Pierre-Simon Laplace

Pierre-Simon Laplace (Beaumont-en-Auge, Normandia, 23 o 28 de març del 1749 - Paris, 5 de març del 1827), fou un brillant matemàtic, astrònom i físic francès. Ja amb 24 anys se l'anomenava "el Newton de França" per alguns dels seus descobriments. És particularment cèlebre per la seva obra que escrigué entre 1799 i 1825, Traité de Mécanique Céleste, la qual, com a autor, sostenia que: «oferix una completa solució al gran problema mecànic que presenta el sistema solar»; va aparèixer en cinc volums i fou publicada a París.

Pierre-Simon Laplace

Nom original	(fr) Pierre Simon Laplace
Biografia
Naixement	23 març 1749 Beaumont-en-Auge (Regne de França)
Mort	5 març 1827 (77 anys) París (França)
Sepultura	Cementiri de Montparnasse 48° 50′ 16″ N, 2° 19′ 42″ E
10è Seient 8 de l'Acadèmia Francesa
11 abril 1816 – 5 març 1827 ← Michel Regnaud de Saint-Jean d'Angély – Pierre Paul Royer-Collard →
Parell de França
4 juny 1814 – 5 març 1827
Membre del Senat conservador
24 desembre 1799 – abril 1814
Ministre de l'Interior de França
12 novembre 1799 – 25 desembre 1799
President Acadèmia Francesa de les Ciències
1796 –
President Societat de Geografia de París
Dades personals
Religió	Agnosticisme
Formació	Universitat de Caen Collège du Bois
Director de tesi	Jean le Rond d'Alembert
Activitat
Camp de treball	Mecànica celeste, Teoria de la probabilitat, anàlisi matemàtica, matemàtiques, mecànica i astronomia
Ocupació	matemàtic, professor d'universitat, físic teòric, estadístic, escriptor, filòsof, físic, polític, astrònom, científic
Ocupador	École Normale Supèrieure Bureau des Longitudes Institut de França
Membre de	Societat de Geografia de París (1821–) Acadèmia Francesa (1816–1827) Reial Acadèmia Sueca de Ciències (1806–) Acadèmia Francesa de les Ciències (1773–) Acadèmia de les Ciències de Torí (1766–) Acadèmia Nacional de les Ciències dels XL Reial Acadèmia d'Arts i Ciències dels Països Baixos Acadèmia de Ciències de Rússia Acadèmia Prussiana de les Ciències Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Acadèmia Bavaresa de Ciències Societat Filomàtica de París Royal Society
Professors	Christophe Gadbled
Influències	Leonhard Euler
Obra
Estudiant doctoral	Siméon Denis Poisson i Mikhail Vasilievich Ostrogradsky
Altres
Títol	Marquès (1817–) Comte (1808–)
Cònjuge	Marie Anne Charlotte de Courty de Romange (en) (1788–)
Fills	Charles Émile de Laplace
Premis (22 maig 1825)  Gran Creu de la Legió d'Honor (3 abril 1813)  Knight Grand Cross of the Order of the Reunion (en) (14 juny 1804)  Gran Oficial de la Legió d'Honor (2 octubre 1803)  Cavaller de la Legió d'Honor  Royal Society  Membre de la Royal Society  Membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències  Order of the Reunion (en)
Signatura

Després d'haver acabat els estudis a la Universitat de Caen, va trobar d'Alembert, reconegut en aquella època pels seus estudis d'astronomia física (moviment i taules de la Lluna; precessió dels equinoccis; treballs sobre la causa de les marees, la dinàmica, etc.) i de matemàtiques (desenvolupament del càlcul integral i diferencial; derivades parcials...), així com per la seva participació amb Diderot a la posada en marxa de l'Enciclopèdia. D'Alembert va reconèixer molt ràpidament el talent de Laplace, i el recolzà en les seves investigacions. A més, se'l va nomenar professor de matemàtiques a l'escola militar, per tal que pogués desenvolupar els seus propis estudis.

Laplace va ser un dels primers savis a interessar-se de molt a prop per la qüestió de l'estabilitat a llarg termini del sistema solar. Les interaccions gravitatòries complexes entre el Sol i els planetes coneguts en aquella època no semblaven admetre una descripció analítica simple. A més a més, Newton ja havia pressentit aquest problema després d'haver observat certes irregularitats en el moviment de certs planetes, i en va deduir que una intervenció divina era necessària per a evitar la dislocació del sistema solar. Laplace no es va conformar amb la "intervenció divina", i després d'una sèrie de càlculs molt complicats, va arribar a la conclusió que aquests moviments irregulars eren periòdics, cosa que conferia estabilitat pròpia a les òrbites d'aquests planetes. Com bé va dir el mateix Laplace a Napoleó: "La hipòtesi de l'existència d'un Déu ho explica tot, però no permet predir res".

En la seva segona gran obra, Exposition du système du monde (París, 1796), formulà la "hipòtesi nebular", l'origen de la qual sembla atribuir-la a Buffon; aparentment, desconeixia que Immanuel Kant se li havia avançat parcialment en la seua obra Allgemeine Naturgeschichte (Història general de la natura), publicada el 1755. Laplace va resumir en un cos de doctrina els treballs separats de Newton, Halley, Clairaut, d'Alembert i Euler sobre la gravitació universal, i va concebre, sobre la formació del sistema planetari, la teoria que duu el seu nom.

Els seus treballs sobre física, especialment els estudis sobre els fenòmens capil·lars i l'electromagnetisme, li van permetre el descobriment de les lleis que duen el seu nom. Es va interessar també per la teoria de funcions potencials, i demostrà que algunes d'aquestes eren solucions d'equacions diferencials.

Laplace va desenvolupar igualment la teoria de la probabilitat en la Teoria analítica de les probabilitats, la introducció de la qual és intitulada Prova filosòfica sobre les probabilitats (1814; els seus primers treballs sobre probabilitat daten del 1771-1774). És destacable el redescobriment després de Bayes de les probabilitats inverses (llei de Bayes-Laplace), avantpassat de l'estadística inferencial. Va ser el primer a publicar el valor de la integral de Gauss. Va estudiar la transformació de Laplace, encara que Heavyside va desenvolupar aquest procediment de manera completa. Així mateix, es va adherir a la teoria de Lavoisier, amb el qual va determinar les temperatures específiques de diverses substàncies amb ajuda d'un calorímetre de la seva pròpia factura.

Model de Laplace

La seva definició diu que: sigui E un experiment qualsevol i S el conjunt finit dels seus resultats possibles, tal que $S=a_{1},..,a_{k}$ si suposem que cada resultat és equiprobable (que cap no en tingui més oportunitats que l'altre), llavors $P(a_{i})=p$. Si volem que P sigui una funció de probabilitat tal que $P(S)=1=\sum _{i=1}^{k}P(a_{i})$ llavors $p=1/k$. Sigui A un subconjunt de S, tal que $A=a_{1},..,a_{r}$ llavors $P(A)=\sum _{i=1}^{k}a_{i}\ =r*p=r/k=card(A)/card(S)$

Vegeu també

• Dimoni de Laplace.
• Equació de Laplace.
• Nombre de Laplace.
• Operador laplacià.
• Regla de Laplace.
• Teorema de Laplace.
• Transformada de Laplace.
• Vector de Laplace-Runge-Lenz.

Bibliografia

• Dhombres, Jean; Sochon, Serge; Débarbat, Suzanne. Pierre Simon de Laplace 1749 - 1827 : le parcours d'un savant (en (francès)). Paris: Hermann, 2012. ISBN 9782901057659. 
• Gillispie, Charles Coulston. Pierre-Simon Laplace, 1749-1827: A Life in Exact Science (en (anglès)). Princeton University Press, 1997. ISBN 0-691-05027-9. 

Enllaços externs

• «Pierre-Simon Laplace». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Pierre-Simon Laplace» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
• Gillispie, Charles Coulston. «Laplace, Pierre-Simon, Marquis De». Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008.
• Whitrow, Gerald James. «Pierre-Simon, marquis de Laplace». Enciclopaedia Britannica.