Història del Vietnam

història de l'actual Vietnam

La Història del Vietnam descriu els esdeveniments que han passat a l'actual territori de la República Socialista del Vietnam. Des dels primers indicis de presència humana que es remunta al Vietnam a uns cinc-cents mil anys enrere, les cultures neolítiques van campar per la zona fa deu mil anys o la resta d'esdeveniments registrats històrocament a la zona.. Segons les llegendes vietnamites, la història del Vietnam data de fa més de 4.000 anys tot i que les úniques fonts fiables, indicaven que els primers orígens del seu estat daten de fa no més de 2.700 any, sent les primeres fonts fiables del segle III e.c. L'any de 258 aC, Thuc Phan hauria format un regne anomenat Au Lac (format per la unió d'Au Viet i Lac Viet - Van Lang), al nord del Vietnam que constituiria la primera entitat verificable considerable com a origen de l'estat actual.

PrehistòriaModifica

El territori que ocupa l'actual Vietnam ha estat habitat per homínids des de al menys el Pleistocè segons indiquen Les restes més antigues atribuibles a l'homo erectus trobades a Tham Kuyen que datarien aproximàdament de fa 475.000 anys.[1] L'arribada de l'homo sapiens al Sud Est asiàtic es data segons el consens actual entre fa 40.000 i 60.000 anys.[2]

Zona del Delta del Riu RoigModifica

Fins fa uns 10.000 anys, degut al clima fred de l'última edat de glacial, el nivell del mar era uns 50 metres més baix que l'actual i la línea de la costa estava situada a uns 160 quilòmetres mar endins. Entre el 6.000 i el 4.000 a.e.c, el nivell de l'aigua va pujar molt, crean el que actualment es coneix com el Golf de Tonquín. Cap al 5.000 a.e.c, el nivell va pujar tant que la plana de l'actual plana del Riu Roig va quedar submergida fins aproximadament l'any 2.000 a.e.c. A partir d'aquesta data, la línía de la costa va tornar a baixar cap a l'Est i el riu vermell va començar a crear de nou el seu delta.[3] Un procés similar van patir les zones centrals i sud de l'actual territori. .

Hi ha evidencia de societats caçadores recolectores des de fa uns 30.000 anys a la zona del Delta del Riu Roig. Se sap també que a partir de l'any 14.000 a.e.c. individus del que es coneix actualment com a cultura Hoabinhiana (per haver estat identificada Hòa Binh) caçaven animals a la zona y recol·lectaven arros salvatge.[4] Cap al 9.000 a.e.c. als turons del Nord del Delta del Riu Roig, va sorgir la cultura Bac Son (o cultura Bacsoniana). Cap al 6.000 a.e.c i a mida que el nivell del mar inundava la costa i la plana, aquesta societat va entrar en contacte amb les societats costeres que havien de retrocedir. Després del retrocés del mar a partir de l'any 2.000 a.e.c, les societats de les muntanyes van tornar a habitar les planes. Es a partir d'aquesta època que en algunes zones hi ha evidencia de societats agrícoles que cremaven boscos per plantar arròs.[5]

A partir d'aquesta data apareix també la que es coneix com la cultura Phùng Nguyên que s'ha trobat a més de 50 llocs de la vall del Riu Roig i que els escolars vietnamites consideren la transició cap a l'edat de Bronze al Vietnam.[6] En els últims períodes d'aquesta cultura, s'han trobat evidències que aquestes gents van començar a fondre coure i després bronze. Cap al 1.500 a.e.c la cultura Đồng Đậu produïa artefactes de metall i es va anar estenen cap a l'est seguint el Riu Roig a mida que la línia de la costa retrocedia. La cultura que va succeir a la Đồng Đậu va ser la Gò Mun que va començar a barrejar estany i coure en proporcions diverses en funció de les eines que necessitaven produir. Es a partir d'aquesta època cap a l'any 1.000 a.e.c que hi ha evidencies de cultiu d'arros en camps inundats. Aquest tipus de cultiu, va començar a generar excedents de gra que van permetre el naixement de les primeres societats jeràrquiques.[7]

Més al Sud, i de forma paralela, entre el 1.000 i el 7.000 a.e.c sorgeix una nova cultura al voltant del Delta del Riu Ma, la cultura Đông Sơn, considerada el millor exemple al Sud-Est asiàtic de transició cap a un tipis de societat centralitzada i jeràrquic.

En el primer mil·lenni a.e.c, a la zona del Delta del Riu Roig hi van confluir dues cultures. Per una banda, del sud van arribar els que es poden considerar avantpassats etnolinguístics Vietnamites, parlants d'un idioma Austroasiatic conegut com a "Proto-Vietic".[8] De l'altra, del Nord i fugint de l'expansió cap al Sud xinesa hi van arribar parlants d'altres llengues Austroasiàtiques i Tai. Aquests conjunt de gent eren coneguts pel seu etnònim Yue, que va acabar sent adoptat pel conjunt de gents de la zona del Delta del Riu Vermell i que en Vietnamita es pronuncia "Việt".[8]

Zona de la Costa CentralModifica

A la part Nord de la costa central, les restes trobades a l'excavació de Thac Lac, indiquen que la zona estava habitada al menys des de fa uns 3.000 anys per una cultura pre-neolítica anomenada Quynh Van.Les primeres restes neolítiques en aquesta zona, daten de fa uns 1.500 anys.[9]

Zona del Delta del MekongModifica

De forma anàloga al que va passar a la zona del Delta del Riu Roig, la zona de l'actual delta del Mekong va estar parcialment sota el nivell del mar al menys entre els anys 4.000 i 2.000 a.e.c. Una de les primeres i més ben estudiades excavacions del neolític en aquesta zona es la de An Son, datada del tercer mil·lenni a.e.c. Les restes trobades en aquesta zona, indiquen proximitats culturals amb zones contemporànies de Thailandia i Cambodja.[10] Les primeres restes atribuibles al Neolític d'aquesta zona, es van trobar al llarg dels cursos fluvials de Vam Co Dong, Vam Co Tay i Dong Nai a la part nord del Delta del Mekong i daten d'entre el 2.000 i el 1.500 a.e.c. També hi ha restes importants de l'època a l'excavació de Rach Nui. Les restes trobades semblen indicar que aquests assentaments es van fer per part de comunitats amb coneixements previs que probablement per tant venien d'altres llocs, molt probablement perquè la millora en el coneixement de l'agricultura va permetre una increment en la població.[11]

Llegendes i època antigaModifica

El primer document escrit que s'ha trobat que descriu a la gent que vivia a la zona de l'actual Vietnam és un text xinès datat del 220 a.e.c en el que es descriuen costums poc ortodoxos dels Yue a la zona de Lạc Việt.[12] Malgrat això, la tradició local situa la fundació de Vietnam molt abans, tot i que aquest tram de la història es basa en escrits vietnamites del segle xiv com el Lĩnh Nam chích quái i les complacions posteriors del segle XV com el Đại Việt sử ký toàn thư i per tant poc fiables com a font històrica.

Dinastia Hồng BàngModifica

Segons la llegenda escrita, el primer rei dels Vietnamites va ser el Rei Kinh Dương (Kinh Dương vương), que va unificar els pobles i va fundar l'estat Vietnamita primitiu l'any 2879 a.e.c.[13] Algunes altres fonts diuen que l'autèntic primer rei vietnamita seria el seu fill, Lac Long Quan,[14] fill de Kinh Dương i de Thần Long amb qui aquest s'havia casat. Lac Long Quan s'hauria casat amb Âu Cơ, filla de Đế Lai, amb qui segons la llegenda hauria tingut 100 fills. La parella s'hauria separat i la mare s'hauria emportat 50 fills a viure a les muntanyes i el pare hauria marxat amb els altres 50 fills a viure al Sud. Abans de marxar hauria transmès el tron al seu fill més gran que es va convertir en el Rei Hùng. El Rei Hùng hauria anomenat el seu regne Văn Lang que hauria abarcat des del Mar de la Xina Meridional a l'Est, l'estat de Shu a l'Oest, el llac Dongting al Nord i al Sud el regne de Hồ Tôn (que alguns indiquen seria una frma antiga de referirse a Txampa). La dinastia Hồng Bàng s'hauria mantingut al poder, segons la llegenda, fins a l'últim dels seus reis, el rei Nan dels Zhou que hauria regnat fins al 258 a.e.c. Des de la tercera dinastia Hung, l'any 2524 a.e.c, el suposat regne s'hauria anomenta Văn Lang.

D'aquesta època però no hi fa fonts directes vietnamites.Si que se sap que parlants de proto-vietic s'haurien instal·lat a la regió del Delta del Riu Vermell cap al 1000 a.e.c.[15] i que el alguns dels primers textos escrits en xinès entre el 1300 i el 1046 a.e.c mencionen a una gent del sud-est de la xina que estudiosos de xinès antic creuen que es pronunciaria com a ywet en xinès antic, Yue en mandarí modern, i Việt en vietnamita.[16] No hi ha però cap evidància escrita de si la gent de la zona del Delta del Riu Roig es referien a ells amteixos també com a Việt (així com tampoc n'hi ha de que es referissin a si mateixos com a Lạc).

Regne d'Âu Lạc (257–179 a.e.c)Modifica

El Rei An Dương (An Dương Vuong en vietnamita), de nom de pila Thục Phán, hauria derrotat al últim rei de la dinastia anterior l'any 257 a.e.c i s'hauria erigit com a rei del Nanyue (Nam Việt ). Les fonts històriques es refereixen a aquest últim rei com un rei Lac, no pas un rei de la dinastia Hung.[17] Segons la mateixa font, An Dương hauria estat fill del rei del regne de Shu. L'arribada al poder de An DươngVuong és l'unica part de la seva vida documentada per escrit. Amb aquesta victòria An Dương Vuong hauria unit les tribus Lạc Việt tribus de les zones d'alta muntanya Âu Việ que ell suposadament comandaba. Sembla que haura establert la seva capital a la ciutadella de Cổ Loa , situada a l'acutal districte de Dong Anh de la ciutat de Hanoi i hauria donat el nom d'Âu Lạc al seu regne.

D'aquesta època data el primer document que es conserva descrivint la gent que vivia al que ara es Vietnam, un text xinès de l'any 220 a.e.c. descriuria costums "poc ortodoxes" dels Yue en alguna part de la regió de Lạc Việt.[18]

Nanyue (180 –111 a.e.c)Modifica

Cap al 206 a.e.c la dinastia Quin va col·lapsar. L 'any 207 a.e.c, l'ex general Zhao Tuo,(en vietnamita Triệu Đà ) va establir un regne independent a l'actual zona de Guangdong / Guangxi de la costa sud de la Xina. [36] Va proclamar el seu nou regne com Nam Viet (pinyin: Nanyue)[19] Trieu Da més tard es va nomenar comandant del centre de Guangdong, tancant les fronteres i conquerint els districtes veïns i es va autoanomenar "Rei de Nam Việt.[19] El 179 aC va derrotar el rei An Duong Vuong i es va annexionar Au Lạc.[20]

La dinastia Trieu és una era controvertida en la història vietnamita. Alguns la consideren una dominació xinesa perquè Trieu era un general de la dinastia Qin que va vèncer a An Duong Vuong per establir el seu domini, i Nanyue havia format part de l'imperi xinès unificat per la dinastia Qin abans del seu col·lapse. D'altres la consideren una era d'independència, doncs la família de Trieu Da hi regnà en oposició a la dinastia Han de la Xina fins a l'any 111 aC, quan les tropes de la dinastia Han van envair el país i el van incorporar a l'imperi com la prefectura Giao Chi. A més moltes fonts indiquen, que els Yue tenien una cultura molt diferent a la xinesa, molt més semblant a la de la zona de Lạc Việt

Sembla que Zhao Tuo hauria permès que els capitosts de la zona de Lạc Việt seguissin al seu lloc, cosa que hauria donat estabilitat al seu regnat. Va morir a l'any 137 a.e.c amb 102 anys.[21] Zhào Mei, el net de Zhao Tuo l'hauira succeït al tro l'any 134 a.e.c. El seu fill Zhao Yingqi l'hauria succeït a ell entre el 122 y el 115. Aquest últim hauria tingut dos fills una amb una consort xinesa i l'altre amb una consort vietnamita. Això va fer que la cort es dividís i que malgrat regnar fins al 111, fossin els ultims reis de Nanyue.

Dominació Xinesa del NordModifica

Primera Dominació Xinesa (111 a.e.c - 40 e.c)Modifica

L'emperador Han Wudi, va enviar un exèrcit cap al sud per conquerir Nanyue l'any 112 a.e.c. Abans d'una any el regne de Nanyue va col·lapsar. Sembla que l'exercit Han s'hauria quedat a les portes d'entrar a la zona del Delta del Riu Roig. Els caps de les regions Jiaozhi (zona del Nord del Vietnam actual) i Jiuzhen (zona de la provincia actual de Thanh Hóa), s'haurien presentat a la frontera per rendirse al invasor. La dominació xinesa es va exercir de forma indirecta, permetent a la majoria de nobles Lac seguir administrant els seus dominis, es va permetre mantenir els costums locals i no s'havien de pagar impostos a l'imperi.[22]

L'any 2 .e.c l'imperi Han va fer un cens de població de les provincies de Jiaozhi, Jiuzhen i Rinan (costa central de l'actual Vietnam). Aquest cens va registrar 981.735 habitants en aquesta zona, la majoria de les quals es trobaven a la provincia de Jiaozhi.[23] Aquests cens sembla indicar que en aquesta època l'imperi Han tenia sota control només aquestes zones del delta del Riiu Vermell, les proximitats de les lleres dels rius i la costa, pero la major part de les regions rurals i de muntanya Lac no estaven sota el control administratiu de l'imperi.[24] Durant aquesta etapa, l'imperi va anar introduint canvis en sl costums locals. Per una banda va introudir millores en l'agricultura, pero per l'altra va començar a imposar canvis en l'estructura familiar, intentant convertir la societat Lac, basada en families molt extenses i un rol de la dona molt rellevant, en families patriarcals seguint les principis Confucianistes. Amb el collapse de l'imperi Han l'any 9 e.c molts refugiats van migrar cap a les regions de Lac Viet, generant tensions. Els caps locals de Lac Viet, anaven poc a poc perdent poder. L'any 37, un nou gran administrador de l'imperi, Su Din, va arribar a la regió de Lạc Việt. Sembla que la seva arribada va ser clau en la següent etapa.[25]

La Revolta de les Germanes Trưng (39-43 e.c.)Modifica

Malgrat la influència xinesa, els vietnamites van refusar assimilar-s'hi i s'hi van rebel·lar contínuament. La mala praxis de Su Din en l'administració de la regió de Jiaozhi hauria provocat[25] que, a la primavera de l'any 39 e.c.,una dona anomenada Trung Trac i la seva germana Trung Nhi es rebeléssin contra els Han. La rebel·lió va agafar força l'any 40 i Su Ding va marxar cap a la Xina. De Jiaozhi la revolta es va estendre també a Jiuzhen i Rinan i inclòs a zones de l'actual territori xinès com Lignan. Van aconseguir que els xinesos abandonessin Jiaozhi, i van establir la capital a Me Linh. Trưng Trac s'hauria coronat reina, tot i que sembla que el seu suports se centraven a Me Linh i Chu Dien. L'any 41 l'emperador Han Guangwu va enviar un exèrcit al comandament del general Duan Zhi per aixafar la rebel·lió de les germanes Trung. Les ordres haurien estat d'enviar més de 10.000 soldats en una expedició punitiva contra les rebels. La mort de Duan Zhi va deixar l'exèrcit en mans del general Ma Yuan. Després de dos anys de lluita les germanes Trung van ser derrotades. Segons la llegenda, s'haurien suïcidat llançant-se al riu Hat, tot i que fonts xineses indiquen que haurien estat capturades i decapitades per part de del general Yuan. Les germanes Trung són considerades per la tradició local com les primeres patriotes vietnamites.

Segona dominació Xinesa (43–544 e.c.)Modifica

Després de la mort de les germanes Trưng, els combats haurien seguit. Finalment el general Yuan i l'exercit imperial s'haurien imposat. El resultat hauria estat de desenes de milers de morts ens els dos bàndols i la mort per decapitació de molta de la aristocràcia Lac prèvia a la rebel·lió.[26] Aquesta intent d'assimilació hauria consistit també en educar als fills dels aristòcrates locals en la cultura Xinesa, pero algunes fons indiquen que la influència hauria anat en les dues direccions i que els administradors Han s'haurien anat indigenitzant poc a poc assumint també costums Việt locals. La zona hauria estat relativament rica pels estàndars de l'època amb dos collites d'arròs anuals i amb beneficis del comerç naval amb la zona de Nanhai. L'any 140 el cens realitzat indica que la població s'hauria doblat respecte la de l'any 2.e.c.[27]

Més al sud dels limits de la província de Rinan, el comerça amb l'India va anar enriquint al pobles fora del control de l'imperi Han. Això va fer que es succeïssin les revoltes a les zones frontereres del Sud. L'any 100 hi hauria hagut un primer conflicte a prop de l'actual Hue. L'intent xinès de fer pagar impostos al districtre septpentrional de Tượng Lâm hauria acabat en revoltes i en la neccessitat d'enviar l'exèrcit. L'any 136 i 157 hi haurien hagut una revoltes similars a Rinan, així com al 160 a Jiuzhen.[28] L'any 192, la zona de més al sud de Rinan, s'hauria independitzat, els xinesos la coneixien l'any 220 com un regne independent anomenat Linyi(vietnamita: Lâm Ấp) i no la van tornar a conquerir.[29] Les revoltes locals i les reaccions a aquestes continuarien durant molts anys.

Malgrat els conflictes durant els anys que Shi Xie va ser gran comandant de Jiaozhi entre els anys 177 e.c. i la seva mort al 266. La zona hauria tingut certa independència del control central de l'imperi. Sota les ordres de Shi Zhie, hauria aconseguit certa estabilitat al Nord malgrat els conflictes constants amb la frontera Sud.[30] El Budisme va créixer molt durant l'admiinstració de Shi Xie, que va construir monastirs. A la mort de Shi Zhie, la cort de Wu va assassinar als seus fills i la resta de la seva família per tal de recuperar un control més centralitzat de la zona[31] però els períodes de control total de Jiaozhi per part de l'imperi es van anar fent cada cop més curts. L'any 248, forces de Lâm Ấp haurien envaït i pres control de Rinan. El mateix any, a Jiuzhen, diversos comandants locals, entre els que segurament estava Trieu Thi Trinh, s'haurien revoltat també.[32]

Entre el 250 i el 550, la zona de Jiaozhi es va anar convertint cada cop en més autònoma. Al menys la meitat dels inspectors imperials entre el 270 i el 430 e.c haurien estat d'origen local. I durant la dinastia Sung, fins a l'any 477 els oficials enviats per la cort no intentaven alterar el poder de la aristocràcia local. Aquesta nova clase aristocràtica Sino-Vietnamita, pero estava molt basada en el poder a les ciutats, el medi rural es seguia mantenint fidel a les tradicions antigues.[33]

Linyi, Funan, Txenla i TxampaModifica

La dominació xinesa no va arribar mai més al Sud de Lâm Ấp. Aquest regne Cham independent que abarcaria aproximadament de l'actual Qang Binh al Nord fins a l'actual Quang Nam al Sud hauria prosperat mitjançant el comerç coster i el cultiu de l'arròs i hauria tingut molta inflcuència cultural arribada de l'India.[34]

Més al Sud, a prop del Delta del Mekong, un altre regne que els Xinesos anomenaven Funan, hauria estat la primera civilització Khmer i hauria produit la mostra d'escriptura més antiga que es conserva del Sud Est Asiàtic,[35] una inscripció en Sànscrit. Funan hauria estat en contacte cultural amb l'India al menys des de l'any 240 .e.c en el que hauria enviat un emissari a aquesta regió i un Monarca Hindú n'hauria enviat una altre de retorn a Funan.[36] Segons fonts xineses, al segle V, un Braman originari de l'india hauria pujat al tro del regne de Funan i imposat els usos i costums de l'Índia.

A part de Linyi i Funan, un gran nombre de petits regnes costers anomentats regnes Cham haurien dominat la costa. Les seves gents s'haurien anat convertint al Budisme i a l'Hinduisme que en aquesta època s'estenia pel Sudest Asiàtic.

Els últims registres del nom Funan en els documents històrics xinesos daten de l'any 630 e.c. El regne de Txenla, a l'actual Cambodja n'hauria estat el successor, ja que segons les fonts, els reis de Funan, Bhavavarman i el seu successor Mahendravarman haurien començat a desplaçar el regne riu Mekong amunt. El rei Isanavarman, fill de Mahendravarman hauria establert una nova capital del regne a Sambor Prei Kuk, al Nord de l'actual Cambodja. Aquest trasllat terra endins, hauria estat causat per el declivi del comerç, ja que degut a que els vaixells cada cop eren més grans i podien navegar distàncies més llargues, poc a poc van deixar de parar a la costa de Funan en la seva ruta cap a la Xina.

Aquesta reducció en el comerç també va afectar a Linyi que despapareix dels anals xinesos l'any 793 i que probablement va ser envait per algun dels regnes Txam propers. A partir de l'any 657, els xinesos haurien rebut missions comercials d'un nou regne que ells anomenaren Zhan-po (Txampa).

Regne independent de Vạn Xuân (544-602 e.c)Modifica

Cap al final del segle V, la cort imperial va crear una nova provincia, Jiao que abarcava mes o menys tota l'antiga regio Lạc Việt.[33] L'any 541, Lý Bí, un secessionsta local, va liderar un aixecament contra el poder imperial i el 544 es va proclamar "Emperador de Nán Yuè". Malgrat anomenar també al nou regne Vạn Xuân (deu mil primaveres), el regne com a entitat independent va durar només 58 anys. L'any 543, tropes de Lâm Ấp haurien atacat Nán Yuè des del Sud dicicultant les tasques de Lý Bí per defensarse dels atacs des del nord de les tropes imperials xineses. Malgrat arribar a comandar un exèrcit de més de vint-mil soldats, l'any 546 un exèrcit imperial el va derrotar i obligar a fugir a les muntayes. L'any 548, muntanyencs Laosians haurien entregat el cap de Lý Bí als xinesos.

Malgrat la seva mort, els seus seguidors van seguir lluitant contra l'excèrcit imperial i el van fer fora de Nan Yue dos anys després. Després de l'assassinat de Lý Nam đề en 547, el seu germà gran, Lý Thiên Bảo, es va convertir en el governant de facto de van Xuân. Lý Thiên Bảo va morir d'una malaltia en 555 i no va deixar hereus, això va portar al fet que els militars i els oficials triessin a Triệo Quang Phuc com a líder i governant de facto. No obstant això, la seva elecció per liderar la guerra contra els Liang no va ser indiscutible ja que altres membres prominents de la família de Lý Nam đề van començar a desafiar el lideratge de Triệo Quang Phuc. Altres fonts diuen que el successor oficial va ser Lý Xuan, que hauria regnat fins al 602.[37] Aquest període d'indecisió va durar fins a l'any 557 quan finalment va arribar un respir per a Van Xuân, la guerra civil d'ins l'miperi Liang contra els Jing va fer que l'exèrcit imperial tornés cap al Nord per intentar sufocar la revolta.[38] Pero l'any 571, l'exercit de la nova dinastia Sui xinesa, van tornar a 'atac i finalment l'any 602 van reconquerir la zona per a l'imperi xinès.

Tercera dominació Xinesa (602-905 e.c)Modifica

A principis del segle VII, el cens realitzat per la dinastia Sui indica menys centres de població controlats per l'imperi xinès a la provinica de Jiao que no pas les mostrats al mateix cens fet sis egles abans per la dinastia Han.[23]Pero amb el canvi de dinastia a la Xina i l'arribada al poder de la dinastia Tang, la regió Việt, reanomenada pels Tang l'any 678 com a protectorat d'Annam, va rebre durant els tres següents segles una gran influencia i control de l'imperi. La nova capital d'Annam es va situar a la ciutat de Đại La, situada a l'emplaçament de l'actual Hanoi. Malgrat els intents d'assimilació xinesos, la població local va aconseguir mantenir vives les seves llengües tot incorporant-hi nou vocabuari xinès.[39]

Durant aquesta època, es succeeixen les revoltes a la zona contra la dominació imperial. L'any 687 hi hauria hagut la primera revolta de camperols. L'any 722 Mai Thúc Loan hauria liderat una altra revolta aliant-se amb Txampa i Txenla. Més revoltes van tenir lloc els anys 770 i 791, i de l'any 782 fns als 790s el líder revel local Phùng Hưng hauria regnat sobre la zona posant en dubte el control de la zona per part dels Tang. De l'any 803 al 863 fins a sis cops els governants Tang van ser o assassinat o van haver de marxar de la regió.[40] També les tropes es van revelar diverses vegades contra les elits dominants durant el segle IX.

En els últims anys de la dominació xinesa, un gran conflicte amb les gents que vivien a les muntanyes i gorges de l'Oest que es van associar amb el regne de Nanzhao va posar en dubte el control de la zona per part de la dinastía Tang. La dinastía Tang va col·lapsar l'any 905 e.c la qual cosa va conduir a la regió cap a una època de canvis que culminarien en la independència respecte a l'imperi xinès.

Transició cap a la independència (905-938 e.c.)Modifica

Des del col·lapse de la dinastia Tang, Annan va ser regit per líders locals de forma més o menys autònoma. El mateix 905, Khúc Thừa Dụ, va prendre el poder a la zona i va declarar fideitat a la dinastia Liang posterior, que lluitava pel controld e l'imperi amb la dinastia Han posterior. A la Xina, l'any 926, a dinastia Liang posterior va perdre la batalla pel poder amb la dinastia Han posterior. La nova dinsatia va atacar Annan per recuperar-ne el control. El net de Khúc Thừa Dụ, Khúc Thừa My, que el va succeir en el control de la zona va ser capturat per l'exercit de la dinastia Han posterior l'any 930, acabant amb el contrl de la zona per part de la familia Khúc.

Només un any després, Dương Đình Nghệ, hauria pres el control de la zona, pero l'any 937 hauria estat assassinat per part d'un un dels seus generals. El seu fill Ngô Quyền, va liderar un exèrcit contra l'usurpador, que he hauria demanat ajuda a l'exercit Han. La victoria contra l'exercit Han, liderat pel princep Liu Hongcao fill de l'emperador xinès, per part de Ngô Quyền va signficar la independencia de Annam respecte l'imperi xinès. Ngô Quyền es va proclamar monarca i va desplaçar la capital del regne a la antiga ciutadella Lạc de Cổ Loa.

Per a la major part del període del 207 aC al segle x, Vietnam va estar sota el domini directe de les successives dinasties de la Xina. Vietnam va recuperar certa autonomia al 939 dC, i la independència, un segle després, tot i que formalment es va mantenir com un regne vassall de l'imperi xinès fins a l'arribada de la colonització europea. Durant gran part de la seva història, Vietnam va seguir sent un estat vassall per la molt més gran Xina, i va derrotar els tres intents mongols d'invasió durant la dinastia Yuan, quan la Xina estava sota domini mongol.

La dominació Xinesa de l'actual territori del Vietnam no va arribar mai mes al sud de la zona ocupada per l'actual provincia de Thua Thien-Huê.[41]

Època monàrquica (938-1858 e.c.)Modifica

Dinasties Ngô, Đinh i Lê (938-1009 e.c.)Modifica

Ngô Quyền va proclamarse monarca l'any 938 fundant la dinastia Ngô. Per intentar evitar el conflicte amb l'altre clan rival que aspirava a regnar, la familia Dương, es va casar amb una de les seves filles. Va regnar fins a l'any 944 en el que va morir. El germà de la reina va usurpar el tron dels fills de Quyền pero només va estar com a rei fins a l'any 950, en el que els fills de Quyền, Ngô Xuong Van i Ngô Xuong Ngap el van deposar. Aquests tampoc van durar massa en el tro i a la mort de Ngô Xương Ngập un buit de poder es va instaurar a la regió.

Đinh Bộ Lĩnh va aprofitar el buit de poder i despreés de derrotar senyors d'11 clans rivals va fundar la dinastia Đinh el 968.[42] Amb l'ascens al tron, Đinh Bộ Lĩnh va voler rebutjar els noms donats pels xinesos (Annam i Joaozhi) i va rebatejar el seu regne com a Đại Cồ Việt (Gran Việt) i va traslladar la capital a Hoa Lư. Malgrat el canvi de nom, la xina no reconeixi encara en aquesta època el regne com una entitat política independent i considerava a Đinh Bộ Lĩnh com a rei de la província d'Annam.[43]

L'any 979 Đinh Bộ Lĩnh i el seu fill gran van ser assassinats, deixant al seu unic fill restant de cinc anys com a únic hereu. L'hivern entre als anys 980 i 981, les tropes imperials de la dinsatia Song van marxar cap al Sud per atacar Đại Việt. Els generals de l'exèrcit veient que haurien de lluitar per un rei tan petit que no podria recompensarlos van demandar que Lê Hoàn, un dels generals, prengués el control. L’emperadriu vídua Dương Vân Nga va intervenir va deposar el jove rei i va entregar el poder a Lê Hoàn, fundant la dinastia Lê el 981. Lê Hoàn va aconseguir fer fora les tropes invasores i consolidar el seu poder, que va ostentar fins a la seva mort l'any 1005. El seu fill Lê Ngọa Triều, ha estat comparat amb l'emperador romà Calígula pel seu amor a torturar persones innocents fins a la mort pel seu entreteniment. Va morir l'any 1009 amb només 25 anys. El comandant de la guardia del palau, Lý Công Uẩn va prendre el poder.

Dinastia Lý posterior (1009-1225)Modifica

Lý Công Uẩn va regnar sota el nom de Lý Thái Tổ i va fundar la que va ser el primer període llarg i relativament estable del Vietnam independent.[44] La dinastía Lý hauria aconseguit l'estabilitat en part per les bones collites [45] i perquè va saber incorporar les deïtats religioses dels diferents pobles a l'imaginari religiós central del regne.[46] La dinastia també s'hauria centrat en promoure millores en l'agricultura [47] fent que les collites milloressin molt, en part per les millores introduides pero també per el canvi climàtic degut al òptim climàtic medieval, que hauria augmentat les pluges dels monsons i hauria permès augmentar de forma important la producció d'arros. Cap a la meitat del segle XI, els camperols de la plana del Delta del Riu Roig haurien convertit pràcticament totes les zones boscoses en zones de coneru. Sembla que aquesta eliminació de boscos hauria sigut la causa principal de l'extinció de l'elefant a les zones costeres.[48]

Lý Công Uẩn, orfe des de petit, havia estat criat en un temple budista. Això probablement va influir en la gran esponsorització d'aquesta religió un cop va pujar al tron. Tant ell com el seu successor, Lý Phật Mã (rei sota el nom de Lý Thái Tông), van construir gran quantitat de temples i pagodes.[49] Lý Công Uẩn tambe va decidir traslladar la capital a Thăng Long. A la nova capital es van construir temples en honor de Buddha pero també en honor de les deitats locals i inclús d'algunes d'estrangeres en un intent d'incorporar la diversitat religiosa de tot el territori a l'imaginari col·lectiu. Els anys 1022, 1044 i 1069 diverses campanyes militars van suposar victories i el saqueig de Txampa.[50] A part de les guerres, els monarques també mantenien relacions diplomàtiques amb Txampa i amb Txenla.[51] L'any 1076, les tropes de la dinastia Song xinesa haurien enviait el nord del país. Segons fonts xineses, haurien derrotat l'exercit de Đại Việt i s'haurien retirat, pero les fonts locals com per exemple el Việt sử lược indiquen que la victoria hauria estat vietnamita i que l'exercit xinès hauria marxat amb baixes de l'ordre del 60% de les tropes.[52]

L'estabilitat de la dinastia va permetre començar a crear una burocracia administrativa on el poder es va anar distanciant poc a poc de la figura del monarca.[53] Aquest traspàs de poder dels senyors locals que l'havien exercit a l'estil feudal a un sistema administratiu centralitzat amb funcionaris estatals hauria centrat les bases de l'estat vietnamita modern.[54] Una d'aquestes posicions, la de thái úy (comandant militar en cap), prendria molta importància en diversos moments de la dinastia, especialment quan els reis accedien al tro sent menors d'edat. La posició de thái úy es va convertir pràcticament en hereditària y al segle XII es va convertir en una posició amb més poder inclús que el propi monarca.[55] El més poderós ocupant aquest càrrec hauria esta Đỗ Anh Vũ que hauria acumulat tant poder i influència que pràcticament totes les decisions del regne haurien passat per ell.[56] El propi Đỗ Anh Vũ va liderar la campaña militar per combatre els atacs i les invasions primer de Txenla a partir de l'any 1128 i a partir de 1132 de Txenla i Txampa conjuntament.[57]

Dinastia Trần (1225-1400)Modifica

La debilitat monàrquica i una estratègia d'influències i casaments de la família Trần, va acabar precipitant el canvi de dinastia. El príncep hereu es va casar amb Trần Thị, la filla del patriarca del clan Trần (Trần Lý). Poc després de la coronació del príncpe hereu com a emperador Lý Huệ Tông, la familia Trần i en especial Trần Thủ Độ, el nebot del patriarca, que s'havia convertit de facto en qui controlava la cort, el va obligar a abdicar a favor de la seva filla de 7 anys que havia estat casada amb Trần Thái Tông, el nebot de Trần Thủ Độ. Aquesta a la vegada va ser obligada a abdicar a favor del seu marit que es va convertir en el primer emperador Trần, ostentant la posició de 1225 a 1258.[58] Trần Thủ Độ. que va ser qui va ostentar part del poder fins a la seva mort l'any 1264, va ordenar l'assassinat dels membres restant de la familia Lý, acabant així definitivament amb aquesta dinastia.[59]

Els primers 150 anys de la dinastia van coincidir amb l'època de més calor de l'òptim climàtic medieval a la regió. Les collites van millorar, es van introduir millores a l'agricultura i es van construir dics de control de les aigües. Aquestes circumstàncies haurien fet que la població al Delta del Riu Roig passés de 1.2 a 2,4 milions de persones entre els anys 1200 i 1340.[60]

L'any 1257, les invasions mongols de la xina van fer que Kubilai Khan demanés poder passar les seves tropes per encerclar les tropes de la dinastia Song. Al ser refusada la seva petició per part de Trần Thái Tông, els mongols van envair el pais. Hi va haver diverses invasions aquell any i el següent que haurien acabat amb el saqueig de la capital. L'any 1284 s'haurien repetit les invasions pel sud i al 1285 pel nord. Malgrat donar-se moments en què semblava que les tropes del nou emperador de la dinastia Yuan prevaldrien, finalment cap a la meitat de 1285 les tropes vietnamites haurien derrotat l'exèrcit invasor.

L'estabilitat dinàstica es veuria finalment afectada pels canvis climàtics a partir de la meitat del segle XIV. Del 1340 cap a ben entrat els 1360s el territori de Đại Việt hauria patit la pitjor sequera del que se'n té registre. La productivitat agrícola hauria caigut en picat i la fam s'hauria estès pel regne.Això hauria provocat revoltes camperoles i bandes de habitants rurals famèlics que es van armar i convertir en bandes de lladres.[61]

L'any 1960 Txampa hauria atacat Đại Việt. La guerra va portar al saqueig de la capital Thăng Long diverses vegades els anys 1371, 1377, 1378 i 1383. Per pagar el cost de la guerra, es van introuduir nous impostos que van fer augmentat encara més el descontentament i les revoltes populars. La sequera, les guerres, les revoltes i les malalties haurien generat una crisi tal que la població s'hauria reduït una tercera part entre 1340 i l'any 1400.[62] La crisi va implicar un augment de la divisió regional, especialment marcada entre la zona Nord del Delta del Riu Roig i al zona Sud, molt influenciada pels períodes d'ocupació per part de Txampa. Cap al 1390, les tropes de Đại Việt, gràcies a l'ús d'armes de foc, haurien derrotat definitivament les tropes de Txampa i mort el seu rei Po Binasuor[63]

Dinastia Hồ (1400-1407) i 4a dominació xinesa (1407-1427)Modifica

La dinastia Hồ va durar només els set anys inicials del segle XV. Va consistir en Hồ Quý Ly , que va assassinar a l'emperador Trần i va usurpar el tron l'any 1400 després d'algunes dècades d'anar-se fent progressivament amb el control de la cort i del seu segon fill, Hồ Hán Thương a qui va nomenar emperador l'any 1401, quedant ell com a emperador emèrit, que en realitat era la figura que tenia el poder.[64] Malgrat la curta durada de la dinastia, hi va haver força canvis. Hồ Quý Ly va traslladar la capital de Thăng Long a Thây Đô, molt més al sud, va canviar el nom del país a Đại Ngu. També va crear un nou exèrcit terrestre i naval, va fundar les primeres fàbriques d'armament del país i va fer obligatori l'ús del sistema d'escriptura Chữ Nôm (que feia servir els caràcters xinesos per representar vocabulary vietnamita) per als textos administratius.[62] També va adoptar polítiques expansionistes, atacant i anexionant les províncies de més al Nord de Txampa els anys 1400 a 1403.

La dinastia va arribat al seu final després de les invasions de la dinastia Ming al 1406 i 1407, any aquest en el que van capturar a Hồ Quý Ly. Hi ha fonts que diuen que va ser assassinat per la dinastia Ming quan va anar a Yen Kinh ( Pequín ), altres consideren que es va exiliar com a soldat a Guangxi i va morir pocs anys després.  Segons Minh Thuc Luc , el pare i el fill Ho Quy Ly haurien estat ser perdonats.

L'ocupació i anexionament per part de la dinastia Ming va durar 20 anys, fins que un terratinent del sud, Lê Lợi els va derritar l'any 1427 i va prendre el poder.[65]

Dinastia Lê posterior (1427-1788)Modifica

Lê Lợi va restablir el nom de Đại Việt al país. Va continuar fent servir Thây Đô, com a segona capital, completant una transició de poder cap a les províncies de més al sud. També es va invertir molt en la construcció d'un exèrcit potent, es van construir vaixells de guerra i es va exercir un fort control sobre la producció de pólvora i la venda dels productes necessaris per fabricar-la.[66] Probablement degut a la recent invasió Ming, es va voler des del poder deixar clar que els costums propis eren la vestimenta i la llengua vietnamita per diferenciar clarament l'imperi dels seus veins.

Es van fer reformes en l'administració pública, les lleis i el sistema de propietat de la terra. Es va recuperar el sistema d'exàmens per accedir a l'adminsitració pública que ja s'havia usat anteriorment, es van imposar diferents nivells de pena segons els crims comesos i es va iniciar un procés de reforma agraria per distribuir en part les terres i regular en part els contractes d'arrendament d'aquestes. La reforma va assentar les bases per canviar l'economia agrària de un sistema més latifundista al segle xiv a un que prioritzava una major atomització de la propietat. Aquests canvis van permetre que els més pobres, tot i ser encara pobres, tinguessin una forma de guanyar-se la vida i va evitar que la terra s'acumulés en mans de families poderoses. Això va reforçar el poder de l'estat en fron del de les grans families.

Els canvis van començar sota Lê Lợi, que va ser emperador del 1427 al 1434, i van continuar amb els seus successors Lê Thái Thông (r. 1434-42), Lê Nhân Thông (r 1443-59) [67] i especialment sota Lê Thán Tông que ostentaria el poder durant gairebé quaranta anys (1460-97). El regnat d'aquest últim va transformar de forma rellevant l'ordre social del país, amb una gran influència del Neo-Confucianisme. També es va reforçar la identitat nacional amb nous relats pseudohistòritcs on es remarcava l'origen del poble vietnamita en la dinastía Hồng Bàng i es rebutjaven elements d'evidència històrica com els tambors de bronze d'aquesta època com a elements barbàrics de tribus de les muntanyes.[68]

Invasió i genocidi dels TxamsModifica

Aquesta diferenciació entre la forma "correcte" de comportarse (la vietnamita) i formes "barbàriques" tant pròpia del neo-confucianisme, així com la superioritat tecnològica respecte a molts dels pobles veins, va motivar l'expansionisme i el genocidi dels Txams durant el final del segle XV i principis del XVI per part de l'estat vietnamita. Ja al 1446, les forces de Đại Việt van envair Txampa i van saquejar la capital, Vijaya. Al 1450 de nou Đại Việt va envair Txampa i va fer 33.500 presoners.[69] Sota el regnat de Lê Thán Tông, a la dècada dels 1460s, Đại Việt va fer diverses incursions per saquejar terriotri de Txampa. AL 1469 Lê Thán Tông va demanar que Txampa es convertís en un estat vassall el que va fent esclatar la guerra entre lels dos regnes al 1470. La guerra va ser curta i brutal, les tropes de Lê Thán Tông van ocupar i anexar bona part del territori Txam. Desenes de milers de presoners van ser deportats cap al nord i convertits en esclaus. El seu fill Lê Hiến Tông va fer una política continuista, i el seu successor Lê Uy Mục, alegant un suposat pla per atacar l'estat, l'any 1509 Lê Uy Mục va ordenar l'extermini de tots els presoners txam i de pràcticament tots els txams que vivien a porp de la Thanng Long.[70]

Divisió i pèrdua de poder imperialModifica

Malgrat els intents de reforçar l'estat central, a principis del segle XVI la dinastia Lê posterior va perdre bona part del seu poder. Aquesta pèrdua de poder hauria estat en part derivada de canvis climàtics que van empitjorar molt les condicions respecte es del segle XV. A principis de segle XVI, s'haurien succeït anys de sequera amb anys de fortes inundacions, probablement degudes aquests últimes, en part, a la gran tala d'arbres [71] de zones muntanyoses que s'havia dut a terme per construir cases per al gran increment de població del segle XV (Đại Việt hauria passat d'1,9 milions d'habitants a 1417 a 4,4 milions al 1490).[70]

La dinastia Lê va anar neccessitant cada cop més el suport de dos clans guerrers a la cort, els Trịnh i els Nguyễn. Mạc Đăng Dung, que va liderar les operacions militars per contrarestar diverses revoltes entre 1518 i 1521, va anar fent-se amb el control militar del pais. Al 1527 hauria executat al emperador Lê An i al seu predecesor i s'hauria fet amb el poder.[72] Els hereus de la Familia Lê haurien recorregut als clans guerrers dels Trịnh i els Nguyễn per recuperar el tron, el que hauria portat el pais a anys de guerra civil i divisió interna. Aquests enfrontaments servirien per anar recuperant el poder del clan Mạc, pero van fer també que el país es dividís internament entre Đàng Ngoài (literalment Regió Exterior si bé era la zona Nord) i Đàng Trong (que significa Regió Exteirior i era la zona Sud) controlats respectivament pel clan Trịnh i el clan Nguyễn.[73] Amb la divisió es va començar a crear una identitat diferenciada al Sud. La regió es va alunyar del neo-confucianisme, va tornar al culte als esperits i a la figura femenina i va permetre un resurgiment del Budhisme que havia estat marginat al Nord les últimes dècades. Es va reduir la visió etnicista d'un poble superior als seus veins i es va acceptar part de la cultura Txam i incrporar alguns dels seus rituals.[74]

Nguyễn Hoàng va obrir la regió de Đàng Trong al comerç internacional amb intercanvis habituals amb el Japó del Shogunat Tokugawa, contactes amb Portuguesos i Holandesos i vaixells Xinesos arribant habitualment a Hội An i Thuận Hóa per comerciar des d'aquí amb el Japó.[75] La zona de Đàng Ngoài , controlada pels Trịnh que no eren tant partidaris del comerç marítim i el volien controlar i posar-li impostos, va quedar molt enrere en quan a activitat comericial en comparació al Sud.[76]

Arribada de missioners europeusModifica

Des del segle XVI missioners de diverses ordres catòliques van començar a fer proselitisme a tot el territori de Đại Việt.[77] Pero a principis del segle XVII sospites sobre les intencions dels missioners van portar a Nguyễn Phúc Nguyễn, fill i successor de Nguyễn Hoàng, a prohibir el cristianisme l'any 1631. També al Nord pocs anys després es va prohibir el cristianisme. Malgrat les prohibicions, el jesuita francès Alexandre de Rhodes va estimar al 1650 que hi havia en aquell any uns 300.000 conversos al país. El propi de Rhodes va publicar al 1651 un catecisme en llatí i vietnamita que es convertiria en el primer llibre publicat en el nou alphabet romanitzat que el mateix de Rhodes había ajudat a crear per escriure l'idioma local.

D'aquesta època de contacte amb missioners europeus en queda el registre de la sorpresa d'aquests en veure la llibertat amb que les dones del Sud es comportaven i comerciaven. La forma de fer les dones de Đàng Trong, molt més liures que les del Nord va escandalitzar a molts estrangers, mentre que alguns van deixar per escrit que les dones al Nord es comportaven com el que ells consideraven adequadament. Les diferències Nord-Sud sorgides de l'annexió de bona part de Txampa i de la divisió del país de principis del segle XVI eren ben evidents també als forans[78]

Guerra Civil, Expansionisme del SudModifica

A part de promoure el comerç, els senyors Nguyễn van estendre les fronteres del territori de Đàng Trong cap al Sud i l'Oest. Al 1611, en resposta a un atac de Txampa, Nguyễn Phúc Nguyễn va anexar el territori de Phú Yên. La zona va ser repoblada amb presoners de la guerra civil amb el nord poc després. Al 1653 Đàng Trong va envair Txampa movent la frontera encara més al Sud fins a Nha Trang. Entre 1697 i 1728 progressivament els senyors Nguyễn van anar conquerint pràcticament la totalitat del territori de l'antic regne de Txampa. Paral·lelament, els Nguyễn també van tenir llargs períodes de guerra civil amb els Trịnh entre el 1627 i el 1672.[79]

L'expansió cap al Sud i la llarga guerra civil amb el Nord va fer que els Nguyễn s'anessin poc a poc distanciant dels seus veins del Nord. No només dels senyors Trinh, els que manaven al nord realment, sinó també de la figura dels emperadors Lê que fins llavors no havien posat en qüestió. L'any 1702 aquesta tendència va culminar amb la petició a la dinastía Qing xinesa que reconegués Đàng Trong com un estat vassall independent. Els Qing van refusar.

Crisis que van acabar amb la dinastiaModifica

Al Nord a part del dispendi de la guerra contra els Nguyễn, els Trinh es van haver d'enfrontar poc després a una climatologia molt adversa.Entre 1663 i el 1686, sequeres i inundacions recurrents acabarien comportant grans períodes de fam que derivarien en inestabilitat i revoltes.[80] Tot i reduirse la freqüencia d'aquests esdeveniments extrems, inundacions i sequeres s'haurien repetit de forma menys constant fins al 1740, pero s'haurien accentuat a partir d'aquesta data amb anys extremadament secs seguits de períodes d'inundacions.[81] La incapacitat de l'administració pública per buscar solucions a aquests problemes, entre altres coses perquè els llocs de funcionari públic haurien passat de concedirse per mèrit als exàmens a vendre`s per una suma fixa, i les revoltes derivades d'aquestes crisis, que van començar a tenir major durada, acabarien suposant a final de segle el fi de la dinastía Lê.

Aquest final dinàstic es va deure també a canvis al Sud. Đàng Trong havia estat molt més prósper que Đàng Ngoài ja que depenia no tant de l'agricultura pròpia sinó mes del comerç. Pero aquesta prosperitat es va posar en qüestió al segle XVIII. El moviment de habitants Viètics a la part Est del delta del Mekong, va generar un gran conflicte amb Cambodja. En un intent de recuperar la zona per als seus habitants Khmer, Cambodja hauria realitzat diversos atacs a la zona i hauria massacrat els habitants d'origen vietnamita del seu territori. Del 1700 al 1772 al menys vuit vegades hi hauria hagut intervencions militars de Đàng Trong a Cambodja i aquest últim país hauria envait i massacrat la població vietnamita en diverses zones del delta del Mekong.[82] La climatología tampoc va ser benévola amb el Sud, es van registrar perídoes de fam al menys al 1752 i a 1774ll port de Hội An, principal port per al comerá internacional de Đàng Tronges va anar progressivament omplint de sediments fins al punt que va quedar impracticable per al comerç marítim, el centre del comerç amb el sud es va desplaçar al port de Sài Gòn.

Tots aquests canvis sumats a crisis de successió dinàstica tant al Sud al 1765 com al Nord al 1780 i a revoltes diverses posaríen fi a la dinastia Lê posterior.

Dinastia Tây Sơn (1778-1802)Modifica

Revolta i arribada al poderModifica

Malgrat que l'arribada al poder de la dinastia Tây Sơn es data al 1778, la rebel·lió que els posaría al tro va começar l'any 1771 als turons de Quảng Nam.[83] Els seus líders, els germans Nguyễn, eren originaris del pobalt de Tây Sơn i per això se la coneix amb aquest nom (i per diferenciarla dels senyors Nguyễn que dominaven el Sud a la mateixa època). Aquell any, van anar reclutant seguidors entre els habitants descontents de la zona i van començar accions de confiscació de propietats als rics i distribució d'aquestes entre els pobres. Aquestes accions es van convertir en campanyes militars i l'any 1773 ja controlaven la zona que va des de Quảng Ngãi al Nord fins a Bình Thuận al Sud. A mida que es feien forts, Nguyễn Nhac i els seus dos germans van anar reclutant mea adeptes entre les minories Bahnar i Txam, Pirates Xinesos i mercaders vietnamites.[83]

Al 1775, des del Nord, els Trinh van atacar als rebels Tây Sơn. Atrapats entre els atacs pel Sud dels Nguyễn i els del Nord dels Trinh, Nguyễn Nhac va oferir als Trinh aliarse amb ells i aquests van acceptar. Al 1776, el germà mitjà Tây Sơn, Nguyễn Lu, va aconseguir ocupar Saigon i matar a Dinh Vuong, el monarca, i part de la familia dels senyors Nguyễn. Després d'aquesta victoria l'ny 1778, Nguyễn Nhac es va autoproclamar Thái Đức (emperador) deixant clar que no reconeixía ja la dinastia Lê com a soverana seva. La derrota dels Nguyễn però no va ser total, el nebot del monarca assassinat Nguyễn Áhn va reunir un exercit i va recuperar part del territori perdut i inclús va prendre el control del regne de Cambodja.[83][84] Finalment Nguyễn Nhac va aconseguir derrotar una de les grans invasions planificades per Nguyễn Áhn que va haver de retirar-se pero va enviar al seu fill a França per oferirli un tracte per ajudarlos.

Breu unificació i decadènciaModifica

Al 1786, Nguyễn Nhac va dirigir els atacs cap al Nord i el mateix any van aconseguir entrar a la capital Thang Long. Pero el control al Nord va ser inestable i entre 1986 i 1988 la ciutat va canviar de mans diverses vegades. L'any 1988 el deposat emperador Lê Chiêu Thống va aconseguir l'ajuda de la dinsta Qing xinesa i un exèrcit va recuperar THang Long i reinstaurar breument la dinastia Lê.[85] Finalment, al 1789 el germà petit Nguyễn Huệ va derrotat l'exercit xinès i va prendre el poder al Nord.[86] Les victòries dels gernans Nguyễn van aconseguir finalment que tot el país estigués controlat mes o menys per una sola dinastia, pero poc a poc aquesta unió es va anar desfent. Aviat el país va quedar dividit a la pràctica en les tres regions històriques. El germà petit, Nguyễn Huệ, controlava el Nord, el germà mitjà, Nguyễn Lữ controlava el Sud i el gran Nguyễn Nhac contorlava la costa central. La divisió no va quedar aquí sinó que aviat va anar a més i Nhac i Huệ van começar a enfrontarse militarment.

Els enfrontaments entre Nhac i Huệ van debilitar el Sud al demanar Nhac reforços per lluitar contra el seu germà. Això va ser aprofitat Nguyễn Áhn per tornar a envair la zona del Delta del Mekong al 1787 i aconseguir el control total de la zona al 1790. Els Tây Sơn ja no recuperarien mai el control sobre aquesta zona.[86]Al 1792, va morir sobtadament Nguyễn Huệ, els següents anys al Nord van estar plens d'inestabilitat. Finalment Nguyễn Áhn va aconseguir derrotar als Tây Sơn l'any 1802.

Dinastia Nguyễn (1802-1945)Modifica

Gia Long (1802-1819)Modifica

Després de la seva victoria contra la dinastia Tây Sơn, Nguyễn Áhn va adoptar el nom per regnar de Gia Long (r. 1802-1819). La capital es va desplaçar cap al Sud a Huế. L'any 1804, Gia Long va demanar permís a la dinastia Qing per renombrar el pais com a Nam Yue (en vietnamita Nam Viet) la resposta de la dinastia Qing va ser que autoritzava a fer-ho pero invertint els termes. Apareix aquí per primer cop doncs a petició de l'imperi xinès el nom de Việt Nam, tot i que posteriorment s'adoptaria el nom de Đại Nam per al país.[87] Malgrat aquestes formalitats que mostren una submissió encara a l'imperi xinès, en aquesta època Gia Long va anar diferenciant el país de les costums xineses en molts aspectes. Es va fer obligatori saber escriure en l'alphabet romanitzat per poder accedir a certs cèrrecs i es va donar priporitat al vietnamita sobre el xinès. Es van decretar festius oficials diferents als de la Xina. Malgrat aquestes petites diferènces respecte l'imperi xinès, l'estructura administrativa i la ideología tenien més del confucianisme xinès que no pas de la tradició local. Pero les dificultats geogràfiques van fer que alguns dels costums, com ara la roba a l'estil xinès que Gia Long va imposar, quedessin només a la zona de Hue, mentre que el Nord i el Sud es mantinguessin les formes de vestir tradicionalls vietnamites i Khmer respectivament.[88]

Durant el regnat de Gia Long, es va seguir amb l'expansionisme, aquest cop cap al territori de Cambodja. Zones de Cambodja del delta del Mekong van ser ocupades per colons vietnamites, els khmer van tornar a massacrar diverses vegades a aquests habitants en un intent de mantenir el control de la zona. Pero Cambodja també estava en conflicte amb Siam, i el rei Khmer, Cham, va oferir a Đại Nam ser el seu estat vassall. Malgrat aquest acord, el conflicte amb Cambodja es va allargar més enllà de la mort de Gia Long al 1819.[89]

Minh Mạng (1820-1841)Modifica

Al 1819, Gia Ling va morir i el va succeir el seu fill que va regnar amb el nom de Minh Mạng. Minh Mạng va adoptar una política molt més clásica i uniformista que el seu pare. Va prohibir l'ús de l'alfabet romanitzat, el Chữ Nôm, en molts àmbits en els que abans s'havia incorporat, va fer fora als assessors occidentals de la cort i al 1825 va intentar prohibir el catolicisme. A partir de 1833 va començar a executar capellans, missioners i conversos.[90] L'intent d'uniformisme va arribar inclús a la forma de vestir, al 1828 i al 1837 es van fer edictes per ordenar a les dones del nord que fessin servir pantalons en lloc de faldilles. Va ordenar també l'assimilació de la població Khmer del delta del Mekong, ordenant que havien d'educarse amb els funcionaris estatals i no amb els monjos per així aprendre les costums vietnamites.

A a partir de 1827, Minh Mạng va envair part de Laos i ocupar Cambodja. Això va fer que al 1833 l'exercit siamès del rei Rama III s'enfrontés amb el de Minh Mạng fins al punt d'envair part de Đại Nam al 1834, any en què van haver de retrocedir. Amb l'exèrcit siamès retrocedint, Việt Nam va prendre el control de Phnom Penh i va declarar Cambodja com una provincia del regne.[91] Els intents d'assimilació dels Khmer van portar a revoltes a Cambodja a partir de 1837, i al 1840, després que Minh Mạng empresonés a princesa Khmer, a una revolta general que es va estendre per tot el país. Batalles amb la revolta interna i contra les tropes siameses van continuar durant anys. Minh Mạng va morir al 1841, pero les hostilitats van continuar fins que al 1847 Đại Nam i Siam van acordar la retirada mútua de Cambodja.[92]

A Minh Mang el va succeir l'any 1841 Thiệu Trị, que només va regnar fins a l'any 1847. A la seva mort, la cort va decidir donar el tro a Tự Đức, negant el tro al seu germà gran. AIxò va generar un conflicte de successió que va acabar quan al 1848 quan Hong Bao, el germà gran va ser executat junt a vuit membres de la seva família. Tự Đức regnaria fins a l'any 1883 tot i que a partir de 1859 el seu poder es veuria reduit per la colonització francesa

Època ModernaModifica

Colonització FrancesaModifica

Vietnam i la resta de la Cotxintxina, era rica en arròs i opi, i quan van poder portar-se llavors de l'Amazones, també en cautxú. Tant és així que va arribar a contribuir decisivament a la crisi de les explotacions de cautxú d'Amèrica del Sud.[93] A més, era rica en metalls d'importància estratègica com l'estany. Finalment, tota la península resultava una posició estratègica important d'Àsia, i en la ruta de França cap a la Xina. Per això París esperava obtenir del sud-est asiàtic importants beneficis.[94] Els francesos es van assentar tant a Vietnam com a Laos i Cambodja, aixecaren i transformaren ciutats a l'estil occidental, i Saigon en fou un dels principals exemples. Els europeus van deixar l'antiga capital imperial Hue com un referent merament moral i el seu emperador amb una precària guàrdia personal, però va aconseguir conservar el seu poder moral.[95]

Conquesta de la CotxinxinaModifica

 
Per les seves grans produccions d'arròs i els seus recursos naturals, Vietnam va ser la Joia de l'imperi colonialfrancès[96]

El període independent va acabar en la segona meitat del segle xix, quan el país va ser colonitzat pel Segon Imperi Francès, que posteriorment es convertiria en la Tercera República Francesa. Ja al 1847 s'havien rebut atacs per part de França a Đà Nẵng. Aquests atacs haurien creat una reacció anti europea i anti catòlica al país, seguint les ordres de Tự Đức s'haurien executat milers de vietnamites catòlics, capellans locals i diversos missioners. França hauria tornat a atacar al 1856. Finalment al 1859, els francesos, que haurien emprat com a pretext l'execució de diversos missioners europeus, va prendre el control de Saigon i el va declarar un port lliure per al comerç de nacions amigues.[97]

Després de diverses derrotes contra els francesos, l'any 1862 Tự Đức va entregar el control als francesos de les tres províncies mes orientals de la regió de la Cotxinxina. A partir de llavors França va col·locar els seus propis funcionaris, deposant els literats confucianistes vietnamites. També va començar a construir escoles amb l'objectiu d'erradicar l'ús dels caràcters xinesos i que s'imposés l'alfabet romanitzat. L'any 1879, França ja controlava les províncies occidentals de Cotxinxina i al 1883 ja gariebé controlaven tot el territori de Đại Nam, malgrat resitències internes que durarien anys.. Els francesos van dividir el país en tres protectorats, Cotxinxina, Annam i Tonkin que juntament amb el protectorat de Cambodja i el de Laos configurarien l'estat d'Indoxina Francesa.

La presa de control del país, tot i fer-se en pocs anys, va causar grans tensions i enfrontaments basats en al religió. L'any 1873, grups de catòlics locals s'haurien unit a milícies franceses, algunes inclús liderades per missioners francesos i haurien atacat i destruït alguns temples i pobles i assassinat la població no catòlica.[98] Això va generar una reacció dels erudits confucianistes locals que es va conèixer com a la "Revolta dels Erudits" que no acceptaven la tolerància de la monarquia amb la invasió francesa. La revolta va acabar amb milers de catòlics morts i centenars de comunitats catòliques atacades. Van ser les forces monàrquiques les que van haver de lluitar durant quatre mesos per frenar aquesta revolta. Uns mesos mes endavant, una nova revolta descontenta amb la tolerància de la dinastia Nguyễn va intentar promoure la restauració de la dinastia Lê.[99]

És en aquest període, especialment a partir de 1868, que el quốc ngữ va substituir de forma ràpida l'escriptura de l'idioma en Chữ Nôm (escriputra en caràcters xinesos). Entre el 1868 i el 1907, haurien aparegut vuit diaris locals en quốc ngữ i la primera novel·la escrita en l'alfabet romanitzat. L'expansió d'aquest alfabet va influir molt ja que va facilitar l'entrada de noves idees d'Occident. La figura de Trương Vĩnh Ký hauria estat clau en aquest procés d'adopció de l'alfabet actual.[100]

Conquesta de TonquínModifica

L'any 1882 l'exèrcit Francès va envair Tonquín. L'arribada no va ser benvinguda pels mandarins locals que van organitzar la defensa i van reclutar tropes de diferents parts del país.[101] Al mes d'abril tropes liderades pel comandant de la divisió naval, Henri Rivière, van entrar a Hanoi. Malgrat aquesta ràpida victòria, el conflicte amb forces vietnamites i amb forces xineses duraria els següents 14 anys. Aquest atac i invasió del nord no va ser tampoc benvingut per alguns sectors francesos que apostaven per la negociació amb Hue en comptes de la intervenció militar i criticaven que aquest atac havia fet entrar a la batalla a forces xineses.[102]

L'imperi xinès va enviar 30.000 tropes al nord de Vietnam a principis de 1882. Tự Đức va informar desesperadament al tribunal xinès que el seu estat tributari estava sent atacat. Al setembre, disset divisions xineses (200.000 homes) van creuar les fronteres sino-vietnamites i van ocupar províncies al nord del riu Roig. El 25 de març de 1883, Rivière va atacar i va apoderar-se de les mines de carbó Hon Gai. Amb el suport de l’estat xinès, Liu Yongfu i Els Banderes Negres van decidir atacar Rivière. El 19 de maig de 1883, Rivière i les seves tropes van ser emboscades pels Banderes Negres i van morir a la Segona batalla de Cầu Giấy[103] La notícia de la mort de Rivière va provocar reaccions internacionals i va provocar ràbia entre el públic francès. El Parlament francès va votar ràpidament per la conquesta de Vietnam.[104] El 27 de maig, el governador de la Cotxinxina francesa enviat pel govern francès va dir: "França es venjarà dels seus valents fills". Milers de tropes franceses i xineses es van abocar al nord del Vietnam.[105]

Tự Đức va morir el 17 de juliol. El germà de Tự Đức, Hiệp Hòa, va ser entronitzat el 30 de juliol, la cort però estava dominada per tres regents: Nguyễn Văn Tường, Tôn Thất Thuyết i Tran Tien Thanh. El 15 d'agost, la flota francesa dirigida per Francois-Jules Harmand i Amédée Courbet va arribar a Thuận An, la porta marítima que condueix a la capital vietnamita de Hue per preparar un assalt directe.[106] Harmand va exigir als dos regents Nguyễn Văn Tường i Tôn Thất Thuyết que lliuressin el Vietnam del Nord, el Vietnam del Nord-Centre (Thanh Hoá, Nghệ An, Hà Tĩnh) i la província de Bình Thuận a la possessió francesa i que acceptessin un resident francès a Huế que pogués exigir audiències reials. Va enviar un ultimàtum als regents que "El nom de Vietnam ja no existirà a la història" si es resistien.[107]

El 18 d'agost, els vaixells de guerra francesos van començar a bombardejar posicions vietnamites a la ciutadella de Thuận An, aniquilant totes les armes vietnamites. Dos dies després, a l'alba, Courbet i els francesos van aterrar a la costa. L'endemà al matí, totes les defenses vietnamites a Hue van quedar desbordades pels francesos. Hiệp Hòa va enviar el mandarí Nguyen Thuong Bac per negociar. Harmand els va dir: "Heu de triar entre la guerra i la pau. Si escolliu la guerra, serà la destrucció total del vostre país. Si escolliu la pau, estem disposats a ser generosos. No pretenem prendre el vostre país, però sí que heu d'acceptar la nostra protecció. Això aportarà seguretat, pau i prosperitat als vietnamites, i també és l'única possibilitat de sobreviure per a la vostra monarquia".[108]

El 25 de setembre de 1883, dos funcionaris judicials Tran Dinh Tuc i Nguyen Trong Hop van signar un tractat de vint-i-set articles conegut com a Acord Harmand.[109] Els francesos es van apoderar de Bình Thuận; Da Nang, Qui Nhon es van obrir al comerç; l'esfera dirigent de la monarquia vietnamita es va reduir al Vietnam Central mentre que el Vietnam del Nord (Tonquín) es va convertir en un protectorat francès. No obstant això, les forces locals vietnamites al nord van rebutjar l'edicte del tribunal per lliurar les seves armes i van continuar lluitant com a partisans aliats amb les banderes negres i les forces xineses. França va haver de lluitar a Tonkin fins al 1889 per neutralitzar tota la resistència vietnamita. El 6 de juny de 1884, França va signar amb el tribunal de Hue el Tractat de Patenôtre, va declarar Vietnam protectorat francès, consolidant la sobirania francesa sobre tot el país de Vietnam.

Ara la guerra estava entre l'Imperi xinès i la República de França per la superioritat al nord del Vietnam. El 14 de desembre de 1883, 5.500 francesos van atacar 9.500 banderes negres xinesos a Sơn Tây i van prendre la ciutadella el 17 de desembre. Les forces franceses van capturar les ciutats de Bắc Ninh, Hưng Hoá i Thái Nguyên el març i abril de 1884, i van arribar a Lạng Sơn el juny. Al novembre, la ciutadella francesa de Tuyên Quang va ser assetjada per 15.000 xinesos. El setge es va aixecar el març de 1885. Lạng Sơn va ser finalment capturat al febrer per 9.000 francesos. A la primavera de 1885, França havia expulsat la major part de l'exèrcit xinès del nord del Vietnam. Al final de la guerra, es van presentar més de 42.000 tropes franceses al nord de Vietnam.[110] El ministre d’Exteriors xinès Li Hung Chang i Patenotre van signar el tractat de pau de Tien Tsin entre França i Xina el 9 de juny de 1885, van posar fi a la guerra sino-francesa, van confirmar lla pertanyensa a França d'Indoxina, Annam era finalment un un estat vassall francès.

Anys de resistènciaModifica

El tractat de pau de 1884, ratificat al 1885, no va suposar el final de les hostilitats. La successió de Tự Đức va generar conflicte a la cort i finalment, després de tres monarques que van durar molt poc en el càrrec es va coronar al seu nebot de catorze anys Hàm Nghi. El regent a càrrec del mimisteri de la guerra, Tôn Thất Thuyết, va reorganitzar les forces vietnamites a les muntanyes de Tân Sở. Aquestes forces van a atacar als francesos a Hue sense èxit al 1885, pero Tôn Thất Thuyết va aconseguir emportarse al monarca a les muntanyes i va organitzar un moviment de resistència anomentat Moviment Cần Vương (ajuda al rei) que pretenia unir la lleialtat al país i a la monarquía que no havia estat possible pel colaboracionisme amb els francesos de Tự Đức.[111]La revolta Cần Vương va captar aviat molts adeptes, i no va ser fins al 1892 que les forces franceses van poder capturar als últims rebels a la regió de Bình Định.[112] A les muntanyes del centre del país la resistència anti francesa va aguantar fins entrat al segle XX. Les zones muntanyoses no van ser totalment controlades pels francesos fins al 1899[113] i l'últim rebel activament lluitant contra els francesos, Hoàng Hoa Thám, va resistir fins al 1913.[114]

El relleu de la resistència armada el va agafar una nova generació que la va liderar des del vessant ideològic. Dos dels líders intelectuals més destacats d'aquesta època van ser Phan Bội Châu i Phan Châu Trinh.[115]Els dos van participar de joves en el Moviment Cần Vương i es van conèixer a Hue l'any 1903. Allà s'haurien fet amics i haurien començat una campanya per abolir el sistema de mandarinat al estil xinès tan arrelat des de feia segles al país iper modernitzar el país. Phan Bội Châu va ser el primer que va cridar l'atenció dels francesos com a potencialment perillós per les seves idees. Al 1904 Phan Bội Châu hauria reclutat per a la seva causa al besnet de Gia Long, el marquès Cường Để, i am ell hauria fundat en secret l'Associació de Modernització del Vietnam (Duy Tân Hội).[116]La seva era una visió ha molt més oberta del país, amb complicitats amb els catòlics locals per a junts construir el moviment anticolonial. Malgrat els inincis comuns, Phan Bội Châu i Phan Châu Trinh van acabar distanciant-se per la seva visió diferent de com es podia aconseguir la independència del país. Phan Bội Châu creia que primer calia fer fora als francesos, mentre que Phan Châu Trinh creia que primer calia abolir la monarquia i apostar fortament per l'educació de tota la població i que a aprtir d'aquí es podia construir el camí cap a la independència. Tot i haver hagut de passar anys a l'exili i a la presó, la seva influència va ser molt important.

Canvis culturals i socialsModifica

El sistema de exàmens per accedir a l'administració pública basat en el sistema xinès que Phan Bội Châu i Phan Châu Trinh tant havien advocat per suprimir per antiquat, es va acabar eliminant l'any 1916 a Tonquín i el 1919 a Annam.[117] A més canvis introuits pel govern colonial, van permetre augmentar de forma drástica el número d'estudiants enrolats a les escoles primàries. Si l'any 1910 hi havia només uns 5.000 estudiants de primària a les escoles públiques, aquest número va aaugmentar fins a tenir uns 700.000 matriculats a principis dels anys 40.[118]Aquests fets, juntament amb l'adopció tant a les escoles com a la premsa de l'alfabet quốc ngữ va contribuir a la creació d'una nova classe social alfabetitzada i capaç de llegir la premsa i informarse millor dels events que afectaven al país.

A la dècada de 1920 a 1930 van aparèixer uns seixanta diaris o setmanaris escrits en vietnamita. De 1932 a 1945 en van aparèixer fins a 428.[119]Alguns d'aquests periòdics, especialment els primers, eren promoguts i controlats pel govern colonial, però poc a poc en van anar apareixent d'independents. El primer diari independent de Saigon en quốc ngữ anomenat Tân Thế Kỷ (nou segle) va apareixer al 1926 pero va ser prohibit al 1927. El seu editor, Huỳnh Thúc Kháng, en publicaria un de diferrent a Annam, anomenat Tiếng Dân (la Veu del Poble) que es va imprimir regularment a Hue entre 1927 i 1943.[120] A partir de 1920 també es comencenen a publicar de forma massiva llibres i pamflets. En 20 anys se n'haurien publicat prop de 14.000 diferents, el deu per cent dels quals haurien estat traduccions i assajos sobre la modernitat. Aquesta explosió escrita hauria permès també que el Budhisme revifés i fins i tot que apareguessin noves sectes religioses com la del Caodaisme.

La revolució cultural d'aquesta època no va venir acompanyada d'una millora en les condicions de vida. Tot i tenir anys amb mes pluja durant aquesta època, els camperols no van veure millorar gaire la seva vida. Per una banda, a la Cotxinxina, l'increment de producció va beneficiar a molt pocs, ja que la terra estava concentrada en mans de molt pocs terratinents de grans latifundis.[121] A Tonquín en canvi, no hi va haver un increment de la producció, principalment perque malgrat la millora climatològica, el govern colonial no havia fet manteniment dels dics de contenció durant les últimes dècades i això va comportar grans inundacions que van arruinar moltes collites.[122]A més, de 1919 a 1929, la població empleada en la industria es va doblar passant d'unes 100.000 a uns 221.000 treballadors.[123] El nombre de miners va augmentar molt, i també la producció de productes de mineria, pero les condicions laborals eren molt dures.[124] A tot això s'hauria sumat la Gran Depressió de l'any 1929 que va afectar durament a tot el país, generant un repunt importantíssim de la pobresa i la fam a gairebé tot el país.

Comunisme i partits polícs modernsModifica

Tots els canvis culturals i socials dels primers 30 anys del segle 20 i el descontent per les condiciones de vida en la que la majoria de la població vivien es van canalitzar cap al suport a alguns partits polítics i a la causa d'aLliberament nacional. El primer partit polític modern registrat (1927) va ser el Partit Constitucionalista de la Cotxinxina, malgrat que va guanyer diverses eleccions per ocupar els escons destinats a vietnamites al Consell Colonial, va tenir pocs adeptes ja que era un partit bàsicament col·laboracionista i del que en formaven part algunes elits vietnamites.[125]

Es en aquests anys que Ho Chi Minh comença a fer-se una figura rellevant des de París on publica textos rellevants com el del 1919 "Les Demandes del Poble Annamita", on demanava llibertat de premsa, amnistia als presos polítics i llibertat de moviment per als vietnamites entre altres coses.[126]Després del seu periple per Europa, Ho Chi Minh pasaria un temps a Moscou i posteriorment aniria a la Xina, des d'on durant vint anys organitzaria el moviment comunista vietnamita. També a la Xina l'any 1924 Phan Bội Châu va intentar crear el Partit Nacionalista del Vietnam. Ho Chi Minh no compartia l'estratègia de Phan Bội Châu que considerava improvitzades i que no portarien enlloc,[127]pero va aconseguir que Phan Bội Châuel posés en contacte amb algunes de les persones que el recolzaven i en va seleccionar a alguns per fundar la Lliga de les Joventuts Revolucionaries Vietnamites, que esdevindria el primer partit comunista del vietnam.[128]

L'any 1930 i 1931 les condiciones de molts camperols eren tant dolentes que hi va haver moltes protestes i revoltes. Els comuistes van aprofitar per lideralres i el govern colonial les va reprimir amb molta força, matant a centenars de camperols i empresonant-ne a milers.[129] Al 1930, el Comintern va obligar a canviar el nom del partit comunista a Partit Comunista d'Indoxinaa (PCI). Amb aquest nou nom es va reunir la plana major del partit a Saigon al 1931 i poc depsrés els membres més importants van ser detinguts i empresonats. També Ho Chi Minh va ser detingut i empresonat a Hong Kong per la policia británica i pasaría els següents anys detingut o fugint.[130]La majoria dels membres del PCI detniguts a principis dels anys 30 van ser alliberats al 1936. En aquesta època es creen aliances amb Socialistes i Troskistes i cap a final de la dècada també amb el Partit Nacionalista. Aquesta estratègia de front popula hauria tingut molt d'èxit a Annam i Tonquín des del principi pero hauria costat més d'implantar a la Cotxinxina.[131]

Pero al 1939, el govern colonial francès va prohibir qualsevol activitat comunista a la Indoxina, així que el PCI va haver de passar a la clandestinitat.[132] Al 1940, la branca de la Cotxinxina del PCI hauria començat una revolta sense prou preparació que va ser sofocada pel govern colonial mitjançant violència extrema, cremant pobles, arrestant a milers i assassinant-ne a milers també. Al acabar la revolta el govern colonial va executar a 100 membres del PCI de la Cotxinxina que veuria molt afectada la seva estructura en aquesta regió del país. El buit deixat pel PCI l'haurien omplert les sectes Cao Dai i Hòa Hảo.[133]

La descolonitzacióModifica

Durant la Segona Guerra mundial el Japó va ocupar Vietnam. Tot i que l'autoritat francesa es va respectar en un primer moment, després de la victòria aliada a la segona guerra mundial i de les sospites que els europeus podien estar col·laborant amb els nord-americans en una invasió, el Japó va portar a cap l'operació Meigo Sakusen (operació Lluna brillant), un cop d'estat en el que l'autoritat francesa va ser anul·lada, molts membres empresonats i la majoria va haver de fugir cap a la Xina en l'anomenada Columna Alessandri.[134]D'una manera similar al que va passar a l'Índia als britànics o a Indonèsia als holandesos, el final de la Segona Guerra mundial va ferir de mort l'autoritat moral colonial i també les seves expectatives imperials.

Declaració d'IndependènciaModifica

L'any 1941, Ho Chi Minh va tornar a Vietnam després de molts anys a la Xina i juntament amb altres comunistes va crear La Lliga per la Independència del Vietnam (en vietnamita Việt Nam Độc lập Đồng minh Hội) que es coneixeria com el Việt Minh. Els objectius d'aquesta organització eren la revolta per a l'allberament nacional de l'ocupació Franco-Japonesa.[135]Per tal de buscar l'ajuda dels aliats en l'alliberament del país, Ho Chi Minh va anar a la capital de la República de la Xina, per reunir-se amb representants dels Estats Units i de la Unió Sovètica. Però allà Ho Chi Minh va ser descobert i empresonat pel govern d'aquest país anticomunista i no podría tornar al Vietnam fins al 1944, després que els Estats Units intercedissin per al seu alliberament.[136]

L'any 1945, aprofitant el cop d'estat japonès a la Indoxina francesa i posteriorment la rendició japonesa als Estats Units per prendre el control de parts de país. A mitjans d'agost, van pendre el control de Hanoi sense gaire violència i a final de mes també es van fer amb Saigon i Ha Tinh, a la costa central. El 30 d'agost, l'últim emperador de la dinsatia Nguyen, Bảo Đại, va haver d'abdicar posant punt final al regnat d'aquesta dinastia i el 2 de septembre, Ho Chi Minh va declarar la independència del Vietnam i la formació de la República Democrática del Vietnam.

La presa de control s'havia produit pel gran suport popular i pel buit de poder deixat pels francesos i els japonesos, pero l'exèrcit del Viet Minh en aquesta etapa tenia molt pocs efectius. Poc després de la declaració d'independència, el país va quedar de facto dividit entre Nord i Sud pel paralel 16. Al Nord hi van entrar tropes de la República de la Xina i al Sud l'exèrcit britànic i tropes franceses van prendre el control.[137] Ho Chi Minh va aconseguir a principis de 1946 la retirada de les tropes xineses, deixant que algunes tropes franceses tronessin al Nord, pero França va haver de reconèixer el poder vietnamita representat per Ho Chi Minh i el Viet Minh i reconèixer la República Democràtica del Vietnam (DRV) com un estat independent dins de la Federació d'Indoxina. La major part del poder en matèria d'exterior i de defensa, inclosa la Indoxina francesa, quedava en mans de la Unió Francesa. Els francesos es van negar a reconèixer la Cotxinxina com a part de la RDV.

Guerra d'independència 1946-1954Modifica

Article principal: Guerra d'Indoxina

El 23 de novembre de 1946, quatre vaixells de guerra francesos van bombardejar Hải Phòng. El Viet Minh va respondre atacant posicions franceses a Hanoi, pero les forces franceses els van fer fora de la ciutat. El mebres del Viet Minh es van haver de refugiar aviat a les muntanyes. La Guerra d'Indoxina va esclatar i afavorí en primer lloc als francesos (que van poder prendre i conservar el control de les ciutats) i després als vietnamites, que van aconseguir evitar les grans operacions franceses i posteriorment derrotar-los en la batalla de Dien Bé Phu.

L'any 1949 les forces reagrupades del Viet Minh havien sigut capaces de recultar un exèrcit de prop de 250.000 homes i eren capaces ja d'infligir atacs d'imortància a les forces franceses. Al 1950 Võ Nguyên Giáp va aconseguir el suport de la República Popular de la Xina de Mao Zedong que va reconèixer la RDV com el govern legítim del país i va començar a enviar ajuda militar i a entrenar militarment membres del Viet Minh.[138] La victoria comunista de Mao a la Xina i el seu suport a la RDV va fer que a partir de 1950 els Estats Units comencessin a enviar ajuda militar a les tropes franceses d'Indoxina. El suport al Viet Minh i al Partit dels Treballadors del Vietnam (la branca Vietnamita del Partic Comunista d'Indoxina), va anar creixent entre els camperols, especialment quan el Partit va començar a imposar una reforma agrària que primer reduïa els lloguers de les terres als camperols i que al 1953 va començar a repartir entre els camperols pobres les terres dels terratinents amb més terrenys.[139]

El 7 de maig de 1954, l'Exèrcit Popular del Vietnam va derrotar el Cos Expedicionari Francès a la batlla de Ðiện Biên Phủ, va fer més de 8.000 presoners i els va portar a Camps de Presoners situats al delta del Riu Roig. Al dia següent de la derrota a Ðiện Biên Phủ, van començar les converses de pau a Ginebra que al cap de dos mesos es culminarien en els acords de GInebra. Els acords van suposar una partició temporal del Vietnam pel paral·lel 17. La intenció dels acords indicava clarament que la partició era temporal i que no significava la creació d'entitats polítiques diferenciades, sinó que es feia amb la intenció d'aturar les hostilitats. La línia dividia a la pràctica al nord la República Democrática del Vietnam amb capital a Hanoi i amb Hồ Chí Minh de president; i al sud l'Estat de Vietnam amb capital a Saigon i amb el cap d'estat en l'antic emperador Bao-Dai i amb el primer ministre Ngô Đình Diệm, figura col·locada a dit per la CIA. També en va sorgir dels acords la promesa d'eleccions lliures a la totalitat del Vietnam al 1956.

La Guerra del Vietnam i la reunificacióModifica

Article principal: Guerra del Vietnam

L'acord de realitzar unes eleccions lliures a tot Vietnam al 1956 van suposar una derrota diplomàticapels Estats Units que no volien que s'extengués el comunisme pel Sud Est asiàtic. Tots els sondejos de l'època indicaven que en cas d'eleccions la victòria comunista seria claríssima.[140]Els Estats Units van començar a moure els fils per crear, sense eleccions prèvies, un Vietnam del Sud independent i a donar suport a accions contra el Vietnam del Nord.[141]Ngô Đình Diệm es va negar a celebrar les eleccions sota l'excusa que l'Estat de Vietnam no havia signat els acords de Ginebra.

Vietnam del Nord tampoc hara complert part dels Acords de Ginebra en no retirar totes les tropes del Viet Minh del Vietnam del Sud, sufocant el moviment de refugiats nord-vietnamites i realitzant una acumulació militar que va més que duplicar el nombre de divisions armades a l'exèrcit nord-vietnamita mentre que l'exèrcit sud-vietnamita es va reduir en 20.000 homes. Els assessors militars nord-americans van continuar donant suport a l'exèrcit de la República de Vietnam, que es va crear com a substitut de l'exèrcit nacional vietnamita. El fracàs de la reunificació va provocar la creació del Front d’Alliberament Nacional (més conegut com el Viet Cong) pel govern de Ho Chi Minh. El resultat va ser la guerra del Vietnam.

Durant la Guerra del Vietnam, o la Guerra dels Estats Units com s'hi refereixen els vietnamites, el nord estava recolzat per la República Popular de la Xina i l'URSS, mentre que el sud estava recolzat pels Estats Units i una coalició d'estats aliats.

La guerra va tenir quatre fases:

  1. Una d'inicial on el sud perdia territori any rere any a mans del Vietcong, braç armat del Front d'Alliberament Nacional.
  2. Una de segona des del 1965 amb l'entrada de les tropes nord-americanes, la recuperació de terreny per part del govern de Saigon.
  3. Una de tercera després del 1968, quan Estats Units començava a comprendre que no estava guanyant la contesa ni a Àsia ni al seu propi país, i començava a planificar i a aplanar el camí per a la seva retirada el 1973.
  4. Finalment el Vietnam del Sud va lluitar sol contra el nord i el Vietcong i va perdre tot el poder el 30 d'abril del 1975.
Repressió governamental i insurrecció al Sud.Modifica

Durant els 300 dies de lliure moviment establerts als acords de Ginebra, l'any 1954 i 1955 es va produir una gran migració de catòlics, terratinents i anticomunistes del Nord al Sud, assistits per la Marina dels Estats Units.[142] Al Sud, Ngô Đình Diệm va dedicar aquest període a reprimir als seus rivals polítics. Un cop va tenir als rivals arraconats i en unes eleccions sense cap garantía, Ngô Đình Diệm va fer un referèndum del que en va sortir la creació de la República del Vietnam i en el que ell substituïa al emperador Bao Dai com a cap d'estat.[143] La repressió va continuar també a nivell religiós on les polítiques del Govern de Ngô Đình Diệm afavorien clarament als Catòlics i maltractaven a la majoria Budista. El malestar d'aquesta comunitat va tenir gra ressò internacional amb la immolació en públic del monjo Thích Quảng Đức.

Malgrat els incompliments i la repressió del règim Sudvietnamita, la posició oficial del govern de la RDV era que calia mantenir la llluita política pero sense recórrer a la violència. No va ser fins al 1959 y a petició dels comunistes del Sud que seguien sent reprimits que el 15e Plenari del Partit dels Treballadors del Vietnam va autoritzar una insurrecció armada al Sud.[144]Aquesta insurrecció no implicava un suport directe de Hanoi pero si que poc després es crearia el Grup 559 que començaria a treballar per crear el que després es coneixeria com a la Ruta Ho Chi Minh.

Els insurgents del Sud aviat van començar a controlar pobles en diverses regions del Sud. Al 1960 es va crear al l'anomenat Front Nacional d'Alliberament del Vietnam, conegut també com a Việt Cộng, i l'Exèrcit d'Alliberament de Vietnam del Sud.Al 1961 ja gairebé la meitat de la població del Sud donaria suport als comunistes, principalment perquè la repressió exercida pel Govern del Sud es veia com a molt pitjor que els riscos de recolzar el Nord. L'any 1961 Estats Units va augmentar el seu suport al Vietnam del Sud i va realitzar incursions militars al Nord. Al 1962 les forces aèries nord-americanes van començar a bombardejar zones rurals del Sud i a espraiar amb herbicides per tal de matar la vegetació que poguñes amagar tropes enemigues. L'any 1963 es va produir una gran arribada de tropes Nord-americanes que a final d'any sumaven uns 16.000 homes.[145]

Cops d'estat al Sud i escalada violenta Nord AmericanaModifica

La repressió que Ngô Đình Diệm va realitzar contra comunistes i qualsevol que se li oposés, va acabar el 2 de Novembre de 1963, quan amb el suport dels Estats Units que l'havien col·locat a dit, es va produir un cop d'estat el 2 de Novembre. El dictador va ser assassinat juntament amb dos dels seus germans que també ostentaven poder. El cop d'estat el va liderar el General Dương Văn Minh.[146] Però al 1964 Dương i els altres generals al poder van començar a plantejar la possibilitat d'iniciar converses de pau amb el Front Nacional d'Alliberament i amb la RDV, els Estats Units van respondre donant suport a un nou cop d'estat que al 8 de Febrer de 1964 posaría a Nguyễn Khánh en el lloc de Dương Văn Minh.[147]

Un cop va tenir un nou líder titella que els donava suport, al Agost de 1964 els Estats Units van començar a bombardejar la República Democrática del Vietnam i el territori de Laos pel que transitava la Ruta Ho Chi Minh. Els bombardejos al Nord però no cambiaven la realitat que era que al Sud el suport als comunistes era majoritari segons estudis fets pels propis Nord Americans.[148] Davant d'aquesta realitat també Nguyễn Khánh va fer intents d'obrir converses de pau amb el FNA, cosa que va portar a que Estats Units provoqués el seu derrocament l'any 1965.[149]

Al Febrer de 1965 els Estats Units van desembarcar les primeres tropes sobre el terreny, malgrat que la guerra al Sud ja l'havia guanyat el FNA que controlava el 75 per cent de les zones rurals.[150]Els Estats Units van posar sobre el terreny mes de mig milió de soldats, i de 1964 a 1973 haurien tirat 4 milions de tonelades de bombes 400,000 tonelades de napalm i 19 milions de galons d'herbicides sobre el país.[151]Tot això va causar un nivell de destrucció i de morts de civils desorbitades i va servir només per aconseguir una reacció política contraria als americans i en favor del FNA. El número de refugiats desplaçats degut a la violència nord.americana hauria arribat a prop del milió de persones al Sud.[152]

Ofensiva del Tet de 1968Modifica

Al Gener de 1968, metre les tropes aliades es defensaven d'atacs sobre la base aéria de Khe Sanh a prop de la zona desmilitaritzada entre Nord i Sud, 80.000 soldats del FNA i de les Forces Armades d'Alliberament Popular del Vietnam de Nord (PLAF) van coordinar un atac sobre mes de 100 ciutats del Sud, incloses Hue i Saigon. Malgrat que l'atac va acabar en una derrota parcial de les forces antiimperialistes i amb gairebé 40.000 baixes a les seves files, va servir per fer entendre tant a la població del Sud com als propis Estats Units que la guerra s'apropava a la fi.[153]

Als anys posteriors a l'ofensiva del Tet els Estats Units van incrementar els atacs a la zona del Delta del Mekong recuperant el control de al menys tres províncies entre 1968 i 1969.[154] Pero aquests avenços es van fer amb el cost de centenars de milers de vides humanes, especialment civils. Estudis fets pels propis nord americans indiquen que entre 1965 fins a 1972 l'exèrcit dels Estats Units i les forces del Vietnam del Sud haurien assassinat al menys a 475.000 civils.[155] Les morts civils a mans de les forces comunistes haurien estat d'entre 27.000 i 36.000 persones.[156]

A partir de 1967, amb el nou canvi de lideratge polític a la República del Vietnam, Nguyễn Văn Thiệu va intentar recuperar terreny polític al Sud. Va promoure eleccions locals l'any 1967 i al 1970 va promoure una reforma agrària que va redistribuir un milió d'hectèrees de terreny acabant amb el sistema latifundista imposat pels colons francesos. Però el seu govern mai va guanyar legitimitat democrática. L'arribada al poder de Nguyễn Văn Thiệu es va roduir en unes eleccions amb el suport dels Estats Units a les que l'oposició no es va poder presentar. Al 1971 els seus rivals es van retirar de la cursa electoral perquè consideraven que les eleccions no serien justes.[157]

Anys finals de la guerraModifica

Malgrat la inversió de milers de milions de dòlars i els centenars de milers de morts, els Estats Units mai vana conseguir que els avenços militars es traduïssin en suport de la població al règim del Sud. L'any 1972 una ofensiva de l'Exèrcit Popular del Vietnam, va recuperar bona part de les zones rurals que Saigon había recuperat després del Tet de 1968.[158]Un cop més els Estats Units en comptes d'acceptar el que semblava una derrota inevitable van respondre amb bombardejos massius al Nord, llençant 155.000 tones de bombes.

L'any 1973 es van rependre les converses de pau entre Washington i Hanoi que havien començat l'any 1969 i es va acordar un alto al foc. D'aquestes converses en va resultar l'acord de retornar 566 presoners de guerra americans i la sortida de les tropes americanes de Vietnam del Sud.[159] Però l'alto al foc no va ser respectat pel govern del sud liderat per Nguyễn Văn Thiệu i la guerra, ara entre vietnamites, va continuar dos anys més.[160] Però el govern del Sud s'anava desmoronant poc a poc sense el suport extern. En intents de resistir va augmentar la repressió sobre rivals polítics, atacant zones controlades pels fins llavors aliats Hòa Hao o tancant diaris i arrestant periodistes.

Finalment el 30 d'abril de 1975 les tropes del Nord van entrar a Saigon posant fi a la guerra i confirmant una victoria que s'havia guanyat una dècada abans per part dels insurgents del Sud. Pocs mesos després de la victòroia i que Saigon fos rebatejada com a Ciutat Ho Chi Minh, el país reunificat celebrava el 30 aniversari de la revolució de 1945. Els intents de França i dels Estats Units en mantenir el país com una colònia d'occident van acabar resultant en 30 anys de guerra i milions de morts.

Vietnam ContemporaniModifica

Conflicte amb la Kamputxea Democrática i amb La XinaModifica

El final de la guerra i la reunificació del país no va comportar el final de les tensions, encara que oficialment cada 30 d'abril se celebri la festa nacional del Dia de la Pau.[161] A la veïna Cambodja s'havia implantat al 1975 un règim de terror per part dels Khmers rojos de Pol Pot també comunista, però d'orientació maoista (oposada en molts aspectes al comunisme soviètic des de la Revolució Cultural del 1965).[162] El caràcter paranoic del règim liderat per Pol Pot i la impossibilitat de trobar culpables d'inexistents sabotatges van portar a la Kamputxea Democràtica (KD) a llançar ofensives contra Vietnam. Ja al 1975 van iniciar atacs a l'altra banda de la fronteera en terriotori del Vietnam i van expulsar a uns 150.000 vietnamites reidents a Cambotja.[163] Al 1976 hi va haver converses de pau a Phon Penh, pero el règim Khmer les va trencar al 1977 i les forces de la KD van tonrar a iniciar atacs contra Vietnam.[164]A dins de Cambodja el règim dels Khmers Rojos va iniciar un genocidi assassinant a la població ètnicament vietnamita que equedava al país, unes 20.000 persones i poc després el genocidi es va extendre a població Khmer acusada de ser pro vietnamita. Davant aquests atacs, la Xina es va posar del cantó de la KD.[165] Cap a finals de 1977 Hanoi va respondre-hi i al 1978 van envair Kamputxea enviant sis divisions a Kamputxea com a avís del seu poder i va proposar crear una zona desmilitaritzada a la frontera similar en alguns aspectes a la zona desmilitaritzada que hi ha entre tots dos Vietnams abans de la seva reunificació. Pol Pot va decidir ignorar l'advertència i en continuà la fustigació.

 
Invasió del Vietnam per la Xina entre 1978 i 1979

El general Giap, una mica apartat de la direcció política des de la caiguda de Saigon aprofità l'oportunitat per a reprendre el seu anterior protagonisme i va incitar i aconseguí realitzar la invasió del seu veí de l'oest amb 100.000 soldats i 20.000 guerrillers del Front Unit de Kamputxea per a la salvació nacional liderat per l'ex Khemer roig Heng Samrin. El 25 desembre del 1978 començà l'ofensiva,[166] que aviat va ser pràcticament un passeig militar davant un poble que odiava i temia els seus dirigents i uns comandaments militars inexperts, mal formats (molts eren fins i tot nens) i pitjor equipats; alguns dels assassinats de civils havien de fer-se amb armes blanques per la falta de bales. En 12 dies, el 7 de gener del 1979, Vietnam havia aconseguit l'ocupació de gairebé tota Cambodja, havia canviat de nom al país per República Popular de Kamputxea i hi deixà com a president a Samrin, el qual hauria d'afrontar la guerra de guerrilles dels Khmers rojos.

Aquest atac a un aliat de la Xina comunista va ser la gota que vessà el got i deu dies després de la invasió de Kamputxea, el 17 de gener de 1979, 86.000 soldats xinesos del Quaranta-un i Quaranta-dos exèrcits van atacar en tres fronts diferents del nord vietnamita. Els membres l'Exèrcit Popular d'Alliberament es van dirigir cap a les províncies de Cao Bang, Loa Cai i Lang Son reforçats per altres 200.000 soldats més. Aquell va ser un moment perillós perquè la major part de les forces vietnamites i les més preparades eren a Cambodja; a la zona fronterera amb la Xina només estaven estacionats 60.000 soldats de fronteres i tropes regulars, per tant en relació de cinc a un enfront dels atacants.

Malgrat l'imponent nombre, major encara que el contingent responsable de fer retrocedir els Estats Units durant la Guerra de Corea, els xinesos no havien entrat en combat des de la seva ajuda al règim de Pyongyang.

Els xinesos van aconseguir ocupar Lang Són el 5 de març, però la resistència vietnamita va ser major del que s'esperava i, tot i no reconèixer-ho en un primer moment, van patir unes 20.000 baixes i van haver de retirar-se, però sense assumir la derrota, van al·legar que ja havien castigat bastant a Hanoi. No obstant això, els xocs es van seguir produint a la frontera, i en foren especialment intensos els anys 1981 i 1984, a la vegada que l'ocupació de Cambodja continuava; bé és veritat que els camps de la mort trobats atorgaven certa justificació per a aquesta ocupació i els vietnamites ho van utilitzar com a excusa.

Els vietnamites van anunciar la seva retirada de Kamputxea al juliol del 1982, abril del 1983 i juny del 1984, però mentre realitzaven operacions contra les diferents organitzacions (Khmers rojos, Front d'Alliberament Popular del Khemer i l'Exèrcit Nacional de Moulinka), les accions més importants les realitzaven els vietnamites en la temporada seca (de l'octubre a l'abril) el 1980/81, 1981/82 i 1984/85.

L'administració Reagan va recolzar l'any 1986 amb ajuda no letal al govern de coalició de la Kamputxea Democràtica que lluitava contra l'ocupació vietnamita. Per la seva banda l'URSS enviava el 1979 uns dos milions de dòlars al dia a canvi d'utilitzar els ports de Cam Ranh i Kompong Son i l'enviament a la Unió Soviètica de 80.000 treballadors.

La repressió política local va continuar i també la unió a l'esfera d'influència soviètica amb la seva entrada al COMECOM, la cessió de ports i bases a l'URSS per a vaixells, avions i consellers militars.[167]

Anys de PostguerraModifica

Ell final de la guerra amb els Estats Units va portar la reunificació del país i la creació de la República Socialista del Vietnam presidida per Tôn Đức Thắng. Poc després de la reunificació uns 200.000 presos polítics empresonats pel règim del Sud van ser alliberats.[168]Com a contrast el govern del Vietnam unificat va crear camps de reeducació pels que van passar més de 20.000 membres de les forces armades del Vietnam del Sud i membres del govern. El nou govern també va limitar la libertat d'expressió, tancant alguns mitjans de comunicació i empresonant a alguns dissidents polítics.

Els anys de postguerra van ser durs també degut a les restes de la guerra. Mines sense explotar que quedaven per tot el país haurien matat a mes de 1000 persones cada any durant al menys una dècada.[169] Els danys al medi ambient i a la salut de les persones també van durar molt de temps, especialment per l'ús per part dels estats units de grans quantitats d'herbicides i d'agent taronja.

Obertura EconòmicaModifica

 
A principis del segle xxi visitar alguns escenaris de la guerra era el principal atractiu turístic del Vietnam

L'any 1986 el Partit Comunista del Vietnam va canviar la seva política econòmica i començà a adoptar el capitalisme. Això ha portat a enfortir el creixement econòmic, una creixent classe mitjana i la disminució gradual de la repressió política. Una de les seves principals exportacions ha estat el turisme, emprant la guerra com a reclam. Així, el 2005 els turistes podien visitar els 250 km de túnels que es conserven a Cu Chi i Ben Dinh, o disparar armes com fusells i metralladores.

La importància d'aquest sector es deixa notar en alguns dels seus plans de futur. Així també el 2005 es realitzaven els treballs per reobrir la Ruta Ho Chi Minh.

Malgrat tot, les infraestructures continuaren sent deficients, faltaven productes bàsics i fins i tot aliments. Els visats per a turistes individuals eren escassos i es potenciaven els viatges de grup.[170]

ReferènciesModifica

  1. Demeter, Fabrice «An Archaic Homo Molar from Northern Vietnam». Current Anthropology, 2004, pàg. 535.
  2. Dennell et al., Robin «The dispersal of Homo sapiens across southern Asia: how early, how often,how complex?». Quaternary Science Reviews nº 47, 2012, pàg. 15.
  3. Kiernan, Ben. Viet Nam A history from earliest times to the present (en anglès). Oxford University Press, 2017, p. 24-25. 
  4. Nguyen, Khac Su. Southeast Asia: From Prehistory to History. PART I: The neolithic cultures of Vietnam (en anglès). EEUU: RoutledgedCurzon, 2004, p. 177. ISBN 041529777X. 
  5. Eberhard, Wolfram. The Local Cultures of South and East China (en anglès). Brill Archive, 1968, p. 435. 
  6. Weller Taylor, Keith. The Birth of Vietnam (en anglès), p. Apèndix D: The Archeological Records of Dong Son. 
  7. Higham, Charles; Lu, Tracey L.-D. «The origins and dispersal of rice cultivation» (en anglès). Antiquity, 72, 278, 1998-12, pàg. 867–877. DOI: 10.1017/S0003598X00087500. ISSN: 0003-598X.
  8. 8,0 8,1 Kiernan, Ben. Vietnam A history from earliest times to the present (en anglès). Oxford University Press, 2017, p. 23-24. ISBN 9780190053796. 
  9. Piper, Phillip. Living in the landscape : essays in honour of Graeme Barker. Cambridge, U.K.: McDonald Institute for Archaeological Research, 2014, p. Of prehistoric pioneers: The establishment of the first sedentary settlements in the Mekong Delta region of Southern Vietnam during the period 2000-1500 cal. BC. ISBN 1-902937-73-2. 
  10. Cerón, Jasminda «Emergence and Diversification of the Neolithic in Southern Vietnam: Insights From Coastal Rach Nui». The Journal of Island and Coastal Archaeology, 2015, pàg. 5.
  11. Piper, Phillip. Living in the landscape : essays in honour of Graeme Barker. Cambridge, U.K.: McDonald Institute for Archaeological Research, 2014, p. 224. ISBN 1-902937-73-2. 
  12. AUROSSEAU, Leonard «LA PREMIÈRE CONQUÊTE CHINOISE DES PAYS ANNAMITES». Bulletin de l'École française d'Extrême-Orient. «citat a Kiernan, p61»
  13. Ngô Sĩ Liên. Đại Việt sử ký toàn thư [Llibre complet de registres històrics Đại Việt]. Traduit a l'anglès per Liam C. Kelley. dels textos originals vietnamites de 1479, 1697 [1]
  14. «Legends and History of Early Vietnam» (en anglès). Enciclopedia Britannica. [Consulta: 6 setembre 2021].
  15. Nguyen Quan Hong (2008), citat a Kiernan, p46
  16. H. Hayes, La Vaughn. «[http://sealang.net/sala/archives/pdf8/hayes1992vietic.pdf Vietic and Vi~t-Muong: a new subgrouping in Mon-Khmer]» (en anglès). Sealang. [Consulta: 22 setembre 2021].
  17. Kelley, Liam C. «Tai Words and the Place of the Tai in the Vietnamese Past». The Journal of the Siam Society, 2013, pàg. 67.
  18. Aurousseau, Léonard. «La première conquête chinoise des pays annamites (IIIe siècle avant notre ère).». Bulletin de l'Ecole française d'Extrême-Orient., 1923, pàg. Volum 23, p247;.
  19. 19,0 19,1 Keat Gin Ooi. Southeast Asia: A Historical Encyclopedia, from Angkor Wat to East Timor, Volume 1. ABC-CLIO, Jan 1, 2004; p.933-34
  20. Taylor, Keith (1983). The birth of Vietnam. Berkeley: University of California Press. ISBN 978-0520074170.
  21. Chun-shu, Chang. The Rise of the Chinese Empire (en anglès). University of Michigan press, 2007. 
  22. Yu, Yin-Shi. Trade and Expansion in Han China. A Study in the Structure of Sino-Barbarian Economic Relations (en anglès). University of California Press. 
  23. 23,0 23,1 Bielenstein (1948) citat a Kiernan, p73
  24. Kiernan, Ben. Viet Nam. A history from earliest times to the present (en anglès), p. 75. 
  25. 25,0 25,1 O'Harrow, Stephen «From Co-loa to the Trung Sisters' Revolt: VIET-NAM AS THE CHINESE FOUND IT». Asian Perspectives, 1978, pàg. Citat a Kiernan, p78.
  26. Holmgren, Jennirger. Chinese Colonisation of Northern Vietnam (en anglès). 
  27. Wang, Gungwu «The Nanhai Trade: A study of the early history of Chinese Trade in the south china sea». Journal of the Malayan Branch of the Royal Asiatic Society.
  28. Holmgren, Jennifer. Chinese Colonisation of Northern VIetnam (en anglès), p. 68-69 (citat a Kiernan, p86). 
  29. Southworth, William A. The coastal states of Champa (en anglès). Dublin Core, 2004, p. 216 (citat a Kiernan, p87). 
  30. Minh, Chi; Ha, Van Tan; Nguyen, Tai Thu. Buddhism in VIetnam. 
  31. Taylor, Keith Weller. The Birth of VIetnam, p. 73 (citat a Kiernan, p91). 
  32. Kiernan, Ben. Viet Nam (en anglès). Oxford University Press, 2017, p. 97. 
  33. 33,0 33,1 Kiernan, Ben. Viet Nam (en anglès), 2017, p. 100. 
  34. Southworth, William A. «The Coastal States of Champa», 2004. [Consulta: 11 octubre 2021].
  35. Vickery, Michael. Champa Revised. NUS Press, p. 363–420. 
  36. Vickery, Michael «Funan Reviewed: Deconstructing the Ancients». Bulletin de l'École française d'Extrême-Orient, 90/91, 2003, pàg. 101–143. ISSN: 0336-1519.
  37. Holcombe, Charles. The Genesis of East Asia, 221 B.C.-A.D. 907 (en anglès). University of Hawai'i Press, 2001, p. 156-157 (citat a Kiernan, p. 103). 
  38. «Principios de la dinastia Ly» (en castellà). [Consulta: 9 setembre 2021].
  39. Kiernan, Ben. Viet Nam (en anglès), 2017, p. 106. 
  40. , Thânh Khoi. Viet Nam. histoire et civilisation / I, Le milieu et l'histoire., p. 119 (citat a Kiernan, p. 114). 
  41. Schweyer, Anne-Valérie «The birth of Champa». Crossing borders in southeast asian archaeology, Sep 2010.
  42. «Southeast Asia Dynasties: What happened to the Royal Family in Vietnam?» (en anglès). [Consulta: 21 setembre 2012].
  43. Trần, Trọng Kim. Việt Nam Sử Lược, p. 50 (citat a Kiernan, p. 142). 
  44. Tuan-li, Ma. Ethnographie des peuples étrangers à la Chine. Pays situés au midi de l'Empire chinois (Sciences sociales) (en francès), p. 351-352 (citat a Kiernan, p. 148). 
  45. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 148. 
  46. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 150-155. 
  47. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 149. 
  48. Li, Tana «Swamps, lakes, rivers and elephants: a preliminary attempt towards an environmental history of the Red River Delta, C. 600–1400». Water History, 2015, pàg. 204, 209, 210 (citat a a Kiernan, p. 150).
  49. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 151. 
  50. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 153-154. 
  51. Hall, Kenneth R. Maritime Trade and State Development in Early Southeast Asia (en anglès). University of Hawai'i Press, 1985, p. 173, 184 (citat a Kiernan, p. 157). 
  52. Kim, Trần Trọng. Việt Nam Sử Lược, p. 111 (citat a Kiernan, p. 159). 
  53. Kierrnan, p159
  54. «Dinastia Lý posterior» (en anglès). Britannica. [Consulta: 14 setembre 2021].
  55. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 162-163. ISBN 0-19-005379-8. 
  56. Whitmore, John K. 6. "Elephants Can Actually Swim": Contemporary Chinese Views of Late Ly Dai Viet (en anglès). ISEAS Publishing, 1986. DOI 10.1355/9789814377935-009. ISBN 978-981-4377-93-5. 
  57. Taylor, Keith. 7. Authority and Legitimacy in 11th Century Vietnam (en anglès). ISEAS Publishing, 1986. DOI 10.1355/9789814377935-010. ISBN 978-981-4377-93-5. 
  58. Nguyen, Van Thai; Nguyen, Van Mung. A Short History of Viet-Nam, p. 99. 
  59. Lockhart, Bruce M. Historical Dictionary of Vietnam.. 3rd ed. Lanham: Scarecrow Press, 2006, p. 249. ISBN 978-0-8108-6505-1. 
  60. Kiernan, p168
  61. Wolters, O. W.. Two essays on Đại-Việt in the fourteenth century. New Haven, CT, USA: Council on Southeast Asia Studies, Yale Center for International and Area Studies, 1988, p. 16. ISBN 0-938692-38-0. 
  62. 62,0 62,1 Lieberman, Victor. Strange Parallels: Southeast Asia in Global Context, c.800–1830: Volume 1: Integration on the Mainland. 1. Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 368-369. DOI 10.1017/cbo9780511512087. ISBN 978-0-521-80086-0. 
  63. Sun, Laichen. Ming -Southeast Asian overland interactions, 1368--1644. (Tesi) (en eN), 2000, p. 55-58. 
  64. Kiernan, p190-192
  65. Sun, Laichen. Ming -Southeast Asian overland interactions, 1368--1644. (Tesi) (en eN), 2000, p. 65-66. 
  66. Sun, Laichen. Ming -Southeast Asian overland interactions, 1368--1644. (Tesi) (en eN), 2000, p. 65-68. 
  67. Sun, Laichen. Ming -Southeast Asian overland interactions, 1368--1644. (Tesi) (en eN), 2000, p. 260. 
  68. leminhkhai. «The Unimportance of Bronze Drums in Việt History» (en anglès), 15-09-2013. [Consulta: 29 setembre 2021].
  69. Laichen, Sun «Military Technology Transfers from Ming China and the Emergence of Northern Mainland Southeast Asia (c. 1390–1527)». Journal of Southeast Asian Studies, 34, 03, 2003-10, pàg. 260. DOI: 10.1017/s0022463403000456. ISSN: 0022-4634.
  70. 70,0 70,1 Le Đại-Việt et ses voisins : d'après le Đại Việt sử ký toàn thư (mémoires historiques du Đại-Việt au complet), 1990, p. 46. ISBN 2-7384-0726-9. 
  71. Kiernan, p213
  72. Kiernan, p215
  73. Kiernan, p218
  74. Kiernan, p228
  75. Kiernan, p230
  76. Kiernan, p232
  77. Kiernan, p233
  78. Kiernan, p234-236
  79. Kiernan, p237-239
  80. Kiernan, p244
  81. Kiernan, p249
  82. Kiernan, p252
  83. 83,0 83,1 83,2 Kiernan, p257
  84. Kiernan, p 258
  85. Kiernan, p261
  86. 86,0 86,1 Kiernan, p262
  87. Kiernan, p271
  88. Kiernan, P275-276
  89. Kiernan, p276
  90. Kiernan, p277
  91. Kiernan, p283
  92. Kiernan, p288
  93. Alain Gheerbrant, L'Amazones, un gegant ferit, Aguilar Universal, Madrid, 1990, ISBN 84-03-60081-X
  94. Maria Teresa Largo Alonso, La guerra del Vietnam, Edicions Akal, Madrid, 2002, ISBN 84-460-0454-2
  95. David Solar, Ocàs francès a la Indoxina, número 62 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, desembre de 2003, ISSN 1579-427X.
  96. Peter Batty, Visions de la guerra. La batalla de Dien Bé Phu, editora Margaret Harris, Pamplona, IVS (Internacional Video Sistemes), DL, 1990
  97. Kiernan, p289-291
  98. Nguyễn, Ðiền. Vietnamese Response to French Conquest (Tesi). Australian National University, 1971, p. 35 (citat a Kiernan, p. 308). 
  99. Kiernan, Ben. Viet Nam, p. 308. 
  100. «Truong Vinh Ky i el viatge a Tonkin a l'any del porc (1876) a través dels ulls d'un investigador estranger».
  101. Marr, David G. Vietnamese Anticolonialism 1885–1925 (en anglès). Berkeley: University of California Press,, 2020, p. 41 (citat a Kiernan, p. 317). 
  102. Kiernan, Ben. Viet Nam: A History from Earliest Times to the Present. Oxford, New York: Oxford University Press, 2017-04-27, p. 318. ISBN 978-0-19-516076-5. 
  103. Davis, Bradley Camp. Imperial bandits : outlaws and rebels in the China-Vietnam borderlands, 2017, p. 102. ISBN 978-0-295-99969-2. 
  104. Eklöf Amirell, Stefan. Pirates of empire : colonisation and maritime violence in Southeast Asia, 2019, p. 191. ISBN 978-1-108-59451-6. 
  105. Chapuis, Oscar. The last emperors of Vietnam : from Tu Duc to Bao Dai. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2000, p. 62-63. ISBN 978-1-56750-733-1. 
  106. Staunton, Sidney A. The War in Tong-king:Why the French are in Tong-king, and what they are doing there (en anaglès). 
  107. Goscha, Christopher E. Vietnam : a new history, 2016, p. 69-70. ISBN 978-0-465-09436-3. 
  108. Chapuis, Oscar. The last emperors of Vietnam : from Tu Duc to Bao Dai. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2000, p. 67. ISBN 978-1-56750-733-1. 
  109. Davis, Bradley Camp. Imperial bandits : outlaws and rebels in the China-Vietnam borderlands, 2017, p. 107. ISBN 978-0-295-99969-2. 
  110. Eklöf Amirell, Stefan. Pirates of empire : colonisation and maritime violence in Southeast Asia, 2019, p. 197. ISBN 978-1-108-59451-6. 
  111. Chesnaux, Jean. The Vietnamese nation; contribution to a history, p. 88 (citat a Kiernan, p. 320). 
  112. Fourniau, Charles. Annam-Tonkin 1885-1896: Lettrés et paysans vietnamiens face à la conquête coloniale, p. 71 (citat a Kiernan, p. 325). 
  113. Brocheux, Pierre. Indochina : an ambiguous colonization, 1858-1954. [English-language ed.]. Berkeley, Calif.: University of California Press, 2009, p. 49-52 (citat a Kiernan, p. 327). ISBN 978-0-520-24539-6. 
  114. Gendre, Claude. Le Dê Thám, 1846-1913 : un résistant vietnamien à la colonisation française. Éd. revue et augmentée. París: L'Harmattan, DL 2009. ISBN 978-2-296-08118-5. 
  115. Kiernan, Ben. Việt Nam : a history from earliest times to the present, 2017, p. 332. ISBN 978-0-19-516076-5. 
  116. Phan, Bội Châu. Overturned chariot : the autobiography of Phan-Bôi-Châu. Honolulu, Ha.: University of Hawai'i Press, 1999, p. 71. ISBN 0-585-30563-3. 
  117. Phan, Chu Trinh. A complete account of the peasants' uprising in the central region = Trung ky dan bien thy mat ky (en anglès). Madison: Center for Southeast Asian Studies, University of Wisconsin-Madison, 1983, p. 24-26. 
  118. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 344-345. ISBN 0-19-005379-8. 
  119. Huỳnh, Kim Khánh. Vietnamese communism, 1925-1945. Cornell Paperbacks ed. Ithaca: Published under the auspices of the Institute of Southeast Asian Studies, Singapore, by Cornell University Press, 1986, p. 36. ISBN 0-8014-9397-8. 
  120. Marr, David G. Vietnamese tradition on trial, 1920-1945, 1981, p. 48. ISBN 978-0-520-90744-7. 
  121. Smith, R. B. «The Vietnamese Élite of French Cochinchina, 1943». Modern Asian Studies, 6, 4, 1972, pàg. 459–482. ISSN: 0026-749X.
  122. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 357. ISBN 0-19-005379-8. 
  123. Brocheux, Pierre. Indochina : an ambiguous colonization, 1858-1954. [English-language ed.]. Berkeley, Calif.: University of California Press, 2009, p. 264. ISBN 978-0-520-24539-6. 
  124. Giebel, Christoph. Imagined ancestries of Vietnamese communism : Ton Duc Thang and the politics of history and memory. Seattle: University of Washington Press, 2004. ISBN 978-0-295-80190-2. 
  125. Peycam, Philippe M. F.. The birth of Vietnamese political journalism : Saigon, 1916-1930, 2012, p. 67. ISBN 978-0-231-52804-7. 
  126. «Ho Chi Minh (1919): List of Claims of the Annamese People». [Consulta: 29 setembre 2021].
  127. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 362. ISBN 0-19-005379-8. 
  128. Phan, Bội Châu. Overturned chariot : the autobiography of Phan-Bôi-Châu. Honolulu, Ha.: University of Hawai'i Press, 1999, p. 19-20. ISBN 0-585-30563-3. 
  129. Long, Ngo Vinh «The indochinese communist party and peasant rebellion in Central Vietnam, 1930–1931». Bulletin of Concerned Asian Scholars, 10, 4, 01-12-1978, pàg. 15–35. DOI: 10.1080/14672715.1978.10409112. ISSN: 0007-4810.
  130. Zinoman, Peter. The colonial Bastille : a history of imprisonment in Vietnam, 1862-1940. Berkeley: University of California Press, 2001, p. 300. ISBN 978-0-520-92517-5. 
  131. Brocheux, Pierre. Indochina : an ambiguous colonization, 1858-1954. [English-language ed.]. Berkeley, Calif.: University of California Press, 2009, p. 331. ISBN 978-0-520-24539-6. 
  132. Huỳnh, Kim Khánh. Vietnamese communism, 1925-1945. Ithaca: Published under the auspices of the Institute of Southeast Asian Studies, Singapore, by Cornell University Press, 1982, p. 250. ISBN 0-8014-1369-9. 
  133. Tai, Hue-Tam Ho. Millenarianism and peasant politics in Vietnam. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1983, p. 122. ISBN 978-0-674-43370-0. 
  134. Alfredo Bosc, Lluita o rebenta, un espanyol a Indoxina, número 62 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, desembre de 2003, ISSN 1579-427X.
  135. Huỳnh, Kim Khánh. Vietnamese communism, 1925-1945. Cornell Paperbacks ed. Ithaca: Published under the auspices of the Institute of Southeast Asian Studies, Singapore, by Cornell University Press, 1986, p. 216-17. ISBN 0-8014-9397-8. 
  136. Brocheux, Pierre. Ho Chi Minh : a biography. 1st ed, 2007, p. 78-82. ISBN 978-0-521-85062-9. 
  137. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 382. ISBN 0-19-005379-8. 
  138. Duiker, William J. The communist road to power in Vietnam. 2nd ed. Boulder, Colo.: Westview Press, 1996. ISBN 0-8133-8586-5. 
  139. Lockhart, Greg. Nation in arms : the origins of the People's Army of Vietnam. Sydney: Asian Studies Association of Australia in association with Allen & Unwin, 1989, p. 256-263. ISBN 0-04-301294-9. 
  140. Kolko, Gabriel. Vietnam : anatomy of a peace. Londres: Routledge, 1997, p. 84. ISBN 978-0-203-13171-8. 
  141. Kahin, George McTurnan. Intervention : how America became involved in Vietnam. 1st ed. Nova York: Knopf, 1986, p. 66-92. ISBN 0-394-54367-X. 
  142. Miller, Edward Garvey. Misalliance : Ngo Dinh Diem, the United States, and the fate of South Vietnam. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2013, p. 166-170. ISBN 978-0-674-07532-0. 
  143. Kiernan, Ben. Việt Nam : a History from Earliest Times to the Present, 2019, p. 405-406. ISBN 0-19-005379-8. 
  144. Porter, Gareth. Vietnam : the politics of bureaucratic socialism. Ithaca, N.Y.: Cornell University Press, 1993, p. 20. ISBN 0-8014-2168-3. 
  145. The Vietnam War : Vietnamese and American perspectives. Armonk, N.Y.: M.E. Sharpe, 1993, p. 132. ISBN 978-1-317-45401-4. 
  146. Miller, Edward Garvey. Misalliance : Ngo Dinh Diem, the United States, and the fate of South Vietnam. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2013, p. 275. ISBN 978-0-674-07532-0. 
  147. N/a. «N/A: Chomsky. EdwardSHerman. Counter-Revolutionary Violence: Bloodbaths in Fact and Propaganda. WarnerModularPublications. 1973. 06. Notes.», 31-07-2014. [Consulta: 6 octubre 2021].
  148. Boylan, Kevin M. «Thomas L. Ahern, Jr., Vietnam Declassified: The CIA and Counterinsurgency». Intelligence and National Security, 28, 1, 01-02-2013, pàg. 121–123. DOI: 10.1080/02684527.2012.713788. ISSN: 0268-4527.
  149. Lewy, Guenter. America in Vietnam. Oxford: Oxford University Press, 1980, p. 24. ISBN 978-0-19-987423-1. 
  150. «The Ten Thousand Day War», 16-10-1980. [Consulta: 6 octubre 2021].
  151. The Vietnam War : Vietnamese and American perspectives. Armonk, N.Y.: M.E. Sharpe, 1993, p. 31. ISBN 1-56324-057-2. 
  152. Turse, Nick. Kill anything that moves : the real American war in Vietnam. 1st ed. Nova York: Metropolitan Books/Henry Holt and Co, 2013. ISBN 978-0-8050-8691-1. 
  153. Kennan, George F. The Kennan diaries. First edition, 2014, p. 450. ISBN 978-0-393-07327-0. 
  154. Lewy, Guenter. America in Vietnam. Oxford: Oxford University Press, 1980, p. 142-144. ISBN 978-0-19-987423-1. 
  155. Harff, Barbara; Gurr, Ted Robert «Toward Empirical Theory of Genocides and Politicides: Identification and Measurement of Cases Since 1945». International Studies Quarterly, 32, 3, 1988-09, pàg. 364. DOI: 10.2307/2600447. ISSN: 0020-8833.
  156. Hosmer, Stephen T. «Viet Cong Repression and Its Implications for the Future» (en anglès). Advanced Research Projects Agency, 01-01-1970.
  157. Joiner, Charles A. The politics of massacre; political processes in South Vietnam. Philadelphia,: Temple University Press, 1974, p. 279. ISBN 0-87722-060-3. 
  158. Bergerud, Eric M. The dynamics of defeat : the Vietnam War in Hau Nghia Province. Boulder: Westview Press, 1991, p. 317-328. ISBN 0-8133-7807-9. 
  159. Maclear, Michael. Vietnam : the ten thousand day war. Londres: Thames Methuen, 1981, p. 306. ISBN 0-423-00170-1. 
  160. Taylor, K.W. «Peasant Politics and Religious Sectarianism: Peasant and Priest in the Cao Dai in Viet Nam. By Jayne Susan Werner. New Haven, Connecticut: Yale University, Southeast Asia Studies, Monograph Series No. 23, 1981. Pp. 123. Selected Bibliography, Appendices.» (en anglès). Journal of Southeast Asian Studies, 14, 1, 1983-03, pàg. 69. DOI: 10.1017/S0022463400009188. ISSN: 0022-4634.
  161. La guerra com a reclam (a la imatge Cu Chi) turístic - Notícies, número 80 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, juliol del 2006.
  162. Antonio Elorza, El retorn de Mao, número 99 de L'aventura de la història, Arlanza Edicions, Madrid, gener del 2007, ISSN 1579-427X.
  163. Kiernan, Ben. The Pol Pot regime : race, power, and genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-79. Third edition. New Haven [Conn.]: Yale University Press, 2008, p. 103-107. ISBN 978-0-300-14299-0. 
  164. Kiernan, Ben. How Pol Pot came to power : colonialism, nationalism, and communism in Cambodia, 1930-1975. 2nd ed. New Haven: Yale University Press, 2004, p. 413-421. ISBN 0-300-10262-3. 
  165. Chen, King C. China and the three worlds : a foreign policy reader. White Plains, N.Y.: M.E. Sharpe, 1979, p. 271-272. ISBN 0-87332-118-9. 
  166. Diversos, Nam, Crònica de la guerra del Vietnam, 1988, Editorial Planeta-Agostini, Barcelona, ISBN 84-395-0766-6
  167. Diversos, 1 de Guerres a la Pau (1945 - 83), Editorial Delta, Barcelona, setembre de 1983, Dipòsit legal B. 25.934-83.
  168. Long, Ngô Vĩnh «From Polarisation to Integration in Vietnam» (en anglès). Journal of Contemporary Asia, 39, 2, 2009-05, pàg. 302-304. DOI: 10.1080/00472330902723873. ISSN: 0047-2336.
  169. «Landmines still exacting a heavy toll on Vietnamese civilians» (en anglès), 18-09-2012. [Consulta: 10 octubre 2021].
  170. Guies del Món, http://www.guiadelmundo.com/paises/vietnam/turismo.html Arxivat 2006-12-16 a Wayback Machine., Madrid, última visita 15 gener 2007.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Vietnam