Simfonia núm. 5 (Xostakóvitx)

La simfonia núm. 5, en re menor, op. 47, va ser composta per Dmitri Xostakóvitx entre l'abril i el juliol de 1937. Fou estrenada a Leningrad per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Ievgueni Mravinski, el 21 de novembre de 1937.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 5
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatre menor
CompositorDmitri Xostakóvitx Modifica el valor a Wikidata
Creació1937 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 47
Durada45 minuts
Estrena
Estrena21 de novembre de 1937
EscenariLeningrad,
Director musicalIevgueni Mravinski
Moviments
  1. Moderato
  2. Allegretto
  3. Largo
  4. Allegro non troppo

Suposadament, fou escrita pel compositor després de la famosa crítica del diari Pravda (afí a l'estalinisme) a la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk, el 27 de gener de 1936; l'obra fou qualificada per un periodista com "una resposta d'un artista soviètic a una crítica justa".[1] L'obra va tenir un enorme èxit el dia de la seva estrena, i segons Mstislav Rostropóvitx va rebre un aplaudiment d'almenys 40 minuts. Actualment és una de les obres més populars del compositor.

La Cinquena és una peça corprenedora on, malgrat la triomfal fanfara final –la necessària concessió al règim– hi ha molt de dolor, dolor amarg, interioritzat, callat.[2]

Origen i contextModifica

A la Rússia de 1936, desagradar a Stalin significava la mort. I això és precisament el que li va passar a Xostakóvitx el 26 de gener d'aquell any, quan el primer soviètic va assistir a una representació de la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk. Dos dies després arribava la sentència: un brutal article al diari Pravda titulat Confusió en comptes de música en què es titllava l'obra com «deliberadament dissonant» i com un «caòtic torrent de sons». I no només això: en una campanya de mort cultural d'un extrem a un altre de la Unió Soviètica es va obligar a tots els crítics que havien elogiat l'òpera que rectifiquessin per escrit afirmant que els havien passat per alt els aspectes negatius de la música assenyalats per Pravda.[3]

Davant d'aquest panorama, Xostakóvitx podia abaixar el cap i tornar a escriure música fàcil perquè fos fàcil per al poble o ser fidel a si mateix i enfrontar-se al sistema que intentava domar la seva veu creativa. O també podia sortir del país com va ser Stravinski. La resposta de Xostakóvitx a aquest dilema (que amaga en les seves diverses capes d'interpretació algunes de les solucions proposades) va ser aquesta Cinquena Simfonia en re menor. L'obra va passar a ocupar un lloc destacat en el repertori simfònic que no ha perdut des que es va estrenar mesos després de la seva «gairebé purga» el 1936 fins als nostres dies. Va ser descrita humilment pel mateix músic com «la resposta pràctica i creativa d'un artista soviètic cap a una crítica justa».[3]

Anàlisi musicalModifica

La Cinquena de Xostakóvitx va ser l'obra amb la qual el seu autor va recuperar el favor de les autoritats soviètiques després de les fortes crítiques rebudes dos anys abans per Lady Macbeth. Aquesta òpera havia estat titllada de confusa i caòtica, és a dir, contrària als principis de simplicitat, classicisme heroic i optimisme col·lectiu propis del realisme socialista.

El primer moviment, Moderato, que adopta aquests principis, és un gran fresc musical en el qual trobem des de l'ampli paisatgisme estepari fins als ritmes de cavalcada guerrera, passant per la paròdia mahleriana de les músiques populars de parada festiva.

El segon moviment, Allegretto, deforma amb sarcàstica mordacitat, d'origen també mahlerià, la galanteria del vals.

El Largo que segueix, foscament introspectiu, llangueix en un mut esquinçament íntim que acaba amb l'estrafet somriure exhaust d'una visionària serenor paradisíaca.

Finalment, l'Allegro non troppo final és una estrepitosa marxa triomfal, prou ambigua perquè les autoritats soviètiques hi poguessin sentir l'expressió d'un tonificant triomf col·lectiu, i l'oient que ho volgués hi pogués sentir l'expressió d'una ferotge acidesa paròdica.[4]

SignificatModifica

Segons remarca Esti Sheinberg, la polèmica al voltant de la composició de l'obra va portar a tota una sèrie d'especulacions al voltant de la incorporació de missatges subliminars dins del discurs musical de l'obra.[5] Això no obstant, els apropaments que s'han fet a l'estudi d'aquesta hipòtesi ho fan des de perspectives de vegades amb matisos fins i tot novel·lescs, que resten credibilitat a les conclusions.[6] Per tal de contrastar aquestes ambigüitats o amfibologies, Sheinberg va proposar una anàlisi construïda des de la Teoria de la literatura, fent-se servir de les idees del Formalisme rus.

InstrumentacióModifica

Vent fustaModifica

Vent metallModifica

PercussióModifica

AltresModifica

CordaModifica

ReferènciesModifica

  1. Huband, Daniel J. «Shostakovich's Fifth Symphony: A Soviet Artist's Reply...?». Tempo, 173, 1990, pàg. 11-16.
  2. Pujol, Xavier. «Russos i més russos». Revista Musical Catalana, 13-05-2019. [Consulta: 18 gener 2021].
  3. 3,0 3,1 Rojo, A. «Un compositor amenazado de muerte: la 5ª sinfonía de Shostakovich» (en castellà). La Razón, 22-11-2019. [Consulta: 21 abril 2020].
  4. Balcells, Pere Albert. «Programa de mà». OBC. [Consulta: 21 abril 2020].[Enllaç no actiu]
  5. Sheinberg, Esti. Irony, satire, parody, and the grotesque in the music of Shostakovich: theory of musical incongruities. Ashgate, 2000. 
  6. Feuchtner, Bernd. Shostakóvich: el Arte amordazado por la Autoridad. Madrid: Turner, p. 171-172. 
  7. «https://repository.up.ac.za/bitstream/handle/2263/24463/10appendices.pdf?sequence=11&isAllowed=y». [Consulta: 11 abril 2019].