El theremin, creat el 1919 per Léon Theremin (1896-1993), va ser un dels primers instruments musicals electrònics o electròfons de la història i el més antic que ha perdurat fins avui. Pertany a la família dels instruments electròfons, el so es genera mitjançant circuits elèctrics, i com que genera i amplifica el so de forma totalment elèctrica, i sense la utilització de cap mecanisme, forma part del subgrup dels instruments ràdio-elèctrics.[1]

Infotaula d'instrument musicalTheremin
Etherwave Theremin Kit.jpg
TipusInstrument musical electrònic i analogue synthesizers and other electronic instruments with thermionic valve (vacuum-tube) based devices generating and/or processing electric sound signals (en) Tradueix modifica
Classificació Hornbostel-Sachs531.1 modifica
InventorLéon Theremin modifica

Consisteix en una caixa amb dues antenes, horitzontal i vertical, que controlen respectivament volum (fort-fluix) i to (nota aguda-greu). En un principi s'anunciava com a "l'instrument que es toca sense ser tocat", perquè no hi ha contacte físic entre l'intèrpret i l'instrument, sinó que aquell allunya o apropa les mans a les antenes, que reaccionen a la capacitància del cos humà, introduint variacions de to o volum. El model original es basava en vàlvules de buit i dos oscil·ladors d'alta freqüència.

El seu so, sense cap mena de modulació o variació al llarg del temps més que les introduïdes pel thereminista, pot recordar el d'un violí o violoncel electrònic.

La tècnica d'interpretació del theremin és extremadament complicada, la qual cosa l'ha relegat massa sovint a generador d'efectes especials. El seu so és un clàssic dels films de terror o ciència-ficció dels anys 50 i 60. Tot i així hi ha alguns thereministes de renom, com ara Clara Rockmore o Lydia Kavina, que l'han explorat i adaptat al repertori clàssic.


Utilització al cinemaModifica

Fer semblar el theremín com una raresa semblava ser el seu destí. El seu fosc paper en el misteri de la ràdio de The Green Hornet demostraria ser només un preludi de les seves possibilitats en els anys següents. En els inicis del cinema sonor, just després dels seus primers èxits a finals dels anys 1920, els compositors soviètics van començar a descobrir l'instrument. Per subratllar escenes de misteri, terror o tot allò macabre, el seu so tremolós i descarnat udol electrònic era irresistible. Dmitri Xostakóvitx li va donar un paper a la banda sonora de la pel·lícula russa de Gavreil Popov Komsomol-the Dark, el theremín va arribar a Hollywood i va començar a acostar-se una mica més al primer pla psicològic en les bandes sonores de les pel·lícules.[2]

El compositor Miklós Rózsa el va utilitzar per a la pel·lícula "Recorda" d'Alfred Hitchcock.[2] A Miklós Rózsa se'l recorda, sobretot, per les seves bandes sonores per a pel·lícules èpiques i religioses com "Ben-Hur", "Quo Vadis" o "Rei de Reis" però en els seus començaments a Hollywood va destacar com a especialista en drames psicològics en els que els personatges patien una gran tortura interior com l'amarg retrat de l'alcoholisme que es feia a "Dies sense empremta" de Billy Wilder, o de el dimoni de la gelosia a "Doble Vida" de George Cukor, per la qual Rozsa va guanyar un Oscar.

"Recorda" va ser la primera pel·lícula en abordar a Hollywood el món de la psicoanàlisi. L'origen d'el projecte es remunta a una depressió que va patir el productor David O. Selznick després del rodatge de "El que el vent es va portar". Llavors va ser tractat per una psicoterapeuta i aquesta li va despertar l'interès pel tema. En la pel·lícula Ingrid Bergman és una psiquiatra que s'enamora de Gregory Peck, un malalt d'amnèsia i amb complex de culpabilitat que ha pres la identitat d'un metge desaparegut i a qui creu haver assassinat. La banda sonora que va compondre Miklós Rózsa compta amb dos temes principals. El primer és el tema d'amor que il·lustra la relació romàntica entre els dos protagonistes. Es tracta d'una bella melodia que és un dels grans clàssics de la música cinematogràfica. Hitchcock va demanar també a Rózsa que creés un tema que pogués relacionar-se amb la ment turmentada de l'protagonista, que expressés el seu desequilibri emocional i la seva paranoia. Aquesta música sona cada vegada que el personatge de Gregory Peck experimenta atacs que el deixen catatònic quan veu línies paral·leles sobre un fons blanc. Rózsa buscava un so nou per a aquest tema, cosa que produís una sensació marejadora i fantasmal i que expressés la malaltia que pateix el protagonista. Un so nou que finalment va trobar gràcies a l'Theremin, l'instrument que esmentàvem a del principi. El compositor va buscar en els llistats de l'gremi de músics de Los Angeles i va descobrir que en aquests moments només hi havia un intèrpret en tota Califòrnia capaç de tocar el Theremin, un doctor que es guanyava la vida com podòleg. A partir de llavors es va dedicar a tocar l'instrument en diferents pel·lícules. A més de "Recorda", Rózsa ho va utilitzar també en "Dies sense petjada" i en "La casa vermella". Participaria també en "Ultimàtum a la Terra", a les ordres de Bernard Herrmann, o fins i tot en "Els Deu Manaments" en les escenes de les plagues.


A "Recorda" el so de l'Theremin brilla especialment en l'escena de la son quan Gregory Peck relata als psiquiatres un somni molt estrany que ha tingut i en què hi ha la clau del seu problema. Per aquesta escena Hitchcock va voler comptar amb una ajuda especial, la de pintor Salvador Dalí que va dissenyar els decorats i les imatges que es veuen en el son.

Encara que en el musical sempre es pensa en Bernard Herrmann quan parlem de pel·lícules d'Alfred Hitchcock la veritat és que l'únic títol de director que va ser premiat amb un Oscar a la millor banda sonora va ser "Recorda", la primera i única col·laboració de el músic hongarès amb el geni de l'suspens. I és que tot i la bona acollida que va tenir la banda sonora a Hitchcock mai li va agradar massa; pensava que les seves notes eren tan grandiloqüents que interferien en l'acció. Segons explicava el músic, van tenir una forta discussió i a partir de llavors mai més ho va tornar a veure. Altres bandes sonores com "Ben-Hur" li donarien més fama però el compositor sempre citava "Recorda" com la seva favorita entre totes les seves partitures. Una banda sonora molt rellevant per ser la primera que va utilitzar el Theremin i per desmarcar-se de l'estil clàssic a la recerca d'un so diferent, atmosfèric i misteriós que representa una forma diferent, psicològica podríem dir, de concebre la música de cinema.[3]

Alguns intèrprets de l'instrumentModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

ReferènciesModifica

  1. Michels, Ulrich. Atlas de MúsicaI (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1993, p. 63. ISBN 84-206-6201-1. 
  2. 2,0 2,1 Glinsky, Albert.. Theremin : ether music and espionage. Urbana: University of Illinois Press, 2000. ISBN 0-252-02582-2. 
  3. Martínez, Antonio. «El Theremín: el instrumento que puso música a los sueños» (en castellà), 02-05-2014. [Consulta: 11 novembre 2019].