Usuari:Castor/Marina de guerra de l'antiga Grècia

Reconstrucció d'un trirrem atenenc.

La marina de guerra a l'antiga Grècia, que no es pot generalitzar a tots els grecs, sinó a algunes polis gregues, va romandre directament sotmesa a l'expansió territorial, que era alhora la finalitat i la condició necessària. Alguns estats de l'antiguitat van saber dotar-se d'una poderosa marina de guerra: Atenes al segle de Pèricles, Egipte, Cartago i Rodes al període hel·lenístic, i Roma en el curs de les guerres púniques a finals de la república. Des del punt de vista dels seus instruments, la guerra al mar tenia unes exigències pròpies, del tot allunyades de les del combat a terra ferma. Per aquest motiu hi han algunes contradiccions entre l'originalitat tècnica de les activitats marítimes i la seva subordinació a les activitats terrestres; contradiccions que són òbvies en les seccions dels vaixells de guerra, a les flotes militars i en les tàctiques navals.

Vaixells de guerra

Model de trirrem. Vegeu el pal i la vela d'artimó a proa.

Els vaixells de guerra van conservar, durant tota l'antiguitat, certes característiques tècniques que van delimitar sempre d'una manera bastant concreta el camp del seu ús estratègic i tàctic.

En primer lloc, es diferenciaven dels vaixells mercants per la seva forma allargada, que els va valer sempre el sobrenom de vaixells llargs, ràpids i en general dotats d'una gran capacitat de maniobra, eren en canvi molt poc mariners, el que els va convertir sovint en presa de les tempestes, tot i que el costum deia que no s'utilitzessin durant la temporada dolenta. En resum, eren unes construccions harmonioses però fràgils.

En segon lloc, es distingien dels vaixells mercants en el seu mode de propulsió, ja que, si bé estaven proveïts d'una i fins i tot diverses veles que hissaven durant les travesses, del que depenien en el moment del combat era de la potència de seus rems.

Una primera conseqüència era que, en els seus limitats cascs plens de remers, no es podien acumular reserves d'aigua i aliment, d'aquí la necessitat de fer freqüents escales. També succeïa que aquests vaixells de guerra valien tant com els homes que els dirigien. De l'ardor, de les energies i sobretot de l'habilitat dels remers, fruit d'una llarga experiència, depenia en gran part el resultat de la batalla.

Finalment, perquè poguessin dur a terme la seva funció militar, els vaixells de guerra incloïen accessoris essencials: per una banda, un esperó per foradar el fons dels vaixells enemics i, de l'altra, plataformes de combat, on poguessin situar-se la infanteria de marina. No obstant això, aquests dos accessoris van conèixer durant l'antiguitat un desenvolupament variable segons si predominava la tàctica de l'abordatge o la de l'esperó.

Els orígens de la marina de guerra

Vaixell de guerra a un atuell grega.

Els primers vaixells de guerra, recognoscibles pels seus rems i la seva forma allargada, apareixen incisos en una placa d'argila del III mil·lenni aC, descoberta a Siros, una illa del mar Egeu, així com en una pintura d'un vas de segle XVII aC trobat a Volo, Tessàlia, on es poden observar nous detalls en les representacions, més o menys esquemàtiques, de la civilització micènica: veles, pals i plataformes a proa i popa.

A principis del I mil·leni aC disposem de les descripcions homèriques, sovint convencionals i estereotipades, però de vegades també riques en vocabulari nàutic i en evocadores descripcions, com quan parlen dels «negres navilis» o dels «buits vaixells», «ben units», «ben treballats», amb la proa blava o vermella, tan lleugers que cada nit se'ls podia treure l'aigua i deixar-los a la vora i tan baixos que no havia perill a saltar des de la seva borda a terra ferma.

No obstant això, hi ha un detall que Homer no esmenta, tot i que ja s'utilitzava en el seu temps: l'esperó de proa que està clarament testificat des de començaments del segle viii aC en gots ceràmics d'estil geomètric.

Els més habituals d'aquests vaixells eren propulsats per 20 o 30 (triacónteras) o 50 remers (pentecónteras), repartits en dos bancs a babord i dos a estribord. De vegades, des de finals del segle viii aC, cadascun d'aquests bancs es desdoblaria en dues fileres superposades de les quals neixerien els birrems (dikrotoi).

El mèrit d'aquesta invenció recau en els fenicis, que en aquesta època apareixen a tot el Mediterrani, o en els mateixos grecs; potser el corinti Aminocles que, segons Tucídides (I, 13), s'hauria distingit a Samos, prop del 704 aC, en crear la Samain.

Regnat del trirrem

Secció de trirrem.

Article principal: Trirrem

Del birrem, que portava un centenar de remers, es va passar al trirrem (o Trier, segons la paraula romana triremis), el nom apareix per primera vegada cap a mitjans del segle vi aC en els poemes d'Hipònax d'Efes. Segons Heròdot , aquest tipus de navili s'utilitzava des de finals del segle vii aC, en temps del faraó Necó I, que va excavar un canal entre el Nil i el mar Roig «prou ample com perquè dos trirrems vogant de front poguessin navegar per ell», abans de fer construir alguns d'ells, uns amb destinació a la mar septentrional, els altres en el Golf Pèrsic amb destinació al mar d'Eritrea. En qualsevol cas, els trirrems estaven molt difosos per la Mediterrània oriental des de finals del segle VI aC.

Els especialistes s'han esforçat per resoldre el difícil problema de la disposició dels rems a bord dels trirrems, servint-se d'algunes representacions de difícil interpretació i d'escassos textos, no menys enigmàtics en els seus detalls. Hi ha tres possibilitats per a distingir les diferents categories de remers segons la seva disposició a l'interior del vaixell, disposant al llarg, a l'ample o a l'alt. Les dues primeres solucions, que consisteixen a repartir de la proa a la popa a tres grups de moda o confiar la maniobra de cada rem a tres homes, no han deixat de tenir en el passat els seus defensors, als quals no els agradava considerar la superposició de tres bancs de remers.

Els remers del banc inferior, anomenats talamites, movien les seves rems a través dels portells situats a uns 50 cm per sobre de la línia de flotació i, per aquest motiu, proveïdes de pantalles de cuir. Els remers del banc mitjà, anomenats zigites, els movien sota el pont. Mentre que per subjectar els escàlem dels remers del banc superior, anomenats traniteas, s'havien disposat muntures de fusta que sobresortien de les bordes i que es deien parexeiresia, és a dir, «dispositiu auxiliar per els rems».

De manera que els emplaçaments per remar es superposaven, però també s'imbriquen, de manera que les portelles es presentaven a portell en els flancs de la nau. Així s'aconseguia no forçar, per raons de seguretat, l'alçada de les bordes i igualar la longitud dels rems. Per tant, la unitat tripartida de rem, que donava el seu nom a aquest tipus de vaixell, es disposava a oblic.

En canvi, necessitava obligatòriament remers ben entrenats, prou coordinats en el seu vogar per no entrexocar seus rems.

La temptació del gegantisme

Ptolemeu II amb Arsione.

Des de començaments del segle iv aC, s'observen ja alguns signes precursors d'aquesta cursa cap al gegantisme en la construcció naval. Al 339 aC, a Siracusa, els enginyers de Dionís, que comptaven en el seu haver amb la posada a punt de la catapulta, van inventar la péntera (amb cinc bancs de remers) i construïen tetreras (amb quatre bancs de remers).

És molt possible que no es tractés més que de prototips més o menys reeixits, i que la invenció dels models definitius de 4 i 5 bancs de remers es degués més bé als fenicis o als xipriotes, poc abans de ser sotmesos per Alexandre el Gran. El que sí és segur és que, en el moment en què aquest va començar la seva expedició, la major part de les flotes orientals estava formada per pénteras, mentre que la flota atenenca del 325-324 aC encara comptava amb 360 trirrems i només 50 tetreras i 7 pénteras.

El 314 aC, Demetri va demanar als fenicis que li construïssin un navili de 7 bancs, en el 301 aC, ja tenia un 13 i, posteriorment, al 288 aC, de 15 i 16 bancs. Seguidament, Antígon II Gònates (276-239 aC) va fer que es comencés a construir Corint l' Istmia , que segur que tenia 18 bancs.

Ptolemeu II Filadelf (282-246 aC) va encarregar a Pirgóteles que li construís, en Xipre, navilis de 20 i 30, abans que Ptolemeu IV Filopàtor (221-203 aC ) es portés el palmell amb un vaixell de 40 bancs, del qual Calígeno ens ha deixat una descripció meravellada:

«	Filopator va donar al vaixell de 40 bancs que va construir una eslora de 280 colzes (124,32 m) i 38 colzes (16, 87 m) d'una borda a una altra, així com una alçada de 48 colzes (21,31 m) fins al adorn de la proa. Des dels ornaments de proa fins a la línia de flotació havia 53 colzes (32,53 m). Hi havia quatre rems-timó de 30 colzes (13,32 m) que a causa del plom contingut en els seus empunyadures i al pes de la seva part interna, estaven prou ben equilibrats com per a ser fàcils de governar. Tenia dues proes i dos popes, i posseïa 7 esperons, el primer el més important, els altres eren de mida decreixent, i alguns protegien les serviola de proa. Estava revestit amb dotze cables de cinta, cada un amb una mesura de 600 colzes (266,40 m). Era extremadament ben proporcionat i l'ornamentació del navili admirable. Tenia mascarons de proa i popa amb no menys de 12 colzes (5,32 m), i no hi havia racó que no estigués adornat amb pintures al encàustica. Des dels rems fins a la carena estava envoltat de fulles d'heura i de tirs. Tan gran era la riquesa del seu aparell, que no havia racó del vaixell que no ho tingués. Durant un creuer de prova, va dur a 4.000 remers i 400 homes per a les maniobres, en el pont, 2850 infants de marina, i més, sota els bancs, mà d'obra complementària i una gran quantitat d'aliments.	»
— Ateneu, Deinosofistes, V, 203 i ss.

En aquest cas, es tractava d'una construcció de prestigi, d'una joguina real. Però no podem dir el mateix dels vaixells anteriors. Per exemple, vet aquí la composició de la flota de Ptolemeu II Filadelf, que estava formada de 366 unitats: comptava amb dos vaixells de 30 bancs (un dels quals feia de vaixell almirall), un 20, quatre de 13, dos 12, novembre 14, trenta de 9, 5 juny, disset de 5 i 224 de menor mida.

La qüestió del punt de vista tècnic d'aquestes super-galeres, que segueix sent molt polèmica, suposa el principi de la superposició de remers i el maneig d'un rem a molts d'ells. Mentre el nombre de bancs és inferior a 24 es pot explicar així, combinant el nombre de fileres de rems i remers assignats a cada rem. Però quan s'arriba a 30 o 40, s'ha de buscar una explicació complementària. Pot ser que, com suggereix la descripció de Calígeno, pensant en un vaixell de dos cascos, de tipus catamarà. S'aconsegueix així augmentar el nombre de remers alhora que es limita l'altura de les bordes. En un vaixell de 10 bancs, idèntic al que va utilitzar Marc Antoni a la Batalla d'Àccium (31 aC), el pont no estava a més de 3 m sobre el nivell del mar.

Altres tipus de vaixells

En tota flota militar antiga hi havia un cert nombre de vaixells especialitzats, la construcció i manteniment estaven dictats per les funcions particulars que se'ls confiaven.

Uns estaven destinats al transport de tropes o de les seves muntures. Altres servien com correus, com el Paralos a Atenes. Altres tenien per models als vaixells pirates que volien combatre o destruir. En aquesta última categoria entraven, amb la vella triacóntera, tot un seguit d'embarcacions lleugeres i ràpides, de natura i apel·latius variats segons les regions: keles o keletion, epatrokeles o epaktris, lembo il·liri, liburna dàlmata, etc.

Millor coneguda i més difosa que les embarcacions precedents és l'hemiolis («aquella composta per un banc i mig»), una birrem en la qual una part dels remers (la meitat posterior del banc superior) abandonava el seu lloc de remada durant l'abordatge per participar en el combat i deixar lloc a la vela. Per lluitar contra les hemiolotai dels pirates, s'hauria inventat al segle IV aC, aplicant el mateix principi al trirrem, la triemiolia, que apareix sovint en època hel·lenística a les flotes ròdia, egípcia i Atenes.

Arsenals

Els arsenals estaven compostos, en primer lloc, per hangars per vaixells, el nombre i dimensions permeten determinar la importància quantitativa i qualitativa de la flota que acollien. Segons les fonts disponibles, sembla que el tirà Polícrates de Samos hauria estat el primer a construir un a Samos, cap al 525 aC. En l'època clàssica seran especialment nombrosos a El Pireu (372 a 330-325 aC), a voltant de les rades de Muníquia (82), de Zea (196) i de Càntirs (94), així com a Siracusa (310 a començaments del segle IV aC).

Alguns exemplars amb la part inferior tallada a la roca han estat descoberts pels arqueòlegs al Pireu, Sunió, Oinaidai, Acarnània i en Apol·lònia, en Cirenaica. En aquest cas, els dics secs, que estaven separats entre si per columnates o murs massissos, tenien 6 metres d'ample i 40 de llarg, 38 dels quals estaven per sobre de l'aigua, en els seus canals centrals s'hissaven els trirrems amb ajuda de corrons i polipasts, per una pendent que tenia un percentatge d'1 a 14.

A aquests hangars s'afegien nombroses drassanes per reposar els aparells, la més famosa i més coneguda de les quals, gràcies a una descripció que es conserva, va ser obra, en el Pireu, de l'arquitecte Filó a finals del segle IV aC

Els arsenals estaven controlats per escoles especials de magistrats, que a Atenes eren coneguts com a neoroi o epimeletes. A Rodes, determinades indiscrecions respecte a l'armament naval estaven castigades amb la pena de mort.

L'armament naval

Armar una flota exigia la intervenció directa o indirecta de l'Estat, ja que era l'únic capaç de suportar la càrrega inicial i d'assegurar el servei regular que exercien.

En l'època clàssica, la construcció de vaixells de guerra era assumida per l'Estat. Aquest sistema datava de l'època de Temístocles que havia aconseguit, poc abans de la Segona Guerra Mèdica, convèncer els seus compatriotes perquè destinaran a això els 200 talents proporcionats pel descobriment d'un nou filó de plata en Laurion, en comptes de repartiment. Aquests ingressos col·lectius van ser, en aquest cas, distribuïts entre els ciutadans rics amb la condició que proporcionessin els vaixells. Després seria la boule la qual es va veure obligada, sota pena que se'ls neguessin els honors tradicionals al terme del seu mandat, a vetllar perquè es comencés la construcció, cada any, d'un determinat nombre de trirrems, per la qual general una desena.

En canvi, tot pel que fa al manteniment i equipament, tant en homes com en material, de la construcció dels vaixells se'n feia càrrec l'Estat, el cost es feia recaure en els ciutadans més rics (pertanyents a la classe dels pentakosiomedimnos ), que es veien sotmesos obligatòriament a un servei especial que portava el nom de trierarquía.
A mitjan segle V aC, els trierarcas eren tants com unitats era possible noliejar (uns 400 en vigílies de la Guerra del Peloponès). Però aquest servei es va convertir en una càrrega tan gran en la segona meitat d'aquesta guerra (Guerra de Decelia), que a partir de llavors va haver de confiar la responsabilitat d'un únic vaixell a dos trierarcas, anomenats sintrierarcas, abans de passar a 357 aC al sistema de les simmorias , que permetia repartir aquest tipus d'obligació entre un nombre cada any més gran de ciutadans. Els 1.200 ciutadans més rics van ser agrupats en 20 simmorias, cadascuna de les quals s'encarregava de molts vaixells.

El funcionament de la trierarquía, que es basava en una discriminació fiscal, va suscitar molts problemes, que aviat es van convertir en processos entaulats per aquells que es queixaven de suportar una càrrega injusta en contra d'aquells que intentaven per tots els mitjans lliurar d'ella o que malversada els béns del Estat, etc.

Demòstenes va proposar al 340 aC una reforma definitiva per posar fi als abusos. Però hi va haver de reconèixer quatre anys després, que les maniobres dels seus adversaris l'havien desfigurat. Això no impedeix que l'eficàcia d'aquest servei atenenca estigui prou testimoniada per dos segles d'hegemonia marítima i per totes les imitacions que va patir a la resta del món grec (fins al Regne Ptolemaic).

La composició de les tripulacions

La tripulació d'un vaixell de guerra es repartia en quatre categories: els oficials, els tècnics, els remers i els infants de marina.

En un trirrem atenenc, el trierarca, que la majoria de les vegades no tenia cap competència nàutica ni militar, comptava al mar amb l'assistència que li prestaven diferents oficials de marina que s'encarregaven de que el servei es desenvolupés adequadament: el kubernetes o timoner, que també feia de segon oficial, el proreo o guaita, l'autoritat arribava a totes les operacions que tenien lloc en la part anterior del vaixell, així com totes les qüestions relatives a la carena i l'aparell, el keleustes («aquell que colpeja la mesura»), la missió general era ocupar-se dels remers, i, finalment, el pentakontarca, que assistia als seus companys i que a més era l'adjunt administratiu del trierarca. Aquesta jerarquia, amb poques diferències, era també la de la flota ròdia.

A aquests oficials cal afegir els tècnics, que variaven segons la importància de la nau. A la flota ròdia de l'època hel·lenística no hi havia molts d'ells: un encarregat de l'equip, un fuster, un timoner, un greixador (a càrrec probablement de la conservació del cuir), un metge, un encarregat dels estrops (per fixar i reparar els estrops), un flautista anomenat "auletes" (que marcava el ritme de la cadència dels remers) , així com un cert nombre de mariners de coberta per mantenir els cordatges, les veles i les amarres. En un trirrem atenenc de l'època clàssica, els oficials i tècnics sumaven un total de vint persones.

Els infants de marina també variaven en nombre, a causa de les concepcions tàctiques del moment. En els vasos del període geomètric se'ls pot veure ja proveïts d'arcs i de llargues piques. En els trirrems atenencs de la guerra del Peloponès, eren en general 14, entre ells 4 arquers.

Pel que fa als remers, veure secció El regne del trirrem.

Reclutament de les tripulacions

Per ocupar el lloc de remer en l'època clàssica, els atenencs embarcaven preferentment en els seus vaixells a aquells dels seus ciutadans que pertanyien a l'última classe del cens, la dels tetes, i només en cas de perill- com en vigílies de la batalla de Salamina- van avisar els zeugites i cavallers. No obstant això, solien recórrer igualment als seus aliats, sobretot en temps de la confederació de Delos, i fins i tot a mercenaris.

Els remers atenencs rebien un salari aproximadament igual al dels hoplites, ja que arribava a un dracma per dia al començament de la guerra del Peloponès.

En el període hel·lenístic, els sobirans els reclutaven entre els seus súbdits o entre les poblacions amb experiència del mar Egeu, Àsia Menor, Xipre i Fenícia. Rares van ser les polis gregues que llavors van mantenir a peu de la lletra, com Rodes, el recurs als seus ciutadans. Hi ha nombrosos documents epigràfics que permeten seguir la carrera de ciutadans de totes les classes socials en la marina de guerra ròdia.

Els grecs van estar decidits durant molt de temps a agafar un rem per defensar la pàtria i, en ocasions, fins i tot van aconseguir glòria amb això.

Les tàctiques navals

Kílix que representa Dionís en un vaixell rodejat de dofins

Les tàctiques navals van ser fonamentalment de dues classes, nascudes de l'alternativa següent: o bé dirigir el combat al mar com si s'estigués desenvolupant en terra, o bé fer-ho considerant que aquest tenia lloc al mar.

En el primer cas, el determinant són els infants de marina, que no veuen en la nau sinó una plataforma flotant i que no aspiren més que a recrear artificialment les condicions típiques d'una batalla terrestre.

En el segon cas, és el mateix vaixell el que serveix com a arma de combat i li dóna a l'enfrontament un caràcter específic. Els objectius finals eren o bé l'abordatge o bé esperonar l'adversari.

A partir del moment en què, en el període arcaic, l'esperó apareix proveït d'una armadura de metall, ja no podem dubtar del seu ús en els combats. Des d'aleshores no va deixar de perfeccionar-se. Els trirrems portaven un esperó de bronze coronat per un cert nombre de puntes suplementàries. La plusmarca que fa al nombre de esperons, li correspon al vaixell de 40 bancs de Ptolemeu IV, que estava proveït de set d'ells.

L'objectiu era posar fora de combat, i si era possible enfonsar, al vaixell enemic perforant per sota de la línia de flotació. Per aconseguir-ho, l'agressor havia de complir dues condicions: situar-se en una posició tal que pogués desenvolupar el seu atac des del flanc i no des de la part anterior del vaixell contrari, que també estava proveïda d'un esperó, i llançar el seu atac amb una velocitat adequada , ni massa pressa ni massa lenta, de tal manera que aconseguís penetrar en el casc de l'adversari sense quedar atrapat en ell. En aquestes condicions, sempre iguals, l'èxit somreia a aquells que aconseguien llançar els seus cops amb rapidesa i precisió, gràcies a les qualitats de maniobra dels seus vaixells, que depenien en gran part de l'excel·lència de les tripulacions.

L'atac final necessitava anar precedit d'unes maniobres d'aproximació destinades a posar l'enemic en una mala posició, unes vegades eren improvisades i originals, en forma de estratagemes (per exemple, quan se les arreglaven per llançar a la flota enemiga contra la costa) , i altres codificades i fàcilment recognoscibles, com si fossin la coreografia d'un ballet.

• El periplous era realitzat per naus que començaven a girar al voltant del adversari intentant reduir poc a poc el seu camp d'acció i sembrar el desordre entre les seves files, abans de atacar amb el seu esperó. Però aquesta maniobra implicava un cert risc, ja que qui les portaven a terme presentaven els seus flancs als cops enemics.

• El diekplous consistia a presentar-se en fila, amb les proes apuntant als vaixells enemics, intentant lliscar entre ells el més a prop possible amb la intenció de trencar els seus rems, per després donar mitja volta, de manera que fos possible llançar-se de popa o de flanc sobre l'adversari inerme. Conegut des del segle IV aC, el diekplous encara era considerat en temps de Polibi (I, 51, 9) com la «maniobra més eficaç en una batalla naval». No obstant això, hi havia tres maneres de fer-ho fracassar: col·locant-se en dues línies, adoptant una posició a portell o formant un cercle.

No obstant això, rars van ser els moments en els quals els procediments tàctics, basats en el principi del espolonas, van tenir un paper determinant, gairebé únic, en els combats marítims; doncs per això havia d'aconseguir un domini perfecte de les tècniques navals, arribar a una adaptació total de l'instrument de guerra a les condicions específiques de l'entorn, i prendre plena consciència de l'originalitat dels mètodes a emprar. A falta de tot això, acabaven per imposar els acostumats esquemes inspirats en les maniobres terrestres.

L'abordatge demostra unes preocupacions tàctiques oposades a les del espolonazo. Si en un cas són els vaixells els que es veuen embolicats directament, en l'altre són els combatents. Per això és possible jutjar, en absència de qualsevol altra dada, els procediments utilitzats pels grecs abans de l'època clàssica segons el nombre d'infants de marina embarcats en cada vaixell i segons la importància de les instal·lacions que els estaven destinades.

La pràctica de l'abordatge és almenys tan antiga com la del espolonazo. Sembla haver gaudit de les preferències dels herois homèrics. A finals de l'època geomètrica, en els gots de Dipylon es veuen sovint soldats proveïts d'arcs i llances prendre part activa en les batalles navals, disposats sobre les plataformes de proa i popa. Aquestes no van trigar a estar unides entre si, bé per una passarel axial, bé per un passamans, abans de transformar-se, com a molt tard a finals de l'època arcaica, en un pont més o menys continu.

S'explica així que 40 infants de marina poguessin ser embarcats en cada trirrem quiota, al 494 aC, per a la batalla naval de Lade (prop de Milet, a la costa d'Àsia Menor).

Al 480 aC els trirrems atenencs van demostrar a l'estret de Salamina la superioritat tàctica del espolonazo sobre l'abordatge. En conjunt, aquesta superioritat amb prou feines va ser contestada durant l'època clàssica, abans de l'aparició del gegantisme naval, que va permetre als soldats hel·lenístics dominar els mars des de dalt de les seves fortaleses flotants.

El nou mode de combat destaca clarament en la descripció que fa Diodor de Sicília de la batalla entre Ptolemeu I Soter i Demetri al 307 aC, en les aigües de Salamina de Xipre:

«	Quan les trompetes van donar el senyal de combat i les dues forces armades van llançar els seus crits de guerra, tots els vaixells van emprendre un gran atac, utilitzant els arcs i els petróbolos, i després, llançant núvols de javelines, es feria a qui es trobaven a tir. Seguidament, quan els vaixells es van aproximar i estaven a punt de xocar amb violència, els combatents del pont es varen ajupir, mentre que els remers, animats pels encarregats de la voga, van posar més energia en els seus moviments. Avançant amb força i violència, unes vegades les naus es van arrencar els rems -el que els impedia fugir o perseguir i no deixava a la tripulació, tot i el seu desig de lluitar, llançar-se al combat-, i altres, després d'haver colpejat frontalment amb els seus esperons, es van alliberar per donar un altre cop, mentre que els homes del pont es ferien uns als altres, tan a prop hi havia els blancs. Alguns, una vegada que els trierarcas havien colpejat pel flanc i incrustat fermament els seus esperons, abordaven al vaixell enemic, on van rebre i van infligir cops terribles, en efecte, unes vegades, després d'haver-se enganxat al vaixell pròxim, en perdre l'equilibri, queien al mar on morien immediatament pels cop de llança dels homes del pont; altres, en aconseguir el seu propòsit, mataven als seus adversaris o els obligaven, atesa la exigüitat de l'espai, a precipitar-se a l'aigua.	»
— Diodor de Sicília

Per a contrarestar els atacs frontals de les naus macedònies, que estaven dotades de proes reforçades, els rodis, que continuaven confiant en la seva maniobrabilitat, «havien posat a punt -diu Polibi- un enginyós procediment. Llançaven de cara els seus vaixells de tal manera que rebien els cops per sobre de la línia de flotació mentre que ells tocaven els seus adversaris per sota, obrint en els seus cascos bretxes irreparables ».

Gent de mar, gent de poca estima

Va ser poc habitual que els antics grecs aconseguissin portar les seves tàctiques navals al mateix nivell d'elaboració que les seves tàctiques terrestres i que arribessin a un grau de qualificació igual al que demostren les seves tècniques de construcció. El motiu principal és, sens dubte, que el prestigi de la guerra a terra ferma se li oposava la desconfiança, el descrèdit fins i tot, més o menys accentuat segons les èpoques, que patien les operacions marítimes, qualsevol que fos el seu paper real en la resolució dels conflictes.

En temps de Pèricles ningú hauria pensat a negar que el control de la mar era la base de l'imperialisme atenenc. No obstant això, allò era considerat pels oligarques com la causa principal de la descomposició política i moral que originaria la seva caiguda, ja que una polis semblant es trobava a mercè de la plebs marítima, que ineluctablement havia d'empènyer cap a les formes més extremes de democràcia.

Els excessos dels demagogs que van succeir a Pèricles, seguits de la derrota del 404 aC, no podien sinó facilitar la difusió d'aquestes idees oligàrquiques en el pensament conservador del segle IV aC. Tant Isòcrates com Xenofont veuen en l'hegemonia marítima una font d'injustícia, mandra, avarícia, cobdícia i de tirania, mentre que Plató es preocupa, en les Lleis, perquè la ciutat no tingui vistes al mar, perquè no sucumbeixi a les seves temptacions. A més, molts van ser en aquesta època els que van intentar revaloritzar, en les seves trucades utilitaristes al gloriós passat militar de Grècia, la victòria de Marató en detriment de la batalla de Salamina.

Quan l'aniquilació de les ambicions marítimes atenenques li va restar intensitat al debat, les condemnes es van fer menys severes i més matisades. Aristòtil i Ciceró, tot i ser tan sensibles als deleteris miasmes que flotaven en els ambients portuaris, no per això deixen d'estar disposats a acceptar en aquest punt una espècie de compromís, per raons d'eficàcia militar i econòmica; de la mateixa manera que, a partir de llavors, el nou gènere literari dels «elogis» va saber destacar els avantatges de la mar.

La subordinació de la guerra marítima a la terrestre era pels antics un assumpte de moralitat política. Un estat que orientés en aquella seva activitat militar no només corria el risc d'arruïnar més o menys ràpidament les bases tradicionals de l'economia terrestre, sinó que hauria d'augmentar a curt termini els drets polítics dels estrats socials més humils, que eren els que proporcionaven la base de les seves forces armades.

La guerra naval on el que més comptava era la qualitat de l'instrument de combat i l'habilitat professional dels combatents, portava les activitats militars cap a la tècnica, en una època en què aquesta encara no estava molt desenvolupada en els combats terrestres. Per això era convenient deixar aquest tipus de pràctica guerrera a aquells que no tenien més que un paper marginal en la vida política de la comunitat.

Bibliografia

• Jordan, B., The Athenian Navy in the Classical Period. A Study of Athenian Naval Administration and Military Organization in the Fifth and Fourth Centuries BC , Berkeley - Los Angeles - London, University of California Press, 1975.
• Jordan, B., The Crews of Athenian Triremes , AC 69, 2000
• Morrison, J.S. - Coates, JF, Greek and Roman Oared Warships 399-30 BC , Oxford, Oxbow Books, 1996.
• Salviat, F., Sources littéraires et construction Navale antique , Archaeonautica 2, 1978.
• Casson, L., Ships and seamanship in the Ancient World , Princeton University Press, New Jersey, 1971.

Vegeu també

• Quatrirrem
• Quinquerrem
• Marina romana
• Marina cartaginesa
• Guerra a l'Antiga Grècia
• Setge a l'antiga Grècia
• Arquitectura militar de l'Antiga Grècia

• Pentecontera

Enllaços externs

• La navegació a la protohistòria de la Mediterrània occidental. Les marines colonials
• Giant Hellenistic warships with more than 7000 crew members (anglès)