Josep Borrell i Fontelles

polític català

Josep Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 24 d'abril de 1947) és un polític català, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que exerceix com a Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat des de 2019.[1] Anteriorment ho feu com a ministre d'Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació d'Espanya (2018-2019), president del Parlament Europeu (2004-2007) i ministre d'Obres Públiques i Urbanisme d'Espanya (1991-1996).

Infotaula de personaJosep Borrell i Fontelles
(Josep Borrell) Hearing of Josep Borrell, High Representative Vice President-designate, A stronger Europe in the World (48859228793) (cropped).jpg
(2019) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 abril 1947 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
la Pobla de Segur (Pallars Jussà) Modifica el valor a Wikidata
European Commission.svg Vicepresident de la Comissió Europea
1r desembre 2019 –
Insignia of the European External Action Service.svg Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat
1r desembre 2019 –
← Federica Mogherini
Escudo de España (mazonado).svg Ministre d'Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació
7 juny 2018 – 30 novembre 2019
← Alfonso María Dastis QuecedoArancha González Laya →
European Parliament logo.svg Diputat al Parlament Europeu
20 juliol 2004 – 13 juliol 2009
Circumscripció electoral: Espanya

European Parliament logo.svg President del Parlament Europeu
20 juliol 2004 – 15 gener 2007
← Pat CoxHans-Gert Pöttering →
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
23 març 2000 – 2 abril 2004
Circumscripció electoral: Barcelona

Escudo de España (mazonado).svg President de la Comissió Mixta Congrés-Senat per a la Unió Europea
28 setembre 1999 – 20 gener 2004
← Pere Solbes MiraAna Palacio Vallelersundi →
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
25 març 1996 – 5 abril 2000
Circumscripció electoral: Barcelona

Escudo de España (mazonado).svg Ministre d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient
13 juliol 1993 – 5 maig 1996 – Isabel Tocino Biscarolasaga, Rafael Arias-Salgado Montalvo →
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
24 juny 1993 – 9 gener 1996
Circumscripció electoral: Barcelona

Escudo de España (mazonado).svg Ministre d'Obres Públiques i Transports
12 març 1991 – 13 juliol 1993
← Javier Sáenz de Cosculluela, José Barrionuevo Peña
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
15 novembre 1989 – 13 abril 1993
Circumscripció electoral: Barcelona

Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
9 juliol 1986 – 2 setembre 1989
Circumscripció electoral: Barcelona

Escudo de Majadahonda.svg Regidor de l'Ajuntament de Majadahonda
19 abril 1979 – 28 maig 1983
Escudo de la Provincia de Madrid hasta 1983.svg Diputat provincial de Madrid
1979 – 1983 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Stanford . màster (1974–1975)
IFP Énergies nouvelles . màster (1971–1972)
Universitat Complutense de Madrid . doctorat (dècada del 1970–1976)
Universitat Complutense de Madrid . llicenciatura en Ciències Econòmiques (1967–1972)
Universitat Politècnica de Madrid . enginyeria aeronàutica (1964–1969) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític, economista, sindicalista i enginyer Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Complutense de Madrid (1972–)
CEPSA (1972–1980) Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Socialista Obrer Espanyol (1975–) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeCarolina Mayeur (–dècada del 1990)
Cristina Narbona Ruiz (2018–) Modifica el valor a Wikidata
FillsJoan Borrell Mayeur Modifica el valor a Wikidata
Premis

Coat of Arms of José Borrell Fontelles.svg Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm2519705 Twitter: JosepBorrellF Instagram: josepborrell Modifica el valor a Wikidata

TrajectòriaModifica

Orígens i formacióModifica

Borrell nasqué el 24 d'abril de 1947 a la Pobla de Segur,[2] població situada a la comarca del Pallars Jussà, en el bressol d'una família de flequers.[3][4] El seu avi patern, emigrant a l'Argentina, regentà una botiga de confitures a la ciutat de Mendoza, el qual retornà a Catalunya quan el pare de Borrell tenia 8 anys.[5]

Inicià els seus estudis d'enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona, però abandonà aquesta universitat l'any 1965 per a estudiar i llicenciar-se en enginyeria aeronàutica per la Universitat Politècnica de Madrid. Posteriorment es doctorà en ciències econòmiques a la Universitat Complutense de Madrid i amplià els seus estudis amb un màster d'Economia de l'energia a l'Institut Francès del Petroli de París i un màster en Investigació operativa a la Universitat de Stanford, a Palo Alto. Interessat en la docència, fou professor d'Anàlisis Econòmiques a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid i catedràtic en excedència de matemàtiques empresarials.

L'estiu de 1969, després de llicenciar-se, es traslladà a Israel per a treballar al kibbutz de Gal On, on conegué a Carolina Mayeur, francesa d'origen jueu,[6] amb la qual contragué matrimoni, tingué dos fills,[7][8] i s'hi divorcià durant la dècada de 1990. Instal·lat a Madrid, entre 1972 i 1981 treballà com a enginyer a la Companyia Espanyola de Petrolis (CEPSA) i hi fou elegit representant sindical.

Inicis políticsModifica

 
Josep Borrell el 1984.

L'any 1975 ingressà com a militant a les files del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).[9][10] Començà el seu periple polític a l'Agrupació Socialista de Madrid-Nord al costat de Luis Solana i Luis Carlos Croissier.[11] L'any 1979 fou escollit regidor de l'Ajuntament de Majadahonda després que, a les eleccions municipals, concorregués en 5è lloc de la llista del PSOE encapçalada per José María Rodríguez Colorado.[12] En paral·lel, també es convertí en membre de la Diputació de Madrid a la corporació provincial entre 1979 i 1983, i es feu càrrec de l'àrea de política fiscal a l'etapa prèvia de constitució de la Comunitat de Madrid.[13][14]

Alts càrrecs al Govern espanyolModifica

Amb l'arribada de Felipe González a la presidència del Govern espanyol després de les eleccions estatals de 1982, fou nomenat secretari d'Estat de Pressupost i Despesa Pública del Ministeri d'Economia i Hisenda d'Espanya en el primer govern González. A les eleccions estatals de 1986 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats per la província de Barcelona, càrrec que repetí a els eleccions de 1989, 1993, 1996, 2000 i 2004.

Fou triat pel ministre Miguel Boyer Salvador com a secretari d'Estat d'Hisenda entre 1984 i 1991, posició des de la qual es mostrà crític amb l'ortodòxia econòmica predicada per Mariano Rubio, governador del Banc d'Espanya.[15] Aconseguí repercussió mediàtica durant el procés judicial per frau fiscal contra l'artista flamenca Lola Flores i fou utilitzat pel Ministeri d'Hisenda com a cas exemplificant en la seva lluita contra el frau fiscal.[16][17]

El 1991 fou nomenat ministre d'Obres Públiques i Urbanisme d'Espanya, en substitució de Javier Sáenz de Cosculluela, i l'any 1993 li foren transferides les competències en medi ambient. Al capdavant del ministeri participà, entre d'altres, en el procés de liberalització del sector espanyol de les telecomunicacions,[18] impulsà el Pla Nacional de Telecomunicacions 1991-2002 (PNT). No obstant, l'any 1993 amenaçà a la Comissió Europea amb bloquejar la liberalització si no els hi concedia una moratòria perquè considerà prioritari aconseguir la universalització de l'accés al servei abans de procedir a la completa liberalització.[19]

Durant aquest període inicià la seva participació com a membre de l'Executiva del Partit dels Socialistes de Catalunya (1992-2004) i com membre de l'Executiva Federal del PSOE (1997-2000).

Primàries al PSOEModifica

Amb el PSOE a l'oposició, es va imposar a les primàries del 24 d'abril de 1998 per a l'elecció del candidat del partit a la presidència del govern a les eleccions generals espanyoles de 2000, derrotant per un 55% de vots a Joaquín Almunia, en aquell moment secretari general del partit.[20] Almunia fou el candidat «oficialista» i comptà amb el suport de l'aparell del partit i entre d'altres l'antic president de govern espanyol Felipe González. Aquesta fou la primera ocasió en què un partit polític espanyol utilitzà un sistema de primàries obertes als militants per l'elecció del seu secretari general. No obstant això, Borrell acabà renunciant el 14 de maig de l'any següent a favor d'Almunia, a causa de la falta de suport de la direcció, i a l'escàndol de frau fiscal de José María Huguet, un antic col·laborador seu quan era secretari d'Estat d'Hisenda. Pel mateix cas, "Hisenda Catalana", va estar acusat i finalment absolt, un altre col·laborador seu, Ernesto de Aguiar.

Entre 1999 i 2004 fou president del Comitè Parlamentari en Afers Europeus, l'any 2002 va ser un dels representants del Congrés dels Diputats a la Convenció per al futur d'Europa, encarregada d'elaborar l'esborrany de la Constitució Europea.

President del Parlament EuropeuModifica

Fou el cap de llista del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu de 2004, que a la circumscripció estatal guanyà el seu partit, i es convertí en eurodiputat del Parlament Europeu. El 20 de juliol del mateix any fou escollit President del Parlament Europeu, obtenint 388 vots gràcies a un acord entre el Partit Popular Europeu (PPE), i el Partit Socialista Europeu (PSE) per a compartir el control del Parlament en el seu mandat de cinc anys, i derrotà al liberal polonès Bronislaw Geremek (208 vots) i el comunista francès Francis Wurtz (51 vots). En virtut del pacte, reemplaçà a Pat Cox i exercí el càrrec fins al gener de 2007,[20] moment en el qual fou reemplaçat pel conservador alemany Hans-Gert Pöttering. Al seu torn el substitut de Borrell, que també fou president del PPE, féu una crida a la «responsabilitat» dels socialistes perquè recolzessin al president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, i així contribuïssin a l'«estabilitat de les institucions comunitàries».

Allunyament temporal de primera línia políticaModifica

Membre del consell d'administració d'Abengoa des del 2009, el 2010 es convertí en president del seu consell assessor internacional.[21][22][23] Entre el gener de 2010 i el juny de 2012 va ocupar el càrrec de president de l'Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència.[20]

El 2015, coincidint amb les eleccions al Parlament de Catalunya, publicà juntament amb Joan Llorach el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia, en el qual tractà de desarticular supòsits del catalanisme, sobretot en l'àmbit econòmic (per exemple, el dèficit fiscal o el límit del 4% en el dèficit dels estats federats alemanys amb el Govern federal).[24] El 29 d'octubre de 2017 participà a la manifestació «Tots som Catalunya, per la convivència, seny», organitzada per Societat Civil Catalana.[25]

L'any 2017 rebutjà ocupar la tercera posició a les llistes del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya en haver-se retirat de la vida política activa. En un míting pel partit durant la campanya electoral feu unes declaracions polèmiques, afirmant que «abans de cosir les ferides s'han de desinfectar» en relació amb els esdeveniments ocorreguts pocs mesos abans entorn a l'organització d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.[26]

Ministre d'Exteriors d'EspanyaModifica

El juny de 2018, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, per la qual Pedro Sánchez esdevingué president, Borrell fou proposat per a assumir la cartera del Ministeri d'Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació d'Espanya.[25] Felip VI d'Espanya sancionà mitjançant un reial decret de 6 de juny el seu nomenament com a titular de la cartera;[27] i Borrell prengué possessió del càrrec el 7 de juny al Palau de la Zarzuela.[28][29] Aquell mateix estiu contragué matrimoni amb Cristina Narbona, companya de militància al PSOE, amb qui portava dues dècades de convivència.[30] Al setembre de 2018 la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) resolgué en contra d'ell un expedient sancionador obert el 2017 per l'ús d'informació privilegiada en la venda d'accions d'Abengoa, empresa de la qual fou conseller, al novembre de 2015, imposant una multa de 30.000 euros.[31] Al novembre de 2018 subscrigué els quatre memoràndums d'entesa negociats amb el Regne Unit que determinaren la relació futura amb el territori de Gibraltar en el context del Brexit.[32]

Al febrer de 2019 anuncià que concorreria com a cap de llista de la candidatura del partit per a les eleccions al Parlament Europeu de 2019 a Espanya.[33] Elegit diputat de Parlament Europeu, renuncià a recollir l'acta d'eurodiputat i al·legà com a raó «la incertesa sobre la investidura» del president de Govern, que segons ell faria poc raonable que el lloc de ministre d'Afers Exteriors quedés vacant durant un temps indefinit.[34] El 2 de juliol de 2019 fou nominat pel Consell Europeu per al lloc d'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat.[35] El 18 de juliol de 2019 adquirí la doble nacionalitat espanyola i argentina com a homenatge al seu pare, qui també tingué la ciutadania argentina.[36][37] El 29 de novembre de 2019 dimití com a ministre d'Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació per assumir el càrrec d'Alt representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. El va substituir en el càrrec, de forma interina, la ministra de Defensa d'Espanya Margarita Robles,[38] fins al nomenament d'Arancha González Laya.[39]

Alt representant de la UE per a Afers exteriors i Política de SeguretatModifica

L'1 de desembre de 2019 assumí el càrrec d'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, així com el de vicepresident de la Comissió Europea, en el Col·legi de Comissaris presidit per Ursula von der Leyen.[40]

El 5 de febrer de 2021, en una reunió amb el ministre d'Afers Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, exigí a les autoritats russes la posada en llibertat del polític opositor Aleksei Navalni i l'obertura d'una investigació imparcial per a esbrinar els responsables del seu enverinament. Aquesta trobada es feu el mateix dia que Rússia expulsà tres diplomàtics d'Alemanya, Polònia i Suècia per haver participat a les protestes d'alliberament de Navalni, declarades il·legals pel govern rus.[41] La resposta del canceller rus no es feu esperar i a la roda de premsa de la reunió qüestionà la legitimitat del representant de la UE quan el sistema judicial espanyol manté empresonats a líders independentistes catalans, després que tribunals de Bèlgica i Alemanya l'haguessin contradit en la qüestió del referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017.[42][43]

Les reaccions no es feren esperar i, tres dies després, una cinquantena d'eurodiputats, majoritàriament ultraconservadors polonesos i populars dels països bàltics i de l'est, criticant el paper «humiliant» de Borrell, provocador de «greus danys a la reputació de la UE» després d'anar a Moscou per «iniciativa pròpia».[44] L'endemà, 9 de febrer, l'eurodiputat independentista català Carles Puigdemont, en una sessió del plenari del Parlament Europeu, li recriminà la reunió humiliant a Rússia i manifestà que «havíem avisat que la doble moral de la Unió Europea en soscava la credibilitat global com a defensora de les llibertats. I ara hi ha conseqüències humiliants per a tots», així com li exigí que fes un «Borellexit».[45] Una altra reacció fou la de la ministra d'Afers Exteriors d'Espanya, Arancha González Laya, que l'endemà de la reunió manifestà per xarxes socials de twitter que esperava que Navalni «pugui fer campanya i participar en les pròximes eleccions russes com ho estan fent els líders independentistes catalans que compleixen condemna» i que a l'Estat espanyol «no hi ha presos polítics, sinó polítics presos».[46] En resposta a aquest missatge, la portaveu del Ministeri d'Afers Exteriors rus, Maria Zakhàrova, manifestà per facebook: «Ara tinc un nou ídol democràtic. Aquest cop és una dona. La ministra d'Exteriors d'Espanya», així com que «les tecnologies avançades de la propaganda occidental són de les millors».[46] Per la seva banda, i en una acció coordinada, el 8 de febrer, Alemanya, Polònia i Suècia expulsaren a un diplomàtic rus del seu territori en resposta a la decisió pressa pocs dies abans contra els seus representants.[46] En un nou embat, el 9 de febrer, Borrell verbalitzà en una intervenció al Parlament Europeu la voluntat de proposar mesures, a la reunió del Consell d'Afers Exteriors de finals de febrer, encaminades a vertebrar «accions robustes contra la desinformació, ciberatacs i amenaces híbrides» per a respondre a la deriva russa.[47]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Josep Borrell se perfila como jefe de la diplomacia europea» (en castellà). La Vanguardia, 02-07-2019. [Consulta: 2 juliol 2019].
  2. «Josep Borrell Fontelles». Parlament Europeu.
  3. Bastenier, Miguel Ángel «El ministro catalán». El País, 29-04-1998.
  4. «Los vecinos del panadero». Faro de Vigo, 02-03-2014.
  5. Pérez Oliva, Milagros «Un catalán del Pirineo que quiere conquistar España». El País, 02-05-1998.
  6. «Josep Borrell y Cristina Narbona, casi 20 años juntos, recuperan el protagonismo», 14-10-2017.
  7. «José Borrell, paradigma de un político "técnico"». ABC [Madrid], 13-07-1993.
  8. «¿Qué piensa el nuevo Ministro de Exteriores de España Josep Borrell sobre Israel? Discurso del (entonces) Presidente del Parlamento Europeo ante la Knesset (27/6/2005)». Hatzad Hasheni, 04-06-2018.
  9. «Borrell, tercer presidente español del PE». ABC, 20-07-2004.
  10. «Un 55% de caras nuevas en la ejecutiva del PSOE». El País, 23-06-1997.
  11. T. L; A. P V «Duelo de exministros». El Siglo de Europa, 605, 31-05-2004 [Consulta: 10 juny 2018]. Arxivat 2018-06-12 a Wayback Machine.
  12. «Candidaturas». Butlletí Oficial de la Província de Madrid, núm. 55, 06-03-1979, pàg. 4.
  13. «Biografía de José Borrell», 14-05-1999.
  14. Díez, Anabel «Josep Borrell, ministro de Exteriores». El País, 05-06-2018 [Consulta: 10 juny 2018].
  15. «La brillante carrera del hijo del panadero». El País, 25-04-1998.
  16. Barrios, Nuria «Problemas con Hacienda». , 17-05-1995 [Consulta: 7 febrer 2016].
  17. Yoldi, José «La Audiencia absuelve a Lola Flores, aunque considera que intentó engañar a Hacienda». , 29-03-1989 [Consulta: 7 febrer 2016].
  18. «Las familias del gobierno». El Siglo de Europa, 504, 24-05-2004 [Consulta: 9 maig 2019]. Arxivat 2019-05-09 a Wayback Machine.
  19. Calzada, Joan; Costas, Antón «La liberalización de las telecomunicaciones en España: objetivos europeos versus intereses nacionales». Revista de Historia Industrial, XXV, 63, 2016, pàg. 166-167.
  20. 20,0 20,1 20,2 «Josep Borrell, un veterano europeísta y azote del independentismo» (en castellà). [Consulta: 4 juny 2018].
  21. Vélez, Antonio M. «Los estrechos vínculos con el poder político no salvan del colapso a Abengoa» (en castellà). Eldiario.es, 25-11-2015. [Consulta: 9 febrer 2021].
  22. Vélez, A. M. «Bronca entre Industria y Hacienda por el apoyo de Montoro a la termosolar» (en castellà). Voz Populi, 19-07-2012. Arxivat de l'original el 20 juliol 2012. [Consulta: 9 febrer 2021].
  23. Fernández, David. «Borrell gana en Abengoa más del doble que Felipe González en Gas Naturall» (en castellà). El País, 27-02-2012. [Consulta: 9 febrer 2021].
  24. Vidal-Folch, Xavier «El pequeño gran libro del que no quiere hablar la televisión de Mas» (en castellà). El País, 12-09-2015.
  25. 25,0 25,1 «Josep Borrell accepta ser ministre d'Exteriors del govern de Pedro Sánchez». CCMA, 04-06-2018. [Consulta: 4 juny 2018].
  26. «Borrell: "Abans de cosir les ferides s'han de desinfectar"». El Periódico, 16-12-2017. [Consulta: 4 juny 2018].
  27. «Real Decreto 357/2018, de 6 de junio, por el que se nombran Ministros del Gobierno» (pdf) (en castellà). Butlletí Oficial de l'Estat, núm. 138, 07-06-2018, pàg. 58729. ISSN: 0212-033X.
  28. «Los 17 del "Consejo de Ministras y Ministros" de Sánchez prometen ante el Rey». La Vanguardia, 07-06-2018.
  29. «Los ministros del Gobierno de Pedro Sánchez» (en castellà). El País, 05-06-2018 [Consulta: 5 juny 2018].
  30. «Primicia: Josep Borrell y Cristina Narbona se han casado tras 20 años de convivencia». El Economista, 21-11-2018.
  31. Abellán, Lucía «La CNMV multa a Borrell con 30.000 euros por usar información privilegiada al vender acciones de Abengoa». El País, 27-11-2018.
  32. «Borrell firma los cuatro memorandos sobre Gibraltar que ya negociaron España y Reino Unido para el 'brexit'». 20minutos.es, 29-11-2018.
  33. «El PSOE confirma a Borrell como candidato a las europeas». El Mundo, 26-02-2019 [Consulta: 26 febrer 2019].
  34. «Borrell renuncia a su acta de eurodiputado por "la incertidumbre sobre la investidura"». Expansión, 26-06-2019.
  35. «Josep Borrell se perfila como jefe de la diplomacia europea». La Vanguardia, 02-07-2019. [Consulta: 2 juliol 2019].
  36. Alberola, Miquel «Borrell adquiere la doble nacionalidad argentina y española». El País, 17-07-2019.
  37. «El ministro de Asuntos Exteriores español obtuvo la nacionalidad argentina». La Nueva, 18-07-2019.
  38. «Margarita Robles reemplazará temporalmente a Borrell como ministra de Exteriores». El País, 27-11-2019.
  39. «Arancha González, defensora del libre comercio en un Gobierno de izquierdas». La Vanguardia, 25-01-2020.
  40. «Borrell promete reforzar el papel internacional de la UE al frente de la diplomacia europea». Europapress, 01-12-2019. [Consulta: 18 abril 2020].
  41. «Una cinquantena d'eurodiputats ultres reclama la dimissió de Borrell». ElTemps.cat, 08-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].
  42. «Rússia retreu a Borrell el cas dels catalans». ElPuntAvui.cat, 06-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].
  43. «El ministre d'Afers Estrangers rus recorda a Borrell els presos polítics catalans en una tensa compareixença conjunta». Vilaweb.cat, 05-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].
  44. «Una cinquantena d'eurodiputats reclama la dimissió de Borrell per la humiliació de Moscou». Vilaweb.cat, 08-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].
  45. «Puigdemont renya Borrell al Parlament Europeu: "Si us plau, feu un Borrellexit"» (en català). Vilaweb.cat, 09-02-2021. [Consulta: 17 febrer 2021].
  46. 46,0 46,1 46,2 «Rússia es mofa de la resposta del govern espanyol sobre els presos catalans». Ara.cat, 08-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].
  47. «Borrell es revolta i proposa ara sancionar Rússia». NacióDigital.cat, 09-02-2021. [Consulta: 9 febrer 2021].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Borrell i Fontelles