Santiago Vilanova i Tané

periodista i ecologista català

Santiago Vilanova i Tané (Olot, 9 de gener de 1947) és un periodista, escriptor, consultor ambiental i històric ecologista català.[1]

Plantilla:Infotaula personaIl·lustre Modifica el valor a Wikidata
Santiago Vilanova i Tané
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 gener 1947 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Olot (Garrotxa) Modifica el valor a Wikidata
Diputat al Parlament de Catalunya
17 novembre 2020 – 21 desembre 2020 (dissolució parlamentària)
← Eduard Pujol i Bonell

Circumscripció electoral: Barcelona

Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona - llicenciatura en Ciències de la Informació Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, polític, consultor ambiental, escriptor, ambientalista Modifica el valor a Wikidata
PartitEls Verds - Alternativa Verda Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Biografia

modifica

Ha participat en la fundació de diverses organitzacions ecologistes, algunes de les quals n'ha estat el president, com el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, l'associació Una Sola Terra o el partit Els Verds - Alternativa Verda. Ha dirigit la primera revista ecologista catalana Userda, i ha format part d'organismes públics com el Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Barcelona.[2]

Ha escrit nombroses publicacions, que inclouen més d'una vintena de llibres. Destaquen El combat ecologista a Catalunya, i L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse L'emergència.[3][4] Col·labora amb diversos mitjans de comunicació, com Nació Digital, L'Unilateral, Diari de Girona, La Vanguardia, El Punt Avui. Va ser redactor a El Correo Catalán (1973-1977), al Diario de Barcelona (1971-1973, 1977), director de la revista Actual (1982) i director del període autogestionari del Diario de Barcelona (1983-1984) i va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme el 1983.[1] És ponent de la secció d'Ecologia de l'Ateneu Barcelonès.[1][5]

Va ser cap de llista per Girona de Nacionalistes d’Esquerra el 1980.[5] El 2007, es va presentar a les eleccions municipals a Sant Feliu de Guíxols amb Els Verds-Alternativa Verda, amb el suport de la CUP. La seva candidatura va quedar última, amb un 1,31 % dels vots.[6][7] El 2011 es va presentar a les primàries per elegir el candidat a l'alcaldia de Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència, coalició en la qual estava integrada Els Verds-Alternativa Verda.[8] Va obtenir el 35,8 % dels vots, però va ser superat per Santiago Espot, que en va obtenir el 40,5 %.[9] El 2017 va anar a les llistes de Junts per Catalunya com a independent a la demarcació de Barcelona per a les Eleccions al Parlament de Catalunya.[10] Va obtenir l'escó de diputat el novembre de 2020 després de la renúncia d'Eduard Pujol en ser acusat d'assetjament sexual.[5] Es presenta com a cap de llista d'Els Verds-Alternativa Verda a les eleccions municipals de Barcelona de 2023.[1][5]

Obres destacades

modifica
  • El combat ecologista a Catalunya. Edicions 62, 1979. ISBN 84-297-1492-8. 
  • El Síndrome nuclear: el accidente de Harrisburg y el riesgo nuclear en España. Barcelona: Bruguera, 1980. ISBN 978-84-02-07390-7. [2]
  • Chernobil: el fin del mito nuclear. El impacto informativo y biológico del mayor accidente de la industria electronuclear. Barcelona: Anthropos, 1988. ISBN 978-84-7658-091-2. [2]
  • L'Onada ecològica: el repte ambiental català a l'Europa de l'Acta Única. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 978-84-297-3263-4. [2]
  • Empresaris verds per a un planeta blau: l'estratègia ambiental de l'empresa del segle XXI. Barcelona: Blume, 1994. ISBN 978-84-8076-086-7. [2]
  • La bomba atòmica de Franco: els objectius militars de l'energia nuclear a Espanya. Llibres de l'Índex, 2011. ISBN 978-84-96563-75-9. [11]
  • Fukushima, el declive nuclear. Icaria, 2012. ISBN 978-84-9888-400-5. 
  • Salvem els nostres volcans: crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Curbet Edicions, 2017. ISBN 978-84-947399-4-1. [12]
  • L'Emergència climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse. Barcelona: Edicions 62, 2021. ISBN 978-84-297-7941-7. [3]

Novel·les

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 NacióGarrotxa. «Santiago Vilanova es presenta com a alcaldable a Barcelona». [Consulta: 26 abril 2023].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Santiago Vilanova». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 17 febrer 2016].
  3. 3,0 3,1 Martí Martí, Carles «Un repte ineludible per garantir el futur.». Lo Floc, 237, 2021, pàg. 58-59.
  4. Lano, Pau «Santiago Vilanova: «La transició energètica reclama responsabilitats compartides»». Revista de Girona, 334.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «L'ecologista olotí Santiago Vilanova, nou diputat de JxCat al Parlament de Catalunya». Nació Digital, 03-11-2020. [Consulta: 3 novembre 2020].
  6. «Resultados elecciones municipales Sant Feliu de Guíxols 2007» (en espanyol). [Consulta: 3 novembre 2020].
  7. «Proclamació de les candidatures. Junta electoral de Zona de la Bisbal d'Empordà». BOP de Girona, 86, 01-05-2007, pàg. 25.
  8. «Ecodiari: El verd Santiago Vilanova vol ser alcaldable per SI». www.naciodigital.cat. [Consulta: 12 febrer 2018].
  9. ACN «Santiago Espot, proclamat candidat a Barcelona de SI a les eleccions municipals». ARA, 13-03-2011 [Consulta: 30 abril 2023].
  10. «Junts per Catalunya, la llista del PDECat que liderarà Puigdemont» (en catalan). VilaWeb, 13-11-2017 [Consulta: 13 novembre 2017].
  11. Borràs, Xavier «Quan Franco volia la bomba atòmica». EcoDiari, 02-10-2011.
  12. Borràs, Xavier «Surt «Salvem els nostres volcans», del periodista i ecologista olotí Santiago Vilanova». EcoDiari, 11-12-2017.
  13. ««L'ànima del volcà», nou llibre de Santiago Vilanova». EcoDiari, 09-09-2015.