Viquipèdia

Literatura llatinoamericana

tradició escrita i oral

La literatura llatinoamericana tracta de la literatura literatura oral i escrita d'Amèrica llatina en diverses llengües, particularment en castellà, portuguès, i les llengües ameríndies d'Amèrica, així com Literatura dels Estats Units d'Amèrica escrita en llengua castellana. La seva prominència va augmentar globalment durant la segona meitat del segle xx, en gran part a causa de l'èxit internacional de l'estil conegut com a realisme màgic. La literatura de la regió, és sovint associada amb aquest estil. Durant el segle XX el moviment literari és conegut com a Boom llatinoamericà, tenint el seu màxim d'exponent a l'autor Gabriel Garcia Márquez. La literatura llatinoamericana té una tradició rica i complexa de producció literària que data segles enrere.

Història modifica

Literatura precolombina modifica

 
Foli 69 del Còdex Mendoza, palau de Moctezuma Xocoyotzin

Les cultures precolombines eren principalment orals, tot i que els asteques i els maies, per exemple, produïen elaborats còdexs.[1] Són els coneguts còdex mexiques,[2] maies[3] i de tota mesoamèrica en general. De vegades es van registrar relats orals de creences mitològiques i religioses, després de l'arribada de colonitzadors europeus, com és el cas del Popol Vuh.[4] D'altra banda, encara hi ha una tradició de narració oral, per exemple entre la població Quitxua del Perú i els Quitxés[5] de Guatemala.

Literatura colonial modifica

 
Facsímil de la primera pàgina de l'edició en foli del text espanyol de la carta de Colom a Santangel, de 15 de febrer de 1493.

En del mateix moment en què els europeus es van trobar amb el Nou Món, els primers exploradors i conquistadors van produir relats escrits i cròniques de la seva experiència, com les cartes de Colom: Carta de la Primera Navegació[6] o les descripcions de Bernal Díaz del Castillo de la conquesta de Mèxic.[7] De vegades, les pràctiques colonials van provocar un viu debat sobre l'ètica de la colonització i l'estat dels pobles indígenes, com es reflecteix, per exemple, en el relat de Bartolomé de Las Casas: Brevísima relación de la destrucción de las Indias.[8]

Mestisos i indígenes també van contribuir al cos de la literatura colonial. Autors com El Inca Garcilaso de la Vega i Felipe Guaman Poma de Ayala van escriure relats de la conquesta espanyola que mostren una perspectiva que sovint contrasta amb els relats dels colonitzadors.[9]

Durant el període colonial, la cultura escrita va estar sovint en mans de l'església, el context en el qual Juana Inés de la Cruz va escriure poesies i assaigs filosòfics memorables.[10] Cap al final del segle xviii i principis del XIX, va sorgir una tradició literària criolla distintiva,[11] incloent-hi les primeres novel·les com El Periquillo Sarniento de José Joaquín Fernández de Lizardi (1816). Els mateixos “llibertadors” també foren escriptors sovint distingits, com Simón Bolívar i Andrés Bello.

Literatura del segle xix modifica

 
Coberta d' El Gaucho Martín Fierro, escrit per José Hernández.

El segle xix va ser un període de "ficcions fundacionals" segons paraules de la crítica de Doris Sommer.[12] Les novel·les en les tradicions romàntiques o naturalistes intentaven establir un sentit de la identitat nacional. Sovint, se centraven en el paper i els drets dels indígenes, o la dicotomia de "civilització o barbàrie", pionera a Amèrica Llatina per Esteban Echeverría [13] que va estar influenciat pels romàntics parisencs mentre hi va viure entre 1825-1930. En aquells moments el romanticisme va experimentar una eclosió representada per diverses figures literàries destacades, entre les quals destquen, l'argent Domingo Faustino Sarmiento amb Facundo o civilización y barbarie en las pampas argentinas. í (1845),[14] el colombià Jorge Isaacs amb María (1867),[15] l'equatorià Juan León Mera amb Cumandá (1879),[16] així com Os Sertões brasilers d'Euclides da Cunha (1902).[17] Tots aquests treballs són encara la base dels cànons nacionals, i normalment elements obligatoris dels currículums de secundària.

Altres obres importants de la literatura llatinoamericana del segle xix inclouen clàssics regionals, com el poema èpic de José Hernández Martín Fierro (1872).[18] Narra la història d'un pobre gautxo redactada per combatre una guerra fronterera contra els indis. Martín Fierro és un exemple del "gautxesque" (literatura gautxesca), un gènere argentí de poesia centrat al voltant de la vida dels gautxos.[19]

Els moviments literaris del segle xix a Amèrica Llatina van des del Neoclassicisme de principis del segle fins al Romanticisme de mitjan segle. Continuen amb el realisme i el naturalisme al terç final del segle. Acabant finalment amb la invenció del modernisme, en una manera clara de moviment literari llatinoamericà, a finals del segle xix. Les següents seccions tracten amb més detall les tendències destacades d'aquests moviments.

Romanticisme, realisme, naturalisme i tendències literàries emergents modifica

Les guerres d'Independència llatinoamericanes ocorregudes a principis del segle xix a Amèrica Llatina van provocar temes literaris d'identitat, resistència i drets humans. Els escriptors sovint van seguir i innovar moviments literaris populars (com el Romanticisme, el realisme i el naturalisme). Molts també exploraven idees com el nacionalisme i la independència. La independència cultural es va estendre per tota Amèrica Llatina durant aquest temps, i els escriptors van representar temes i ubicacions llatinoamericanes en les seves obres.[20] Si bé la literatura que va qüestionar l'ordre colonial podria haver sorgit inicialment durant el segle xvii, a Amèrica Llatina, va augmentar en popularitat en forma de resistència contra Espanya, els Estats Units i altres nacions imperialistes al segle xix. Els escriptors llatinoamericans van buscar una identitat llatinoamericana, relacionada posteriorment amb el moviment literari del modernisme.[21]

 
Pintura de Miguel Cabrera, sobre Sor Juana (ca. 1651–1695)

Els autors masculins van dominar principalment la literatura colonial,[22] a excepció de grans escriptores com a Sor Juana Inés de la Cruz.[23] Però es va iniciar un canvi al segle xix que va permetre que sortissin més autores femenines. Un augment de l'educació i l'escriptura de la dona va portar a l'avantguarda algunes dones escriptores, entre elles l'autora romàntica cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda amb la novel·la Sab (1841).[24] Es una novel·la romàntica que ofereix una crítica subtil de l'esclavitud i el tractament de les dones a Cuba. L'autora naturalista peruana Clorinda Matto de Turner va escriure la que es considera una de les novel·les més importants de l'indigenisme del segle XIX: Aves sin nido (1889).[25] L'escriptora romàntica argentina Juana Manuela Gorriti (1818-1892), va escriure una varietat de novel·les i narracions breus, com La hija del mashorquero (1860) i va dirigir un cercle literari al Perú.[26] L'avanguardista naturalista peruana Mercedes Cabello de Carbonera va escriure Blanca Sol (1888) oncriticaria la manca d'opcions pràctiques de treball de la dona en la seva societat.[27] Les dones escriptores del segle xix escriuen sovint sobre les desigualtats a Amèrica Llatina que eren vestigis del colonialisme com la marginació i l'opressió dels pobles indígenes, els esclaus i les dones. Moltes obres de dones en aquest període van desafiar les societats patriarcals llatinoamericanes. Aquestes destacades dones escriptores van discutir la hipocresia de la classe dominant i les institucions que existien a les seves naixents nacions, alhora que criticaven la corrupció del govern. Alguns exemples principals d'aquests treballs inclouen Indole, Herencia, i El Conspirador: autobiografia de un hombre público, per Clorinda Matto de Turner.[28]

Modernisme, les avantguardes i els precursors del boom modifica

 
Fotografia de Ruben Dario (autor desconegut)

A finals del segle xix va sorgir el modernisme, un moviment poètic el text fundacional del qual fou el nicaragüenc Rubén Darío Azul (1888).[29] Aquest va ser el primer moviment literari llatinoamericà que va influir en la cultura literària fora de la regió. Va ser també la primera literatura realment llatinoamericana, ja que les diferències nacionals ja no es plantejaven, i els autors pretenien establir connexions llatinoamericanes.[30] José Martí, per exemple, tot i que va ser un patriota cubà, també va viure a Mèxic i els Estats Units i va escriure a revistes de l'Argentina i altres llocs. El 1900, l'uruguaià José Enrique Rodó va escriure el que es considera un manifest per al despertar cultural de la regió, Ariel.[31] Delmira Agustini, una de les figures femenines del modernisme, va escriure poesia on utilitzava imatges modernistes típiques (com els cignes) i les adaptava amb missatges feministes i temes eròtics, com descriu la crítica Sylvia Molloy.[32]

El modernisme en si mateix és considerat sovint com esteticista i antipolític. Però alguns poetes i assagistes, entre els quals trobem José Marti, i els peruans Manuel González Prada i José Carlos Mariátegui, van introduir crítiques convincents de l'ordre social contemporani i, en particular, sobre la difícil situació dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina.[33] D'aquesta manera, a principis del segle xx, també es va donar un increment de l'indigenisme. Corrent popularitzat anteriorment per Clorinda Matto de Turner, dedicada a representar la cultura i les injustícies que estaven patint els pobles indígenes. També trobem denúncies similars en el peruà José María Arguedas [34]i la mexicana Rosario Castellanos.[35]

 
Fotografia de José Martí (autor desconegut)

La resistència contra el colonialisme, una tendència sorgida abans del segle xix, també va ser extremadament important en el modernisme.[36][37]Aquesta literatura de resistència va ser promoguda per destacats modernistes, inclosos els esmentats José Martí (1853-1895) i Rubén Darío (1867-1916). Martí va advertir els lectors sobre les tendències imperialistes dels Estats Units i va descriure com Amèrica Llatina hauria d'evitar permetre als Estats Units intervenir en els seus assumptes. Un exemple principal d'aquest tipus de missatges el trobem a Nuestra Amèrica de Martí, publicat el 1892.[38] Darío també va treballar per posar en relleu l'amenaça de l'imperialisme americà, que es pot veure al seu poema A Roosevelt, així com en la seva obra Cake-Walk: El Baile de Moda. Bona part de la seva producció literària va ser publicades a La Revista Moderna de Mexico, una revista modernista de l'època.[39]

L'argentí Jorge Luis Borges va inventar el que era gairebé un gènere nou: el relat filosòfic.[40] Passaria a ser un dels més influents de tots els escriptors llatinoamericans. Al mateix temps, Roberto Arlt va oferir un estil molt diferent, més proper a la cultura de masses i a la literatura popular, que reflectia la urbanització i la immigració europea que conformaven el Con Sud.[41] Els dos escriptors van ser les figures emergents més importants en una important controvèrsia en la literatura argentina entre l'anomenat Grup Florida de Borges i altres escriptors i artistes que es reunien al Cafè Richmond de la ciutat de Buenos Aires vs. el grup Boedo de Roberto Arlt, que es reunia al cafè japonès al barri perifèric Boedo de la mateixa ciutat.

El veneçolà Romulo Gallegos va escriure el 1929 la que va arribar a ser una de les novel·les llatinoamericanes més conegudes del segle xx, Doña Barbara. Aquesta obra és una novel·la realista que descriu el conflicte entre civilització i barbàrie a les planes de l'Amèrica del Sud i és una obra mestra del criollisme. La novel·la va esdevenir un èxit immediat, traduïda a més de quaranta idiomes.[42]

Entre les figures destacades del Brasil en aquest moment destaquen l'excepcional novel·lista i escriptor de relats curts Machado d'Assis.[43] Amb una visió irònica i profunda anàlisi psicològica que van introduir un àmbit universal en la prosa brasilera, seguida pels poetes modernistes Mário de Andrade,[44] Oswald de Andrade (el Moviment Antropofàgic elogiava el poder brasiler de la transculturació)[45] i Carlos Drummond d'Andrade.

Durant el Mèxic dels anys vint, l'estridentisme i los Contemporàneos van representar l'afluència dels moviments d'avantguarda.[46] Al mateix temps la Revolució mexicana va inspirar novel·les com Los de abajo de Mariano Azuela. Va ser una obra compromesa amb el realisme social i la revolució i les seves conseqüències que continuaria ser un referent de la literatura mexicana durant moltes dècades.[47] Als anys quaranta, el novel·lista i musicòleg cubà Alejo Carpentier va encunyar el terme " lo real maravilloso ".[48] Juntament amb el mexicà Juan Rulfo, i el guatemaltec Miguel Ángel Asturias, esdevindrien un precedent del "boom" i el seu estil de "realisme màgic".[49]

Poesia després del modernisme modifica

 
Alfonso Reyes escriptor d'influents peces del surrealisme mexicà.

La poesia modernista va avançar cap a una poesia experimental més avançada, particularment de la Vanguardia o avantguarda. Aquesta, va donar lloc a diversos moviments i tendències artístiques. La poesia del segle XX a Amèrica Llatina ha expressat sovint amor i compromís polític, sobretot pel model del poeta peruà Cesar Vallejo[50] i el premi nobel xilè Pablo Neruda,.[51] Continuaren poetes com el nicaragüenc Ernesto Cardenal,[52] el salvadorenc Roque Dalton[53] i la peruana Blanca Varela,[54] Jorge Eduardo Eielson[55] o Javier Sologuren.

Altres poetes significatius del moment són el cubà Nicolás Guillén, el xilè Gonzalo Rojas, i l'uruguaià Mario Benedetti,[56] sense oblidar els premiats amb el Nobel Gabriela Mistral [57]i Octavio Paz.[58] Aquest últim també va ser un distingit crític i assagista, famós sobretot pel seu llibre sobre cultura mexicana, El laberinto de la solitud.[59]

A Xile, Braulio Arenas i altres van fundar el 1938 el grup Mandrágora,[60] fortament influenciat pel surrealisme i pel creacionisme de Vicente Huidobro.[61] Tot i així, aquest grup de poetes va ser eclipsat per Pablo Neruda i Gabriela Mistral. Al Perú, Cesar Moro[62] i Emilio Adolfo Westphalen[63] van desenvolupar el surrealisme a la regió dels Andes.

El Boom modifica

 
Gabriel García Márquez, l'escriptor més famós dels integrants del Boom

Després de la Segona Guerra Mundial, Amèrica Llatina va gaudir de la prosperitat econòmica creixent i una nova confiança va donar lloc a una eclosió literària coneguda com a Boom llatinoamericà.[64] Entre el 1960 i el 1967, es van publicar algunes de les principals obres fonamentals del Boom[65] que van impactar durant molt de temps, admirades i comentades més enllà de la mateixa Amèrica Llatina. Moltes d'aquestes novel·les i reculls de relats breus eren rebels des del punt de vista general de la cultura de l'Amèrica Llatina. Els autors van creuar les fronteres tradicionals, van experimentar amb el llenguatge i, sovint, van barrejar diferents estils d'escriptura en les seves obres.[66][67]

Les estructures d'obres literàries també van canviar. Els escriptors del Boom es van aventurar fora de les estructures narratives tradicionals, abraçant la no-linealitat i la narració experimental. La figura de Jorge Luis Borges, tot i que no és un autor de Boom per se, va ser extremadament influent en aquesta generació.[68] Els autors llatinoamericans es van inspirar en autors nord-americans i europeus com William Faulkner,[69] James Joyce i Virginia Woolf, en el mític poeta i dramaturg espanyol Federico García Lorca, així com en obres mútues. Molts dels autors es coneixien, fet que va provocar un mestissatge d'estils.[70]

 
Fotografia de Jorge Luis Borges el 1951 per Grete Stern

El Boom va llançar la literatura llatinoamericana als escenaris mundials. Es va distingir per novel·les atrevides i experimentals, com ara Rayuela de Julio Cortázar (1963), que van ser publicades freqüentment en castellà i traduïdes ràpidament a l'anglès.[71] De 1966 a 1968, Emir Rodríguez Monegal va publicar el seu influent periòdic mensual de literatura llatinoamericana Mundo Nuevo, esdevenint un promotor dels autors del Boom.[72][73] S'hi van publicar fragments de novel·les inèdites d'escriptors, aleshores nous, com Guillermo Cabrera Infante o Severo Sarduy, incloent dos capítols de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. cap el 1966.[74][75] El 1967, es va publicar aquesta novela, considerada com una de les màximes obres definidores del Boom, que va portar a l'associació de la literatura llatinoamericana amb el realisme màgic. Altres escriptors importants del període, com Mario Vargas Llosa[76] i Carlos Fuentes,[77] no encaixen tan fàcilment en aquest marc. El mateix any, 196,7 Miguel Ángel Asturias va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura, fent que les seves novel·les de realisme màgic, metàfores pesades, folklòricques i de vegades carregades políticament fossin conegudes a Europa i Amèrica del Nord.[78] La culminació del Boom va arribar amb l'obra monumental Yo, el supremo (1974) d'Augusto Roa Bastos.[79] Altres novel·listes importants del període són el xilè José Donoso, el guatemalenc Augusto Monterroso i el cubà Guillermo Cabrera Infante.[80]

Tot i que l'esclat literari que es va produir mentre l'Amèrica Llatina tenia èxit comercial, les obres d'aquest període tendien a allunyar-se dels valors de la modernització que la societat estava posant en marxa. Les obres Boom sovint no solen centrar-se en qüestions socials i locals, sinó en temes universals i a vegades metafísics.

Les revoltes polítiques a països llatinoamericans, com ara Cuba, van influir també en el boom literari. Alguns treballs preveien el final de la prosperitat que es produïa i, fins i tot, estimaven que els antics problemes ressorgirien en un futur pròxim. Els seus treballs van predir els esdeveniments del futur d'Amèrica Llatina, amb la dictadura dels anys setanta i vuitanta, l'agitació econòmica i els terrorismes d'estat.[81][82]

Post-Boom i literatura contemporània modifica

 
Es considera que Roberto Bolaño va tenir el major impacte als Estats Units que qualsevol autor post-Boom

La literatura post-Boom es caracteritza a vegades per una tendència a la ironia i l'humor, com la narració d'Alfredo Bryce Echenique,[83] i cap a l'ús de gèneres populars, com en l'obra de Manuel Puig.[84] Alguns escriptors van considerar que l'èxit del Boom era una càrrega, i van denunciar amb entusiasme la caricatura que redueix la literatura llatinoamericana al realisme màgic. D'aquí que el xilè Alberto Fuguet[85] es presentés amb McOndo com a antídot al macondoisme que requeria a tots els aspirants a escriptors que fixessin els seus relats en unes jungles tropicals vaporoses en què convivien el fantàstic i el real.[86] L'escriptora postmodernista Giannina Braschi, destaca per la seva fantasía revolucionària i les seves renovacions lingüístiques i estructurals amb la seva obra Estados Unidos de Banana. Altres escriptors, però, han participat en l'èxit del Boom: per exemple, la imitació de realisme màgic de Laura Esquivel a Como agua para chocolate.[87]

L'autor en llengua espanyola que ha tingut més impacte als Estats Units ha estat Roberto Bolaño.[88] En conjunt, la literatura contemporània a la regió és vibrant i variada, des dels més venuts Paulo Coelho i Isabel Allende fins a l'obra més avantguardista i aclamada per escriptores com Diamela Eltit, Giannina Braschi, Luisa Valenzuela, Marcos Aguinis, Ricardo Piglia, Roberto Ampuero, Jorge Marchant Lazcano, Alicia Yánez, Jaime Marchán, Jaime Bayly, Fernando Ampuero, Miguel Gutierrez, Edgardo Rivera Martinez, Alonso Cueto, Manfredo Kempff, Edmundo Paz Soldán, Gioconda Belli, Jorge Franco, Daniel Alarcon, Víctor Montoya o Mario Mendoza Zambrano. Altres figures importants són l'argentí César Aira, el peruà-mexicà Mario Bellatin o el colombià Fernando Vallejo, que amb La virgen de los sicarios representava la violència a Medellín sota la influència del tràfic de drogues.[89]

També s'ha prestat una gran atenció al gènere de novela testimoni, textos elaborats en col·laboració amb temes subalterns, com l'estil que practica Rigoberta Menchú.[90]

Finalment, un nou grup de cronistes, representada pels periodistes Carlos Monsiváis[91] i Pedro Lemebel,[92] es basen també en la llarga tradició de la producció assagística. Els acompanyen els precedents de la no-ficció creativa representada per l'uruguaià Eduardo Galeano[93] i la mexicana Elena Poniatowska,[94] entre d'altres.

Escriptors destacats modifica

 
Octavio Paz va ajudar a definir la poesia moderna i la personalitat mexicana.

Segons el crític literari Harold Bloom, l'autor llatinoamericà més eminent de qualsevol època ha estat l'argentí Jorge Luis Borges. En el seu polèmic llibre de 1994, The Western Canon, Bloom diu: "De tots els autors llatinoamericans d'aquest segle, és el més universal. .. Si llegiu Borges amb freqüència i de prop, us convertiu en una cosa borgesiana, perquè llegir-lo és activar una consciència de literatura en la qual ha anat més lluny que ningú."[95]

Entre els novel·listes, potser l'autor més destacat sorgit d'Amèrica Llatina al segle XX és Gabriel García Márquez. El seu llibre Cien Años de Soledad (1967) és una de les obres més importants de la literatura mundial del segle xx. Borges va opinar que era "el Quixot d'Amèrica Llatina".[96]

Entre els més grans poetes del segle XX hi ha Pablo Neruda ; segons Gabriel García Márquez, Neruda "és el poeta més gran del segle xx, en qualsevol idioma".[97]

L'escriptor i poeta mexicà Octavio Paz és únic entre els escriptors llatinoamericans en haver guanyat el premi Nobel, el premi Neustadt i el premi Cervantes. Paz també ha estat destinatari del Premi Jerusalem, així com un doctorat honorari de Harvard.

El premi literari més important de la llengua espanyola és àmpliament considerat com el Premi Cervantes d'Espanya. Entre els autors llatinoamericans que han guanyat aquest prestigiós guardó, destaquen: José Emilio Pacheco (Mèxic), Juan Gelman (Argentina), Nicanor Parra (Xile), Sergio Pitol (Mèxic), Gonzalo Rojas (Xile), Álvaro Mutis (Colòmbia), Jorge Edwards (Xile), Guillermo Cabrera Infante (Cuba), Mario Vargas Llosa (Perú), Dulce María Loynaz (Cuba), Adolfo Bioy Casares (Argentina), Augusto Roa Bastos (Paraguai), Carlos Fuentes (Mèxic), Ernesto Sabato (Argentina), Octavio Paz (Mèxic), Juan Carlos Onetti (Uruguai), Jorge Luis Borges (Argentina) i Alejo Carpentier (Cuba).

Els autors llatinoamericans que han guanyat el guardó literari més prestigiós del món, el Premi Nobel de literatura, són: Gabriela Mistral (Xile, 1945), Miguel Ángel Asturias (Guatemala, 1967), Pablo Neruda (Xile, 1971), Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1982), Octavio Paz (Mèxic, 1990) i Mario Vargas Llosa (Perú, 2010).

 
El poeta peruà César Vallejo, considerat per Thomas Merton "el més gran poeta universal des de Dante"

El Premi Internacional de Literatura Neustadt, potser el premi literari internacional més important després del premi Nobel, compta amb diversos autors llatinoamericans entre els seus destinataris; inclouen: Claribel Alegría (Nicaragua), Álvaro Mutis (Colòmbia), João Cabral de Melo Neto (Brasil), Octavio Paz (Mèxic) i Gabriel García Márquez (Colòmbia). Entre els candidats al premi destaquen: Ricardo Piglia (Argentina), Mario Vargas Llosa (Perú), Marjorie Agosin (Xile), Eduardo Galeano (Uruguai), Homero Aridjis (Mèxic), Luis Fernando Verissimo (Brasil), Augusto Monterroso (Guatemala), Ernesto Cardenal (Nicaragua), Carlos Fuentes (Mèxic), Jorge Luis Borges (Argentina), Jorge Amado (Brasil), Ernesto Sábato (Argentina), Carlos Drummond de Andrade (Brasil) i Pablo Neruda (Xile).

Un altre important premi literari internacional és el Premi Jerusalem ; Els seus destinataris són: Marcos Aguinis (Argentina), Mario Vargas Llosa (Perú), Ernesto Sabato (Argentina), Octavio Paz (Mèxic) i Jorge Luis Borges (Argentina).

Entre els autors llatinoamericans destacats crítics literaris de Harold Bloom, la llista The Western Canon de les obres més perdurables de la literatura mundial inclou: Rubén Dário, Jorge Luis Borges, Alejo Carpentier, Guillermo Cabrera Infante, Severo Sarduy, Reinaldo Arenas, Pablo Neruda, Octavio Paz, César Vallejo, Miguel Ángel Asturias, José Lezama Lima, José Donoso, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes i Carlos Drummond de Andrade.

Autors brasilers que han guanyat el premi Camões, el premi literari més prestigiós en llengua portuguesa, inclouen: João Cabral de Melo Neto, Rachel de Queiroz, Jorge Amado, Antonio Candido, Autran Dourado, Rubem Fonseca, Lygia Fagundes Telles, João Ubaldo Ribeiro, i Ferreira Gullar. Alguns autors destacats que han guanyat Prêmio Machado d'Assis del Brasil són: Rachel de Queiroz, Cecília Meireles, João Guimarães Rosa, Érico Veríssimo, Lúcio Cardoso i Ferreira Gullar.

Premis Nobel de Llatinoamèrica, premiats en literatura modifica

Cronologia: actualitat finals del segle xix fins a l'actualitat modifica

Referències modifica

  1. ↑ Mohar Betancourt, Luz María; Fernández Díaz, Rita «El estudio de los códices». Desacatos, 22, 2006-12, pàg. 3–36. ISSN: 1607-050X.
  2. ↑ Santos, Yaiza. «La memoria prehispánica de los códices mexicanos, disponible en internet» (en castellà). ABC, 02-03-2015. [Consulta: 31 maig 2020].
  3. ↑ Vail, Gabrielle «The Maya Codices» (en anglès). Annual Review of Anthropology, 35, 1, 2006-10, pàg. 497–519. DOI: 10.1146/annurev.anthro.35.081705.123324. ISSN: 0084-6570.
  4. ↑ Castillo Morales, Johanna M. «Popol Vuh». Contextos: Estudios de humanidades y ciencias sociales, 22, 2009, pàg. 65–73. Arxivat de l'original el 2022-04-09. ISSN: 0719-1014 [Consulta: 2 juny 2020].
  5. ↑ Caufield, Catherine «El Popol Vuh del quiché-maya». Artifara: Revista de lenguas y literaturas ibéricas y latinoamericanas, 9, 2009, pàg. 10. ISSN: 1594-378X.
  6. ↑ Guerrero, María Montserrat León «Cronistas de los viajes colombinos». Revista de humanidades: Tecnológico de Monterrey, 20, 2006, pàg. 113–130. Arxivat de l'original el 2009-09-20. ISSN: 1405-4167 [Consulta: 31 maig 2020].
  7. ↑ Martínez, María del Carmen «Bernal Díaz del Castillo: memoria, invención y olvido» (en castellà). Revista de Indias, 78, 273, 08-08-2018, pàg. 399–428. DOI: 10.3989/revindias.2018.012. ISSN: 1988-3188.
  8. ↑ Fernandez Buey, F. «Bartolomé de las Casas: el discurso del indio metropolitano» (en castellà). Realidad: Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, 62, 30-04-1998, pàg. 201–205. DOI: 10.5377/realidad.v0i62.4913. ISSN: 2520-0526.
  9. ↑ Vargas Llosa, Mario. «El Inca Garcilaso y la lengua general» (en castellà). Letras Libres, 2002. [Consulta: 31 maig 2020].
  10. ↑ Uribe Rueda, Alvaro «Sor Juana Inés de la Cruz o la culminación del siglo barroco en las Indias». Thesaurus: Boletín del instituto Caro y Cuervo, 44, 1, 1989, pàg. 112–148. ISSN: 0040-604X.
  11. ↑ Langebaek Rueda, Carl Henrik «Civilización y barbarie: el indio en la literatura criolla en Colombia y Venezuela después de la Independencia». Revista de estudios sociales, 26, 2007, pàg. 46–57. ISSN: 0123-885X.
  12. ↑ Sommer, Doris «Un círculo de deseo: los romances nacionales en América Latina». Araucaria: Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones Internacionales, 8, 16, 2006, pàg. 3–22. ISSN: 2340-2199.
  13. ↑ Read, Justin «Esteban Echeverría y la liquidación del contrato social». Cuadernos de Literatura, 20, 39, 2016, pàg. 165–190. ISSN: 0122-8102.
  14. ↑ Meglioli Fernández, Rogelio Mauricio. El pensamiento filosófico de Domingo Faustino Sarmiento (Tesi) (en castellà). Universidad Complutense de Madrid, 2018. 
  15. ↑ Laguado Duca, Arturo Claudio «Jorge Isaacs en su tiempo...». Boletín Cultural y Bibliográfico, 20, 2, 1983, pàg. 107–111. ISSN: 0006-6184.
  16. ↑ Agoglia, Rodolfo Mario «Juan León Mera, exponente típico del romanticismo ecuatoriano». Cuadernos salmantinos de filosofía, 10, 1983, pàg. 279–282. ISSN: 0210-4857.
  17. ↑ Lucca, Juan Bautista «Los Sertones, o la construcción del Brasil en la obra de Euclides da Cunha». Revista de Estudios Brasileños, 3, 5, 2016, pàg. 80–88. ISSN: 2386-4540.
  18. ↑ Cymerman, Claude «La ideología acarreada por el "Martín Fierro" de José Hernández». Anales de literatura hispanoamericana, 25, 1996, pàg. 49–62. ISSN: 0210-4547.
  19. ↑ Barcia, Pedro Luis. «Introducción a la literatura gauchesca - Literatura gauchesca» (en castellà). Cervantes Virtual. [Consulta: 1r juny 2020].
  20. ↑ Rovira Soler, José Carlos; Amat, Víctor Manuel Sanchis. Literatura de la independencia e independencia de la literatura en el mundo latinoamericano. Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos, 2012. ISBN 978-84-695-4417-4. 
  21. ↑ Gonçalves Fernandez, Sonia Inez «El lugar de la voz indígena en la literatura latinoamericana y su contribución a la construcción de la identidad». Sincronía, 28 (Fall 2003, 2003, pàg. 2. ISSN: 1562-384X.
  22. ↑ Marimón Llorca, Carmen. «Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes» (en castellà). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 1r juny 2020].
  23. ↑ Pérez Martínez, Herón «La vigencia de Sor Juana Inés de la Cruz». Revista Espiga, 8, 16, 2008, pàg. 59–78. ISSN: 1409-4002.
  24. ↑ González Heras, Natalia «Revisando a Gertrudis Gómez de Avellaneda desde la Historia de las mujeres». La Aljaba: Segunda Época, Revista de Estudios de la Mujer, 22, 2018, pàg. 33–46. ISSN: 0328-6169.
  25. ↑ Barisone, José Alberto «Tradición y modernidad en las novelas de Clorinda Matto de Turner». La novela latinoamericana de entresiglos. Universidad de Buenos Aires (UBA), 1997, pàg. 13–32.
  26. ↑ Liliana Guidotti, Marina «Juana Manuela Gorriti, una periodista argentina del siglo XIX». Caracol, 2, 2011, pàg. 42–71. ISSN: 2317-9651.
  27. ↑ Martínez Hoyos, Francisco «Mercedes Cabello de Carbonera… ¿feminista?: análisis de la vida y la obra de la escritora y novelista peruana». El Catoblepas, 187, 2019, pàg. 11. ISSN: 1579-3974.
  28. ↑ García Jordán, Pilar; Izard, Miquel. Conquista y resistencia en la historia de América (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 1992, p. 292. ISBN 978-84-475-0073-4. 
  29. ↑ «Monográfico dedicado a: Rubén Darío: La creación, argumento poético y expresivo» (en castellà). Revista anthropos: Huellas del conocimiento., 1997. [Consulta: 1r juny 2020].
  30. ↑ Maíz, Claudio «La modernización literaria hispanoamericana y las fronteras transnacionales durante el modernismo y el "boom" literario». Anales de literatura hispanoamericana, 35, 2006, pàg. 221–242. ISSN: 0210-4547.
  31. ↑ Méndez Martínez, Roberto «José Enrique Rodó, entre Próspero y Ariel». Revista de la Casa de las Américas, 290, 2018, pàg. 79–90. ISSN: 0008-7157.
  32. ↑ Escaja, Tina. Salome Decapitada: DELMIRA AGUSTINI Y L (en castellà). Rodopi, 2001, p. 115. ISBN 978-90-420-1346-9. 
  33. ↑ Chang-Rodríguez, Eugenio «José Carlos Mariátegui y la polémica del indigenismo». América Sin Nombre, 13-14, 2009, pàg. 105–114. ISSN: 1577-3442.
  34. ↑ Vargas Llosa, Mario. La utopía arcaica: José María Arguedas y las ficciones del indigenismo (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2019-06-10. ISBN 978-84-204-2084-4. 
  35. ↑ Ballesteros Rosas, Luisa. La escritora en la sociedad latinoamericana (en castellà). Universidad del Valle, 1997, p. 124. ISBN 978-958-670-114-3. 
  36. ↑ Castro-Gómez, Santiago. Crítica de la razón latinoamericana (en castellà). Edtitorial Pontificia Universidad Javeriana, 2015-03-16. ISBN 978-958-716-648-4. 
  37. ↑ Ayala Mora, Enrique. Historia general de América Latina: Los proyectos nacionales latinoamericanos : sus instrumentos y articulación. 1870-1930 (en castellà). UNESCO, 2008, p. 523. ISBN 978-92-3-303156-2. 
  38. ↑ Castañeda Reyes, José Carlos «El imperialismo de los Estados Unidos en el pensamiento de Martí, Rodó y Haya de la Torre: pasado y presente». Iztapalapa: Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, 43, 1998, pàg. 51–78. ISSN: 0185-4259.
  39. ↑ Sanhueza, Marcelo «Entre imperios: antiimperialismo e hispanoamericanismo en España contemporánea de Rubén Darío». Catedral Tomada: Revista de Crítica Literaria latinoamericana, 7, 12, 2019, pàg. 298–337. ISSN: 2169-0847.
  40. ↑ Mateos, Zulma; Astrada, Arturo Garcia. La filosofía en la obra de Jorge Luis Borges (en castellà). Editorial Biblos, 1998, p. 17. ISBN 978-950-786-194-9. 
  41. ↑ Velozo, Nidia Marta «La soledad del héroe: una aproximación a Roberto Arlt». Espéculo: Revista de Estudios Literarios, 38, 2008, pàg. 31. ISSN: 1139-3637.
  42. ↑ Jozef, Bella. «Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes» (en castellà). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 1r juny 2020].
  43. ↑ Alvarado Vargas, Robinson Francisco «De la modernidad machadiana a las bases del modernismo brasileño: lectura de la crítica de Joaquim Maria Machado de Assis». Literatura: teoría, historia y crítica, 16, 2014, pàg. 8. ISSN: 0123-5931.
  44. ↑ Drumond de Andrade, Carlos. Cuentos brasileños del siglo XX: antología bilingüe (en castellà). Ediciones Colihue SRL, 1996, p. 47. ISBN 978-950-581-113-7. 
  45. ↑ Wallace, David. El modernismo arruinado (en castellà). Editorial Universitaria de Chile, 2011. ISBN 978-956-11-2253-6. 
  46. ↑ Puch Mis, Francisco Javier «Irradiador o los cuadernos olvidados del Estridentismo». Antrópica: Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, 1, 2, 2015, pàg. 100–103. ISSN: 2448-5241.
  47. ↑ López Mena, Sergio «La narrativa de Mariano Azuela, 1895-1918». Literatura Mexicana, 21, 2, 2010, pàg. 91–111. ISSN: 0188-2546.
  48. ↑ Martinett, Vittoria «Alejo Carpentier inventore del realismo magico: appunti su una polemica.». Artifara: Revista de lenguas y literaturas ibéricas y latinoamericanas, 1, 2002, pàg. 2. ISSN: 1594-378X.
  49. ↑ Bautista Gutiérrez, G. Realismo Mágico, Cosmos Latinoamericano: Teoría y Práctica (en castellà). América Latina, 1991. ISBN 978-958-95015-1-1. 
  50. ↑ Hart, Stephen; Hart, Stephen M. Religión, política y ciencia en la obra de César Vallejo (en castellà). Tamesis Books, 1987, p. 43. ISBN 978-0-7293-0278-4. 
  51. ↑ Benítez Villodres, Carlos «El compromiso en la poesía de Pablo Neruda». Sur: Revista de literatura, 6, 2015, pàg. 11. ISSN: 2341-4804.
  52. ↑ Borgeson, Paul W.; Borgeson, Paul W. Hacia el hombre nuevo: poesía y pensamiento de Ernesto Cardenal (en castellà). Tamesis Books, 1984, p. 11. ISBN 978-0-7293-0172-5. 
  53. ↑ Alvarenga Venutolo, Patricia «El sujeto revolucionario en Roque Dalton». Cuadernos Intercambio sobre Centroamérica y el Caribe, 9, 10, 2012, pàg. 183–211. ISSN: 1659-4940.
  54. ↑ Tovar, Paco. Narrativa y poesía hispanoamericana 1964-1994 (en castellà). Universitat de Lleida, 1996, p. 492. ISBN 978-84-8409-726-6. 
  55. ↑ Rebaza Soraluz, Luis. La construcción de un artista peruano contemporáneo: poética e identidad nacional en la obra de José María Arguedas, Emilio Adolfo Westphalen, Javier Sologuren, Jorge Eduardo Eielson, Sebastián Salazar Bondy, Fernando de Szyszlo y Blanca Varela (en castellà). Fondo Editorial PUCP, 2000, p. 131. ISBN 978-9972-42-349-9. 
  56. ↑ Conteris, Hiber; Gregory, Stephen «En torno a Mario Benedetti». A Contracorriente: Revista de Historia Social y Literatura en América Latina, 12, 3, 2015, pàg. 440–450. ISSN: 1548-7083.
  57. ↑ Valéry, Paul «Gabriela Mistral». Atenea (Concepción): revista de ciencias, artes y letras, 500 (SEP-DIC), 2009, pàg. 185–191. ISSN: 0716-1840.
  58. ↑ Vizcaíno, Fernando «Octavio Paz frente a la autonomía indígena». Itinerarios: revista de estudios lingüisticos, literarios, históricos y antropológicos, 19, 2014, pàg. 131–146. ISSN: 1507-7241.
  59. ↑ Rico Moreno, Javier «Octavio Paz y las metáforas de la historia». Literatura Mexicana, 26, 1, 2015, pàg. 115–132. ISSN: 0188-2546.
  60. ↑ Arenas, Braulio «Apasionadísimamente -El grupo "Mandragora"-». Aisthesis: Revista chilena de investigaciones estéticas, 5, 1970, pàg. 173–182. ISSN: 0568-3939.
  61. ↑ Valcárcel, Eva «Vicente Huidobro y el creacionismo en España». Huidobro homenaje 1893-1993. Servizo de Publicacións, 1995, pàg. 11–52.
  62. ↑ Fernández Cozman, Camilo «César Moro y los ecos del surrealismo francés en el Perú». Tonos digital: Revista de estudios filológicos, 12, 2006, pàg. 13. ISSN: 1577-6921.
  63. ↑ Fuentes, Manuel; Tovar, Paco. A través de la vanguardia hispanoamericana (en castellà). PUBLICACIONS UNIVERSITAT ROVIRA i VIRGILI, 2011-12-05, p. 341. ISBN 978-84-8424-185-0. 
  64. ↑ Ciutat Maragda. «El boom llatinoamericà: entrevista al periodista Xavi Ayén, amb Anna Ballbona i Borja Bagunyà, autor d' "Aquellos años del boom", reeditat i actualitzat l'editorial Debate.». Catalunya Ràdio, 02-03-2019. [Consulta: 1r juny 2020].
  65. ↑ «Carmen Balcells, la impulsora del 'boom' latinoamericano» (en castellà), 21-09-2015. [Consulta: 1r juny 2020].
  66. ↑ Ayen, Xavi. «Diccionario del boom latinoamericano» (en castellà). La Vanguardia - Magazine, 11-07-2014. [Consulta: 1r juny 2020].
  67. ↑ Pernett, Nicolás. «La memoria del boom latinoamericano» (en castellà). Razón pública, 16-12-2013. [Consulta: 1r juny 2020].
  68. ↑ Toro, Alfonso de «A la búsqueda del mito "Jorge Luis Borges" en el contexto teórico-cultural general y en especial del "Boom" (Cortázar frente a Borges)». Iberoromania: Revista dedicada a las lenguas y literaturas iberorrománicas de Europa y América, 63, 2006, pàg. 52–82. ISSN: 0019-0993.
  69. ↑ Feranando Roldán, Alberto «Influencia de William Faulkner en Juan Carlos Onetti con referencia a la fe, Dios y la carne. Una perspectiva hermenéutica». Franciscanum: revista de las ciencias del espíritu, 58, 166, 2016, pàg. 237–270. ISSN: 0120-1468.
  70. ↑ Soldán, Edmundo Paz «Los maestros que influyeron al ‘boom’» (en castellà). El País [Madrid], 09-11-2012. ISSN: 1134-6582.
  71. ↑ TORRES, LAURA G. «'Rayuela', 50 años de la "bomba atómica" de Julio Cortázar sobre la literatura latinoamericana» (en castellà), 19-06-2013. [Consulta: 1r juny 2020].
  72. ↑ Rodríguez-Monegal, Emir. «La nueva novela latinoamericana / Emir Rodríguez-Monegal» (en castellà). Actas del III Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas : celebrado en México D.F. del 26-31 de agosto 1968, México, Asociación Internacional de Hispanistas. El Colegio de México. Biblioteca Cervantes Virtual, 1970. [Consulta: 1r juny 2020].
  73. ↑ Rodríguez Monegal, Emir. «Notas sobre (hacia) el boom II : los maestros de la nueva novela» (en castellà). Plural, México, núm. 6 (marzo 1972), pp. 35-37., 1972. [Consulta: 1r juny 2020].
  74. ↑ Ayen, Xavi. «¿Qué personajes de otros autores del boom aparecen en ‘Cien años de soledad'?» (en castellà). La Vanguardia, 05-05-2020. Arxivat de l'original el 2020-05-31. [Consulta: 1r juny 2020].
  75. ↑ «"Cien años de soledad" hizo detonar el "Boom Latinoamericano", afirma experta» (en castellà). [Consulta: 1r juny 2020].
  76. ↑ Fernández, Teodosio «La novela hispanoamericana tras el boom: sobre la significación de Mario Vargas Llosa». Homenaje a Mario Vargas Llosa: Con motivo del día del bibliófilo.Almendralejo, 2005, pàg. 69–84.
  77. ↑ Gras Miravet, Dunia «José Donoso y Carlos Fuentes: otra historia personal del ‘Boom’». Anales de literatura chilena, 29, 2018, pàg. 83–108. ISSN: 0717-6058.
  78. ↑ Amiguet, Teresa. «Miguel Angel Asturias, el Nobel que surgió del 'boom'» (en castellà). La Vanguardia, 12-06-2014. [Consulta: 1r juny 2020].
  79. ↑ Pérez Blanco, Lucrecio «Roa Bastos, precursor del post-boom». Anales de literatura hispanoamericana, 13, 1984, pàg. 414–415. ISSN: 0210-4547.
  80. ↑ Dominguez Michael, Christopher «Del ‘boom’ y otros demonios» (en castellà). El País [Madrid], 18-04-2017. ISSN: 1134-6582.
  81. ↑ Sánchez, Felipe; Fonseca, Diego «¿Qué libros del ‘boom’ prohibió y alabó la dictadura?» (en castellà). El País [Madrid], 30-06-2016. ISSN: 1134-6582.
  82. ↑ Amor, José Blanco «En final del "boom"» (en castellà). El País [Madrid], 09-08-1976. ISSN: 1134-6582.
  83. ↑ Snauwaert, Erwin «Alfredo Bryce Echenique entre lo periférico y lo transnacional». Artes del ensayo: Revista internacional sobre el ensayo hispánico, 2, 2018, pàg. 260–273. ISSN: 2462-5035.
  84. ↑ Guedan Vidal, Manuel. La narrativa de Manuel Puig y su presencia en los escritores latinoamericanos de entresiglos: ecos y reescrituras (Tesi) (en castellà). Universidad Autónoma de Madrid, 2013. 
  85. ↑ Poblete Alday, Patricia «Alberto fuguet, cronista». Literatura y lingüística, 27, 2013, pàg. 97–110. ISSN: 0716-5811.
  86. ↑ Nulley-Valdes, Thomas; Gomez, Jonatan Martin. McOndo y el Crack fueron un diagnostico de la situacion de America Latina (McOndo and Crack were a diagnosis of the situation in Latin America) (en anglès australià). Albatros Ediciones, 2018. ISBN 978-84-7274-359-5. 
  87. ↑ Zapata, Mónica «Universo femenino y géneros literarios en "Como agua para chocolate" de Laura Esquivel». Hispanística XX, 13, 1996, pàg. 495–512. ISSN: 0765-5681.
  88. ↑ Grau, Ana. ««2666» en EE.UU.: la cara y la cruz de Roberto Bolaño» (en castellà). ABC, 29-01-2009. [Consulta: 1r juny 2020].
  89. ↑ Herlinghaus, Hermann «La construcción del nexo de violencia y culpa en la novela La virgen de los sicarios». Nómadas, 25, 2006, pàg. 184–204. ISSN: 0121-7550.
  90. ↑ López Palomar, Anna «Rigoberta Menchú: aportaciones a la construcción de una cultura para la paz Tikb’ al Utziil, que significa ‘sembrando la paz’». Fòrum de Recerca, 20, 2015, pàg. 19–32. ISSN: 1139-5486.
  91. ↑ Villoro, Juan «El género Monsiváis: (Carlos Monsiváis, 1938-2010)». Comunicación: estudios venezolanos de comunicación, 152 (Cuarto trimestre), 2010, pàg. 57–59. ISSN: 0798-1856.
  92. ↑ Navarrete Higuera, Carolina «Pedro Lemebel: un geopolítico socio-textual». Literatura y lingüística, 35, 2017, pàg. 71–94. ISSN: 0716-5811.
  93. ↑ Boel, Niels «Eduardo Galeano, una voz contra la corriente». El Correo de la UNESCO, 1, 2001, pàg. 47–51. ISSN: 0304-310X.
  94. ↑ Uzquiza González, José Ignacio «Encuentros con Elena Poniatowska». América Sin Nombre, 11-12, 2008, pàg. 163–165. ISSN: 1577-3442.
  95. ↑ Zunini, Patricio. «Qué pensaba Harold Bloom sobre la obra de Jorge Luis Borges» (en espanyol europeu). Infobae, 19-10-2014. [Consulta: 1r juny 2020].
  96. ↑ Perill de Rush, Carmen «De la Biblioteca de Babel a la casa de papel». Cuadernos de Literatura, 18, 36, 2014, pàg. 281–295. ISSN: 0122-8102.
  97. ↑ Díaz Arenas, Ángel. Gabriel García Márquez: Cien años de eternidad (humo, papel y ceniza) (en castellà). Editorial Verbum, 2016-03-30, p. 407. ISBN 978-84-9074-338-6. 

Vegeu també modifica

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Literatura_llatinoamericana&oldid=32551236»