Estació de França

Estació de França
Informació general
Zona tarifària	1
Adreça	Avinguda del Marquès de l'Argentera, 6-20 i Ocata, 1-3
Municipi	Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès)
Serveis
Propers trens	79400
Operador	Renfe Operadora
Propietari	Administrador de Infraestructuras Ferroviarias
Data obertura	1848
Línies i serveis
Rodalies Renfe
Regionals
Enllaços
Intercanvis
Altres transports	bicing
	41° 23′ 02″ N, 2° 11′ 10″ E / 41.384°N,2.186°E
Epònim	França
Dades (Edifici)
Arquitecte	Pedro Muguruza Otaño; Raimon Duran i Reynals
Cronologia
1926 – 1929	construcció
Característiques
Estat d'ús	en funcionament
Estil arquitectònic	academicisme ; arquitectura del ferro
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40429
Id. Barcelona	3048

L'estació de França, durant molt de temps coneguda oficialment com a Barcelona-Término, és una estació de ferrocarril a Barcelona situada a l'avinguda del Marquès de l'Argentera (títol atorgat a l'enginyer de la MZA Eduard Maristany, que en fou l'impulsor entre 1924 i 1929).^[1]^[2] Aquesta és l'estació terminal de la línia Barcelona-Girona-Portbou i de línia 200 (Madrid-Barcelona) d'Adif i hi tenen parada trens de la línia de rodalia R2 Sud, de les línies regionals R13, R14, R15, R16 i R17, i serveis de mitjana distància operats per Renfe Operadora.

Aquesta estació va entrar en servei el 1848 de la línia de Mataró, tot i que la ubicació actual data del 1854 de l'estació de la línia de Granollers. El 1929 es remodela i es construeix l'actual estació i edifici monumental.

L'any 2016 l'estació va registrar l'entrada de 1.207.000 passatgers.^[3]

Història

Dues estacions: línia de Mataró i línia de Granollers

El 28 d'octubre del 1848 es posà en servei la primera línia de ferrocarril a la Peninsula Ibèrica entre Barcelona i Mataró, el que suposà la construcció de la primera estació de tren a Barcelona entre les muralles i les cases de la Barceloneta, just al costat del Portal de Mar.^[4]

El 1854 es va construir una estació molt propera a la primera, corresponent a la nova línia ferrovìària a Granollers, de la companyia Camins de Ferro de Barcelona a Granollers, l'estació terminal de la qual era més propera a la Ciutadella i a l'interior de les muralles.^[4] La construcció va suposar la perforació de la muralla i la construcció d'un pont per salvar el fossar. Aquesta estació passaria a denominar-se Barcelona 2 i la de la línia de Mataró, Barcelona 1.^[5]

Unificació de les estacions i rang internacional

L'estació entre el 1878 i el 1929

L'any 1865, la societat Camins de Ferro de Barcelona a Girona, fundada el 1862, es fusionà amb la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona per a crear la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF). Això va permetre que els trens de la línia de Mataró passessin a utilitzar l'estació de Barcelona 2, car es disposava d'unes andanes molt mes amples. El 20 de gener del 1878 es va inaugurar el tram fins a Portbou creant la connexió internacional amb França. Fet que suposà que l'estació passès a denominarse Estació de França.

Estació monumental per l'Exposició Universal del 1929

La construcció de l'estructura metàl·lica el 1928

L'estació actual fou construïda per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MZA) i inaugurada per Alfons XIII l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional. El projecte fou de l'arquitecte basc Pedro Muguruza, amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals, i de Pelai Martínez per a la coberta de les andanes.

Pèrdua de connexions i rol secundari

Part de l'estació de la línia de Mataró (Barcelona Termino) es va enderrocar el 1989

El 1989, l'estació va tancar per a la seva remodelació, fet que va comportar l'enderroc de l'estació de Rodalies annexa. L'antiga línia de Mataró, que comprenia les antigues estacions del Bogatell i Poblenou, fou desmantellada per a la urbanització de la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de 1992.^{[cal citació]}

Des del 2009 arran de les obres de la línia d'alta velocitat a l'entorn de l'estació de Sant Andreu Comtal i la seva posterior reducció de vies es van desviar a cap a l'estació de França els trens de rodalia direcció Vilanova i la Geltrú i Sant Vicenç de Calders i els regionals cap al sud i l'oest de Catalunya que hi feien capçalera.^[6]

El 28 de juliol de 2017, un tren de rodalies va accidentar-se a l'estació al xocar contra el topall de l'andana, provocant una cinquantena de ferits de diversa consideració.^{[cal citació]}

Serveis ferroviaris

És capçalera dels trens de la línia R2 Sud dels serveis de Rodalies cap a Vilanova i la Geltrú i Sant Vicenç de Calders, així com dels serveis regionals R13 R14, R15, R16, R17 i mitjana distància, que provenen del sud i l'oest de Catalunya.

L'únic tren que es podria considerar de llarga distància és el que uneix Barcelona amb Madrid passant per Tarragona, Casp, Saragossa i Guadalajara, si bé es fa amb material de mitjana distància.

Rodalia i regionals

Procedència/Destinació	<	Línia	>
Rodalia de Barcelona
Sant Vicenç de Calders Vilanova i la Geltrú	Passeig de Gràcia		terminal
Serveis regionals de Rodalies de Catalunya
Lleida-Pirineus	Passeig de Gràcia		terminal
Reus Móra la Nova Flix Riba-roja d'Ebre
Tortosa Vinaròs València-Nord
Port Aventura
Casp Saragossa-Delicias Madrid-Chamartín		MD

Anteriors connexions ferroviàries

Fins el 2012, els trens internacionals com el Trenhotel Joan Miró amb destinació París-Austerlitz, així també com el Pau Casals amb destinació Zuric i el Salvador Dalí amb destinació Milà, també hi sortien d'aquesta estació.

Des del 2020, els trens de Larga Distància de Renfe Operadora al País Valencià, Regió de Múrcia i Andalusia, han estat absorbits per Barcelona-Sants, atès que, o bé han estat reconduïts per la nova línia d'alta velocitat (com és el cas del tren Torre del Oro, que uneix Barcelona amb Cadis^[7] i els Euromed entre Barcelona, València i Alacant), o bé les expedicions continuen circulant per la línia convencional, com és el cas dels trens Intercity que uneixen Barcelona i Tarragona amb València, Alacant, Múrcia i Cartagena.

Edifici

Catalogat com a bé cultural interès local,^[1] es tracta d'un edifici de grans dimensions de planta en forma d'«U» per tal d'envoltar les vies i organitzat en tres cossos, corresponent-se el central al vestíbul. Aquest espai es configura com un àmbit de planta rectangular molt ampli i diàfan gràcies a la coberta amb tres voltes de quatre punts cassetonades que recupera les grandiloqüents formes classicistes. L'estructura de maó queda amagada pels revestiments de marbre policrom que donen monumentalitat a l'espai i que contrasten amb el blancor de les cúpules. Destaca també la pedra artificial utilitzada en nombrosos elements compositius del conjunt.^[1]

Les dotze vies i set andanes estan cobertes per dues marquesines metàl·liques de 29 m d'alt i 195 m de longitud, que a més en bona part descriuen una corba a l'esquerra. Van ser construïdaes per la societat Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, més coneguda com a Can Girona. Completen les instal·lacions dues vies amb andana ja a la part exterior de la marquesina i diverses vies d'estacionament. A més a més, a la sortida i a l'esquerra del túnel de la línia general hi ha un altre túnel per al manteniment dels trens.

La gran diafanitat de l'espai es deu principalment a les tres grans arcades que ocupen tota l'alçada de la façana del vestíbul. Aquestes arcades a la part inferior (zona dels muntants) es configuren com grans portes que presenten a l'exterior tres voladissos de ferro de grans dimensions que permeten donar ombra a la zona d'accés a l'edifici. Per contrari, els arcs pròpiament dits es configuren com grans finestrals amb una tanca de ferro a manera de reixa calada i decorada.^[1]

El vestíbul queda emmarcat per dos edificis i en planta, es troba lleugerament desplaçat respecte del plom de la façana. L'edifici de la dreta està habilitat com cafeteria- restaurant i va ser recentment reformat (2011), tot presentant avui dia una decoració colorista que ha conservat en certa manera l'estructura original amb grans pilars daurats. Destaca la façana interior que dona a la zona de vies -de marbre- amb portes amb arc de mig punt i pilastres adossades de capitell daurat, tot rematat per un gran entaulament que es corona al tram central per un frontó triangular.^[1]

Les façanes obertes a l'espai on hi ha les vies destaquen pel classicisme emprat tant en la composició com als seus elements; amb tres nivells d'alçat, l'inferior presenta uns arcs de mig punt que configuren les portes de comunicació entre les vies i el vestíbul. Dites portes es troben flanquejades per ulls de bou i emmarcades per pilastres jòniques de fust llis. El segon pis queda clarament delimitat per una línia de cornisa que a manera d'entaulament permet desenvolupar un seguit de finestres amb arc de mig punt i balustrada de pedra que generen un espai a manera de galeria. La façana principal es remata amb una mena de frontó corb de grans dimensions al centre del qual es disposa un rellotge i un gran finestral amb reixa de ferro.^[1]