Partit Popular Europeu

Partit polític europeu

El Partit Popular Europeu (PPE) és un partit polític europeu de centredreta i proeuropeu, fundat el 1976 per partits democristians, però posteriorment ha ampliat la seva composició per a incloure a partits conservadors, liberals i altres perspectives de centredreta.[1][2][3] El 20 de novembre de 2019 el partit va elegir com a president a l'ex Primer Ministre de Polònia i president del Consell Europeu Donald Tusk.[4]

Infotaula d'organitzacióPartit Popular Europeu
(en) European People's Party Modifica el valor a Wikidata
European People's Party.svg
Dades
Nom curtEPP Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític europeu
metaorganització Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticademocràcia cristiana
liberal conservadorisme
proeuropeisme Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentredreta Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació8 juliol 1976 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deregistre de partits polítics europeus (2017–) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaDonald Tusk (2019–) Modifica el valor a Wikidata
Secretari generalAntonio López-Istúriz White (2002–) Modifica el valor a Wikidata
Líder al Parlament EuropeuManfred Weber (2014)
JoventutsJoventuts del Partit Popular Europeu
Afiliació internacionalInternacional Demòcrata de Centre
Unió Internacional Demòcrata
Grup al Parlament EuropeuGrup del Partit Popular Europeu
Parlament Europeu (2021)
174 / 705 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webepp.eu Modifica el valor a Wikidata
Facebook: epp.eu Twitter: epptweet Instagram: insta_epp LinkedIn: european-people's-party Flickr: eppofficial Modifica el valor a Wikidata

El PPE és el principal partit de la Unió Europea (UE), amb 170 diputats en el Parlament Europeu, tots ells presents en el Grup del Partit Popular Europeu, el qual compta amb 175 membres en total.[5] A més compta amb 10 membres de la Comissió Europea, inclosa la presidenta Ursula von der Leyen i 10 en el Consell Europeu, on és també el principal partit.[6]

Amb 75 partits repartits en 40 països d'Europa, controla el govern de 14 estats de tot el continent i compta amb el segon grup més gran de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, amb 154 membres en el Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians.[7]

El Partit Popular Europeu inclou partits tan importants com la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, el Partit Popular d'Espanya, la Plataforma Cívica de Polònia, el Partit Nacional Liberal de Romania o Els Republicans de França, i compta amb membres en tots els estats membres de la Unió Europea.[8]

HistòriaModifica

Segons la pàgina web, el Partit Popular Europeu «és la família política del centredreta, les arrels del qual s'enfonsen en el profund de la història i la civilització del continent europeu i que ha estat pioner en el projecte europeu des de la seva creació».[9]

OrígensModifica

 
D'esquerra a dreta: Leo Tindemans, Piet Bukman i Jacques Santer; expresidents del Partit Popular Europeu.

El partit va ser formalment fundat a Luxemburg el 8 de juliol de 1976 pels partits alemanys Unió Demòcrata Cristiana i Unió Social Cristiana de Baviera, pels belgues Cristià Demòcrata i Flamenc i Centre Demòcrata Humanista, l'irlandès Fine Gael, l'italià Democràcia Cristiana (actualment dissolt), el luxemburguès Partit Popular Social Cristià i els holandesos Partit Popular Catòlic, Unió Cristiana Històrica i Partit Antirevolucionari, actualment integrats a la Crida Demòcrata Cristiana.[10]

No obstant això, moltes associacions polítiques de centredreta ja existien per a llavors i poden ser vistes com a predecessores del Partit Popular Europeu. L'exemple més clar són els Nous Equips Internacionals de 1947, transformat en 1965 a la Unió Europea de Demòcrates Cristians, que al seu torn descendeix del Secretariat Permanent dels partits d'inspiració social-cristiana, fundat en 1925 per l'italià Luigi Sturzo i el francès Georges Bidault.[11] També existia el Grup Demòcrata-Cristià en el Parlament Europeu, que fins a 1979 es triaven en els diferents parlaments dels Estats membre de la Comunitat Europea.[12]

Si bé, els inicis no van ser senzills, ja que els partits alemanys apostaven per l'obertura del Partit Popular Europeu a conservadors i liberals per a evitar que el Parlament Europeu fos controlat pels socialistes, però van trobar l'oposició de la majoria dels partits. Això va donar com a resultat la creació de la Unió Demòcrata Europea, amb partits d'Àustria, Portugal, el Regne Unit, Suècia o Grècia, a més dels alemanys del PPE, que van establir una doble militància europea.[10]

Primeres eleccions europeesModifica

En 1979 es van celebrar les primeres eleccions directes per a triar el Parlament Europeu, obtenint el Partit Popular Europeu 107 dels 410 escons en disputa, augmentant a 117 de 434 després de l'entrada de Grècia en la Comunitat Europea. Aquestes eleccions van ser guanyades per la confederació de partits socialistes que van aconseguir 113 escons.[13]

En el V Congrés, celebrat en 1984 a la ciutat italiana de Roma, el partit va adoptar un Programa d'acció per a les segones eleccions directes al Parlament Europeu, que es van celebrar aquell mateix any guanyant 110 escons dels 434 en disputa, 20 per sota dels aconseguits pels socialistes.[14] Un any més tard seria triat el neerlandès Piet Bukman com a líder del partit.[11]

En 1986 es va produir l'entrada d'Espanya i Portugal en la Comunitat Europea, la qual cosa va ampliar el Parlament Europeu fins als 518 escons, augmentant en 9 escons la seva presència en la cambra gràcies a l'entrada del portuguès Partit Socialdemòcrata i els espanyols Partit Demòcrata Popular, la Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc.[15][16]

 
Wilfried Martens, president del Partit Popular Europeu de 1990 fins a 2013.

En 1987, el Partit Popular Europeu va triar en el VII Congrés, celebrat a Luxemburg a Jacques Santer com a president, durant tres anys en el càrrec i sent substituït per Wilfried Martens en 1990 en el VIII Congrés a la ciutat irlandesa de Dublín.[11] Un any abans, el PPE aconseguia 121 escons de 518 en les eleccions de 1989, gairebé 60 menys que els socialistes.[17]

Unificació del centredreta europeuModifica

 
Sauli Niinistö, l'artífex de la integració de la Unió Democràtica en el Partit Popular Europeu.

La divisió del centredreta es va mantenir fins als anys 90, quan l'obertura ideològica del Partit Popular en cerca d'aconseguir majories que permetessin realitzar les seves idees, i després de l'entrada de nous països a la Unió Europea, va fer perdre força a la Unió Europea de Demòcrates Cristians que va acabar per ser absorbida pel PPE en 1999.[9] Ja en 2002 el polític finès Sauli Niinistö va impulsar la fusió de la Unió Demòcrata, de la qual era president, i el Partit Popular Europeu, amb Wilfried Martens al capdavant, que es va fer realitat l'octubre de 2002, en el XV Congrés del PPE a la ciutat portuguesa d'Estoril.[18] Com a reconeixement als seus esforços, Niinistö va ser nomenat president honorari del Partit Popular Europeu aquell mateix any.[19]

Abans d'aquesta unió formal, l'1 de maig de 1992 els grups del PPE i de la UDE es van fusionar formant el Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Europeus, que després del resultat de les eleccions de 1994, on el Partit Popular va obtenir 157 escons dels 567 en disputa i els Demòcrates 26 diputats,[20] va aconseguir guanyar les eleccions de 1999 aconseguint 233 escons dels 626 del Parlament Europeu, enfront dels 180 del Grup del Partit Socialista Europeu.[21]

Durant aquests anys, la família popular va anar ampliant-se amb entrades com les del Partit Popular espanyol i del Partit Popular austríac en 1991, els partits conservadors escandinaus, així com el Partit Popular del Tirol del Sud en 1993, el Reagrupament Democràtic xipriota i el Partit Popular Democristià suís en 1994, els partits dels països de l'est candidats a entrar en la Comunitat en 1996, o el partit italià Forza Itàlia en 1999.[8][11]

En aquest període també es va crear el Comitè de les Regions (1994), on el Partit Popular Europeu va arrencar amb 85 membres i la presidència a càrrec del francès Jacques Blanc, i diferents associacions vinculades al Partit Popular Europeu com la Unió Europea de Persones Majors en 1995 o la primera xarxa PIMES Europa en 1996, dissolta en 2012.[22]

Divisió pel federalisme europeuModifica

 
José María Aznar al Congrés del PPE d'Estoril el 2002.

Després de l'arribada del segle XXI el Partit Popular Europeu aposta per la construcció federal de la Unió Europea amb la Convenció sobre el futur d'Europa per a la redacció de la Constitució Europea. Si bé, el XV Congrés de la ciutat portuguesa d'Estoril s'aprova el document «Una Constitució per a una Europa forta» on no s'aposta per un model determinat després de desavinences entre els conservadors alemanys i els espanyols, francesos, italians i anglesos.[23]

En les eleccions europees de 2004, el PPE va aconseguir 268 diputats, els seus millors resultats històrics, i aconseguint una diferència de més de 60 escons amb el Partit Socialista Europeu. Abans d'aquestes eleccions, van entrar nous partits com la italiana Cristians Democràtics Units, la francesa Agrupació per la República o els eslovacs Unió Demòcrata i Cristiana Eslovaca-Partit Democràtic i Moviment Democràtic Cristià, aquests com a observadors.[24]

En 2006 va començar una nova divisió en el Partit Popular Europeu, aquesta vegada per la dreta, ja que el Partit Conservador britànic i el Partit Democràtic Cívic de Txèquia van fundar el Moviment per a la Reforma Europea, una entitat de partits euroescèptics al marge del Parlament Europeu que,[25] després de les eleccions del 2009 va formar el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus i posteriorment el partit europeu Aliança dels Conservadors i Reformistes Europeus.[26] Malgrat aquesta divisió, el Partit Popular Europeu no va sofrir excessivament i va aconseguir formar un grup polític en el Parlament Europeu de 265 escons, enfront dels 184 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i els 55 diputats del nou grup euroescèptic.[27]

Després de la sortida dels partits més euroescèptics, en el Congrés de 2012 a la ciutat romanesa de Bucarest, el PPE va aprovar un manifest on, entre les prioritats polítiques del partit, s'incloïen una «Unió política europea», la «realització del mercat únic europeu», l'«elecció directa del president de la Comissió Europea» i l'«enfortiment dels partits polítics europeus».[28][29]

El 8 d'octubre de 2013, Wilfried Martens va deixar el càrrec de president del Partit Popular Europeu per motius de salut, afligit d'un càncer de pàncrees, morint l'endemà passat.[30] En substitució va ser nomenat el francès Joseph Daul, membre de Els Republicans, i sent confirmat per l'Assemblea Política del PPE el 12 de novembre amb el suport de 112 dels 124 representants dels partits integrants.[31]

 
Jean-Claude Juncker al Congrés del Partit Popular Europeu en 2014.

Amb les bases acordades a Bucarest, el Partit Popular Europeu va afrontar les eleccions de 2014 amb el luxemburguès Jean-Claude Juncker com a candidat a la presidència de la Comissió Europea i aconseguint 212 diputats i un grup parlamentari de 221 escons, enfront dels 184 del Partit Socialista Europeu i els 191 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates.[32][33] Després de les eleccions, populars, socialistes i liberals van arribar a un acord amb el qual Juncker va aconseguir ser elegit com a president de la Comissió i el PPE va aconseguir una gran quota de poder amb la presidència del Parlament Europeu els dos últims anys i mig de legislatura, així com altres 6 membres de la taula, i 13 comissaris de la Comissió Juncker, aquests després d'acord del Consell Europeu.[34][35][36][37]

Crisi del Fidesz de Viktor OrbánModifica

 
Viktor Orban a una cimera del PPE el desembre de 2012.

La disputa sobre la deriva autoritària del líder hongarès de Fidesz, Viktor Orbán, va produir una fractura en el Partit Popular Europeu en vespres de les eleccions al Parlament Europeu de 2019.[38] D'una banda, el PPE s'ha mostrat poc inclinat durant anys a abordar les crítiques contra l'incompliment de les regles de l'Estat de Dret del Fidesz, expressades per part del Parlament Europeu,[39] i per l'altre costat el president de la Comissió Europea en aquell moment, Jean-Claude Juncker, un prominent membre del PPE, va afirmar "que el seu lloc [el del Fidesz] no es troba en el si del Grup del Partit Popular Europeu".[40] Les campanyes d'Orbán contra el multimilionari George Soros i Jean-Claude Juncker van produir àmplies ressonàncies a Europa qüestionant l'esforç del Partit Popular Europeu per a promocionar al seu candidat Manfred Weber com a pròxim president de la Comissió a la tardor 2019.[41][42]

Després d'anys de posposar una discussió interna sobre la deriva autoritària de Fidesz, el PPE es va veure obligat a enfrontar-se al problema a dos mesos de les eleccions europees, ja que 13 partits membres van sol·licitar l'exclusió de Fidesz a causa dels seus atacs contra Jean-Claude Juncker. Així 190 dels 193 delegats van decidir el 20 de març de 2019 aplicar-li una suspensió parcial al Fidesz. Això li va privar "fins a un altre avís" de vot i assistència a les reunions del Partit Popular Europeu, però continuà sent membre del PPE i es quedà en el Grup del Partit Popular Europeu del Parlament Europeu, no complint la seva amenaça d'abandonar el PPE en cas de sanció.[43]

El darrer capítol de la disputa es va donar a inicis de 2021, quan el Grup del Partit Popular Europeu va començar una reforma reglamentària interna que permetia suspendre o excloure a les delegacions nacionals que no respectessin els valors del grup, un canvi enfocat a poder expulsar al Fidesz, que va ser aprovada el 3 de març de 2021 i que va suposar la sortida voluntària del partit de Viktor Orbán abans de la seva expulsió,[44] malgrat que el partit hongarès va oferir una cooperació des de fora del mateix partit.[45] Això va accelerar també la sortida del Fidesz del Partit Popular Europeu, que mantenia la seva suspensió, i que es va formalitzar el 18 de març del mateix any.[46]

Líders històricsModifica

Des de la seva fundació, el Partit Popular Europeu ha tingut cinc presidents i cinc secretaris generals:

Prioritats polítiquesModifica

El Partit Popular Europeu marca les seves línies polítiques en els Congressos de la formació. Durant el XX Congrés celebrat en 2012 a Bucarest, el partit va actualitzar el seu programa base, després de vint anys de la redacció de l'anterior en el Congrés d'Atenes de 1992,[47] i va aprovar un manifest polític en el qual es van sintetitzar els seus principals valors i prioritats polítiques.[48] A més, com a part de la campanya cap a les eleccions europees de 2019, a la ciutat irlandesa de Zagreb, el partit va aprovar l'últim manifest electoral.[49]

ManifestModifica

 
Imatge del XX Congrés del Partit Popular Europeu celebrat en 2012 a Bucarest.

Entre els principals valors del Partit Popular Europeu, el manifest destaca:[47]

  • La llibertat com a dret humà fonamental, unida a la responsabilitat.
  • El respecte a les tradicions i a l'associacionisme.
  • La solidaritat per a ajudar els més necessitats, els qui al seu torn han d'esforçar-se a millorar la seva situació dins de les seves capacitats.
  • L'assegurament d'unes finances públiques consolidades.
  • La preservació del medi ambient.
  • La subsidiarietat.
  • La democràcia pluralista i l'economia social de mercat.

Programa baseModifica

En les prioritats del programa base del Partit Popular Europeu s'esmenten:[28][48]

Manifest electoralModifica

 
Imatge del Congrés del Partit Popular Europeu celebrat en 2019 a Zagreb.

Finalment, del manifest electoral del partit per a les eleccions al Parlament Europeu de 2019, es destaca:[49]

GovernançaModifica

El PPE opera com una associació internacional sense ànim de lucre segons la llei belga. Els estatuts del Partit Popular Europeu (Statuts du Parti Populaire Européen) es van adoptar originàriament el 29 d'abril de 1976.

L'organització interna del Partit Popular Europeu es compon de tres estaments estatutaris, la Presidència, l'Assemblea Política i els Congressos, i de tres no reglamentats, que són les Cimeres, les Reunions ministerials i els Grups de Treball.

PresidènciaModifica

 
Donald Tusk, president de Partit Popular Europeu.
 
Antonio López-Istúriz, secretari general del Partit Popular Europeu.

La Presidència és l'òrgan executiu del partit. Decideix sobre les orientacions polítiques generals del PPE i presideix la seva Assemblea Política. La Presidència està composta pel president, deu vicepresidents, els presidents honoraris, el secretari general i el tresorer. El president del Grup del Partit Popular Europeu en el Parlament Europeu, els presidents de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell Europeu, i l'Alt Representant (si són membres d'un partit del PPE) són tots vicepresidents ex officio.

Des de novembre de 2019, la presidència del Partit Popular Europeu (ordenada segons els vots rebuts al Congrés del PPE celebrat a Zagreb) és la següent:[4][50]

Assemblea políticaModifica

 
Assemblea política de febrer de 2020 del Partit Popular Europeu.

L'Assemblea Política defineix les posicions polítiques del Partit Popular Europeu entre els Congressos i decideix sobre les sol·licituds d'adhesió, les directrius polítiques i el pressupost. L'espai es reuneix almenys tres vegades a l'any.[51]

Formen part de l'Assemblea Política:

  • Els membres de la presidència del partit, inclosos els vicepresidents ex officio.
  • Els membres de la presidència del Grup del Partit Popular Europeu.
  • Els presidents dels partits membre i associats, així com de les associacions membre (o representant en el seu nom).
  • Els presidents de les delegacions nacionals del Grup Polític en el Parlament Europeu.
  • Els presidents dels grups del PPE en el Comitè de les Regions i en altres assemblees parlamentàries.

CongrésModifica

 
Congrés de 2019 del Partit Popular Europeu a Zagreb.

El Congrés és l'òrgan de decisió més alt del Partit Popular Europeu. Es compon de delegats dels partits membres, associacions del PPE, diputats del Grup del Partit Popular Europeu, la Presidència del PPE, caps de partit i de govern nacionals i Comissaris europeus que pertanyen a un partit membre, amb el nombre de delegats ponderats d'acord amb la participació del partits dins del grup parlamentari, i delegats individuals elegits pels partits membres d'acord amb les normes dels partits membres.[52]

D'acord amb els estatuts del Partit Popular Europeu, el Congrés ha de reunir-se una vegada cada tres anys, però també es reuneix normalment durant els anys d'eleccions al Parlament Europeu (cada cinc anys), i també s'han convocat Congressos extraordinaris. El Congrés elegeix la Presidència del PPE cada tres anys, decideix sobre els principals documents polítics i programes electorals, i proporciona una plataforma per als caps de govern i líders dels partits.[53]

CimeresModifica

 
Cimera celebrada a Brussel·les el 12 de desembre de 2019.

Des de 1980, de manera prèvia a les reunions del Consell Europeu, els membres de més alt rang d'un govern pertanyent a un partit del Partit Popular Europeu (inclosos viceprimer ministres en governs de coalició) i el líder del major partit a la oposició pertanyent al PPE, es reuneixen a fi d'examinar l'ordre del dia i coordinar les posicions en els diferents temes a tractar.

A més, assisteixen a les reunions la presidència del partit, els càrrecs més rellevants del Partit Popular Europeu en les institucions, com són el president de la Comissió Europea o del Consell Europeu, i líders de partits membre de països no comunitaris.[54]

Reunions ministerialsModifica

Des de 2007, el Partit Popular Europeu organitza de manera regular, reunions ministerials abans de les reunions del Consell de la Unió Europea. Aquestes reunions tenen els mateixos objectius del cim: l'anàlisi de l'ordre del dia i la coordinació de posicions a tractar.[55]

Aquestes reunions, a les quals acudeix un representant de cada país membre en la branca a debatre, generalment un ministre o un secretari d'Estat, així com membres especialitzats del Grup del Partit Popular Europeu, es divideixen en 10 àrees de treball configurades de la següent manera:

Grups de TreballModifica

Els grups de treball, si bé no estan en els estatuts del partit, són la columna vertebral de la labor política de Partit Popular Europeu. En ells, els representants dels partits membre poden desenvolupar les posicions estratègiques comunes sobre determinats aspectes polítics i presentar recomanacions per a aprovar en l'Assemblea Política.

Aquests grups també tenen mandats específics de treball per a la preparació de cimeres i congressos del PPE, i són els responsables de l'organització de conferències, taules rodones o altres esdeveniments que siguin interessants per a l'organització.[51]

Institucions europeesModifica

El Partit Popular Europeu ostenta la presidència d'una de les principals institucions europees: la Comissió Europea, liderada per Ursula von der Leyen, de l'Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya.

Consell EuropeuModifica

El Partit Popular Europeu té deu caps d'Estat o de Govern, dels 27 que assisteixen a les cimeres del Consell Europeu, a més de la presidenta de la Comissió Europea, sense dret a vot.

Estat Representant Càrrec Partit polític Data d'entrada
  Alemanya Angela Merkel Canceller Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya 22 de novembre de 2005  
  Àustria Sebastian Kurz Canceller Partit Popular d'Àustria 7 de gener de 2020  
  Bulgària Boiko Boríssov Primer ministre Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària 7 de novembre de 2014  
  Croàcia Andrej Plenković Primer ministre Unió Democràtica Croata 19 d'octubre de 2016  
  Eslovènia Janez Janša Primer ministre Partit Democràtic Eslovè 13 de març de 2020  
  Grècia Kiriakos Mitsotakis Primer ministre Nova Democràcia 8 de juliol de 2019  
  Letònia Arturs Krišjānis Kariņš Primer ministre Unitat 23 de gener de 2019  
  Lituània Ingrida Šimonytė Primera ministra Unió Patriòtica - Democristians Lituans 25 de novembre de 2020  
  Romania Klaus Iohannis President Partit Nacional Liberal 21 de desembre de 2014  
  Xipre Nicos Anastasiades President Reagrupament Democràtic 28 de febrer de 2013  

Comissió EuropeaModifica

Després de la victòria del Partit Popular Europeu a les eleccions al Parlament Europeu de 2019, l'alemanya Ursula von der Leyen va ser nominada pel partit com a presidenta de la Comissió. Va ser recolzada pel Consell Europeu i triada per majoria absoluta en el Parlament Europeu. L'1 de desembre de 2019 la Comissió von der Leyen va assumir oficialment el càrrec. Inclou a 10 titulars del PPE de 27 comissaris europeus.

Estat Comissionat Càrrec Partit polític
  Alemanya Ursula von der Leyen Presidenta de la Comissió Europea Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya  
  Letònia Valdis Dombrovskis Vicepresident executiu

Una economia que funcioni en pro de les persones

Unitat  
  Croàcia Dubravka Šuica Vicepresidenta

Democràcia i demografia

Unió Democràtica Croata  
  Grècia Margaritis Schinas Vicepresident

Protecció de l'estil de vida europeu

Nova Democràcia  
  Àustria Johannes Hahn Pressupost i administració Partit Popular d'Àustria  
  Irlanda Mairead McGuinness Estabilitat financera, serveis financers i la unió de mercats de capital Nova Democràcia  
  Bulgària Mariya Gabriel Innovació, recerca, cultura, educació i joventut Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària  
  Xipre Stella Kyriakides Seguretat sanitària i alimentària Reagrupament Democràtic  
  Romania Adina-Ioana Vălean Transports Partit Nacional Liberal  
  Hongria Olivér Várhelyi Veïnatge i ampliació Independent

(forma part a títol individual del PPE)

 

Parlament EuropeuModifica

El PPE té el grup més gran del Parlament Europeu: el Grup del Partit Popular Europeu. Actualment té 182 diputats al Parlament Europeu, entre ells els 174 eurodiputats dels partits membres, així com de partits no membres com l'eslovè Gent Comú, la Unió Cristiana o 50PLUS dels Països Baixos o la independent lituana Aušra Maldeikienė.[56] Tots els eurodiputats triats en llistes de partits membre del Partit Popular Europeu estan obligats a unir-se al grup del Parlament Europeu.[53]

El Grup al Parlament Europeu està presidit pel diputat alemany Manfred Weber, té cinc de les catorze vicepresidències del Parlament, tres dels cinc qüestors i 8 de les comissions parlamentàries, entre elles la d'assumptes exteriors, la de desenvolupament i la de control pressupostari.[57]

Comitè Europeu de les RegionsModifica

El Partit Popular Europeu també té grup polític a l'Assemblea Parlamentària del Comitè de les Regions, sent el major grup de la cambra, que inclouen presidents de governs regionals, alcaldes i membres de consells municipals dels 27 estats membre.[58] El Grup PPE té com a portaveu al polac Olgierd Geblewicz, president de Pomerània, i controla també la presidència del comitè amb el grec Apostolos Tzitzikostas.[9][59]

Més enllà de la Unió EuropeaModifica

El Partit Popular Europeu té nombroses presidències més enllà de la Unió Europea, especialment amb els seus partits membres associats, col·laboradors i observadors, i presència en altres cambres com el Consell d'Europa, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa o l'Assemblea Parlamentària de l'OTAN.

Països de fora de la Unió EuropeaModifica

El Partit Popular Europeu té membres associats, col·laboradors i observadors a 16 països de fora de la Unió Europea, tots del continent europeu o de l'àmbit d'influència mediterrani. En 4 d'aquests països tenen el control del Govern, a més de la presidència de Sèrbia.

Estat Representant Càrrec Partit polític Data d'entrada
  Noruega Erna Solberg Primera Ministre Partit Conservador de Noruega 16 d'octubre de 2013  
  Sèrbia Aleksandar Vučić President Partit Progressista Serbi 31 de maig de 2017  
  Sèrbia Ana Brnabić Primer Ministre Partit Progressista Serbi 29 de juny de 2017  
  Bòsnia i Hercegovina Šefik Džaferović Presidente croata Partit d'Acció Democràtica 20 de novembre de 2018  
  Moldàvia Maia Sandu Presidenta Partit d'Acció i Solidaritat 24 de desembre de 2020  

Consell d'EuropaModifica

El Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa defensa la llibertat d'expressió i d'informació, així com la lliure circulació d'idees i la tolerància religiosa. Promou el principi de subsidiarietat i autonomia local, així com la defensa de les minories nacionals, socials i d'un altre tipus.[60] El Grup PPE/DC, amb 159 membres, està dirigit per Stella Kyriakides, de Reagrupament Democràtic de Xipre.[61][62]

El grup PPE/DC al Consell d'Europa també inclou membres de partits que no estan relacionats amb el mateix PPE, inclosos membres de la Unió Patriòtica (Liechtenstein), el Partit dels Ciutadans Progressistes (Liechtenstein), i la Unió Nacional i Democràtica (Mònaco).[63]

Organització per a la Seguretat i la Cooperació a EuropaModifica

El Grup del Partit Popular Europeu a l'Assemblea Parlamentària de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) és el grup polític més actiu d'aquest organisme. El Grup es reuneix regularment i promou les posicions del PPE. Els membres del Grup del PPE també participen en les missions de supervisió electoral de l'OSCE, està presidit per Walburga Habsburg Douglas (Suècia) i té com a vicepresidents a Consiglio Di Nino (Canadà), Vilija Aleknaitė Abramikiene (Lituània), Laura Allegrini (Itàlia) i George Tsereteli (Geòrgia).[61]

El Grup també inclou membres de partits no relacionats amb el Partit Popular Europeu, que comparteixen objectius. Entre ells hi ha membres de la Unió Patriòtica (Liechtenstein), la Unió pel Principat (Mònaco), el Partit Conservador del Regne Unit, el Partit Conservador del Canadà i el Partit Republicà dels Estats Units.[64]

Organització del Tractat de l'Atlàntic NordModifica

El PPE també és present i actiu a l'Assemblea Parlamentària de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), i forma el Grup del Partit Popular Europeu i Membres Associats en aquest. Està dirigit pel polític alemany de la CDU Karl Lamers, que també és l'actual president de l'Assemblea. El Grup també incloïa membres del Partit Conservador del Canadà i el Partit Republicà dels Estats Units, però ara són membres del Grup Conservador.[61][65]

Relacions amb els Estats UnitsModifica

El Partit Popular Europeu té estretes relacions amb l'Institut Republicà Internacional (IRI), una organització finançada pel govern dels Estats Units especialment per promoure la democràcia i la democratització. El PPE i l'IRI cooperen en el marc de la Iniciativa d'Associació Europea.[61][66][67]

El difunt president del PPE, Wilfried Martens, va donar suport al senador John McCain, el candidat republicà a president, en les eleccions presidencials de 2008.[68] McCain també va ser president de l'IRI. En 2011 Martens i McCain van fer declaracions de premsa conjuntes expressant la seva preocupació per l'estat de la democràcia a Ucraïna.[69]

Associacions globalsModifica

El Partit Popular Europeu és també membre d'altres associacions internacionals de centredreta, com són la Unió Internacional Demòcrata (IDU) i la Internacional Demòcrata de Centre (IDC-CDI), on són l'ala europea de l'entitat.[61][70][71]

FundacionsModifica

El Partit Popular Europeu, després de la revisió de la regulació de la Unió Europea sobre partits polítics, que va permetre la creació de fundacions vinculades als partits, té tres entitats finançades directament pel PPE.

Centre d'Estudis Europeus Wilfried MartensModifica

El Centre d'Estudis Europeus Wilfried Martens (que deu el seu nom al fundador del Partit Popular Europeu, el belga Wilfried Martens) neix en 2007 com a laboratori d'idees oficial del PPE, agrupant actualment més de 50 fundacions i centres d'estudi, entre elles la Fundació Hanns Seidel i la Fundació Konrad Adenauer d'Alemanya, la Fundació Concordia i Llibertat i la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials d'Espanya, l'Institut per la Democràcia Konstantinos Karamanlis de Grècia, la Fundació Jarl Hjalmarson de Suècia o l'Acadèmia política del Partit Popular d'Àustria, entre d'altres.[72]

Aquest centre té com a objectius «fer avançar el pensament de centredreta, la qual cosa contribueix a la formulació de polítiques nacionals i comunitàries, que serveixen com a marc per a les fundacions i acadèmies polítiques nacionals i estimular el debat públic sobre la Unió Europea». Les seves activitats es divideixen en diversos grups temàtics: «estructures de partit i institucions de la UE», «polítiques econòmiques i socials», «política exterior», «medi ambient i energia», «valors i religió» i «polítics i l'opinió pública europea».

El centre participa de l'elaboració dels documents electorals del Partit Popular Europeu, crea campanyes i accions com el «tellbarroso.eu» («Digues-li a Barroso»), fent costat a José Manuel Barroso per a la presidència de la Comissió en les eleccions de 2009, organitza seminaris i formacions polítiques sobre la Unió Europea, i produeix estudis de recerca i publicacions diverses vegades a l'any.[73]

Institut Robert SchumanModifica

L'Institut Robert Schuman (abreujat d'Unió de l'Institut Robert Schuman per al Desenvolupament de la Democràcia a Europa central i oriental), liderat per l'eurodiputada Doris Pack, és la institució per a la formació del Partit Popular Europeu, amb seu a Budapest, Hongria. Va ser fundada en 1995 i la seva activitat principal comprèn la formació política i ciutadana, especialment als països de l'est i del sud-est europeu.[74]

Fundació Robert SchumanModifica

La Fundació Robert Schuman (abreujat de Fundació Robert Schuman per a la cooperació entre els demòcrates cristians a Europa) és un grup de reflexió del Partit Popular Europeu que actua en favor de la construcció europea, sempre basada en els principis de Robert Schuman, un dels «Pares de la Unió Europea».[75] També ha creat un sistema de pràctiques en el Parlament Europeu per a joves del centre i est d'Europa, així com d'Amèrica Llatina o Rússia.[76]

MembresModifica

Els estatuts del Partit Popular Europeu defineix que el nombre de membres és il·limitat, però no pot ser inferior a dos, i els agrupa en quatre categories amb dret a vot (partit membre ordinari, associació membre i membre individual) i tres sense dret a vot (partit membre associat, partit membre col·laborador i partit membre observador).[53]

Membres ordinarisModifica

Segons els estatuts del Partit Popular Europeu, es pot concedir la figura de membre ordinari a qualsevol partit demòcrata cristià o d'ideologia similar, amb seu a la Unió Europea i que subscrigui el programa polític i el codi de conducta del PPE.[53]

Actualment, els membres ordinaris són els següents:[8]

Estat Nom (català) Nom (llengua del país) abr. Eurodiputats
  Alemanya Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya Christlich Demokratische Union Deutschlands CDU
23 / 96
Unió Social Cristiana de Baviera Christlich-Soziale Union in Bayern CSU
6 / 96
  Àustria Partit Popular d'Àustria Österreichische Volkspartei ÖVP
7 / 19
  Bèlgica Centre Demòcrata Humanista Centre Démocrate Humaniste cdH
1 / 21
Cristià Democràtic i Flamenc Christen-Democratisch en Vlaams CD&V
2 / 21
Partit Social Cristià Christlich-Soziale Partei CSP
1 / 21
  Bulgària Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària Граждани за европейско развитие на България
Gràjdani za Evropeisko Razvítie na Balgària
GERB
6 / 17
Demòcrates per una Bulgària Forta Демократи за силна България
Demokrati za Silna Bălgarija
DSB
0 / 17
Moviment Bulgària pels Ciutadans Движение „България на гражданите“
Dvizhenie „Bulgariya na grazhdanite“
BCM
0 / 17
Unió de Forces Democràtiques Съюз на демократичните сили
Săjuz na Demokratičnite Sili
UDF
1 / 17
  Croàcia Unió Democràtica Croata Hrvatska Demokratska Zajednica HDZ
4 / 12
  Dinamarca Partit Popular Conservador Det Konservative Folkeparti DKF
1 / 14
Demòcrata Cristians KristenDemokraterne K
0 / 14
  Eslovàquia Junts - Democràcia Cívica SPOLU - Občianska Demokracia SPOLU
2 / 14
Most-Híd Most-Híd Most-Híd
0 / 14
Moviment Democràtic Cristià Kresťanskodemokratické Hnutie KDH
2 / 14
Partit de la Coalició Hongaresa Magyar Koalíció Pártja
Strana Maďarskej Koalície
MKP-SMK
0 / 14
  Eslovènia Nova Eslovènia Nova Slovenija NSi
1 / 8
Partit Democràtic Eslovè Slovenska Demokratska Stranka SDS
3 / 8
Partit Popular Eslovè Slovenska Ljudska Stranka SLS
  Espanya Partit Popular Partido Popular PP
13 / 59
  Estònia Unió Pro Pàtria i Res Pública Erakond Isamaa ja Res Publica Liit IRL
1 / 7
  Finlàndia Demòcrata-Cristians Suomen Kristillisdemokraatit SK
3 / 14
Partit de la Coalició Nacional Kansallinen Kokoomus KOK
0 / 14
  França Els Republicans Les Républicains LR
8 / 79
  Grècia Nova Democràcia Νέα Δημοκρατία
Néa Dimokratía
ND
8 / 21
  Hongria Partit Popular Democristià Kereszténydemokrata Néppárt KDNP
1 / 21
  Irlanda Fine Gael Fine Gael FG
5 / 13
  Itàlia Alternativa Popular Alternativa Popolare AP
0 / 76
Força Itàlia Forza Italia FI
7 / 76
Partit Autonomista Trentino Tirolès Partito Autonomista Trentino Tirolese PATT
0 / 76
Partit Popular del Tirol del Sud Südtiroler Volkspartei UDC
1 / 76
Populars per Itàlia Popolari per l'Italia PpI
0 / 76
Unió dels Demòcrates Cristians i de Centre Unione dei Democratici Cristiani e Democratici di Centro UDC
0 / 76
  Letònia Unitat Vienotība V
2 / 8
  Lituània Unió Patriòtica - Democristians Lituans Tėvynės Sąjunga - Lietuvos Krikščionys Demokratai TS-LKD
3 / 11
  Luxemburg Partit Popular Social Cristià Chrëschtlech Sozial Vollekspartei CSV
2 / 6
  Malta Partit Nacionalista Partit Nazzjonalista PN
2 / 6
  Països Baixos Crida Demòcrata Cristiana Christen Democratisch Appèl CDA
4 / 21
  Polònia Partit Popular Polonès Polskie Stronnictwo Ludowe PSL
3 / 52
Plataforma Cívica Platforma Obywatelska PO
14 / 52
  Portugal Partido Socialdemòcrata Partido Social Democrata PSD
6 / 21
Centre Democràtic Social / Partit Popular Centro Democrático Social / Partido Popular CDS/PP
1 / 21
  Romania Partit Nacional Liberal Partidul Naţional Liberal PNL
10 / 33
Partit del Moviment Popular Partidul Mișcarea Populară PMP
2 / 33
Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania Uniunea Democrată a Maghiarilor din România
Romániai Magyar Demokrata Szövetség
RMDSZ/UDMR
2 / 33
  Suècia Partit Moderat Moderaterna M
4 / 21
Demòcrata-Cristians Kristdemokraterna KD
2 / 21
  Txèquia TOP 09 TOP 09 TOP 09
2 / 21
Unió Democristiana–Partit Popular Txecoslovac Křesťanská a Demokratická Unie-Československá Strana Lidová KDU-ČSL
2 / 21
  Xipre Reagrupament Democràtic Δημοκρατικός Συναγερμός
Dimokratikós Sinayermós
DISY
2 / 6

Membres associats, col·laboradors i observadorsModifica

La figura de membre associat es pot atorgar a qualsevol partit demòcrata cristià o d'ideologia similar, d'estats en procés d'entrada a la Unió Europea o d'estats pertanyents a l'Associació Europea de Lliure Comerç i que subscrigui el programa polític i el codi de conducta del PPE. Aquests partits no poden participar de les decisions del PPE ni dels seus òrgans interns. Si l'Estat del partit es converteix en membre de la UE, el partit passa automàticament a ser membre ordinari.

L'estatus de col·laborador es concedeix a qualsevol partit polític fora de la Unió Europea, representat en una organització internacional com el Consell d'Europa, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i la Unió per la Mediterrània. La pertinença a la Internacional Demòcrata de Centre o a la Unió Demòcrata Internacional és un criteri positiu per la seva entrada.

Per últim, la figura del partit observador es pot concedir a partits propers ideològicament al PPE d'estats membre de la Unió Europea, estats que hagin sol·licitat l'adhesió a la Unió, així com dels estats europeus que són membres del Consell d'Europa.[53]

Actualment formen part d'aquestes figures de membres, els següents partits:[8]

Estat Nom (català) Nom (llengua del país) abr. Estat
  Albània Partit Democràtic d'Albània Partia Demokratike e Shqipërisë PDSH Associat
  Armènia Partit Republicà d'Armènia Հայաստանի Հանրապետական Կուսակցութուն
Hayastani Hanrapetakan Kusaktsutyun
HHK Observador
Patrimoni Ժառանգություն
Zharangutyun
Observador
  Bielorússia Democràcia Cristiana Bielorussa Беларуская хрысьціянская дэмакратыя BCD Observador
Moviment per la Llibertat MFF Observador
Partit Cívic Unit de Bielorússia Аб'яднаная грамадзянская партыя Беларусі UCP Observador
  Bòsnia i Hercegovina Partit d'Acció Democràtica Stranka Demokratske Akcije SDA Observador
Partit del Progrés Democràtic Партија демократског прогреса
Partija Demokratskog Progresa
PDP Observador
Unió Democràtica Croata de Bòsnia i Hercegovina Hrvatska Demokratska Zajednica Bosne i Hercegovine HDZ Observador
Unió Democràtica Croata 1990 Hrvatska Demokratska Zajednica 1990 HDZ1990 Observador
  Geòrgia Geòrgia Europea ევროპული საქართველო
Evropuli Sakartvelo
ES Observador
Moviment Nacional Unit ერთიანი ნაციონალური მოძრაობა
Ertiani Nazionaluri Modsraoba
ENM Observador
  Kosovo Lliga Democràtica de Kosovo Lidhja Demokratike e Kosovës LDK Observador
  Líban Forces Libaneses القوات اللبنانية
Al-Quwat Al-Lubnāniyya
Forces libanaises
Col·laborador
Falanges Libaneses حزب الكتائب اللبنانية
Ḥizb al-Katāʾib al-Lubnāniyya
Phalanges libanaises
Col·laborador
  Macedònia del Nord Organització Revolucionària Interior Macedònia - Moviment Nacional Búlgar Внатрешна македонска револуционерна организација - Демократска партија за македонско национално единство
Vnatrešna Makedonska Revolucionerna Organizacija - Demokratska Partija za Makedonsko Nacionalno Edinstvo
VMRO-DPMNE Associat
  Moldàvia Partit d'Acció i Solidaritat Partidul Acțiune Solidi Solidaritate PAS Observador
Partit Liberal Democràtic de Moldàvia Partidul Liberal Democrat din Moldova PLDM Observador
Partit Polític "Plataforma de la Dignitat i la Veritat" Partidul Politic „Platforma Demnitate și Adevăr” PPPDA Observador
  Montenegro Partit Bosnià Бошњачка странка
Bošnjačka stranka
BS Associat
  Marroc Concentració Nacional dels Independents التجمع الوطني للاحرار
ⴰⴳⵔⴰⵡ ⴰⵏⴰⵎⵓⵔ ⵉ ⵢⵏⵙⵉⵎⴰⵏⵏ
Rassemblement National des Indépendants
RNI Col·laborador
Partit de l'Istiqlal حزب الإستقلال
ⴰⴽⴰⴱⴰⵔ ⵏ ⵍⵉⵙⵜⵉⵇⵍⴰⵍ
Parti de l'indépendance
Istiqlal Col·laborador
  Noruega Partit Conservador de Noruega Høyre H Associat
Partit Democristià Kristelig Folkeparti KrF Observador
  San Marino Partit Democristià Sanmarinès Partito Democratico Cristiano Sammarinese PDCS Observador
  Sèrbia Aliança d'Hongaresos de Voivodina Vajdasági Magyar Szövetség
Савез војвођанских Мађара
Savez vojvođanskih Mađara
CBM Associat
Partit Progressista Serbi Српска напредна странка
Srpska napredna stranka
SNS Associat
  Suïssa Partit Popular Democristià de Suïssa Christlich Demokratische Volkspartei
Parti Démocrate-Chrétien Suisse
Partito Popolare Democratico Svizzero
Partida Cristiandemocratica Svizra
CVP/PDC/PPD Associat
  Ucraïna Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma Український демократичний альянс за реформи Віталія Кличка
Ukraiinski demokratitxni alians za reformi Vitàlia Klitxà
UDAR/УДАР Observador
Unió Panucraïnesa "Pàtria" Всеукраїнське об'єднання "Батьківщина"
Vseukrayins'ke obyednannia "Bat'kivshchyna"
Observador
Unió Samopomich Об'єднання «Самопоміч»
Ob'yednannya «Samopomich»
Observador
Solidaritat Europea Європейська Солідарність
Jevropejśka Solidarnist
ES Observador

AssociacionsModifica

Les associacions membre del Partit Popular Europeu són organitzacions específiques que s'enfoquen en assumptes puntuals i que moltes vegades organitzen, per si mateixes, seminaris, conferències i altres esdeveniments. Segons el Reglament Intern del partit, les associacions membre «hauran de deixar clarament palesa en la seva denominació el seu vincle amb el PPE» i «permetre l'ingrés de les associacions nacionals corresponents dels Partits Membres ordinaris i associats».[53]

Actualment, aquesta condició s'ha concedit a les següents associacions:[77]

Dones del Partit Popular EuropeuModifica

 
Doris Pack al congrés del Partit Popular Europeu de 2012.

L'associació Dones del Partit Popular Europeu (EPP Women per les seves sigles en anglès) és reconeguda pel PPE com la seva organització oficial de dones. Liderada per l'eurodiputada Doris Pack, i amb més de 50 organitzacions membre de tota Europa, es dedica a la promoció de la participació política de les dones i d'assumptes relacionats amb les dones.[78]

Estudiants Demòcrates EuropeusModifica

 
Estudiants Demòcrates Europeus en el XXI Congrés del Partit Popular Europeu a Bucarest.

L'associació Estudiants Demòcrates Europeus (EDS per les seves sigles en anglès), és l'organització estudiantil del partit. Des de la seva fundació en 1958, l'associació reuneix joves estudiants i líders polítics per a promoure intercanvis polítics proeuropeus, valors generals com la llibertat, la democràcia i els drets humans, i treballar en pro de l'educació, com és el cas del Procés de Bolonya.[79]

L'entitat, liderada pel català Carlo Giacomo Angrisano,[80] no és una organització centralitzada, sinó una "organització d'organitzacions" amb una estructura de xarxa l'objectiu de la qual és harmonitzar l'acció de tots els seus membres per a donar als estudiants una veu més forta. L'entitat compta amb 40 organitzacions membre, representant a més de 500.000 d'estudiants en més de 30 països.[81]

Joventuts del Partit Popular EuropeuModifica

 
Les Joventuts del Partit Popular Europeu en el XXI Congrés del PPE a Bucarest.

Les Joventuts del Partit Popular Europeu (YEPP per les seves sigles en anglès) és l'organització oficial de joves del PPE i està liderada per la portuguesa Lídia Pereira.[82] L'entitat, fundada en 1997 s'organitza segons els seus propis estatuts, i tria als seus propis representants, tan interns com en els diferents estaments del PPE.[83]

Com la resta d'organitzacions del Partit Popular Europeu, els seus membres són organitzacions de joventut dels partits membre. Amb 59 organitzacions, el seu objectiu és donar als joves un mitjà per a influir en les seves societats amb idees democratacristianes i conservadores. Reuneix a entre un i dos milions de joves de més de 40 països d'Europa.[84]

Pimes EuropaModifica

 
Roda de premsa de Pimes Europa en el XXI Congrés del Partit Popular Europeu a Bucarest.

La xarxa Pimes Europa (SME Union per les seves sigles en anglès) té com a objectiu millorar la política europea perquè sigui més oberta als petits i mitjans empresaris. Aquesta entitat té una especial importància per al Partit Popular Europeu, ja que considera a les Pimes com una important font de treball, prosperitat i creixement.

Una de les principals prioritats de l'associació, dirigida per l'eurodiputat Ivan Stefanec, proposa reformar el marc legal de petites i mitjanes empreses a la Unió Europea, i promoure així els seus interessos a Europa perquè siguin veritable motor de l'economia del continent.[85]

Unió Europea de Persones MajorsModifica

La Unió Europea de Persones Majors (ESCU per les seves sigles en anglès), va ser fundada a Madrid l'any 1995 i està liderada per An Hermans del partit belga Cristià Demòcrata i Flamenc. És l'organització política més gran de persones majors, amb més de 30 organitzacions de 26 estats.[86]

La ESCU està dedicada a la lluita pel millorament dels drets dels majors i la seva incorporació en la societat. Els seus objectius són la promoció del rol dels majors en una societat europea que avança en edat, la lluita contra la discriminació dels ancians, el sistema de pensions europeu, relacions intergeneracionals i la participació.[87]

Unió Europea de Treballadors Demòcrata CristiansModifica

La Unió Europea de Treballadors Demòcrata Cristians (EUCDW per les seves sigles en anglès) és l'organització de treballadors del Partit Popular Europeu, que agrupa 18 organitzacions de diversos països europeus,[88] i està liderada per l'eurodiputat alemany Elmar Brok.

La EUCDW busca la unificació política d'una Europa democràtica, promoure el desenvolupament del PPE sobre les bases de l'ensenyament social cristià, representar i defensar els interessos dels treballadors en la política europea, treballar pels principis de l'ensenyament social cristià i augmentar la cooperació amb els treballadors i els seus representants per a concretar el model social europeu.[89]

Membres individualsModifica

Finalment, tots els membres del Grup del Partit Popular Europeu elegits en una llista d'un partit membre són també membres individuals ex officio de l'associació. També es poden convertir en membres individuals altres eurodiputats del Parlament Europeu a proposta de la Presidència de l'associació. Els drets de veu i vot dels membres individuals dins dels òrgans de l'associació, segons els estatuts, són personals i inalienables.[53]

Actualment té aquesta condició la comissaria europea búlgara Kristalina Gueorguieva, que no és militant del partit Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària però va ser nomenada per aquest.

ReferènciesModifica

  1. «10 preguntes clau per entendre les eleccions europees». Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona. [Consulta: 23 gener 2021].
  2. Nordsieck, Wolfram. «La base de dades sobre les eleccions parlamentàries i partits polítics a Europa» (en anglès). Parties and Elections in Europe. [Consulta: 23 gener 2021].
  3. Guerra, Raquel. «Els tories de Cameron lideren el nou grup euroescèptic sorgit a la UE» (en castellà). El Confidencial, 25-06-2009. [Consulta: 23 gener 2021].
  4. 4,0 4,1 de Miguel, Bernardo «Els populars europeus proclamen president a Donald Tusk amb l'esperança de revertir el seu declivi» (en castellà). El País [Madrid], 20-11-2019. ISSN: 1134-6582.
  5. «Eurodiputats del Grup del Partit Popular Europeu» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 23 gener 2021].
  6. «Els comisaris» (en castellà). Comissió Europea, 09-10-2019. [Consulta: 23 gener 2021].
  7. «Membres del Grup del Partit Popular Europeu» (en anglès). Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. [Consulta: 23 gener 2021].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 «Partits i socis» (en anglès). Partit Popular Europeu. [Consulta: 23 gener 2021].
  9. 9,0 9,1 9,2 «Qui som?» (en anglès). Grup del Partit Popular Europeu al Comitè Europeu de les Regions. [Consulta: 9 febrer 2021].
  10. 10,0 10,1 Tensen, Barend; Novotný, Vít; Ottavio, Federico; Van Hecke, Steven «Els orígens democratacristians del Partit Popular Europeu: Valors i rellevància per a les polítiques» (en anglès). Valors i rellevància per a les polítiques. Centre d'Estudis Europeus Wilfried Martens, novembre 2014 [Consulta: 23 febrer 2021].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Sepulveda, Alberto «Congrés de la Internacional Demòcrata Cristiana» (en castellà). Revista de Estudios Internacionales, junio 1986 [Consulta: 23 febrer 2021].
  12. «Discurs del Sant Pare Pare IV al grup democratacristià del Parlament Europeu» (en castellà). Llibreria Editrice Vaticana, 14-10-1964. [Consulta: 23 febrer 2021].
  13. «Resultats de les eleccions europees de 1979» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  14. «Resultats de les eleccions europees de 1984» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  15. «Parlament Europeu: Distribució dels Eurodiputats espanyols en grups parlamentaris» (en castellà). historiaelectoral.com. [Consulta: 23 febrer 2021].
  16. Antich, José «El Partit Popular Europeu nega que AP vagi a entrar en el grup democratacristià» (en castellà). El País [Madrid], 28-01-1988. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 24 febrer 2021].
  17. «Resultats de les eleccions europees de 1989» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  18. Altafaj, Amadeu; Ayllón, Luis. «Prodi no es penedeix de titllar el pacte d'«estúpid» malgrat les crítiques» (en castellà). Diario ABC, 18-10-2002. [Consulta: 23 febrer 2021].
  19. «El nou president finlandès Sauli Niinistö, felicitació per la seva victòria electoral» (en anglès). Partit Popular Europeu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  20. «Resultats de les eleccions europees de 1994» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  21. «Resultats de les eleccions europees de 1999» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  22. «Celebració del 20è aniversari de la UEM: Continuant el camí cap a una Europa amb valor» (en anglès). Unió Europea de Persones Majors, 06-11-2015. [Consulta: 23 febrer 2021].
  23. Yárnoz, Carlos «La dreta europea enterra la seva defensa d'una Europa federal» (en castellà). El País [Madrid], 19-10-2002. ISSN: 1134-6582.
  24. «Resultats de les eleccions europees de 2004» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  25. «Declaració sobre Europa de David Cameron» (en anglès britànic). BBC News, 28-05-2016. [Consulta: 24 febrer 2021].
  26. «Els diputats conservadors al Parlament Europeu formen un nou grup» (en anglès britànic). BBC News, 22-06-2009. [Consulta: 24 febrer 2021].
  27. «Resultats de les eleccions europees de 2009» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  28. 28,0 28,1 Partit Popular Europeu «Programa base» (PDF) (en castellà). Congrés estatutari del PPE, 18-10-2012 [Consulta: 24 febrer 2021].
  29. Partit Popular Europeu «Manifest» (PDF) (en castellà). Congrés estatutari del PPE, 18-10-2012 [Consulta: 24 febrer 2021].
  30. «Mor el fins fa dos dies president del PP europeu, Wilfried Martens». 3/24, 10-10-2013. [Consulta: 23 febrer 2021].
  31. «L'ex primer ministre polonès Jerzy Buzek és escollit nou president de l'Eurocambra». Parlament Europeu, 12-11-2013. [Consulta: 23 febrer 2021].
  32. «Resultats de les eleccions europees de 2014» (en francès). europe-politique.eu. [Consulta: 24 febrer 2021].
  33. «Resultats de les eleccions europees de 2014» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 24 febrer 2021].
  34. «Els líders europeus proposen Jean-Claude Juncker com a nou president de la Comissió Europea». 3/24, 27-06-2014. [Consulta: 24 febrer 2021].
  35. «Comissió Juncker: un equip sòlid i experimentat sinònim de canvi» (en castellà). Comissió Europea, 10-09-2014. [Consulta: 24 febrer 2021].
  36. Consell Europeu «Decisió de 23 d'octubre de 2014 per la qual es nomena la Comissió Europea». Butlletí Oficial de l'Estat, 24-10-2014 [Consulta: 24 febrer 2021].
  37. Consell Europeu «Conclusions del Consell Europeu del 23 i 24 d'octubre» (en anglès). UEdocs, 24-10-2014 [Consulta: 24 febrer 2021].
  38. Bayer, Lili. «Crisi dels conservadors europeus: Estat del joc» (en anglès americà). Politico, 01-03-2019. [Consulta: 24 febrer 2021].
  39. «El Parlament Europeu vol sancionar Hongria pel seu “deteriorament” en drets humans i democràcia». La Vanguardia, 17-05-2017. [Consulta: 24 febrer 2021].
  40. Keating, Dave. «Orban vs Juncker pel futur del PPE» (en anglès). Berlin Policy Journal, 22-02-2019. [Consulta: 24 febrer 2021].
  41. Müller, Enrique «Orbán arremet contra els populars europeus per criticar la deriva autoritària d'Hongria» (en castellà). El País [Madrid], 04-03-2019. ISSN: 1134-6582.
  42. Karnitschnig, Matthew. «El final de l'assumpte Orban» (en anglès americà). Politico, 04-03-2019. [Consulta: 24 febrer 2021].
  43. Manresa, Júlia. «El PP europeu suspèn de veu i vot el partit d'Orbán». Diari Ara, 20-03-2019. [Consulta: 24 febrer 2021].
  44. Sanhermelando, Juan. «El Fidesz de Viktor Orbán abandona el grup popular europeu just abans que li expulsin» (en castellà). El Español, 03-03-2021. [Consulta: 3 abril 2021].
  45. Sánchez, Rosalía. «Orbán vol negociar un estatus especial per a Fidesz en el Partit Popular Europeu» (en castellà). ABC, 08-12-2020. [Consulta: 3 abril 2021].
  46. «El Fidesz, el partit de Viktor Orban, abandona el Partit Popular Europeu» (en castellà). El Mundo, 18-03-2021. [Consulta: 3 abril 2021].
  47. 47,0 47,1 Ibañez, Juan González «Els nacionalistes i el PP s'enfronten a Atenes per qüestions de protagonisme» (en castellà). El País [Madrid], 12-11-1992. ISSN: 1134-6582.
  48. 48,0 48,1 «El Congrés del PPE aprova el nou programa del partit, un nou manifest polític i noves resolucions i tria els seus nous òrgans directius» (en castellà). Internacional Demòcrata de Centre, 10-10-2019. [Consulta: 23 febrer 2021].
  49. 49,0 49,1 «Manifest electoral 2019 del Partit Popular Europeu» (en anglès). Partit Popular Europeu. [Consulta: 23 febrer 2021].
  50. «Presidència del Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  51. 51,0 51,1 «Assemblea Política del Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  52. «Congrés del Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  53. 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 53,5 53,6 «Estatuts aprovats en el Congrès del Partit Popular Europeu del 20 i 21 de novembre de 2019 a Zagreb (Croàcia)» (en anglès). Partit Popular Europeu, novembre 2019. [Consulta: 26 gener 2021].
  54. «Cimeres del Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 26 gener 2021].
  55. «Reunions ministerials de Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 26 gener 2021].
  56. «Llista completa d'eurodiputats» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 9 febrer 2021].
  57. «Organització» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 9 febrer 2021].
  58. «Delegacions nacionals» (en castellà). Comitè Europeu de les Regions. [Consulta: 9 febrer 2021].
  59. «President del Comitè Europeu de les Regions» (en castellà). Comitè Europeu de les Regions. [Consulta: 9 febrer 2021].
  60. «Reglament del Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa.» (en anglès britànic). Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians. [Consulta: 24 febrer 2021].
  61. 61,0 61,1 61,2 61,3 61,4 «Més enllà de la Unió Europea» (en anglès). Partit Popular Europeu. [Consulta: 24 febrer 2021].
  62. «Direcció del grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians» (en anglès britànic). Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians. [Consulta: 24 febrer 2021].
  63. «Membres de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa» (en anglès). Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. Arxivat de l'original el 2017-09-13. [Consulta: 24 febrer 2021].
  64. «Membres per països» (en anglès britànic). Assemblea Parlamentària de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa. [Consulta: 24 febrer 2021].
  65. «Membres de l'Assemblea Parlamentària de l'OTAN». Assemblea Parlamentària de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. [Consulta: 24 febrer 2021].
  66. «Qui som?» (en anglès). Institut Republicà Internacional. [Consulta: 24 febrer 2021].
  67. «L'IRI exerceix d'amfitrió del president del Partit Popular Europeu» (en anglès). Institut Republicà Internacional, 09-02-2007. [Consulta: 24 febrer 2021].
  68. «La foto de portada del global-imperial: Obama-Yatseniuk» (en castellà). Rebelion, 15-03-2014. [Consulta: 24 febrer 2021].
  69. «Els polítics estatunidencs i europeus condemnen la prohibició de viatjar de Timoixenko» (en anglès). Grup de protecció de drets humans Kharkiv, 09-03-2011. [Consulta: 24 febrer 2021].
  70. «Membres de la Unió Internacional Demòcrata» (en anglès americà). Unió Internacional Demòcrata. [Consulta: 24 febrer 2021].
  71. «Membres de la Internacional Demòcrata de Centre» (en castellà). Internacional Demòcrata de Centre. [Consulta: 24 febrer 2021].
  72. «Xarxa del Centre d'Estudis Europeus Wildried Martens» (en anglès). Centre d'Estudis Europeus Wildried Martens. [Consulta: 26 gener 2021].
  73. «Sobre el Centre d'Estudis Europeus Wilfried Martens» (en anglès). Centre d'Estudis Europeus Wilfried Martens. [Consulta: 26 gener 2021].
  74. «Qui som l'Institut Robert Schuman» (en anglès americà). Institut Robert Schuman. [Consulta: 26 gener 2021].
  75. «Història de la vida de Robert Schuman» (en anglès). Fundació Robert Schuman. [Consulta: 26 gener 2021].
  76. «La Fundació Robert Schuman al cor d'Europa» (en anglès). Fundació Robert Schuman. [Consulta: 26 gener 2021].
  77. «Associacions i fundacions del Partit Popular Europeu» (en anglès americà). Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  78. Error en arxiuurl o arxiudataSobre Dones del Partit Popular Europeu» (en anglès). Dones del Partit Popular Europeu. Arxivat de l'[ original] el 2019-03-30. [Consulta: 25 gener 2021].
  79. «Historia d'Estudiants Demòcrates Europeus» (en anglès). Estudiants Demòcrates Europeus. [Consulta: 25 gener 2021].
  80. «Executiva d'Estudiants Demòcrates Europeus» (en anglès). Estudiants Demòcrates Europeus. [Consulta: 25 gener 2021].
  81. «Membres d'Estudiants Demòcrates Europeus» (en anglès). Estudiants Demòcrates Europeus. [Consulta: 25 gener 2021].
  82. «Executiva de les Joventuts del Partit Popular Europeu» (en anglès). Joventuts del Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  83. «Sobre les Joventuts del Partit Popular Europeu» (en anglès). Joventuts del Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  84. «Membres de les Joventuts del Partit Popular Europeu» (en anglès). Joventuts del Partit Popular Europeu. [Consulta: 25 gener 2021].
  85. «Sobre Pimes Europa» (en anglès americà). Pimes Europa. [Consulta: 25 gener 2021].
  86. «Membres de la Unió Europea de Persones Majors» (en anglès americà). Unió Europea de Persones Majors. [Consulta: 25 gener 2021].
  87. «Sobre la Unió Europea de Persones Majors» (en anglès americà). Unió Europea de Persones Majors. [Consulta: 25 gener 2021].
  88. «Membres de la Unió Europea de Treballadors Demòcrata Cristians» (en anglès americà). Unió Europea de Treballadors Demòcrata Cristians. [Consulta: 25 gener 2021].
  89. «Sobre la Unió Europea de Treballadors Demòcrata Cristians» (en anglès americà). [Consulta: 25 gener 2021].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Popular Europeu