Obre el menú principal

Josep Lleonart i Maragall (Barcelona, 1880 - 1951) fou un poeta, escriptor, traductor i literat barceloní.

Infotaula de personaJosep Lleonart i Maragall
Josep Lleonart 0912.JPG
L'autor als anys 1920
Biografia
Naixement 1880
Barcelona
Mort 1951
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Activitat
Ocupació literat, poeta i traductor
Modifica les dades a Wikidata

Se l'ha considerat tradicionalment com un poeta del modernisme, si bé alhora assenyalant la seva participació en diverses iniciatives del noucentisme, tot i que tradicionalment el que s'ha destacat és el seu maragallisme (amb la circumstància afegida de ser nebot del poeta), amb una influència inconcreta, però profunda, de Goethe i dels literats alemanys.[1]

BiografiaModifica

De ben jove tingué oportunitat de viatjar i estudiar a Suïssa i Alemanya. Allí s'hi formà i hi conegué a fons la literatura alemanya, per la qual cosa al llarg de la seva vida traduí diverses obres de Goethe: Hermann i Dorotea, Faust, Egmont; i féu esforços per tal de divulgar la cultura alemanya a Catalunya.[cal citació]

Col·laborà a diverses publicacions: Vell i Nou, La Revista, La Nova Revista (1927-1929) i La Veu de Catalunya. La seva vida fou dedicada completament a les lletres, però amb no gaire fortuna. L'any 1937 escrivia:

« L'època s'està formant, i ningú no sap com ens situarà, en quina posició ens deixarà caure o ens mig redreçarà. Jo guardo dins l'ànima cadascuna de les coses viscudes. No m'obsessiono. Hi ha també molt d'amor i ajut, enmig de la ineducació, de la petitesa d'ànim, l'enveja que ja des d'adolescent m'han ferit d'una manera marcada, no deixant-me trobar la meva pàtria ni dins ella. »

Aquests mots són un bon testimoni de la incertesa que presidí la seva professionalització com a home de lletres.[cal citació]

Activitat literàriaModifica

PoesiaModifica

En la seva producció poètica hi destaquen els volums Elegies germàniques (1910), Tres poemes (1920) i Les elegies i els jardins (1938).[2]

Elegies germàniques, el seu primer recull, és un llarg poema narratiu constituït per més de quatre mil decasíl·labs i en el qual expressa en clau el seu procés de formació i especialment el coneixement de l'amor. Martí, el narrador, amb qui s'identifica Lleonart, manté en alguna de les sis elegies que componen el recull, apassionats diàlegs amb Elsa,

« 'filla d'Alsàcia, la que és forma dels seus somnis i anhels d'infant i d'adolescent, per ell l'alba del món, la seva riquesa, i desvetlladora dels cants en què es desborda en joia tota l'anterior sensibilitat. »

Els poemes, així, revelen una ingenuïtat natural, un abrandament, que tot emprant formes èpiques i dramàtiques, també líriques, esdevé confessió autobiogràfica, Eugeni d'Ors arribà a dir, sorneguerament, que el llibre li semblava traduït de l'alemany.[cal citació]


Tres poemes fou escrit en una època de crisi, signifiquen un retorn a la fórmula expressiva del primer llibre: la confessió personal.[cal citació]

L'any 1914 publicà La merla i altres cants (fou reelaborat el 1937 amb el títol El poema de la merla), per a molts el volum més maragallià de la seva producció: per l'expressió, per la contemplació del món exterior —la natura—, reduït a arbre, vinya i ocell, sense cap mena de pretensió simbòlica.[cal citació]


En altres llibres efectuà noves incursions en la temàtica amorosa, a Un tragi-poema (1934), o en motius modernistes, a Odes i ciutats de visió (1930). El punt més alt de la seva evolució poètica l'aconsegueix amb Les elegies i els jardins (1938), premi Joaquim Folguera 1937, on es retroben unes sospitoses coincidències amb títols i temes de Maragall

  • (Tres vides de muntanya
    Nit del Pirineu
    Pirinenques
    Paternal, etc.).[cal citació]

Pòstumament varen editar-se els darrers treballs seus, amb el títol de Jornades líriques (1981), amb pròleg d'Enric Cassany. El llibre significa una reincidència en l'estil i els interessos de Les elegies i els jardins.[cal citació]

Narrativa, teatre i assaigModifica

Al marge de la seva dedicació a la poesia, l'esforç cabdal, escriví un Manual d'història general de la cultura, diverses obres de teatre i algunes novel·les: Vida estreta (1926), El camí errat (1927), Dues conversions i una mort (1927), Rondant la nit (1931) (Premi Concepció Rabell), El sobrevingut (1932) i Sonata domèstica (1935).[cal citació]

TraduccióModifica

Començà la seva tasca de traductor a l'inici del segle XX, amb la publicació en català de diverses obres de Richard Wagner, en versions en vers i adaptades a la música, amb la col·laboració del músic Antoni Ribera, i amb les versions al català de l'obra de Goethe, seguint els passos del seu oncle Joan Maragall.[2] Traduí de l’obra dramàtica en vers Torquato Tasso (1906) i, aproximadament una dècada després, publicà una àmplia mostra de l’obra poètica de Goethe sota el títol Herman i Dorotea i altres obres.[2] Entre altres autors alemanys per ell traduïts hi ha Richard Dehmel (en publicà un tast el 1918) i el premi Nobel Paul Heyse (Dos ànimes, 1925).[2] En aquest moment Lleonart ja havia conclòs la traducció completa del Faust, Per encàrrec de Joan Puig i Ferreter, director literari d’Edicions Proa, traduí el Faust de Goethe, que es publicà l'any 1938, com a commemoració dels deu anys del primer títol de la biblioteca “A Tot Vent” de l’editorial.[2] També versionà obres de la literatura italiana clàssica, com alguns poemes esparsos del Dant o de Miquel Àngel.[2] Abans de la guerra ja havia traduït alguna obra de narrativa al castellà, com Calidoscopio (1937) de Stefan Zweig o La carrera Doris Hart (1938) de Vicki Baum, activitat que incrementà notablement en la postguerra.[2] També en aquest període publicà nombrosos treballs de caràcter biogràfic, en especial sobre autors que havia traduït.[2]

Sentiment poètic i fidelitat lingüística [cal citació]Modifica

Josep Lleonart heretà del seu oncle Joan Margall una particular concepció de l'acte poètic, lligada plenament al romanticisme. Com confessava el 1933:

« He servit dos ideals, el primer dels quals podríem dir que en els fons existia dins meu abans i tot que comencés a escriure. Aquest primer ideal ha estat la fidelitat a un sentiment religiós i a un sentiment poètic que em són congenials; l'un i l'altre informen la meva visió del món i donen un to a les meves afeccions, des que jo pugui tenir memòria del fet d'existir. Aquest ideal de fidelitat a un sentiment poètic i a un sentiment místic, que són tot jo, l'he servit sovint contra corrent de privacions i conflictes. »

És d'allò més característic d'aquesta actitud, la consideració de la poesia com un instrument de coneixement, amb un caràcter gairebé sagrat, en la línia d'un Novalis. La perfecció expressiva era el segon dels seus ideals:

« Segonament:un ideal de responsabilitat pensant que, fill d'una terra que està en via dels darrers perfeccionaments de la seva llengua jo havia de dur el gra de sorra a l'obra col·lectiva »

Aquests dos ideals, de costat amb la contemplació ingènua de l'espectacle de la Natura i l'accés fàcil de la pròpia intimitat al vers, el relacionen inevitablement amb Maragall.

ObresModifica

Obres presentades als Jocs Florals de Barcelona[3]

  • Oda a Eugènia (1923)
  • Elegia tardoral (1932)
  • Elegia del passat (1933)
  • Tres cançons de muntanya (1933), 1r accèssit a la Flor Natural
  • Vall del Fresser (1934)
  • Nit de Pirineu (1934)

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica