Palau de Versalles

Edifici que va desempenyar les funcions d'una residència real en els segles passats
(S'ha redirigit des de: Castell de Versalles)

La construcció del Palau de Versalles s’ha d’atribuir als arquitectes francesos Louis Le Vau i Jules Hardouin Mansart. L’arquitecte Louis Le Vau, abans d’aixecar l’edifici  central del palau seguint l’estil classicista que caracteritzava les seves obres, ja havia projectat nombroses cases privades i grans mansions. Jules Hardouin Mansart es va incorporar al projecte posteriorment i va ser l’autor de la famosa galeria dels miralls, de les ales nord i sud, i de la capella reial. L’arquitecte va establir l’anomenat ordre francès, caracteritzat per la grandiloqüència, la regularitat compositiva i la decoració amb elements francesos, elements que apareixen en les seves obres anteriors.

Acabada la introducció dels autors que van construir el gran Palau de Versalles explicaré, seguidament, la descripció formal. El palau consta de dues façanes: la principal, orientada al centre de la ciutat, i la del darrere, oberta als excel·lents jardins. Tot el conjunt ( d’extrem a extrem), presenta al visitant una magnífica façana de més de 600 metres de llarg. En alçada, s’estructura en tres nivells: el basament; el cos principal, que es caracteritza per la repetició de pilastres i grans columnes d’ordre jòniques que emmarquen uns grans finestrals, i l’antic, coronat per trofeus. La monotonia aparent, derivada de la sobrietat decorativa i de la repetició, es trenca gràcies a un sistema enginyós d’entrants i sortints de la façana que compensen l’horitzontalitat del conjunt i li aporten ritme i moviment.

Seguint el model francès, l’interior s’articula al voltant d’una escala construïda al cos central del palau, lloc on es troben les habitacions del rei i de la reina. En aquest cos també hi podem veure la famosa galeria de miralls, un espai rectangular de 75 metres de llarg. Dins la sala hi ha grans finestrals que donen al jardí que es contraposen amb els enormes miralls que reflecteixen la llum solar. Tot això crea un joc  lumínic intens i teatral, que comporta una interacció interessant del paisatge interior amb l’exterior, i ajuda a aconseguir l’efectisme tan propi del període barroc.

La resta de l’edifici és una sèrie interminable de sales col·locades en fila i decorades. L’ala esquerra es destinava a la residencia de prínceps i nobles i l’ala dreta acollia les oficines dels ministres. Unida a aquest cos cal destacar la capella reial, construïda per l’arquitecte Jules Hardouin Mansart, un dels exemples a destacar del barroc francès.

Ja acabada la descripció formal explicaré l’entorn i la integració urbanística. No es pot entendre el Palau de Versalles sense els seus jardins, obra de Le Nôtre, perquè conformen amb les edificacions un tot unitari en què cadascuna de les parts es complementa amb les altres. Així, la riquesa i l’ordre que regeixen en l’arquitectura també és aplicada als jardins. També cal dir que s’estableix com a model per la reialesa de tot Europa.

Per concloure el Palau de Versalles explicaré la funció i el significat. En la funció, el Palau de Versalles va ser construït per ser la residència del rei Lluís XVI i de la seva cort. No obstant això, per la seva grandiositat, va ser explotat de manera propagandística per a l’exaltació de la monarquia absolutista i com a mostra de la preeminència política de França i Europa.

Tot el palau va ser construït basant-se en el concepte que l’autoritat del rei era de caràcter diví. El monarca, per tant, esdevenia el centre universal del poder, i tot girava al seu voltant, identificant així el rei amb el Sol.

Un lloc destacable del Palau de Versalles són els seus grans jardins. A continuació faré un comentari explicant l’estructura, la funció i el significat dels Jardins de Versalles.

Els jardins de Versalles s’estructuraven a partir d’un eix longitudinal que parteix el palau en direcció el gran canal construït entre els anys 1666 i 1674,  en forma de creu amb una amplada de 62 metres i una llargada de 1800 metres. En aquest eix central trobem una natura racionalitzada. A ambdós costats d’aquesta apareix la natura domesticada amb els bosquets. Finalment, i ja fora de l’espai controlat per l’arquitecte del palau apareix la natura salvatge, que dóna pas a altres espais arquitectònics entre ells el Trianon de Marbre, i mes tard conegut com a Gran Trianon, construït per a l’antiga amant i després esposa de Lluis XVI, Madame de Maintenon. Altres espais omplen el territori del conjunt versallesc, entre els que destaquen el Temple de l’Amor, obra de Richard Mique amb la figura central de Cupido; el petit Trianon i el llogaret, caprici de Maria Antonieta, esposa de Luís XVI, construït l’any 1683.

Seguint l’eix longitudinal trobem dos parterres d’aigua dissenyats per Jules Hardouin Mansart, la font de Latona, quatre bosquets amb les fonts al·legòriques a les estacions; la columnata també obra de Jules Hardouin Mansart, originalment amb el grup escultòric, El rapte de Proserpina, de François Giardon; l’estany d’Apol·lo i el gran canal.