Literatura xinesa

La literatura xinesa té una història que remunta a milers d'anys i pren un lloc a part dins de la història universal, a causa del culte xinès abocat a l'escriptura i al caràcter únic dels ideogrames xinesos, que provenen dels ritus endevinatoris i es diferencien radicalment dels sistemes fonètics utilitzats en la majoria de les altres llengües.

Es pot considerar que aquesta literatura va aparèixer quan els caràcters xinesos van deixar la seva vocació original per constituir-se en caràcters utilitzables independentment, segurament abans del 2000 aC. Els primers escrits tenien tanmateix una rigidesa canònica i una vocació filosòfica que de vegades posa problema amb la noció occidental de "literatura". D'altra banda, durant segles, la literatura xinesa va ser no només una reflexió sobre la societat i la vida, sinó que també tenia un fort contingut polític; molts literats eren alts funcionaris o filòsofs que estudiaven i proposaven noves formes de govern.

Des dels arxius oficials dinàstics més antics que es conserven fins al segle xvii, es calcula que s'havien produït a la Xina més texts escrits que a tota la resta del món. La difusió de la tècnica de la impressió xilogràfica durant la dinastia Tang (618-907) i la invenció de la impremta de tipus mòbils per Bi Sheng (990-1051) durant la dinastia Song (960-1279) va permetre una propagació sense precedents del coneixement escrit per tot el país.

La literatura xinesa ha influït de forma extraordinària la literatura de països propers, especialment el Japó i Corea, i algunes obres han esdevingut molt populars arreu del món i es reediten constantment, com per exemple el Dao De Jing o L'Art de la guerra.

La literatura contemporània xinesa compta amb dos guanyadors del Premi Nobel de Literatura: Gao Xingjian (2000)[1][2] i Mo Yan (2012).[3]

Període preclàssicModifica

La literatura xinesa en els seus orígens estava influenciada per tradicions orals provinents de diversos orígens: pràctiques culturals i musicals laiques (Shijing),[4] endevinacions (Yijing), astronomia i exorcisme. Liu Shipei va fer una recopilació els concurs màgics i encantaments de la literatura xinesa en el capítol "Da zhu" del llibre "Rites of Zhou".[5]

Textos clàssics xinesosModifica

Article principal: Clàssic xinès

Hi ha una quantitat important de la primera literatura xinesa que data de les Cent escoles de pensament de l'època de la Dinastia Zhou Oriental (770-256 aC). Els més destacats d'aquests inclouen clàssics del confucianisme, el taoisme, el moïsme, l'escola de les lleis i escrits de ciència militar i d'història de la Xina. La majoria de la literatura d'aquest període, excepte els llibres de poesies i les cançons, és didàctica o filosòfica; hi ha poques obres de ficció. De totes maneres, aquests textos són significatius degut a les seves idees i al seu estil de prosa.

Els treballs confucionistes tenen una importància clau en la història i la cultura xinesa. D'aquests en destaquen les obres conegudes com els Quatre Llibres i els Cinc Clàssics que durant el segle XII foren escollits com a base dels exàmens imperials per a qualsevol lloc governamental. Aquests nou llibres van esdevenir el centre del sistema educacional. Aquests han estat agrupats en dues categories: els Cinc Clàssics que foren editats i comentats per Confuci i els Quatre Llibres. Els Cinc Clàssics són:

  1. El Yijing o Clàssic de Canvis, un manual d'endevinació (Atribuït a l'emperador mític Fu Xi);
  2. El Clàssic de Poesia, una col·lecció de poemes, cançons populars, cançons cerimonials i de festa, himnes i eulògies;
  3. El Llibre dels Ritus;
  4. El Shujing o Llibre dels Documents, una col·lecció de textos en prosa escrits suposadament per oficials i senyors del període Zhou i anterior;
  5. El Chunqiu o els Annals de Primavera o Tardor, una crònica oficial que cobreix 241 anys entre el 722 i el 481 aC que tradicionalment es creu que foren compilats per Confuci.

Els Quatre Llibres són:

  1. Analectes de Confuci, un llibre d'afirmacions atribuïdes a Confuci recopilades pels seus deixebles;
  2. El Mencius, una col·lecció de diàlegs polítics;
  3. El Zhongyong, o Doctrina del Significat, atribuït a Zisi, l'únic nét de Confuci;
  4. El Daxue o Gran Aprenentatge, un llibre sobre educació i el Tao.

Hi ha altres textos filosòfics importants com el Mozi, que parla sobre l'amor inclusiu que inclou principis ètics i socials i el Han Fei, un dels textos legalistes més importants.

Entre altres textos clàssis daoistes hi ha el Dao De Jing, el Zhuangzi i el Liezi. Autors posteriors van combinar el Daoisme amb el Confucionisme i el Legalisme, com el Liu An (Segle II aC); a més a més el Huainanzi (Els Filòsofs de Huai-nan) que també inclouen textos de geografia i topografia.

Entre els clàssics de ciència militar en destaquen l'Art de la Guerra de Sun Tzu (Segle VI aC) que inclou una de les primeres guies de diplomàcia internacional. També va ser el primer dels tractats xinesos militars com el Jingling Zongyao (Col·lecció de les tècniques militars més importants de l'any 1044) i el Huolongjing (Manual del Drac de Foc, del segle XIV).

Textos històrics, diccionaris i enciclopèdiesModifica

 
Sima Qian va establir la historiografia xinesa fa més de 2000 anys

Després de l'any 841 aC, durant els inicis de la Regència Gonghe de la Dinastia Zhou de l'Oest, es comencen a escriure textos històrics acurats sobre la cort. La narrativa històrica més antiga de la Xina coneguda és el Zuo Zhuan (Comentari de Zuo), compilada abans del 389 aC, atribuïda a l'historiador Zuo Qiuming. En el segle VI aC es va compilar el Llibre dels Documents, que incloïa la primera informació sobre geografia.[6] A l'any 281 es van fundar els Annals de Bambú. Entre el segle III i I aC es va compilar el llibre Zhan guo Ce, sobre estratègies polítiques.

El diccionari més antic, Erya, data del segle III aC, era un anònim que posteriorment va incloure comentaris de l'historiador Guo Pu (276-324). El Fangyan de Yang Xiong (53 aC - 18) i el Shuowen Jiezi de Xu Shen (58-147) també són dos antics diccionaris xinesos. El Diccionari Kangxi és un dels diccionaris antics més llargs. Fou compilat el 1716 sota els auspicis de l'Emperador Kangxi i definia més de 47000 caràcters.

Tot i que hi ha altres textos independents i cortesans, l'obra definitiva sobre la història de la xina fou el Shiji (Registres del Gran Historiador), escrit per l'historiador cortesà Sima Qian de la Dinastia Han (145 aC-90 aC). Aquest text lidera la fundació de la historiografia xinesa i dels múltiples textos històrics oficials que foren compilats a partir d'aquesta època per totes les dinasties. Sima Qian sovint és comparat amb el grec Heròdot tant pel seu abast com pel seu mètode perquè cobreix la història de la Xina des de la mítica dinastia Xia fins al regnat contemporani de l'emperador Wu de Han. Això solia ser difícil per als historiadors dinàstics oficials que utilitzaven les obres històriques per a justificar el regnat de la seva pròpia dinastia. Ell influencià les obres de molts historiadors xinesos com Ban Gu i Ban Zhao dels segles I i II i de la compilació del segle xi, Zizhi Tongjian de Sima Guang. L'obra Vint-i-quatre històries va tractar sobre les dinasties fins a la dinastia Ming (1368-1644).

Al llarg de la història de la Xina també es van escriure grans enciclopèdies. El 624 es va completar la Yiwen Leiju, , durant la dinastia Tang. Als segles X i XI, durant la dinastia Song es va compilar els Quatre Grans Llibres dels Song, iniciats per Li Fang i completats per Cefu Yuangui, que incloïen el Taiping Guangji (978), el Taiping Yulan (983), el Wenyuan Yinghua (986) i el Cefu Yuangui (1013). Aquestes enciclopèdies de la dinastia Song incloïen milions de caràcters xinesos. L'Enciclopèdia Yongle (1408), de la dinastia Ming contenia 50 milions de caràcters.[7] Les enciclopèdies de la dinastia Qing, Gujin Tushu Jicheng (1726) incloïa 100 milions de caràcters xinesos escrits en més de 800.000 pàgines. Entre altres grans enciclopèdies, destaquen els Assajos Dream Pool de Shen Kuo (1031-1095), el Nongshu de Wang Zhen (1290-1333) i el Tiangong Kaiwu de Song Yingxin (1587-1666).

Poesia clàssicaModifica

 
Bai Juyi (772-846), un famós poeta i home d'estat de l'època de la dinastia Tang

La rica tradició de la poesia xinesa va iniciar-se amb dues col·leccions influents. A la Xina septentrional el Shijing o Clàssic de Poesia (segle X-VII aC) compren més de 300 poemes d'una varietat d'estils que van des d'aquells que suggereixen la música tradicional fins als que suggereixen himnes cerimonials.[8] La paraula shih té el significat bàsic de poema o poesia, a més de descriure un dels gèneres de la lírica xinesa. Tradicionalment es considera que Confuci fou l'editor del Shijing. Els seus versos normalment estan composts per cuplets amb línies de quatre caràcters cadascuna (o quatre síl·labes, ja que els caràcters xinesos són monosíl·labs) i una estructura formal de ritmes finals. Molts d'aquests poemes estableixen la posterior tradició de començar amb una descripció de la natura que es dirigeix en estaments expressius emocionals, coneguts com a bi, xing o algunes vegades, bixing.[9] Al final de la dinastia Han apareix la poesia Jian'an, que inclou innovacions en el seu estil i temes.[10] Els governants de la dinastia Wei (220-263), la família Cao, es van distingir com a poetes que van escriure sobre les lluites entre els militars i la gent comú.[11] El poeta Ruan Ji (210-263) comença a utilitzar la filosofia taoista com a tema en la poesia.[12] El poeta Xie Lingyun (385-433) va innovar introduint el gènere del paisatge en la poesia i utilitzant cuplets descriptius composts per línies de cinc caràcters.[13] El poeta Tao Qian (365-427) va iniciar el gènere sobre les zones rurals i la pagesia.[14] Durant la dinastia Liang (502-557) meridional la família Xiao[15] va iniciar una poesia que descrivia desitjos sensuals i descrivia objectes.

Durant la dinastia Tang (618-907), quan es va reunificar la Xina, es va propiciar l'alta cultura, entre la qual s'incloïa la poesia. Van florir diverses escoles de budisme representades en el budisme Chan que seguia els pensaments de Wang Wei (701-761).[16] Els seus poemes jueju que descriuen escenes naturals són els exemples més famosos d'excel·lència i contenen dos pensaments o imatges diferents per línia.[17] El poeta més destacat de l'època Tang és Li Bai (701-762); aquest va treballar en tots els estils més importants, tant els dels antics versos lliures (gutishi) com dels nous versos regulats (jintishi).[18] El poeta Du Fu (712-770) va excel·lir en els versos regulats i l'ús de les línies de set caràcters en les que s'escriuen poemes densos.[19] Durant la dinastia Tang, a més, hi destaquen els poetes Chen Zi'an (661-702), Wang Zhihuan (688-742), Meng Haoran (689-740), Bai Juyi (772-846), Li He (790-816), Du Mu (803-852), Wen Tingyun (812-870) i Li Shangyin (813-858) que també utilitzaren les línies de set caràcters.[20] A més a més també es va començar a desenvolupar la poesia ci.[21]

Durant la dinastia Song (960-1279), la Xina es va tornar a reunificar després d'un breu període de divisió i es va tornar a promoure l'alta cultura. Molts dels grans poetes d'aquesta època foren oficials governamentals, per exemple, Ouyang Xiu (1009-1072), Su Shi (1037-1101) i Wang Anshi (1021-1086). En aquest període va florir la poesia ci i uns pocs centenars de cançons es van convertir en plantilles estàndards.[22] L'estil lliure i expressiu de la poesia Song contrastava amb la poesia Tang, molt més majestuosa, cosa que provocà que es considerés a la més antiga com superior a la nova.[23] Durant la dinastia Yuan (1279-1368) la poesia va incloure influències musicals addicionals representades en la poesia Qu.[24]

En les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911) la poesia clàssica xinesa es va utilitzar en l'educació convencional. S'han conservat més d'un milió de poemes, entre els que n'hi ha també escrits per dones com Dong Xiaowan i Liu Rushi.[25] També hi destacaren pintors-poetes com Shen Zhou (1427-1509), Tang Yin (1470-1524), Wen Zhengming (1470-1559) i Yun Shouping (1633-1690) que van crear poemes en els que s'hi combinaven els arts de la pintura, la poesia i la cal·ligrafia.[26] Tot i que el darrer període imperial no va aportar enfocaments innovadors en la poesia, encara es creu que es poden trobar nous tresors literaris desapareguts.[27]

Prosa clàssicaModifica

 
Wen Chang, una deïtat xinesa de la literatura

La prosa més antiga xinesa estava fortament influenciades pels escrits filosòfics de les Cent escoles de pensament (770-221 aC). Les obres de Mo Zi, Menci i Zhuangzi contenen discursos que revelen l'estil i organització dels seus predecesors. La prosa polèmica de Mozi estava construïda en raonaments efectius i sòlids. Mencius va contribuir amb una dicció elegant i Zhuang Zi va introduir anècdotes i al·legories. En el segle III aC, aquests escriptors havien desenvolupat un estil de prosa senzill, concís i econòmica que va servir com a model literari durant més de 2000 anys. Aquests van escriure en xinès clàssic, la llengua que es parlava durant el període de les Primaveres i Tardors (722 -481 aC).

Durant el període Tang es va desenvolupar un estil de prosa artificial més ornamentat que va reemplaçar la prosa simple i directe de l'època de les Cent Escoles i el dinastia Han. En aquest període destaquen les obres històriques de Sima Tan i Sima Qian. Aquest estil neoclàssic va dominar la prosa escrita en els posteriors 800 anys. En són exemples les obres de Han Yu (768-824), un mestre assagista que propugnava al retorn de l'ortodòxia confucionista.. Aquest va estar llistat com un dels "Vuit mestres de la prosa dels Tang i els Song".

Durant la dinastia Song la literatura de viatges es va popularitzar. Aquesta combinava formats de narrativa i de diari i fou escrit per viatgers com Fan Chengda (1126-1193) i Xu Xiake (1587-1641).

Després del segle XIV es va popularitzar la ficció vernacular. Aquesta cobria una àmplia gamma de temes i era més llarga i estructurada que la ficció literària. La novel·la del segle XVIII, Somni de la càmera vermella (紅樓夢) en representa una de les seves obres mestres.

Drama i ficció clàssicaModifica

La ficció xinesa té les seves arrels en les històries oficials i amb menys obres menys formals com Anècdotes contemporànies i propostes noves (o Shushuo xinyu - 世說新語) de l'any 430, Soushen Ji (A la recerca del sobrenatural i anècdotes sobre els esperits i immortals), Wenyuan Yinghua (Les flors més fines del jardí de la literatura - antologia del segle X), Reportatge sobre el viatge a Occident a l'època dels Grans Tang (626-645), Mostres miscel·lànies des de Youyang (segle IX) i el Taiping Guangji (Recors de la era Taiping - 978). També cal destacar obres menys formals com el Bianwen (històries budistes d'entre el 618 i el 960), els pinghua (obres breus populars) i els huaben (novel·les curtes o mitjanes escrites en xinès vernacular escrites a partir del segle XII); aquestes van formar la base de la novel·la escrita a partir de la dinastia Song. Els lectors xinesos estaven més interessats en la història i literatura xinesa que escrivien textos de no ficció. Aquests apreciaven temes com l'optimisme, la moralitat humanista i el benestar de la societat.

Amb el desenvolupament de l'economia monetària i la urbanització a principis de la dinastia Song els literats es van professionalitzar. A la Xina, com a Europa, la novel·la va esdevenir cada vegada més important. La ficció xinesa de finals de la dinastia Ming i d'inicis de la dinastia Qing era variada, autoconscient i experimental. A la Xina, per això, no va existir la revolució ni el romanticisme.[28] Les novel·les d'aquesta època representen el punt culminat de la ficció clàssica xinesa.

Literatura moderna xinesaModifica

Finals de la dinastia Qing (1895 - 1911)Modifica

Existeix una tendència majoritària entre els acadèmics en dir que la literatura xinesa contemporània no sorgeix de cop amb el moviment per la nova cultura (1917-1923). Normalment se solen traçar els seus orígens durant les darreries de la dinastia Qing, entre 1895 i 1911, aproximadament. Aquest últim període dinàstic és sens dubte un moment de gran activitat cultural motivat per la sensació de crisi nacional. Els intel·lectuals van començar a cercar solucions als problemes de la Xina fora de la seva pròpia tradició. En aquest sentit es comencen a traduir obres de literatura occidentals. Aquest fet comportà un entusiasme dels lectors per les noves idees que en aquelles pàgines eren exposades, obrint noves portes a cultures exòtiques fins aleshores pràcticament desconegudes. Les obres de traducció més rellevants foren les de Yan Fu (嚴復) (1864–1921) i Lin Shu (林紓) (1852–1924). En aquest clima, es produí un boom en el gènere de ficció, especialment arrel de la supressió del sistema d'exàmens imperials el 1905. És aleshores que els lletrats intenten trobar nous rols socials i culturals per a ells mateixos. Estilísticament, aquest gènere de ficció ens mostra signes que recorden indubtablement la tradició novel·lística xinesa, però també beuen dels models narratius occidentals. Pel que fa la temàtica, la preocupació per tot allò contemporani serà molt cridaner per aquests autors: des de problemes socials, grans commocions històriques, canvis del sistema de valors, etc. En aquest sentit, la ficció que es produeix els darrers anys del govern Qing és literatura moderna. Alguns dels novel·listes més destacats d'aquest moment són Wu Woyao (吳沃堯) (1866–1910), Li Boyuan (李伯元) (1867–1906), Liu E (劉鶚) (1857–1909) i Zeng Pu (曾樸) (1872–1935).

Aquest últim període de la dinastia Qing també fou testimoni d'una revolució en la poesia (en xinès tradicional: 詩界革命; en xinès simplificat: 诗界革命; en pinyin: Shī jiè Gémìng; literalment, revolució en la poesia). Aquesta promovia l'experimentació amb noves formes, així com la incorporació de nous registres de llengua. No obstant això, l'escena de la poesia encara estava dominada pels adeptes a l'Escola de Tongguang (anomenada així després dels regnats de Tongzhi i Guangxu, de la dinastia Qing). Algunes de les figures capdavanteres d'aquest moviment són: Chen Yan (陳衍), Chen Sanli (陳三立), Zheng Xiaoxu (鄭孝胥) i Shen Zengzhi (沈曾植). Tots ells centraren els seus esforços en impulsar un estil Song a la manera de Huang Tingjian. Aquests poetes es convertirien en objectes de menyspreu a mans dels nous culturalistes com Hu Shi, que veien la seva obra com a excessivament al·lusiva, artificial i completament dissociada de la realitat contemporània.

Pel que fa el teatre, durant aquesta etapa apareix el nou drama civilitzat (en xinès tradicional: 文明戲; en xinès simplificat: 文明戏; en pinyin: Wénmíng xì), un híbrid entre el teatre operístic xinès amb drama parlat a l'estil occidental. L'òpera de Pequín i la denominada òpera de Pequín reformada també eren força populars en l'època.

L'era republicana (1919 - 1949)Modifica

L’escena literària dels primers anys abans de l’enfonsament del Qing el 1911 estava dominada per històries d’amor de tipus popular, algunes escrites en llengua clàssica i d'altres ja en llengua vernacular. Aquesta ficció esdevè una forma d'entreteniment que posteriorment fou anomenada ficció d'ànecs mandarins i papallones pels nous culturalistes, etiqueta pejorativa que mostrava el seu menyspreu cap una forma literària que, segons ells, acusava una gran carència: la falta de compromís social. Val a dir que durant bona part de l’època republicana, la ficció de papallona arriba a molts més lectors que no pas el seu homòleg considerat de tipus més progressista.

En el transcurs del nou moviment per la cultura (1917-1923), la llengua vernacular va desplaçar àmpliament el xinès clàssic en tots els àmbits de la literatura i l'escriptura. Els reformadors literaris Hu Shi (1891–1962) i Chen Duxiu (1880–1942) van declarar la llengua clàssica com a morta i promovent al seu lloc la variant vernacular. Hu Shi va dir una vegada: "Una llengua morta mai no pot produir una literatura viva".[29] Pel que fa a la pràctica literària, se sol dir que Lu Xun (1881–1936) va ser la primera figura que hi dedicà esforços importants a aquesta nova prosa vernacular que havien impulsat Hu Shi i Chen Duxiu. Una altra escriptora que, segons paraules de l’erudita Nicole Huang, va “experimentar de manera persistent amb el nou llenguatge literari és Eileen Chang.[30]

Tot i que sovint van es sol considerar que gaudiren de menys èxit que els seus homòlegs en l'escriptura de ficció, els poetes també van experimentar amb la llengua vernacle en formes poètiques noves, com el vers lliure i el sonet. Atès que no existia tradició d’escriure poesia en llengua vernacular, aquests experiments eren més radicals que els de l’escriptura de ficció i també foren més difícils d'ésser acceptats pel públic lector. La poesia moderna va florir sobretot a la dècada de 1930, de la mà de poetes com Zhu Xiang (朱湘), Dai Wangshu, Li Jinfa (李金發), Wen Yiduo i Ge Xiao (葛蕭). Altres poetes, fins i tot entre els radicals del quart de maig (per exemple, Yu Dafu), van continuar escrivint poesia en estils clàssics.

El radicalisme del moviment del quatre de maig, combinat amb els canvis en el sistema educatiu, féu possible l'aparició d'un gran grup de dones escriptores. Mentre durant la darrera època imperial i al final de la dinastia Qing les dones escriptores foren poques, ara es produeix un canvi. Aquestes escriptores generalment abordaven temes domèstics, com ara les relacions entre sexes, la família, l'amistat i la guerra. Podem destacar, per exemple, la figura d’Eileen Chang. Ella experimentà molt amb la seva escriptura; utilitza, per exemple, les especificitats espacials d'un apartament del moment com a elements fonamentals per a la construcció d’una visió de la vida en temps de guerra.[30] Aquestes escriptores foren revolucionaries en la seva manera d'oferir al lector una mirada cap a la subjectivitat femenina. Un bon exemple en seria El diari de la senyoreta Shafei (莎菲女士的日记, 1927) de Ding Ling exposa els pensaments i sentiments de la seva protagonista en tota la seva complexitat.

Durant les dècades de 1920 i 1930 assistim a l'emergència del teatre parlat. Entre els autors d'aquest període destaquem Ouyang Yuqian, Hong Shen, Tian Han, i Cao Yu.[31] Val a dir, però, que l'òpera de Pequín sempre gaudí d'una major acollida que no pas aquestes peçes treatrals percebudes com d'estil occidental. En l'àmbit de l'òpera de Pequín destaquem la figura de Mei Lanfang, que fou capaç de portar el gènere fins a nous cims artístiques.

Cap a finals de les dècades de 1920 i 1930 proliferen revistes i societats literàries que exploraven diverses teories artístiques. Entre els principals escriptors del període hi havia Guo Moruo (1892–1978), un poeta, historiador, assagista i crític; Mao Dun (1896–1981), el primer dels novel·listes que va sortir de la Lliga d'Escriptors d'Esquerres i el treball del qual reflectia la lluita revolucionària i el desencís de finals dels anys vint; Lao She, satirista i novel·lista (1899-1966); i Ba Jin (1904–2005), novel·lista l'obra de la qual va estar influenciada per Ivan Turgenev i altres escriptors russos. En els anys trenta, Ba Jin publicà una trilogia que representava la lluita de la joventut moderna contra la dominació antiga del sistema familiar confucià. La comparació es fa sovint entre Jia (Família), una de les novel·les de la trilogia, i el somni del pavelló vermell. Molts d’aquests escriptors van esdevenir importants com a administradors de la política artística i literària a partir del 1949. La majoria d’aquells autors que encara eren vius durant la Revolució Cultural (1966–76) i bé patiren purgues o foren sotmesos a tot tipus d'humiliacions públiques.

La Lliga d'Escriptors d'Esquerres fou fundada el 1930, incloent la figura de Lu Xun entre els caps visibles del moviment. Cap al 1932 veiem com la lliga havia adoptat la doctrina soviètica del realisme socialista; és a dir, pensaven que l’art s’ha de concecretar en esdeveniments contemporanis d’una manera realista. A més, l'objetiu de l'art és denunciar i exposar els mals de la societat no socialista, tot promovent un futur gloriós amb el comunisme.[32]

Altres corrents literaris estaven completament en desacord amb la promoció d'aquest tipus de literatura d'alt contingut polític que es feia des de la lliga. Ens trobem un grup denominat els "nou sensorialisme" (新感覺派; Xīn gǎnjué pài) amb seu a Xangai. Aquest grup estava influenciat, en diversos graus, per corrents modernes occidentals i japoneses. El seu principal focus de preocupació és l'inconscient i l'estètica, deixant de costat temes com ara la política o els problemes socials. Els escriptors més destacats del grup foren Mu Shiying, Liu Na'ou (劉吶鷗) i Shi Zhecun.

Altres escriptors, entre els quals Shen Congwen i Fei Ming (廢名), van apostar pel paper utilitari de la literatura. Aquests es caracteritzen per escriure representacions líriques, gairebé nostàlgiques del camp i l'àmbit rural. Lin Yutang, que havia estudiat a Harvard i Leipzig, va introduir el concepte de youmo (humor). Lin utilitzava l'humor com a vehicle per criticar la tristesa de la situació política i cultural en que es trobava immersa Xina abans de marxar als Estats Units.

El Partit Comunista Xinès després de la Llarga Marxa havia establert la seva base a Yan'an. Els ideals literaris de la Lliga es van simplificant i s'aplicaren als escriptors i a la resta de “treballadors culturals”. El 1942, Mao Zedong va impartir una sèrie de conferències anomenades "Converses al Fòrum de Yan'an sobre Art i Literatura" que mostraven clarament com la literatura havia de ser un instrument al servei de la política a través del Moviment de Rectificació de Yan'an. Aquest document es convertí en la directriu nacional pel que fa la cultura a partir de 1949 amb la República Popular Xina.

Era Maoista (1949-1976)Modifica

Després de la seva arribada al poder el 1949, els comunistes van nacionalitzar gradualment la indústria editorial. Van centralitzar el sistema de distribució de llibres i els escriptors passen a estar sota control institucional a través de la Unió d’Escriptors. Paral·lelament, també s'implementà un sistema de censura estricta, amb el text de "converses Yan'an" de Mao com a força directora. Les campanyes literàries que es feien periòdicament anaven orientades especialment cap a figures que havien estat rellevants durant el període de la nova cultura, com per exemple Hu Shi o també Hu Feng, un protegit de Lu Xun qui, amb la seva dona Mei Zhi, no respectaven el tipus de literatura que es promovia des del partit comunista.[33] En aquest moment el realisme socialista es converteix en un estil uniforme. En aquesta mateixa línia, es traduïren moltes obres d'autors soviètics. Amb anterioritat, la funció clau dels escriptors havia estat la de denunciar els mals de la societat contemporània a través de la sàtira en les seves obres. Aquest fet havia estat molt lloat pel partit comunista però, un cop s'adhereixen al poder, aquesta crítica deixa de ser ben rebuda. Alguns dels líders culturals del partit com ara Zhou Yang feren servir la crida de Mao per tenir una literatura que servís al poble per, en realitat, atacar l'idealisme petit burgès i humanitarisme. Aquest conflicte es vinculà amb l'anomenada campanya de les cent flors (1956-1957) on, inicialment, Mao Zedong féu una crida a tots els escriptors per alçar les seves veus i denunciar els problemes de la nova societat. Malgrat les reticències inicials, començaren a ésser publicats una gran quantitat d'articles en revistes, pel·lícules i fins i tot algunes obres literàries que buscaven posar de relleu problemes com burocratisme i l'autoritarisme dins les files del partit. Molt sorpès pel nivell de descontentament mostrat per part dels intel·lectuals, Mao Zedong inicià el moviment anti-dretà, enviant un gran nombre d'intel·lectuals als anomenats camps de treball en zones rurals o bé sotmesos a la reforma de pensament. Aquesta campanya fou continuada pel Gran Salt Endavant (1957-1959). En aquest període, el govern augmentè la seva insistència en la vinculació de les manifestacions literàries al realisme socialista, combinant-lo amb el realisme revolucionari i el romanticisme revolucionari.

Malgrat els esforços per controlar la producció literària i limitar el ventall temàtic a la Xina contemporània i la glorificació de la revolució, ens trobem escriptors molt actius que produïren novel·les compromeses socialment i que gaudiren d'un gran èxit popular. Alguns exemples d'aquest moment són The Builder (創業史, Chuàngyè shǐ) de Liu Qing 柳青, Cançó de Joventut (青春之歌; Qīngchūn zhī gē) de Yang Mo, Petjades al bosc nevat (林海雪原; Línhǎi xuěyuán) de Qu Bo, Keep the Red Flag Flying (紅旗譜; Hóngqí pǔ) de Liang Bin 梁斌, El sol roig (紅日; Hóng rì) de Wu Qiang i Penya-segat vermell (紅岩; Hóngyán) de Luo Guangbin i Yang Yiyan.

Durant la Revolució Cultural (1966–1976), la dona de Mao, Jiang Qing, dirigí una nova campanya, aquest cop enfocada en acabar contra la cultura "feudal" i "burgesa". Les úniques produccions escèniques que es van permetre foren les seves "Vuit Òperes Model", que combinaven formes tradicionals amb d'altres d'occidentals. Alhora, es donava una gran projecció a pel·lícules i novel·les sobre herois polítics seguidors sempre de l'ortodòxia del partit, com les de Hao Ran (浩然).[34] Aquest període ha estat tradicionalment considerat com un terreny cultural erm, però, recentment, algunes veus des de l'acadèmia apunten com algunes figures capdavanteres poden oferir claus interpretatives d’interès.[35]

Obertura i reformes (1978-1989)Modifica

L'arrest de Jiang Qing i els altres membres de la banda dels quatre el 1976, i, especialment, les reformes iniciades durant el tercer plenari del onzè Congrés del Comitè Central del Partit Comunista al desembre de 1978, portà als intel·lectuals a escriure de nou. Bona part de la literatura escrita en aquesta Nova Era (新時期) ens parla dels greus abusos de poder que havien tingut lloc tant a nivell nacional com local durant la Revolució Cultural. Els escriptors van describiren aquella dècada com una pèrdua de temps i de talent que provocà una privació i endarreriment cultural per a la Xina. Aquesta literatura, sovint anomenada literatura de cicatrius, ens apropa a les experiències de joves que van ésser enviats a zones rurals entre 1967 i 1970 (en xinès tradicional: 知識青年; en pinyin: Zhīshì qīngnián; literalment vol dir coneixement de joventut). Es tracta d'obres d'una gran franquesa que exposen opinions inquietants sobre el partit i el sistema polític. Intensament patriòtics, aquests autors van escriure cínicament sobre el lideratge polític que propiscià el posterior caos i desordre extrems de la Revolució Cultural. Molts d’aquests temes i actituds els retrobem també en les pel·lícules de l'anomenada cinquena generació de directors. Formats després de 1978, molts es basaven les seves pel·lícules en novel·les i històries breus. Algunes d'aquestes obres part de ficció i de cinema va estendre la culpabilitat a tota la generació de líders i al propi sistema polític. Les autoritats polítiques van haver d'afrontar un greu problema: com podrien animar els escriptors a criticar i desacreditar els abusos de la Revolució Cultural sense deixar que aquesta crítica anés més enllà del que consideraven límits tolerables?

Durant aquest període, el nombre de revistes literàries augmentà notablement, moltes d'aquestes foren recuperades de temps previs a la Revolució Cultural. Pel que fa la poesia, també experimentà canvis en la seva forma i contingut. Destaquem els anomenats quatre poetes boirosos (en xinès: 朦胧诗人; en pinyin: Ménglóng Shīrén): Bei Dao, Gu Cheng, Duo Duo i Yang Lian. Es caracteritzen per la seva expressió deliberadament obscura; tenen un estil que reflecteix el realisme subjectiu en lloc del promogut durant la Revolució Cultural. Alhora, veiem un especial interès per la literatura estrangera. Es traduïen novel·les recentment publicades, sovint sense considerar gaire si aquelles obres despertarien l'interès del lector xinès. A més a més, les revistes literàries especialitzades en traduccions de narracions estrangeres esdevingueren molt populars, especialment entre els joves.

Alguns líders del govern, cercles literaris i artístics temien que el canvi fos massa sobtat. La primera reacció es produí el 1980 amb crides a lluitar contra el "liberalisme burgès", una campanya que es repetiria just un any més tard, el 1981. Aquests dos períodes resultaren força difícils i els seguí un nou moviment, la Campanya contra la contaminació espiritual (en xinès: 清除精神污染, en pinyin: qīngchú jīngshén wūrǎn) que tingué lloc cap a finals del 1983.

Alhora, els escriptors van poder gaudir d'una major llibertat perquè escribien en estils poc convencionals i això els permetia tocar temes que podrien ser delicats. Durant la segona meitat dels 1980, florí un esperit d’experimentació literària. Escriptors de ficció com ara Wang Meng (王蒙), Zhang Xinxin (張辛欣) i Zong Pu (宗璞) i també dramaturgs com Gao Xingjian (高行健) van experimentar amb el llenguatge i els modes narratius.

Encara un altre grup d’escriptors col·lectivament constitueixen el moviment de les arrels. La literatura d'arrels (en xinès: 尋根; en pinyin: Xúngēn) busca reconnectar la literatura i la cultura amb les tradicions xineses, que l'últim segle amb la modernització i iconoclàstia cultural i política els havia disgregat. Les principals veus de la literatura d'arrels són: Han Shaogong (韓少功), Mo Yan, Ah Cheng (阿城) i Jia Pingwa (賈平凹). Altres escriptors com ara Yu Hua (余華), Ge Fei (格 非), Su Tong (蘇童) experimenten amb un mode d’escriptura més avantguardista (先鋒), més atrevit i que es pren més llicències pel que fa tant la forma com llenguatge, mostrant una pèrdua completa de fe en qualssevol tipus d'ideals.

Post-Tian'anmen (1989 - endavant)Modifica

Arran de les protestes de la plaça de Tian'anmen del 1989 i la intensificació de les reformes de mercat, la literatura i la cultura es van tornar cada cop més comercials i escapistes. Wang Shuo (王朔), l'anomenat escriptor "hooligan" (痞子), és la manifestació més evident d'aquest canvi comercial, tot i que no hem de menystenir la seva ficció. Atres escriptors, com Yan Lianke (閻連科), segueixen fent servir la literatura com una eina de denúncia dels problemes socials. La seva novel·la Somnis de la vil·la de Ding (en xinès: 丁莊夢; en pinyin: Dīng zhuāng mèng) ens exposa la situació de les víctimes del VIH-SIDA. Tal com vam veure amb el moviment del quatre de maig, les dones escriptores van prendre una gran rellevància. Moltes d'elles, com Chen Ran (陳 然), Wei Hui (衛慧), Wang Anyi (王安憶) i Hong Ying (虹影), exploren la subjectivitat femenina en una societat que canvia radicalment. El neorealisme és una altra corrent important en la ficció post-Tian'anmen, éssent referents les obres de Liu Heng (劉恆), Chi Li (池莉), Fang Fang (方方), He Dun (何頓) i Zhu Wen (朱文).

Segons Martin Woesler, les tendències de la literatura xinesa contemporània inclouen: la literatura de culte amb Guo Jingming (郭敬明), la literatura vagabunda amb Xu Zechen (徐则臣) i Liu Zhenyun (刘震云), la literatura underground de Mian Mian (棉棉) i la literatura nostàlgica, que alhora la podem dividir en aquelles obres de tipus historicista, de la mà de Yu Dan (于丹) i les obres tibetanes amb com a representant A Lai .[36]

La literatura en llengua xinesa també gaudeix d'una gran rellevància a la diàspora: al Sud-est asiàtic, els Estats Units i Europa. La Xina és la primer potència a nivell mundial pel que fa publicació de llibres, revistes i diaris. Tenint en compte només les edició de llibres, es van publicaren uns 128.800 nous títols de llibres el 2005, segons les dades publicades per l’Administració general de premsa i publicació. En l'actualitat existeixen més de 600 revistes literàries a tot el país.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura xinesa
  1. «Gao Xingjian Wins the Nobel Prize for Literature» (en anglès). The New York Times, 12-10-2000. ISSN: 0362-4331.
  2. Cheung, Helier «'I had to burn my writing in secret'» (en anglès). BBC News, 22-11-2013.
  3. «'Hallucinatory realism' of Mo Yan springs from LatAm's magic realism». China Daily USA, 27-05-2015 [Consulta: 27 juliol 2015].
  4. Chen Zhi, The Shaping of the Book of Songs, 2007
  5. 刘师培,《文学出于巫祝之官说》
  6. Needham, Volume 3, 500–501
  7. Ebrey (2006), 272.
  8. Cai 2008, p. 13 et seq., Capítol 1
  9. Lin i Owen 1986, pp. 342–343 mirant xing; Cai 2008, p. 8, 43 a bixing, i p. 113 en el desenvolupament i expansió del bixing després del començametnn del Shijing
  10. Lin i Owen 1986, pp. 346–347
  11. Lin i Owen 1986, p. 136
  12. Watson 1971, pp. 69–70
  13. Lin i Owen 1986, p. 125
  14. Cai 2008, pp. 121–129
  15. Lin i Owen 1986, p. 158
  16. Watson 1971, pp. 169–172
  17. Cheng 1982, p. 37, i pp. 56–57
  18. Watson 1971, pp. 141–153 en general; Cheng 1982, p. 65 i Cai 2008, p. 226 sobre el gutishi i el jintishi
  19. Watson 1971, pp. 153–169 generally; Lin i Owen 1986, p. 375 i seg., particularment sobre l'ús de les línies de set caràcters
  20. Lin i Owen 1986, p. 375
  21. Watson 1984, p. 353 a: Dunhuang Caves discovery; Cai 2008, pp. 248–249
  22. Cai 2008, p. 245 i seg., capítols 12–14
  23. Chaves 1986, p. 7 sobre la superioritat de la poesia Tang; Cai 2008, p. 308
  24. Cai 2008, p. 329 i seg, capítol 16
  25. Cai 2008, p. 354 i seg, capítol 17; Cai 2008, p. 376
  26. Chaves 1986, pp. 8–9
  27. Chaves 1986, p. 6
  28. Paul Ropp, “The Distinctive Art of Chinese Fiction,” in Paul S. Ropp, ed., The Heritage of China: Contemporary Perspectives on Chinese Civilization. (Berkeley; Oxford:: University of California Press, 1990). pp. 309–334.
  29. De Bary, William Theodore; Lufrano, Richard John. Sources of Chinese tradition : from 1600 trough the twentieth century (en anglès). Nova York: Columbia University Press, 2000, p. 362. ISBN 0-231-11271-8. 
  30. 30,0 30,1 Zhang, Ailing. «Introduction». A: Written on water (en anglès). Nova York: Columbia University Press, 2005. ISBN 0-231-13138-0. 
  31. Chen, Xiaomei. The Columbia anthology of modern Chinese drama (en anglès). Abridged edition. Nova York: Columbia University Press, 2014, p. 5. ISBN 978-0-231-53554-0. 
  32. Fairbank, John King; Feuerwerker, Albert; Twitchett, Denis Crispin. «Leo Oufan Lee "Literary Trends: The Road to Revolution 1927–1949"». A: The Cambridge history of China (en anglès). Cambridge [England]: Cambridge University Press, 1978-<2019>. ISBN 978-0-521-24327-8. 
  33. 张, Zhang, 晓风, Xiaofeng. «我的父亲母亲_新闻中心» (en xinès). Sina 新浪网, 2008. [Consulta: 22 desembre 2019].
  34. Clark, Paul, 1949-. The Chinese Cultural Revolution : a history. Cambridge: Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-87515-8. 
  35. Mittler, Barbara. A Continuous Revolution: Making Sense of Cultural Revolution Culture. 1. Harvard University Asia Center, 2016-09-01. DOI 10.2307/j.ctt1x07z47. ISBN 978-1-68417-518-5. 
  36. Woesler, Martin. 20th century Chinese essays in translation (en anglès). Bochum: Bochum University Press, 2000, p. 267. ISBN 3-934453-14-7.