Viquipèdia

Jean-François Stévenin

Jean-François Stévenin (Lons-le-Saunier, 23 d'abril de 1944 - Neuilly-sur-Seine, 27 de juliol de 2021)[1] va ser un actor i director de cinema francès. Va aparèixer en 150 pel·lícules i espectacles televisius des del 1968. Va protagonitzar la pel·lícula Lluna freda, que va entrar en competició al Festival de Canes.[2]

Infotaula de personaJean-François Stévenin

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jean-François Pol Guy Stévenin Modifica el valor a Wikidata
23 abril 1944 Modifica el valor a Wikidata
Lons-le-Saunier (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juliol 2021 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Neuilly-sur-Seine (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise (2021–) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióHEC Paris
Lycée du Parc Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, narrador d'audiollibres, guionista, director de cinema, muntador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1968 Modifica el valor a Wikidata –  2021 Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsSagamore Stévenin, Salomé Stévenin, Robinson Stévenin, Pierre Stévenin Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0836681 Allocine: 92 Rottentomatoes: celebrity/jean_francois_stevenin Allmovie: p112732 TCM: 184352 TMDB.org: 6304 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Estudiant en HEC i enamorat del cinema, Jean-François Stévenin redacta una tesi sobre l'economia del cinema. Marxa en estada a Cuba per a un rodatge, n'aprèn un munt i efectua tots els oficis, de tècnic a ajudant de direcció, passant per segon ajudant -paper que tindrà en la pel·lícula d'Alain Cavalier, La Chamade, el 1968.

Paral·lelament a la seva funció d'ajudant de direcció amb Jacques Rivette o Peter Fleischmann, Jean-François Stévenin es converteix en actor: se'l veu en Out 1: Noli me tangere (1970) de Jacques Rivette o en L'enfant sauvage (1970), Une belle fille comme moi (1972) i La Nuit américaine (1973), tres pel·lícules de François Truffaut. Però és la seva interpretació del Senyor Richet, del mateix realitzador en L'Argent de poche, el 1976, la que dona un impuls a la seva carrera. Roda moltes vegades amb els grans noms del cinema francès: Truffaut, Rivette, però també amb Jean-Pierre Mocky, Bertrand Blier, Robert Enrico, i Laetitia Masson.

El 1978, l'actor passa per primera vegada darrere la càmera i dirigeix el seu primer llargmetratge, Passe montagne, que també protagonitza. Dona, per a l'ocasió, la rèplica a Jacques Villeret. El 1980, l'actor francès va cap als Estats Units per a les necessitats de la pel·lícula Les Chiens de guerre de John Irvin. Serà igualment al cartell de la pel·lícula de John Huston, A nosaltres la victòria, del 1981, en la qual donarà la rèplica a Michael Caine i Sylvester Stallone.

Jean François Stévenin es converteix en una figura ineludible del cinema francès. Els anys 1980 sonen, en la carrera de l'actor, amb el cinema d'autor. Entre aquestes pel·lícules, cal destacar Une chambre en ville de Jacques Demy, Passion de Jean-Luc Godard, Notre histoire de Bertrand Blier i 36 Fillette de Catherine Breillat. El 1986, l'actor i director passa per segona vegada darrere la càmera i posa en escena la pel·lícula policíaca Double messieurs, amb Carole Bouquet. Dos anys més tard, té el paper principal en el drama Peaux de vaches, de Patricia Mazuy i comparteix per primera vegada el cartell amb la seva filla, Salomé Stévenin, en el seu primer paper.

Actor inclassificable, Stévenin alterna, en els anys 1990, entre thrillers com Le Grand Pardon 2 d'Alexandre Arcady el 1992, o la pel·lícula intimista Les Aveux de l'innocent de Jean-Pierre Améris, o pel·lícules més populars com Les Bidochons de Sergé Korber el 1996 i Le Bossu el 1997. El 2002, dirigirà el seu tercer llargmetratge, la comèdia dramàtica Mischka, en la qual dirigirà Salomé Stévenin i Robinson Stévenin.

Adepte als papers secundaris, Jean-François Stévenin, els anys següents, serà al cartell de nombroses pel·lícules comercials. Entre aquestes, El pacte dels llops, en què actua amb Vincent Cassel i Samuel Le Bihan, De l'amour al costat de Virgínia Ledoyen, L'Homme du train dirigida per Patrice Leconte, Pas si grave de Bernard Rapp (2003) o bé La Chambre des morts d'Alfred Lot el 2007.

L'escriptor Marc-Édouard Nabe l'ha convertit en un dels personatges principals de la seva novel·la Lucette, que descriu la vida de Lucette Destouches, vídua de l'escriptor francès Louis-Ferdinand Céline. En aquest llibre, Nabe imagina un Stévenin actor i cineasta, que intenta adaptar al cinema la novel·la Nord de Céline.

Filmografia modifica

Filmografia:[3]

Director modifica

Actor modifica

Premis i nominacions modifica

Nominacions

Referències modifica

  1. ↑ «Décès de Jean-François Stévenin : le Jura se souvient avec émotion de l'enfant du pays» (en francès). [Consulta: 30 juliol 2021].
  2. ↑ «Festival de Cannes: Cold Moon». festival-cannes.com. [Consulta: 9 agost 2009].
  3. ↑ «filmografia de Jean-François Stévenin». The New York Times.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-François Stévenin
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean-François_Stévenin&oldid=32153804»