Viquipèdia

Partit dels Socialistes de Catalunya

partit polític d'àmbit català
(S'ha redirigit des de: PSC)
No s'ha de confondre amb Partit Socialista Català.
«PSC» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «PSC (desambiguació)».

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), és un partit polític català, d'ideologia socialdemòcrata i partidari del federalisme.[1] Fou creat el 16 de juliol de 1978 i federat amb el PSOE. El partit està encapçalat per Salvador Illa, primer secretari des de 2021.

Infotaula d'organitzacióPartit dels Socialistes de Catalunya
Dades
Nom curtPSC Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític català
transversal Modifica el valor a Wikidata
Ideologiasocialdemocràcia
catalanisme
europeisme
federalisme
oposició a la immigració Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentreesquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaPartit Socialista de Catalunya-Congrés
Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament
Federació Catalana del PSOE Modifica el valor a Wikidata
Creació16 juliol 1978, Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membres17.012 (2016) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu (2016–)
PresidènciaMiquel Iceta i Llorens (2021–) Modifica el valor a Wikidata
Secretari generalSalvador Illa i Roca (2021–) Modifica el valor a Wikidata
JoventutsJoventut Socialista de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Parlament de Catalunya (2021)
33 / 135
Congrés dels Diputats (2019)
12 / 350
Senat espanyol (2019)
4 / 262
Parlament Europeu (2019)
1 / 720 Modifica el valor a Wikidata
Indicadors econòmics
Ingressos totals9.622.088,91 € (2015) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc webhttp://www.socialistes.cat
Facebook: PSC X: socialistes_cat Instagram: socialistes_cat Telegram: canalPSC Flickr: 46867958@N05 Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Map

Història

modifica

El PSC va sorgir de la voluntat d'unitat dels anys de la transició, entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés -PSC (C)- amb Joan Reventós, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament -PSC (R)- amb Josep Pallach i la Federació Catalana del PSOE amb Josep Maria Triginer. Aquests tres partits diferents pactaren la creació del PSC el 16 de juliol de 1978 a Barcelona.[2]

El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista,[3] i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest partit, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals espanyoles, bé que al Senat sovint s'ha presentat en coalició amb altres partits d'esquerra i amb independents, molt habitualment amb el nom d'Entesa Catalana de Progrés.

1978-2003

modifica

A les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de Catalunya, l'any 1979, el PSC (PSC-PSOE) va aconseguir una gran quantitat d'alcaldies que el va consolidar com un dels partits forts del nou marc polític català. Des d'aleshores ha estat tradicionalment la força política dominant a Catalunya en les eleccions generals i europees. No obstant això els seus resultats en les Eleccions al Parlament de Catalunya han quedat durant molts anys per sota de Convergència i Unió.

A les eleccions del març de 1980, i amb Joan Reventós com a candidat, va aconseguir uns resultats insuficients per aconseguir la presidència de la Generalitat de Catalunya, que va quedar en mans de Jordi Pujol (CiU), que va ocupar el càrrec fins a les eleccions del 2003. L'abril de 1980 Ernest Lluch va ser elegit portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, i després del Cop d'estat del 23 de febrer de 1981, amb l'aprovació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que restringia l'autogovern fou destituit per la seva negativa a presentar esmenes que havia aprovat el partit.[4] Després de les eleccions d'octubre de 1982, el partit ja no va tenir grup parlamentari propi.

El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) i IC-V (aquesta darrera només a les circumscripcions electorals de Lleida, Girona i Tarragona)[5] li proporcionà 52 escons,[6] encara quatre per sota CiU, malgrat haver obtingut el nombre de vots més alt. En la configuració dels grups parlamentaris, els dos diputats corresponents a IC-V (Joan Boada i Masoliver per Girona i Maria Dolors Comas d'Argemir i Cendra per Tarragona) se sumaren als que aquesta formació va obtenir en solitari a la província de Barcelona per formar el Grup Parlamentari d'IC-V.[7]

2003-2010: L'arribada a la Generalitat

modifica

En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, novament quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d'esquerra possibilità la formació d'un govern de coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual el desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya mitjançant l'anomenat Pacte del Tinell.

Després de tres anys, Pasqual Maragall es va veure abocat a convocar eleccions anticipades el 2006 en quedar en minoria al parlament després d'haver expulsat els consellers d'ERC del govern. En les eleccions de l'1 de novembre del 2006, ara amb José Montilla com a candidat, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi passa a ser la segona força més votada i obté 37 escons, onze menys que CiU. El nou acord de govern a què arriba amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, fa José Montilla President de la Generalitat en la VIII Legislatura.

Per tal d'assumir la candidatura del PSC a la Presidència de la Generalitat, José Montilla va dimitir com a diputat al Congrés dels Diputats, deixant el seu escó a l'ecologista Joan Oms i Llohis, d'Els Verds-Opció Verda,[8] partit que s'havia presentat en coalició amb el PSC en els eleccions generals de 2004.

2010-2012: Crisi interna

modifica
 
Suport en tant per cent de PSC (PSC-PSOE) a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.

Després del segon tripartit, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, el PSC (PSC-PSOE) presentà com a candidat a José Montilla, aleshores President de la Generalitat de Catalunya. El partit obtingué els pitjors resultats de la seva història amb 28 diputats al Parlament de Catalunya. La davallada dels socis del tripartit i la victòria de CiU (tot i que amb majoria simple) van impossibilitar la continuïtat del govern d'esquerres, aquest fet va provocar que José Montilla renunciés a la seva acta de diputat. Davant la renúncia, el càrrec de cap de l'oposició el va ocupar Joaquim Nadal. El PSC (PSC-PSOE) facilità la investidura d'Artur Mas donant-li l'abstenció en segona volta.

En les eleccions municipals de 2011 el PSC també perdria per primer cop l'Ajuntament de Barcelona, un dels seus feus tradicionals, i va deixar de ser la primera força en nombre de vots.[9] El 17 de desembre del 2011, en el 12è congrés del partit, Pere Navarro va substituir José Montilla a la primera secretaria.[10]

Oposició a demanar el traspàs de la competència per convocar una consulta

modifica

Tot i que el PSC-PSOE es presentà amb un programa electoral favorable a la celebració d'una consulta, tots els diputats del PSC al Parlament de Catalunya -excepte Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli- votaren en contra de la proposició de llei per demanar el traspàs de la competència per convocar un referèndum d'independència. El Consell de Garanties del PSC suspengué cautelarment als tres diputats dels càrrecs orgànics del partit i la direcció del grup parlamentari els retirà llurs responsabilitats parlamentàries.[11]

Acords amb altres formacions

modifica

Durant la legislatura 2012-2016 el PSC-PSOE, juntament amb CiU i PP, votà a favor de l'externalització de la comercialització de la publicitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a grups privats. També arribà a un acord amb CiU per rebaixar del 55% al 10% els impostos al joc en els casinos del complex BCN World, tal com demanava l'empresa impulsora del projecte.[12][13]

Recuperar el projecte federalista com a oposició a l'independentisme

modifica

Amb Pere Navarro al seu capdavant, el PSC-PSOE s'orientà cap a un projecte federalista clarament definit com a resposta a la independència després de la Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa".[14] Les friccions amb alguns membres del partit, pertanyent a l'ala dita catalanista s'havien fet sentir abans, i tot i que el primer secretari havia dit que el PSC-PSOE no participaria en la manifestació, aquesta va comptar amb l'assistència de diversos integrants d'aquell corrent crític que la majoria estan fora del partit, com ara Ernest Maragall, Marina Geli, Antoni Castells, Àngel Ros, Laia Bonet i Joan Ignasi Elena.[15]

2012-2015: Davallada

modifica

A desgrat de l'optimisme manifestat pel seu líder Pere Navarro abans i durant els comicis, les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 confirmaren la davallada i el desgast del PSC que només obtingué 20 escons i en perdé 8, registrant així el pitjor resultat de la història d'aquest partit a Catalunya,[16] uns resultats que van tornar a empitjorar a les eleccions de setembre de 2015, en què va obtenir 16 escons.[17]

Amb la dimissió de Pere Navarro com a primer secretari del PSC, el 16 de juny de 2014, Miquel Iceta va ser l'únic candidat que es va presentar per substituir-lo i va resultar elegit pel càrrec en unes eleccions obertes a tota la militància del partit, el 13 de juliol de 2014. Iceta fou també el cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 i 2017.

Durant aquest període també es donaren diverses escissions de membres crítics del partit, per l'oposició d'aquest al procés independentista català. Els diputats i regidors escindits es reorganitzaren com a membres no adscrits i s'integraren en formacions com Nova Esquerra Catalana i Moviment d'Esquerres. Degut a aquest fet, el partit va perdre gran part de la seva implantació territorial havent de presentar diverses "llistes fantasma" en les eleccions municipals de 2015.[18]

2016: canvi de seu

modifica

El 2015 va posar en venda la seva seu històrica, ubicada al carrer Nicaragua, 75-77 de Barcelona, amb l'objectiu d'eixugar part del seu deute, d'uns 12 milions d'euros.[19] El local disposava de 4.700 metres quadrats i cinc plantes més un pàrquing de 400 metres quadrats. Va vendre'l finalment per un import aproximat de 10 milions d'euros a una empresa del sector immobiliari un any després, el juny de 2016. L'agost del mateix any Iceta va anunciar que havien adquirit una nova finca al districte 22@, de dimensions més reduïdes. La nova seu s'ubica al carrer Pallars, 191.

El partit presentà el canvi de seu com l'inici d'una nova etapa, i personalitats com Núria Parlón es van mostrar disposades públicament a liderar-ho,[20] Iceta va continuar al càrrec, després de guanyar a Parlón en un procés de primàries internes en octubre de 2016,[21] i en el tretzè congrés els socialistes de novembre de 2016 van abandonar la possibilitat de fer referèndum en cas de fracàs de la reforma federal de l'Estat que propugnen.[22]

2017: Nova relació amb el PSOE i suport a l'aplicació del l'article 155

modifica
 
Dirigents socialistes com Salvador Illa i Josep Borrell, a l'escenari de la manifestació antindependentista «Prou! Recuperem el seny» organitzada per l'entitat Societat Civil Catalana a Barcelona després de la declaració d'Independència de Catalunya de 2017

El 6 de març de 2017 els PSC i el PSOE van acordar renovar el protocol de relació que els unia des de 1978, després d'una crisi de relació iniciada durant la investidura de Mariano Rajoy. Amb aquest acord de març, el PSC acordà sostenir totes les seves decisions amb el PSOE, a canvi de poder participar en els processos de primàries d'aquest partit, sempre que acatin les decisions orgàniques del PSOE[23]

La tardor del mateix any el partit va patir una nova crisi interna arran del seu suport a l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució espanyola de 1978 a Catalunya[24] que el govern popular de l'estat va decretar per la Declaració d'Independència de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el 10 d'octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d'autodeterminació unilateral celebrat l'1 del mateix mes.[25] Aquest fet va provocar que diversos alcaldes socialistes, com els de Terrassa, Blanes i Castellar del Vallès estripessin el carnet del partit i que es trenquessin pactes de govern municipals, com el d'Ada Colau amb Jaume Collboni a la ciutat de Barcelona, el de Sant Cugat del Vallès i el de Girona, entre d'altres.[26]

Finalment Iceta es presentà com a presidenciable a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. En aquestes eleccions, els socialistes es van unir amb Units per Avançar (formació democrata-cristiana provinent d'Unió Democràtica de Catalunya)[27] i van aconseguir 17 escons, 1 més dels que tenien, però sense poder influir en la governabilitat.

2019: recuperació

modifica

A partir de 2019, el partit va començar a millorar en les enquestes i això es va traduir finalment en aconseguir 12 escons en les eleccions generals (5 més que el 2016), sent segona força a Catalunya, a poc més d'1 punt d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en percentatge de vot. Aquesta recuperació es va consolidar a les eleccions municipals d'un més després, obtenint la majoria absoluta a L'Hospitalet de Llobregat i doblant resultats a llocs importants com Sabadell, Mataró o Barcelona, tot i perdre l'alcaldia de Lleida per primer cop des de 1989. En aquells comicis, el PSC va repetir l'aliança amb Units per Avançar.[28]

En el catorzè congrés, celebrat en desembre de 2019, el partit va fer una aposta per aprofitar l'ensorrament de Ciutadans a les eleccions generals espanyoles de novembre de 2019 assumint part del seu discurs, mantenint Miquel Iceta com a primer secretari, Núria Marín rellevant Àngel Ros a la presidència i nomenant Eva Granados com a viceprimera secretària.[29]

De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2021, el PSC va reeditar el pacte amb Units per Avançar[30] i amb Salvador Illa com a candidat van guanyar les eleccions en vots, amb un 23%, i van empatar a 33 escons amb Esquerra Republicana. Pel que fa a les eleccions municipals de 2023, el PSC repeteix l'aliança amb Units per Avançar,[31] mantenint així a Albert Batlle com a representant dels democratacristians a l'Ajuntament de Barcelona en el marc de la llista amb el PSC.[32] Els socialistes van ésser el partit més votat al conjunt de Catalunya a les Eleccions municipals espanyoles de 2023[33] i van assolir l'alcaldia de Barcelona amb Jaume Collboni com a alcalde amb els vots de Barcelona en Comú i el Partit Popular,[34] a part de recuperar l'alcaldia a places emblemàtiques com Tarragona, Lleida o Reus.[35]

2023: Retorn a la presidència

modifica

A les eleccions generals espanyoles de 2023 els socialistes catalans van experimentar una gran pujada, passant de 12 escons a 19 i guanyant folgadament a les quatre demarcacions catalanes per primer cop des de 2008.[36] El XV congrés del PSC, celebrat a Barcelona el març de 2024 va ratificar amb un 98 % de vots a favor l'executiva del partit encapçalada per Salvador Illa com a primer secretari, Miquel Iceta com a President i Núria Marín com a vicepresidenta.[37] Amb el lideratge d'Illa, el partit guanyà les eleccions al Parlament de Catalunya[38] i les eleccions al Parlament europeu de 2024[39] en escons i en vots.

 
Foto de família de la presa de possessió del govern de Salvador Illa

El 8 d'agost de 2024, el socialista Salvador Illa fou investit 133è President de la Generalitat de Catalunya[40] amb seixanta-vuit vots a favor (PSC), Comuns Sumar, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)) i seixanta-sis en contra (Junts, Partit Popular (PP), VOX, Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i Aliança Catalana), per l'absència del President Carles Puigdemont.[41] Illa va formar un govern situat en la socialdemocràcia i en l'humanisme cristià el 12 d'agost de 2024.[42]

Tipologia

modifica

El PSC té un vot principalment urbà. Governa o ha governat durant anys a les quatre capitals catalanes i en ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on hi té una gran implantació (L'Hospitalet, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet). També ha governat tradicionalment en ciutats importants com Terrassa, Sabadell, Mataró o Reus i en diversos municipis del Baix Llobregat.[43] El març de 2017 el partit tenia uns 14.000 afiliats.[44] El setembre de 2022, uns 12.000.[45]

Símbols

modifica

Els primers anys va utilitzar banderes blanques o vermelles amb el logotip. Darrerament utilitza bandera vermella amb les lletres PSC (també usa quadrat vermell -amb les lletres PSC- sobre fons blanc, i altres variacions).

Logotips del PSC
Període 1982-2003 Període 2003-actualitat
 
 
 
 
 
Logotip històric que més any va simbolitzar la unió PSC-PSOE. Logotip oficial i literal del PSC. És el més utilitzat a nivell orgànic. Logotip cooficial i literal del PSC. Es fa servir indistintament a nivell oficial. Logotip pictural del PSC, amb el puny i la rosa i la senyera. Isotip del PSC, amb el puny i la rosa i la senyera, sense lletres.

Organigrama

modifica

Primers secretaris

modifica

Informació actualitzada per un bot. Els canvis manuals es perdran quan s'actualitzi!

Número Imatge Nom Inici del mandat Fi del mandat  
1
 
 Joan Reventós i Carner 01-01-1978 01-01-1983  
2
 
 Raimon Obiols i Germà 01-01-1983 03-06-1996  
3
 
 Narcís Serra i Serra 03-06-1996 18-06-2000  
4
 
 José Montilla i Aguilera 18-06-2000 17-12-2011  
5
 
 Pere Navarro i Morera 17-12-2011 11-06-2014  
6
 
 Miquel Iceta i Llorens 19-07-2014 19-12-2021  
7
 
 Salvador Illa i Roca 19-12-2021  
Fi de la llista autogenerada.

Presidents

modifica

Informació actualitzada per un bot. Els canvis manuals es perdran quan s'actualitzi!

Número Imatge Nom Inici del mandat Fi del mandat  
1
 
 Joan Reventós i Carner 01-01-1983 01-01-1996  
2
 
 Raimon Obiols i Germà 01-01-1996 01-01-2000  
3
 
 Pasqual Maragall i Mira 01-01-2000 01-01-2007  
4
 
 Isidre Molas i Batllori 01-01-2008 01-01-2011  
5
 
 Àngel Ros i Domingo 01-01-2014 15-12-2019  
6
 
 Núria Marín Martínez 15-12-2019 19-12-2021  
7
 
 Miquel Iceta i Llorens 19-12-2021  
Fi de la llista autogenerada.

Altres líders històrics destacats

modifica

Organitzacions vinculades

modifica

El PSC (PSC-PSOE) manté vincles amb la Joventut Socialista de Catalunya, l'organització política juvenil que enquadra els joves militants d'entre 14 i 30 anys. Els Estatuts del PSC-PSOE recullen la participació de representants de la JSC als òrgans i congressos del partit, regulant entre d'altres la presència del Primer/a Secretari/ària de la JSC a la Comissió Executiva del PSC, com a membre nat.

Moviments interns

modifica

Entre els corrents i moviments a l'òrbita del partit s'hi troba:

Altres moviments interns han acabat dissolts o convertits en nous projectes polítics ja sigui en forma de partit o associació política:

Resultats electorals

modifica

Parlament de Catalunya

modifica
Eleccions al Parlament de Catalunya
Eleccions Líder Vots % +/- Escons +/- Govern
1980 Joan Reventós 608.689
22,4 / 100
 N/D
33 / 135
 N/D Oposició
1984 Raimon Obiols 866.425
30,1 / 100
41 / 135
 Oposició
1988 802.828
29,8 / 100
42 / 135
 Oposició
1992 728.311
27,6 / 100
40 / 135
 Oposició
1995 Joaquim Nadal 802.252
24,9 / 100
34 / 135
 Oposició
1999 Pasqual Maragall 1.183.299
37,9 / 100
52 / 135
 Oposició
2003 1.031.454
31,2 / 100
42 / 135
 Coalició (PSC-ERC-ICV)
2006 José Montilla 796.173
26,8 / 100
37 / 135
 Coalició (PSC-ERC-ICV)
2010 575.233
18,4 / 100
28 / 135
 Oposició
2012 Pere Navarro 524.707
14,4 / 100
20 / 135
 Oposició
2015 Miquel Iceta 520.022
12,7 / 100
16 / 135
 Oposició
2017 602.969
13,88 / 100
17 / 135
 Oposició
2021 Salvador Illa 654.766
23,03 / 100
33 / 135
 Oposició
2024 867.228
27,94 / 100
42 / 135
 Govern en minoria

Congrés dels Diputats

modifica
Congrés dels Diputats
Eleccions Catalunya Candidat (PSOE)
Vots % Escons
1977 870.362 28,6
15 / 47
 Felipe González
1979 875.529 29,7
17 / 47
 Felipe González
1982 1.575.601 45,8
25 / 47
 Felipe González
1986 1.299.733 41,0
21 / 47
 Felipe González
1989 1.123.975 35,6
20 / 46
 Felipe González
1993 1.277.838 34,9
18 / 47
 Felipe González
1996 1.531.143 39,4
19 / 46
 Felipe González
2000 1.150.533 34,1
17 / 46
 Joaquín Almunia
2004 1.586.748 39,5
21 / 47
 José Luis Rodríguez Zapatero
2008 1.689.911 45,4
25 / 47
 José Luis Rodríguez Zapatero
2011 922.547 26,7
14 / 47
 Alfredo Pérez Rubalcaba
2015 589.021 15,7
8 / 47
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón
2016 558.033 16,1
7 / 47
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón
2019 (I) 958.343 23,21
12 / 47
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón
2019 (II) 790.582 20,51
12 / 48
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón
2023 1.213.006 34,49
19 / 48
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón

Parlament Europeu

modifica
Parlament Europeu
Eleccions Catalunya Escons Cap de llista (PSOE)
Vots %
1987 1.116.348 36,8
3 / 60
 Fernando Morán
1989 865.506 36,4
3 / 60
 Fernando Morán
1994 721.374 28,2
2 / 64
 Fernando Morán
1999 997.311 34,6
3 / 64
 Rosa Díez
2004 907.121 42,9
2 / 54
 Josep Borrell
2009 708.888 36,0
2 / 54
 Juan Fernando López Aguilar
2014 359.214 14,3
1 / 54
 Elena Valenciano
2019 756.231 22,06
2 / 54
 Josep Borrell
2024 732.362 30.63
2 / 54
 Teresa Ribera

Eleccions municipals

modifica

A les eleccions municipals de 2007, el PSC es presentà amb aquesta denominació (Partit dels Socialistes de Catalunya-Progrés Municipal) i va aconseguir 2.569 regidors en les 775 llistes que presentà. A les eleccions municipals de 2011 el PSC va presentar 735 candidatures, la meitat amb la marca PM i una denominació local, i en la resta, candidatures amb les sigles PSC-PM.[58] A les eleccions municipals de 2015 la marca fou substituïda per Candidatura de Progrés.[59] A les eleccions municipals de 2023 es va convertir en el partit més votat, desbancant Esquerra Republicana de Catalunya.[60]

Ajuntaments
Eleccions Catalunya Líder
Vots % Regidors
1979 714.262 26,8
923 / 8.223
 Joan Reventós
1983 1.176.518 40,2
1.683 / 8.199
 Joan Reventós
1987 1.135.321 37,3
1.714 / 8.186
 Raimon Obiols
1991 1.016.587 37,1
1.845 / 8.328
 Raimon Obiols
1995 1.066.764 33,0
1.705 / 8.426
 Raimon Obiols
1999 1.090.954 37,4
2.036 / 8.497
 Narcís Serra
2003 1.103.851 34,0
2.281 / 8.690
 José Montilla
2007 924.773 32,2
2.570 / 8.932
 José Montilla
2011 721.476 25,1
2.115 / 9.132
 José Montilla
2015 530.909 17,1
1.278 / 9.069
 Miquel Iceta
2019 765.236 21,9
1.315 / 9.147
 Miquel Iceta
2023 712.992 23,7
1.453 / 9.147
 Salvador Illa

Referències

modifica
  1. ↑ Pascual, Roger. «El PSC aixeca la bandera del federalisme», 04-11-2019. [Consulta: 7 juny 2021].
  2. ↑ «Partit dels Socialistes de Catalunya». GEC. [Consulta: 23 novembre 2024].
  3. ↑ «Montilla refuerza el perfil catalanista del PSC y niega que CiU sea "el cambio"» (en castellà). El Pais, 02-10-2010. [Consulta: 23 novembre 2024].
  4. ↑ Quintà, Alfons. «Grave crisis en el PSC-PSOE por negarse Ernest Lluch a presentar enmiendas a la LOAPA» (en castellà). El Pais, 22-12-1981. [Consulta: 21 desembre 2024].
  5. ↑ «Maragall, satisfecho con el pacto logrado con IC-V» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 1r octubre 2022].
  6. ↑ «Pujol gana en escaños a Maragall, que le supera en votos, y no precisa con que mayoría gobernará» (en castellà). La Vanguardia, 17-10-1999. [Consulta: 1r octubre 2022].
  7. ↑ «Parlament de Catalunya». Parlament de Catalunya. [Consulta: 1r octubre 2022].
  8. ↑ «Montilla renuncia escaño Congreso antes de ser presidente catalán» (en castellà). Terra. [Consulta: 1r octubre 2022].
  9. ↑ «Catalunya: Eleccions Municipals 1979-2019». Història Electoral. [Consulta: 26 desembre 2020].
  10. ↑ «Pere Navarro, el líder més efímer dels socialistes catalans». 324, 11-06-2014. [Consulta: 16 març 2025].
  11. ↑ «El "sí" de Geli, Elena i Ventura posa en escac Navarro i aprofundeix la fractura al PSC». 324. [Consulta: 12 juny 2024].
  12. ↑ «El Parlament aprova, amb els vots de CiU, PSC i PP, l'externalització de la publicitat de TV3». 324. [Consulta: 12 juny 2024].
  13. ↑ «CiU i PSC rubriquen l'acord per BCN World». VilaWeb. [Consulta: 12 juny 2024].
  14. ↑ «Article a Vilaweb, 16 de setembre de 2012». [Consulta: 16 setembre 2012].
  15. ↑ «L'ala catalanista del PSC es desmarca de la direcció i va a la manifestació». Diari de Girona. [Consulta: 12 juny 2024].
  16. ↑ «Navarro admet un resultat pitjor que no esperava el PSC». [Consulta: 27 novembre 2012].
  17. ↑ Garcia Morera, Auri «El PSC retrocedeix però frena la davallada» (paper). Ara, 28-09-2015, p. 20 [Consulta: 29 setembre 2015].
  18. ↑ Gonzalez, Sara «El PSC ja es refugia en les llistes fantasma». Ara, 28-04-2015 [Consulta: 21 juliol 2015].
  19. ↑ «El PSC ven la històrica seu del carrer Nicaragua per eixugar part del seu deute». Nació Digital. [Consulta: 8 setembre 2016].
  20. ↑ «De Nicaragua 75 a Pallars 189: la nova seu del PSC». [Consulta: 8 setembre 2016].
  21. ↑ «Miquel Iceta, reelegit primer secretari del PSC amb el 54% dels vots en les primàries». CCMA, 15-10-2016. [Consulta: 19 març 2024].
  22. ↑ «El PSC elimina la via canadenca de la ponència del Congrés». CCMA, 29-10-2016. [Consulta: 19 març 2024].
  23. ↑ «El PSC cedeix sobirania per seguir lligat al PSOE». Ara.cat.
  24. ↑ Ríos, Pere «La intervención aumenta la tensión en el PSC y complica su relación con el PSOE» (en castellà). EL PAÍS, 23-10-2017 [Consulta: 24 octubre 2017].
  25. ↑ ««Constituïm la República catalana com a estat independent»: la declaració signada per JxSí i la CUP». Nació Digital, 10-10-2017 [Consulta: 10 octubre 2017].
  26. ↑ Puente, Arturo «El primer error de càlcul d'Iceta». Nació Digital, 12-11-2017 [Consulta: 19 març 2024].
  27. ↑ «Units per Avançar proposa al PSC reeditar l'aliança electoral del 2017», 29-10-2020. [Consulta: 13 octubre 2022].
  28. ↑ «PSC y Units per Avançar reeditarán su pacto de cara a las elecciones de mayo» (en castellà), 04-01-2019. [Consulta: 1r octubre 2022].
  29. ↑ Lillo, Manuel. «Iceta es blinda en un PSC que mira de seduir els votants orfes de Ciutadans». El Temps, 15-12-2019. [Consulta: 18 març 2024].
  30. ↑ Toro, Marc; Mascaró, Anna «El PSC i Units per Avançar reediten l’aliança per al 14-F». Ara, 25-12-2020, p. 10.
  31. ↑ «Units per Avançar repetirá coalición con el PSC en las elecciones municipales de 2023» (en castellà), 28-07-2022. [Consulta: 6 març 2023].
  32. ↑ redacció. «Units per Avançar tornarà a anar amb el PSC a Barcelona». [Consulta: 6 març 2023].
  33. ↑ 324cat. «El PSC desbanca ERC i guanya les eleccions municipals en vots a Catalunya», 29-05-2023. [Consulta: 31 agost 2023].
  34. ↑ «Jaume Collboni, nou alcalde de Barcelona amb el suport dels Comuns i el PP». 324, 17-06-2023. [Consulta: 31 agost 2023].
  35. ↑ «El PSC recuperarà les alcaldies de Lleida i Tarragona i es disputarà la de Girona amb Guanyem, amb qui empata», 28-05-2023. [Consulta: 31 agost 2023].
  36. ↑ 324cat. «Triomf clar del PSC a Catalunya i triple empat de Sumar, ERC i Junts en el segon lloc», 23-07-2023. [Consulta: 31 agost 2023].
  37. ↑ «El congrés del PSC ratifica la nova executiva amb un 98% dels vots». El Punt Avui, 17-03-2024. [Consulta: 17 març 2024].
  38. ↑ Soler, Toni «Majoria absoluta sobiranista:una victòria amb interrogants». Ara, 28-09-2015 [Consulta: 29 setembre 2015].
  39. ↑ «Resultats per candidatura». Elecciones Europeas 9J 2024, 01-06-2024. [Consulta: 27 octubre 2024].
  40. ↑ 324cat. «Salvador Illa, investit 133è president de la Generalitat en un ple amb incertesa sobre Puigdemont», 08-08-2024. [Consulta: 8 agost 2024].
  41. ↑ «Salvador Illa, investit president de la Generalitat amb els vots de PSC, ERC i els Comuns». Vilaweb, 08-08-2024. [Consulta: 9 agost 2024].
  42. ↑ Pagès, Vicenç. «El nou Govern pren possessió i Illa reivindica la conselleria del català: "No és un atac contra ningú"». El Nacional, 12-08-2024. [Consulta: 13 agost 2024].
  43. ↑ «El Singular Digital». [Consulta: 25 abril 2012].
  44. ↑ «Neteja al cens dels socialistes catalans: perd, de cop, 3.000 afiliats». Ara [Consulta: 7 març 2017].
  45. ↑ «El PSC comença una campanya per guanyar afiliats: "Catalunya vol passar pàgina"», 12-09-2022. [Consulta: 12 setembre 2022].
  46. ↑ «Esquerra Socialista de Catalunya». [Consulta: 20 gener 2014].
  47. ↑ «Ágora Socialista». [Consulta: 1r novembre 2013].
  48. ↑ «Nou Cicle». [Consulta: 13 juliol 2013].
  49. ↑ «Fòrum Cívic». [Consulta: 13 juliol 2013].
  50. ↑ «Neix Agrupament Socialista, un nou corrent crític que vol "redreçar" la "deriva" del PSC». 324. [Consulta: 12 juny 2024].
  51. ↑ «Nova Esquerra Catalana». [Consulta: 20 gener 2014].
  52. ↑ «Socialisme, Catalunya i Llibertat». [Consulta: 22 octubre 2014].
  53. ↑ «'Socialisme, Catalunya i llibertat', nova associació de militants socialistes crítics». VilaWeb. Arxivat de l'original el 2013-12-14. [Consulta: 12 juny 2024].
  54. ↑ «Avancem». Arxivat de l'original el 2013-07-05. [Consulta: 13 juliol 2013].
  55. ↑ El moviment Avancem neix amb la idea d'aglutinar una alternativa d'esquerres}}, VilaWeb.
  56. ↑ «Crida Socialista pel Referèndum». Arxivat de l'original el 2014-01-17. [Consulta: 16 gener 2014].
  57. ↑ «Moviment Catalunya». Arxivat de l'original el 2014-07-14. [Consulta: 7 juliol 2014].
  58. ↑ «22-M.- El PSC presenta 735 candidaturas en Cataluña, 42 menos que en 2007» (en castellà). Europa Press, 20-04-2011. Arxivat de l'original el 5 de març 2016. [Consulta: 9 octubre 2023].
  59. ↑ «El PSC cambia su marca municipal a Candidatura de Progrés» (en castellà). Europa Press, 05-04-2015. Arxivat de l'original el 3 de desembre 2022. [Consulta: 9 octubre 2023].
  60. ↑ «El PSC desbanca ERC i guanya les eleccions municipals en vots a Catalunya». 324, 29-05-2023. [Consulta: 22 juny 2024].

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit dels Socialistes de Catalunya
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Partit_dels_Socialistes_de_Catalunya&oldid=34834170»