Coiot

El coiot (Canis latrans) és una espècie de mamífer de la família dels cànids originari de Nord-amèrica. És més petit que el seu parent proper, el llop, i ocupa un nínxol ecològic comparable al del xacal comú a Euràsia.

Coiot

Canis latrans
Enregistrament
Dades
Període de gestació	62 dies
Longevitat màxima	21,8 anys
Pes	262,5 g (pes al naixement)
Nombre de cries	6
Període
Plistocè - recent
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	3745
Taxonomia
Super-regne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Carnivora
Família	Canidae
Tribu	Canini
Gènere	Canis
Espècie	Canis latrans Say, 1822
Nomenclatura
Sinònims	Llista C. andersoni C. caneloensis C. clepticus C. estor C. frustror C. goldmani C. hondurensis C. impavidus C. irvingtonensis C. jamesi C. lestes C. mearnsi C. microdon C. nebrascensis C. ochropus C. orcutti C. pallidus C. peninsulae C. riviveronis C. vigilis Lyciscus cagottis
Significat	Gos lladrador
Distribució

La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el classifica com a espècie en «risc mínim» per la seva extensa distribució i gran abundància a Nord-amèrica. Les poblacions de coiots també són força nombroses a Centreamèrica. Es tracta d'una espècie flexible i capaç d'adaptar-se a medis modificats per l'acció humana. La seva distribució creix actualment cap a les zones urbanes de l'est dels Estats Units i el Canadà. El 2013 es produí la primera observació d'un coiot a l'est de Panamà, és a dir, a l'altra banda del canal de Panamà.

Se'n reconeixen 19 subespècies. Els mascles pesen 8-20 kg, mentre que les femelles tenen un pes de 7-18 kg. El pelatge és de color gris clar i vermell o falb barrejat amb blanc i negre, tot i que varia una mica d'una regió a l'altra. Els coiots tenen una organització social molt flexible i poden viure o bé en grups familiars o bé en bandades poc estables formades per individus que no estan emparentats. Són majoritàriament carnívors i s'alimenten principalment de cérvols, conills, llebres, rosegadors, ocells, rèptils, amfibis, peixos i invertebrats, juntament amb el consum ocasional de fruita i verdura. El seu so més característic és l'udol dels individus solitaris. Els éssers humans són la principal amenaça per a la seva supervivència, seguits pels pumes i els llops. Això no impedeix que de vegades els coiots es reprodueixin amb llops grisos, algonquins o vermells, amb els quals engendren coiots híbrids.

El seu nom ve de la paraula nàhuatl cóyotl (IPA /ˈkɔ.jɔtɬ/).

Descripció

Fa menys de 60 cm d'altura. Pot pesar entre 10 i 25 kg i el seu pes mitjà s'acosta als 15 kg. El seu color varia des del gris fins al canyella, de vegades amb un tint vermellós. Les orelles i el musell semblen llargs en relació a la grandària del seu cap. Pot ser identificat per la seva cua espessa i ampla que, sovint, duu prop del sòl. Pel seu aspecte esvelt es pot distingir del seu parent major, el llop gris, que pot pesar de 35 a 60 kg. És un animal molt prim i pot semblar desnodrit a primera vista encara que gaudeixi de bona salut.

Ecologia

Habita Belize, el Canadà, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà i els Estats Units. Malgrat haver estat intensament caçat, el coiot és un dels pocs animals grans que han ampliat el seu hàbitat des de l'arribada dels europeus a Amèrica: ha ocupat àrees de Nord-amèrica prèviament habitades pels llops, ja que s'ha pogut adaptar al consum d'escombraries i animals domèstics.

Pot viure fins a 10 anys en estat salvatge i 18 en captivitat. Viu i caça o sol o en parelles monògames. Menja mamífers petits, especialment musaranyes, talpons i conills, així com petits insectes. És omnívor, i adapta la seva dieta a les fonts disponibles, incloent-hi fruites, herbes i altres vegetals. Al Parc Nacional de Yellowstone, abans de la reintroducció del llop, començaren a ocupar el nínxol ecològic d'aquest, caçant en gossades per a abatre preses de caça major.

L'aparellament és per a tota la vida i el coit ocorre al voltant del mes de febrer. Té ventrades de 4-6 cadells a finals d'abril o començaments de maig. Ambdós pares —i a vegades els exemplars joves, nascuts l'any anterior i que encara no han abandonat el cau familiar— ajuden a alimentar els cadells. A les tres setmanes d'edat, aquests, surten del cau sota la vigilància dels seus pares. Quan arriben a vuit-dotze setmanes d'edat els seus pares els ensenyen a caçar. Les famílies romanen juntes al llarg de l'estiu, però els joves parteixen a buscar els seus propis territoris cap a la tardor. Solen traslladar-se a unes deu milles de distància. Els joves maduren sexualment a l'any d'edat.

És molt més comú escoltar un coiot que veure'l. Els sons que fan els coiots són aguts i són descrits com a udols, xiscles o lladrucs. Aquests sons poden ser una nota llarga que puja i que cau (un udol) o una sèrie de notes curtes (un «xiscle») i se senten, en general, al crepuscle o a la nit, i amb menys freqüència durant el dia. Encara que els seus udols es realitzen tot l'any, són més comuns durant l'estació d'acoblament de la primavera i durant la tardor, quan els cadells abandonen les seves famílies per a establir territoris nous. Els seus udols enganyen: pot semblar que el coiot està en un lloc quan, realment, està en un altre indret.

Taxonomia

Es reconeixen 19 subespècies de coiot:

• Canis latrans cagottis (C. E. H. Smith, 1839) habita a Mèxic: Oaxaca, San Luis Potosí, Veracruz i, probablement també, Nuevo León i el sud de Tamaulipas.
• Canis latrans (Elliot, 1903) és una subespècie del coiot (Canis latrans) que habita al nord de Baixa Califòrnia i el sud-oest de Califòrnia (Estats Units).
• Canis latrans dickeyi és una subespècie del coiot (Canis latrans). habita al Salvador.
• Canis latrans frustror (Woodhouse, 1851) habita a Kansas, Oklahoma, Texas, Missouri i Arkansas.
• Canis latrans goldmani (Merriam, 1904) habita a Belize.
• Canis latrans hondurensis (Goldman, 1936) habita a Hondures.
• Canis latrans impavidus (J. A. Allen, 1903) habita al sud de l'estat de Sonora, el sud-oest de Chihuahua, l'oest de Durango, l'oest de Zacatecas i Sinaloa.
• Canis latrans incolatus (Hall, 1934) habita al Canadà (el Yukon, els Territoris del Nord-Oest, el nord de la Colúmbia Britànica i el nord d'Alberta) i els Estats Units (Alaska).
• Canis latrans jamesi (Townsend, 1912) habita a l'illa Tiburón (Baixa Califòrnia, Mèxic).
• Canis latrans latrans (Say, 1823) habita al Canadà (el sud-est d'Alberta, el sud de Saskatchewan i l'extrem sud-occidental de Manitoba) i els Estats Units (Montana, Wyoming, Colorado, el nord-est de Nou Mèxic, Dakota del Nord, el nord-oest d'Oklahoma i el nord de Texas).
• Canis latrans lestes (Merriam, 1897) habita al Canadà (el sud de la Colúmbia Britànica i el sud-est d'Alberta) i els Estats Units (Oregon, Washington, el nord de Califòrnia, Idaho, l'oest de Montana, Wyoming, Colorado, Nevada i Utah).
• Canis latrans mearnsi (Merriam, 1897) habita al sud-oest de Colorado, l'extrem meridional de Utah i Nevada, el sud-est de Califòrnia, el nord-est de Baixa Califòrnia, Arizona, l'oest del Río Bravo a Nou Mèxic, Sonora i Chihuahua.
• Canis latrans microdon (Merriam, 1897) habita a l'extrem meridional de Texas i el nord de Tamaulipas (Mèxic).
• Canis latrans ochropus (Eschscholtz, 1829) habita a Nord-amèrica: l'oest de Sierra Nevada a Califòrnia.
• Canis latrans peninsulae (Merriam, 1897) habita a la Península de Baixa Califòrnia.
• Canis latrans texensis (Bailey, 1905) habita a l'est de Nou Mèxic i algunes àrees del nord-est de Mèxic.
• Canis latrans thamnos (Jackson, 1949) habita al Canadà (Saskatchewan, Manitoba, el sud d'Ontario i l'extrem meridional del Quebec) i els Estats Units (Dakota del Nord, Minnesota, Iowa, Missouri al nord del riu Missouri), Michigan, Wisconsin, Illinois i el nord d'Indiana).
• Canis latrans umpquensis (Jackson, 1949) habita a Oregon i Washington.
• Canis latrans vigilis Merriam, 1897 habita a Jalisco, Michoacán i estat de Guerrero (Mèxic).

Galeria d'imatges

• 
  Il·lustració de l'any 1927
• 
  Exemplar fotografiat a Menlo Park (Califòrnia)
• 
  Exemplar fotografiat a Death Valley (Califòrnia, Estats Units)
• 
  Exemplar fotografiat a Califòrnia (els Estats Units).
• 
  Coiot
• 
  Coiot en un bosc
• 
  Exemplar fotografiat a Arizona
• 
  Coiot femella al Golden Gate National Recreation Area, prop de San Francisco
• 
  Coiot del Grand Teton National Park

Bibliografia

• Allen, Stephen i Sargeant, Alan, Observed Interactions Between Coyotes and Red Foxes, Journal of Mammology, Vol. 70, Number 3, pàg. 631-633.
• Andelt, W. F., 1985. Behavioral ecology of coyotes in south Texas. Wildlife Monographs 94: 45 pp.
• Andelt, W. F., 1987. Coyote predation. A: M. Novak, J. A. Baker, M. E. Obbard i B. Malloch (eds), Wild furbearer management and conservation in North America, pàg. 128-140. Ontario Ministry of Natural Resources and the Ontario Trappers Association, Ontario, el Canadà.
• Baillie, J. i Groombridge, B. (eds). 1996. 1996 IUCN Red List of Threatened Animals. A: J. Baillie i B. Groombridge (eds), IUCN, Gland, Suïssa.
• Baker, Rollin H., 1983. Michigan Mammals. Michigan State University Press, Detroit, pg: 390-399.
• Banfield, A.W.F., 1974. Mammals of Canada. University of Toronto Press, Toronto i Buffalo, pg: 286-289.
• Bekoff, M., 1977. Canis latrans. Mamm. Species 79:1-9. --Distribution of coyote (Canis latrans) includes Oklahoma. Summary of information in literature. Systematics, Paleontology, Distribution, Natural history, Behavior, Ecology, Populations, Parasites, Genetics, Morphology, Physiology, Techniques, Economics, Wildlife management, Bibliographies. Canidae.
• Beckoff, M., 1978 ed. Coyotes: Biology, Behavior, and Management. Nova York, Academic Press.
• Bekoff, M., 1982. Coyote, Canis latrans. A: J. Chapman i G. Feldhamer (eds), Wild mammals of North America: biology, management and economics, pàg. 447-459. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
• Bekoff, M. i Gese, E. M., 2003. Coyote (Canis latrans). A: G. A. Feldhamer, B. C. Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management and conservation, pàg. 467-481. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
• Bender,D., Bayne, E., Brigham, M. Lunar, Condition Influences Coyote Howling, The American Midland Naturalist, v136, p. 413-17 (1996).
• Cadieux, Charles, L., 1983, Coyotes: Predators and Survivors, Stackpole Books. ISBN 0-913276-42-1.
• Fox, M.W., 1975. The Wild Canids: Their Systematics, Behavioral Ecology and Evolution. Van Nostrand Reinhold Co., Nova York, Londres i Melbourne, pg: 247-262.
• Knowlton, F. F., 1972. Preliminary interpretations of coyote population mechanics with some management implications. Journal of Wildlife Management 36: 369-382.
• Moore, G. C. i Parker, G. R., 1992. Colonization by the eastern coyote (Canis latrans). A: A. Boer (ed.), Ecology and management of the eastern coyote, pàg. 23-37. Wildlife Research Unit, University of New Brunswick, Fredericton, el Canadà.
• Nowak, Ronald M. i John L. Paradiso. 1983. Walkers Mammals of the World. Quarta edició. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, pg: 949-951.
• O'Donoghue, M., Boutin, S., Krebs, C. J. i Hofer, E. J., 1997. Numerical responses of coyotes and lynx to the snowshoe hare cycle. Oikos 80: 150-162.
• Reid, F., 1997. A field guide to the mammals of Central America and southeast Mexico. Oxford University Press, Nova York, Estats Units
• Sillero-Zubiri, C., Hoffmann, M. i Macdonald, D. W. (eds). 2004. Canids: Foxes, Wolves, Jackals and Dogs. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Canid Specialist Group, IUCN, Gland, Suïssa i Cambridge, el Regne Unit.
• Windberg L., Lamar A., Ebbert, S., Kelly B., Population Characteristics of Coyotes in the Northern Chihuahuan Desert, The American Midland Naturalist, v138. p. 197-207 (juliol de 1997)