Isabel Grassot i Sanmarti

cantant catalana

Isabel Grassot i Sanmartí (Barcelona, 21 de juny de 1875 - Buenos Aires, ?) fou una soprano catalana.

Infotaula de personaIsabel Grassot i Sanmarti
Biografia
Naixement21 juny 1875 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mortvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeJoan Goula i Soley Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Fou filla de Leandre Grassot i Feliu (1848-1906)[1] i Dolors Sanmartí i Ferrer (1853-1875)[2] naturals de Barcelona.

Va estudiar piano amb el professor Artur Bruyé del Conservatori del Liceu de Barcelona i després va començar a rebre classes de cant del mestre Joan Goula.[3] Les primeres notícies d'ella en hemeroteques fan referència justament a programes de concert dels alumnes del Conservatori del Liceu, com les del febrer de 1896,[4] el maig de 1897[5] i l'abril de 1898.[6]

Després de tres anys d'estudi, va marxar el desembre 1900 acompanyada pel seu pare cap a Lisboa,[3] on va debutar com a soprano dramàtica al Teatro San Carlos en els papers d'Elisabetta i de Venus en l'òpera Tannhäuser de Richard Wagner.[7] Havia estat contractada també per cantar Lohengrin de Wagner i Otello de Giuseppe Verdi.[3] Seguiren intervencions reeixides en l'òpera Robert le diable de Giacomo Meyerbeer i La Resurrezione di Lazzaro de l'abat italià Lorenzo Perosi.

Després va ser contractada per l'empresa del Teatro Nuevo de Arriaga, a Bilbao, per cantar Lohengrin, Aida, Otello i La bohème.[8][9] El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la va contractar per la temporada 1901-1902 i va aparèixer com a contractada també a la 1902-1903, però no hi va actuar en aquesta segona. Grassot va crear el paper de la Comtessa de Foix en l'estrena de l'òpera Els Pirineus del mestre català Felip Pedrell, el 4 de gener de 1902. Pocs dies després, el 13 de gener, el teatre li retia homenatge al mestre Pedrell durant la representació de la seva òpera, dirigida per Joan Goula i amb la participació d'Isabel Grassot.[10]

De Barcelona va marxar Isabel cap a Palma, a la inauguració del Teatre Líric,[11] en una temporada a la qual va obtenir un ressonant èxit cantant les parts de Lohengrin i La bohème. De tornada a Barcelona, va participar el 5 d'abril de 1902 en la representació de l'òpera Tannhaüser al Liceu, al costat d'Avel·lina Carrera, Jaume Bachs, Luigi Rossato i Ramon Blanchart, entre altres, sota la direcció de Joan Goula.

Es va casar amb el seu antic professor, Joan Goula el 7 de maig del 1908. Per ell, que ja havia fet els seixanta-cinc anys, era el segon matrimoni. Isabel va continuar treballant, no es va retirar en casar-se com era habitual a l'època. Així, l'any 1910 apareixia el seu nom com a soprano de la temporada de Buenos Aires, en la companyia del seu marit, que comptava amb noms de relleu com ara les mezzosopranos Matilde Blanco i Conxita Supervia, el tenor Francesc Viñas i el baríton Josep Segura.[12][13]

Referències

modifica
  1. «Esquela de Don Leandro Grassot y Feliu». La Vanguardia, 07-09-1906, pàg. 1.
  2. «Esquela de Dolores Sanmarti de Grassot». La Imprenta: diario de avisos, noticias y decretos: Año 1875, No. 177 (11 jul. 1875) Ed. Mañana, 11-07-1875, pàg. 4018.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Crònica general». La Publicidad, 09-12-1900, pàg. 2.
  4. «Crònica local». La Dianastía, 23-02-1896, pàg. 2.
  5. «Notas locales». La Vanguardia, 21-05-1897, pàg. 2.
  6. «Espectáculos». La Publicidad, 17-04-1898, pàg. 3.
  7. «Ópera en el extranjero». El Globo, 10-01-1901, pàg. 2.
  8. «Notas locales». La Vanguardia, 22-04-1901, pàg. 1.
  9. «Notas locales». La Vanguardia, 22-05-1901, pàg. 2.
  10. «Gran Teatro del Liceo - Despedida del maestro Pedrell». La Vanguardia, 14-01-1902, pàg. 6.
  11. «Desde Palma de Mallorca». La Vanguardia, 14-02-1902, pàg. 2.
  12. «Goula empresario». La Publicidad, 09-07-1910, pàg. 2.
  13. «La ópera española en el Teatro Colón». La Ilustración Artística, 17-10-1910, pàg. 678-679.