Trencapinyes

(S'ha redirigit des de: Trencapinyes comú)

El trencapinyes comú, picapinyes,[1] trencapinyons,[2][3][4] bectort,[5] bec creuat,[6] o bec crusat[7] (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.) un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans. Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), el Magrib (Algèria, Tunísia i Marroc) i Amèrica del Nord (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Groenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i Tadjikistan.[8]

Infotaula d'ésser viuTrencapinyes
Loxia curvirostra Modifica el valor a Wikidata
Loxia curvirostra -Karwendel mountains, Austria.jpg
Mascle Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes2,95 g (pes al naixement) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura29 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22720646 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaFringillidae
GènereLoxia
EspècieLoxia curvirostra Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758

A Catalunya és una espècie propera a l'amenaça, tot i que a Europa en general està fora de perill.[9]

Hi ha una subespècie endèmica de les Illes Balears, la L. curvirostra balearica.[10]

MorfologiaModifica

midaModifica

És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm.

coloracióModifica

El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell rajol,[11] que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la marró oliva amb carpó i sota del cos groguencs.[11] Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota.

anatomia i becModifica

Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna de la regió sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. De vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les potes quan se les menja i les postures acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies.

veuModifica

El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Sovint canta des del cimal dels pins més alts, on també sempre descansa. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant.

Més específicament, i d'acord amb la guia de camp de R.T. Peterson et alii, el cant és «de vegades suau, una barreja vacil·lant de refilets curts i notes cruixents, piulants i esberlants; algunes frases recorden el verdum. Reclam de vol un persistent, fort i emfàtic "glipp-glipp" o "txip-txip-txip"; altres reclams inclouen un suau "txuc-txuc"».[12] Lars Jonsson, a la seva guia de camp, indica que «el reclam de vol o de contacte és un característic i metàl·lic "quip-quip" o "glip-glip". El cant, de tipus verdum, és irregular i ràpid, amb refilets, notes agudes i reclams barrejats. Alarma en profund "txüc-txüc"».[13]

El seu cant es pot escoltar a la pàgina del Servidor d'informació ornitològica de Catalunya[9]

EcologiaModifica

És abundant i regular als boscos de coníferes pirinencs i prepirinencs (pinedes de pi negre, avetoses, etc.),[9] on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. Es troba principalment als estatges montà i subalpí,[14] però té una preferència per l'estatge subalpí (a partir dels 1600 metres i fins als 2300).[15] És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

El vol és potent, però ondulat. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes, principalment de pícea[13] i avet, però també pi, com ara pi negre, i làrix. La seva presència es pot intuir per la presència de pinyes obertes caigudes per terra.[12]

Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

A Amèrica del Nord, l'adult és depredat principalment per l'esparver nord-americà (Accipiter striatus), i els ous i polls pel gaig canadenc (Perisoreus canadensis), el gaig de Steller (Cyanocitta stelleri) i els rosegadors Tamiasciurus. Altres possibles depredadors inclouen rapinyaires com ara l'astor de Cooper (Accipiter cooperii), l'esmirla (Falco columbarius), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el xoriguer americà (Falco sparverius) i el mussolet muntanyenc (Glaucidium gnoma), o el passeriforme botxí septentrional o tuït (Lanius excubitor).[16]

Similarment, a Euràsia és depredat principalment per rapinyaires i altres ocells especialitzats en caçar passeriformes, còrvids i esquirols.[16][17]

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

ImatgesModifica

SubespèciesModifica

  • L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).[18]
  • L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears[10][19]
  • L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).[20]
  • L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).[21]
  • L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).[22]
  • L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).[23]
  • L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
  • L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).[24]
  • L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).[25]
  • L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).[26]
  • L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).[27]
  • L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).[28]
  • L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)[29]
  • L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).[30]
  • L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).[31]
  • L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).[32]
  • L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).[33]
  • L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).[34]
  • L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).[35]

ReferènciesModifica

  1. «picapinyes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. Trencapinyes comú, variant baleàric del nom a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
  3. «trencapinyons». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. bec crusat, bec-crusat i trencapinyons a "Els ocells a la història natural de Menorca del prevere Josep Sanxo i Sanxo (1777-1847)", Xavier Ferrer i Jordi Muntaner, Randa núm. 72, 2014, pp. 110-134, esp. p. 132 (Institut Menorquí d'Estudis, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona), accessible des de Research Gate. [Accedit l'11-08-2020].
  5. «bectort». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «bec». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  7. bec crusat, bec-crusat i trencapinyons a "Els ocells a la història natural de Menorca del prevere Josep Sanxo i Sanxo (1777-1847)", Xavier Ferrer i Jordi Muntaner, Randa núm. 72, 2014, pp. 110-134, esp. pp. 126 i 132 (Institut Menorquí d'Estudis, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona), accessible des de Research Gate. [Accedit l'11-08-2020].
  8. IUCN (anglès)
  9. 9,0 9,1 9,2 Fitxa del trencapinyes al SIOC - Servidor d'informació ornitològica de Catalunya. [Accedit l'11-08-2020].
  10. 10,0 10,1 «Trencapinyes». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. 11,0 11,1 Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284.
  12. 12,0 12,1 Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
  13. 13,0 13,1 Trencapinyes a: Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521.
  14. El trencapinyes a: Toni Llobet i François, Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu, Brau Edicions, Figueres, 2009, 2015, p. 117.
  15. El trencapinyes a Pas de pardal. [Accedit l'11-08-2020].
  16. 16,0 16,1 Fitxa del Loxia curvirostra a l'Animal Diversity Web - ADW, (anglès). [Accedit l'11-08-2020].
  17. Adkisson, C., 1996. Red crossbill (Loxia curvirostra). The Birds of North America Online, 256: 1-20. (anglès)
  18. Animal Diversity Web (anglès)
  19. Animal Diversity Web (anglès)
  20. Animal Diversity Web (anglès)
  21. Animal Diversity Web (anglès)
  22. Animal Diversity Web (anglès)
  23. Animal Diversity Web (anglès)
  24. Animal Diversity Web (anglès)
  25. Animal Diversity Web (anglès)
  26. Animal Diversity Web (anglès)
  27. Animal Diversity Web (anglès)
  28. Animal Diversity Web (anglès)
  29. Animal Diversity Web (anglès)
  30. Animal Diversity Web (anglès)
  31. Animal Diversity Web (anglès)
  32. Animal Diversity Web (anglès)
  33. Animal Diversity Web (anglès)
  34. Animal Diversity Web (anglès)
  35. Animal Diversity Web (anglès)

BibliografiaModifica

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993, p. 187, (català). ISBN 84-88545-01-0
  • Peterson, Roger Tory; Mountfort, Guy; Hollom, P.A.D.: Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284, (català). ISBN 9788428210348
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521, (català). ISBN 9788428210089
  • Svensson, Lars (text i mapes); Grant, Peter J. (col·laboració); Mullarney, Killian; Zetterström, Dan (il·lustracions i legendes): Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal (??), Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 2018, (català). ISBN 9788428215343
  • Estrada, Joan: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra, il·lustrat per Francesc Jutglar, Toni Llobet, Martí Franch, Ilian Velikov, Lynx Edicions, Barcelona, 3a edició actualitzada, 2018, (català). ISBN 978-84-16728-07-7
  • Álvarez-Cros, Carlos; Trabalon, Fran: Guia de camp dels ocells a Catalunya, Omega Edicions, 2017, (català). ISBN 978-84-282-1656-2
  • Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63, (anglès).
  • Del Hoyo, Josep; Elliott, Andrew; Sargatal, Jordi [a cura de]: Handbook of the Birds of the World. 17 volums. Lynx Editions, Barcelona, 1992, 2010 (anglès).
  • Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool, p. 127, (anglès).
  • Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272: 213-226, (anglès).
  • Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375, (anglès).
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002, (castellà). ISBN 84-282-1317-8.
  • Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466, (anglès).
  • Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205, (anglès).
  • Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101: 155-158, (anglès).
  • Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4: 459-465, (anglès).

Enllaços externsModifica