia de un comisario franquista. 1. ed.. Madrid: Debate, 2010. ISBN 9788483068755. 
  • Antoni Batista El gran torturador franquista a la revista Sàpiens núm 95, setembre de 2010 (p. 48-53)