Uranocircita

mineral fosfat

La uranocircita és un mineral de la classe dels minerals fosfats, segons la classificació de Strunz. Va ser descoberta l'any 1877 a Bergen, a l'estat de Saxònia (Alemanya), sent nomenada així pel seu contingut en urani i per la seva localitat de descobriment -traduït al grec-.[1]

Infotaula de mineralUranocircita

Modifica el valor a Wikidata
Fórmula químicaBa (UO₂)₂(PO₄)₂·10H₂O
Epònimurani i falcó Modifica el valor a Wikidata
Localitat tipuspedrera Streuberg, Bergen, Districte de Zobes-Bergen, Vogtland, Saxònia, Alemanya
Classificació
CategoriaMinerals fosfats
Nickel-Strunz 10a ed.8.EB.05
Nickel-Strunz 9a ed.8.EB.05 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.VII/D.20a Modifica el valor a Wikidata
Dana40.2a.3.1
Heys19.11.22
Propietats
Sistema cristal·líTetragonal, ditetragonal dipiramidal
Hàbit cristal·líTabular a foliada
Grup espacialgrup espacial l4/mmm Modifica el valor a Wikidata
ColorVerd groguenc, groc
ExfoliacióPerfecta
TenacitatFràgil, flexible en fragments
Duresa2-2,5 Mohs
LluïssorNacrada
Color de la ratllaGroc clar
Densitat3,46 g/cm³
PleocroismeVisible, groc canari
FluorescènciaSí, color verd amb llum UV
SolubilitatSoluble en àcids
Mineral radioactiu
RadioactivitatAlta
Estatus IMAmineral reanomenat (Rn) i mineral heretat (G) Modifica el valor a Wikidata
Any d'aprovació1877
SímbolUrc Modifica el valor a Wikidata

Fins el mes de setembre de 2022 s'anomenava uranocircita-II, canviant el nom a l'actual degut a les noves directrius aprovades per la CNMNC per a la nomenclatura de polimorfs i polisomes.[2]

Un sinònim poc usat és autunita bàrica.

Característiques

modifica

És un fosfat hidratat d'uranil i bari, del grup de l'autunita, semblant a aquesta. Es presenta en petits cristalls tabulars que poden presentar macles polisintètiques. Normalment es troba en masses laminars o en crostes terroses. És radioactiva i fluorescent als rajos UV. Pot transformar-se en meta-uranocircita per parcial deshidratació.

Localització

modifica

No és molt abundant. Es troben algunes mostres a Morvan i Puy-de-Dôme (França) i a Wölsendorf, Wittichen i Bergen (Alemanya). Un jaciment espanyol és el d'Escalona (Toledo) encara que també hi ha un jaciment que no s'explota a la Serra d'Albarrana (Còrdova).

Referències

modifica
  1. Weisbach (1877) Jahrb.
  2. Miyawaki, Ritsuro; Hatert, Frédéric; Pasero, Marco; Mills, Stuart J. «Newsletter 69». Mineralogical Magazine, 10-2022, pàg. 1–5. DOI: https://doi.org/10.1180/mgm.2022.115 [Consulta: 22 octubre 2022].