Alejandro Lerroux García
| L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. |
Alejandro Lerroux García (La Rambla, Còrdova, 4 de març de 1864 – Madrid, 27 de juny de 1949) fou un polític andalús que va exercir de president del govern espanyol el 1933, entre 1933 i 1934 i entre 1934 i 1935 durant la Segona República.
.svg){kind=small}
Infantesa i joventut
modificaEl pare, Alejandro Lerroux i Rodríguez, després de nombroses destinacions militars, va ser professor de Veterinària militar a Alcalá de Henares, i assoliria el grau de tinent coronel. La mare, Paula García i González, era filla d'un metge militar de Benavente (Zamora), on va conèixer el seu futur marit.[1]
Alejandro Lerroux Garcia va ser el cinquè de deu fills, els quatre primers van morir prematurament.També va patir el desarrelament habitual dels fills de militars, atès que, fins a la seva emancipació, va viure una dotzena de trasllats.[1] Durant una de les destinacions del seu pare va ser alumne de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres.[2]
La seva mare va voler que entrés al seminari, i per orientar-lo l'envià a viure durant dos anys amb un oncle capellà. Posteriorment el seu pare va intentar orientar-lo cap al Dret malgrat la manca d'interès que ell demostrava.[1]
Primeres feines - fonaments ideològics
modificaEn Lerroux tenia vocació militar, com el seu pare i el seu germà Arturo, mort a l'adolescència. El 1882 va completar el servei militar, i va voler entrar a l'Acadèmia General de Toledo, però no aconseguí prou qualificació. Llavors desertà l'Exèrcit, i romangué amagat fins beneficiar-se d'una amnistia pel naixement d'Alfons XIII, el 1886. En endavant va alternar feines breus, amb moments de problemes econòmics i desorientació.[1]
Amb el temps, i ja bastant gran, es va llicenciar en Dret, sembla que per influències i amistats.
Des del 1890[3] es va dedicar al periodisme, i va desenvolupar un estil agressiu, demagòcic, i populista; va col·laborar en diverses publicacions i en va dirigir algunes (El País, El Progreso, La Publicidad, El Intransigente i El Radical). Va començar a El País —òrgan de la facció republicana liderada pel Ruiz Zorrilla—. Temps desprès marxaria per fundar un diari republicà propi, El Progreso, al qual es va endur bona part dels redactors d'El País.[3] Durant la Restauració, en Lerroux va cobrar de l'anomenat "Fondo de reptiles", [4] diners de l'Estat emprats per subornar periodistes o, en forma de subvenció, publicacions senceres.
Per l'agressivitat, alguns dels seus articles li causaren problemes amb la justícia, i va passar nou mesos a la presó per condemnes acumulades.[5]
El 1901, amb el suport del cap republicà Eusebi Jover i Marquet, es traslladà a Barcelona, on va ser nomenat director del diari La Publicidad, que acabaria esdevenint el seu mitjà d'informació personal .[6] Les campanyes del seu diari van produir aldarulls de caràcter antimilitarista i anticatalanista, contrarestats per fortes reaccions d'altres sectors oposats,[3][7][8] així com una pugna amb els anarquistes pel favor obrer.[9]
Fonaments ideològics
modificaA part de la influència paterna vers els valors militars i patriòtics, esdevingut seguidor de Ruiz Zorrilla, va militar des de jove en el republicanisme radical. A més, a la redacció d'El Pais, va coincidir amb escriptors que hi col·laboraven, com Azorín, Valle-Inclàn o Maeztu.[1] Els dos primers son exemples de la generació del 98, oposada a la Restauració borbònica, revividora dels mites literaris espanyols, alhora que demanaven una regeneració espanyola, emprant sempre com a referència l'antic Regne de Castella. Pel que fa a Maeztu, va ser un dels introductors de l'obra de Nietzsche.[10][11]
Sigui de mà de Maeztu o d'alguna altra font, la influència del Übermensch (superhome), així com del nacionalisme europeu emergent, es pot constatar en l'obra d'en Lerroux, [12] com el conegut l'article «¡Rebeldes!,¡Rebeldes!,......», [13][14] del 1906.[15]
Lerroux també fou simpatitzant del sector més radical del Partido republicano progresista, capitanejat pel psiquiatra Josep Maria Esquerdo, («apóstol i cabdill de dos religions: la ciència i la república», segons en Galdós),[16] a qui coneixia perquè el seu germà, Armando Lerroux, va estar mes de vint anys reclòs en un sanatori menat per aquell.[17] Des de darrers del segle xix nombrosos psiquiatres, com ara Esquerdo, participaven en política. Per a la Institución Libre de Enseñanza (ILE), el procés de regeneració nacional passava per forjar un home nou, i per a poder-ho fer, calia «recórrer a la psicologia científica, i aquesta, alhora, a la nova psicologia».[17]
Entrada en política
modificaEl discurs populista i anticlerical, de Lerroux, com també la intervenció en diverses campanyes contra els governs de la Restauració, el van fer guanyar el sobrenom de l'«Emperador del Paral·lel»,[18] per la popularitat i influència que tenia en els mitjans obrers de Barcelona, que van acabar constituint la base d'un electorat fidel.[3][19][20]
Una de les característiques del nacionalisme europeu emergent era la identificació del líder amb la ideologia, el partit, i àdhuc el poble, així com el cabdillisme, quelcom que es pot trobar en la figura d'en Lerroux, i pel que, entre altres malnoms, també se l'anomena Caudillo,[21][22][23][24] i a la seva ideologia, «lerrouxisme».
Arribat a Barcelona, on romania un notable sentiment republicà, en Lerroux es presentà als cercles i celebracions republicanes, com ara a la commemoració dels Màrtirs de Sarrià contra el cop d'Estat d'en Pavia, on lloant antics combatents, com el Xic de la Barraqueta o el Palet de Rubí, s'anà fent conegut. I emprant La Publicidad com a mitjà de promoció, i amb una retòrica que cridava a la revolució, amb els anys, el lerrouxisme acabà apropiant-se del protagonisme d'aquelles trobades. Acabades les celebracions, sovint hi havia dinars fraternals gratuits.[25][26] En Lerroux empraria una idealització del martiri per generar un desig de sacrifici i revenja que, mitjançant la revolució, havien de dur a la justícia social.[20]
Va ser elegit diputat per primera vegada el 1901; i de nou el 1903 i 1905, en les candidatures de la Unión Republicana que havia contribuït a formar juntament amb Nicolás Salmerón. L'adhesió d'aquest cap a la coalició Solidaritat Catalana el 1906, va dur Lerroux a separar-se'n i a formar el Partido Republicano Radical en gener de 1908[27] i a encapçalar la lluita contra la llengua i cultura catalanes.
Tot i la demagògia habitual dels seus discursos, es pot copsar la militància espanyolista quan arran dels fets del Cu-cut!, a més d'oferir-se per cremar els convents, segons ell, escoles de separatisme, demana als soldats que es sollevin:[28]
Fa menys de sis anys imperava a Barcelona el catalanisme polític, fill degenerat d'un monstruós contuberni entre una aspiració literaturesca, romàntica i un malestar social pujat al període agut amb motiu de la catàstrofe nacional... Els de dalt van trobar de seguida la seva fórmula, les Bases de Manresa, incongruents, reaccionàries, escrites en luxós pergamí, mantenidores de privilegis antics, creadores de nous, amb ànima i tendència disgregadora, separatista, com inspirades per l'esperit clerical i aprovades per diversos bisbes de maleïda memòria... Jo dic que si hagués estat militar, hagués anat a cremar La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe, si més no. I si jo hagués estat a Barcelona la nit d'«autos» hauríem anat el poble i jo a cremar diversos convents, escoles de separatisme, i a trucar a la porta de les casernes i a dir-los als soldats que abans que la disciplina estan, en la consciència dels homes, la llibertat i la pàtria.
Va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, primer per a escapar de la condemna dictada per un dels seus articles (1907) i més tard fugint de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). De tornada a Espanya, va acceptar entrar en la Conjunció Republicà-Socialista, amb la qual va tornar a ser diputat el 1910. Des de llavors es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní, entre acusacions de corrupció, fins al punt que va haver de canviar de districte i presentar-se per Còrdova el 1914. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i davant la neutralitat d'Espanya, va demanar donar suport armat als Aliats.[29]
Sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930), el seu partit es va veure afeblit per l'escissió dels Radical-Socialistes de Marcel·lí Domingo (1929). No obstant això, va continuar en la política activa, en la qual va participar en el Pacte de Sant Sebastià, comitè revolucionari que va preparar l'enderrocament d'Alfons XIII i la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931.
Sota el règim republicà, va ocupar un paper polític de primera fila. Va formar part del Govern Provisional i del primer govern de Manuel Azaña, en els quals va ser ministre d'Estat, però el desembre de 1931 va abandonar el càrrec, ja que estava en contra de la continuïtat de l'aliança amb els socialistes.[30] A partir d'aleshores va anar derivant cap a postures de dretes que el van acostar a l'oposició. El 1933-1936 va passar a formar part de la majoria conservadora que va accedir al poder; va ser tres vegades president del govern entre el 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935).
Després de destacar-se en la repressió de l'intent de revolució obrera de 1934, va quedar de nou desacreditat davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo, un cas de corrupció lligat al negoci del joc, que va arribar a trencar la seva aliança amb la dreta i a deteriorar fins i tot la seva posició dintre del partit.
A les eleccions de 1936 ni tan sols va sortir elegit diputat i, quan aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-39), va fugir a Portugal. Va retornar a Espanya el 1947. Va morir a Madrid als vuitanta-cinc anys.
El 6 de desembre del 2005 amb motiu del dia de la Constitució Espanyola, se li va reconèixer, al seu poble natal, La Rambla (Còrdova), la seva aportació a la construcció del primer institut de secundària de la comarca, d'una ronda de circumval·lació i el projecte, tot i que frustrat, de dur-hi el tren.
Del seu nom deriva la paraula «lerrouxisme» que, a més del moviment polític propi del Partido Republicano Radical, fa referència a tota política demagògica, espanyolista i anticatalana.[31]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Villa García, Roberto. «Alejandro Lerroux Garcia» (en castellà). Real Academia de la Historia.
- ↑ Ferrerós, Joan. «L'Institut Ramon Muntaner - Història». INS Ramon Muntaner. [Consulta: 9 març 2024].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 López de Ramón, María «La censura impuesta a los diarios catalanistas en los albores del siglo XX: La Veu de Catalunya» (pdf). Barcelona quaderns d’història, 25, 2018, pàg. 123-137. ISSN: 2339-9805 [Consulta: 16 març 2024].
- ↑ CANTAVELLA BLASCO, Juan, et al. Reivindicación del buen hacer periodístico. 2013.
- ↑ Ferrer Benimeli, 1996, p. 276.
- ↑ Serrano y Ferrer, 2003, p. 163.
- ↑ Marfany, Joan-Lluís «Catalanistes i lerrouxistes» (pdf). Recerques: història, economia, cultura, 29, 1994, pàg. 41-60. ISSN: 2385-4588 [Consulta: 16 març 2024].
- ↑ FIGUERES, Josep M., et al. L'assalt a La Veu de Catalunya i Cu-cut!. Capçalera, 1997, 79
- ↑ I RIBALTA, Antoni Dalmau. El conflicte de «La Neotípia»(1905-1911): un episodi clau en la pugna entre lerrouxistes i anarquistes. Recerques: història, economia, cultura, 2011, 95-116.
- ↑ Ruiz Serrano, Esteban «Nietzsche y el pensamiento político español (1898-1931)» (pdf) (en castellà). Res publica, 7, 2001, pàg. 69-121.
- ↑ Irene Urquizar Melguizo. LA RECEPCIóN DE LA OBRA NIETZSCHEANA EN ESPAÑA A TRAVÉS DE LA OBRA DE RAMIRO DE MAEZTU: HACIA OTRA ESPAÑA. Universidad de Granada. Estudios Nietzsche, 13 (2013). ISSN: 1578 - 6676
- ↑ Randolph Mosher, J. The Birth of Mass Politics in Spain: Lerrouxismo in Barcelona, 1901-1909 (en anglès). Garland Publishing, 1991, p. 205. ISBN 9780824025458.
- ↑ Lerroux, Alejandro. ¡Rebeldes! ¡Rebeldes!. La Rebeldía.07.09.1906
- ↑ Lerroux, Alejandro. «Rebeldes!, Rebeldes!...» (en castellà), 1905.
- ↑ Lonsdale, Laura. Multilingualism and Modernity: Barbarisms in Spanish and American Literature (en anglès). Springer, 2017, p. 57. ISBN 9783319673288.
- ↑ Gutiérrez Zon, Amelia. LA OBRA PSICOLÓGICA DE FRANCISCO SANTAMARÍA ESQUERDO: UN CAPÍTULO DE LA PSICOLOGÍA EN LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA (tesi) (en castellà). Madrid: Universitat Complutense, 2007. ISBN 978-84-669-3109-0.
- ↑ 17,0 17,1 Sánchez Collantes, Sergio. El compromiso democrático-republicano de los padres de la psicología científica en España. Revista de Historia de la Psicología, vol. 28, núm. 2/3, 2007 221-226
- ↑ Carles Sentís, Memòries d'un espèctador.pag.90. ISBN 84-95616-95-5
- ↑ López de Ramon, María. La censura impuesta a los diarios catalanistas en los albores del siglo XX: La Veu de Catalunya. Barcelona Quaderns d’Història, 25 (2018), pàg. 123-138. ISSN: 1135-3058. ISBN 978-84-9156-170-5
- ↑ 20,0 20,1 Álvarez Junco, José. EL EMPERADOR DEL PARALELO: LERROUX Y LA DEMAGOGIA POPULISTA (en castellà). RBA Libros, 2012. ISBN 9788490061404.
- ↑ CASASSAS, Jordi, et al. Els Fets del Cu-Cut!, cent anys després. Taula rodona organitzada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya el, 2006, 24. ISBN 84-393-7306-6
- ↑ TOSSTORFF, Reiner. Joan B. Culla i Clarà: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901–1923)(Documents de Cultura; 19). Barcelona: Curial, 1987. Zeitschrift für Katalanistik, 1988, 1: 239-242.
- ↑ ALFIN, Demetrio Castro. A propósito de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, de José Alvarez Junco. Historia Contemporánea, 1991, 5
- ↑ SERRANO, Carlos. José Alvarez Junco, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Madrid, Alianza, 1990, 509 p., index, illustrations. In: Annales. Histoire, Sciences Sociales. Cambridge University Press, 1991. p. 1170-1171
- ↑ PÉREZ, Álex Pocino. Culto a los mártires republicanos y lucha por el espacio público en la Barcelona de la Restauración Borbónica: la conmemoración republicana de los mártires de Sarrià (1875-1910). Investigaciones Históricas. Época Moderna y Contemporánea, 2023, 43: 670-698.
- ↑ BATLLÓ, José, et al. “La ciutat cremada”: Diez años de historia catalana (1899-1909). 1976.
- ↑ Espinet Burunat, 2012, p. 181.
- ↑ Lerroux, Alejandro. El Alma en los labios. La Publicidad. 09.12.1905
- ↑ Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 47. ISBN 9788415720010.
- ↑ Townson, Nigel. La República que no pudo ser. La política de centro en España (1931-1936) (en castellà, traduït de l'anglès). Traducció: Jorge Vigil. Madrid: Taurus, 2002. ISBN 84-306-0487-1.
- ↑ «Alejandro Lerroux García». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia
modificaVegeu també
modifica