Viquipèdia

Dinastia safàvida

una dinastia que va governar l’Iran

La dinastia safàvida o sefèvida (persa: Safaviān - صفویان; àzeri: صفوی‌لر - Səfəvilər) va regnar sobre Pèrsia del 1501 al 1736. Successor dels timúrides, són la primera dinastia totalment independent que va governar l'Iran durant gairebé 500 anys.[1][2] Els safàvides provenen d'un orde religiós sunnita del sufisme militant que es va desenvolupar entre els segles XIV XIV. Tot i que parlen turc, falta informació fiable en aquesta àrea perquè, un cop consolidat el seu poder a Pèrsia, els safàvides van falsificar deliberadament testimonis relacionats amb els seus orígens.[2][3] Convertit a l'Imanisme durant el segle xv, potser sota Khwajeh Ali o sota Jonayd, van proclamar aquesta branca de l'Islam com a la religió de l'Estat quan el seu líder, Ismail, va prendre el poder el 1501.[4] Amb el suport dels nòmades turcs Kizilbaix,[5] Ismaïl va regnar des de 1508 sobre tots els territoris dominats anteriorment pels Aq Qoyunlu, també de parla turca.[6] A partir del 1510, els safàvides, accedeixen al poder de la mà de la creació d’una teocràcia dirigida pel xa, i s’oposen a l'est als uzbeks, també de parla turca i dirigits per Mohàmmad Xaibani, i a l’oest als otomans, defensors del sunnisme. La dinastia va assolir el seu apogeu sota Abbas I el Gran, xa entre 1588 i 1629, entre les funcions religioses i polítiques de l'imperi, i implementant una guàrdia personal composta d'esclaus islamitzats , ghulams per contrarestar el poder de les tribus Kizilbaix.[7] Amb l’ Imperi Otomà, l’ Imperi Xerifià i l’ Imperi mogol, els safàvides són una de les quatre grans potències del món musulmà, que manté contactes amb els governants europeus, desitjant establir una aliança contra la Sublim Porta (referint-se a l'Imperi Otomà).[8]

Infotaula d'organitzacióDinastia safàvida
(fa) صفویان
(az) صفوی‌لر Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia
tribu Modifica el valor a Wikidata
Religióimamisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1501
FundadorIsmaïl I de Pèrsia i Safi al-Din Ardabili Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1736 Modifica el valor a Wikidata

Orígens modifica

Els safàvides provenien de la tariqa [9](" confraria religiosa ") dels Safavieh fundada pels kurds Xeic Safi al-Din Ardabili (1252 - 1334),[10] que el converteix en l'equivalent islàmic de la dinastia Hohenzollern, resultant de la" privatització "De l'orde teutònic d'Albert de Brandenburg, quasi contemporània d'Ismail Ier.

L’arribada al poder dels safàvides està directament relacionada amb el desenvolupament del sufisme a l’Iran i l’Àsia central. Els Safàvides tenien la seva seu a Ardabil, entre Tabriz i el Caspi, a l'Azerbaidjan iranià. La direcció espiritual dels safàvides sembla haver estat hereditària, passant del fundador Safi al-Din Ardabili al seu fill, Sadr al-Din Mousa († cap al 1391).[11] A continuació al seu fill Khwadja Ali († 1429) que va passar al seu fill Ibrahim († 1447) i a continuació al seu fill, Djunayd. El 1447, el xeic Djunayd és expulsat d'Ardabil per Jahan-Xah, el cap de la federació tribal turcmana de Qara Qoyunlu, l' " Ovella negra ". Després es va aliar amb els seus adversaris, l'Aq Qoyunlu,[12] el " Ovelles blanques" i segellant aquesta aliança amb el casament amb Begum Khadidja, la germana d'Uzun Hasan (1423-1478), ell mateix líder de l'Aq Qoyunlu. Al seu torn, el seu fill Xaïkh Haydar es casa amb Halima, la filla d’ Uzun Hasan que és, a través de la seva mare Despina Khatun, la néta de l'emperador Joan IV de Trebisonda.[13]

Després de la mort d'Uzun Hasan, el seu fill Yakub, sentint-se amenaçat pel poder creixent dels Safàvides, es va aliar amb el mestre de Xirvan i, el 1488, va derrotar i matar Haydar a Tabarsaran. Va perseguir el seu fill gran, Ali Mirza, que abans de morir designava el seu germà petit Ismail I per fer-se càrrec del cap de la tariqa .[14]

Presa del poder i primeres conquestes modifica

Al segle XIV, Ardabil era el centre d’una organització destinada a mantenir els líders safàvides en contacte amb els seus murides (" mestres espirituals "), als territoris que ara són Azerbaidjan, Iraq i Anatòlia oriental. L'organització estava controlada mitjançant els khalifat al-kholafa que nomenava representants (khalifa) a les zones on la propaganda safàvida activa. Al seu torn, els khalifa tenien subordinats anomenats pira. La seva presència a l'Anatòlia oriental representava una greu amenaça per als otomans, ja que animaven la població xiïta d'Àsia Menor a revoltar-se contra el sultà.[15][16]

El 1499 Ismail, el jove cap de l'ordre safàvida, va deixar Lanjan per Ardabil per tal de reclamar el poder. Durant l'estiu del 1500, gairebé 7000 dels seus seguidors de les tribus turkmanes d'Anatòlia, Síria i l'Iraq van convocar els Kizilbaix per donar-li suport. Al cap d'aquestes tropes, va començar dirigint una campanya punitiva contra els Xirvanxah (governant dels Xirvan). Encabat va buscar venjança per la mort del seu pare Heydar i del seu avi a Shirvan. Després de derrotar el xirvanxah Farrokh Yassar, es trasllada al sud cap a Azerbaidjan on els seus 7 000 guerrers Kizilbaix derroten una força de 30 000 Aq Qoyunlu sota les ordres d’ Alwand Mirza. Després prenen Tabriz, marcant així la base de l’ estat safàvida.[17][18]

Durant la primera dècada del segle xvi, els Kizilbaix estenen el poder safàvid a la resta de Pèrsia, fins a Bagdad (presa el 1508) i l'Iraq, anteriorment sota el control d'Aq Qoyunlu.

El 1510, el Shah Ismail va enviar un gran contingent de Kizilbaix a Transoxiana per donar suport al sobirà Timurid Baber, en guerra contra els uzbeks.[19] Prop de Merv, els kizilbaixos derroten als uzbeks i maten al seu líder, Muhammad Xaibânî, de la dinastia mongola Xibànida.[20] L’ Amudarià esdevé la frontera entre l’Imperi Safàvida i els uzbeks. Els kizilbaixos van assegurar Samarcanda a nom de Baber, que va ser expulsat el 1511 i es va dirigir al nord de l'Índia.[21] No obstant això, el 1512, tot un exèrcit de kizilbaixos va ser destruït pels uzbeks després de la revolta dels turcomans kizilbaixos contra el seu vakil d'origen persa i el seu comandant, Amir Nadjm.[22] Aquesta forta derrota marca el final de l'expansió i la influència safàvida a Transoxiana (aproximadament Uzbekistan i el sud-oest del Kazakhstan modern). Les fronteres nord-orientals de l'Iran seguiran sent vulnerables a les invasions nòmades.

Unificació de l'estat modifica

 
Shah Ismail, el fundador de la dinastia safàvida.

Sota la direcció d’ Ismail I, primer governant safàvida, es va decidir la conversió de l’Iran a l'imamisme. Aquesta conversió resulta del desig d’afirmar-se davant la dominació dels otomans sunnites. La conversió permet constituir les bases d’un Estat fort a partir d’una identitat específica. Els safàvides també van utilitzar els seus recursos per convertir un gran nombre d’iranians al xiisme. Durant els regnats dels primers safàvides, l'Iran es va convertir en una teocràcia. la seva victòria es va representar en els registres de safàvices com una victòria sobre els mitològics turanians.[23] Tanmateix, aquesta afició a les llegendes iranianes no es limitava només a la d’Ismail i l’Iran safàvida; Tant Muhammad Shaybani, Selim I, com posteriorment Babir i la seva descendència mogol, es van associar a aquestes llegendes. Independentment de les seves diferències creixents, Àsia occidental, central i del sud seguia un model de cultura i regnat persa comú. De fet, Ismail I els partidaris reconeixen com el murshid kamil " el guia perfecte ".[23]

 
Fresc de Chehel Sotoun anb el Xa Abbas I el Gran rebent a Vali Nadr Muhammad Khan.

El principal problema dels safàvides era crear un estat unificat, una tasca que era difícil atesa la diversitat ètnica del país. De fet, havien de fer coexistir els seus partidaris de parla turca amb els perses, les seves tradicions de combat amb la burocràcia iraniana, i la seva ideologia mesiànica amb els requisits administratius d’un estat territorial. Les institucions del primer estat safàvida reflecteixen aquests esforços per integrar i equilibrar aquests diferents elements. Els càrrecs administratius estaven controlats majoritàriament pels perses, mentre que els turcomans ocupaven els càrrecs militars.[24]

A més, els safàvides es van enfrontar a amenaces externes, sobretot les dels uzbeks, que els van atacar a la frontera nord-est i van atacar el Khorasan (regió nord-est de l'Iran), així com els otomans., que lluitaven contra l'Iran al Caucas i a Anatòlia. Els safàvides recolzaren una revolta religiosa dels Kizilbaix a l'Anatòlia otomana el 1512. El sultà Baiazet II va ser deposat pel seu fill Selim I, que es va converitir en califa, i va inaugurar el seu regnat reprimint durament els kizilbaixos.[25] Llavors va llançar les seves tropes contra els safàvides, guanyant la batalla de Çaldiran, el 1514, que marca la nova frontera entre els otomans i els safàvides.[26] Els otomans s'apoderen llavors de l'Iraq actual, així com de la històrica Armènia. Selim va massacrar milers de xiïtes i va prendre severes mesures contra aquesta heretgia. Tot i que els safàvides depenien essencialment d’una cavalleria d’arquers, basant-se en mètodes de combat turco-mongol, la batalla de Çaldiran marca la victòria de la tecnologia otomana. Aquesta última tenia, a més de la cavalleria i els geníssers, un cos d'artilleria.[24]

A l'est, els safàvides aconsegueixen guanyar els uzbeks, que ocupen Khorasan, en particular amb l’ajut de canons, que els van proporcionar els portuguesos, que havien ocupat Ormuz, a l'entrada del golf Pèrsic, des de 1516.[27][28] Tahmasp I, successor d’Ismail, guanya contra l’uzbek Abu-l-Ghazi-Ubaid-Al·là per controlar Herat (actual Afganistan) el 1528.[29]

 
Pàgina d'un Shah Nâmeh (Gran Shâh Nâmeh de Shah Tahmasp ?), Iran, primera meitat del XVI XVI segle .

La derrota dels safàvides contra els otomans a Çaldiran, que condueix a l’ocupació de la capital safàvida, Tabriz, marca un punt d’inflexió en la història dels safàvides. El Xa ja no es pot considerar una figura semi-divina, i la seva influència disminueix sobre diversos caps dels Kizilbaixos. Després del setge de Viena el 1529 i la pau conclosa amb el Sacre Imperi Germànic,[30][31] els otomans es van girar cap a l'est i van lluitar contra els safàvides a la frontera occidental de l'Iran, prenent Bagdad i el sud d'aquest. Iraq al 1533. Dues altres grans ofensives foren llançades per Solimà el Magnífic, fill de Selim Ier, el 1537 i el 1548. Malgrat tot, la política de terra cremada practicada pel xà obliga els otomans a retirar-se, fins i tot quan en sortien victoriosos.[32][33]

El 1542, el xa Tahmasp va rebre a la seva cort al segon emperador mogol, Humâyûn,[34] que va ser derrotat pel líder afganès Xer-Xah Sûrî.[35] Ismail II concedi ajuda militar, que va permetre a Humâyun reconquistar Kandahar, Peshawar, Lahore i Delhi, tornant al seu tron després de quinze anys d'exili. El pintor Bihzad, al capdavant de l'estudi d’artistes del xa, envia dos dels seus estudiants a la cort d’Humâyun. A més d’aquesta influència artística, aquesta estada de l'emperador mogol, un sunnita convertit al xiisme per consell urgent del xa, tindrà una influència duradora a l’Índia d’aquesta cultura persa. A canvi d'aquesta ajuda militar, Kandahar, recuperat per Humâyun contra el seu germà Kamran Mirza, es va oferir al xa, nomenant virrei al seu fill Mourad, que llavors era un nen. Un cop mort, Humâyun va prendre el control final de Kandahar.

El 1555, el sultà va fer les paus amb el xa Tahmasp I (Tractat d'Amasya) : els safàvides perden definitivament l’Iraq, les sagrades ciutats xiïtes de Najaf i Kerbala, però conserven Azerbaidjan i una gran part del Caucas.[33][36][37]

Les batalles van continuar al Caucas i a l'Iraq fins al 1639, any en què es va signar el tractat de Zuhab, com una confirmació de la Pau d'Amasya [38] que va establir fronteres entre les dues potències, que es van mantenir pràcticament inalterades fins a principis del segle xx.[39] l'Imperi Otomà fou aliat a França amb Francesc I,i per oposició als Habsburg, conduint al seu torn a l'aliança safàvida amb Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic.

 
Interior de la Mesquita del xeic Lotf Allah, Isfahan.

Apogeu dels safàvides : El regnat d' Abbas Ier (1588-1629) modifica

 
Plaça Naqsh-e Jahan, Isfahan. Mirant cap al sud, veiem recte, al fons, la Mesquita de l'Imam Khomeini. A la dreta, a l'oest, el palau Ali Qapu. A l'esquerra, a l'est, la Mesquita del xeic Lotf Allah.

El punt culiminant de la dinsatia safàvida s’assoleix sota Safavid Shah Abbas I el Gran (1588 - 1629): es va desferdesfer de les amenaces externes signant tractats i aconseguint recuperar el control sobre la major part del territori, mentre que la meitat de l'Imperi estava ocupat per adversaris quan va prendre possessió del càrrec.[40][41]

Per tenir pau a l'oest, va concloure una pau desfavorable amb la Porta Sublim el 1590, conegut com a Tractat de Constantinoble,[42][43] que va transferir l'Iran occidental, juntament amb Tabriz, així com la major part de l'Azerbaidjan, sota la influència otomana. Durant una dècada, va lluitar contra els uzbeks de Khorassan. Herat i oest de l'Afganistan no van caure fins al 1598 i la frontera oriental no es va assegurar fins a principis del segle XVI.[44][45]

La capital Tabriz, massa prop de les froneres, va ser transferida a Isfahan el 1598. El 1603, Abbas es va tornar contra els otomans. Els va expulsar de l'Iran occidental (1605-1607),[46] després es va apoderar de Diyarbakır el 1620, al sud-est de Turquia i de Bagdad el 1623 .[47]

A més, centralitza el poder polític i l’administració, sobretot equilibrant el poder de les tropes de parla turca dels Kizilbaixos mitjançant la creació del cos de Ghulams, soldats esclaus cristians, majoritàriament armenis i georgians, que li són fidels.[48] Pot comptar amb prop de 50 000 Kizilaixos, tropes provincials que estan dirigides per caps locals, que serviran el xa a canvi del seu poder polític, com a sistema de vassallatge feudal. A més, els ghulams, presos durant les campanyes d’Armènia (1603) i Geòrgia (1614, 1616),[49] són remunerats amb fons propis que li permeten recuperar l’ascendència sobre aquests caps locals.[49] Milers d'artesans també són transferits d'Armènia a Isfahan.[49]

A més d’aquests 10 000 cavallers genets de ghulam, va crear un cos de 12 000 mosqueters, els tofangchis, i també compta amb 12 000 artillers (amb 500 canons).[50] Tenint en compte la seva guàrdia personal de 3 000 hommes, el xa Abbas té així un exèrcit permanent de 37 000 hommes, als quals cal afegir els 50 000 qizilbash que pot aixecar si cal.[49][51] El poder dels qizilbash es redueix gradualment al final del seu regnat : només les províncies perifèriques de Geòrgia, Khuzestan, Kurdistan i Lorestan encara es beneficien d'una relativa autonomia.[52] La poderosa tribu del Kanat es divideix en tres parts, radicades a l'Azerbaidjan, Merv i Astarabad, separades cadascuna de les altres dues per centenars de quilòmetres.

El gholam Allahverdi Khan,[53] d'origen georgià, va ser nomenat governador de Fars cap a 1595-1596, convertint-se en el primer gholam a gaudir d'un estatus igual al dels emirs kizilbaixos. Ascendit a comandant en cap de l'exèrcit, i aconsellat per l'anglès Robert Shirley que havia estat enviat per Robert Devereux, 2n comte d'Essex, per forjar una aliança contra els otomans, va reorganitzar l'exèrcit a principis de segle.[54]

Abbas va ser un rei que va donar suport a les institucions religioses construint mesquites i madrasses (escoles religioses).[55] No obstant això, sota el seu regnat hi va haver una separació gradual de les institucions religioses i de l'estat, en un moviment cap a una jerarquia religiosa independent.[56]

El seu regnat també va ser una època daurada per al comerç i les arts. Amb l’ajut dels anglesos, va lluitar primer contra els portuguesos que ocupaven l’ estret d’Ormuz, i després va acollir comerciants estrangers (britànics, holandesos, russos, francesos i altres).[57] El nivell de les arts patrocinades pel xa és visible a Isfahan, la seva nova capital, on va construir palaus i mesquites de gran bellesa : La plaça Naghsh-e Jahan i Ali Qapu, la mesquita Shah la Mesquita xeic Lotf Allah, el palau Chehel Sotoun, etc.) i dóna una gran importància a les miniatures i les belles arts.[58][59]

 
Tomba de Mir Bozorg a la ciutat d'Amol

La decadència de l'imperi modifica

La decadència dels safàvides va començar després de la mort de xa Abbas el 1629. Aquesta decadència és el resultat de diversos factors : governants febles, interferència de la política de l'harem amb la política estatal, mala administració de les terres estatals i impostos excessius, així com creixent debilitat dels exèrcits, tant de l'exèrcit Kizilbaix com l'exèrcit de ghulam. A més, la política religiosa dels ulemes xiïtes que perseguien els sunnites, en particular a l'Afganistan, va ser un altre desencadenant de la caiguda dels safàvides. Abbas II, nét d'Abbas Ier, aconsegueix, no obstant, reconquerir Kandahar sobre les forces de l'Imperi Mogol el 1648.[60][61]

Aquest declivi i descontent que impulsaran les tribus afganeses dirigides per Mahmud Hotaki a aixecar-se i obtenir una sèrie de victòries el 1722, que les conduirà ràpidament a la capital Isfahan.[62] Després de sis mesos de setge, Ghilzai obliga a xa Huseyin a abdicar. El seu fill, Tahmasp II, fuig a Tabriz, a l'Azerbaidjan iranià. El mateix any, el tsar Pere el Gran va llançar les seves tropes a Àsia, volent contrarestar una possible expansió otomana a favor del declivi dels safàvides. La guerra ruso-iraniana finalitza amb el tractat de pau de Sant Petersburg, que fa passar Derbent, Bakú i les províncies perses de Shirvan, Gilan, Mazandaran, Amol i Astrabad als russos el 12 setembre de 1723.[63] Part de l'Armènia persa, incloent Erevan, va caure en mans de Constantinoble. Al mateix temps, l'Imperi mogol, minat per la dissensió interna, comença a declinar.

No obstant i això, amb l'ajuda de sunnites del Caucas i de les tribus afxars, Tahmasp II arriba a reprendre el control de la majoria del territori persa l'any 1729, assolint la victòria contra la dinastia Hotaki d'origen paixtu,[64]dirigida per Aixraf, successor de Mahmoud Gilzai i el seu aliat Nàdir-Xah Afxar, a la batalla de Damghan (1729).[65] Però l'any 1732, Nadir nomena rei al fill de Tahmasp, Abbas III, amb uns vuit mesos, i es declara regent, enviant l'ex-shah a l'exili al Khorasan.[66] Nadir s'apodera novament de Erevan i dels territoris del Armènia persa. Quatre anys més tard, es proclama xa Nàdir-Xah Afxar: el dotzè sobirà séfévida, Süleyman II, és reduït a no més regnar que sobre de petites porcions de l'Iran, desplaçant la seva capital al nord-est, a Mashad.[67]

Nàdir-Xah Afxar va fundar l'efímera dinastia dels afxàrides i va iniciar una sèrie de conquestes cap a l'est i va derrotar l'exèrcit de l'Imperi Mogol a la batalla de Karnal (1739).[68][69] La seva mort, el 1747, permetrà a Àhmad Xah Durrani prendre el poder i crear l'imperi afganès (pashtun) que s'estendrà des de la meitat oriental de l'Iran fins al nord de l'Índia.[70] La seva dinastia va deixar així un buit a l’altra meitat occidental de l’Iran actual per als Zand[71] i després els Qajars,[72] que van regnar fins al 1925.[73]

A la vigília d’una nova guerra russo-turca (1735-1739), el govern de l'emperadriu Anna Ivànovvna de Rússa retrocediria tots els territoris annexos a Pèrsia per tal d’establir una aliança amb els perses contra els otomans.

Dinastia safàvida modifica

Arbre genealògic modifica

Plantilla:Arbre généalògic

 
 
 
 
 
 
 
 
 

Qotb al-Din Mohammad
Al-Hafiz
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Salah al-Din Rashid
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

al-Saleh Qotb al-Din
Abu Bakr
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Amin al-Din Jebre'il
Qotb-ol-Olia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sheikh Safi al-Din Ardabili
(b.1252-d.1334)
Fundador i dirigent de l'ordre sufí dels Safàvida
1293-1334
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sheikh Sadr al-Din Musa
(b.1302-d.1391)
Dirigent de l'ordre ordre sufi dels Safàvides
1334-1391
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sheikh Ibrahim Safavi
Dirigent de l'ordre sufi dels Safàvides
1429-1447
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sheikh Joneyed Safavi
(d.1460)
Dirigent de l'ordre sufi dels Safàvides
1447-1460
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Xaïkh Heydar Safavi
(b.1459-d.1488)
Dirigent de l'ordre sufi dels Safàvides
1460-1488
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1.
Ismaïl I
(n.1487-d.1524)
Xa de Pèrsia
1502-1524
 

Sulta Ali Safavi
(k.1494)
Dirigent de l'ordre sufi dels Safàvides
1488
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2.
Tahmasp I
(n.1514-d.1576)
Xa de Pèrsia
1524-1576
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3.
Ismaïl II
(n.1537-d.1577)
Shah de Pèrsia
1576-1577
 
 
4.
Muhammad Khudabanda
(n.1532-d.1595)
Xa de Pèrsia
1577-1587
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5.
Abbas I el Gran
(n.1571-d.1629)
Xa de Pèrsia
1587-1629
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Safi
(b.1587-k.1615)
Vali Ahad
1587-1615
 

Imam Qoli
(n.1602-k.1632)
Vali Ahad
1627
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6.
Safi de Pèrsia
(n.1611-d.1642)
Xa de Pèrsia
1629-1642
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7.
Abbas II
(n.1632-d.1666)
Xa de Pèrsia
1642-1666
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8.
Sulayman I de Pèrsia
(n.1659-d.1694)
Xa de Pèrsia
1666-1694
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9.
Sultan Husayn I
(n.1669-k.1726)
Xa de Pèrsia
1694-1722
 
Princesa
Shahbanu Begum
(d.1738
 
Seyyed Mohammad
Hosseini al-Marashi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Seyyed Morteza
Khalifeh Soltani
 
Princesa
Maryam Beygom
(d.1746)
 
 
10.
Tahmasp II
(n.1704-k.1740)
Xa de Pèrsia
1729-1732
 
Princesa
Khan Agha Beygom
 
 
12.
Süleyman II
(n.1714-d.1763)
Xa de Pèrsia
1749-1750
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Seyyed Ahmad Safavi
(d.1775)
 
Princesa
Ismat-ol-Nisa
(d.1774)
 
 
11.
Abbas III
(n.1731-k.1740)
Xa de Pèrsia
1732-1736
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13.
Ismaïl III
(n.1733-d.1773)
Xa de Pèrsia
1750-1773
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Princesa
Zeynab-ol-Nisa
(d.1782)
 
 
14.
Sulta Mohammad
(n.1778-d.1796)
Xa de Pèrsia
1786
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Referències modifica

  1. ↑ Després de la conquesta musulmana de Pèrsia, en 637, el país va veure successives dinasties perses: Samànides, turques dels Gaznèvides i els Seljúcides a més de les mongoles Il-kanates i Timúrides.
  2. ↑ 2,0 2,1 Matthee, Rudi. «SAFAVID DYNASTY» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica, 2008. [Consulta: 30 setembre 2021].
  3. ↑ C. E. Bosworth, Les dynasties musulmanes, Paris : Actes Sud, 1996, p. 228.
  4. ↑ Savory, Roger M. «ESMĀʿĪL I ṢAFAWĪ» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica, 2012. [Consulta: 30 setembre 2021].
  5. ↑ Parker, Charles H. Global Interactions in the Early Modern Age, 1400–1800 (en anglès). Cambridge University Press, 2010-06-23, p. 53. ISBN 978-1-139-49141-9. 
  6. ↑ Savory, Roger. Iran Under the Safavids (en anglès). Cambridge University Press, 2007-09-24, p. 3. ISBN 978-0-521-04251-2. 
  7. ↑ Quinn, Sholeh. Shah Abbas: The King Who Refashioned Iran (en anglès). Simon and Schuster, 2015-08-06. ISBN 978-1-78074-568-8. 
  8. ↑ Rudolph, Harriet «The material culture of diplomacy: the impact of objects on the dynamics of Habsburg-Ottoman negotiations at the Sublime Porte (1530–1650)». Politische Komunikation zwischen Imperien. Studien Verlag, 2013, pàg. 211-238 [Consulta: 30 setembre 2021].
  9. ↑ Ergene, M. Enes. Tradition Witnessing the Modern Age: An Analysis of the Gulen Movement (en anglès). Tughra Books, 2008, p. 161. ISBN 978-1-59784-128-3. 
  10. ↑ Blow, David. Shah Abbas: The Ruthless King Who Became an Iranian Legend (en anglès). Bloomsbury Academic, 2009-03-15, p. 1-. ISBN 978-1-84511-989-8. 
  11. ↑ Cambridge, University of. Peter Avery, Iḥsān Yāršātir, Charles Peter Melville, Gavin Hambly. The Cambridge History of Iran - Vol 6 (en anglès). Cambridge University Press, 1968, p. 189-. ISBN 978-0-521-20094-3. 
  12. ↑ Quiring-Zoche, R. «AQ QOYUNLŪ» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica, 2011. [Consulta: 30 setembre 2021].
  13. ↑ Savory, Roger. Iran Under the Safavids (en anglès). Cambridge University Press, 2007-09-24, p. 18. ISBN 978-0-521-04251-2. 
  14. ↑ Virani, Shafique N. The Ismailis in the Middle Ages: A History of Survival, a Search for Salvation (en anglès). Oxford University Press, 2007-04-19, p. 113. ISBN 978-0-19-804259-4. 
  15. ↑ Floor, Willem «The Khalifeh al-kholafa of the Safavid Sufi Order». Zeitschrift der Deutschen Morgenländischen Gesellschaft, 153, 1, 2003, pàg. 51–86. ISSN: 0341-0137.
  16. ↑ Savory, Roger M. «The Office of Khalīfat Al-Khulafā under the Ṣafawids». Journal of the American Oriental Society, 85, 4, 1965, pàg. 497–502. DOI: 10.2307/596718. ISSN: 0003-0279.
  17. ↑ Roemer, H.R. (1986). "The Safavid Period" in Jackson, Peter; Lockhart, Laurence. The Cambridge History of Iran, Vol. 6: The Timurid and Safavid Periods. Cambridge University Press. pp. 189-350
  18. ↑ Savory, Roger (1998). "ESMĀʿĪL I ṢAFAWĪ". Encyclopaedia Iranica, Vol. VIII, Fasc. 6. pp. 628–636.
  19. ↑ Amanat, Abbas. Iran: A Modern History (en anglès). Yale University Press, 2017-10-24, p. 62. ISBN 978-0-300-23146-5. 
  20. ↑ Mukminova R. G. The Shaybanids in History of civilizations of Central Asia. Volume V. / Editors Chahryar Adle and Irfan Habib. Co-editor Karl M. Baypakov. — UNESCO publishers, 2003. — P. 36.
  21. ↑ Gilbert, Marc Jason. South Asia in World History (en anglès). Oxford University Press, 2017-03-10, p. 75-. ISBN 978-0-19-066137-3. 
  22. ↑ SAVORY, R. M. «The Significance of the political murder of Mīrzā Salmān». Islamic Studies, 3, 2, 1964, pàg. 181–191. ISSN: 0578-8072.
  23. ↑ 23,0 23,1 Amanat, Abbas. Iran: A Modern History (en anglès). Yale University Press, 2017-10-24, p. 61-62. ISBN 978-0-300-23146-5. 
  24. ↑ 24,0 24,1 Chaliand, Gérard. Guerres et civilisations (en francès). Odile Jacob, 2005-09-15, p. 297-298. ISBN 978-2-7381-8773-4. 
  25. ↑ Ágoston, Gábor; Masters, Bruce Alan. Encyclopedia of the Ottoman Empire. New York, NY : Facts On File, 2009, p. 511-513. ISBN 978-0-8160-6259-1. 
  26. ↑ McCaffrey, Michael J. «Çaldiran» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 3 octubre 2021].
  27. ↑ Couto, Dejanirah; Loureiro, Rui Manuel; Loureiro, Rui. Revisiting Hormuz: Portuguese Interactions in the Persian Gulf Region in the Early Modern Period (en anglès). Otto Harrassowitz Verlag, 2008, p. 58. ISBN 978-3-447-05731-8. 
  28. ↑ Duzer, Chet Van. Martin Waldseemüller’s 'Carta marina' of 1516: Study and Transcription of the Long Legends (en anglès). Springer Nature, 2019-10-09, p. 113. ISBN 978-3-030-22703-6. 
  29. ↑ Mikaberidze, Alexander. «Battle of Jam». A: Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia [2 volumes: A Historical Encyclopedia] (en anglès). ABC-CLIO, 2011-07-22, p. 442-443. ISBN 978-1-59884-337-8. 
  30. ↑ Reston, James. Defenders of the Faith: Charles V, Suleyman the Magnificent, and the Battle for Europe, 1520-1536 (en anglès). Penguin Press, 2009. ISBN 978-1-59420-225-4. 
  31. ↑ Vehse, Carl Eduard. Memoirs of the Court, Aristocracy, and Diplomacy of Austria (en anglès). Longman, Brown, Green, and Longmans, 1856, p. 71-72. 
  32. ↑ Parry, V. J.. «The Reign of Suleiman the Magnificent, 1520–1566,». A: A History of the Ottoman Empire to 1730: Chapters from The Cambridge History of Islam and The New Cambridge Modern History (en anglès). Cambridge University Press, 1976-09-16, p. 94. ISBN 978-0-521-09991-2. 
  33. ↑ 33,0 33,1 Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia [2 volumes: A Historical Encyclopedia] (en anglès). ABC-CLIO, 2011-07-22, p. 698. ISBN 978-1-59884-337-8. 
  34. ↑ «X. The Establishment of the Mughal Empire». columbia.edu. [Consulta: 3 octubre 2021].
  35. ↑ Savory, Roger. Iran Under the Safavids (en anglès). Cambridge University Press, 2007-09-24, p. 66-67. ISBN 978-0-521-04251-2. 
  36. ↑ Shaw, Stanford J.; Shaw, Ezel Kural. History of the Ottoman Empire and Modern Turkey: Volume 1, Empire of the Gazis: The Rise and Decline of the Ottoman Empire 1280-1808 (en anglès). Cambridge University Press, 1976-10-29, p. 109. ISBN 978-0-521-29163-7. 
  37. ↑ Newman, Andrew J. Safavid Iran: Rebirth of a Persian Empire (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2012-04-11, p. 46. ISBN 978-0-85773-366-5. 
  38. ↑ Meri, Josef W. Medieval Islamic Civilization: L-Z, index (en anglès). Taylor & Francis, 2006, p. 581. ISBN 978-0-415-96692-4. 
  39. ↑ Öcalan, Abdullah. Hoja de ruta. Hacia la paz en el Kurdistán (en castellà). 1a ed.. Tafalla: editorial Txalaparta, 2013, pàg. 98. ISBN 978-84-15313-57-1
  40. ↑ Chaliand, Gérard. Guerres et civilisations (en francès). Odile Jacob, 2005-09-15, p. 299. ISBN 978-2-7381-8773-4. 
  41. ↑ nahavandi, houchang; bomati, yves. Shah Abbas: Emperor of Persia (en anglès). Ketab Corporation, 2017, p. 36-38. ISBN 978-1-59584-567-2. 
  42. ↑ Mitchell, Colin P. The Practice of Politics in Safavid Iran: Power, Religion and Rhetoric (en anglès). Bloomsbury Academic, 2011-12-15, p. 178. ISBN 978-1-78076-096-4. 
  43. ↑ Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2011-07-31, p. 698. ISBN 978-1-59884-336-1. 
  44. ↑ Chaliand, Gérard. Guerres et civilisations (en francès). Odile Jacob, 2005-09-15, p. 300. ISBN 978-2-7381-8773-4. 
  45. ↑ Herzig, Edmund; Floor, Willem. Iran and the World in the Safavid Age (en anglès). Bloomsbury Academic, 2012-09-15, p. 85. ISBN 978-1-85043-930-1. 
  46. ↑ Roemer, H. R. (1986). "5: The Safavid Period". In Jackson, Peter; Lockhart, Lawrence (eds.). The Cambridge History of Iran. 6: The Timurid and Safavid Periods. Cambridge, UK: Cambridge University Press. p. 267. ISBN 0-5212-0094-6. LCCN 67012845.
  47. ↑ Blow, David. Shah Abbas: The Ruthless King Who Became an Iranian Legend (en anglès). Bloomsbury Academic, 2009-03-15, p. 133. ISBN 978-1-84511-989-8. 
  48. ↑ Pipes, Daniel. Slave Soldiers and Islam: The Genesis of a Military System (en anglès). Daniel Pipes, 1981, p. 35,45. ISBN 978-0-300-02447-0. 
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 Gérard Chaliand, op. cit., p. 300.
  50. ↑ Kremer, William «Why did men stop wearing high heels?» (en anglès). BBC News, 25-01-2013.
  51. ↑ Roemer, H. R. (1986). "5: The Safavid Period". In Jackson, Peter; Lockhart, Lawrence (eds.). The Cambridge History of Iran. 6: The Timurid and Safavid Periods. Cambridge, UK: Cambridge University Press. p. 265. ISBN 0-5212-0094-6. LCCN 67012845.
  52. ↑ Gérard Chaliand, op. cit., p. 301.
  53. ↑ Savory, RM. «ALLĀHVERDĪ KHAN (1)» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 3 octubre 2021].
  54. ↑ Savory, Roger. Iran Under the Safavids (en anglès). Cambridge University Press, 2007-09-24, p. 81-82. ISBN 978-0-521-04251-2. 
  55. ↑ Saslow, James M. Pictures and passions : a history of homosexuality in the visual arts. New York : Viking, 1999, p. 147. ISBN 978-0-670-85953-5. 
  56. ↑ Bomati, Yves; Nahavandi, Houchang (1998). Shah Abbas, Empereur de Perse: 1587–1629 [Shah Abbas, Emperor of Persia: 1587–1629] (in French). Paris, France: Perrin. p. 107. ISBN 2-2620-1131-1. LCCN 99161812.
  57. ↑ Bomati, Yves; Nahavandi, Houchang (1998). Shah Abbas, Empereur de Perse: 1587–1629 [Shah Abbas, Emperor of Persia: 1587–1629] (in French). Paris, France: Perrin. p.159-162. ISBN 2-2620-1131-1. LCCN 99161812.
  58. ↑ Blake, Stephen P. Half the World: The Social Architecture of Safavid Isfahan, 1590-1722 (en anglès). Mazda Pub., 1999, p. 117-119. ISBN 978-1-56859-087-5. 
  59. ↑ Newman, Andrew J. Safavid Iran: Rebirth of a Persian Empire (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2012-04-11, p. 67. ISBN 978-0-85773-366-5. 
  60. ↑ Matthee, Rudi; Mashita, Hiroyuki. «KANDAHAR iv. From The Mongol Invasion Through the Safavid Era» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica, 20-04-2012. [Consulta: 6 octubre 2021].
  61. ↑ Roemer, H. R. (1986). "The Safavid period". The Cambridge History of Iran. 6: The Timurid and Safavid periods. Cambridge, UK: Cambridge University Press. pp. 189–351. ISBN 0-521-20094-6.
  62. ↑ Tucker, Spencer C. Middle East Conflicts from Ancient Egypt to the 21st Century: An Encyclopedia and Document Collection [4 volumes] (en anglès). ABC-CLIO, 2019-08-27, p. 1098. ISBN 978-1-4408-5353-1. 
  63. ↑ Mikaberidze, Alexander. «Treaty of St Petersburg (1723)». A: Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia [2 volumes: A Historical Encyclopedia] (en anglès). ABC-CLIO, 2011-07-22, p. 850. ISBN 978-1-59884-337-8. 
  64. ↑ Fisher, William Bayne; Avery, P.; Gershevitch, Ilya; Boyle, John Andrew; Yarshater, Ehsan. The Cambridge History of Iran (en anglès). Cambridge University Press, 1968, p. 319. ISBN 978-0-521-20095-0. 
  65. ↑ Axworthy, Michael. Sword of Persia: Nader Shah, from Tribal Warrior to Conquering Tyrant (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2010-03-24, p. 131. ISBN 978-0-85772-416-8. 
  66. ↑ Axworthy, Michael. Sword of Persia: Nader Shah, from Tribal Warrior to Conquering Tyrant (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2010-03-24, p. 123,165. ISBN 978-0-85772-416-8. 
  67. ↑ Tucker, Spencer C.; Roberts, Priscilla Mary. Middle East Conflicts from Ancient Egypt to the 21st Century: An Encyclopedia and Document Collection (en anglès). ABC-CLIO, LLC, 2019, p. 695. ISBN 978-1-4408-5352-4. 
  68. ↑ Axworthy, Michael. Sword of Persia: Nader Shah, from Tribal Warrior to Conquering Tyrant (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2010-03-24, p. xvii. ISBN 978-0-85772-416-8. 
  69. ↑ Browne, E. G.. A Literary History of Persia: Modern Times (1500-1924) (en anglès). Routledge, 2020-10-07. ISBN 978-1-000-15510-5. 
  70. ↑ Nichols, Robert «Aḥmad Shāh Durrānī» (en anglès). Encyclopaedia of Islam Vol 3. Brill, 01-04-2015. DOI: 10.1163/1573-3912_ei3_com_24801.
  71. ↑ Perry, John. «ZAND DYNASTY» (en anglès americà). Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 6 octubre 2021].
  72. ↑ Stokes, Jamie. Encyclopedia of the Peoples of Africa and the Middle East (en anglès). Infobase Publishing, 2009, p. 707. ISBN 978-1-4381-2676-0. 
  73. ↑ Amanat, Abbas. Pivot of the Universe: Nasir Al-Din Shah Qajar and the Iranian Monarchy, 1831-1896 (en anglès). University of California Press, 1997, p. 2-3. ISBN 978-0-520-08321-9. 

Bibliografia modifica

  • Yves Bomati, Houchang Nahavandi, Les grandes figures de l'Iran, Perrin, Paris, 2015 ISBN 978-2-262-04732-0.
  • Yves Bomati, Houchang Nahavandi, Shah Abbas, empereur de Perse - 1589-1629, Perrin, Paris, 1998 – prix Eugène Collas 1999 de l'Académie française.
  • Peter Jackson et Laurence Lockhart (dir.). The Cambridge History of Iran (en anglès). Cambridge University Press, 1986. .
  • Richard, Francis. Le siècle d'Ispahan (en francès). Gallimard, 2007 (Découvertes). 
  • Rudi Matthee. «Safavid Dynasty» (en anglès). Encyclopædia Iranica Online (accessible http://www.iranicaonline.org/). [Consulta: 30 octubre 2019].

Vegeu també modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dinastia_safàvida&oldid=33396699»