Sporting Club de Bastia

(S'ha redirigit des de: SC Bastia)

L'Sporting Club de Bastia, generalment abreujat com a SCB, és un club de futbol amateur de la ciutat de Bastia (Còrsega), que actualment milita a Nacional 1, tercera categoria del futbol francès.

Infotaula club esportiuSC Bastia
600px - Blu con scudo bianco e testa di moro nera.png
Nom completSporting Club de Bastia
ÀliesI Turchini
I Lioni di Furiani
Les Bleus
Fundació1905
Colors          blau, blanc
PaísFrança Modifica el valor a Wikidata
Àrea social
EstadiStade Armand Cesari
(17,480 espectadors)
LocalitzacióFuriani Modifica el valor a Wikidata
Junta tècnica
Esport/disciplinafutbol Modifica el valor a Wikidata
EntrenadorMathieu Chabert Modifica el valor a Wikidata
Lligacampionat francès de futbol Modifica el valor a Wikidata
Equipament
Primer
Segon
Tercer

Webhttp://www.sc-bastia.net
Facebook: scbastia Twitter: SCBastia Modifica els identificadors a Wikidata

Dos títols de campió del campionat francès de la Ligue 2, una Copa francesa de futbol, una Copa Intertoto de la UEFA, un Challenge des Champions i una final de la Copa de la UEFA, conformen el palmarès del club més popular del futbol cors.

L'Sporting Club de Bastia reté encara avui dia un gran nombre d'aficionats per la seva història vinculada a la reconquesta de la identitat corsa.

Durant la seva història ha rebut les denominacions següents:

  • Sporting Club Bastia: 1905 a 1962.
  • Sporting Étoile Club Bastia: 1962 a 1992 (en fusionar-se amb l'Étoile Filante Bastia).
  • Sporting Club Bastia: 1992 a l'actualitat.

HistòriaModifica

Els inicis de l'Sporting Club de BastiaModifica

El club va ser fundat el 1905 per un suís de nom Ruesch que havia arribat de Barcelona per ensenyar alemany a l'Institut de Bastia. El primer president del club va ser Émile Brandizi. En els primers anys, el club cors evolucionà a la Place d'Arme de Bastia.

Originalment, el club era una entitat poliesportiva. A part de futbol, també es practicava l'atletisme, aixecament de pes, boxa i lluita.

Una sala d'entrenament situada al Marché aux Poissons, estava reservada als socis del club.

Emile Brandizi va assumir la presidència del club el 1905. El càrrec de secretari-tresorer va ser assignat a Charles Bergassoli, que havia estat un dels estudiants de secundària en l'origen de la creació de l'Sporting (membre fundador). El 1908, Joachim Vincensini va succeir el Sr. Brandizi. Aquest últim va haver de renunciar a la presidència per malaltia; va morir el 1914 amb només quaranta anys.

Els debuts de l'esport a Bastia i a Còrsega, van ser dolorosos, ja que la població no acostumava a practicar esport en aquell moment. A més, segons explica el Sr. Bergassoli, va ser "necessari fer que els pares acceptessin el desgast de les sabates, perquè les equipacions reals no van arribar fins més tard. I potser va ser el color del jersei (blau i blanc) el que va calmar alguns esperits".

Amb el temps, el futbol començava a guanyar popularitat. Els dirigents de l'època i el president Vincensini es van comprometre així a formalitzar la societat esportiva i el 26 de juny de 1908 va lliurar a la subprefectura de Bastia els estatuts necessaris.

El diumenge i el dilluns de Pasqua de 1911 es va organitzar el Challenge Piccioni. L'Sporting es va enfrontar a dos equips d'Aiacciu, integrats entre d'altres de jugadors anglesos de vacances a la Ciutat Imperial, i al jugador del Stade St-Raphaël Canet, que com a anècdota va trencar la cama del defensa bastiais Peretti.

S'havien de jugar altres partits entre les formacions de Bastia i d'altres poblacions de l'illa, contribuint a divulgar el futbol illenc, que va estar seguit per un públic creixent. Però la Primera Guerra Mundial posaria fi a les competicions entre 1914 i 1918 i frenà el futbol cors i el seu impuls.

L'Sporting després de la gran guerraModifica

El 1919, Toussant Maestracci es va convertir en el nou president de l'Sporting. El 31 de maig de 1920, el club va obtenir la seva aprovació (amb el número 7972) com a societat esportiva per a l'entrenament físic i la preparació per el servei militar. Aquest estat també permet que el club estigui exempt de l'impost sobre espectacles. Després d'un any de presidència, Toussant Maestracci va deixar pas a Charles Guitton el 1920. Els partits es van jugar llavors a la Plaça Saint Nicolas, on els jugadors havien d'evitar els fanals existents al terreny de joc.

El 1921 es va crear a Ligue Corse de Football Association (LCFA), presidida per J. Vicensini, expresident de l'Sporting del 1908 al 1914. Els partits es van oficialitzar. L'1 d'agost de 1921, la Fédération Française de Football Association (FFFA) va registrar l'afiliació de l'Sporting Club de Bastia.

Les societats (clubs) de Bastia es van reunir a Corti, on perdrien si no ho aconseguien. En efecte, només hi havia l'Stade Olympique com a terreny de joc a Bastia, però incloïa un plataner al centre del terreny, que el governador va negar-se a tallar. Així els partits no podien tenir lloc allà.

El 1922, quan Joseph Cesari (que va substituir el senyor Guitton) va prendre possessió com a president, els dirigents van haver d'acceptar de jugar al camp de Corti, l'únic estadi aprovat per la LCFA per jugar partits oficials. Durant la presidència de J. Cesari, pare dels jugadors Jean-Marie i Armand, el club no va guanyar cap trofeu.

El 1925, l'Sporting es fusiona amb l'Olympique Bastiais. Louis Orenga es va convertir llavors en el nou president de l'SCB, el sisè de la història. Al final de la temporada 1925/26, el club va guanyar el seu primer doblet Copa-Campionat, cosa que repetiran quatre anys seguits. Durant set anys consecutius, des del 1925 fins al 1932, l'Sporting va guanyar el Campionat i cinc Copes de Còrsega.

Els anys 1930 i la inauguració de l'estadi de FurianiModifica

El 12 de desembre de 1930, el doctor Pierre Luciani, un dels membres fundadors del club el 1905, va ocupar el càrrec de president deixat per Louis Orenga. El 31 de desembre es va organitzar un gran banquet per celebrar el 25è aniversari del S.C. Bastia, al qual van ser convidats jugadors, dirigents i personalitats de l'illa.

Per instància del president Luciani, s'havia de construir un estadi pertanyent al club. El lloc anomenat "Campaleone", comprat el 1926 per Joseph Cesari, Louis Orenga, Pierre Luciani, José Mattei i Pierre Grimaldi per 3.500 francs, es vendria al club l'1 de juliol de 1931. Es van posar les bases. El 8 de gener de 1932, un telegrama del senyor François Pietri, ministre de les colònies al gabinet de Tardieu, va informar de 67.000 francs en subvencions pagades al SCB. El 4 de febrer, la primera pedra va ser col·locada simbòlicament pel president Luciani, el secretari Pierre Grimaldi i Laurent Cascinelli.

El 16 d'octubre de 1932, s'inaugurà l'estadi de Furiani. Per a l'ocasió l'Sporting va fer una trucada a una selecció d'Aiacciu. El 25 de juliol de 1933,el Comitè Directiu va donar el nom de "Doctor Luciani" a l'estadi de Furiani, ja que ell havia treballat tant per a la creació i la realització de l'estadi. Amb la satisfacció del deure complert, el doctor Luciani es va retirar de la presidència el 9 de novembre de 1933. Va ser llavors quan Victor Lorenzi, un banquer de professió, es va convertir en president del Consell d'Administració.

La temporada 1934/35 va marcar un altre doblet Copa-Campionat. El 21 de gener de 1936, Armand Cesari, antic capità de l'Sporting, va morir als 33 anys. L'estadi de Furiani ha rebut el seu nom des de la temporada 1937/38.

El SC Bastia sota la presidència de Victor LorenziModifica

Sota la seva presidència, l'Sporting va guanyar ni més ni menys que vuit títols de Campió de Còrsega i vuit Copes de Còrsega. Ambiciós i visionari, volia portar el club a un nivell superior, amb el SCB guanyant-ho tot en l'àmbit regional.

L'accés del S.C. Bastia al Campionat de França AmateurModifica

Tanmateix, la Federació Francesa de Futbol es va negar el 1958 a què un club cors pogués jugar al Campionat de França Amateur (CFA). Amb l'ajuda de Jean Zuccarelli, aleshores president de la Lliga Corsa de Futbol, Victor Lorenzi va aconseguir anul·lar aquesta regla insensata i discriminatòria. Això va permetre a l'Sporting, després d'haver acabat campió de Còrsega durant la temporada 1958/59, accedir al CFA, que deixarà després de només dos anys (durant la temporada 1960/61).

El 1961 es va acceptar que un segon club cors podia evolucionar al CFA (el Consell Nacional va imposar abans d'aquesta data una clàusula que estipulava que "en cap cas Còrsega no pot reclamar tenir més d'un representant en CFA"), que al seu torn va permetre al Gazélec Football Club Ajaccio (GFCA) accedir al campionat nacional amateur.

Campions de Còrsega el 1963, els blaus van tornar al CFA, dos anys després de deixar-lo. El 31 de maig de 1963, l'Sporting es fusionà amb el seu veí Etoile Filante Bastiaise, per formar l'Sporting Etoile Club Bastia, també conegut per l'acrònim SECB.

Al final de la temporada 1964/65, l'Sporting va finalitzar 2n al grup sud-oest del CFA, per darrera del GFCA. El fet que aquest últim no va voler arribar al nivell superior de la Division 2, va fer que el SECB i el seu president Victor Lorenzi al capdavant, van pensar a unir-se a la D2 en lloc del club d'Aiacciu.

A finals d'abril de 1965, es va mantenir una entrevista amb el Sr. Chiarisoli, el president de la Federació Francesa de Futbol i de l'associació professional en aquell moment. L'Sporting Club de Bastia havia obtingut el dret a jugar, per primera vegada en la seva història, a la Divisió 2, marcant així l'entrada del SECB a l'era del futbol professional.

El S.C. Bastia accedeix al nivell professionalModifica

La Division 2Modifica
Temporada 1965/1966Modifica

Després d'haver adquirit l'ascens a la Division 2, el SECB contracta l'entrenador Jules Nagi. Etienne Sansonetti i René Ferrier (capità de la Selecció de futbol de França, 24 seleccions) procedents de l'Association Sportive de Saint-Étienne Loire van venir a reforçar l'equip, com ho va fer Boukhalfa, que ja coneixia el Bastia per haver evolucionat al CFA durant el servei militar. Ells permeten de realitzar una temporada molt bona. Els Blaus acaben quarts en la seva primera temporada en l'àmbit professional.

Temporada 1966/1967Modifica

Sota el lideratge de Lucien Jasseron, que va substituir a Jules Nagi l'estiu de 1966, els jugadors de l'Sporting van acabar tercers a la classificació. Però llavors només pujaven els dos primers... Aquella temporada l'Athletic Club Ajaccien es va coronar campió de D2 i va accedir a l'elit del futbol francès.

Temporada 1967/1968Modifica

La temporada 1967/1968 va ser la bona. Gràcies a un atac comandat per Robert Blanc i Franck Fiawo, que junts van marcar gairebé la meitat dels gols del Bastia, i una defensa de ferro (Gandolfi, Farina, Vincente, Borowski...), el SECB es va coronar campió de D2 i va incorporar-se a Primera Divisió.

La Division 1Modifica
Temporada 1968/1969Modifica

En aquesta primera temporada a l'elit, l'equip es veuria reforçat, sobretot, per Serra, Blanchard i Mekloufi, en procedència del Saint-Étienne. Tot i una primera part difícil de la temporada (15è sobre 18), l'equip es va recuperar després de la treva (gràcies sobretot a Mekloufi entrenador-jugador que va substituir Lucien Jasseron) i va acabar en un honorífic 6è lloc el 1969.

Temporada 1969/1970Modifica

La temporada 1969/1970, va ser ben complicada i el club va acabar 17è de 18. I deu la seva salvació a la plaça de play-off.

Temporada 1970/1971Modifica

A la temporada 1970/1971, l'Sporting va finalitzar in-extremis 17è d'un campionat que comptava llavors amb vint equips, gràcies a set victòries consecutives a Furiani.

Temporada 1971/1972Modifica

La temporada 1971/1972 va ser la del despertar de l'SECB amb l'arribada de Pierre Cahuzac, antic entrenador (i jugador) del GFCA, al qual va portar al capdamunt del CFA amb quatre títols de campió. El club va finalitzar novè i va arribar a la final de la Copa de França, perduda el 4 de juny de 1972 al Parc dels Prínceps contra l'Olympique de Marseille (2 - 1), futur campió aquell any.

Temporada 1972/1973Modifica

El 26 de juliol de 1972, l'Sporting guanya el seu primer títol a l'elit, en imposar-se per 5 - 2 a l'Olympique de Marsella en la final del Challenge des Champions (actualment anomenada Trophée des Champions i que enfronta els campions de lliga i Copa), disputada a l'Stade de Bon Rencontre a Toló.

El 14 de setembre de 1972 va tenir lloc el partit entre el SECB i el Club Atlético de Madrid, corresponent a l'eliminatòria de setzens de final de la Recopa d'Europa de futbol, en el que era el debut del Bastia en una competició europea. El partit es va jugar a Timizzolu (l'Stade Armand Cesari no va ser homologat per la UEFA per als partits europeus), que fa finalitzar en empat (0 - 0), malgrat que el conjunt cors va merèixer marcar algun gol.

Al segon partit, els Blaus van obrir el marcador per mitjà de Félix, però finalment van caure derrotats per 2 - 1 a l'Estadi Vicente Calderón, essent eliminats a la primera ronda. Però aquesta experiència europea va ser un aperitiu del que experimentaria l'Sporting uns anys més tard.

Al final d'aquesta temporada, on el club tornava a ser novè, Victor Lorenzi va deixar pas a Paul Natali. Després de quaranta anys al capdavant del SECB, l'emblemàtic president bastiais va deixar la direcció d'un club que dirigia des de l'amateurisme insular, a l'elit nacional del futbol.

L'èpica europea i l'època àlgida del S.E.C. BastiaModifica

La temporada 1974/1975 va suposar el començament de l'època àlgida del SECB. Amb un equip format per Paul Marchioni, Charles Orlanducchi, Georges Franceschetti i Claude Papi, per citar-ne alguns, l'Sporting viurà els millors anys de la seva història.

L'època àlgida del S.C.E. Bastia a mitjans dels anys setantaModifica

La temporada 1974/195, el club va classificar-se sisè al campionat, després vuitè la temporada següent. La temporada 1976/1977, el SECB va acabar al podi aconseguint el 3r lloc (millor classificació fins avui dia), amb el millor atac del campionat (82 gols), els grans arquitectes van ser Dragan Džajić, Fanfan Félix (21 gols cadascun), Jacques Zimako (15 gols) i Claude Papi (14 gols).

Durant aquests anys, es poden citar alguns dels grans noms que van evolucionar sota els colors "Biancu è turchinu": Ilija Pantelić (1971-1974), Serge Lenoir (1972-1976), Paul-Ferdinand Heidkamp (1973-1976), Zimako (1974-1977), Dzajic (1975-1977), Ognjen Petrovic (1976-1978), etc.

La temporada 1977/1978, malgrat les sortides fora de temporada de dos jugadors clau (Djazic al FK Estrella Roja de Belgrad i de Zimako a l'Association Sportive de Saint-Étienne Loire), l'Sporting va registrar l'arribada prestats per Les Verts de Jean-François Larios i Félix Lacuesta, i sobretot , el gran Johnny Rep, finalista del Mundial 1974 amb els Països Baixos. A la lliga, els bastiais aconsegueixen la cinquena posició. Però els ulls es reblàven en un altra lloc...

L'èpica europea del SECB (Copa de la UEFA 1978)Modifica

1/32: Sporting Clube de PortugalModifica

El 14 de setembre de 1977 va començar l'aventura del SECB als trentadosens de final de la Copa de la UEFA. Al partit d'anada, els Blaus van causar sensació en vèncer a Furiani a l'Sporting Clube de Portugal (3 - 2, hat-trick de Félix). Al partit de tornada, el 29 de setembre a l'Estadi José Alvalade, Rep (86) i Félix (88) van classificar al Bastia al final del partit (victòria 1 - 2) per als setzens de final.

1/16: Newcastle United F.C.Modifica

El sorteig designa els anglesos del Newcastle United Football Club per a la següent ronda. El 19 d'octubre de 1977, el SECB va guanyar als darrers minuts a casa (2 - 1), gràcies a un doblet de Claude Papi (51 i 89). Amb un únic gol d'avantatge, el partit de tornada semblava complicat a St. James' Park, i pocs creien en les possibilitats del Bastia. De fet, cap club francès havia guanyat mai un partit a Anglaterra. Tot i això, els homes de Pierre Cahuzac van creure en la sorpresa i van guanyar per 1 - 3 (gols de De Zerbi al 33 i un doblet de Rep als minuts 10 i 67) a casa dels Magpies. Els jugadors van ser rebuts per 2.000 aficionats a l'aeroport de Poretta.

1/8: Torino Football ClubModifica

Per a la ronda de vuitens de final, el sorteig havia designat al gran Torino Football Club, format per molts internacionals com Graziani, Pulici i Sala, i considerat aleshores com un dels equips més prestigiosos d'Europa. El 23 de novembre de 1977, els Blaus van guanyar de nou a Furiani. Tot i l'obertura del marcador per part de Paolo Pulici al minut vint-i-dos, Papi va igualar al minut trenta-set, abans que Rep donés la victòria al seu equip al minut seixanta-tres, gràcies a una assistència de Félix.

El partit de tornada té lloc el 7 de desembre a l'Stadio Comunale on 10.000 aficionats cors van desplaçar-se per animar l'equip. Invictes dos anys a casa, els italians del Toro guanyaven 2 - 1, establint un empat perfecte en els dos encontres. Va ser llavors quan va aparèixer Merry Krimau i va fer tremolar les xarxes de Giuliano Terraneo, signant un doblet inoblidable que va anar a celebrar, de genolls, amb els braços alçats al cel, davant de la tribuna dels aficionats bastiais. El SECB va guanyar per 2 - 3 signant un èxit rotund.

1/4: F.C. Carl Zeiss JenaModifica

L'equip de Pierre Cahuzac havia donat un cop a Europa. L'1 de març de 1978, realitzen una exhibició de focs artificials als quarts de final contra els alemanys orientals del Fußball-Club Carl Zeiss Jena, de qui no es coneixia res en temps de la Guerra Freda. El marcador final va ser de 7 - 2. Al partit de retorn dels quarts de final disputat el 15 de març, l'Sporting perdrà per primera vegada després de set victòries consecutives, per 4 - 2 a Jena. Però, gràcies a la diferència de gols, es classifica fàcilment per a les semifinals de la C3.

1/2: Grasshopper Club ZürichModifica

Per primera vegada en cinc rondes, els "bianchi è turchini" van jugar el partit d'anada a domicili contra el Grasshopper Club Zürich. Els suïssos van guanyar el 29 de març de 1978 per 3 - 2. Al partit de tornada, malgrat una primera part controlada on els helvètics van patir, el marcador reflectia un empat sense gols que classificava als Cygales. Però a la segona part, Claude Papi va marcar al minut 67 el gol del triomf cors. El Bastia s'acabava de classificar per a la final de la Copa de la UEFA, davant de 13.000 aficionats eufòrics.

Final: PSV EindhovenModifica

El 26 d'abril de 1978 va tenir lloc l'anada de la final a Furiani, contra el PSV Eindhoven. El terreny de joc de Furiani estava impracticable a causa de les pluges caigudes abans de la final, i lògicament el partit s'hauria hagut d'ajornar.

Però l'àrbitre del partit, el iugoslau Maximovitch, va donar llum verda (potser a causa de la proximitat de la Copa del Món, la UEFA no va voler canviar el calendari). Al final del partit, malgrat el domini cors el resultat va ser d'empat (0 - 0).

El partit de tornada de la final es va jugar l'11 de maig de 1978 a Eindhoven. Els jugadors de l'Sporting van perdre per 3 - 0, desbordats en el partit i cansats per un calendari ajustat abans de la tornada contra els holandesos (3 partits de lliga en 6 dies).

La fi d'un somni i una èpica europea, que haurà revelat a tota França i al futbol europeu, aquest petit club de l'Sporting Etoile Club de Bastia, com a bandera de l'illa de Còrsega.

Bastia guanya la Coupe de France contra l'A.S. Saint-Etienne (1981)Modifica

Sota el lideratge d'Antoine Redin, que va arribar l'estiu de 1980 procedent de l'Association Sportive Nancy-Lorraine (a qui va entrenar durant deu anys i amb qui va guanyar la Coupe de France l'any 1978), els Bastiais guanyarien la prestigiosa Coupe de France . Després d'eliminar l'Stade Malherbe Caen Calvados Basse-Normandie, Association de la Jeunesse Auxerroise, Association Sportive de Monaco Football Club, Football Club Martingues a quarts de final i el Racing Club de Lens a la semifinal, l'Sporting va trobar-se amb el vigent campió, l'Association Sportive de Saint-Étienne Loire.

El 13 de juny de 1981 al Parc des Princes, per a la seva segona final, els Blaus van guanyar per 2 - 1, gràcies als gols de Marcialis i de Roger Milla. Els Verds de Michel François Platini eren KO.

Va ser la primera vegada que un club cors guanyava la Coupe de France (i encara és rellevant avui en dia), i milers d'aficionats van rebre com a herois als jugadors a Poretta, al Boulevard Paoli, etc. La Coupe també va recórrer Còrsega, viatjant amb orgull per tota l'illa.

El S.E.C. Bastia post Coupe de FranceModifica

La victòria a la Coupe de France, va obrir de nou les portes d'Europa al S.E.C. Bastia, concretament de la Recopa d'Europa, competició a la qual participava per segona vegada a la seva història.

Als setzens de final, el Bastia va enfrontar-se al FC KooTeePee Kotka finlandès, al qual va derrotar per un global de 5 - 0 (0 - 0 a Finlandia i 5 - 0 a Furiani), però a vuitens de final va finalitzar l'aventura europea en caure eliminat davant del SK Dinamo Tbilisi per un global de 2 - 4 (1 - 1 a Furiani i 3 - 1 a Tbilissi).

Malgrat que en aquells anys el Bastia va comptar amb jugadors de renom com Daniel Solsona Puig, Raimondo Ponte o Pascal Olmeta, no va poder repetir els èxits passats.

La caiguda del S.E.C. BastiaModifica

Després d'una desastrosa temporada 1985/86, amb només cinc victòries, el club va finalitzar lògicament en l'últim lloc de la Division 1. L'Sporting descendia després de divuit temporades consecutives a l'elit, a la qual havien arribat l'any 1968.

La temporada següent (1986/87), el SECB va ser cinquè de D2, acabant a només quatre punts del podi. Malgrat els resultats decents, el club no va aconseguir pujar al podi les següents temporades: 8è la 1987/88, 5è la 1988/89, 6è la 1989/90 i 1990/91 i 4t la 1991/92.

El desastre de FurianiModifica

L'any 1992 va estar marcat per l'infame desastre de Furiani. El 5 de maig de 1992, el S.C. Bastia, rebia l'Olympique de Marseille (aleshores quàdruple campió de França) a les semifinals de la Coupe de France. Per l'ocasió, els dirigents de l'època, van enderrocar l'antiga tribuna nord de l'Stade Armand Cesari, per tal de construir una tribuna provisional amb 10.000 places, amb una alçada de quinze metres.

Malauradament, aquesta tribuna tubular es va construir ràpidament en només una setmana de treballs, i amb el muntatge de materials no conformes.

El dia del partit, el públic havia arribat en gran quantitat des dels quatre racons de l'illa per assistir a la tan esperada semifinal entre Bastia i OM. Pocs minuts abans de l'inici del partit, el públic està embogit. I el que havia de passar, va passar. A les 20:20 hores, la part alta de la tribuna es va ensorrar, arrossegant milers d'espectadors a la seva caiguda. El balanç va ser dramàtic: 18 morts i més de 2.000 ferits.

El renaixement després del desastreModifica

Després de la tragèdia de Furiani, l'Sporting es va veure obligat a jugar els seus partits de local a Mezzavia, al terreny de joc del GFCA, durant la major part de la temporada 1992/1993. També es van jugar dos partits a Ais de Provença, que van posar a disposició el seu estadi. Només els últims quatre partits es van jugar a Furiani, que va poder tornar a acollir partits de lliga. Gràcies en especial als joves del centre de formació com Laurent Casanova, Pascal Camadini, Charles Poggi, Laurent Moracchini, François Mosali, Olivier Anziani, etc., l'Sporting va acabar 7è i es va mantenir malgrat aquestes dificultats a la Division 2, gràcies especialment al suport incondicional dels seus aficionats.

La temporada 1993/1994 va ser la del renaixement. Després de la victòria a l'última jornada contra el Nancy (1 - 0, gol de Laurent Casanova), el Bastia va pujar a la tercera posició de la classificació i va validar el seu bitllet per a la D1. Els aficionats bastiais van deixar anar la seva eufòria i van envair la gespa de Furiani al xiulet final.

Dos anys després del desastre de Furiani, els Blaus van tornar a la Primera Divisió després de vuit temporades passades a l'avantcambra de l'elit. Les escenes d'alegria es van allargar fins a la matinada per celebrar aquest ascens inesperat.

PalmarèsModifica

  • 1 Copa Intertoto: 1997
  • 21 Campionat DH Corsica: 1922, 1927, 1928, 1929, 1930, 1931, 1932, 1935, 1936, 1942, 1943, 1946, 1947, 1949, 1959, 1962, 1963, 1967, 1968, 1970, 1971
  • 20 Copa de Corsica: 1928, 1929, 1930, 1931, 1932, 1936, 1943, 1946, 1951, 1954, 1958, 1959, 1960, 1962, 1964, 1965, 1966, 1968, 1970, 1988, 2007
  • 2 Lligues franceses de segona divisió: 1968, 2012
  • 1 Lliga francesa de tercera divisió: 1975
  • 1 Lliga francesa de quarta divisió: 1989
  • 1 Copa francesa de futbol: 1981
  • 1 Supercopa francesa de futbol: 1972

Historial del CampionatModifica

Temporada Divisió Posició Pts G E P GF GC Entrenador/s Màxim/s golejador/s (gols)
1965 - 1966 D2 4t 45 18 9 9 60 46 Strappe / Nagy
1966 - 1967 D2 3r 44 19 6 9 48 34 Jasseron
1967 - 1968 D2 1r 50 21 8 5 53 21 Jasseron
1968 - 1969 D1 34 13 8 13 50 66 Jasseron / Mekhloufi J.P. Serra (16)
1969 - 1970 D1 17è 34 10 4 20 50 74 Mekhloufi / Delfour Kanyan (15)
1970 - 1971 D1 17è 32 12 8 18 52 83 Delfour / Nagy / Vincent Kanyan (13)
1971 - 1972 D1 42 20 2 16 58 57 Vincent / P. Cahuzac Félix (14)
1972 - 1973 D1 38 15 8 15 59 41 P. Cahuzac Félix (17)
1973 - 1974 D1 15è 41 14 8 16 44 49 P. Cahuzac Zimako (9)
1974 - 1975 D1 45 15 11 12 54 47 P. Cahuzac Félix (17)
1975 - 1976 D1 45 14 13 11 59 53 P. Cahuzac Zimako (15)
1976 - 1977 D1 47 20 7 11 82 53 P. Cahuzac Džajić / Félix (21)
1977 - 1978 D1 44 19 6 13 62 44 P. Cahuzac Rep (18)
1978 - 1979 D1 14è 35 13 9 16 53 65 P. Cahuzac Rep (15)
1979 - 1980 D1 16è 32 14 4 20 39 51 Destrumelle Papi / Krimau (7)
1980 - 1981 D1 12è 35 13 9 16 50 55 Redin Marcialis (13)
1981 - 1982 D1 12è 35 12 11 15 43 65 Redin R. Milla (8)
1982 - 1983 D1 17è 32 9 14 15 41 52 Redin R. Milla (14)
1983 - 1984 D1 10è 36 14 8 16 36 43 Redin Zimako (8)
1984 - 1985 D1 14è 32 11 10 17 39 68 Redin Meyer (13)
1985 - 1986 D1 20è 20 5 10 26 30 79 Redin / Moizan / Redin Testa (7)
1986 - 1987 D2 41 17 7 10 62 50 Gransart N'Gouete (21)
1987 - 1988 D2 33 15 3 16 41 52 Gransart Meyer (8)
1988 - 1989 D2 37 14 9 11 46 44 Gransart Amara Traoré (12)
1989 - 1990 D2 39 14 11 9 46 38 Gransart J. Morales (20)
1990 - 1991 D2 35 12 11 11 46 35 Gransart Rzepka (12)
1991 - 1992 D2 4t 39 16 7 11 56 46 Exbrayat Y. Mangione (17)
1992 - 1993 D2 37 11 15 8 52 39 Exbrayat Y. Mangione (20)
1993 - 1994 D2 3r 53 21 11 10 44 29 L. Lavagne L. Castro (8)
1994 - 1995 D1 15è 44 11 11 16 44 56 L. Lavagne / Antonetti Drobnjak (12)
1995 - 1996 D1 15è 44 12 8 18 45 55 Antonetti Drobnjak (20)
1996 - 1997 D1 61 17 10 11 54 47 Antonetti Drobnjak (18)
1997 - 1998 D1 50 13 11 10 36 31 Antonetti Kozniku / Siljak (5)
1998 - 1999 D1 13è 38 10 8 16 37 46 Kasperczak / L. Fournier / Pasqualetti Née (11)
1999 - 2000 D1 10è 45 11 12 11 43 39 Antonetti Née (11)
2000 - 2001 D1 45 13 6 15 45 41 Antonetti Née (16)
2001 - 2002 D1 11è 41 12 5 17 38 44 Nouzaret Vairelles (14)
2002 - 2003 L1 12è 47 12 11 15 40 48 Gili Maurice (10)
2003 - 2004 L1 17è 39 9 12 17 33 49 Gili Maurice (8)
2004 - 2005 L1 19è 41 11 8 19 32 48 Ciccolini / Padovani Y. Hadji (7)
2005 - 2006 L2 58 16 10 12 47 40 Casoni André (12)
2006 - 2007 L2 53 14 11 13 52 49 Casoni Meslin (10)
2007 - 2008 L2 11è 49 14 9 15 45 46 Casoni Pentecôte (12)
2008 - 2009 L2 11è 48 13 9 16 38 47 Casoni André (10)
2009 - 2010 L2 20è 39 10 9 19 40 48 Anziani / Padovani / Hadžibegić André (14)
2010 - 2011 N 1r 91 27 10 3 81 24 Hantz D. Suarez (20)
2011 - 2012 L2 1r 71 21 8 9 61 36 Hantz Maoulida (13)
2012 - 2013 L1 Hantz

EntrenadorsModifica

Jugadors destacatsModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sporting Club de Bastia