Obre el menú principal

Bohemond III d'Antioquia (1144–1201), també conegut com el Tartamut, fou príncep d' Antioquia del 1163 a la seva mort. Era fill de Constança d'Antioquia del seu primer marit Ramon de Poitiers. El seu nom apareix escrit a vegades com Bohemund.

Infotaula de personaBohemond III d'Antioquia
Bohemond III.jpg
Biografia
Naixement 1142 ↔ 1149
Mort 1201 (56/57 anys)
Lloc d'enterrament basílica de Saint-Denis
Activitat
Ocupació Monarca
Conflicte Batalla d'Harenc
Altres
Títol Prince of Antioch Tradueix
Família Ramnúlfids
Cònjuge Isabel Tradueix
Orgullosa de Harenc (1169–1175)
Teodora Comnena d'Antioquia (1177–1180)
Sibylla Tradueix (1181–1194)
Fills Ramon IV de Trípoli
Bohemond IV d'Antioquia
Constance of Antioch Tradueix
Philippa of Antioch Tradueix
Manuel of Antioch Tradueix
Alix of Antioch Tradueix
Guillaume of Antioch Tradueix
Bohemund van Botroun Tradueix
Eschiva of Antioch Tradueix
Pares Ramon de PoitiersConstança d'Antioquia
Germans Philippa of Antioch Tradueix, Maria d'Antioquia, Agnès d'Antioquia i Jeanne of Antioch Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

JoventutModifica

Bohemond pare va morir a la batalla d'Inab el 1149, i la seva mare va governar com a regent fins que va ser prou gran per governar.[1][2] Constança, però, es va casar en segones noces amb Reinald de Châtillon, que va governar com a príncep d'Antioquia fins que fou agafat captiu el 1160 i morí empresonat a Alep el 1176.[3][4] Mentrestant el rei de Jerusalem nomenà com a regent al patriarca Eimeric.[5] Bohemond va arribar el 1162 a la majoria d'edat legal per la successió, però Constança va rebutjar cedir-li el govern; Balduí III de Jerusalem va intervenir i va declarar Bohemond governant del principat. El 1163 Constança va demanar ajut a l'emperador Manuel I Comnè per tal de mantenir-ne el control;[6] els ciutadans d'Antioquia llavors es van revoltar amb el suport de Toros II, rei d'Armènia Menor i ella es va haver d'exiliar.[7] Va morir més tard en aquell mateix any, fer que permeté Bohemond agafar ple control del govern.[8]

 
Principat d'Antioquia, 1135.

Príncep d'AntioquiaModifica

El 1163, Nur al-Din Mahmud assetjà el castell de Crak dels Cavallers, situat en el Comtat de Trípoli i el comte Ramon III demanà la col·laboració de Bohemond per fer fora l'enemic comú. Bohemond arribà acompanyat de Constantí Kalamanos, governador bizantí de Cilícia, i entre tots derrotaren els musulmans en la batalla d'al-Buqaia.[9] El 1164, Bohemond i Ramon III van tornar a lluitar junts per ajudar a fer aixecar el setge a què Nur al-Din Mahmud sotmetia Harenc, però quan Nur al-Din va retrocedir, Bohemond va dirigir una carrega contra ell. Va seguir una batalla (batalla d'Harenc) que fou un desastre i ambdós, Bohemond i Ramon, van ser agafats presoners.[10] El rei Amalric I de Jerusalem va avançar la tornada d'Egipte, interrompent els plans d'invasió, per agafar el control de la regència d'Antioquia; Bohemond va ser alliberat mitjançant un gran rescat (150,000 dinars), el 1165, amb la intervenció d'Amalric i l'emperador bizantí Manuel I Comnè,[11] el seu nominal sobirà; Manuel era també el seu cunyat, ja que estava casat amb la germana de Bohemond, Maria d'Antioquia. Nur al-Din fou sempre temorós d'una intervenció bizantina a Síria, cosa que podria explicar el ràpid alliberament de Bohemond. Aquest, ja lliure, va visitar a Manuel a Constantinoble, on va acordar restablir un patriarca ortodox grec a Antioquia, Atanasi II. El patriarca llatí, Eimeric de Llemotges, va protestar i va imposar un interdicte a la ciutat. No va retornar fins que Atanasi va morir el 1170.[12]

El 1166 el futur emperador Andrònic Comnè, llavors governador de Cilícia, va arribar a Antioquia, havent-se sentit atret per la bellesa de Felipa, la germana de Bohemond. El seu afer subsegüent va enfurir ambdós, Bohemond i Manuel, ja que Felipa era la germana de la muller de Manuel i per això la relació va ser considerada incestuosa per l'església. Andrònic va ser forçat a fugir a Jerusalem, on també va seduir la reina Teodora Comnena, una parenta fins i tot més propera.[13]

El 1172 Bohemond va envair el Regne d'Armènia Menor, en resposta a l'aliança del sobirà Mleh amb Nur al-Din. El 1177, juntament amb Ramon III i Felip I d'Alsàcia, després comte de Flandes, que havia arribat en pelegrinatge, Bohemond va assetjar Harenc, però no la va poder conquerir i el setge va ser abandonat.[14][15]

El 1180 Bohemond i Ramon van intentar intervenir en el Regne de Jerusalem, el qual era governat pel seu parent Balduí IV, un leprós. Com que Balduí no podria tenir cap hereu, era vital que la seva germana Sibil·la fos casada a un candidat adequat per la reialesa. Després de la mort del seu primer marit, Guillem de Montferrat, comte de Jaffa, Balduí havia estat intentant negociar un altre matrimoni per la princesa. Ramon i Bohemond, ambdós cosins germans de Balduí i Sibil·la, van portar les seves forces al regne amb la intenció de casar-la amb un dels seus seguidors, Balduí d'Ibelin, però el rei pretenia casar-la amb Guiu de Lusignan.[16]

ExcomunicacióModifica

Per aquell temps, Bohemond va deixar la seva muller Teodora Comnena, una neboda de l'emperador recentment difunt, Manuel, i es va casar amb una dona anomenada Sibil·la, que tenia reputació de practicar arts diabòliques, segons Guillem de Tir. El cronista Alí ibn al-Athir diu d'aquesta dona que era una espia que mantenia correspondència amb Saladí. En saber-ho, el papa Alexandre III l'excomunicà, i també la ciutat d'Antioquia, però "a això...va prestar poca atenció. Al contrari, va continuar en el seu camí malvat amb redoblada energia." Bohemond va empresonar el patriarca Eimeric i altres bisbes i va expropiar les seves esglésies.[17] L'oposició a Bohemond va ser dirigida per Reinald Masoir. El patriarca Heracli de Jerusalem va ser enviat el 1181 a fer de mediador, amb Reinald de Châtillon, Ramon III de Trípoli, Arnau de Torroja, i Roger de Moulins, però Bohemond va rebutjar tota solució, i va expulsar els negociadors i alguns dels seus nobles.[18]

Pèrdua de JerusalemModifica

El 1183 Antioquia va ser assetjada per Saladí, amb qui Bohemond llavors negociava un tractat de pau. Va vendre Tars a Rupen III d'Armènia, per tal de fer Antioquia més fàcilment defensable.[19] Mentrestant, a Jerusalem, Balduí IV esdevenia més i més incapacitat, i Ramon III va coronar al fill de Sibil·la del seu primer matrimoni, Balduí V, com a co-rei. En això va rebre el suport dels nobles, incloent Bohemond. Tanmateix, Balduí IV va morir el 1185 i Balduí V va morir encara infant molt poc després. Bohemond, Ramon, i el nobles no van poder llavors impedir a Guiu i a Sibil·la d'accedir al tron el 1186. Balduí d'Ibelin no volgué reconèixer Guiu com a rei i s'exilià al Comtat d'Antioquia, on Bohemond l'acollí i li dona un feu.[20]

El regnat de Guiu fou desastrós. L'exèrcit del Regne de Jerusalem fou totalment destruït per Saladí en la Batalla de Hattin el 1187; Bohemond no hi va ser present, però el seu fill Ramon era a la vanguarda i va fugir amb Ramon III de Trípoli.[21] Saladí va envair Antioquia després, però Bohemond fou capaç de defensar el seu territori amb ajuda d'una flota siciliana.[22] Ramon de Trípoli va morir poc després de la batalla de Hattin, havent nomenat a Ramon, fill gran de Bohemond III d'Antioquia, com el seu successor, però Bohemond al cap d'un temps va decidir ignorar aquesta voluntat, va cridar al seu fill Ramon a Antioquia i li feu deixar Trípoli al seu germà, Bohemond I de Trípoli, (després Bohemond IV d'Antioquia) com a comte.[23]

Darrers anys i mortModifica

El 1190 Bohemond va trobar els romanents del contingent alemany que arribava en la tercera croada; Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic, havia mort pel camí i algunes de les seves restes van ser enterrades a Antioquia.[24] Va tenir poca intervenció en la croada, preferint quedar neutre i evitar provocar a Saladí. El 1194 Bohemond va ser capturat per Lleó II d'Armènia.[25] Lleó va conquerir el castell de Bagras, a la frontera del nord de Antioquia el qual havia estat capturat per Saladí el 1189. Bohemond I i els cavallers templers, els seus propietaris originals, van reclamar el retorn de la possessió.[26] Lleó va atreure Bohemond a Bagras sota pretext de negociacions, i el va capturar i empresonar a Sis. Sota coacció, Bohemond va ser obligat a cedir el principat a Lleó. Bohemond fou subsegüentment alliberat a través de la mediació d'Enric II de Xampanya, rei de Jerusalem, però va ser forçat a abandonar totes les reclamacions a la sobirania d'Armènia. A més a més, els dos van formar una aliança familiar el 1195: el fill de Bohemond, Ramon (Ramon IV de Trípoli 1187-1189, hereu d'Antioquia), es va casar amb Alícia d'Armènia, la filla de Rupen III, germà de Lleó.[27][25] Ramon va premorir al seu pare en dos anys.

Bohemond va morir el 1201,[28] i la successió fou disputada entre el seu fill Bohemond IV i el seu nét Ramon Rupen d'Antioquia, fill de Ramon i Alícia.

Família i fillsModifica

Es va casar quatre vegades amb : Orgullosa, Teodora, Sibil·la i Isabel i tingué descendència amb totes.

  • Orgullosa d'Harenc amb qui es va casar vers 1168/1169/1170, morta després del març de 1175, potser divorciats vers 1175:
  1. Ramon IV de Trípoli (mort 1199), casat amb Alícia (filla de Rupen III d'Armènia), que fou el pare de Ramon Rupen d'Antioquia
  2. Bohemond IV d'Antioquia (1172–1233) (Bohemond I de Trípoli 1189-1233)
  • Teodora Comnena, filla de Joan Comnè Ducas, duc de Xipre, i de Maria Taronitissa, amb qui es va casar vers 1175/1176/1177, divorciats el 1180:
  1. Constança de Poitiers, va morir jove.
  2. Felipa de Poitiers, es va casar amb Balduí Patriarca.
  3. Manel de Poitiers (1176 – 1211), solter, sense fills
  • Sibil·la, amb qui es va casar vers 1180/1181, probablement divorciat vers 1199
  1. Alix de Poitiers (morta 1233), casada el 1204 amb Guiu Embriaco, senyor de Gibelet (mort vers 1233)
  • Isabel, amb qui es va casar vers 1199:
  1. Guillaume de Poitiers, fl. 1194
  2. Bohemond de Poitiers, senyor consort de Butron (mort 1244), va casar amb Plivane, l'hereva i senyora de Butron, assumpte tingut (van adoptar el títol de la seva mare de Butron com a cognom):
    1. Joan de Boutron (mort en presó a popa. 18 d'octubre de 1244
    2. Guillaume de Boutron, senyor de Butron, conestable de Jerusalem, va florir vers 1262, es va casar amb Agnès de Sidó-Sagette, filla de Balian de Sidó, van tenir un fill:
      1. Joan de Boutron, senyor de Butron (mort 1277) (1258–1277), es va casar vers 1258 amb Llúcia Embriaco de Giblet, sense descendència.
    3. Jaume de Butron, es va casar amb Clarence Hazart, i va tenir:
      1. Rostany de Butron, senyor de Butron (1282).
      2. Guillem de Boutron.
      3. Alix de Boutron, es va casar amb Guillem de Farabel, senyor de Puy, conestable de Trípoli (1282).
      4. Isabel de Boutron, es va casar a Meillour de Ravendel, senyor de Makaclee.
  3. Esquiva de Poitiers, va morir jove.

ReferènciesModifica

  1. Lock, 2006, p. 50.
  2. Barber, 2012, p. 193.
  3. Lock, 2006, p. 55.
  4. Barber, 2012, p. 206.
  5. Runciman, 1989a, p. 358.
  6. Runciman, 1989a, p. 360.
  7. Lock, 2006, p. 56.
  8. Runciman, 1989a, p. 365.
  9. Runciman, 1989a, p. 367.
  10. Runciman, 1989a, p. 369.
  11. Runciman, 1989a, p. 370.
  12. Barber, 2012, p. 242.
  13. Runciman, 1989a, p. 378.
  14. Hamilton, 2000, p. 103.
  15. Runciman, 1989a, p. 416.
  16. Barber, 2012, p. 275.
  17. Hamilton, 2000, p. 165.
  18. Hamilton, 2000, p. 166.
  19. Hamilton, 2000, p. 188.
  20. Runciman, 1989a, p. 449-450.
  21. Lock, 2006, p. 71.
  22. Burgtorf, 2016, p. 198.
  23. Lock, 2006, p. 72.
  24. Runciman, 1989b, p. 17.
  25. 25,0 25,1 Burgtorf, 2016, p. 199.
  26. Runciman, 1989a, p. 471.
  27. Boase, 1978, p. 19.
  28. Burgtorf, 2016, p. 200.

BibliografiaModifica

  • Babcock, E.A.; Krey, A.C.. William of Tyre, A History of Deeds Done Beyond the Sea. Columbia University Press, 1943. 
  • Barber, Malcolm. The Crusader States. Yale University Press, 2012. ISBN 978-0-300-11312-9. 
  • Burgtorf, Jochen. «The Antiochene war of succession». A: The Crusader World. The University of Wisconsin Press, 2016. ISBN 978-0-415-82494-1. 
  • Hamilton, Bernard. The Leper King and His Heirs: Baldwin IV and the Crusader Kingdom of Jerusalem. Cambridge University Press, 2000. ISBN 978-0-521-64187-6. 
  • Lock, Peter. The Routledge Companion to the Crusades. Routledge, 2006. ISBN 978-0-415-39312-6. 
  • Runciman. A History of the Crusades, vol. II: The Kingdom of Jerusalem. Cambridge University Press, 1989a. 
  • Runciman. A History of the Crusades, vol. III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades. Cambridge University Press, 1989b. 
  • Richard, Jean. The Crusades: c. 1071-c. 1291. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-62566-1. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bohemond III d'Antioquia