Viquipèdia

Citocina

tipus de molècules senyalitzadores de tipus proteïnes, pèptids o glicoproteïnes amb funció de comunicació cel·lular

Les citocines (del grec cyto, "cèl·lula"; i kinos, "moviment") són un tipus de molècules senyalitzadores que, com les hormones i els neurotransmissors, són utilitzades àmpliament en la comunicació cel·lular. Com els metabologens són proteïnes, pèptids o glicoproteïnes.[1] El terme citocina agrupa una gran i diversa família de reguladors polipeptídics produïts àmpliament arreu del cos per cèl·lules d'origen embriològic.[2] A grans trets, les citocines es classifiquen segons la funcionalitat que tenen i les seves conformacions moleculars.[3] El seu pes molecular és baix (per regla general menys de 30 kDa).

Infotaula de compost químicCitocina
Substància químicagrup o classe de proteïnes Modifica el valor a Wikidata
Citocina IL-1

Durant la dècada de 1960 es van realitzar moltes investigacions per determinar l'origen i la regulació de la resposta immunitària cel·lular. Inicialment, es produí un cert galimaties a l'hora d'adoptar una nomenclatura sistematitzada. Així, moltes de les primeres citocines descobertes eren responsables de la senyalització entre leucòcits i s'anomenaren interleucines o limfocines; després, es comprovà que unes altres eren secretades per monòcits/macròfags i reberen el nom de monocines; més tard, les implicades en la quimiotaxi fagocitària es denominaren quimiocines. A principis dels anys 80 ja era evident que bona part d'aquestes substàncies provenien d'altres tipus cel·lulars i s'encunya el terme 'citocines' per agrupar-les a totes.[4]

Fins fa uns anys les citocines eren agrupades en dos grans categories: proinflamatòries[5] i antinflamatòries;[6] avui dia, però, es considera massa simplista aquesta dicotomia.[7] Dins del sistema immunitari innat, els macròfags són les cèl·lules més compromeses en la producció de citocines; mentre que en el sistema immunitari adaptatiu són les cèl·lules T col·laboradores, sent aquestes citocines -una vegada activades pel contacte amb les corresponents cèl·lules presentadores d'antigen- essencials per la generació de la resposta immunitària. En els humans, la galanina és un potent modulador de l'expressió de les citocines macrofàgiques.[8]

Les citocines s'uneixen a receptors específics de membrana de les cèl·lules on han d'exercir la seva funció, iniciant una cascada de transducció intracel·lular de senyal que modifica el patró d'expressió gènica i provoca que les cèl·lules diana adoptin un comportament biològic determinat. La producció de citocines acostuma a ser transitòria i limitada al temps que dura l'estímul (és a dir, l'agent causal de la noxa). Moltes vegades, això és relacionable amb la curta vida mitjana dels corresponents ARNs missatgers.

Funcionalment, les citocines poden tenir una o més propietats:[9]

  • Pleiotropia: una mateixa citocina pot provocar múltiples efectes al actuar sobre diferents cèl·lules. La interleucina 6 és un exemple de citocina pleiotròpica neuroimmunoendocrina.[10]
  • Redundància: diverses citocines poden exercir el mateix efecte. La superposició de certes accions bioquímiques de les citocines IL-4 i IL-13 exemplifica aquesta propietat.[11]
  • Sinergisme: dos o més citocines produeixen efectes que es potencien mútuament. A hores d'ara és ben coneguda l'acció sinèrgica antiviral dels factors de necrosi tumoral i els interferons, però se sap poc sobre les característiques de les sinergies existents en moltes altres combinacions citocíniques i les seves possibles propietats.[12]
  • Antagonisme: unes citocines poden inhibir o bloquejar els efectes d'altres citocines. És el cas de les citocines TGF-β i TNF-α i els seus corresponents mecanismes de control sobre l'expressió gènica del col·lagen tipus I.[13]

Històricament, el terme "citocina" ha estat utilitzat sobretot per a referir-se a determinades proteïnes immunomoduladores d'acció única o dual (interleucines,[14] interferons[15]) de la família, encara que també pertanyent a aquesta moltes proteïnes que regulen la necrosi tumoral (com el TNF-α, per exemple),[16] els factors de creixement[17] i l'estimulació de les colònies granulocitàries/macrofàgiques.[18] Existeixen dades contradictòries sobre què és una citocina i què és una hormona. Les distincions anatòmiques i estructurals entre les citocines i les hormones clàssiques es van esvaint a mesura que s'aprèn més sobre elles. Les hormones proteíniques clàssiques circulen en concentracions nanomolars (10^-9) que generalment varien en menys d'un ordre de magnitud. En canvi, algunes citocines (com ara IL-6) circulen en concentracions picomolars (10^-12) que poden augmentar fins a 1.000 vegades durant un traumatisme o una infecció. La distribució extensa de fonts cel·lulars de les citocines pot ser un tret que les diferencia de les hormones. Pràcticament totes les cèl·lules nucleades, però especialment les cèl·lules endo/epitelials i els macròfags residents (molts a prop de la interfície amb el medi exterior), són productores potents d'IL-1, IL-6 i TNF-α. En canvi, les hormones clàssiques són secretades per glàndules individuals, com ara el pàncrees. La terminologia actual es refereix a les citocines com a agents immunomoduladors. Tanmateix, cal més recerca en l'àmbit de la definició de les citocines i les hormones.

L'acció de les citocines[19] pot ser autocrina, paracrina[20] i endocrina. Sovint són secretades per cèl·lules immunitàries que han trobat un patogen, activant i reclutant més cèl·lules immunitàries per a augmentar la resposta defensiva contra ell. Tot i que tenen un paper primordial en el desenvolupament i el funcionament tant de la resposta immunitària innata com de l'adaptativa, les seves funcions no estan limitades al sistema immunitari. Algunes d'elles intervenen en el control de la hematopoesi[21] i en la reparació tissular.[22] La superfamília dels factors de creixement transformant-β (TGF-β) té especial importància en la formació de cicatrius hipertròfiques i queloidals en ser molècules fibrogèniques que alteren la normal degradació del col·lagen.[23] Les citocines també estan implicades en diversos processos del desenvolupament durant l'embriogènesi, en els mecanismes d'implantació endometrial del zigot[24] i en els d'inici del part.[25] En la preeclàmpsia, la invasió trofoblàstica anòmala de les artèries espirals provoca canvis d'isquèmia/hipòxia en la placenta que desencadenen un alliberament massiu de citocines proinflamatòries en ella. Com a conseqüència de l'augment de micropartícules trofoblàstiques en la circulació materna també s'indueix una estimulació a nivell sistèmic de les citocines i l'activació difusa de les cèl·lules endotelials de la mare, principals fenòmens patofisiològics d'aquesta malaltia. De forma addicional, les citocines proinflamatòries participen en el desenvolupament dels problemes preeclàmpsics subsegüents més greus (edema, proteïnúria i hipertensió).[26] Les dades obtingudes de l'anàlisi simultània dels valors sèrics de determinades citocines s'utilitzen per dissenyar algoritmes diagnòstics de valor predictiu en casos de part preterme.[27]

Es creu que certes citocines relacionades amb la inflamació crònica participen en la fisiopatologia de diversos trastorns neuropsiquiàtrics, com ara la depressió[28] o l'angoixa.[29] Les citocines proinflamatòries i les xarxes funcionals que estableixen entre elles tenen un paper essencial en els mecanismes cerebrals responsables de la plasticitat neuronal i de la memòria.[30] En la síndrome de fatiga crònica existeix un augment, biològicament significatiu i sense relació amb l'exercici, de la concentració de TGF-β circulant.[31] Ara per ara, no ha estat demostrat que la desregulació de les citocines tingui un paper etiopatogènic rellevant en la fibromiàlgia.[32] S'han observat alteracions dels nivells de citocines en diferents malalties degeneratives i autoimmunitàries del sistema nerviós,[33] així com en persones que pateixen anorèxia nerviosa.[34] Se sap, a més, que tenen una gran influència en el curs dels infarts cerebrals,[35] fins al punt de ser considerades com a potencials biomarcadors pronòstics per alguns especialistes.[36] Són importants en la regulació del ritme circadià i, conseqüentment, en la correcta funció respiratòria.[37]

L'envelliment s'associa amb un increment dels nivells de citocines circulants. El desgast del sistema immunitari propi de la vellesa (immunosenescència) i la secreció addicional de citocines proinflamatòries són les causes principals de la inflamació crònica lligada a l'edat. Aquesta inflamació, encara que sigui de baix grau, intervé de forma important en el desenvolupament de la sarcopènia geriàtrica. A banda d'això, l'augment de TNF-α, IL-6, IL-1 i proteïna C reactiva en els ancians es relaciona amb un major risc de morbiditat i mortalitat.[38]

El terme 'tempesta de citocines' s'utilitza per denominar un estat de resposta inflamatòria sistèmica molt greu, en el qual es produeix un fenomen de retroalimentació positiva incontrolable entre les citocines i les cèl·lules immunitàries davant certs agents patògens.[39] Aquest estat pot aparèixer en el context d'un ampli ventall de malalties,[40] algunes d'elles neurodegeneratives.[41] Es veu amb freqüència en processos infecciosos (originats per SARS-CoV, estreptococ del grup A, virus de la verola, Influenzavirus A, EBV o citomegalovirus), encara que ha estat descrit també en patologies d'etiologia molt dispar (pancreatitis, esclerosi múltiple, limfohistiocitosi hemofagocítica familiar o malaltia de l'empelt contra l'hoste)[42] i inclús com a conseqüència d'assaigs immunològics desafortunats.[43] Fou responsable de les complicacions que originaren la gran mortalitat, especialment alta en els individus sans d'entre 20 i 40 anys (el grup de població amb la resposta immunitària més efectiva), produïda per l'influenzavirus[44] que circulà durant la pandèmia de grip de 1918.[45]

Una de les estratègies emprades pels virus d'ADN de mida gran amb el propòsit d'evitar ser detectats i destruïts per l'hoste és codificar homòlegs de citocines (i/o de les seves molècules receptores) que tenen un paper crucial en el control de la resposta immunitària.[46] El virus de la verola, el de l'herpes simple o el citomegalovirus[47] són alguns dels virus que utilitzen aquest mecanisme infecciós.

L'ús de la tecnologia d'ADN recombinant ha fet possible desenvolupar proteïnes terapèutiques amb capacitat immunomoduladora a partir de diverses citocines.[48] Ara per ara (2018), però, només sis citocines recombinades (IFN-α2a, IFN-α2b, IL-2, G-SCF, GM-CSF i TNF-α) han estat aprovades com a medicaments anticancerosos.[49][50] Algunes d'elles s'utilitzen combinades amb altres fàrmacs d'ús oncològic o radioteràpia.[51]

Referències

modifica
  1. ↑ Encyclopaedia Britannica. «Cytokine | biochemistry» (en anglès). [Consulta: 6 desembre 2018].
  2. ↑ Gilman A, Goodman LS, Hardman JG, Limbird LE. Goodman & Gilman's the pharmacological basis of therapeutics. Nova York: McGraw-Hill, 2001. ISBN 0-07-135469-7. 
  3. ↑ Vega Robledo, GB «Citocinas» (en castellà). Rev Fac Med UNAM, 2010 Mar-Abr; 53 (2), pp: 94-95. ISSN: 0026-1742 [Consulta: 19 novembre 2018].
  4. ↑ Dinarello, CA «Historical Review of Cytokines» (en anglès). Eur J Immunol, 2007 Nov; 37 (Supl 1), pp: S34-S45. DOI: 10.1002/eji.200737772. PMC: 3140102. PMID: 17972343 [Consulta: 7 desembre 2018].
  5. ↑ Sino Biological «Proinflammatory cytokines list» (en anglès). Cytokines & Cytokine Information, 2007, pp: 8 [Consulta: 4 desembre 2018].
  6. ↑ Sino Biological «Anti-inflammatory cytokines list» (en anglès). Cytokines & Cytokine Information, 2007, pp: 11 [Consulta: 4 desembre 2018].
  7. ↑ Cavaillon, JM «Pro- versus anti-inflammatory cytokines: Myth or reality» (en anglès). Cell Mol Biol (Noisy-le-grand), 2001 Jun; 47 (4), pp: 695-702. ISSN: 0145-5680. PMID: 11502077 [Consulta: 4 desembre 2018].
  8. ↑ Koller A, Brunner SM, Bianchini R, Ramspacher A, et al «Galanin is a potent modulator of cytokine and chemokine expression in human macrophages» (en anglès). Sci Rep, 2019 Maig 10; 9 (1), pp: 7237. DOI: 10.1038/s41598-019-43704-7. ISSN: 2045-2322. PMID: 31076613 [Consulta: 16 maig 2019].
  9. ↑ Aguirre de Avalos, MV; Quintana, R; Brandan, N «Citoquinas» (en castellà). Cátedra de Bioquímica. Facultad de Medicina UNNE, 2002, pàgs: 19. Arxivat de l'original el 29 de març 2018 [Consulta: 4 desembre 2018].
  10. ↑ Guzmán, C; Hallal-Calleros, C; López-Griego, L; Morales-Montor, J «Interleukin-6: A Cytokine with a Pleiotropic Role in the Neuroimmunoendocrine Network» (en anglès). The Open Neuroendocrinology Journal, 2010 Oct 11; 3, pp: 152-160. DOI: 10.2174/1876528901003010152. PMID: 1876-5289 [Consulta: 16 desembre 2018].
  11. ↑ Smerz-Bertling C, Duschl A «Both interleukin 4 and interleukin 13 induce tyrosine phosphorylation of the 140-kDa subunit of the interleukin 4 receptor» (en anglès). J Biol Chem, 1995 Gen 13; 270 (2), pp: 966-970. DOI: 10.1074/jbc.270.2.966. ISSN: 1083-351X. PMID: 7822337 [Consulta: 17 desembre 2018].
  12. ↑ Bartee E, McFadden G «Cytokine Synergy: an underappreciated contributor to innate anti-viral immunity» (en anglès). Cytokine, 2013 Set; 63 (3), pp: 237-240. DOI: 10.1016/j.cyto.2013.04.036. PMC: 3748162. PMID: 23693158 [Consulta: 17 desembre 2018].
  13. ↑ Verrecchia F, Mauviel A «TGF-β and TNF-α: antagonistic cytokines controlling type I collagen gene expression» (en anglès). Cell Signal, 2004 Ag; 16 (8), pp: 873-880. DOI: 10.1016/j.cellsig.2004.02.007. ISSN: 0898-6568. PMID: 15157666 [Consulta: 16 desembre 2018].
  14. ↑ Justiz Vaillant AA, Qurie A «Interleukin» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2018 Maig 2; NBK499840 (rev), pàgs: 9. PMID: 29763015 [Consulta: 19 novembre 2018].
  15. ↑ Lee AJ, Ashkar AA «The Dual Nature of Type I and Type II Interferons» (en angles). Front Immunol, 2018 Set 11; 9, pp: 2061. DOI: 10.3389/fimmu.2018.02061. PMC: 6141705. PMID: 30254639 [Consulta: 6 desembre 2018].
  16. ↑ Aggarwal BB, Gupta SC, Kim JH «Historical perspectives on tumor necrosis factor and its superfamily: 25 years later, a golden journey» (en angles). Blood, 2012 Gen 19; 119 (3), pp: 651-665. DOI: 10.1182/blood-2011-04-325225. PMC: 3265196. PMID: 22053109 [Consulta: 6 desembre 2018].
  17. ↑ King, MW «Growth factors» (en angles). Themedicalbiochemistrypage.org, LLC, 2018; Set 13 (rev), pàgs: 18 [Consulta: 6 desembre 2018].
  18. ↑ MeSH Descriptor Data «Colony-Stimulating Factors» (en anglès). National Institutes of Health. US National Library of Medicine, 2019, pàgs: 2 [Consulta: 6 desembre 2018].
  19. ↑ Cohen MC, Cohen S «Cytokine function: a study in biologic diversity» (en anglès). Am J Clin Pathol, 1996 Maig; 105 (5), pp: 589-598. ISSN: 0002-9173. PMID: 8623768 [Consulta: 19 novembre 2018].
  20. ↑ Xue Q, Lu Y, Eisele MR, Sulistijo ES, et al «Analysis of single-cell cytokine secretion reveals a role for paracrine signaling in coordinating macrophage responses to TLR4 stimulation» (en anglès). Sci Signal, 2015 Jun 16; 8 (381), pp: ra59. DOI: 10.1126/scisignal.aaa2155. PMC: 5735825. PMID: 26082435 [Consulta: 19 novembre 2018].
  21. ↑ Lotem J, Sachs L «Cytokine control of developmental programs in normal hematopoiesis and leukemia» (en anglès). Oncogene, 2002 Maig 13; 21 (21), pp: 3284-3294. DOI: 10.1038/sj.onc.1205319. ISSN: 1476-5594. PMID: 12032770 [Consulta: 4 desembre 2018].
  22. ↑ Efron PA, Moldawer LL «Cytokines and Wound Healing: The Role of Cytokine and Anticytokine Therapy in the Repair Response» (en anglès). J Burn Care Rehabil, 2004 Mar-Abr; 25 (2), pp: 149-160. DOI: 10.1097/01.BCR.0000111766.97335.34. ISSN: 0273-8481. PMID: 15091141 [Consulta: 4 desembre 2018].
  23. ↑ Finnson KW, McLean S, Di Guglielmo GM, Philip A «Dynamics of Transforming Growth Factor Beta Signaling in Wound Healing and Scarring» (en anglès). Adv Wound Care (New Rochelle), 2013 Jun; 2 (5), pp: 195-214. DOI: 10.1089/wound.2013.0429. PMC: 3857355. PMID: 24527343 [Consulta: 5 desembre 2018].
  24. ↑ Guzeloglu-Kayisli O, Kayisli UA, Taylor HS «The Role of Growth Factors and Cytokines during Implantation: Endocrine and Paracrine Interactions» (en anglès). Semin Reprod Med, 2009 Gen; 27 (1), pp: 62-79. DOI: 10.1055/s-0028-1108011. PMC: 3107839. PMID: 19197806 [Consulta: 4 desembre 2018].
  25. ↑ Sivarajasingam SP, Imami N, Johnson MR «Myometrial cytokines and their role in the onset of labour» (en anglès). J Endocrinol, 2016 Des; 231 (3), pp: R101-R119. DOI: 10.1530/JOE-16-0157. ISSN: 1479-6805. PMID: 27647860 [Consulta: 4 desembre 2018].
  26. ↑ Raghupathy, R «Cytokines as key players in the pathophysiology of preeclàmpsia» (en anglès). Med Princ Pract, 2013; 22 (Supl 1), pp: 8-19. DOI: 10.1159/000354200. PMC: 5586811. PMID: 23949305 [Consulta: 2 gener 2018].
  27. ↑ Raba G, Tabarkiewicz J «Cytokines in Preterm Delivery: Proposal of a New Diagnostic Algorithm» (en anglès). J Immunol Res, 2018 Abr 8; 2018, pp: 8073476. DOI: 10.1155/2018/8073476. PMC: 5911331. PMID: 29850638 [Consulta: 5 desembre 2018].
  28. ↑ Dowlati Y, Herrmann N, Swardfager W, Liu H, et al «A meta-analysis of cytokines in major depression» (en anglès). Biol Psychiatry, 2010 Mar 1; 67 (5), pp: 446-457. DOI: 10.1016/j.biopsych.2009.09.033. ISSN: 0006-3223. PMID: 20015486 [Consulta: 4 desembre 2018].
  29. ↑ Becerril Villanueva, LE; Hernández Gutiérrez, ME; Granados Camacho, I; Álvarez García, L; et al «Los efectos conductuales modulados por las citocinas» (en castellà). Salud Ment, 2012 Set-Oct; 35 (5), pp: 411-418. ISSN: 0185-3325 [Consulta: 4 desembre 2018].
  30. ↑ Goshen, I; Yirmiya, R «The Role of Pro-inflammatory Cytokines in Memory Processes and Neural Plasticity» (en anglès). A: Psychoneuroimmunology, Chap. 16 (Ader, R; Ed.) Academic Press, 2006 Set 21; Vol I, 4th Edition, pp: 337-377. ISBN 978-0-12-088576-3. DOI: 10.1016/B978-012088576-3/50021-6 [Consulta: 28 abril 2019].
  31. ↑ Blundell S, Ray KK, Buckland M, White PD «Chronic fatigue syndrome and circulating cytokines: A systematic review» (en anglès). Brain Behav Immun, 2015 Nov; 50, pp: 186-195. DOI: 10.1016/j.bbi.2015.07.004. ISSN: 0889-1591. PMID: 26148446 [Consulta: 9 desembre 2018].
  32. ↑ Wilke, WS «Introductory Chapter: A Challenge to the Concept that Inflammation Plays a Prominent Pathogenic Role in Fibromyalgia» (en anglès). A: Discussions of Unusual Topics in Fibromyalgia (Wilke WS; Ed.) IntechOpen, 2018; Mar 14, pàgs: 12. ISBN 978-953-51-3900-3. DOI: 10.5772/intechopen.72936 [Consulta: 9 desembre 2018].
  33. ↑ Gogoleva VS, Atretkhany KN, Drutskaya MS, Mufazalov IA, et al «Cytokines as Mediators of Neuroinflammation in Experimental Autoimmune Encephalomyelitis» (en anglès). Biochemistry (Mosc), 2018 Set; 83 (9), pp: 1089-1103. DOI: 10.1134/S0006297918090110. ISSN: 0006-2979. PMID: 30472948 [Consulta: 6 desembre 2018].
  34. ↑ Dalton B, Campbell IC, Chung R, Breen G, et al «Inflammatory Markers in Anorexia Nervosa: An Exploratory Study» (en anglès). Nutrients, 2018 Oct 24; 10 (11), pii: E1573. DOI: 10.3390/nu10111573. PMC: 6266841. PMID: 30355978 [Consulta: 28 abril 2019].
  35. ↑ Lambertsen KL, Biber K, Finsen B «Inflammatory cytokines in experimental and human stroke» (en anglès). J Cereb Blood Flow Metab, 2012 Set; 32 (9), pp: 1677-1698. DOI: 10.1038/jcbfm.2012.88. PMC: 3434626. PMID: 22739623 [Consulta: 9 desembre 2018].
  36. ↑ Wang J, Hu Z, Yang S, Liu C, et al «Inflammatory cytokines and cells are potential markers for patients with cerebral apoplexy in intensive care unit» (en anglès). Exp Ther Med, 2018 Ag; 16 (2), pp: 1014-1020. DOI: 10.3892/etm.2018.6213. PMC: 6090232. PMID: 30116353 [Consulta: 9 desembre 2018].
  37. ↑ Comas, M; Gordon, CJ; Oliver, BG; Stow, NW; et al «A circadian based inflammatory response – implications for respiratory disease and treatment» (en anglès). Sleep Science and Practice, 2017 Set 25; 1, pp: 18. DOI: 10.1186/s41606-017-0019-2. ISSN: 2398-2683 [Consulta: 28 abril 2019].
  38. ↑ Rea IM, Gibson DS, McGilligan V, McNerlan SE, et al «Age and Age-Related Diseases: Role of Inflammation Triggers and Cytokines» (en anglès). Front Immunol, 2018 Abr 9; 9, pp: 586. DOI: 10.3389/fimmu.2018.00586. PMC: 5900450. PMID: 29686666 [Consulta: 17 desembre 2018].
  39. ↑ Lee DW, Gardner R, Porter DL, Louis CU, et al «Current concepts in the diagnosis and management of cytokine release syndrome» (en anglès). Blood, 2014 Jul 10; 124 (2), pp: 188-195. DOI: 10.1182/blood-2014-05-552729. PMC: 4093680. PMID: 24876563 [Consulta: 28 desembre 2018].
  40. ↑ Tisoncik JR, Korth MJ, Simmons CP, Farrar J, et al «Into the eye of the cytokine storm» (en anglès). Microbiol Mol Biol Rev, 2012 Mar; 76 (1), pp: 16-32. DOI: 10.1128/MMBR.05015-11. PMC: 3294426. PMID: 22390970 [Consulta: 22 gener 2019].
  41. ↑ Clark IA, Vissel B «The meteorology of cytokine storms, and the clinical usefulness of this knowledge» (en anglès). Semin Immunopathol, 2017 Jul; 39 (5), pp: 505-516. DOI: 10.1007/s00281-017-0628-y. PMC: 5495849. PMID: 28451786 [Consulta: 27 maig 2019].
  42. ↑ Canna SW, Behrens EM «Making Sense of the Cytokine Storm: a conceptual framework for understanding, diagnosing and treating hemophagocytic síndromes» (en anglès). Pediatr Clin North Am, 2012 Abr; 59 (2), pp: 329-344. DOI: 10.1016/j.pcl.2012.03.002. PMC: 3368378. PMID: 22560573 [Consulta: 27 maig 2019].
  43. ↑ Suntharalingam G, Perry MR, Ward S, Brett SJ, et al «Cytokine Storm in a Phase 1 Trial of the Anti-CD28 Monoclonal Antibody TGN1412» (en anglès). N Engl J Med, 2006 Set 7; 355 (10), pp: 1018-1028. DOI: 10.1056/NEJMoa063842. PMC: 1533-4406. PMID: 16908486 [Consulta: 22 gener 2019].
  44. ↑ Taubenberger JK, Reid AH, Lourens RM, Wang R, et al «Characterization of the 1918 influenza virus polymerase genes» (en anglès). Nature, 2005 Oct 6; 437 (7060), pp: 889-893. DOI: 10.1038/nature04230. ISSN: 0028-0836. PMID: 16208372 [Consulta: 22 gener 2019].
  45. ↑ Morens DM, Fauci AS «The 1918 influenza pandemic: insights for the 21st century» (en anglès). J Infect Dis, 2007 Abr 1; 195 (7), pp: 1018-1028. DOI: 10.1086/511989. ISSN: 1537-6613. PMID: 17330793 [Consulta: 22 gener 2019].
  46. ↑ Alcami, A «Viral mimicry of cytokines, chemokines and their receptors» (en anglès). Nat Rev Immunol, 2003 Gen; 3 (1), pp: 36-50. DOI: 10.1038/nri980. ISSN: 1474-1733. PMID: 12511874 [Consulta: 22 gener 2019].
  47. ↑ Scarborough JA, Paul JR, Spencer JV «Evolution of the ability to modulate host chemokine networks via gene duplication in human cytomegalovirus (HCMV)» (en anglès). Infect Genet Evol, 2017 Jul; 51, pp: 46-53. DOI: 10.1016/j.meegid.2017.03.013. PMC: 5438267. PMID: 28315475 [Consulta: 22 gener 2019].
  48. ↑ Vazquez-Lombardi, R; Roome, B; Christ, D «Molecular Engineering of Therapeutic Cytokines» (en anglès). Antibodies, 2013 Jul; 2 (3), pp: 426-451. DOI: 10.3390/antib2030426. ISSN: 2073-4468 [Consulta: 2 febrer 2019].
  49. ↑ García-Martínez E, Smith M, Buqué A, Aranda F, et al «Trial Watch: Immunostimulation with recombinant cytokines for cancer therapy» (en anglès). Oncoimmunology, 2018 Feb 15; 7 (6), pp: e1433982. DOI: 10.1080/2162402X.2018.1433982. PMC: 5980390. PMID: 29872569 [Consulta: 12 febrer 2019].
  50. ↑ Waldmann, TA «Cytokines in Cancer Immunotherapy» (en anglès). Cold Spring Harb Perspect Biol, 2018 Des 3; 10 (12), pii: a028472. DOI: 10.1101/cshperspect.a028472. ISSN: 1943-0264. PMID: 29101107 [Consulta: 16 juny 2019].
  51. ↑ Palata O, Hradilova Podzimkova N, Nedvedova E, Umprecht A, et al «Radiotherapy in Combination With Cytokine Treatment» (en anglès). Front Oncol, 2019 Maig 22; 9, pp: 367. DOI: 10.3389/fonc.2019.00367. PMC: 6538686. PMID: 31179236 [Consulta: 16 juny 2019].

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Citocina
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Citocina&oldid=34000082»