Guerra Civil anglesa
Guerra civil anglesa o Revolució anglesa són els conflictes bèl·lics entre parlamentaristes i reialistes sostinguts entre els anys 1642 i 1651 al Regne d'Anglaterra.
Guerres de les Tres Nacions  | |||
|---|---|---|---|
 La victòria del Nou Model d'Exèrcit Parlamentari, sota Sir Thomas Fairfax i Oliver Cromwell, sobre l'exèrcit reialista, comandat perl Príncep Rupert, a la batalla de Naseby (14 de juny de 1645) marcà el punt d'inflexió a la Guerra Civil anglesa. | |||
| Tipus | guerra | ||
| Data | 22 d'agost de 1642 a 3 de setembre de 1651 | ||
| Escenari | Anglaterra | ||
| Lloc | Regne d'Anglaterra | ||
| Resultat | Victòria parlamentària
| ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
.svg){kind=small}
AntecedentsModifica
Situació política i socialModifica
Abans de la Guerra Civil, el Parlament anglès no era un òrgan permanent de la política, sinó tan sols una assemblea temporal i consultiva. Estava compost per representants de la petita noblesa, i tenia a càrrec seu recollir impostos i taxes per al rei. El monarca no tenia l'obligació de seguir les indicacions del parlament i podia dissoldre'l. En aquella època, aproximadament una tercera part dels parlamentaris pertanyien a la facció religiosa anomenada puritanisme, que va tenir un paper primordial en el desenvolupament dels fets. El Rei Carles I d'Anglaterra, fill de Jaume I d'Anglaterra, aspirava a reunir totes les illes britàniques dins d'un sol regne, ja que en aquella època el Regne d'Irlanda i el Regne d'Escòcia formaven estructures polítiques separades (encara que subjugades al poder de la mateixa corona). Carles I creia en el dret diví dels reis i considerava qualsevol objecció a les seves pretensions com un insult personal. El seu matrimoni amb la princesa catòlica Enriqueta Maria de França va irritar i fer desconfiar els parlamentaris protestants, els quals temien una reintroducció del catolicisme al regne.
El rei tenia la intenció de participar en les guerres europees com si es tractés de croades, i va posar al cap de l'exèrcit al seu favorit, George Villiers, duc de Buckhingham, que va ser totalment derrotat a França. El Parlament va destituir el 1626 al Duc de Buckhingham, i el rei, enfurismat pel que va considerar una insolència, va dissoldre el Parlament. Un nou Parlament va ser reunit el 1628, en el que el rei es veié obligat a cedir part de la seva sobirania sota les lleis establertes per la Carta Magna. Les peticions establertes pel nou Parlament en el document foren tals com: la fi de les detencions arbitràries, el consentiment del Parlament per a la recaptació de tots els impostos, la prohibició d'allotjaments militars en habitatges privats i la prohibició de la llei marcial en temps de pau.
Carles va clausurar el parlament, iniciant el 1630 el que s'anomena com regnat personal de Carles (tal com també van fer Felip IV de Castella i l'emperador Ferran II). La dècada que seguí, l'hi va suposar un moment d'èxit en la monarquia, augmentant la recol·lecció d'impostos gràcies a taxes com la del "Ship money", que va ser fortament protestat pel Parlament, ja que ara es convertia en regular, mentre que, fins al moment, tan sols els ports de mar pagaven aquest impost per al manteniment de vaixells de guerra de la corona. A això, s'hi van sumar una política de venda de monopoli i una pressió territorial als jutges de Pau, que havien d'entregar com fos la quantitat de diners (havent de recórrer en nombroses ocasions a l'extorsió). Amb aquestes mesures, va voler demostrar que podia guanyar tants o més diners que quan convocava el Parlament. Això no obstant, aquest despotisme va suposar-l'hi una gran impopularitat. L'èxit econòmic és degut, en gran part, a la gestió de Thomas Wentworth, duc de Strafford, un antic parlamentari.
L'altre home fort era l'arquebisbe William Laud, que tenia l'objectiu d'eliminar les diferències entre els calvinistes i els anglicans. El 1637, Laud intenta imposar a tota l'illa un nou esquema anomenat "Prayer Book", que fa esclatar Escòcia el 1638, organitzant-se així el "Covenant" (pacte) per tal de defensar la seva identitat. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, diversos actes van molestar els escocesos: per exemple, el fet que el seu rei hagués abandonat Escòcia per instal·lar-se a Anglaterra, o la institució d'un grup de nobles delegats pel rei Carles, que governaven Escòcia segons els interessos de la monarquia anglesa. D'altra banda, els puritans, que volien eliminar les cerimònies (fins i tot Nadal i la Setmana Santa), veuran aquesta església anglicana com l'anticrist.
La guerra contra EscòciaModifica
A l'abril de 1640 es convocà el Parlament per a recaptar diners per a la guerra contra Escòcia. El Parlament estava encara més radicalitzat i es va negar a negociar els diners fins que no acceptés abans les seves peticions i la destitució del duc de Strafford, però Carles es va negar totalment i va tancar-lo, per això va ser anomenat Parlament Curt. Per als historiadors whigs es tracta d'un punt de màxima convicció del parlament; per als revisionistes volia dir que si no hagués estat per la mala política de Carles s'hauria mantingut un sistema absolutista sòlid com fins llavors.
Quan a l'estiu de 1640 els escocesos van iniciar la conquesta, amb la presa de Newcastle upon Tyne després de la batalla de Newburn, Carles va haver de tornar a convocar el parlament; és l'anomenat Parlament llarg. La posició del parlament encara era més radical i demanava l'abolició de totes les mesures des de 1630, l'empresonament de Strafford, que el rei no tingués el poder de convocar o desconvocar el parlament i que aquest es reunís cada tres anys. Carles ho acceptà tot i intentà arribar a un acord amb els escocesos retirant el "Prayer Book", per després buscar suport dels sectors aristocràtics que no estaven tan radicalitzats per tal de formar un exèrcit conjunt amb Escòcia contra el Parlament.
La situació a IrlandaModifica
El regne d'Irlanda va ser administrat durant 8 anys pel comte de Strafford, el qual seria arrestat pels parlamentaris i executat contra la voluntat del rei Carles I d'Anglaterra el 1641. Com a reacció els catòlics irlandesos s'alçaren en armes, tement la tornada d'un poder protestant.
Desenvolupament de la guerraModifica
L'agost de 1642 Carles I d'Anglaterra proclamà la guerra al Parlament. L'economia sofria en l'època de Carles un creixement que afavoria els rics. Quan Carles es refugià fora de Londres, sortiren tot un seguit de moviments radicals moguts per la classe menestral de Londres que plantejava reivindicacions com ara ampliar el dret de vot, la dissolució de la Cambra dels Lords, una major redistribució de la riquesa, i fins i tot, l'abolició de la monarquia. Aquests van ser els autèntics revolucionaris, ja que els membres del parlament eren opositors al rei, però molt conservadors, ja que formaven part de l'elit. Per tot això, els últims anys s'han considerat aquestes revoltes més socials que no polítiques. De la mateixa manera que la revolta dels segadors a Catalunya, o la del 1647 a Nàpols, aquesta revolta també va ser reprimida durament abans que les revoltes polítiques, ja que resultaven més perilloses.
Després de la batalla d'Edgehill, el 23 d'octubre de 1642, el rei Carles va capturar Banbury i va ser rebut per multituds entusiastes en arribar a Oxford el 29 d'octubre.[1] El príncep Robert del Palatinat va arrasar la vall del Tàmesi, capturant Abingdon-on-Thames, Aylesbury i Maidenhead. Després d'això, molts oficials van voler obrir negociacions de pau, en contra de la voluntat de Rupert de continuar cap a Londres, però el rei va estar d'acord amb els oficials, per la qual cosa el comte d'Essex aconseguí superar-los i arribà a Londres amb el seu exèrcit parlamentari el 8 de novembre.[1]
Els primers combats apuntaven que Carles podria controlar ràpidament Londres, però a partir de 1644-45 l'exèrcit real sortiria derrotat en les batalles més importants, la batalla de Newbury (1643), la batalla de Marston-Moor (1644) i la batalla de Naseby (1645). A Naseby aparegué la figura d'un parlamentari fins llavors poc destacat: Oliver Cromwell, que destacà per la seva tasca d'organització –tasca que fins llavors havia faltat als parlamentaris– amb la creació de l'exèrcit model i la seva elit, els Ironsides. Aquest fou un exèrcit bastant modern pel que fa a l'ús de la tàctica, però a la vegada molt medieval per la fidelitat dels seus soldats al noble, tractant-se més aviat d'un exèrcit privat i reclutat a les ciutats de Londres. La major part de l'exèrcit estava format per puritans, aquesta ala d'esquerres estava dividida en diferents grups segons les seves idees:
- Els generals. Entre ells Oliver Cromwell. Pensaven governar amb el rei. Redactaren unes propostes i les hi presentaren. Carles I, però, no les va signar, la qual cosa provocà que se sentissin traïts per aquest.
- Levellers. Les seves idees sobre el poder del parlament eren que no venia donat per Déu, i plantejaren aquest poder com un pacte en què era el poble qui dipositava la seva confiança en els seus governants i autoritats. Proposaren el sufragi universal i la limitació del poder, ja que no creien en els càrrecs vitalicis. Alguns aspectes de les seves idees serien recollits en la constitució americana.
- Diggers. Eren més radicals i el seu plantejament, més visceral i més pobre. Creien que la terra era per a qui la treballava i que havia de repartir-se. També proclamaven l'abolició del treball assalariat i practicaven l'ocupació de terres. No tenien una ideologia elaborada.
El 1646 el rei Carles fou capturat pels escocesos i entregat als parlamentaris a canvi d'una compensació econòmica. Una vegada capturat hi hagué discrepància entre els que eren de l'opinió que podien jutjar el rei i els que no. En aquell moment, els objectius de Cromwell no coincidien del tot amb els del parlament i feu un cop d'estat, es va apoderar del parlament i va posar-hi gent més radical. Carles aprofità aquesta situació i aconseguí escapar-se cap als seus territoris privats d'Escòcia. El 1647 tornà a ser capturat. El 1648 començà el judici contra Carles. Fou condemnat per traïció i executat el 30 de gener de 1649. S'aconseguí dissoldre la monarquia i la cambra dels Lords, i aquell mateix any es formà la Commonwealth d'Anglaterra, una república.
La Commonwealth de CromwellModifica
Oliver Cromwell era un terratinent acomodat, la seva família va comprar terres a l'Església i a més la seva àvia era una noble veneciana molt rica. Cromwell era un fervent purità i un home enèrgic. Una vegada formada la "Commonwealth" aquest sistema acaba sent autoritari on ell és anomenat "Lord Protector" com a càrrec vitalici, per molts historiadors es tracte d'un rei republicà.
Cromwell com tenia un exèrcit de 30.000 homes necessitava liquiditat pel que va decidir imposar uns imposts regulars, cosa que no va agradar a la població. Va Intentar controlar l'administració territorial deixant de costat als gentry. Va dividir el país en 11 demarcacions governades cadascuna d'elles per un general. El que volia Cromwell és que les antigues oligarquies col·laboressin amb els generals, aquest govern però no va ser molt eficaç, ja que els van fer boicot. Cromwell tenia desconfiança de la burgesia i dels gendry. Tampoc tindrà el suport dels diggers i els levellers que tot i ajudar amb la revolució van ser desplaçats del poder, sobretot els primers.
Rump Parlament, primera etapa. (1648-1653)Modifica
El primer que farà Cromwell és liderar una forta repressió contra els catòlics Irlandesos, com la batalla de Drogkbeda, i una important expropiació de les terres. Els catòlics tenien el 65% de les terres d'Irlanda, però amb la política de Cromwell passaran a tenir un 20%, això els permetrà pagar als soldats i l'armament. Una part d'aquesta població desplaçada va ser duta a terres més pobres. A Escòcia Cromwell elimina el seu sistema polític passant a ser quasi una província més d'Anglaterra si ve no va haver-hi expropiacions de terres. A Anglaterra Cromwell va combatre els darrers partidaris reialistes i definitivament va vèncer el Rei Carles II el 1651 i aquest va haver de fugir a França.
El Parlament dels Barebons en 1653. Segona etapa ( 3 mesos)Modifica
En aquests mesos faran moltes reformes i millores legislatives importants: - Parlaments molt depurats. - Humanitzen molt a la societat i les lleis. - S'abolirà la presó per deutes en canvi de pagar multes. - La llei de la crema de bruixes se suprimeix. - Es reconeix el matrimoni civil. - Fomenten l'alfabetització.
L'última cosa que van intentar va ser l'abolició dels delmes, però l'exèrcit va entrar en el Parlament i el va dissoldre. Els barebones signaran una espècie de constitució amb l'ajuda de Cromwell on es triarà a un lloctinent i el Parlament serà triennal, és a dir, cada tres anys es triaran als seus representants.
Cromwell tenia una bona capacitat de comandament i va realitzar una política exterior era molt bona per tal d'afavorir els interessos dels comerciants. Entre 1652-1654 va tenir una primera guerra contra Holanda, provocada per les Actes de Navegació unes lleis mercantilistes en les quals Cromwell volia arrabassar a Holanda l'hegemonia comercial fent que tot el que es compri ha d'anar amb vaixells anglesos o amb vaixells del país d'origen dels productes sense utilitzar els holandesos. Els productes estrella d'Anglaterra seran els teixits i en seran uns grans exportadors. Per tal d'entrar en les colònies americanes espanyoles ho faran de manera legal i els vaixells anglesos sortien de Cadis cap a les colònies. En el govern de Cromwell es colonitzà Jamaica per a utilitzar-la com punt d'escala dels contrabandistes anglesos.
La restauració dels EstuartsModifica
A la mort de Cromwell el 1658 en un principi el seu fill va intentar ser també Lord Protector, però el parlament va torna a acceptar la monarquia i el 1660 Carles II, fill del rei executat, és nomenat rei amb el "Compromis de Breda". Cromwell va ser molt fort i autoritari pel que en la seva mort el parlament demana la tornada del rei evocant a la idea de tradició i sobretot que els interessava més tenir un rei políticament més dèbil a un Lord Proctector fort. Des de llavors la monarquia anglesa va tenir un escàs poder polític tot i que va poder enfortir l'econòmic i social.
ConseqüènciesModifica
Al voltant del 10% de la població va morir durant els conflictes, però més per malalties i la fam que directament pels combats. A partir d'aquell moment, al Regne Unit es consolida la monarquia parlamentària com a sistema polític fins a l'actualitat.
La revolució lliberal suposarà amb el temps millores de la justícia: ara tothom serà igual davant d'aquesta. El dret de vot el tenien aquells amb terres o rendes importants en un sufragi restringit a la població masculina, tot i que en alguns ajuntaments s'autoritzaven a tots els homes que votessin tant pobres com rics, per exemple a Wensmister. Es produeixen importants canvis en la política interior com la creació de les companyies comercials aprovades o abolides pel parlament i el comerç que serà lliure i sense monopolis. El camp passarà progressivament de mans senyorials a burgesos agraris i petits propietaris, la desamortització de les terres de les esglésies es trauran a subhasta, el canvi de la llei electoral en el qual el vot dels comtats perd importància a favor de les zones urbanes provoca que la noblesa agrària comenci a vendre les terres, ja que no els servia com a instrument polític, o per problemes de liquiditat, fent que molts terratinents aprofitin per a comprar aquestes terres fent que a poc a poc es redimeixi la servitud.
ReferènciesModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Civil anglesa |
BibliografiaModifica
- Deulonder, Xavier. Llibre de les Revolucions. Barcelona: Llibres de l'Índex:, 2018. ISBN 978-8479481513.