Manuel Silvela y de Le Vielleuze

polític espanyol
(S'ha redirigit des de: Manuel Silvela Le Vielleuze)

Manuel Silvela y de Le Vielleuze (París, 9 de març de 1830 - Madrid, 25 de maig de 1892) va ser un advocat, escriptor, acadèmic i polític espanyol.

Infotaula de personaManuel Silvela y de Le Vielleuze

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 març 1830 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort25 maig 1892 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de San Isidro Modifica el valor a Wikidata
  Ministre d'Estat
18 de juny de 1869 – 1 de novembre de 1869

14 de gener de 1877 – 7 de març de 1879
  Ambaixador d'Espanya a França França
1884 – 1885
Dades personals
FormacióUniversitat de Valladolid
Universitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómagistrat, advocat, escriptor, diplomàtic, polític Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTribunal Suprem d'Espanya Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Conservador
Membre de
Nom de plomaVelista
Velisla
Juan Fernández Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsLuis Silvela y CasadoFrancisco Agustín Silvela y CasadoMateo Silvela CasadoFaustino Silvela Modifica el valor a Wikidata
PareFrancisco Agustín Silvela y Blanco Modifica el valor a Wikidata
GermansLuis Silvela y de Le Vielleuze i Francisco Silvela y de Le Villeuze Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Primers anysModifica

Va néixer a París, a la mateixa casa del seu avi patern, l'advocat, escriptor i jutge Manuel Silvela y García de Aragón, el 9 de març de 1830, i batejat a l'Església de Santa Margarida l'11 del mateix mes. Era fill de l'il·lustre advocat Francisco Agustín Silvela, ministre de Governació i de Gracia i Justícia, vicepresident del Congrés dels Diputats i magistrat del Tribunal Suprem, i de donya Luisa de Le Vielleuze y Sotés. Era germà de Francisco Silvela.[1]

Estudis i exercici de l'advocaciaModifica

Va fer els seus primers estudis a Bordeus, continuant-los després a Valladolid, on va començar els de Dret, que va acabar en la Universitat Central de Madrid.

Advocat als 21 anys, no va trigar a figurar avantatjosament en les discussions de l'Acadèmia de Jurisprudència, al costat de Cánovas del Castillo, el Marquès de la Vega de Armijo, Alcalá Galiano, Casa-Galindo i altres futures celebritats. Els seus grans dots intel·lectuals, ben dirigides, van fer d'ell un advocat molt notable i li van donar fortuna i independència. L'estudi de Manuel Silvela va ser, durant molts anys, el primer, o dels primers de la capital, i hi van acabar de formar-se lletrats com Germán Gamazo.

Va presidir dues vegades la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i en altres dues ocasions va ser elegit Degà de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid.

En aquells dies, les seves tasques professionals i aficions literàries absorbien per complet el seu temps, però la política el va atreure no gaire més tard.

Activitat políticaModifica

En començar la seva carrera política, va figurar en les files de la Unió Liberal d'Antonio de los Ríos Rosas.

En 1863 el districte d'Arenas de San Pedro (Àvila) el va escollir com a representant a Corts, sota el Ministeri Miraflores, intervenint ja llavors amb encert a diversos debats. Va pronunciar diversos discursos que li van donar fama d'orador intencionat i hàbil.

En 1865 va caure el Govern de Narváez i va ser substituït per O'Donnell, que va confiar a Silvela la Direcció general d'Instrucció pública, la qual cosa no li va impedir combatre alguns projectes d'aquell Govern. A la caiguda del partit unionista va tornar a l'oposició, i en 1866 va ser bandejat amb altres diputats per haver signat la protesta contra la clausura de les Cambres. Va figurar també entre els signants del Manifest a Isabel II, a conseqüència del qual van ser bandejats molts personatges polítics.

Després de la Revolució de 1868, en la que no hi va prendre part, va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Madrid i poc després conseller d'Estat, càrrecs als quals va renunciar en ser elegit diputat per Àvila a les Corts Constituents. Hi va formar part de la Comissió Constitucional i el 17 de maig de 1869 va pronunciar un discurs en el que va defensar el sufragi universal, la llibertat religiosa, d'impremta, de reunió i associació, tot dins d'una forma monàrquica de l'Estat.

Després de la proclamació del general Serrano com a regent, Silvela va obtenir la cartera d'Estat sota la presidència del general Prim (17 - 6 - 1869) i va treballar per la candidatura del duc de Montpensier al tron; però en convèncer-se que aquesta havia fracassat, es va retirar del Govern i va romandre allunyat de la política fins a la proclamació d'Alfons XII, i encara que no n'havia contribuït no va poder ocultar les seves simpaties pel nou monarca, acabant per ingressar en el Partit Conservador acabdillat per Cánovas del Castillo.

Cánovas el va nomenar ministre d'Estat el 14 de gener de 1877, conservant el càrrec fins a març de 1879 en què va ser substituït pel marquès de Molins. El fet culminant de la seva actuació ministerial va ser l'arranjament aranzelari entre Espanya i França. Va ser després conseller d'Instrucció Pública i en 1884 ambaixador d'Espanya a París, càrrec que va dimitir a l'any següent per ocupar el seu escó en el Senat, del que va ser vicepresident en dues ocasions.

Silvela va ser diputat a Corts sense interrupció des de 1863 fins a 1869,[2] abandonant la política els anys de la I República durant els quals va rebutjar qualsevol càrrec públic. En 1883 va ser nomenat senador vitalici.[3]

Activitat literàriaModifica

Des de molt jove havia col·laborat en periòdics i revistes de Madrid, publicant treballs que es van recomanar pel seu elegant i castís estil, erudició i amenitat, i que van arribar a ser traduïts a diversos idiomes. Així va popularitzar aviat el seu pseudònim Velisla,[4] anagrama del seu cognom, amb què solia signar els seus treballs literaris. Aquests li van portar en 1870 a la Reial Acadèmia Espanyola, llegint en l'acte de la seva recepció un discurs sobre la influència exercida en l'idioma i en el teatre castellà per l'escola clàssica que va florir des dels començaments del S.XVIII.

Va col·laborar a La Ilustración, Diario Español, Revista de España, El Heraldo i El Imparcial. Fou elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia Espanyola i de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.[5]

DistincionsModifica

Manuel Silvela va ser nomenat Gentilhome de S. M. La reina Isabel II li va nomenar en 1852 cavaller de l'Orde Civil de Sant Joan de Jerusalem, i després de la incorporació de l'Ordre al gran mestratge de l'Orde de Malta, Manuel Silvela va ingressar en aquesta última en 1889 com cavaller d'Honor i Devoció, prèvies proves de la legitimitat, cristiandat i noblesa dels seus quatre cognoms. I també va ser:

Un carrer a Madrid i una altra a Spa (Bèlgica) porten el seu nom.

Obres literàriesModifica

  • Sin Nombre (1868), Recopilació d'articles literaris.
  • Reseña analítica de las obras póstumas del memorable dramaturgo, reformador de nuestro teatro (1868), referent a Leandro Fernández de Moratín
  • Le Jury Criminel en Espagne (Montpellier, 1884)
  • Obras completas de Moratín, con notas y comentarios (Madrid, 1890)
  • El bautizo de un libro
  • El perfecto novelista
  • Un verano de Felipe V
  • Recuerdos de Extremadura
  • Revista cantábrica (1869)
  • Salir de Madrid (1851)
  • La Alcarria
  • Mañanas de La Granja
  • Revista del Escorial
  • Variaciones fáciles,
  • Sobre el conocido tema El amor y el matrimonio
  • Un viaje por regiones desconocidas
  • De la influencia de las construcciones modernas en la literatura
  • De Madrid a Sevilla y Cádiz
  • Literatura infinitesimal
  • El abogado de pobres
  • Revista de La Granja
  • Cuatro capítulos de una novela inédita
  • Desde Madrid a Toledo (1854)
  • El castillo de «aunque os pese»
  • Una Dalia y un puntapié
  • La Opera y el Gobierno (1865)
  • Apuntes críticos acerca de las poesías de Baeza, y por incidencia de las condiciones literarias del siglo
  • El diccionario y la gastronomía
  • Miscelánea
  • La prensa ilustrada
  • Un ukase
  • Revista de la exposición de Bellas Artes (1868)
  • Juicio crítico de la Restauración en 1881
  • Los dineros del sacristán
  • Al amor de la lumbre
  • Negro y blanco (1851)
  • La via sacra
  • Recuerdos de Spa
  • Disertación acerca de la influencia ejercida en el idioma y en el teatro español por la escuela clásica que floreció desde los comienzos del S.XVIII
  • Un talego del Estado o el estado de un talego
  • Sobre el diccionario de la Real Academia Española
  • Fin de una polémica
  • Últimas palabras sobre una polémica
  • En las aguas de Spa (1887)
  • ¡Viva Galicia!

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Silvela y de Le Vielleuze


Càrrecs públics
Precedit per:
Juan Álvarez de Lorenzana y Guerrero
Fernando Calderón Collantes
Ministre d'Estat
 

(juny-novembre) 1869
1877-1879
Succeït per:
Cristino Martos Balbi
Francisco de Borja Queipo de Llano
Premis i fites
Precedit per:
Mateo Seoane Sobral
 
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira U

1871-1892
Succeït per:
Francisco García Ayuso
Precedit per:
Cristino Martos Balbi
Francisco Romero Robledo
 
President de la
Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació

1879-1880
1884
Succeït per:
José María Fernández de la Hoz Gómez
Germán Gamazo y Calvo