Josep Sebastià Pons

Josep Sebastià Pons[1] (en francès Joseph Pons; Illa (Illa del Riberal), Rosselló (Catalunya del Nord), 5 de novembre de 1886 - 25 de gener de 1962) va ser una de les figures més destacades de la literatura nord-catalana del segle xx. Va ser poeta, narrador i autor dramàtic. A més de la seua obra literària es coneix com a pintor d'aquarel·les.[2]

Infotaula de personaJosep Sebastià Pons
JosepSPons.jpg
Foto de J.S. Pons el 1911
Biografia
Naixement5 de novembre de 1886
Illa, Rosselló (Catalunya del Nord)
Mort25 de gener de 1962
Illa, Rosselló
Activitat
OcupacióPoeta
Família
GermansSimona Gay
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Fou fet doctor en lletres amb una tesi sobre La literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII (La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles, Tolosa, 1929). Després de fer els estudis a Perpinyà, Montpeller (Facultat de Lletres)[3] i Madrid, va exercir primer com a professor de literatura a Garait i a Montpeller, i, durant el període de 1933 a 1953, com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. Josep Sebastià Pons es va retirar l'any 1953, data en la qual va ocupar el càrrec de Mantenidor de la Companyia del Gai Saber fins a la seva mort.[3]

Tot el que se sap de la seva vida se sap mercès a la narració autobiogràfica, L'ocell tranquil, que va escriure originàriament en francès i va ser traduïda i editada en català el 1977. Profundament enamorat del terrer, Josep Sebastià Pons va conjuminar al llarg de tota la seva vida la professió universitària amb la vida del petit propietari rural.

La seua obra va ser l'objecte d'elogis per escriptors tan prestigiosos com, per exemple, Josep Pla o Carles Riba, i també va servir de model a la literatura occitana contemporània (especialment a l'escriptor Max Roqueta). El 1961 fou fet membre correspondent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Al contrari del que solen indicar notícies biogràfiques, sobretot franceses, no va dir-se mai Joseph-Sébastien. Sebastià és un nom que va afegir a Josep com a nom de ploma, i sempre en la seva forma catalana.

La seua germana, Simona Gay, també fou una escriptora famosa a la Catalunya del Nord.

ObraModifica

El primer llibreModifica

En el primer llibre de poemes que va publicar, Roses i xiprers (1911), hi apareixen ja molts dels temes que seran constants en la seva obra: l'arrelament a la terra i als seus homes, el pas del temps, els cicles de les estacions, les festes tradicionals, l'oblit i el record, l'acontentament retirat, la fidelitat del seu amor, etc. De fet, la seva obra presenta una continuïtat sostinguda en tots els aspectes (estil, vocabulari, temes): més que expandir-se, s'aprofundeix, es depura, s'essencialitza. Les formes de què se serveix el poeta són les tradicionals en la poesia, sobretot la cançó.

Segon llibreModifica

En el segon llibre, El bon pedrís (1919), manté el mateix capteniment humil i simple del pagès que hi havia en el primer. En aquest, tanmateix, dóna entrada al tema amorós, que s'entrelliga amb els temes anteriors.

La Gran Guerra (1914-1919) va significar una desagradable parèntesi per al poeta, que fou cridat al front i fet presoner ben aviat. L'estel de l'escamot (1921) traspua tota l'experiència bèl·lica i dels camps de concentració, a la primera part; a la segona, però, el poeta fa un cant a la pau, una pau que significa recuperació de la identitat amb la tradició i els costums, amb la familiaritat de la llar.

Tercer llibreModifica

Canta Perdiu (1925) representa la consecució de la seva maduresa expressiva. Amb una actitud idíl·lica, i canta la joia que proporciona l'oblit, la soledat, la puresa, la comunió amb la natura.

L'aire i la fullaModifica

Al següent recull, L'aire i la fulla (1930), Pons fa un important pas endavant cap a la consolidació de la seva poesia. L'acontentament, tenyit d'estoïcisme i d'un cert panteisme, del llibre anterior, es converteix aquest en meditació, en reflexió de la pròpia experiència poètica. S'hi observa un decantament cap a una major intel·lectualització, cap a una poesia més pura, partint sempre d'imatges de la vida quotidiana, de la naturalesa i dels seus elements. S'hi insinua també la veta satírica i informal dels reculls posteriors.

CantilenaModifica

Cantilena (1937) és el punt culminant de la trajectòria poètica ponsiana, com ja va notar Carles Riba amb la seva acostumada clarividència crítica quan va escriure:

« Jo no conec en la nostra llengua unes estructures de poesia, per tots els elements de les quals se'ns comuniqués amb més dolçor, amb més seguretat i més senzilla, amb talment quotidiana plenitud, el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal. »

En aquest recull es fonen la descripció de la naturalesa amb la interrogació reflexiva.

ConversaModifica

Més de deu anys hauran de passar abans no aparegui un nou llibre de Pons: Conversa (1950). La dolor per la pèrdua de la seva muller, Elena, que havia motivat el to elegíac de Cantilena, hi deixa pas al pur silenci de la vida, i el silenci, al cant. El poeta torna als exemplars més purs de la natura, a les faules, sota la doble assumpció de La Fontaine i de la rondallística; composta de paisatges i de retrats femenins –amb ressons d'Edgar Allan Poe i de Walter de la Mare–, hi desfilen els sants humils de la seva terra.

Publicat primer com a complement de la segona edició de Canta Perdiu (1960), amb Contrapunt, Pons assoleix l'expressió d'una regla de vida, basada en l'acumulació d'experiència i en el contacte íntim i l'observació atenta de la natura.

Obra poètica completa, amb Cambra d'hivernModifica

Ja després de la seva mort (1962), el seu amic entranyable, el poeta Tomàs Garcés es va fer càrrec de l'edició de l'Obra poètica (1976), que inclou el llibre pòstum Cambra d'hivern (1966). Al costat de poemes circumstancials i de temes més o menys convencionals, aquest recull conté un llarg poema que seria una mena de testament poètic: Faula d'Orfeu.

Poesia Catalana CompletaModifica

El 2019 l’editorial catalana Edicions de la Ela Geminada va publicar la poesia completa de Pons en català, editada per Eusebi Ayensa. Corregeix les errors acumulades al llarg dels anys en les diferents edicions de l’obra lírica de Pons, que recull íntegrament i eixampla. Segons el crític Jordi Llavina, "Ayensa dóna a conèixer un centenar llarg de poemes nous, noranta dels quals rigorosament inèdits. Per tant, es tracta d'una edició amb la qual ha firmat una encomiable feina de recerca, endreça i fixació: fiable i llegidora, ens permet endinsar-nos, amb les màximes condicions, en l'obra lírica d'un dels mestres del segle XX."[4]

AnàlisiModifica

Amb ecos de Virgili, de Ronsard, de Maragall i dels simbolistes francesos, la poesia de Pons traspua una tradició mil·lenària. La postura estètica, classicitzant i plena de melangia, l'acosta als poetes noucentistes, però sense defugir mai la fidelitat a ell mateix i al seu terrer, el país rossellonès.

Pons també va conrear el teatre poètic i medievalitzant, amb La font de l'Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1930), i la prosa, amb el Llibre de les set sivelles (1956). Com a crític i historiador de la literatura, cal posar en relleu l'important estudi La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècle (1929).

La seua vida i la seua obra han estat estudiades per Pere Verdaguer i Cristià Camps en diverses publicacions.

ObresModifica

PoesiesModifica

TeatreModifica

  • Misteri de Sant Pere Urseol o de Sant Miquel de Cuixà, 1952. Aquesta obra de 76 pàgines, amb pròleg d'Esteve Albert, és el volum 17 de la Col·lecció Tramuntana de les edicions Barcino (Barcelona).

DivulgacióModifica

  • La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles (tesi)

ReferènciesModifica

  1. «Josep Sebastià Pons». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Josep Sebastià Pons». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  3. 3,0 3,1 Foix, Josep Vicenç. Noms propis. Escriptors i artistes (en català). 1a. Barcelona: Edicions 62, 2019, p. 111 i 112. ISBN 978-84-297-7822-9. 
  4. Llavina, Jordi «El nostre gran poeta de l'absència». Diari ARA, 28-12-2019, pàg. 39.

BibliografiaModifica

  • Volum II, pàgs, 221-222, Història de la Literatura Catalana, Col·leccionable del diari AVUI (ISBN 84-7530-937-2)

Enllaços externsModifica