Viquipèdia

Teoria de la literatura

estudi sistemàtic de la naturalesa de la literatura

La teoria de la literatura o teoria literària (del grec, theorein, 'mirar' o 'observar')[1] és l'estudi sistemàtic que té com a objecte la literatura. Com a tal teoria de la literatura amb pretensions de sistematicitat, va nàixer a principis del segle xx, amb l'escola anomenada formalisme rus. Tanmateix, ja des de l'antiguitat es coneixen reflexions sobre el fet literari que poden ser considerades també, en un sentit més ampli, teoria literària. En opinió de Manuel Asensi,

« El concepte de teoria de la literatura pertany al segle XX i es deu, sobretot, al sorgiment de la lingüística saussureana i altres corrents afins. Abans del segle XX no hi ha, estrictament parlant, teoria de la literatura, sinó un conjunt d'aproximacions filosòfiques o tècniques als textos poètics i als problemes que aquests plantegen »
— Manuel Asensi, Historia de la teoría de la literatura, I: desde los inicios hasta el siglo XX, Valencia, Tirant lo Blanch, 1998, pp. 27-28.

El seu objecte d'estudi és la literatura, que intenta definir en contraposició a altres usos lingüístics, així com destriar les convencions que l'envolten: l'estil de cada autor, el gènere literari de l'obra, la seva interpretació o crítica i la seva funció social.

Visió general

modifica

Una de les preguntes fonamentals de la teoria literària és "què és la literatura?" – encara que molts teòrics i erudits literaris contemporanis creuen que la "literatura" no es pot definir o que es pot referir a qualsevol ús del llenguatge. Les teories específiques es distingeixen no només pels seus mètodes i conclusions, sinó fins i tot per com creen significat en un "text". Tanmateix, alguns teòrics reconeixen que aquests textos no tenen un significat singular i fix que es consideri "correcte".[2]

Com que els teòrics de la literatura sovint es basen en una tradició molt heterogènia de la filosofia continental i la filosofia del llenguatge, qualsevol classificació dels seus enfocaments és només una aproximació. Hi ha molts tipus de teoria literària, que tenen diferents enfocaments dels textos. Les diverses escoles de teoria que històricament han estat importants inclouen la crítica històrica i biogràfica, la nova crítica, el formalisme, el formalisme rus i l'estructuralisme, el postestructuralisme, el marxisme, el feminisme i el feminisme francès, el postcolonialisme, el nou historicisme, la desconstrucció, la crítica de resposta del lector i la crítica psicoanalítica.

Història

modifica

La pràctica de la teoria literària es va convertir en una professió al segle XX, però té arrels històriques que es remunten a l'antiga Grècia (la poètica d'Aristòtil és un exemple primerenc citat sovint), a l'antiga Índia (Natya Shastra de Bharata Muni) i a l'antiga Roma (Sobre el sublim de Dionís Cassi Longí). A l'època medieval, els estudiosos de l'Orient Mitjà (al-Bayan wa-'l-tabyin i al-Hayawan d'Al-Jahiz, i Kitab al-Badi d'Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah ibn al-Mútazz) i Europa van continuar produint obres basades en estudis literaris.[3] and Europe[4] Les teories estètiques dels filòsofs des de la filosofia antiga fins als segles XVIII i XIX són influències importants en l'estudi literari actual. La teoria i la crítica de la literatura estan lligades a la història de la literatura.

Alguns estudiosos, tant teòrics com antiteòrics, es refereixen als debats dels anys vuitanta i noranta del segle XX sobre els mèrits acadèmics de la teoria com "les guerres teòriques". Alguns estudiosos com Mark Bauerlein continuen argumentant que els teòrics menys capaços han abandonat els mètodes provats d'epistemologia, donant lloc a lapsus persistents en l'aprenentatge, la investigació i l'avaluació.[5]

Grècia Antiga

modifica

Plató

modifica
 
Bust de Plató. Al si del sistema de pensament platònic, la literatura va ser considerada un element més aviat perillós

El primer pensador grec del qual es conserva una quantitat important de reflexions al voltant del fet literari és Plató. L'acostament de Plató a la literatura es realitza en un doble vessant: metafísic i ètic. Des d'ambdós punts de vista, la consideració de la literatura és més aviat negativa. Des d'un punt de vista metafísic, cal tenir en compte el dualisme de la metafísica platònica: per a Plató, la realitat visible és una còpia imperfecta d'una realitat superior anomenada món de les idees. Així, quan un poeta recrea amb paraules la realitat visible està realitzant una mimesi de segon grau, és a dir, està copiant una cosa que al seu torn és una còpia. D'acord amb aquesta metafísica, la literatura és una còpia molt allunyada de la realitat veritable, la de les idees, i manca, per tant, de valor ontològic. Des d'un punt de vista ètic, Plató considera la literatura perillosa, ja que, mitjançant la versemblança, fa passar per vertaderes coses que no són reals. Dins el sistema polític ideal de Plató, desenvolupat en La república, el filòsof grec insisteix en el perill que els mites, en què els déus apareixen cometent actes moralment condemnables, suposen per a l'educació dels infants, en la mesura que els donen mals exemples que resulten nocius per al seu desenvolupament moral. Per aquest motiu, Plató determina que els poetes haurien de ser expulsats de la seua ciutat ideal.

Aristòtil

modifica

Aristòtil és el primer filòsof que dedica una obra sencera a l'estudi de la literatura, la Poètica. En l'estat en què aquest text ha arribat a la posteritat, només s'hi parla del teatre tràgic, tan conreat a l'Atenes de l'època. Hi ha, tanmateix, algunes indicacions sobre el teatre còmic i, més en general, la literatura.

A diferència del de Plató, l'acostament d'Aristòtil a la literatura no es fa basant-se en consideracions metafísiques. Aristòtil no creu en una realitat superior a la visible i, per tant, no té en compte els arguments platònics contra la literatura. L'obra d'Aristòtil sobre la literatura té una dimensió molt més pragmàtica: tracta d'estudiar el fenomen literari i destriar-ne les característiques.

Aristòtil defineix la literatura com una mimesi feta amb paraules. L'objecte de la imitació són les accions humanes. El mode de la imitació pot ser la narració, la qual cosa dona lloc a la narrativa o a la poesia èpica, o a la dramatització, que dona com a resultat el teatre. Un concepte clau per a entendre la mimesi o imitació aristotèlica és el de versemblança: la literatura no reprodueix servilment la realitat sinó que construeix un objecte -el text literari- gràcies a la reproducció de les lleis que regeixen la realitat. En reproduir les lleis causals que regeixen la realitat, l'obra literària aconsegueix fer versemblants fets que no han succeït mai. Segons la formulació aristotèlica, el versemblant es relaciona amb el real de la mateixa manera que l'universal ho fa amb el particular. Aquesta és la raó per la qual, des d'un punt de vista ontològic, la literatura, que tracta de les coses que poden succeir, és superior a la història, que tracta de les que han succeït efectivament.[6]

Roma antiga

modifica
 
Retrat imaginari d'Horaci per Anton von Werner. L'Epístola als Pisons o Art poètica d'Horaci és un dels textos cabdals sobre literatura de la tradició occidental

En l'antiga Roma, la reflexió sobre el fet literari pren un caire més aviat retòric: més que reflexions filosòfiques sobre l'essència de la literatura hom troba textos sobre qüestions tècniques estretament relacionades amb el camp de la retòrica. Es desenvolupa així una visió tècnica de la literatura, centrada en l'aspecte formal de l'obra, és a dir, l'estil.

Era moderna

modifica

Algunes de les escoles de teoria literària més rellevants del segle XX són:

Escoles teòriques

modifica

A continuació es mostren algunes de les escoles de teoria literàries més identificades, juntament amb els seus principals autors:

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ Ballart, Pere. «Les disciplines de la investigació literària». A: Introducció a la teoria de la literatura. Manresa: Angle, 1997, pp. 13 – 19. ISBN 84-88811-28-4. 
  2. ↑ Sullivan, Patrick «"Reception Moments," Modern Literary Theory, and the Teaching of Literature». Journal of Adolescent & Adult Literacy, 45, 7, 01-01-2002, pàg. 568–577. JSTOR: 40012241.
  3. ↑ van Gelder, G. J. H.. Beyond the Line: Classical Arabic Literary Critics on the Coherence and Unity of the Poem. Brill Publishers, 1982, p. 1–2. ISBN 90-04-06854-6. 
  4. ↑ Johnson, Eleanor. Practicing Literary Theory in the Middle Ages: Ethics and the Mixed Form in Chaucer, Gower, Usk, and Hoccleve. University of Chicago Press, 2013, p. 1-15. ISBN 9780226015989. 
  5. ↑ «Theory and the Humanities, Once More», 13-11-2014. «Jay treats it [theory] as transformative progress, but it impressed us as hack philosophizing, amateur social science, superficial learning, or just plain gamesmanship.»
  6. ↑ Asensi, Manuel. Historia de la teoría de la literatura: desde los inicios hasta el siglo XX (en castellà). Vol. I. València: Tirant lo Blanch, 1998, p. 71. ISBN 84-8002-713-4. 

Bibliografia

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teoria de la literatura
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Teoria_de_la_literatura&oldid=33433202»