Espanyolisme

L'espanyolisme o nacionalisme espanyol és el moviment que defensa l'existència d'una nació espanyola i, consegüentment, la integritat territorial de l'actual Regne d'Espanya, partidari de l'uniformisme polític, i d'una cultura homogènia de matriu castellana.

D'acord amb els postulats de l'espanyolisme, l'Estat espanyol s'hauria d'articular com una nació unitària fonamentada en una llengua (la castellana), un dret i unes institucions comunes. És un moviment fort i transversal ideològicament, que pot ser rígid davant els canvis societals i entrar en conflicte amb els altres nacionalismes del territori de l'estat-nació. En el seu corrent majoritari considera que la sobirania recau de manera exclusiva al conjunt del poble espanyol, vivint dins les fronteres actuals. Es contraposa als anomenats nacionalismes perifèrics (català, basc, gallec, aragonès, valencià, etc.) presents dins les fronteres d'aqueix estat.

Tot i que hi ha arrels anteriors, els historiadors generalment situen l'inici del nacionalisme espanyol a primers del segle xix, i particularment en la resistència contra l'ocupació per les tropes de Napoleó. Pel seu costat, els nacionalismes perifèrics s'haurien desenvolupat a darrers del mateix segle, com a reacció al nacionalisme espanyol de matriu castellana, però també en relació a un moviment de modernització i renaixença de la societat, tot i que l'allistament de soldats a les guerres carlines com a mitjà per recuperar els Furs indicarien un sentiment previ. Cal recordar que fins al s. XIX el terme espanyol encara venia a representar totes les cultures del territori estatal, mentre que en aquest segle l'Estat instal·là definititvament la correlació espanyol = castellà.

Definició i característiques

Definició

El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que des del segle xix intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat, esdevingudes minories nacionals no reconegudes.

Com va passar a altres estats nació d'Europa Occidental (França, la Gran Bretanya, etc.), a Espanya la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'Edat mitjana va produir el desenvolupament secular paral·lel de l'Estat sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica. Després de la Guerra de successió, format un Estat sota un únic govern, lleis i usos, es procedí a construir la nació (com a França, és l'estat qui crea la nació i no el procés contrari). Aquest procés s'intensifica el s. XIX, però la seva natura també és descrita per José Pemartín cent anys després:

«Existeix un íntim i decisiu dualisme, tant en el feixisme italià com en el nacional-socialisme alemany. D'una banda se senti la doctrina hegeliana de l'absolutisme de l'Estat. L'Estat origina a la Nació, educa i forma la mentalitat de l'individu; és, segons l'expressió de Mussolini, l'ànima de l'ànima»

Característiques

Les bases jurídiques ideològiques de l'estat espanyol modern beuen del model francès. El nacionalisme espanyol, però, ha combinat el liberalisme i jacobinisme amb les actituds autoritàries de l'Antic Règim així com amb la simbologia catòlica. Així, el nacionalisme espanyol s'ajusta al francès: fa del dret estatal el creador i garant de la nació. Alhora, el nacionalisme espanyol es basa en idees indiscutibles que incideixen en la manera de classificar “llengua comuna” i “llengua pròpia”, i que es resumeixen en dos axiomes:

• La nació espanyola és indivisible;
• La sobirania només pertany al poble espanyol.

Aquests dos principis estan recollits als articles 1 i 2 de la Constitució de 1978 . Aquestes afirmacions, però, té una altra cara que no s'expressa de manera explícita, com apunta J.C. Moreno Cabrera: la negació dels drets fonamentals d'altres nacions dins l'estat:

• No hi ha cap nació catalana, gallega o basca a l'alçada d'Espanya (i, per tant, no té dret a la sobirania);
• Catalans, gallecs i bascos mai podrem formar una nació amb poders i drets com Espanya.

Per negar aquests drets, però, també han de negar que són pobles o nacions. Es tracta d'una vulneració d'un dret reconegut internacionalment, com apunta Moreno Cabrera. Aquests axiomes nacionalistes oficials inclouen una tercera afirmació sobre la llengua, consagrat a l'article 3 de la Constitució espanyola: " El castellà és la llengua oficial d'Espanya". L'article 3 de l'article 2 combina la unitat indivisible de la nació espanyola amb la llengua espanyola com a component lingüístic de la indivisibilitat d'aquesta nació.

El nacionalisme espanyol és una justificació de l'estat espanyol centralista, segons en Borja de Riquer. En aquest sentit, és el resultat històric d'interessos polític-ideològic-econòmics molt coneguts, de la ment d'alguns grups de pressió, entre els quals esmenta moltes elits dels "pobles hispans".

Nacionalisme espanyol excloent

Article principal: Unionisme espanyol

S'entén per nacionalisme excloent aquell que nega qualsevol possibilitat de l'existència d'una nació alternativa a la pròpia, en aquest cas Espanya, dins del mateix territori i la reivindicació de què és quelcom impossible per definició. Aquesta argumentació se sol emparar sobretot en la història i el Dret Internacional.

• Des del punt de vista històric, defensa la perspectiva que la nació més antiga possible és Espanya, ja que segons la majoria d'historiadors aquesta nasqué en el casament dels Reis Catòlics i segons els més radicals a partir del Regne de Toledo o la província Hispànica romana. El nacionalismes perifèrics serien doncs invents més recents i sense lògica històrica. Sovint impera la creença que és un sentiment imposat des dels poders fàctics territorials com ara la burgesia i les institucions de les Comunitats Autònomes amb la finalitat d'obtenir recursos econòmics, però que no és ni pot ser un sentiment real.

• Des del punt de vista del Dret Internacional, l'argumentació és que "nació" és igual a "estat independent" (nació en sentit positiu).

Ha estat tradicionalment el corrent de pensament majoritari dins l'espanyolisme, i s'ha desenvolupat en polítiques concretes que perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o menys subtils.

Nacionalisme espanyol no excloent

El nacionalisme espanyol no excloent accepta en el seu discurs que dins d'Espanya hi puguin conviure d'altres sentiments identitaris com el català o el basc, sense que això hagi de significar necessàriament l'acceptació de processos d'autodeterminació d'aquests o altres territoris. Algun president del govern espanyol ha fet discursos defensant aquesta concepció d'Espanya com Rodríguez Zapatero o el president de la II República espanyola Azaña, ambdós situats en l'àmbit de l'esquerra, tot i que a l'hora de la veritat els fets no han acompanyat les paraules. Des de la dreta, l'única personalitat que ha defensat aquesta visió no excloent de manera clara és el ponent de la Constitució espanyola i membre de la Unión del Centro Democrático (UCD), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Tanmateix, aquest corrent ha estat clarament minoritari dins l'espanyolisme, tant en l'àmbit de la dreta com de l'esquerra.

El nacionalisme espanyol no excloent destaca pel fet de no atacar directament els nacionalismes "perifèrics", sinó folkloritzar-los en una acció lentament erosiva. Aquesta concepció d'Espanya és present en diversos corrents polítics -per bé que no tots- del PSOE, del PSC i del PSE, per exemple. Des d'aquesta òptica no es considera una amenaça per a Espanya enfortir els governs autonòmics, sinó que pot servir per a un equilibri territorial que n'enforteixi la convivència, i per tant la unitat.

Amb tot, hi ha hagut intel·lectuals catalans que s'han manifestat diverses vegades a favor d'una concepció plural d'Espanya. Destaquen l'Oda a Espanya de Joan Maragall o la cèlebre frase Volem una Espanya no castellana de Víctor Balaguer. En el cas de Maragall, emperò, el seu anhel de construcció d'una nació espanyola en què hi tinguessin cabuda les nacions no castellanes de l'Estat topà amb la realitat històrica de l'espanyolisme, que s'ha estructurat a partir de la idea d'assimilació i no pas d'integració de les diferents identitats no castellanes de l'Estat. Això va derivar en el desencís del poeta.

Reivindicacions històriques i actuals

Dins del variat moviment que defensa aquest concepte d'Espanya hi ha diverses reivindicacions històriques compartides per la majoria del moviment. Destaca:

• Incorporació de Gibraltar a Espanya: destaca el dret històric d'absorbir aquest territori malgrat la voluntat contrària de la població local, expressat en referèndum.

• Dret a la immersió lingüística en castellà a tot el territori: que es considera un dret irrenunciable i vertebrador d'Espanya.

Antecedents

Edat Moderna

Vegeu també: Estat nació

L'any 1491, durant la guerra de Granada, les forces castellanes i catalano-aragoneses van conquerir aquest darrer reducte d'Al Andalus, un fet que a la historiografia nacionalista espanyola, creada al segle XIX, es va començar a anomenar "la fi de la Reconquesta". Conquerit Al-Andalus, els Reis Catòlics emeteren edictes d'homogeneïtzació cultural, que van provocar la destrucció física i cultural dels moriscos i conversos, atès que derivà en una persecució religiosa-ideològica i àdhuc ètnica, en el que esdevindria una neteja ètnica. Durant el regnat d'aquests reis, també es sotmeteren i destruïren les comunitats guanxes de les Illes Canàries, com va assenyalar Bartolomé de las Casas.

L'any 1491, l'Antonio de Nebrija va escriure Gramática castellana, dedicada al seu mestre Ferran; en el qual afirma que "la llengua és la companya de l'Imperi", que el vençut ha d'aprendre la llengua del vencedor i per això la seva gramàtica serà útil. Ell i Juan López de Palacios Rubios també van elaborar informes per legitimar la invasió i conquesta de Navarra per part d'aquests reis (1512), com ara De bello Navariense (La guerra de Navarra, publicat el 1545). Aquesta mena de doctrina va passar a la conquesta de les Índies Occidentals.

En el context de la Guerra d'Itàlia, per primera vegada, les forces de Ferran II van començar a cridar "Espanya, Espanya, Espanya", quan antigament es referien a "Castella" o "Aragó", i aquesta designació va començar a agafar significació política. A la batalla d'Amaiur (1522), soldats de l'exèrcit de l'emperador Carles V cridaven "Castella" i "Espanya", mentre els defensors del castell cridaven "Navarra". Començava a prendre forma una identitat col·lectiva espanyola, basada en l'enemic comú i el vincle de la religió, tot i que no comportava cap dilució del sentiment de pertinença vers cada regne de la monarquia.

L'origen de l'espanyolisme actual comença a prendre forma al segle xvii i rau en la idea dels castellans de formar una única nació a tot el territori que en l'època romana s'anomenava Hispania, però també en factors més mundans com el fet que l'imperi espanyol menat pel Regne de Castella estava arruïnat, tot i les immenses riqueses que extreia d'Amèrica, i caigué repetidament en fallida durant els segles xvi i el XVII. Necessitava aconseguir diners per finançar-se, i això causà primer una revolta interna, la de les comunitats castellanes, i després amb la Unió d'armes del Comte Duc D'Olivares, i el Memorial secret per sotmetre els altres regnes a les lleis de Castella, causant revoltes a Portugal i Catalunya (però no al conjunt de la Corona d'Aragó). Un exemple del seu contingut és:

Tingui V.M. pel negoci més important de la seva Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya; vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sinó que treballi i pensi amb consell madur i secret, per reduir aquests regnes que es compon Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència en tot allò que mira a dividir límits, ports secs, el poder celebrar corts de Castella, Aragó i Portugal en la part que volgués, a poder introduir V.M aquí i allà ministres de les nacions promíscuament i en aquell temperament que fos necessari en l'autoritat i mà dels consellers, jurats, diputacions i consells de les mateixes províncies, quan fossin perjudicials per al govern i indecents per a l'autoritat real, que es podrien trobar mitjans proporcionats per a tot, que si V.M. ho arriba a serà el Principe més poderós del món. Conde-duc d'Olivares, «Gran Memorial», 1624

Aquesta actitud va desembocar en la Guerra dels Segadors. Posteriorment Felip V d'Espanya va començar a portar a la pràctica després de la Guerra de Successió la idea d'unir tota la península sota un sol regne, una sola nació i una sola llengua:

Finalment mano, que l'ensenyament de primeres lletres, Llatinitat, i Retòrica es facin en llengua Castellana generalment, onsevulla que no es practiqui, cuidant del seu compliment les Audiències i Justícies respectives, recomanant-se també per l'El meu Consell als Diocesans, Universitats i Superiors Regulars per a la seva exacta observança i diligència a estendre l'idioma general de la Nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc . Article VIII de la Real Cédula, 1768

Després de la Guerra de successió, la dinastia borbònica va inaugurar una nova era basada en el poder absolut del rei. En Felip V va intentar crear una jurisdicció única sota la monarquia amb nous decrets (fins al 1716), derogant les lleis i institucions de l'Aragó, València, Balears i Catalunya (inclosos els costums), incorporant els usos castellans i la llengua castellana per als afers oficials o para-oficials (notaris). José Rodrigo Villalpando, fiscal general del Consell de Castella, va enviar instruccions secretes als corregidors del Principat de Catalunya, lloant la igualtat de la llengua i recomanant l'ús d'instruccions càlides i disfressades per a l'establiment del castellà. D'aquesta manera, seguirien el model aplicat a Navarra sobre la llengua basca. Així, es van consolidar les estructures de l'estat espanyol modern homogeni i centralista i es va abandonar l'estructura confederal interhorària de l'estat. Fou l'inici de l'estat nació actual.

El despotisme il·lustrat va reforçar la tendència al centralisme, centralitzant també l'Església. Alhora, a part del llatí durant els oficis, el castellà es convertí en la única llengua formal per a l'Església, s'establiren bisbes castellanoparlants a tota la monarquia, i als col·legis religiosos s'ensenyà exclusivament en castellà. Bevent del model absolutista francès, les estructures culturals oficials de les elits, com ara la Reial Acadèmia Espanyola de les Llengües (1713), i la Reial Acadèmia de la Història (1735), es van constituir per determinar directrius fixes i unificades. Amb l'excusa del racionalisme i del comerç més eficient, el despotisme il·lustrat va arribar al seu punt àlgid amb en Carles III (1759–1788). Va ser en aquesta època quan el castellà (castellà) esdevingué l'única llengua que es podia imprimir ("Idioma Nacional de l'Imperi", 1766, 1768), prohibint la resta, i acceptant només el castellà per a tots els nivells d'ensenyament. Al País Basc Meridional es van establir secretaris (comissaris) de litigis espanyols als països bascoparlants.

Edat contemporània

Mapa polític oficial d'Espanya del 1850

La majoria dels experts creuen el nacionalisme espanyol modern va néixer a la Guerra del francès, juntament amb el liberalisme. Aquesta ideologia d'estat copiava el model francès, i va entrar en vigor en el Trienni Liberal, establint, encara que breument, el disseny igualitari de les actuals províncies espanyoles. Segons en Borja de Riquer, no va ser fins a la batalla d'Ayacucho de 1824 no es va passar d'un imperi de vincles polític-administratius entre diferents països a un projecte de la "nación española". Després de la mort de Ferran VII (1833), els liberals van arribar al poder a Espanya per donar suport d'alguna manera a la restauració del model de la Constitució de Cadis.I l'any 1833, Javier de Burgos, basat en el sistema departamental de França, va dissenyar i establir un sistema arbitrari de províncies. El 1837, amb l'esclat de la Primera Guerra Carlina, es va establir una constitució liberal sota el regnat de Maria Cristina de Borbó.

I a darrers del s. XIX, recuperant-ne la validesa, l'Antonio Cánovas del Castillo, historiador i president del govern durant la Restauració borbónica, reproduí alguns dels paràgrafs més coneguts del Memorial del Comte-Duc d'Olivares al seu llibre Estudios del reinado de Felipe IV publicat el 1888, i considerà que el Memorial havia de llegir-se com un manifest en el que s'establien les bases del projecte d'Estat nació espanyol del valido del Felip IV.

Marcelino Menendez Pelayo, entre els essencialismes i els arguments històrics, afirmava que els espanyols eren una "raça" o "casta" amb una ortodoxia religiosa pròpia, i que mereixien la unitat de cultura i religió que havia guanyat amb molta lluita i turment.

En el sistema polític desenvolupat a partir de 1880 el frau electoral era habitual, però la presència del cos paramilitar de la Guàrdia Civil relativament nou permetia el control social. L'objectiu principal d'aquest cos policial era moure i establir la presència d'aquest estat-nació a tots els racons, especialment a les zones rurals. Altrament, la situació al nord d'Àfrica, les Filipines i Cuba va provocar un nacionalisme popular espanyol. El 1898 va ser l'any que les Filipines i Cuba es van independitzar, causant un gran cop psicològic (El Desastre). El definitiu esfondrament de l'imperi va provocar un moviment que reflexionava sobre l'essència i el nucli d'Espanya a través de la seva pintura, novel·la, poesia i assaig, que pretenia revitalitzar Espanya. Era el regeneracionisme, que entroncà amb el degeneracionisme i el racisme provinents d'Europa, i entre els seus portanveus hi havia el Jose Ortega y Gasset.

S. XX

Fins ben entrat el segle xx, excepte durant la Segona república, el català va ser apartat de la vida pública i només vivia a les relacions socials dels catalans.

José Antonio Primo de Rivera, un dels dirigents de Falange i JONS

La imatge dels cercles reaccionaris espanyols es va estendre als cercles més reaccionaris d'Espanya: l'anomenada "conspiració jueu-maçònica". En conseqüència, l'extrema dreta, vinculada a la jerarquia de l'Església, va difondre el missatge que actuaven per una necessitat moral, i no tant per una iniciativa política. Gimenez Caballero va escriure el llibre El Genio de España, el text bàsic de la Falange; advocava per una raça espanyola mixta, "la hispanitat", una raça llatinomediterrània de l'imperi espanyol, al llarg del camí obert per Ortega y Gasset, però incloent el factor de mestissatge racial. Al mateix temps, amb l'ajuda d'autors bascos, diversos intel·lectuals van argumentar que els bascos eren espanyols romanitzats incivilitzats, basats en la teoria del basco-iberisme.

Giménez va ser membre de la Falange Caballero, un nou moviment fundat l'any 1933. Va beure de les idees d'Ortega y Gasset i les va tornar a imaginar: va explicar que Espanya "és una unió del destí en la universalitat", una visió quasi mística, com diu Joxe Azurmendi. El moviment de la falange va ser liderat per José Antonio Primo de Rivera, el fill gran de Miguel Primo de Rivera. S'hi van unir Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma, fundadors del grup feixista JONS l'octubre de 1931. Van lloar la violència, tornant a les ‘essències’ d’Espanya, demanant la Reconquesta, fent d’aquest concepte el centre del nacionalisme militarista espanyol. Doncs bé, les JONS i la Falange es van unir el març de 1934 per unir-se al cop d'estat de 1933 amb els monàrquics i militars africans.

El 8 de desembre de 1934, alguns polítics espanyols d'ideologia radical d'extrema dreta, entre els quals destaca José Calvo Sotelo, van proposar la creació del partit Bloc Nacional. Renovación Española, la dreta i altres partits més petits, es van sumar a la idea. Tot i que al final aquest partit no va reeixir, el partit CEDA, el partit reialista i la majoria dels altres partits de dretes van acabar la seva carrera política al voltant de la falange. La següent declaració del Bloc Nacional deixa clara la visió del nacionalisme catòlic espanyol de dreta; La idea del nacionalisme espanyol queda clara en el primer paràgraf.

El missatge maniqueu que els estrangers i els seus aliats dins d'Espanya atacaven Espanya va alimentar des del primer moment el cop d'estat contra la República. Aquesta intenció va ser fomentada per Victor Pradera ; el seu model espanyol proclamava el nacionalisme tradicionalista espanyol basat en els seus territoris ( españolismo ) i, alhora, tractava un discurs violent contra l' Estatut basc . XIX. La iconografia, consolidada a finals del segle xx, es va vestir d'una nova connotació nacionalista-militarista, avalada per oficials militars dissolts durant la Guerra del Rif: Foguera del Cid, Reconquesta ( Pelai ), Croada i lluita contra els " moriscos " estrangers. Va ser en aquest context que va tenir lloc el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 contra la República, liderat pels militars, que s'autoanomenaren "nacionals", és a dir, els que no van donar suport al cop d'estat no eren espanyols i, per tant, haurien de ser humiliats o destruïts.

Guerra civil

En autodenominar-se "nacional" el bàndol rebel fa alhora una declaració d'intencions i una gran maniobra publicitària, complementada amb la denominació de bàndol roig vers els republicans, i de forma general d'Anti-Espanya a tots els que consideraven enemics. És una acció propagandística reeixida, atès que actualment encara hi ha qui anomena als bàndols (o a ràdio "nacional") amb la denominació feixista. En cadascuna de les preses d'una població, es repetia el lema Entra Espanya o Ja és Espanya; i a més d'identificar al bàndol republicà com a rojos i anti-espanyols, també ho feien amb Rússia i els jueus. En el cas de Rússia es va continuar fent-se obsessivament després de la guerra amb els temes, convertits en clixés, de Rússia és culpable i L'or de Moscou). En el cas dels jueus, després de la caiguda de l'Eix, minvà dràsticament la culpabilització pública.

Per part del bàndol republicà, per anomenar als rebels s'emprava l'expressió feixistes , i es referia a l'enorme quantitat de tropes estrangeres, d'Alemanya, Itàlia, i magrebines (com a tropes de xoc), per a remarcar l'espanyolitat del bàndol republicà. Alhora, els seus missatges sempre van ser molt internacionalistes (no és casual que es triés el nom de Brigades Internacionals per a les formades per voluntaris estrangers) i procuraven utilitzar l'argumentari pacifista propi de la Societat de Nacions.

En el context de la guerra civil el bàndol revoltat emetia ordres de caràcter ultranacionalista:

«	Ordeno i Mano: Article 1r: Tot element extremista que en donar-li el crit de VIVA ESPANYA, no contesti d'igual forma, serà executat passat per les armes en l'acte. Article 2n: En presentar-se les autoritats als voltants dels seus domicilis i no surti el personal que hi hagi dins del mateix abans de l'arribada de la força amb els braços oberts enlaire cridant VISQUI ESPANYA seran passats per les armes en l'acte (...) Falces, 11 d'agost de 1936. L'Excm. Sr. Comandant militar de la plaça.	»
— Recollit a Navarra 1936. De la Esperanza al Terror

El racisme dins el nacionalisme espanyol franquista

Prèviament, durant i després de la guerra civil, el nacionalisme espanyol s'impregnà fortament de racisme. Àdhuc l'influent José Antonio Primo de Rivera escrigué un assaig anomenat "Germànics contra Berbers", amb clares connotacions racials. Els discursos, articles i arengues dels feixistes anaven plens d'alusions a la raça espanyola. Atès que no sembla haver tingut conseqüències no s'ha investigat gaire, però hi ha treballs que postulen que la guerra serví per a una depuració d'impureses dins la raça espanyola. El fet és que, a més de polítics, diversos científics i intelectuals franquistes proposaren una selecció racial, com ara l'Antonio Vallejo-Nájera:

«...recibió la raza elementos parásitos hebreos y árabes, que continuaron adheridos a ella, no obstante el exilio de judíos y moriscos. Hoy como durante la Reconquista, luchamos los hispano-romano-godos contra los judeos-moriscos. El tronco racial puro contra el espúreo».

Com en el cas de l'Alemanya nazi, els jueus eren el màxim enemic, la raça a extirpar. Hi ha exhortacions a tots els nivells polítics en contra seva, començant pel mateix general Franco, i amb la pàctica absència de jueus a la península, excepte la comunitat a Catalunya formada per sefardites i katalanim retornats desprès de la primera guerra mundial, la violència es redirigí de forma abstracta vers aquells espanyols amb suposades "restes semítiques". Un altre objectiu eren els espanyols amb "restes racials morisques", cabilencs se'ls anomenava, atès que encara coia les derrotes a la Guerra del Rif. I el darrer eren els maçons, servidors dels jueus en els seus plans de domini de les nacions.

El model racial espanyol era el castellà, mitificat per un passat imperial de conquistadors i riquesa aconseguida mitjançant la conquesta. I les persones a depurar individus que, malgrat l'antiga expulsió de jueus i moriscs, tenien rastres racials semítics i berbers, i eren sensibles "a contraure" el comunisme i el separatisme. Eren identificables per la manera de guanyar diners, mitjançant la indústria, el comerç, o la banca, en comptes de la conquesta i l'agricultura, i per l'antipatriotisme, pel fet de no acceptar la castellanitat i obstinar-se en l'autogovern o en parlar català, per exemple.

I d'aquí sorgiren propostes purificadores, de les que es poden escollir tres, una del Felipe Aparicio Sarabia:

«La guerra de España ha puesto sobre el tapete el problema impostergable de las purificaciones... La población española del porvenir ha de ser rígidamente controlada. Y para ello hay que partir de la purificación, o sea una previa selección que defina a los habitantes… no solo en el interior de España, sino también en el exterior… Se opondrán a ellas los indeseables, los malvados…»

una altra de l'Antonio Vallejo-Nágera que proposava la guerra com a ambient que permetia fer una selecció sense desatendre els mandats cristians:

«En política racial, pueden seguirse dos criterios: el genetinista y el conductista. Propugnan los genetinistas la selección de los biotopos de buena calidad y la eliminación de los inferiores biológicos... Los conductistas actúan modificando las condiciones ambientales que obran sobre el biotipo, con el objeto de alcanzar su mejoramiento progresivo en el curso de las generaciones. Regenerar la raza a beneficio de la selección de los mejores tiene la contrapartida de la eliminación -imposible y anticristiana- de los genotipos deteriorados... La degeneración de la raza hispana -en lo que respecta a la pérdida o decrepitud de los valores raciales éticos específicos y adquisición de taras morales incrustadas en el genotipo- proviene del mefítico ambiente espiritual... Han florecido al calor de la guerra con extraordinario vigor, los gérmenes de regeneración de la raza... Es el yunque de la guerra instrumento apropiado para forjar los grupos selectos, pues elimina de las filas de combatientes a los de mal temple de espíritu e ínfima calidad biológica. Tiene la guerra el inconveniente de que sucumben muchos de los mejores, por ser los que más se arriesgan. Serán los héroes supervivientes los regeneradores de la raza. De los cobardes y de los emboscados no puede esperarse otra progenie que la raquítica de cuerpo y de espíritu. Ha de concederse al héroe del frente... la calidad de selecto, por su vigor físico y su temple moral... Selección de los mejores en el frente; luego forja en la retaguardia para que retornen al combate con la responsabilidad del mando... Constituyen las Academias militares el modo ideal pera formar la aristocracia eugenésica que propugnamos en nuestro «Programa de Higiene Racial...»

I la darrera del Juan José López Ibor, anys després de la guerra

«Se ha sentido… España, quebrantada en la misma médula de su historia, y... han chocado en su superficie, de un modo más puro, las fuerzas positivas y negativas. Así, el español, en esa terrible purificación de la guerra, se ha podido purificar como pueblo y como destino, y tras la noche oscura de una vida sin profundidad, entregado a remediar su necesidad cotidiana, ha sentido la iluminación súbita de su propia esencia»

Tot plegat assenyalava desenes de milers de persones a títol individual arreu de l'Estat, però també una atenció especial als territoris perifèrics que havien sigut independents de Castella: Galícia, el País Basc, l'antic Al-Andalus (Andalusia i Extremadura), on la repressió fou brutal, i de forma especial la Corona d'Aragó, on la repressió fou continuada en el temps fins consolidar-se com a política d'estat.

L'espanyolisme en la història contemporània d'Espanya

Vegeu també: Anticatalanisme i Persecució del català

En la seva concepció radical, l'espanyolisme entén Espanya com a unitat indivisible i no té en compte les diferències culturals entre els pobles que conformen l'estat espanyol. A més, històricament, el nacionalisme espanyol ha derivat en episodis catalanofòbics, bascofòbics, i en general de fòbia vers qualsevol fet diferencial en el si de l'Estat. Així, per exemple, la voluntat d'articular una llengua comuna per tots els ciutadans espanyols ha fet impulsar, de forma molt clara a partir del segle xviii, polítiques concretes d'ignorància o de prohibició de les llengües no castellanes, en els àmbits públics. L'objectiu d'aquestes polítiques no ha estat tan sols aconseguir el coneixement del castellà per part de tots els ciutadans espanyols, sinó eliminar la presència pública de les altres llengües, copiant d'aquesta manera el model francès. La voluntat unitarista no acaba en la llengua, sinó que s'estén a l'àmbit del dret, les infraestructures, les institucions, la fiscalitat, etc. com a part d'una estratègia global d'assimilació que pretenia que Espanya esdevingués un Estat-nació centrat en Castella.

Durant el segle xix avança l'anulació de les institucions no castellanes, doncs en 1822 es derogà el Dret Penal Català, el 1825 s'establí arreu d'Espanya l'ensenyament uniforme en castellà, el 1829 es publicà el codi de comerç espanyol, a imitació del francès, anul·lant el Dret mercantil català i el Llibre del Consolat del Mar, el 1834 es crea el Tribunal Suprem a Madrid, el 1837 va ser el darrer cop que s'encunyà moneda catalana, el 1845 es suprimí el Cadastre, que venia a ser una mena de concert econòmic, i s'imposaren els tributs generals, el 1845 s'imposaren els consums i les quintes, i el 1862 la nova llei del Notariat prohibí les escriptures públiques en català.

Aquesta estratègia netament espanyolista fou especialment dura, quant a la seva catalanofòbia i bascofòbia, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, si bé s'ha manifestat també en èpoques democràtiques, en la Restauració, en la Segona República o en l'actual monarquia parlamentària. No obstant això, en aquests últims períodes, les polítiques actives de repressió dels fets diferencials no castellans han minvat, i les autoritats centrals espanyoles han mostrat una tolerància superior cap a la pluralitat de l'Estat i els nacionalismes perifèrics. En el cas català, diversos fets, com la presentació del Memorial de Greuges (1885), la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la restauració de la Generalitat i del Parlament (1932) o l'aprovació de l'Estatut (1980) demostren aquesta major comprensió. No obstant això, en comptades ocasions les institucions centrals espanyoles han fet passos endavant per al reconeixement del caràcter plural d'Espanya, i quan ho han fet ha estat per la pressió democràtica dels ciutadans o dels partits polítics de les regions no monolingües castellanes, i de Catalunya i el País Basc, molt especialment. Aquesta major tolerància no ha impedit, però, la continuïtat de polítiques espanyolistes fins i tot en època democràtica, i és per això que la tensió entre els nacionalismes (espanyol i perifèrics) segueix ben viva encara avui. Un exemple d'actualitat és la impugnació per part del Partit Popular espanyol, davant del Tribunal Constitucional, del nou Estatut d'autonomia català, aprovat per les corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya l'any 2006. Aquest Tribunal ha de determinar-se en relació a la constitucionalitat de l'Estatut, particularment en aspectes (llengua, nació, fiscalitat, relació entre institucions centrals i "autonòmiques") que podrien xocar amb la visió espanyolista-unitarista d'Espanya. Un altre exemple pretèrit, el 1981, fou l'aprovació, per part dels principals partits d'àmbit estatal del moment (Unión del Centro Democrático, Partido Socialista Obrero Español i Alianza Popular) de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA, en castellà) destinada a laminar el desenvolupament de l'Estat espanyol autonòmic, i que fou declarada inconstitucional posteriorment.

La construcció nacional

Unificat l'Estat jurídicament, després dels Decrets de Nova planta, el següent pas en la construcció de l'Estat-nació és la construcció nacional. Per exemple, el 1835, a les Cortes del Estatuto Real, ho indicà el polític i ministre Antonio Alcalà Galiano:

un dels objectius principals que nosaltres ens hem de proposar és fer de la nació espanyola una nació, que no ho és ni ho ha sigut fins ara.

Així, el segle xix, per a imposar la matriu nacional castellana, l'Estat no té més remei que enfronar-se a les altres nacions presents a Espanya, assimilant-les o eliminant-les. Atés que el nucli de les nacions pivota en quatre eixos: La història, la cultura, la llengua i l'autogovern i autonomia financera, són els que el nacionalisme espanyol ataca a partir d'aquest moment.

La construcció de la "història nacional"

Monument a Pelai d'Astúries, realitzat l'any 1965 i instal·lat al Santuari de Cuadonga

La unificació dels regnes sota l'Imperi Espanyol comportà la construcció de les cròniques des d'una perspectiva hispànica, en la qual va tenir un paper decisiu l'aparició de la monumental Història d'Espanya del pare Mariana. Posteriorment, la professió d'historiador es va institucionalitzar, amb les figures de Cronista Major, Cronista de les Índies i a partir del segle XVIII, la Reial Acadèmia de la Història.

Però va ser al s. XIX quan seguint les tendències dels estats liberals europeus, la producció de la historiografia espanyola es dugué a terme d'una perspectiva nacionalista de matriu castellana, construint-se a partir de segments, esdeveniments, dades, cites o textos que potencialment tinguessin un caràcter nacional, eliminant-ne els elements inquietants o incòmodes per al necessari encaix del desenvolupament històric d'Espanya com a element unitari. Per a això s'empra materials antics, com ara textos visigòtics i del corpus de cròniques medievals, particularment complets als regnes d'Astúries, Lleó i Castella, sense que falten materials dels regnes orientals de la Península.

S'intentà, doncs, teixir els fets succeïts a la península per corroborar una genealogia d'Espanya com a nació, amb un poble dotat, des de l'antiguitat més remota, d'una trajectòria vital comuna. La història s'havia convertit així en el mitjà per construir la narrativa natural d'Espanya com a nació -castellana-. Les memòries alternatives, mites i llegendes dels nacionalismes perifèrics, van ser en gran part ignorats o fagocitats. Per aquest objectiu, en les dècades centrals del segle xix romàntic els historiadors van fer realitat la visió compacta d'un poble espanyol dotat d'ingredients perennes. Aquesta llista d' herois de la Pàtria, encarnacions del caràcter nacional espanyol o geni de la raça arribaria tant a Recared I i Guzmán El Bueno, com a Roger de Llúria, Rodrigo Díaz de Vivar, Guifré el Pilós, Ferran III de Castella, Jaume el Conqueridor, Hernán Cortés, Juan Sebastián Elcano, Daoíz i Velarde o l'Agustina d'Aragó. Si engrandian la història, àdhuc encaixava en aquesta llista tant els emperadors hispano-romans, com Trajà o Hadrian, com el rebel lusità Viriat.

Un paper nacionalitzador important va ser la inclusió de la història en els currículums, tant a nivell d'educació primària com de secundària, segons la Llei Moyano. Els corrents liberals (hegemònics a mitjan segle XIX: Modesto Lafuente, Juan Valera o reaccionaris (Marcelino Menendez Pelayo, que s'imposa des de finals del segle XIX) no tingueren diferències pel que fa a la seva inqüestionable identificació d'Espanya com a nació.

Durant el franquisme, la construcció de la historia nacional arribà al paroxisme, incloent, per exemple als llibres de batxillerat, destacats feixistes com el José Antonio Primo de Rivera o en Franco dins el llistat de grans figures històriques. La nacionalització de la història va des dels llibres de text a la literatura, de manera que, especialment pels infants, es fa impossible escapar a la versió del nacionalcatolicisme.

Hem tingut la fortuna de néixer a Espanya. Sota el seu rient cel es va gronxar el nostre bressol; en llengua espanyola ens va arrufar la nostra mare, i vam enlairar a Déu les primeres que van brotar dels nostres llavis infantils; per la glòria del sòl beneït en què hem nascut, per la independència de la Pàtria, van ser els nostres avis i els nostres pares la sorpresa del món, lluitant heroicament segles i segles a la terra i als mars, de Nord a Sud, i d'Orient a Occident (del text Patria, de Martín Chico).

La castellanització de figures d'un passat remot, fins i tot mític, no es va limitar al segle xix, al s. XX, en plena transició, i amb una metodologia molt personal i divergent, Fernando Sánchez Dragó va guanyar el Premi Nacional d'Assaig per Gárgoris y Habidis. Una història màgica d'Espanya (1978, premiat el 1979).

La cultura i llengua

El principal cavall de batalla, encara viu avui en dia, és la folklorització, prèvia a l'eliminació, de les llengües no castellanes. Accions represives de caràcter personal a part, a llarg de la història hi ha un llarg regitzell d'accions legals que imposen el castellà en detriment d'altres llengues de l'Estat. La principal d'elles, que es pot elevar a categoria de genocidi cultural, és l'acció de la dictadura franquista sobre els territoris de parla catalana, atès que abans de la dictadura eren majoritàriament monolíngües catalans, i després esdevingueren bilingües sota un règim que, ja en democràcia, continuà afavorint el castellà legalment i pressupostàriament.

Com a mostra de l'agressivitat feixista vers la llengua catalana, durant la Guerra Civil espanyola pràcticament derivà en un conficte ètnic, tal com assenyala en Paul Preston a "L'Holocaust espanyol":

“Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar” (pàg. 459) "Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos no per cap més raó aparent que la de parlar català" (pàg. 463)

Nacionalisme i economia

En el marc dels estats no es pot deslligar el nacionalisme de l'economia, atès que sovint hi ha el que al llibre "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània" es descriu com a nacionalisme econòmic, que és el que empren les elits per fer passar per interessos de la nació els seus interessos particulars.

En qualsevol cas, pel que fa a la política econòmica, a través de pràctiques proteccionisme del textil català i els cereals castellans, al s. XIX es forjà un autèntic nacionalisme econòmic que a vegades es qualifica de mentalitat autàrquica, i que prosseguí durant el s. XX. Les demandes de lliure comerç vers el proteccionisme dels productes catalans no eren extensives als cereals castellans, ans al contrari, el fet que es comprés cereal a l'estranger, tot i els arancels més econòmic, va xocar repetidament amb els interessos de la burgesia agrària i l'oligarquia terratinent castellano-andalusa beneficiada de les desamortitzacions, vinculada a l'exportació de matèries primeres (agrícoles i mineres) i a l'obertura a la inversió estrangera.

Posteriorment, el deteriorament econòmic de la burgesia agraria castellano-andalusa combinada amb les demandes d'autogovern catalanes seria la llavor de la creació dels partits feixites espanyols (Falange...).

El triomf del proteccionisme és evident des de finals del segle XIX (s'ha parlat del Torn Proteccionista Conservador, entre 1890 i 1892), i serà un dels distintius de la política de la dictadura de Primo de Rivera, quan van fundar un dels monopolis més antics del sector de les comunicacions - Telefónica, 1924 - o el monopoli del petroli - CAMPSA, 1927 -. També es van prendre altres mesures vagament inspirades pel Corporativisme que es desenvolupava simultàniament a la Itàlia feixista, així com una política d'obres públiques (embassaments, carreteres) que va ser continuada per la Segona República Espanyola. Aleshores, l'espanyola va ser qualificada com una de les economies més tancades del món (amb l'òbvia excepció de la Unió Soviètica ), i encara es discuteix el grau positiu o negatiu d'aquest fet. Almenys sembla cert que a curt termini la Gran Depressió va afectar les economies més obertes i connectades amb l'exterior, però si hi havia una oportunitat no es podria aprofitar, donat el desastre tant de la guerra civil com de l'aïllament internacional del franquisme, més o menys voluntàriament intensificat amb una política econòmica autàrquica, que no es va superar fins al Pla Nacional d'Estabilització Econòmica de 1959. Tanmateix, durant les dècades següents de fort desenvolupament planificat, l'intervencionisme i el pes del sector públic en Sectors estratègics de l'economia (ferrocarrils - RENFE, 1941–, indústria - INI, 1941–, energia - ENDESA, 1944–) es va mantenir intensament fins a la reconversió industrial dels anys 80 prèvia a l'entrada d'Espanya a la Unió Europea, ja en democràcia i amb el govern socialista de Felipe González.

Posteriorment, amb l'arribada del govern conservador de José María Aznar hi hagué per un costat les darreres grans privatitzacions, però per l'altre l'inici d'una sèrie de deslocalitzacions de grans empreses privades cap a Madrid, que culminà anys després, durant el mandat del també conservador Mariano Rajoy, amb les lleis i accions directes de l'Estat per a deslocalitzar les grans empreses catalanes, començant pels bancs, en previsió que el sobiranisme del 2017 aconseguís reeixir.

El reflex de l'espanyolisme en el marc jurídico-polític actual d'Espanya

En l'actual monarquia parlamentària espanyola, la translació de determinats postulats espanyolistes a les principals normes jurídiques estatals és molt abundant, ja sigui en l'àmbit de l'educació, de l'economia o de les institucions. Així, per exemple, les lleis estatals vetllen perquè tots els espanyols arribin al final de l'escolarització obligatòria dominant el castellà, mentre ignora les altres llengües de l'Estat. Paral·lelament, els òrgans de govern dels jutges espanyols s'han mostrat reiteradament en contra dels intents dels legisladors "autonòmics" (regionals) d'exigir el coneixement de les llengües diferents del castellà en aquells territoris on són cooficials: a parer dels jutges, l'única llengua que els pot ser requerida és la llengua comuna castellana. Totes aquestes regulacions troben l'empara en la Constitució espanyola aprovada el 1978, que en el seu títol preliminar (art. 3) estableix que "el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat", la qual "tots els espanyols tenen el deure de conèixer" i "el dret a usar-la". El privilegi atorgat pel poder constituent a la llengua castellana, única que és mencionada en la carta magna, és un exemple d'aplicació dels principis de l'espanyolisme.

Tot i així, multitud de preceptes constitucionals desenvolupen idees espanyolistes, com l'atribució de la sobirania al poble espanyol en exclusiva (i no pas als diferents pobles que conformen l'Estat), la consideració d'Espanya com l'única nació (front les "nacionalitats" o "regions" que la conformen), l'atribució a les Forces Armades de la missió de defensar la integritat territorial de l'Estat, o la potestat del govern espanyol d'imposar a un president "autonòmic" (regional) el compliment d'obligacions que emanin de les lleis estatals o de la mateixa Constitució, marcant així una certa relació de jerarquia entre les institucions centrals i les autonòmiques (regionals), més enllà de la relació lògica de competència. Aquests preceptes espanyolistes es veuen contrapesats per d'altres que obren la porta al reconeixement de les llengües no castellanes com a cooficials en llurs àmbits lingüístics respectius, així com en la creació d'institucions regionals (dites comunitats autònomes) per descentralitzar l'Estat. No obstant això, en allò essencial (llengua comuna, sobirania única, dret comú i institucions centrals compartides) la Constitució espanyola de 1978 o bé transposa idees espanyolistes o bé es manté ambigua, deixant en mans de la dinàmica política conjuntural l'adopció de polítiques concretes més o menys espanyolistes.

A la pràctica, la configuració de les majories a les corts espanyoles de 1977 ençà ha permès l'adopció de polítiques espanyolistes en els períodes de majoria absoluta de partits estatals, mentre que quan els nacionalismes perifèrics han pogut influir en la governabilitat d'Espanya, aquestes s'han atenuat i el procés de descentralització autonòmica s'ha accelerat.

En aquesta línia, una de les qüestions que de forma recurrent apareix en l'àmbit polític és la voluntat de limitar la presència dels partits dits "nacionalistes" (partits que no tenen un referent d'àmbit espanyol, només amb seu "autonòmica") al parlament central, per evitar que puguin influir en la governabilitat de l'Estat, impedint les polítiques espanyolistes.

Finalment, tot i que la carta magna espanyola de 1978 obria la porta, encara que de manera ambigua, a una diferenciació, quant al poder "autonòmic", entre nacionalitats i regions, cosa que hauria permès un major sostre d'autogovern, per exemple, per a Catalunya i el País Basc, a la pràctica totes les regions han reclamat el mateix sostre competencial. Això ha derivat en un model autonòmic uniformitzat, anomenat de "cafè per a tots", beneït pel govern espanyol per evitar conflictes entre territoris. Aquest model entronca en certa manera amb els principis uniformistes de l'espanyolisme.

En conclusió, perviuen encara en la Constitució espanyola de 1978 molts preceptes que recullen principis de l'espanyolisme, tals com l'existència d'una llengua comuna obligatòria, d'un dret i unes institucions comunes, d'una sola nació, Espanya, i d'una sobirania única que recau en el conjunt del poble espanyol. El canvi respecte a etapes polítiques anteriors ha vingut per la major tolerància respecte a les altres llengües de l'Estat i, molt especialment, pel procés de descentralització política i la creació de governs i parlaments regionals, que han permès l'establiment de polítiques regionals pròpies en certes matèries. Aquest marge de maniobra regional es veu permanentment amenaçat per les actituds espanyolistes dels partits d'àmbit estatal o bé per les interpretacions més o menys restrictives de la Constitució espanyola que faci el Tribunal constitucional, intèrpret suprem de la carta magna.

Democràcia ètnica?

La Democràcia ètnica és un concepte que descriu sistemes polítics que funcionen segons el principi democràtic, però tracten un determinat grup ètnic de manera particular respecte al conjunt. A Espanya es donen varies condicions de la descripció del teòric Sammy Smooha d'una democràcia ètnica:

• El domini ètnic precedeix l'aparició de la democràcia.
• El nacionalisme ètnic precedeix l'aparició de la democràcia.
• Es percep un perill real que requereix una mobilització ètnica sostinguda i generalitzada.
• Desvinculació a la democràcia. El compromís democràtic està subjecte a limitacions, atès que competeix amb els objectius del principi ètnic.

La Transició des d'una dictadura feixista amb un nacionalisme espanyol de matriu castellana agressiu i marcadament ètnic, mancà d'una ruptura amb el model nacional franquista, en especial en aspectes econòmics i culturals. El tracte a les minories nacionals, començant pel no reconeixement, fa avalular la possibilitat que Espanya sigui una democràcia ètnica, atès que compleix la majoria de punts descrits per l'Smooha:

• El nacionalisme ètnic dona preponderància a una nació basada en l'ètnia principal.
• L'estat separa la pertinença a la nació ètnica i la ciutadania de ple dret.
• L'estat és propietat i està governat per la nació ètnica principal.
• L'Estat mobilitza la nació ètnica principal.
• Els grups étnics no principals tenen drets individuals i col·lectius incomplets.
• L'estat permet als grups étnics no principals dur a terme activitats parlamentària i extraparlamentària.
• L'estat percep els grups étnics no principals com una amenaça.
• L'estat imposa cert control als grups étnics no principals.

La difusió de l'espanyolisme en la societat espanyola

El nacionalisme espanyol abraça una gamma molt variada d'ideologies que van des de la ultraesquerra fins a la ultradreta, passant per totes les ideologies intermèdies. No forma cap mena de grup homogeni i això evita que sigui organitzat. Hi podria haver moltes maneres de classificar les tendències que hi conviuen. Es troba en totes les classes socials, edats i territoris espanyols. L'espanyolisme és transversal i majoritari en els territoris monolingües castellans, mentre que la seva influència social és menor en aquelles regions de l'Estat on el castellà conviu amb una altra llengua oficial, particularment a Catalunya i al País Basc, on als respectius parlaments les forces polítiques vinculades a partits polítics amb seu a Madrid estan en minoria respecte als partits d'estricta obediència "autonòmica". No obstant això, precisament en aquests indrets, la condició de minoria social ha fet aparèixer amb força grups organitzats políticament que tenen en l'espanyolisme la seva font d'inspiració principal, tals com Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, a Catalunya, o Unión, Progreso y Democracia (UPyD), liderada per l'ex-dirigent socialista basca, Rosa Díez.

Fora de l'àmbit polític, les mostres d'espanyolisme han estat freqüents en la història recent de l'Estat espanyol, també en l'àmbit de la societat civil i dels mitjans de comunicació, sovint vinculades amb la catalanofòbia o bascofòbia mencionades anteriorment. Així, fou especialment remarcable el boicot a productes i a empreses catalanes arran del procés d'aprovació del nou Estatut d'autonomia de Catalunya, l'any 2006, o les campanyes contra les polítiques de promoció de la llengua catalana del govern català, promogudes per mitjans de comunicació amb seu a Madrid (la ràdio COPE, el diari ABC, etcètera). Al mateix temps, també determinades manifestacions en contra del terrorisme de l'Euskadi Ta Askatasuna (ETA) han estat utilitzades per estigmatitzar el nacionalisme democràtic basc.

Recentment ha aparegut un manifest signat per intel·lectuals espanyols, tant d'esquerra com de dreta, que ha rebut el suport d'entitats i grups empresarials espanyols, en defensa de la llengua comuna castellana i en contra de les polítiques de promoció de les llengües no castellanes que es porten a terme en algunes comunitats autònomes, com Catalunya, el nou Estatut de la qual preveu el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer tant el castellà com el català. Aquest manifest, anomenat Manifiesto por la Lengua Común, s'inspira clarament d'idees espanyolistes, i molt especialment de la concepció del castellà com a llengua preeminent, comuna de tots els espanyols. Una de les empreses que ha donat suport al Manifiesto és la cadena de televisió Telecinco, la qual és líder d'audiència a Catalunya.

Un altre episodi que posa en relleu la contradicció entre espanyolisme i defensa de les llengües no castellanes fou la negativa de l'empresa Air Berlin d'utilitzar la llengua catalana en els vols amb les Illes Balears, amb el mateix pretext que l'única llengua comuna és el castellà. L'actitud hostil d'Air Berlin vers el català motivà la reacció del Govern de les Illes Balears així com de diverses entitats cíviques, i fins i tot el Futbol Club Barcelona es negà a volar amb aquesta companyia en ocasió d'un desplaçament, degut al seu menyspreu vers la llengua catalana.

Segons una enquesta de 2005, un 80% dels espanyols considera intolerable que qualsevol altra entitat espanyola a banda de l'estat central es pugui definir com a nació, si bé no s'especifica si això està motivat per simple nacionalisme espanyol o bé perquè ho estimen contrari al marc legal, estatal i internacional, vigent.

Recentment, arran de diversos èxits internacionals de ciutadans espanyols (Rafael Nadal, Pau Gasol, Ferran Adrià, la selecció espanyola guanyadora de l'Eurocopa 2008, etc.) ha aparegut un sentiment d'espanyolitat o d'espanyolisme molt potent i vinculat a les capes populars i la gent jove, col·lectius que anteriorment s'havien mostrat indiferents davant el fet nacional espanyol. Així doncs, ha aparegut un nou espanyolisme, fonamentat en les virtuts de l'espanyolitat o de la "marca Espanya" (frescor, joventut, espontaneïtat, valentia, etc.), i no pas (almenys de moment) en aspiracions o objectius polítics concrets. La novetat d'aquest fenomen és que ha provocat adhesions no només en els territoris monolingües castellans, tradicionalment més proclius a les expressions d'espanyolitat, sinó també a Catalunya o el País Basc. Així, per exemple, la victòria de la selecció d'Espanya a l'Eurocopa 2008 comportà imatges poc habituals, com la celebració massiva de la victòria pels carrers de la ciutat de Barcelona, amb profusió de banderes espanyoles i d'altres símbols de l'espanyolitat. Caldrà veure si aquest fenomen incipient d'espanyolisme fonamentat en valors i actituds es consolida, i té una translació en els comportaments electorals dels ciutadans, fora de moments puntuals.

Connotació del mot "espanyolista"

La paraula espanyolista tradicionalment ha tingut una connotació negativa i ha estat utilitzada de manera crítica per part d'aquells sectors que defensaven una concepció plural d'Espanya que, en major o menor mesura, donés cabuda a les diferents identitats presents a l'Estat. El fet que els governants espanyols més identificats amb el totalitarisme (Franco, Primo de Rivera) fessin de l'espanyolisme abrandat una de les seves principals senyes polítiques, accentuà la imatge negativa dels grups que s'identificaven com a espanyolistes. Tot i l'adveniment de la democràcia, a partir de 1977, aquesta connotació negativa de l'espanyolisme s'ha mantingut, i fins i tot aquells grups polítics i socials que el defensen obertament de fet, no s'autoqualifiquen com a espanyolistes de paraula. Això els porta a qualificar-se simplement d'"espanyols", o "no nacionalistes", per bé que la seva concepció de l'Estat (única nació, única sobirania, única llengua comuna i institucions centrals fortes) els porti a defensar polítiques concretes que clarament desenvolupen postulats espanyolistes, com s'ha detallat amb anterioritat.

Iberisme

Fora de l'espanyolisme es poden trobar moviments iberistes, alguns dels quals defensen la reconstrucció d'un estat com la Unió Ibèrica, del que formessin part els actuals estats d'Espanya i Portugal. Aquest estat rebria el nom d'Ibèria.

Futbol

Esportivament, el mot espanyolista fa referència també a la persona que és seguidora de l'equip Reial Club Deportiu Espanyol, als quals hom anomena també pericos pels colors de la seva samarreta (blanc i blau) i la mascota del seu equip que és aquest animal.

Bibliografia

• Abós Santabárbara, A.L.. La historia que nos enseñaron (1937-1975) (en castellà). Akal, 2003. ISBN 9788495440365. 
• Alvarez-Ossorio, Ignacio; Taibo, Carlos. Nacionalismo español, esencias, memoria e instituciones (en castellà). Cyan, 2007. ISBN 9788483193266. 
• Arbós, Xavier; Puigsec, Antoni. Franco i l'espanyolisme. Barcelona: Curial, 1980, p. 192. ISBN 9788472561779. 
• Fusi, Juan Pablo. Rodrigues, Denis (traductor). Espagne Nations, nationalités et nationalismes, des Rois Catholiques à la Monarchie Constitutionnelle (en frnacès, traduït del castella). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2015, p. 228. ISBN 9782753526303. 
• Fuster, Joan. Jaume Pérez Muntaner (traductor). Contra el nacionalisme espanyol. Barcelona: Curial, 1994. ISBN 9788472569614. 
• Garcia Càrcel, Ricardo. La construcción de las historias de España (en castellà). Marcial Pons Historia, 2004, p. 421. ISBN 9788495379801. 
• Martin, Pablo; Perez, Marie-Line «L'avenir du modèle autonomique espagnol, un enjeu européen» (en francès). L'Europe des Libertés.
• Morales Moya, Antonio; Esteban de Vega, Mariano. Alma de España?: Castilla en las interpretaciones del pasado español (en castellà). Ed. Marcial Pons, 2005, p. 339. ISBN 9788496467118. 

Vegeu també

• Antiespanyolisme
• Hispanocentrisme
• Anticatalanisme
• Unionisme espanyol
• Nacionalisme castellà
• Racisme a Espanya

Enllaços externs

• Articles espanyolistes
• Extracte del Jardin de los Frailes Arxivat 2005-09-08 a Wayback Machine. de Manuel Azaña (castellà)
• Españolistas, nos suelen insultar los nacionalistas (castellà)
• Alberdi, Juan Bautista. «Reacción contra el españolismo» (en castellà).