Eudes I d'Aquitània

Eudes I el Gran o Odó I el Gran fou el primer gran duc ben documentat de l'Aquitània que hauria governat vers 676-735. Hauria pujat al poder en una data entre el 676 quan desapareixen les notícies sobre el duc Llop I, i el 688 en que Pipí d'Héristal i Teodoric III de Nèustria van acordar la pau. En aquestos anys, per obra de Llop o d'Eudes, els dominis austrasians i neustris a Aquitània van quedar units potser impulsats per la resistència nobiliària contra Teodoric d'un costat i l'aparició de les forces regionals al regne merovingi entre el 675 i el 680, i després del 688 a més contra el govern per un majordom de palau en lloc d'un rei.

Eudes I d'Aquitània

Nom original	(la) Eudes
Biografia
Naixement	dècada del 650
Mort	735 (75/85 anys)
Duc de Vasconie (fr)
688 – 735 ← Llop I d'Aquitània – Hunald I d'Aquitània →
Duc d'Aquitània
688 – 735 ← Llop I d'Aquitània – Hunald I d'Aquitània →
Activitat
Ocupació	militar, aristòcrata
Altres
Títol	Duc
Fills	Hunald I d'Aquitània, Remistan, Hattó d'Aquitània, Lampègia
Pare	Boggis
Germans	Hubert de Lieja

Aquitània el 714

Unió d'Aquitània

L'Aquitània austrasiana entregada per Ebroí a Teodoric III a canvi de ser nomenat majordom de Nèustria, s'hauria revoltat contra el rei merovingi instigats els seus nobles pel majordom d'Austràsia Wulfoald, nomenat per Dagobert II, que va promoure la revolta dels senyors de l'Austràsia meridional contra Ebroí i Teodoric, cosa en certa manera fàcil, ja que els austrasians no volien estar dominats pel rei de Nèustria; en la guerra va participar Grimoald, rei dels longobards (677) però les operacions militars són desconegudes, ja que cap contemporani les esmenta. El 679 els nobles austrasians que lluitaven contra Ebroí foren derrotats a la batalla de Bois-du-Fays.

Quant a l'Aquitània de Nèustria, Ebroí va agafar el poder al regne de Nèustria el 676 i va enviar a l'exili a un gran nombre de senyors de Nèustria i de Borgonya que se li oposaven alguns dels quals van haver de fugir creuant el riu Loira cap a Aquitània i Gascunya. En aquest temps alguns governadors territorials havien adquirit una gran autonomia aprofitant la manca d'autoritat central. Llop I d'Aquitània de Nèustria fou ben segur un d'aquestos senyors que va refusar reconèixer l'autoritat d'Ebroí i es va formar de fet un estat vasco-aquità que no reconeixia ni a Teoderic ni a Ebroí ni a Pipí. Després de la batalla de Testri del juny de 687 que va donar el poder a Nèustria i Borgonya a Pipí d'Heristal, el poder del majordom i duc dels francs va ser rebutjats pels vasco-aquitans. Llop o Eudes potser es considerava amb el mateix dret que Pipí al govern, quan el rei legítim havia estat privat del poder.

Fou a partir del 688 que els vascoaquitans igual que altres pobles es van desfer dels lligams amb la dinastia merovíngia, tot i que alguns reis encara van estar nominalment al tron més de mig segle. Les opinions sobre quan es va produir la unió dels territoris vascoaquitans hi ha opinions diverses. Devic i Vaisette opinen que fou a partir del 688. Així Eudes va afegir als seus dominis el Berry, l'Alvèrnia, el Llemosí, el Borbonès, la Roergue, l'Albigès, el Velai, el Gavaldà i Usès; el Vivarais llenguadocià hauria restat en poder de Borgonya i per tant de Pipí. Teodoric III va morir el 691 quan tenia uns 40 anys i després d'un regnat de 17 anys. Pipí va conservar el poder a Nèustria a través del majordom Noderbert (687-695) i va fer proclamar rei a Clodoveu IV (a vegades esmentat com a III), un fill del difunt de pocs anys; el germà petit de Clodoveu, Khildebert, que tenia dret a part del regne segons el costum dels francs però Pipí el va mantenir fora per no fraccionar l'estat, en el qual era duc del Francs governant Austràsia sense rei titella però encara mantenint un rei a Nèustria. Clodoveu IV va morir el 695 i llavors aquest germà accedí al tron com a Khildebert III el Just.

La genealogia d'Eudes segons la carta d'Alaó

Segons aquesta genealogia el duc Boggis va morir el 688 i el va succeir el seu fill Eudes que tenia un germà més petit de nom Imitari i estava casat amb una dama austrasiana de nom Waltruda de la família dels majordoms de palau. La seva vídua era Oda, una dama notable del país de Lieja a Austràsia, la qual en enviudar va decidir abandonar Aquitània amb el seu nebot Hubert, fill de Bertran (el germà petit de Boggis) i de Figberta (suposada germana d'Oda i esposa de Bertran, el que implicava que dues germanes s'havien casat amb dos germans) per establir-se a França. Van arribar a la cort de Teodoric III que els va acollir molt bé i Hubert fou nomenat comte palatí, funcions que va exercir poc temps, doncs aviat va decidir dedicar-se per complet a Déu, cedint al seu cosí Eudes tots els seus drets als ducats d'Aquitània i Gascunya, i amb la seva tia Oda es van retirar de la cort per viure sota la disciplina de Lambert de Lieja, bisbe de Maastricht que el va admetre com a clergue i al que després hauria succeït, transferit la seu episcopal de Maastricht a Lieja on va morir el 727, sent reconegut com a sant; el seu cos fou portat a una abadia a les Ardennes que va agafar després el seu nom. Segons la carta "Eudo Aquitanie dux" fou enterrat a Santa Maria d'Alarcon.

Oda hauria seguit fent obres de pietat fundant diverses esglésies entre les quals la col·legial d'Hamai prop d'Hui. Hauria mort el 711 deixant els béns que posseïa a Austràsia a Hubert de Lieja el seu nebot, que va utilitzar els béns per a construir diverses esglésies a Lieja on Oda fou reconeguda o honorada com a santa. Hubert abans d'esdevenir sacerdot, hauria estat casat i va tenir un fill de nom Flodobert que el va succeir al bisbat.

Descoberta la falsedat de la carta d'Alaó, destinada a donar una ascendència a Eudes, tot es desmunta. Imitari no apareix en altre lloc; Waltruda es crea amb una combinació de la llegenda de sant Amand de Maastricht amb la de sant Wandril fundador de l'Abadia de Fontenelle: Santa Waltruda fou la fundadora d'un convent consagrat el 656 per sant Amand que va originar la vila de Mons i és la patrona del comtat d'Hainaut (santa Vaudru); a la llegenda apareix un cert Eudes, poderós senyor de l'època, que va fer inútils esforços per casar-se amb santa Aldegunda, germana de Waldtruda. Aquesta és esmentada com a filla de Walaquisi (o Walkighisi) aliat de la que serà la dinastia carolíngia aleshores majordoms i ducs d'Austràsia i en el que es pot reconèixer a un dels tres fill que algunes llegendes donen a sant Arnoult el pare de sant Wandril. És clar que les dates no corresponen: sant Wandril va néixer a tot tardar el 601 i de jove fou company del rei Dagobert I (623–639), del qual el seu pare sant Arnoult era el tutor; Waltruda, germana de Wandril, no es podria haver casat amb Eudes que va començar a regnar vers 680 (quan havia de ser jove, ja que va governar fins vers el 735) si Waltruda aleshores havia de tenir una avançada edat (Wandril haguera tingut 80 anys, Waltruda n'hauria d'haver tingut com a molt pocs més de 60 i segurament més de 70). Aquest és un dels anacronismes de la carta. D'altra banda la llegenda de Sant Hubert és una creació del segle xii i no mereix cap consideració en relació a la història del segle VII.

Origen del duc

Descartat l'únic origen documentat, no es pot saber qui era i d'on venia Eudes. La teoria moderna suggereix que Llop I era un noble basc un dels fideles de Fèlix un aquitanoromà. L'hauria succeït per designació, per rebel·lió o per matrimoni (casat amb una filla de Fèlix) i hauria mort després del 676 segurament sent encara bastant jove. Llop seria doncs el pare d'Eudes, un vascoaquità, cap de la noblesa vascoaquitana aliada a tots els senyors oposats a Teodoric III. El fet que Eudes va tenir un net de nom Llop fa molt versemblant que fos fill de Llop I. L'extensió del seu territori a l'inici del regnat no es pot saber però va haver de ser entre el 676 i el 688 o poc després quan Aquitània amb Gascunya va assolir els límits que a grans trets la situen al sud i oest del Loira. La residència habitual del duc no se sap si fou Tolosa o un altre lloc.

La guerra entre Nèustria i Austràsia; guerra civil a Austràsia i pujada al poder de Carles Martell

El majordom de Nèustria i Borgonya, Grimoald II, va morir assassinat el 714. El seu pare Pipí d'Héristal va designar com a successor al seu fill Teodebald, un menor d'edat (nascut vers 707 o 708 d'una concubina). Pipí d'Héristal va morir poc temps després, el mateix any (el 16 de desembre del 714) i Teodebald va quedar sota la regència de la vídua Plectrudis o Plectruda. Un fill bastard de Pipí, Carles Martell, que va reclamar el poder, fou empresonat per orde de la regent. La noblesa de Nèustria va rebre malament haver d'estar governada per una dona en nom d'un infant que no era rei i ni tan sols era legítim. Els principals senyors de Nèustria van agafar obertament les armes contra la regent, van derrotar a les seves tropes al bosc de Cuise i van obligar el jove Teodebald a fugir (715). Llavors els grans del regne van escollir com a majordom a un d'entre ells, de nom Ragenfred o Rainfroi, que va seguir la lluita contra els austrasians fins a la mort del rei Dagobert III que havia regnat només quatre anys i uns mesos. Llavors s'havia d'escollir un nou rei i Teodoric, el fill de Dagobert III era el candidat lògic, però era menor d'edat i la noblesa no el veia com un rei prou capacitat per fer front a Austràsia i van escollir al príncep Daniel, fill de Khilderic II d'Austrasia, que estava enclaustrat, amagat després d'haver escapat dels assassins del seu pare; aquest príncep va abandonar el seu nom de Daniel i va agafar el de Khilperic II. Mentre Carles Martell, un fill bastrad de Pipí d'Héristal, havia pogut de la presó on havia estat tancat, i es va fer reconèixer com a duc d'Austràsia pels nobles que li eren favorables (715). Primer va fer front als neustris del rei Khilperic II i el majordom Ragenfred, que havien fet aliança amb Ratbod, duc de Frísia, els quals van aconseguir alguns èxits militars sobre Carles (716) derrotant el seu exèrcit i assolant fins a Colònia; però Carles es va reorganitzar i va passar al contraatac derrotant a l'exèrcit rival prop del riu Amblef o Ambleve a les Ardennes; el març de l'any 717 va avançar contra els neustrios acampats a Vincy o Vinchy al Cambresis; abans de la batalla Carles va proposar un acord de pau però Khilperic va refusar la proposta i el diumenge 21 de març del 717 es va lliurar la decidiva batalla de Vinchy en la que Carles va aplanar a l'exèrcit de Nèustria i el va posar en fuita perseguint-lo fins a París. Llavors Carles va retornar a Austràsia i es va presentar a Colònia on es trobaven Plectruda i el seu net; la reina no va tenir més opció que reconèixer la superioritat de Carles Martell i entregar-li la majordomia d'Austràsia i tots els tresors que havien estat de Pipí (pare de Carles Martell amb una concubina). Carles es va fer proclamar per segona vegada com a duc i va posar al tron a un rei anomenat Clotari IV un suposat fill de Teodoric III, segurament més pensant en Nèustria que en Austràsia, que ja portava molt de temps sense rei. En tot cas Carles Martell es podia desfer del merovingi sense cap oposició, si volia

La biografia d'Eudes segons les altres fonts

Continuador de Fredegari, Liber Historia Francorum i altres historiadors francesos

L'esmenten altres fonts però cap parla del seu origen. El continuador de Fredegari diu que Carles Martell (successor del seu pare Pipí d'Héristal el 715) va derrotar a Ragenfred, majordom de palau de Nèustria (715-717) a Vinchy el 21 de març del 717 (continuador de Fredegari i Liber Historia Francorum) tot i l'aliança de Ragenfred amb els frisons pagans. Ragenfred va recórrer als vascons que formaven el gruix principal de l'exèrcit del duc Eudes. El continuador de Fredegari diu: "Per això Khilperic II (715–721) i Ragenfred (Rainfroy) van enviar una ambaixada a Eudes per obtenir la seva aliança contra Carles Martell; li van oferir el regne (el títol reial) i donacions (cessions territorials)". Eudes hauria estat doncs reconegut oficialment rei d'Aquitània pel rei de Nèustria, encara que fos com una mena de virregnat dependent nominalment de Nèustria, però aquesta independència monàrquica serà ben efímera. L'exèrcit reunit dels vascons d'Eudes, de Ragenfred i de Khilperic fou derrotat per Carles Martell el 14 d'octubre del 719 entre Senlis i Néry prop de Soissons; Eudes va poder fugir amb una part dels seus homes i passar al sud del Loira. El continuador diu que Eudes va fugir davant les forces de Carles Martell. Poc després Eudes va acollir a Khilperic a Tolosa, però va refusar de reprendre la lluita contra els francs i el 720 va lliurar al rei a Carles Martell a canvi d'un tractat de pau. Aquest tractat Eudes el va trencar el 725 però altre cop fou derrotat per Carles Martell, el qual segons el continuador de Fredegari va cridar en ajut als sarraïns, encara que la cronologia d'aquests fets sembla comprimida i les coses foren un xic més complexos.

Fonts musulmanes

El 719 els sarraïns van ocupar Pamplona i encara que no consta cap intervenció d'Eudes si que se sap que el 721 els àrabs penetraven a Aquitània pel Tolosà sent rebutjats per forces del duc en una batalla lliurada el 10 de juny del 721 en què va morir el valí As-Samh al-Khawlaní; la resta de l'exèrcit musulmà es va posar a resguard a Arbuna (Narbona), la qual cosa no devia ser fàcil, ja que la retirada quedava tallada per la fortalesa de Carcassona. Vers el 725 o poc després es va pactar una treva amb els musulmans. El 730 fou nomenat vali de l'Àndalus Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí, que comptava amb el suport del califa de Damasc, Hixam ibn Abd-al-Màlik, per prosseguir l'expansió musulmana cap al nord, a Ifranja (França), el que implicava trencar la treva que feia uns cinc anys es mantenia amb el duc d'Aquitània i poc després va enviar l'exèrcit cap al nord a territori franc, però es creu que va donar seguretats a Eudes el Gran que mantindria la treva. Les forces musulmanes van respectar el territori aquità i van avançar per la ruta seguida abans per Ànbassa ibn Suhaym al-Kalbí, seguint la vall del Roine, devastant la regió d'Avinyó i l'Usès. La incursió es va repetir el 731 arribant a la ciutat d'Autun, que va ser assetjada sense que pogués ser presa. Aquitània es va mantenir al marge de la lluita, la qual cosa va ser considerada una traïció pel majordom de la cort merovingia, Carles Martell. Eudes va mantenir una aliança formal o tàcita amb Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí i amb el valí de Narbona, Uthman ibn Naissa. Quan Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va retirar d'Autun i va tornar a Septimània, Carles Martell va trencar la treva que es mantenia amb Eudes i va atacar Aquitània, probablement a mitjans del 731. Només iniciar-se la guerra entre Carles Martell i Eudes, aquest va obtenir una gran victòria diplomàtica quan Munusa, a la Cerdanya, es va rebel·lar, i va concertar un tractat de pau i una aliança formal amb Eudes. El duc aquità s'assegurava així una rereguarda tranquil·la, o potser fins i tot un suport en la seva lluita contra el majordom franc. Munusa, per la seva part, s'assegurava la tranquil·litat a la seva esquena per tal de fer enfront a les forces del valí de l'Àndalus. A més, en cas de necessitat, podia obtenir suport, protecció o refugi a Aquitània. L'acord entre ambdós es va segellar amb l'enllaç de Munusa amb Lampègia, filla d'Eudes, que probablement va tenir lloc a Bordeus (a on s'hauria desplaçat Munussa).

El 732 els àrabs manats pel valí Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí van passar per Pamplona i Roncesvalls i van entrar a Gascunya seguint cap Aquitània. Tot el país al sud del riu Garona, o a la vora d'aquest riu, va ser saquejat amb virulència durant algun temps. Eudes els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven la Garona, però va ser derrotat en l'anomenada batalla de Bordeus. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va avançar imparable cap a Angulema i Poitiers, ciutat que va ser saquejada. El duc aquità es va veure precisat a recompondre la seva relació amb Carles Martell, al qual no solament va sol·licitar la pau, sinó que li va oferir la submissió i li va demanar ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell, que poc abans havia ocupat Bourges, però ja s'havia retirat del ducat (probablement avançat l'any 731), va enviar ràpidament un exèrcit. Després de saquejar la regió de Poitiers, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va prosseguir cap al nord el seu avanç, en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours. Però en el camí entre Poitiers i Tours, a uns 20 km al nord-est de Poitiers, li van sortir a l'encontre les forces del duc Eudes, que ja s'havien reunit amb els reforços enviats per Carles Martell, i es va lliurar la batalla coneguda com a batalla de Tours (o més generalment com batalla de Poitiers) pels cristians, i batalla del Balat aix-Xuhadà (del Camí dels Màrtirs) pels musulmans, l'octubre del 732 (ramadà del 114 de l'hègira). Les tropes àrabs van ser derrotades i Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí hi va trobar la mort. Els sobrevivents es van retirar en desordre cap a Narbona. La data de la batalla és incerta, car per a uns es va lliurar el dia 8 d'octubre, mentre altres asseguren que va ser a finals de mes.

Annales

Els Annales Metenses situen la mort d'"Eodo dux [Aquitaniorum]" el 735 mentre el continuador de Fredegari no la situa en una data concreta i descriu l'ocupació tot seguit de Bordeus i altres territoris de la regió per Carles Martell i pels càlculs fets sobre les dades del continuador, sembla que la data de la mort seria posterior al 735, potser vers 738, però com que l'orde del continuador no és rigorosament cronològic la data pot variar (per exemple la batalla de Poitiers, que està datada el 732, apareix esmentada després). En tot cas el 735 seria una data molt propera; els Annales Petaviani parlen ja el 736 de Carles Martell i els fills d'Eudes: "Karolus dimicabat contra filios Eodonis" el que suposaria que en aquest any el pare ja era mort.

Fets relatats per la Història del Llenguadoc

La guerra entre Nèustria i Austràsia hauria ajudat a reforçar la posició del duc d'Aquitània i Gascunya. Khilperic II i Ragenfred enfrontaven un enemic massa poderós per les seves forces i es van dirigir a Eudes d'Aquitània per demanar el seu concurs contra Carles; li van enviar ambaixadors i li van demanar prendre la seva defensa contra la tirania del duc austrasià que no satisfet en dominar el regne d'Austràsia volia envair la resta del regne i governar-lo de manera despòtica; els ambaixadors van fer veure a Eudes que ell mateix estava interessat a aturar a Carles Martell. Khilperic hauria enviat rics presents i l'hauria reconegut com a rei o almenys li va enviar una corona. Eudes va aprofitar les circumstàncies i va acceptar els regals i l'aliança. Va reunir un fort exèrcit d'aquitans i vascons i va creuar el Loira a la primavera següent i es va trobar a París amb Khilperic i Ragenfred que ja l'esperaven, marxant tgots junts contra Carles. Aquest havia estat informat dels moviments i també va mobilitzar les seves forces avançant entre Reims i Soissons. Khilperic i Eudes anaven en la mateixa direcció i van quedar sorpresos de trobar a l'enemic al que no esperaven. Carles no els va donar temps de reconèixer el terreny i els va atacar bruscament posant l'exèrcit en derrota obligant a fugir al rei i al duc aquità cap a París. En aquesta ciutat Khilperic va reunir tots els tresors que va poder i després va passar el Sena i acompanyat per Eudes es va dirigir a Aquitània. Carles els va perseguir i els va empènyer fins a Orleans on van passar el riu Loira i van estar a punt de ser capturats, però després ja no va gosar perseguir-los més lluny; Carles es va apoderar del govern de Nèustria i Borgonya que Khilperic havia abandonat i que junt amb Austràsia el deixava com a dominador de tot França excepte Aquitània, Bretanya, Frísia i els territoris germànics. No obstant Carles no va agafar el títol reial i va fer servir per un temps al rei que havia proclamat, Clotari IV, que no obstant va morir poc després.

Mort Clotari Clarles va enviar un emissari a Aquitània per demanar a Eudes de retornar al rei Khilperic i els tresors que s'havia emportat i li va oferir a canvi la seva aliança i amistat; i el va amenaçar en cas de refús de creuar el Loira i fer la guerra, Eudes com a bon polític va veure els avantatges d'assegurar-se un aliat que el reconeixia com a igual i li va lliurar a Khilperic que regnaria sota l'autoritat de Carles als tres regnes, i amb tots els tresors que aquest s'havia emportat. És de suposar que Carles va reconèixer plenament la sobirania d'Eudes sobre Aquitània únic motiu de pes que l'hauria fet abandonar els interessos del rei de Nèustria i entregar-lo; l'altre motiu podia ser la conveniència d'una aliança amb Carles davant el perill sarraï. Carles va donar al rei totes les marques exteriors de respecte de la seva dignitat i li va procurar un manteniment honest però no li va donar cap part al govern.

Després d'una incursió cap al Roine els àrabs van envair Aquitània el 721. Un autor francès conjectura que el motiu de l'atac fou el suport que Eudes havia donat als gots de la Septimània. As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní va avançar cap a Tolosa que va assetjar amb diverses màquines de guerra. La ciutat va resistir l'atac però ja estava a punt de ser ocupada quan el duc Eudes va arribar amb el seu exèrcit i va derrotar l'exèrcit invasor (en una batalla que se sap que es va lliurar el 10 de juny del 721 i en la que va morir el valí As-Samh al-Khawlaní i els principals oficials) i el ressò de la batalla fou tan gran que la Septimània es va revoltar i només Narbona va restar en mans dels àrabs. Eudes va perseguir als que fugien i hauria dominat o exercit influència en una bona part de Septimània. Eudes es trobava doncs en pau amb Carles Martell pel nord i havia frenat als àrabs pel sud. Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí va portar l'exèrcit a Narbona i va exercir interinament el goverm fins al nomenament a l'agost d'Ànbassa ibn Suhaym al-Kalbí

A finals del 721 va morir a Noyon el rei nominal Khilperic II i fou proclamat Teodoric IV, fill de Dagobert III, que era menor d'edat, conegut com a Teodoric de Chelles perquè havia estat criat al monestir mixt de Chelles. Entre el 722 i el 724 hi va haver combats esporàdics entre àrabs i gots o aquitans. Durant tres anys seguits Ànbassa va enviar expedicions a Septimània, alguna potser sota el comandament del mateix Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, però no va poder sotmetre ni Carcassona ni Nimes, perquè conquerir una vila emmurallada requeria esforços i sacrificis.

Des del seu nomenament, Ànbassa, per finançar les operacions militars, va doblar els impostos als cristians i va ordenar confiscacions als jueus, el que va provocar descontentament i fins i tot revoltes. El 722 un noble del nord d'Hispània que no volia pagar impostos es va escapar a la muntanya amb un grup de fidels i va fer una emboscada a la patrulla que l'empaitava, comandada per al-Qama, matant-los a tots. Finalment, el 725, Ànbassa va assumir personalment el comandament i, sortint des de Narbona va rendir Carcassona després de vèncer una forta resistència. Llavors Ànbassa es va dirigir a l'altra punta de Septimània i va sotmetre Nimes menys per força que per manya. Milers de refugiats hispanii van passar al regne dels francs entre els quals els religiosos de l'abadia de Sant Basili de Nimes, que es van establir a Saissi-les-Bois (Saxiacum))a Borgonya a la diòcesi d'Auxerre. El monestir de Psalmodi a uns 15 km de Nimes, fou destruït pels sarraïns segurament el 725. Les forces musulmanes haurien pujat llavors pel Roine i el Saône arribant fins a Autun que van assetjar i conquerir un dimecres 22 d'agost del 725, però la van abandonar després del saqueig. En aquesta campanya haurien assetjat també Sens on era bisbe sant Ebbó, que va dirigir una sortida furiosa que va forçar als musulmans a retirar-se. Potser van arribar fins a Roergue, l'Albigès, Carci i Perigord, dominis d'Eudes, i aquest els hauria derrotat en una segona batalla sagnant i els va expulsar dels seus estats, però això són conjectures no avalades per fonts contemporànies.

En la seva campanya del 726 Ànbassa va atacar Provença però va resultar ferit i va morir poc després per aquesta causa quan ja havia ordenat la retirada cap a l'Àndalus; el va succeir interinament Udhra al-Fihrí, qui dos mesos més tard seria substituït per Yahya al-Kalbí, nomenat pel valí d'Ifríqiya. La pau absoluta en el seu valiat (726-728) suggereix una treva entre Eudes i els musulmans que s'hauria pactat el 725 amb Ànbassa o el 726 amb Yahya. El venerable Beda, autor del segle viii, fa esment d'una incursió el 729 a Aquitània, però tant la data com els fets són poc de fiar: en aquesta incursió (amb només dos mort) hauria estat mort sant Teofred anomenat localment sant Chaffre, segon abat del monestir de Carméri (Calmiliacum) al Velai, on havia succeir a sant Eudes el seu parent i primer abat. La llegenda religiosa sobre que Tolosa hauria estat conquerida per la traïció dels jueus, explicada a la vida de Teodard arquebisbe de Narbona és probablement una faula.

Els Annales Metenses i el continuador de Fredegari informen del trencament de la pau entre Eudes i Carles Martell; les causes de la guerra no són clares, ja que en estar referida només per part austrasiana, les informacions són tendencioses i atribueixen tota la responsabilitat a Eudes; Devic i Vaisette esmenten que en aquest temps el duc i els sarraïns havien pactat una treva el que provaria que el duc estava molt amenaçat pels musulmans (però l'amenaça podria ser Carles, ja que durant els darrers anys Carles Martell havia sotmès a saxons, alamans, suabis i bavaresos). Vers el 731 els musulmans van tornar a atacar territori franc (cap a Autun) i Carles Martell va considerar una traïció l'actitud neutral d'Eudes. Aquest per la seva banda va fer un pacte amb Munusa (Munuza o Munussa) que hauria estat senyor de Cerdanya i al qual va donar a la seva pròpia filla Lampègia (Lampàgia) en matrimoni. Els Annales Metenses i el continuador de Fredegari donen la culpa del trencament a Eudes i l'acusen de trencar el pacte amb Carles Martell de vers el 719 o 720; informen que Eudes es va armar en secret contra el duc austrasià amb la idea d'atacar-lo i que Carles, advertit dels preparatius; després Eudes fou derrotat i posat en fuita i en revenja va cridar en ajut als sarraïns; aquesta acusació seria una justificació pel fet que Carles hauria iniciat la guerra trencat el tractat; en tot cas els mateixos autors estableixen que el primer atac va sortir de Carles i que va passar el riu Loira dues vegades en el mateix any i que després de derrotar a Eudes va assolar sense oposició tota l'Aquitània en la que va fer un gran botí. Per a més desgràcia per a Eudes el seu gendre Munussa fou acusat pel govern de Còrdova de conspirar i es va enviar una expedició per castigar-lo, i amb ell el seu aliat i sogre Eudes d'Aquitània.

Segons la Crònica del 754, Munusa era berber; un general coratjós que com altres berbers no podia tolerar el maltractament dels berbers a l'Àfrica per part dels àrabs. Com a part dels moviments berbers contra els àrabs s'ha interpretat el seu pacte amb Eudes, pel qual comptava més en obtenir ajut que en ajudar, o en darrer extrem podia trobar un refugi segur si fracassava. La conspiració fou descoberta per Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí, nomenat governador el 730, que va marxar contra el rebel al que va sorprendre; Munusa va fugir cap a una vila de la Cerdanya de nom Julia Livia, moderna Llívia, on es va disposar a resistir; allí fou assetjat; quan Munusa i els seus es van quedar sense aigua, el valí va voler fugir però fou perseguit per les forces assetjants. La llegenda, típica de molts llocs, diu que per protegir la seva dona, va agafar camins que el van retardar i fou atrapat i per evitar ser capturat es va tirar de l'alt d'un penya-segat i es va matar. El Chronicon d'Isidorus Pacensis, atribueix la seva mort a la crueltat que havia tingut envers els cristians, en particular sobre el bisbe Anambadi que havia fet cremar viu durant el setge d'un lloc no esmentat. El cap de Munusa fou tallat i presentat al valí junt amb la seva dona que havia estat capturada i que al-Gafiqí va enviar a Damasc per la seva bellesa per entrar a l'harem del califa. La treva entre el duc Eudes i els sarraïns va arribar a la fi.

Els musulmans no podien deixar passar el suport implícit del duc a Munusa. Al-Gafiqí va tornar a l'Àndalus i a l'any següent es va dirigir cap a Aquitània però aquesta vegada per la ruta oriental a través de Navarra. Va portar la desolació a Gascunya i va arribar a la Garona assetjant Bordeus que va conquerir i saquejar. Després va creuar el Dordonya i va trobar al duc Eudes a l'altre costat del riu; Eudes havia reunit les seves tropes però no havia tingut temps d'acudir abans i havia decidir esperar a l'altre costat del riu amb la idea d'atacar durant el pas d'aquest pels musulmans, però lliurada la batalla els vascoaquitans foren totalment derrotats i el seu exèrcit massacrat. L'historiador Isidor de Beja parla d'un nombre de baixes que només Déu podia conèixer. Els àrabs van cremar i saquejar tot el que van trobar incloent el monestir de Sant Hilari a la rodalia de Poitiers, deixant només les fortaleses protegides.

Mentre Eudes va demanar ajut a Carles Martell al que va anar a trobar. Aquest, que s'havia retirat poc abans d'Aquitània (que va atacar el 731) va veure el perill i va acceptar aliança que li demanava Eudes. Els sarraïns es van acostar fins a Tours per saquejar el monestir de Sant Martí (en territori de Nèustria i per tant de Carles) però ja el duc austrasià havia reunit un exèrcit que s'acostava al lloc, Els dos exèrcits es van acarar durant set dies sense fer cap moviment fins que un dissabte d'octubre es va iniciar la lluita; el violent enfrontament va acabar amb la victòria de Carles i dels vascoaquitans. Al-Gafiqí va morir però la lluita va seguir fins a la nit quan cada part es va retirar al seu campament però amb la moral diferent. Els sarraïns van decidir aixecar el campament i retirar-se deixant les tendes pels francesos; Carles no es va adonar de la retirada i esperava al matí la continuació de la batalla quan va saber que els musulmans ja no hi eren; per por d'una emboscada es va limitar a saquejar el campament i després va tornar a creuar el Loire. El relat està tret del que fa Isidor de Beja. La presència d'Eudes a la batalla és incerta. El nombre de baixes musulmanes (375.000) és sens dubte una exageració dels cronistes francs. La retirada s'hauria fet pel Llemosí, el Carci, l'Albigès i el Tolosà, passant finalment a Septimània. Com a nou valí de l'Àndalus fou designat Abd-al-Màlik ibn Qàtan al-Fihrí.

L'any següent, 733, en revenja, els musulmans haurien fet una incursió cap a Borgonya i Carles Martell hi va haver d'anar; està testimoniada la visita de Carles a Borgonya però no és clar que fos causada per un atac musulmà. El 734 Abd-al-Màlik ibn Qàtan al-Fihrí va dirigir un potent exèrcit cap a França pujant per Navarra i creuant els Pirineus entrant a la Gascunya però fou rebutjat pels vascons al pas d'aquestes muntanyes, i va haver de retornar.

Eudes hauria viscut en pau amb Carles Martell entre 732 i la seva mort. El duc austrasià va estar ocupar amb reprimir els disturbis de Borgonya i a sotmetre als frisons. Eudes va morir en pau el 735 en una edat avançada. Va ser enterrat a l'església d'un monestir que havia fundat abans de morir a l'illa de Ré a l'Aunis que fou destruït pels normands el 845. El va succeir el seu fill Hunald; el segon fill Ató o Hatttó es va donar el títol de dux Aquitanae, cosa que voldria dir que va compartir el país amb el seu germà i li va correspondre el Poitou, ja que apareix residint a Poitiers, i potser el Llemosí, ja que fou enterrat a Sant Marcial.

Família

De la seva desconeguda muller, Eudes o Odó va tenir quatre fills:

• Hunald, el seu successor, mort a la batalla de Pavia contra els longobards el 774. va tenir tres fills
• Hattó o Ató, mort després del 744 i enterrat a Llemotges. Va tenir dos fills (un altre és dubtós)
• Remistan, mort el 768 o poc després. Casat però cap fill conegut
• Lampègia, casada amb el valí de Narbona Uthman ibn Naissa, anomenat Munusa.

Bibliografia

• Enciclopèdia de l'Islam, edició en francès
• Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire générale de Languedoc (en francès). Tolosa: Édouard Privat llibreter editor, 1872 (Vegeu altres edicions a Google Books Vol. 1 (1840), Vol. 2 (1840), Vol. 3 (1841), Vol. 4 (1749), Vol. 5 (1842), Vol. 6 (1843), Vol. 7 (1843), Vol. 8 (1844), Vol. 9 (1845)).