Aragonès meridional
L'aragonès meridional és la variant dialectal de l'aragonès (juntament amb l'occidental, l'oriental i el central) que es parla aproximadament a les zones de la Foia d'Osca, Somontà de Barbastre i algunes poques localitats de les Cinc Viles, englobant per tant llocs com Fuencalderas, Ayerbe, Nocito, Osca, Avosca, Almudèver i Barbastre. No existeix una frontera clara amb el jaquès ni amb el serrablès ni amb el sobrarbès. Es pot considerar al fovà com la forma de transició entre l'aragonès meridional i el ribagorçà i al jaquès del quadrilàter Lerés-Frauca-Sabiñánigo-Larrés com la forma de transició des del jaquès cap a l'aragonès meridional i l'aragonès de la Terra de Biescas.[1]
Aragonés semontanés  | |
|---|---|
| Tipus | dialecte |
| Dialecte de | aragonès |
| Ús | |
| Oficial a |  Aragó |
| Autòcton de | Aragó (Província d'Osca) (Somontano de Barbastre) (Foia d'Osca) |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques aragonès | |
| Codis | |
| Glottolog | sout2609 |
| Linguist List | arg-sou |
És semblant entre totes les comarques (no existeix el condicionament topogràfic de valls aïllades que permeten una evolució en cada vall al seu aire). Les innovacions o les traces més generals s'estenen amb facilitat per totes les comarques somontaneses. No obstant això també és el més castellanitzat, per la mateixa raó.[1]
En les últimes dècades l'erosió lingüística ha fet que els últims elements aragonesos mantinguts encara en els anys 1950-1960, s'hagin perdut en la seva major part. Avui el que se sol escoltar és un castellà amb l'article aragonès general, o, os, a, as, la partícula pronómino-adverbial en/ne, la construcció le'n, les ne, la preposició ta i el diminutiu -ed/-er, -eta.[2]
Fonètica modifica
- Sonorització de les sordes intervocàliques llatines excepte en casos aïllats de conservació: forato, melico, parete, rete, que poden trobar-se igual en el castellà de substrat aragonès de la província de Terol.
- Existeixen també casos, menys que els anteriors, de sonorització de la oclusiva després de líquida.
- Es troben sovint castellanismes fonètics: ocho, noche, ablar.
- El so -x- es perd sovint per la pressió castellana i es torna -ch-, però en algun lloc encara que es perd en general, es manté en els demostratius ixe, ixa, ixo, ixos, ixas.
- També es troben molts trets en comú amb el castellà rústic, vulgarismes, etc: aiga, faiga, baiga (que contrasta amb l'aragonès d'algunes valls axials: iaya, faya, vaya, però que s'han aferrat per a l'aragonès estàndard).
- Podem trobar aragonesismes per hipercorrecció: coniello en comptes de conillo.[3]
Morfologia modifica
- La partícula pronominal adverbial i aquesta perduda, fora de casos de fossilització.
- El diminutivo -et sona com -ed o -er segons zones.[1]
Situació dins de l'aragonès modifica
L'aragonès meridional es tracta del bloc dialectal que engloba diferents varietats regionals, les quals són (d'oest a est): ayerbense, del Somontano de Barbastro i del Sobrarb. En la següent taula pot veure's una classificació de tots els dialectes de l'aragonès i la situació particular de l'aragonès occidental. Les varietats dialectals properes presenten característiques comunes malgrat pertànyer a blocs diferents.[2]
Cal destacar alguna varietat com el navalès dins de l'aragonès de Somontà de Barbastre.[2]
|
|
|
|
|
Bloc meridional |
Dialectes de transició
| ||
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Zona aragonessa - Llengua i Dades» (en espanyol). [Consulta: 3 setembre 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Aragonès meridional» (en castellà). ElPeriòdico. [Consulta: 3 setembre 2018].
- ↑ «Dades sobre l'aragonès» (en aragonès). [Consulta: 3 setembre 2018].
Bibliografia modifica
- (castellà) Francho Chabier Nagore Laín. El Aragonés Hoy. Ibercaja y Consello d'a Fabla Aragonesa, 1989.
- (castellà) Anchel Conte et al. El aragonés: identidad y problemática de una lengua. Colección Aragón. Librería general.
- (castellà) Chabier Tomás Arias. El aragonés del biello Sobrarbe. Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1999. ISBN 84-8127-095-4