Tour de França de 1947

(S'ha redirigit des de: Tour de França 1947)

El Tour de França de 1947 fou la 34a edició del Tour de França i es disputà entre el 25 de juny i el 20 de juliol de 1947, sobre un recorregut de 4.640 km, distribuïts en 21 etapes, que es van disputar a una mitjana de 31,412 km/h.[2] Aquesta va ser la primera edició, després de set anys sense poder-se disputar per culpa de la Segona Guerra Mundial.

Resum volta ciclistaTour de França de 1947
Recorregut del Tour de França de 1947
Dades de la cursa
EdicióXXXIV
PaïsosFrança França
Bèlgica Bèlgica
Luxemburg Luxemburg
Data25 de juny al 20 de juliol de 1947
Etapes21 etapes
Temps148h 11' 25" (31,412 km/h)[1]
Recorregut (Km)4.640 km[2]
Palmarès
Guanyador Jean Robic (FRA) (França)
Segon Édouard Fachleitner (FRA) (França)
Tercer Pierre Brambilla (ITA) (Itàlia)
Classificacions secundàries
Muntanya Pierre Brambilla (ITA) (Itàlia)
EquipsItàlia

En haver estat cancel·lades les set edicions precedents, no hi havia un clar favorit a la victòria final en començar la cursa. Quan René Vietto, el subcampió de 1939, es vestí amb el mallot groc després de guanyar la segona etapa, molts van pensar que podria mantenir el liderat fins a l'arribada a París. Vietto, un excel·lent escalador, va perdre el liderat en favor de Pierre Brambilla després de la contrarellotge de l'etapa 19. Amb només dues etapes per acabar el Tour semblava que Brambilla ho tenia tot al seu favor per a obtenir la victòria final, però en la darrera etapa es va produir una escapada en què hi va prendre part el gairebé desconegut Jean Robic, que va arribar a meta amb més de vint minuts d'avantatge sobre Brambilla. Aquesta diferència va ser suficient per fer de Robic el primer ciclista a guanyar el Tour de França sense haver liderat cap dia la cursa. Édouard Fachleitner, també membre de l'escapada, pujà fins a la segona posició final, mentre Brambilla s'havia d'acontentar amb la tercera posició i Vietto amb la cinquena.

El Tour durant la Segona Guerra MundialModifica

Després del Tour de França de 1939 la Segona Guerra Mundial havia fet impossible organitzar un gran esdeveniment de ciclisme a França, encara que es van alguns intents. Els drets sobre el Tour de França, anteriorment propietat del diari l'Auto, havien estat transferits al govern francès. Hi havia dos diaris interessats a fer-se càrrec d'aquests drets, per la qual cosa tots dos van organitzar algunes proves ciclistes. La prova organitzat per l'Équipe "La Course du Tour de França", va tenir més èxit i fou a ells a qui se li va donar el dret a organitzar el Tour de França de 1947.

ParticipantsModifica

El format de participació basat en equips nacionals, que havia estat emprat abans de la Segona Guerra Mundial, va ser emprat novament el 1947. L'equip alemany no va ser convidat, i l'equip italià estava compost per franco-italians que vivien a França,[3] ja que el tractat de pau entre França i Itàlia encara no era oficial, per la qual cosa els dos països es trobaven encara tècnicament en guerra.[4]

L'organització del Tour convidà a deu equips formats per deu ciclistes cadascun. A banda de l'equip italià, també hi participà un equip nacional francès, un de belga, i un combinat suís/luxemburguès. La intenció era tenir un combinat britànic/neerlandès, però els ciclistes neerlandesos van protestar perquè consideraven que els ciclistes britànics eren massa inexperts, per la qual cosa els ciclistes britànics foren substituïts per "francesos estrangers".[5] Al mateix temps hi prengueren part cinc equips regionals franceses: Illa de França, Oest de França, Nord-est de França, Centre/sud-oest de França i Sud-est de França.[6]

En total hi participaren 58 ciclistes francesos, 13 italians, 11 belgues, 6 neerlandesos, 6 suïssos, 4 luxemburguesos, 1 polonès i 1 algerià. Dels 100 ciclistes que van iniciar la cursa, 53 l'acabaren.[7]

RecorregutModifica

França es troba devastada i Jacques Goddet té enormes dificultats per poder organitzar aquesta edició del Tour. El recorregut segueix l'esquema clàssic de recórrer França per l'exterior i obviant tota la part central del país. La sortida i arribada es fa des de París, seguint el sentit de les agulles del rellotge. La muntanya, a diferència de l'edició anterior, torna a recuperar protagonisme, amb colls com la Croix de Fer, el Galibier i l'Izoard al pas pels Alps i el Tourmalet i l'Aubisca al pas pels Pirineus. Hi haurà 5 dies de descans i s'eliminen les etapes dividides en sectors. En la 19a etapa es disputa l'única contrarellotge individual de l'edició, que amb 139 quilòmetres és la més llarga de la història del Tour.[8] Brussel·les i la Ciutat de Luxemburg debuten com a viles que acullen una etapa.

Desenvolupament de la cursaModifica

 
Jean Robic
 
René Vietto

Després que Ferdi Kübler hagués guanyat la primera etapa,[9] René Vietto aconseguí el liderat en la segona etapa, que guanyà a Brussel·les.[10] Després de la tercera etapa sols Aldo Ronconi en troba a menys de 90 segons de Vietto, mentre el tercer classificat a la general es troba a més de vuit minuts.[8]

Vietto conservà el liderat fins a l'arribada de la muntanya, en la setena etapa, quan passà a mans de Ronconi, en una dura etapa que guanyà Jean Robic amb més de quatre minuts d'avantatge.[11] El liderat de Ronconi fou breu, ja que en la novena etapa, que superava els colossos alpins de l'Izoard, Vars i Alòs, tornà a mans de Vietto, que guanyà l'etapa.[12]

En la catorzena etapa, entre Carcassona i Banhèras de Luishon, Albert Bourlon s'escapà només prendre la sortida i es va mantenir escapat fins a l'arribada, 253 quilòmetres després. Aquesta és l'escapada en solitari més llarga en la història del Tour de França després de la Segona Guerra Mundial.[2]

En la quinzena etapa Jean Robic va fer una exhibició, passant en primera posició tots els ports de l'etapa i guanyant amb més de deu minuts sobre l'immediat perseguidor.[13] Gràcies a les bonificacions acabà recuperant més de 15 minuts en aquesta etapa.[3] En la classificació general Robic passà a la cinquena posició.[14]

Amb sols tres etapes pel final del Tour, Vietto liderava la general amb 94 segons sobre Pierre Brambilla. La divuitena etapa fou una contrarellotge individual, la més llarga mai disputada en la història del Tour.[8] En aquesta etapa Vietto va perdre força temps i Brambilla passà a liderar la general.[8][15] Vietto va fer un temps pitjor de l'esperat, en perdre més de 14' respecte al vencedor d'etapa; es va especular sobre el perquè del seu temps i si havia estat per culpa d'un accident de moto d'un amic o perquè havia begut sidra durant la contrarellotge.[16]

Abans de la darrera etapa els cinc primers a la classificació general tenien aquestes diferències:

Classificació general abans de la darrera etapa[17]
Pos. Ciclista Equip Temps
1   Pierre Brambilla (ITA) Itàlia 140h 44' 38"
2   Aldo Ronconi (ITA) Itàlia + 53"
3   Jean Robic (FRA) Oest + 2' 58"
4   René Vietto (FRA) França + 5' 16"
5   Édouard Fachleitner (FRA) França + 6' 56"

La darrera etapa era plana, cosa que feia molt difícil que si hi havia escapats poguessin recuperar temps.[18] Durant el recorregut de l'etapa els ciclistes havien de superar una cota bonificada amb una prima econòmica. Tot i que ja havia estat superada per un grup capdavanter, Robic no ho sabia, i esprintà per la prima.[8] En coronar-la Brambilla s'havia despenjat i Robic i Fachleitner, cinquè a la general, començaren a treballar plegats per ampliar le diferències, mentre Brambilla i Ronconi anaven perdent minuts. A manca de 140 km de meta ja disposaven de tres minuts, cosa que convertia a Robic en el líder virtual de la cursa. En arribar a Parí aconseguiren 13 minuts sobre el grup perseguidor, cosa que va permetre a Robic guanyar el Tour de França.[8]

ResultatsModifica

EtapesModifica

Resultat de les etapes[6][2][19]
Etapa Data[2] Recorregut Km Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 25 de juny París - Lilla   Etapa plana 236   Ferdi Kübler (SUI)   Ferdi Kübler (SUI)
2a 26 de juny Lilla - Brussel·les   Etapa plana 182   René Vietto (FRA)   René Vietto (FRA)
3a 27 de juny Brussel·les - Luxemburg   Etapa plana 314   Aldo Ronconi (ITA)   René Vietto (FRA)
4a 28 de juny Luxemburg - Estrasburg   Etapa plana 223   Jean Robic (FRA)   René Vietto (FRA)
5a 29 de juny Estrasburg - Besançon   Etapa plana 248   Ferdi Kübler (SUI)   René Vietto (FRA)
6a 30 de juny Besançon - Lió   Etapa plana 249   Lucien Teisseire (FRA)   René Vietto (FRA)
7a 2 de juliol Lió - Grenoble   Etapa de muntanya 172   Jean Robic (FRA)   Aldo Ronconi (ITA)
8a 3 de juliol Grenoble - Briançon   Etapa de muntanya 185   Fermo Camellini (ITA)   Aldo Ronconi (ITA)
9a 5 de juliol Briançon - Digne-les-Bains   Etapa de muntanya 217   René Vietto (FRA)   René Vietto (FRA)
10a 6 de juliol Digne-les-Bains - Niça   Etapa de mitja muntanya 255   Fermo Camellini (ITA)   René Vietto (FRA)
11a 7 de juliol Niça - Marsella   Etapa plana 230   Edouard Fachleitner (FRA)   René Vietto (FRA)
12a 8 de juliol Marsella - Montpeller   Etapa plana 165   Henri Massal (FRA)   René Vietto (FRA)
13a 10 de juliol Montpeller - Carcassona   Etapa plana 172   Lucien Teisseire (FRA)   René Vietto (FRA)
14a 11 de juliol Carcassona - Luchon   Etapa de mitja muntanya 253   Albert Bourlon (FRA)   René Vietto (FRA)
15a 13 de juliol Luchon - Pau   Etapa de muntanya 195   Jean Robic (FRA)   René Vietto (FRA)
16a 14 de juliol Pau - Bordeus   Etapa plana 195   Giuseppe Tacca (ITA)   René Vietto (FRA)
17a 15 de juliol Bordeus - Les Sables d'Olonne   Etapa plana 272   Eloi Tassin (FRA)   René Vietto (FRA)
18a 16 de juliol Les Sables d'Olonne - Gwened   Etapa plana 236   Pietro Tarchini (SUI)   René Vietto (FRA)
19a 18 de juliol Gwened - Saint-Brieuc   Contrarellotge individual 139   Raymond Impanis (BEL)   Pierre Brambilla (ITA)
20a 19 de juliol Saint-Brieuc - Caen   Etapa plana 235   Maurice Diot (FRA)   Pierre Brambilla (ITA)
21a 20 de juliol Caen - París   Etapa plana 257   Albéric Schotte (BEL)   Jean Robic (FRA)

Classificació generalModifica

El ciclista que arribava a la meta en el menor temps era proclamat el vencedor d'etapa. Els diferents temps de cada etapa eren sumats per aconseguir la classificació general, guanyada pel ciclista amb menor temps acumulat. Si un ciclista havia rebut alguna bonificació de temps es restava del total, de la mateixa manera que les penalitzacions de temps s'afegien al total. El líder de la cursa era identificat pel mallot groc. Dels 100 ciclistes que van prendre la sortida, 53 l'acabaren.[6]

Amb la seva victòria, Robic guanyà 500.000 francs. A més, les posteriors exhibicions de resultes de la victòria al Tour li proporcionarien entre 3 i 4 milions de francs.[20]

  Classificació general (1–10)[6][8]
Pos. Ciclista Equip Temps
1   Jean Robic (FRA) Oest 148h 11' 25"
2   Édouard Fachleitner (FRA) França + 3' 58"
3   Pierre Brambilla (ITA) Itàlia + 10' 07"
4   Aldo Ronconi (ITA) Itàlia + 11' 00"
5   René Vietto (FRA) França + 15' 23"
6   Raymond Impanis (BEL) Bèlgica + 18' 14"
7   Fermo Camellini (ITA) Països Baixos/estrangers + 24' 08"
8   Giordano Cottur (ITA) Itàlia + 1h 06' 03"
9   Jean-Marie Goasmat (FRA) Oest + 1h 16' 03"
10   Apo Lazaridès (FRA) Sud-est + 1h 18' 44"

Gran Premi de la MuntanyaModifica

Per la classificació de la muntanya l'organització va determinar 16 colls de muntanya puntuables, tot i que durant el recorregut se'n van superar d'altres també de gran dificultat. Aquests colls foren dividits en dues categories.[6]

En els colls de primera categoria els deu primers ciclistes obtenien punts, amb deu pel primer, nou pel segon i així fins a un punt pel desè classificat. En els colls de segona categoria sols puntuaven els cinc primers classificats, amb cinc punts pel primer i un pel cinquè.

Classificació de la muntanya de 1947[6]
Etapa Nom Alçada Serralada[2] Categria Primer
7 Épine 987 m Alps 2 Apo Lazaridès
7 Granier 1.132 m Alps 1 Pierre Brambilla
8 Croix de Fer 2.066 m Alps 1 Fermo Camellini
8 Télégraphe 1.566 m Alps 1 Fermo Camellini
8 Galibier 2.556 m Alps 1 Fermo Camellini
9 Izoard 2.361 m Alps 1 Jean Robic
9 Vars 2.110 m Alps 1 Jean Robic
9 Alòs 2.250 m Alps 1 René Vietto
10 Braus 1.002 m Alps-Marítims 2 Apo Lazaridès
10 La Turbie 555 m Alps-Marítims 2 Fermo Camellini
14 coll de Port 1.250 m Pirineus 2 Albert Bourlon
14 Portèth d'Aspèth 1.069 m Pirineus 2 Albert Bourlon
15 Pèira Sorda 1.569 m Pirineus 1 Jean Robic
15 Aspin 1.489 m Pirineus 1 Jean Robic
15 Tourmalet 2.115 m Pirineus 1 Jean Robic
15 Aubisca 1.709 m Pirineus 1 Jean Robic

El vencedor de la classificació de la muntanya fou Pierre Brambilla.

Classificació de la muntanya de 1947 (1–10)[21]
Pos Ciclista Equip Punts
1   Pierre Brambilla (ITA) Itàlia 98
2   Apo Lazaridès (FRA) Sud-est 89
3   Jean Robic (FRA) Oest 70
4   Fermo Camellini (ITA) Països Baixos/estrangers 63
4   Aldo Ronconi (ITA) Itàlia 63
6   René Vietto (FRA) França 38
7   Édouard Fachleitner (FRA) França 35
8   Jean-Marie Goasmat (FRA) Oest 27
9   Giordano Cottur (ITA) Itàlia 25
10   Lucien Teisseire (FRA) França 19

Classificació per equipsModifica

El 1947 la classificació per equips fou calculada a partir de la suma dels tres millors temps de cada equips, sent el vencedor l'equip que sumava un menor temps.

Classificació per equips (1–6)[21]
Pos. Equip Temps
1   Itàlia 446h 01' 25"
2   França + 23' 57"
3   Oest + 1h 33' 48"
4   Bèlgica + 4h 04' 17"
5   Sud-oest + 5h 10' 44"
6   Suïssa /   Luxemburg + 5h 22' 22"

Evolució de les classificacionsModifica

Etapa Vencedor Classificació general
 
Classificació de la muntanya Classificació per equips
1 Ferdi Kübler Ferdinand Kübler no entregat França-Oest
2 René Vietto René Vietto Bèlgica
3 Aldo Ronconi Itàlia
4 Jean Robic
5 Ferdi Kübler
6 Lucien Teisseire
7 Jean Robic Aldo Ronconi ?
8 Fermo Camellini Fermo Camellini
9 René Vietto René Vietto ?
10 Fermo Camellini
11 Edouard Fachleitner
12 Henri Massal
13 Lucien Teisseire França
14 Albert Bourlon
15 Jean Robic Pierre Brambilla
16 Giuseppe Tacca Itàlia
17 Eloi Tassin
18 Pietro Tarchini
19 Raymond Impanis Pierre Brambilla
20 Maurice Diot
21 Albéric Schotte Jean Robic
Final Jean Robic Pierre Brambilla Itàlia

A posterioriModifica

Robic mai va vestir el mallot groc de líder de la classificació general, perquè ell sols fou líder al final de la darrera etapa. Sols Jan Janssen, en l'edició de 1968, repetí la mateixa situació.[18]

ReferènciesModifica

  1. «The history of the Tour de France. Year 1947» (en anglès). www.letour.fr. ASO. [Consulta: 6 març 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès). Amaury Sport Organisation, 2012. [Consulta: 6 març 2015].
  3. 3,0 3,1 McGann, Bill; McGann, Carol. The Story of the Tour De France. Dog ear publishing, 2006, p. 151–156. ISBN 978-1-59858-180-5 [Consulta: 15 gener 2010]. 
  4. Maso, Benjo. Wij waren allemaal goden (en neerlandès). AmstelSport, 2003, p. 12. ISBN 978-90-482-0003-0. 
  5. Turgis, Dominique. «Bulletin du Tour 1947» (en francès). Memoire du Cyclisme, 23-10-2010. [Consulta: 18 juliol 2011].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 «34ème Tour de France 1947» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 14 abril 2015].
  7. Lonkhuyzen, Michiel van. «Tour-Giro-Vuelta». www.tour-giro-vuelta.net. [Consulta: 20 febrer 2010].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 James, Tom. «1947: Robic snatches it at the death». Veloarchive, 15-08-2003. [Consulta: 14 gener 2015].
  9. «La Vuelta a Francia. El suizo Kobler gana la primera etapa». El Mundo Deportivo, 26-06-1947, p. 2 [Consulta: 14 gener 2016].
  10. «R. Vieto gana en Bruselas y se situa líder». El Mundo Deportivo, 27-06-1947, p. 1,2 [Consulta: 14 gener 2016].
  11. Pardo, Carlos «La Vuelta Ciclista a Francia. El italiano Ronconi pasa a líder en la etapa Lyon-Grenoble». El Mundo Deportivo, 03-07-1947, p. 1,2 [Consulta: 14 gener 2016].
  12. Pardo, Carlos «La Vuelta a Francia. René Vietto alcanza de nuevo el jersey amari11o». El Mundo Deportivo, 06-07-1947, p. 1,2 [Consulta: 15 gener 2016].
  13. «Robic gana destacado la etapa “reina” de los Pirineos». El Mundo Deportivo, 14-07-1947, p. 5 [Consulta: 15 gener 2016].
  14. «34ème Tour de France 1947 - 15ème étape» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 22 febrer 2010].
  15. «Brambilla se coloca líder». El Mundo Deportivo, 19-07-1947, p. 1 [Consulta: 15 gener 2016].
  16. Amaury Sport Organisation. «The Tour - Year 1947». [Consulta: 20 febrer 2010].
  17. «34ème Tour de France 1947 - 20éme ètape» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 22 febrer 2010].
  18. 18,0 18,1 «34ème Tour de France 1947 - 21ème étape» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 22 febrer 2010].
  19. Zwegers, Arian. «Tour de France GC Top Ten». CVCC. [Consulta: 17 juny 2009].
  20. «Sport: Derby on Wheels». Time, 04-08-1947 [Consulta: 14 octubre 2009].
  21. 21,0 21,1 «1947: 34e editie» (en neerlandès). Tourdefrance.nl, 30-12-2003. [Consulta: 20 febrer 2010].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1947