Himne nacional

cançó que representa un país o un estat

Un himne nacional és una composició musical que sol relatar de forma patriòtica diferents fets de la història, costums i tradicions d'un país o una nació.[1] Pot coincidir amb un himne estatal o, en altres casos, amb un de regional.[2]

Infotaula obra musicalHimne nacional
Forma musicaltipus de cançó Modifica el valor a Wikidata
Mapa dels estats del món segons la tonalitat de l'himne nacional.

Un himne nacional és adoptat de forma oficial per un govern perquè serveixi per representar la nació en actes nacionals i internacionals de diferent caire. També pot esdevenir himne nacional gràcies a l'ús freqüent i continuat per part de la gent d'una nació que fa que s'associï indefectiblement la cançó amb la nació. Durant els segles xix i xx, les antigues colònies que aconseguiren la seva independència adoptaren ràpidament un himne per tal d'accentuar la seva nova condició de nacions independents.[3][4][5]

Partitures d'himnes nacionals
NED Wilhelmus
JAP Kimigayo (君が代)
França La Marseillaise
Regne Unit God Save the King

Si un himne es defineix com a compost per una melodia i una lletra, llavors l'himne nacional més antic en ús avui dia és l'himne nacional dels Països Baixos, el Wilhelmus. Escrit entre 1568 i 1572 durant la Revolta de Flandes, ja era un himne popular dels orangistes durant el segle xvii, encara que caldria esperar fins al 1932 per a què fos reconegut oficialment com a himne nacional neerlandès.[6][7] La lletra de l'himne nacional japonès, Kimigayo, és anterior a la de l'himne neerlandès per diversos segles, ja que està presa d'un poema del període Heian (794-1185), però no se li va posar música fins a 1880.[8] Però si un himne nacional es defineix pel fet de ser designat oficialment com la cançó nacional d'un estat en particular, llavors ho és La Marsellesa, que va ser adoptat oficialment per la Convenció Nacional Francesa el 14 de juliol de 1795.[9] God Save the King és habitualment considerat el més longeu (1745), però no hi ha cap llei del parlament britànic que l'hagi oficialitzat com a himne nacional.[10]

Història

modifica

Durant l'edat moderna, algunes monarquies europees van adoptar himnes reals. L'ús d'algunes d'aquestes peces han sobreviscut als nostres dies. God Save the King, composició de 1619 interpretada amb lletra per primera vegada el 1745, segueix sent l'himne real del Regne Unit i de la Commonwealth.[10][11] La Marxa Reial, adoptada com a himne real de la monarquia espanyola el 1770, va ser restablert pel franquisme com a himne nacional d'Espanya el 1939.[12] Dinamarca conserva el seu himne real, Kong Christian stod ved højen mast (1780) juntament amb el seu himne nacional (Der er et yndigt land, adoptat el 1835).[13] El 1802, Gia Long va encarregar un himne real a l'estil europeu per a l'Imperi del Vietnam: Đăng đàn cung.[14]

Després de la reinstauració de La Marsellesa el 1830 -arran de la Revolució de juliol- com a himne nacional de França,[9] es va fer habitual que les nacions acabades de formar definissin himnes nacionals, sobretot arran de les guerres d'independència llatinoamericanes, per a l'Argentina (1813), Perú (1821) o Brasil (1831);[15][16] però també Bèlgica (La Brabançonne, 1830).[17] En conseqüència, l'adopció d'himnes nacionals abans de la dècada del 1930 va ser sobretot per part d'estats recentment formats, independitzats, o que van adoptar nous règims com la República. Són exemples la Primera República Portuguesa (A Portuguesa, 1911),[18] el Regne de Grècia (Himne a la Llibertat, 1865),[19] la Primera República Filipina (Lupang Hinirang, 1898),[20] Lituània (Tautiška giesmė, 1919),[21] l'Alemanya de Weimar (Lied der Deutschen, 1922),[22] la República d'Irlanda (Amhrán na bhFiann, 1926)[23] i el Gran Líban (1927).[24] Encara que el costum d'un himne nacional adoptat oficialment es va popularitzar al segle xix, alguns himnes nacionals són anteriors a aquest període, existint sovint com a cançons patriòtiques molt abans de la seva designació com a himne nacional.[25]

L'himne nacional en esdeveniments esportius

Una cançó patriòtica gal·lesa, Hen Wlad Fy Nhadau, va ser cantada en un partit de rugbi contra Nova Zelanda disputat a Llanelli el 1905, i va passar a ser considerada un "himne nacional no oficial" del país.[26] En la dècada del 1920, la Carta Olímpica va introduir el ritual de tocar els himnes nacionals dels guanyadors de les medalles d'or.[27] A partir d'aquell moment, la interpretació dels himnes nacionals es va fer cada cop més popular en els esdeveniments esportius internacionals, creant un incentiu perquè les nacions que encara no tenien un himne nacional definit oficialment, n'introduïssin un.[28] En ocasions, la interpretació de l'himne en esdeveniments esportius ha sigut aprofitat per efectuar algun tipus de manifestació de caràcter polític, com ara la salutació del Black Power realitzada per Tommie Smith i John Carlos durant la cerimònia d'entrega de medalles dels Jocs Olímpics de 1968,[29] els jugadors de la NFL de futbol americà agenollats en el marc del moviment Black Lives Matter,[30] o les jugadores de la selecció femenina de futbol d'Espanya protestant pel Cas Rubiales.[31]

Els Estats Units va introduir la cançó patriòtica The Star-Spangled Banner com a himne nacional el 1931.[32] Després d'això, diverses nacions van passar a adoptar com a himne nacional les cançons patriòtiques que ja havien utilitzat de facto en actes oficials, com Mèxic (Mexicanos, al grito de guerra, compost el 1854, adoptat el 1943)[33] o Suïssa (Salm Suís, compost el 1841, ús de facto des del 1961, adoptat el 1981).[34]

 
L'himne nacional es reprodueix en tot tipus de cerimònies militars. Afganistan, 2012

En el període de descolonització de la dècada del 1960, es va convertir en una pràctica habitual que les noves nacions independents adoptessin un himne nacional oficial.[4] Alguns d'aquests himnes van ser encarregats específicament, com Negaraku, l'himne de Malàisia, que va ser triat pel Primer Ministre entre les peces presentades a un concurs celebrat durant el procés d'independència del país (1957).[35] Ee Mungu Nguvu Yetu, l'himne de Kenya, va ser produït per una comissió creada específicament el 1963.[36] És curiós el cas de Dusan Sestic, qui va compondre l'himne bosnià (Intermeco, 1998) tot i ser contrari a la dissolució de Iugoslàvia.[37]

Diverses nacions segueixen sense tenir un himne nacional oficial. En aquests casos, hi ha himnes establerts de facto que es toquen a esdeveniments esportius o recepcions diplomàtiques. Entre ells hi ha el Regne Unit (God Save the King)[10] i Suècia (Du gamla, du fria).[38] Entre els països que han passat a adoptar oficialment els seus antics himnes de facto des de la dècada del 1990 es troben: Luxemburg (Ons Heemecht, adoptat el 1993),[39] Sud-àfrica (Himne nacional, adoptat el 1997),[40] Israel (Hatikvah, compost el 1888, ús de facto des de 1948, adoptat el 2004),[41] Itàlia (Il Canto degli Italiani, adoptat el 2017).[42]

L'únic país sense himne nacional propi és Xipre, que va adoptar el de Grècia el 1960.[43] Altres països comparteixen música: la Unió Soviètica i Rússia,[44] Estònia i Finlàndia,[45] o Liechtenstein, que empra la música de God Save the King en el seu Oben am jungen Rhein.[37] L'antiga Iugoslàvia feia servir la música de l'himne polonès (Mazurek Dąbrowskiego, 1797) amb petites variacions.[46]

Alguns himnes han sigut obra d'artistes consagrats. És el cas de l'alemany, de Franz Joseph Haydn;[47] l'austríac, de Wolfgang Amadeus Mozart;[48] el de la Ciutat del Vaticà és de Charles Gounod;[49] el noruec és de Rikard Nordraak;[50] Zubir Said va fer el de Singapur;[51] i Rabindranath Tagore és l'autor dels himnes de Bangladesh i l'Índia.[52]

Andorra

modifica

El Gran Carlemany va ser composta per Enric Marfany i Bons (1871-1942),[53] que era sacerdot. La lletra de la cançó va ser escrita per Joan Benlloch i Vivó, qui va ser bisbe d'Urgell (1906-1919) i, conseqüentment, copríncep andorrà.[54] La cançó va ser designada oficialment himne nacional d'Andorra el 8 de setembre de 1921,[55][56] quan es va cantar per primera vegada a la catedral del país.[57] El dia de la seva adopció concideix amb el Dia Nacional d'Andorra i la festivitat de la Mare de Déu de Meritxell, patrona del país, que és esmentada a la lletra.[55]

Catalunya

modifica
Catalans canten Els Segadors durant la Diada Nacional de 2014

Els segadors és l'himne nacional de Catalunya. Així va quedar establert per llei del 25 de febrer de 1993.[58][59] El seu origen es troba en la Guerra dels Segadors, al segle xvii. La lletra actual és d'Emili Guanyavents i data de 1897. Empra, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent.[60] La primera versió enregistrada que se'n conserva data del 1900.[61]

País Valencià

modifica

L'Himne de l'Exposició és l'oficial del País Valencià.[62] Es tracta d'una obra del mestre Josep Serrano Simeon, amb lletra de Maximilià Thous i Orts, encarregada expressament per a l'Exposició Regional Valenciana de 1909. El 1925 va ser declarat himne regional,[63] i el 1984 la Llei de Símbols el va fer oficial.[64]

Mallorca

modifica

Les Illes Balears no han declarat cap cançó com a himne propi. L'himne de Mallorca, La Balanguera, se n'ha considerat la peça més representativa. La peça està conformada per un poema de Joan Alcover i Maspons i musicat el 1926 pel compositor Amadeu Vives.[65][66] El Consell Insular de Mallorca va oficialitzar-la l'any 1996.[67]

Referències

modifica
  1. «himne nacional». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2020-11-17. [Consulta: 6 febrer 2021].
  2. Corbera, Jaume. «No hi ha cap país sense himne». dBalears, 04-01-2010. Arxivat de l'original el 16 de febrer 2023. [Consulta: 16 febrer 2023].
  3. «National anthem | History, Meaning & Significance» (en anglès). Britannica, 17-09-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-18. [Consulta: 18 octubre 2023].
  4. 4,0 4,1 Hopkins, A. G. «Rethinking Decolonization» (en anglès). Past & Present, 200, 1, 01-08-2008, pàg. 211–247. Arxivat de l'original el 2022-04-14. DOI: 10.1093/pastj/gtn015. ISSN: 0031-2746 [Consulta: 19 octubre 2023].
  5. Kelen, Christopher «"Meet the New Boss – Same as the Old Boss": The Postcolonial Problem of Choosing an Anthem» (en anglès). Postcolonial Text, 9, 1, 18-06-2014. Arxivat de l'original el 2021-06-13. ISSN: 1705-9100 [Consulta: 19 octubre 2023].
  6. Leerssen, Joep. National Thought in Europe: A Cultural History (en anglès). 3a ed. Amsterdam University Press, 2018, p. 103. ISBN 978-94-6298-954-2.  Arxivat 2023-10-19 a Wayback Machine.
  7. Tebbe, F.J.J. «Wien Neêrlands Bloed» (en neerlandès). Lexicon van het Koninklijk Huis, 29-06-2020. Arxivat de l'original el 2021-12-03. [Consulta: 3 desembre 2021].
  8. Itoh, Mayumi. «JPRI Working Paper No. 79. Japan's Neo-Nationalism: The Role of the Hinomaru and Kimigayo Legislation» (en anglès). Japan Policy Research Institute, juliol 2001. Arxivat de l'original el 2018-10-02. [Consulta: 17 octubre 2023].
  9. 9,0 9,1 Halsall, Paul. «La Marseillaise» (en anglès). Modern History. Internet History Sourcebooks:, 1997-08. Arxivat de l'original el 2022-04-19. [Consulta: 18 octubre 2023].
  10. 10,0 10,1 10,2 «God Save the Queen: the History of the National Anthem» (en anglès). History Today. Arxivat de l'original el 2023-09-28. [Consulta: 17 octubre 2023].
  11. «'God Save The Queen': how old is the British national anthem?» (en anglès). History Extra, 05-08-2019. Arxivat de l'original el 2023-10-19. [Consulta: 17 octubre 2023].
  12. Manzano Lahoz, Antonio «La Marcha Granadera,el origen español del himno nacional de España». Armas y Cuerpos, núm. 140, 2019, pàg. 51-56. Arxivat de l'original el 2023-10-19. ISSN: 2445-0359 [Consulta: 17 octubre 2023].
  13. «Kong Christian stod ved højen mast» (en danès). Højskolesangbogen. Arxivat de l'original el 2023-09-22. [Consulta: 17 octubre 2023].
  14. Cao Phong, Phạm «Quốc ca Việt Nam đầu tiên đã dùng nhạc Hành khúc của Franz Schubert?» (en vietnamita). BBC News Tiếng Việt, 30-05-2023. Arxivat de l'original el 2024-05-21 [Consulta: 17 octubre 2023].
  15. Turino, Thomas «Nationalism and Latin American Music: Selected Case Studies and Theoretical Considerations». Latin American Music Review / Revista de Música Latinoamericana, 24, 2, 2003, pàg. 169–209. ISSN: 0163-0350.
  16. Gurza, Agustin. «National Anthems from South America and the Struggle for Sovereignty in the New World» (en anglès). Strachwitz Frontera Collection. Universitat de Califòrnia a Los Angeles, 02-03-2018. Arxivat de l'original el 2023-02-04. [Consulta: 18 octubre 2023].
  17. «La Brabançonne». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2024-05-21. [Consulta: 18 octubre 2023].
  18. Negócios externos: documentos apresentados ás Cortes na sessão legislativa de 1890 pelo Ministro e Secretario d'Estado dos Negócios Estrangeiros: Negócios da Africa oriental e central: correspondencia com a Inglaterra e documentos correlativos até 13 de Janeiro de 1890. Lisboa: Imprensa Nacional, 1890, p. 198-199. 
  19. «Ο εθνικός ύμνος «ελεύθερος» στο Διαδίκτυο» (en grec). To Pontiki, 21-11-2013. Arxivat de l'original el 2023-10-18. [Consulta: 18 octubre 2023].
  20. «Republic Act No. 8491». Official Gazette [Filipines], 12-02-1998. Arxivat de l'original el 2020-12-17 [Consulta: 18 octubre 2023].
  21. Turner, B. The Statesman's Yearbook 2011: The Politics, Cultures and Economies of the World (en anglès). Springer, 2017-01-12, p. 801. ISBN 978-1-349-58635-6.  Arxivat 2024-05-21 a Wayback Machine.
  22. Klein, Winfried «Vom Deutschlandlied zur Nationalhymne: Wer sind wir, und was wollen wir dazu singen?» (en alemany). Frankfurter Allgemeine Zeitung, 14-09-2012. Arxivat de l'original el 2023-04-28. ISSN: 0174-4909 [Consulta: 18 octubre 2023].
  23. Sherry, Ruth «The Story of the National Anthem». History Ireland, 4, 1, 1996, pàg. 39–43. Arxivat de l'original el 2023-03-01. ISSN: 0791-8224 [Consulta: 18 octubre 2023].
  24. Bacha, François El. «Lebanon / History: The National Anthem of Lebanon» (en anglès americà). Libnanews, 22-11-2021. Arxivat de l'original el 2023-10-18. [Consulta: 18 octubre 2023].
  25. Buja, Maureen. «Patriotism and Nationalism VII: Patriotic Songs but Not National Anthems» (en anglès americà). Interlude, 06-10-2016. Arxivat de l'original el 2023-09-23. [Consulta: 18 octubre 2023].
  26. «Hen Wlad Fy Nhadau - sing the Welsh national anthem with us» (en anglès). Govern de Gal·les, 09-10-2018. Arxivat de l'original el 2024-05-21. [Consulta: 18 octubre 2023].
  27. «Drapeaux». A: Statuts du Comité International Olympique : Règlements et protocole de la célébration des Olympiades modernes et des Jjeux Olympiques quadriennaux ; : Règles générales techniques applicables à la célébration de la VIIIe Olympiade (en francès). París: Comitè Olímpic Internacional, 1924.  Arxivat 2023-12-11 a Wayback Machine.
  28. Cyphers, Luke; Trex, Ethan. «From the archives: History of the national anthem in sports» (en anglès). ESPN, 10-09-2020. Arxivat de l'original el 2023-04-04. [Consulta: 19 octubre 2023].
  29. esport3. «Es compleixen 50 anys de la salutació del Black Power en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968». Esport3. CCMA, 16-10-2018. Arxivat de l'original el 2024-04-20. [Consulta: 19 octubre 2023].
  30. «Agenollar-se: la protesta per la mort de George Floyd troba el seu símbol». Vilaweb, 01-06-2020. Arxivat de l'original el 2021-05-13. [Consulta: 19 octubre 2023].
  31. «"S'ha acabat": la pancarta que ha mostrat la selecció espanyola abans del partit contra Suècia». Regió7, 22-09-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-08. [Consulta: 19 octubre 2023].
  32. «The Star-Spangled Banner. The story behind the song» (en anglès). The Kennedy Center. Arxivat de l'original el 2024-01-26. [Consulta: 19 octubre 2023].
  33. Díaz Hampshire, Germán. «Himno Nacional, 150 aniversario» (en castellà). Televisa, 15-09-2004. Arxivat de l'original el 2008-09-12. [Consulta: 8 juliol 2008].
  34. «Comment un chant d'église est devenu hymne national» (en francès). Commission de coordination pour la présence de la Suisse à l'étranger. Arxivat de l'original el 2014-02-02. [Consulta: 19 octubre 2023].
  35. «National Anthem» (en anglès). The Government of Malaysia's Official Portal. Arxivat de l'original el 2023-11-02. [Consulta: 19 octubre 2023].
  36. «Selecting Kenya's National Anthem» (en anglès). State House ok Kenya. Arxivat de l'original el 2014-08-29. [Consulta: 31 juliol 2016].
  37. 37,0 37,1 «How many national anthems are plagiarised?» (en anglès). BBC, 25-08-2015. Arxivat de l'original el 2021-01-31 [Consulta: 19 octubre 2023].
  38. Danielson, Eva; Ramsten, Märta. Du gamla, du friska: från folkvisa till nationalsång (en suec). Atlantis, 2013. ISBN 978-91-7353-612-7.  Arxivat 2024-05-21 a Wayback Machine.
  39. McClintock-Ryan, Brendan. «Knowledge Bites: Ons Heemecht and De Wilhelmus – Luxembourg’s Anthems» (en anglès). RTL Today, 23-06-2021. Arxivat de l'original el 2023-09-25. [Consulta: 19 octubre 2023].
  40. «SA National Anthem History». Arxivat de l'original el 2013-05-31. [Consulta: 21 octubre 2007].
  41. Zion, Ilan Ben. «How an unwieldy romantic poem and a Romanian folk song combined to produce ‘Hatikva’» (en anglès americà). The Times of Israel, 16-04-2013. Arxivat de l'original el 2017-08-21. [Consulta: 19 octubre 2023].
  42. «L'Inno nazionale» (en italià). Presidència de la República d'Itàlia. Arxivat de l'original el 2014-04-07. [Consulta: 19 octubre 2023].
  43. «National Anthem» (en anglès). Presidència de Xipre. Arxivat de l'original el 2011-08-13. [Consulta: 3 juny 2015].
  44. «Duma approves old Soviet anthem» (en anglès). CNN, 08-12-2000. Arxivat de l'original el 2009-08-25. [Consulta: 19 octubre 2023].
  45. Moore, Sian. «The history of Finland’s national anthem, and why it sounds like Estonia’s anthem» (en anglès). Classic FM, 11-06-2021. Arxivat de l'original el 2023-10-14. [Consulta: 19 octubre 2023].
  46. «Najważniejsze fakty o hymnie» (en polonès). Wyższa Szkoła Bezpieczeństwa, 14-08-2018. Arxivat de l'original el 2024-05-21. [Consulta: 19 octubre 2023].
  47. «Deutschlandlied | History, Lyrics, Meaning, & Facts» (en anglès). Britannica. Arxivat de l'original el 2020-10-29. [Consulta: 19 octubre 2023].
  48. Graf, Franz; Streihammer, Rudolf; Neidl, Lisa. Bausteine: politische Bildung ; Wirtschaftskunde. Arbeitsheft (en alemany). Viena: öbv, 2014, p. [7]. ISBN 978-3-209-07589-5. 
  49. «Inno Pontificio». Sala Stampa della Santa Sede. Arxivat de l'original el 2023-06-26. [Consulta: 19 octubre 2023].
  50. Kydland, Anne Jorunn «Ja, vi elsker dette landet» (en noruec). Store norske leksikon, 23-08-2023. Arxivat de l'original el 2015-08-21 [Consulta: 19 octubre 2023].
  51. «National Anthem» (en anglès). Ministeri de Comunicació, Govern de Singapur. Arxivat de l'original el 2013-09-05. [Consulta: 2 desembre 2014].
  52. «Two national Anthems, one author: The India-Bangladesh Tagore connection» (en anglès americà). Wion, 05-03-2021. Arxivat de l'original el 2023-02-08. [Consulta: 19 octubre 2023].
  53. «‘El gran Carlemany’, el centenari himne ‘valencià’ d’Andorra». Arxivat de l'original el 2022-12-12. [Consulta: 12 desembre 2022].
  54. Lichfield, John «The Not-so-Rough Guide to Andorra – The land that Europe forgot». The Independent [Londres], 02-09-2006, p. 26–27 [Consulta: 7 maig 2014].(subscripció necessària) Arxivat 8 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
  55. 55,0 55,1 «Andorra». The World Factbook. CIA. Arxivat de l'original el 6 de juliol 2022. [Consulta: 7 maig 2014].
  56. «Country's Profile – Andorra». Sochi2014.com. Sochi 2014 Olympics. Arxivat de l'original el 6 abril 2014. [Consulta: 7 maig 2014].
  57. Principat D'Andorra, 1278-1978: È Centenari de la Signatura Dels Pareatges : Recull Oficial D'informació (en anglès). Casa de la Vall, 1978. 
  58. «LLEI 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya». vLex.com. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2017. [Consulta: 25 febrer 2017].
  59. Entrada de Viquitexts
  60. Ayats, Jaume. Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional. Barcelona: L'Avenç, 2011, p. 204. ISBN 978-8488839-54-1 [Consulta: 21 juny 2015].  Arxivat 21 de juny 2015 a Wayback Machine.
  61. «El primer enregistrament original de l'himne 'Els segadors' data del 1900». ara.cat, 10-09-2012. Arxivat de l'original el 19 de desembre 2014. [Consulta: 11 setembre 2012].
  62. «Llei de la Generalitat Valenciana 8/1984, de 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i el seu ús». Diario Oficial de la Generalitat Valenciana, 04-12-1984. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 19 octubre 2023].
  63. Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998, p. 500. ISBN 84-930048-0-4. 
  64. Gumbau, Felip. «Sobre València, l’himne i altres símbols». Diari La Veu, 22-03-2017. [Consulta: 19 octubre 2023].
  65. «la Balanguera». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2023-02-06. [Consulta: 19 octubre 2023].
  66. Vilarnau, Joaquim. «La veritable història de «La balanguera» | Enderrock.cat». Enderrock, 26-08-2022. Arxivat de l'original el 2023-11-11. [Consulta: 19 octubre 2023].
  67. «El Consell ret homenatge a la Balanguera en el marc de la Diada». dBalears, 21-12-2017. Arxivat de l'original el 2022-08-13. [Consulta: 19 octubre 2023].

Bibliografia complementària

modifica

Vegeu també

modifica