Antonio Gálvez Arce

(S'ha redirigit des de: Antonete Gálvez)

Antonio Gálvez Arce, més conegut com a Antonete Gálvez fou un polític murcià, fundador del Partido Federal Murciano.

Infotaula de personaAntonio Gálvez Arce
Antonio Gálvez Arce.jpg
Biografia
Naixement29 juny 1819
Torreagüera (en) Tradueix
Mort28 desembre 1898 (79 anys)
Torreagüera (en) Tradueix
Escudo de Murcia.svg Regidor de l'Ajuntament de Múrcia
1891, 1869 – 1895, 1869
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
5 juny 1873 – 8 gener 1874
Circumscripció electoral: Múrcia
Activitat
OcupacióPolític, plowman (en) Tradueix i revolucionari
PartitPartit Republicà Democràtic Federal (1868–)
Partit Democràtic (dècada del 1850–1868)
Partit Progressista (dècada del 1840–dècada del 1850)
Carrera militar
ConflicteRevolució de 1868 i Cantonal Revolution (en) Tradueix
Signatura
Antonio Gálvez Arce signature.svg
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer en 1819 en el poble murcià de Torreagüera, actualment pedania de la capital. Els seus pares li van inculcar des de petit l'amor a la llibertat i el somni democràtic. Va haver d'abandonar aviat l'escola per a ajudar al seu pare, però el seu amor al saber i a la cultura van fer d'ell un lector autodidacta. Antonete va aconseguir convertir-se en un pagès propietari i fer-se un lloc en l'estrat burgès. No obstant això, va lluitar pel benestar polític i social dels més humils. Gálvez volia un sistema republicà federal perquè considerava que els polítics de Madrid desconeixien els problemes quotidians del poble. Desitjava l'autonomia regional per a assolir la més alta democràcia participativa i resoldre, sense demores, els problemes reals de la gent que la política absentista de l'època marginava per complet. En la seva lluita contra l'oligarquia asfixiant del segle que li va tocar viure, va comptar amb el suport incondicional de la societat murciana, i l'amistat de grans figures polítiques, com el general Prim i Cánovas del Castillo.

Antonete es va casar amb la dona que estimava i va tenir cinc fills; però va sacrificar una vida tranquil·la al costat d'ells, per altra plena d'amargors i desencantaments. Va ser un republicà convençut –va ser nomenat Diputat en el Congrés durant la Primera República, però el seu amor a la "Federal" i el temor a la pèrdua del règim democràtic per un cop d'estat, li van dur a protagonitzar la revolució cantonal.

Idealista i de resolutiu caràcter, Antonete és el prototip de polític racial, i de virtuoses conviccions, que no dubta a arribar a les seves ideals encara que sigui alçant-se en armes. El nacionalista murcià considerava, igual que el filòsof anglès Stuart Mill, que: "L'home que no és capaç de lluitar per la seva pàtria no arribarà a la llibertat, sinó pels esforços d'altres homes millors que ell".

La història d'Espanya des de la mort de Ferran VII, en 1833, es caracteritza per la successió d'unes dècades convulses i de continus canvis de govern. Antonete va viure dues Regències (Maria Cristina i Espartero), tres Constitucions (1837, 1845 i 1869), el regnat d'Isabel II i el seu exili, una revolució ("La Gloriosa", 1868) i el breu regnat de Amadeu I de Savoia. La revolució "Gloriosa" de 1868 va provocar l'exili d'Isabel II a França i va suposar l'arribada al poder del partit progressista, que va impulsar la Constitució de 1869, la més liberal de les constitucions del XIX. La revolta va ser encapçalada pels progressistes i els demòcrates, sota la batuta del general Prim. A Múrcia, Antonete Gálvez fou l'encarregat de liderar la insurrecció, que va triomfar sense disparar un sol tir i que va ser acollida de grat per Espanya sencera, doncs hauria de portar profunds canvis polítics i socials.

Contra la monarquia d'Amadeu IModifica

La "Constitució Democràtica de 1869", aprovada per les Corts Generals, establia la monarquia com forma de govern. Donada la dolenta imatge dels Borbons, es va pensar com candidat al tron en Amadeu de Savoia, fill de Víctor Manuel II, rei de la unificada Itàlia. El general Prim va ser nomenat president del Govern.

Amadeu I va ser acollit amb fredor per la societat espanyola i va haver d'enfrontar-se a una tremenda inestabilitat política: en les Corts, l'oposició dinamitava la labor dels sis governs que es van succeir durant el seu regnat. A això calia sumar-li la guerra carlina, el desassossec colonial de Cuba, Puerto Rico i Filipines, i els aixecaments republicans.

Abrigallat per seguidors revolucionaris de Beniaján i Torreagüera, Gálvez va hissar la bandera de la revolució contra la monarquia de Amadeo I en la cresta de la Serra de Miravete. Comptava amb el suport, des de Madrid, de figures polítiques republicanes com Estanislau Figueras, Pi i Margall, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. El Governador de Múrcia, Juan José Norato, va manar formar a totes les companyies de Nacionals per a reduir als rebels. Després d'un intens tiroteig, els federals es van quedar sense municions. Gálvez va ser condemnat a la pena de mort en garrote vil, però va aconseguir escapar en un vaixell a la ciutat d'Alger.

Al març de 1870 es va donar una amnistia, que permetia el retorn a Espanya dels implicats en el primer pronunciament republicà federal. Gálvez va tornar a la seva casa de Torreagüera i poc després part des de l'estació de Beniaján en direcció a Madrid per a visitar al seu amic, el general Prim, que dies després va ser assassinat.

Abolició de les quintes i proclamació de La FederalModifica

En 1872 es va decretar una quinta -el temut servei militar que es cobrava la vida de centenars de joves tots els anys-, per a mantenir les possessions colonials del decadent Imperi Espanyol i per a lluitar, també, en les guerres carlines. Els sectors més progressistes del poble murcià van lligar indissolublement ambdues reivindicacions: la proclamació de la República Federal i l'abolició de les quintes. Gálvez va acabdillar una nova revolució i el poble, fart del vessament de sang espanyola en terres estranyes, per desitjos imperialistes, ho va seguir a cegues.

Els mossos amb Antonete es van reunir en la Cresta del Miravete amatents a demanar la supressió de les quintes i proclamar La Federal, amb les armes en la mà. La guàrdia civil i les tropes nacionals van sortir des de Madrid per a abatre'ls. Gálvez va separar a un grup de 200 homes i es va dirigir a Múrcia on van aixecar algunes barricades en la Plaça d'Abastaments i en San Julián. La jornada de lluita es va saldar amb diversos morts per ambdues parts.

Tres mesos després, les columnes guerrilleres de Antonete Gálvez van entrar triomfants pel barri del Carmen, rebudes per una enfervorecida multitud, que donava vives a la seva persona i a La "Federal". Es va publicar l'anhelada fi del Servei Militar Obligatori i Amadeo I va fer solemne la seva renúncia al tron. El 10 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República espanyola i el nou govern va convocar eleccions generals a Corts, sent triat per Múrcia Antonete Gálvez Arce.

El Cantó MurciàModifica

A pesar de la seva força aparent en les Corts i en el carrer, el republicanisme era minoritari a l'Espanya de 1873. A més, estava internament dividit entre els quals volien una república unitària -un únic govern per a tot el país- i els quals, igual que Antonete, desitjaven "La Federal" (Estats autònoms que es posen d'acord per a crear un Estat de rang superior).

La debilitat de la república va provocar una enorme inestabilitat política. Quatre presidents es van succeir en el breu lapse d'un any: Figueres, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. A més, no es va poder posar en pràctica el sistema federal perquè el poder executiu estava absorbit per les complicacions que comportaven la guerra carlina i els disturbis colonials. Veient els federals que la reforma votada en les Corts s'allargava indefinidament, i amb ella les seves reivindicacions, decideixen constituir-se en cantó diverses capitals de província (València, Sevilla, Cadis, Alacant...). Gálvez va proclamar el Cantó Murcià, la seu del qual es va situar a Cartagena, el focus industrial de la Regió, i en el port de la qual es va instal·lar l'esquadra naval del Cantó.

El govern republicà de Madrid va aconseguir reprimir la insurrecció en tot l'estat, salvo a Cartagena, on Antonete, Comandant General de les tropes murcianes, comptava amb suport i armaments militars. El mite de Antonete encarnava els anhels de modernització, de democràcia radicalment participativa, d'autogovern i de defensa del poble murcià. El Cantó Murcià, liderat per Antonete Gálvez, es va convertir en el més durador –va resistir més de sis mesos- de quants es van proclamar en la península Ibèrica durant la revolució cantonal.

Al gener de 1874 el bombardeig de l'esquadra centralista sobre Cartagena era cada vegada més intens. La ciutat va quedar pràcticament desfeta i l'escassesa de comestibles es va tornar insostenible. L'11 de gener va començar la rendició del Cantó Murcià: les forces que assetjaven Cartagena van entrar en la ciutat i es va donar per acabada la revolució cantonal. Gálvez va tornar a ser condemnat a la pena de mort i va haver de plantar cara a un nou exili a Orà. No obstant això, va tornar a la seva terra un any després per a lluitar contra l'epidèmia de còlera que estava assolant la regió.

Com un lleó cansatModifica

Al seu retorn, Gálvez va haver d'afrontar la situació que més havia temut: el cop d'estat del General Pavía va posar fi al govern republicà, i va suposar la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, fill d'Isabel II. La Constitució Democràtica de 1869 va ser suspesa, i els drets i les llibertats del poble espanyol van quedar dràsticament retallats. S'iniciava a Espanya el període de la restauració.

El 7 d'abril de 1887 la dona de Antonete va morir. El seu espòs, perseguit i condemnat a mort, la va acompanyar fins a l'últim moment. La Guàrdia Civil es va presentar en el soterrament per a detenir al líder cantonal, però el respecte que Antonete despertava en tot el poble li va procurar la llibertat una vegada més. En 1891 la justícia es va pronunciar, finalment, a favor de Antonete Gálvez, que va quedar lliure i va tornar a la seva casa com Regidor de l'Ajuntament de Múrcia.

Gálvez va morir el 28 de desembre de 1898. El seu soterrament es va convertir en una tumultuosa demostració d'afecte popular a la qual van acudir més de 4000 persones. El Bisbe de la Diòcesi de Cartagena va prohibir el seu soterrament en sòl beneït, però 50 anys més tard va ser traslladat al cementiri del seu poble natal al costat dels seus paisans i familiars. L'Ajuntament de Múrcia, en reconeixement a la seva importància històrica i polític-social, va nomenar a Antonete Fill Predilecte de Múrcia en 1998, coincidint amb la commemoració del primer centenari de la seva mort.