Fernando Siro

Fernando Siro
	;
Biografia
Naixement	5 octubre 1931 ; Villa Ballester (Argentina)
Mort	4 setembre 2006 (74 anys); Buenos Aires (Argentina)
Causa de mort	Causes naturals (Càncer )
Sepultura	Cementiri de la Chacarita
Activitat
Ocupació	director de cinema, guionista, actor
Família
Cònjuge	Elena Cruz

Francisco Ángel Luksich, més conegut com a Fernando Siro (Villa Ballester, Buenos Aires, 5 d'octubre de 1931 - Buenos Aires, 4 de setembre de 2006), va ser un actor, guionista i director de cinema argentí.

Inicis en la vida artística modifica

Des de la seva joventut es va sentir atret per l'actuació, un fet que el va portar en 1950, als 19 anys, a debutar al cinema en la pel·lícula El otro yo de Marcela -dirigida per Alberto de Zavalía-, protagonitzada per Delia Garcés i Alberto Closas.

La ràdio també va ser l'escenari dels seus primers passos en els anys 1950 quan en l'auge del radioteatro a l'Argentina, amb la seva personal veu i dicció, va ser protagonista de diverses tires acompanyat per actrius de la talla de Hilda Bernard, Eva Dongé, Beatriz Día Quiroga i Silvia Montanari, entre altres.

En els primers anys de la televisió argentina, Siro va ser una cara recurrent especialment en les telenovel·les vespertines, entre les quals es va destacar La tarda de Palmolive, en el vell Canal 7.

Teatre modifica

Fernando Siro va ser protagonista de més de 60 obres de teatre, amb una forta dedicació als clàssics contemporanis com Un tranvía llamado deseo de Tennessee Williams; Anna Karenina de Lev Tolstoi; Una mujerzuela irrespetuosa de Jean Paul Sartre i Panorama desde el puente, d'Arthur Miller. Va ser cap de companyia de diverses obres de teatre en Espanya a mitjan anys 1960. A Buenos Aires, va destacar a Necesito un tenor.

Cinema modifica

Fernando Siro i Libertad Leblanc (1938-) a la pel·lícula María M. (1964).

Pels seus començaments com a actor en la pantalla gran, Siro reuniria coneixements que ho portarien a convertir-se en director amb un gran reconeixement de crítica i públic; la seva òpera preval va ser l'adaptació d'un conte (El pecado necesario) de l'escriptor Dalmiro Sáenz - amb el títol Nadie oyó gritar a Cecilio Fuentes -, el 1965, que també el va tenir com a protagonista, al costat de Walter Vidarte i Elena Cruz, la seva esposa. La pel·lícula va guanyar a l'any següent la Conquilla de Plata del prestigiós Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, situació que a més li va obrir les portes del mercat espanyol, on triomfaria a més en la pantalla noia en la reeixida comèdia La familia Colón, a la fi de la dècada.

Torna a l'Argentina i protagonitza, en 1971, la pel·lícula de temàtica històrica Argentino hasta la muerte (sobre la Guerra de la Triple Aliança), dirigida per Fernando Ayala, amb guió de Félix Luna.

No obstant això, durant els anys 1970 va abandonar el cinema compromès i va ser productor, guionista i director d'una sèrie de pel·lícules "picaresques" que es van posar de moda per aquests anys com van ser Autocine Mon Amour (1972) i El divorcio está de moda (1974), una sèrie que reprendria amb Las colegialas se divierten (1986), ja en un to més fort.^[1]

El cinema popular el va tenir com un dels directors més pretesos de la indústria i va ser l'impulsor d'una sèrie de films que van unir comercialment dos fets molt productius: actors taquillers de televisió i la música del moment. En aquesta línia van arribar les seves realitzacions Los éxitos del amor (1979) i Las vacaciones del amor (1981), amb gran èxit.

Va tenir una prolífica carrera en la pantalla gran en la qual va treballar en més de 50 pel·lícules i va dirigir 23, a més d'escriure una desena de guions en més de 45 anys de trajectòria, variant des d'adaptacions literàries al gènere musical -La canción de Buenos Aires (1980) -, o de la comèdia al subgènere de terror -Seis pasajes al Infierno (1976) -.

Va ser un dels protagonistes, en 1992, de la pel·lícula ¿Dónde estás amor de mi vida que no te puedo encontrar? de Juan José Jusid i de Perdido por perdido, òpera prima de Alberto Lecchi, en 1993. Dirigeix per última vegada en 1997 la pel·lícula costumista Sapucay, mi pueblo!, amb l'actuació de Luis Landriscina. També va intervenir a la pel·lícula Un argentino en Nueva York, en 1998.

Les seves últimes participacions cinematogràfiques van ser en 2000 quan va treballar en el policial Buenos Aires Plateada, dirigida per Luis Barone i també com a actor en la comèdia Apariencias, amb Adrián Suar i Andrea del Boca.

Televisió modifica

En els anys 1960, Fernando Siro es va ficar de ple en la televisió portenya on va sobresortir en programes com Aquí a las seis, El Club del Clan i La Familia Falcón. En 1970 va produir la sèrie de terror Esta noche... miedo, emesa per Canal 13. Va integrar en diverses temporades, diferents etapes del cicle del programa Matrimonios y algo más, creació de Hugo Moser. Sense dubtes, el personatge que més conegut el va fer en aquesta telecomedia va ser Cornichelli, l'home casat que sempre trobava a la seva esposa acompanyada en el dormitori i era convençut, per la dona i el seu amant, que la situació no era com ell la veia. A més durant moltes temporades va ser el conductor del cicle, el responsable d'embastar i presentar els diferents segments del programa que va arribar a ser un dels de major audiència de la TV argentina.

Últims anys: polèmica i repudi modifica

El 24 de març de 2001, al costat de la seva dona, l'actriu Elena Cruz, van acompanyar una manifestació de reivindicació de la dictadura, al costat d'una trentena de persones enfront del domicili de l'ex dictador Jorge Rafael Videla, en el barri porteny de Belgrano, en el dia en què es complien 25 anys del Cop d'estat de 1976.

Per aquesta aparició pública, alguns membres pertanyents a organismes i agrupacions defensores de Drets Humans ho van atacar a cops, a ell i a la seva dona Elena Cruz en 2003,^[2] i forçaren la seva expulsió de l'Asociación Argentina de Actores (AAA), el 5 d'abril del mateix any.^[3]

En els seus últims anys la seva salut es va deteriorar notablement (va patir de càncer i degué ser intervingut quirúrgicament per a extirpar-li un pulmó). Al moment de la seva mort, en 2006, li va ser negat el reconeixement a ser inhumat en el "Panteó d'Actors" del Cementiri de Chacarita.^[4]

Filmografia modifica

Bibliografia modifica

Elena Cruz de Fernando Siro se confiesa con Leandro Gasco de Leandro Gasco (ISBN 978-987-27411-2-9), editado por RG Ediciones.

Referències modifica

↑ «Fernando Siro» (en castellà). Cine Nacional.
↑ ^{[enllaç sense format]} http://old.clarin.com/diario/2003/09/18/um/m-626050.htm
↑ «El sindicato de actores echó a Elena Cruz y a Fernando Siro» (en castellà). La Nación, 06-04-2001. Arxivat 4 de març 2016 a Wayback Machine.
↑ Fernando Siro, el actor que murió en el olvido por idolatrar a Jorge Rafael Videla, infobae, 4 de setembre de 2019
↑ [1]

Enllaços externs modifica

Fernando Siro an cinenacional.com
El sindicato de actores echó a Elena Cruz y a Fernando Siro^{[Enllaç no actiu]}, La Nación
Agredieron a Elena Cruz y a su esposo
Murió el actor Fernando Siro Arxivat 2009-11-02 a Wayback Machine.

[cn-1] «Fernando Siro» (en castellà). Cine Nacional.

[2] {[enllaç sense format]} http://old.clarin.com/diario/2003/09/18/um/m-626050.htm

[3] «El sindicato de actores echó a Elena Cruz y a Fernando Siro» (en castellà). La Nación, 06-04-2001. Arxivat 4 de març 2016 a Wayback Machine.

[4] Fernando Siro, el actor que murió en el olvido por idolatrar a Jorge Rafael Videla, infobae, 4 de setembre de 2019

[5] [1]

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

Biografia

Naixement	5 octubre 1931 Villa Ballester (Argentina)
Mort	4 setembre 2006 (74 anys) Buenos Aires (Argentina)
Causa de mort	Causes naturals (Càncer )
Sepultura	Cementiri de la Chacarita




Activitat
Ocupació	director de cinema, guionista, actor
Família
Cònjuge	Elena Cruz