Ierne
Ierne o Ierna (en grec Ἰέρνη) és el nom antic d'Irlanda, anterior a Hibèrnia. És esmentat per Aristotil i derivaria del gaelic Eir o Eri. Aquest nom també es troba a l'Argonautica Orphica, que s'atribueix a Orfeu, i encara que sigui espuri, es pot datar a l'època d'Onomàcrit, és a dir, al segle vi aC.
| Tipus | Regió geogràfica  | |||
|---|---|---|---|---|
Aristòtil diu que més enllà de les Columnes d'Hèrcules hi ha dues illes anomenades Britàniques, una que es diu Albió i l'altra Ierne. Diodor de Sicília l'anomena Iris. Estrabó diu que era un país molt fred i que amb prou feines estava habitat, i diu que els irlandesos practicaven el canibalisme. Pomponi Mela l'anomena Iverna, i diu que era l'herba era molt abundant, fins al punt de que si no es treia el bestiar rebentava de tant de menjar. Plini el Vell en diu Hybernia. Gai Juli Solí explica que era un poble molt guerrer, i que les mares posaven el primer bocí de menjar a la boca dels seus nadons amb la punta d'una espasa.
Claudi Ptolemeu, que l'anomena Ἰούρνια, dona el nom dels pobles que vivien a Ierna: Vennicnii i rhobogdii a l'Ulster; nagnatae al Connacht; erdini i erpeditani, entre els nagnatae i els vennicnii; uterni i vodiae a Munster; i auteri, gangani i veliborae (o ellebri), entre els uterni i nagnatae. A Leinster vivien els brigants o brigantes, menapii, cauci (tots tres també a la Gàl·lia Belga), coriondi, blanii, voluntii i darnii (els últims potser ja a l'Ulster). Alguns autors, com ara Claudi Claudià, parlen dels escots com un poble irlandès en aquell temps però Ptolemeu no en fa esment. Les ciutats principals eren Menapia (actual Wexford) i Eblana. Tàcit diu que Gneu Juli Agrícola es va plantejar la conquesta d'Irlanda quan era governador de Britània.[1]