Viquipèdia

Llengües iràniques

branca de la família de llengües indoeuropees
(S'ha redirigit des de: Llengua irànica)

Les llengües iràniques o iranianes,[1][2] són una branca de les llengües indoiranianes de la família lingüística indoeuropea que són parlades de manera nativa pels pobles iranians, predominantment a l' altiplà iranià.

Infotaula de família lingüísticaLlengües iràniques
Tipusfamília lingüística Modifica el valor a Wikidata
Distribució geogràficaÀsia sud-oriental, Àsia central, i Àsia sud-occidental
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües indoiranianes Modifica el valor a Wikidata
Subdivisions
Distribució geogràfica
Distribució geogràfica de les llengües modernes iràniques
Codis
ISO 639-2ira

Les llengües iranianes s'agrupen en tres etapes: iranià antic (fins al 400 aC), iranià mitjà (400 aC - 900 dC) i iranià nou (des del 900 aC). Les dues llengües iranianes antigues testimoniades directament són el persa antic (de l' Imperi aquemènida ) i l'antic avestà (la llengua de l' avesta). De les llengües iranianes mitjanes, les més enteses i registrades són el persa mitjà (de l' imperi sasànida), el part (de l' imperi part ) i el bactrià (dels imperis kushan i heftalita).

De la mateixa manera que el llatí per a les llengües romàniques o el sànscrit per a les indoàries, la referència cultural per a aquestes llengües és l'Avesta.[3]

Nombre de parlants

modifica

A la dècada del 2000, Ethnologue estima que hi ha 86 llengües en aquest grup.[4][5]

Aquests són els idiomes principals per nombre de parlants nadius:

Nom Parlants
persa 92 milions
Paxto 50 milions
kurd 35 milions
Balutxi 15 milions
Caspi 10 milions
Luri 5 milions
150-200 milions [6]

Terminologia

modifica

Iranianes o iràniques

modifica

Quan s'utilitza com a terme lingüístic iranià s'aplica a qualsevol llengua que descendeix de la llengua ancestral protoiraniana.[7]

Alguns estudiosos com John R. Perry prefereixen el terme iranià com a nom antropològic per a la família lingüística i els grups ètnics d'aquesta categoria, i irànica per a qualsevol cosa sobre el país modern d' Iran. Utilitza el mateix anàleg que per diferenciar l'alemany del germànic o per diferenciar el turc i el túrquic.[8]

Aquest ús del terme per a la família lingüística iraniana va ser introduït el 1836 per Christian Lassen.[9] Robert Needham Cust va utilitzar el terme irano-ari el 1878,[10] i orientalistes com George Abraham Grierson i Max Müller van contrastar l'irano-ari ( iranià ) i l'indoari ( índic [11] ). Alguns estudis recents, principalment en alemany, han revifat aquesta convenció.[12][13][14][15]

Agrupació

modifica

Les llengües iranianes es divideixen en les branques següents:

  • Les llengües iràniques occidentals, subdividides en:
  • Les llengües iràniques orientals, subdividides en:
    • sud-est, del qual Paixtu és el membre dominant;
    • Nord-est, amb diferència la branca més petita, de la qual l'osseta és el membre dominant.

Segons els estudis moderns, es considera que les llengües avestanes no pertanyen a aquestes categories i, en canvi, de vegades es classifiquen com a iranià central, ja que van divergir del protoiranà abans que la divisió est-oest anés a la prominència. Tradicionalment, s'ha vist com a iranià oriental; tanmateix, li manca un gran nombre de trets iranians orientals i, per tant, només és "iranià oriental" en el sentit que no és occidental.[16]

Història

modifica

Orígens

modifica

Es pensa que cap al segon mil·lenni aC les llengües iràniques es van separar de les indoàries. Cap a la meitat del primer mil·lenni aC les llengües iràniques ocupaven una gran extensió de territori, molt més gran que l'actual Iran, i que anava des del sud de Rússia per l'Iran i l'Àsia central, fins al riu Xi Jiang a la Xina.

De les antigues llengües iràniques tan sols se'n coneixen dues: l'avèstic i el persa antic.[17]

El primers texts escrits daten del segon mil·lenni aC i són inscripcions cuneïformes. Van ser descoberts a Mitanni i estan escrits en un dialecte de l'antic persa.

L'edat mitjana

modifica
 
divisió genètica de les llengües iràniques

El que es coneix en lingüística com a edat mitjana iraniana s'estén en el temps des del segle iv aC fins al segle ix. A les llengües d'aquesta etapa se les classifica geogràficament en dos grups: occidentals i orientals.

En les occidentals s'inclouen el part i el persa mitjà. El persa mitjà (pahlavi) fou la llengua oficial dels sassànides. Va ser utilitzada des del segle iii fins al segle x. El persa mitjà i el part foren també la llengua dels maniqueus.

En les orientals se n'inclouen el bactrià, el sogdià, corasmià, el saka i l'antic ossètic.

Després de la conquesta àrab de Pèrsia

modifica
 
Verd fosc: països on les llengües iràniques són oficials. Blau: regions on són cooficials

Després de la conquesta islàmica de Pèrsia (Iran), van succeir importants canvis en el rol de les diferents llengües iràniques dins l'Imperi persa. L'antic prestigi del persa mitjà fou substituït per una nova llengua estàndard anomenada dari, que va esdevenir oficial dins la cort. El nom dari prové de la paraula àrab darbar (دربار), que es refereix a la cort reial, en què es va experimentar un important floriment de la cultura (vegeu literatura persa). La dinastia safàrida en particular va ser la primera d'una sèrie d'elles que oficialment va adoptar la nova llengua vers l'any 875. El dari va ser fortament influenciat pels dialectes regionals orientals de l'Iran, mentre que el persa mitjà estàndard ho havia sigut pels dialectes occidentals. Aquesta nova llengua de prestigi és l'antecessora del persa modern. Alguns humanistes medievals iranians, com Abd-Al·lah ibn al-Muqaffa (segle viii) i Ibn an-Nadim (s. X) associaven el terme "dari" amb la província oriental de Khorasan i usaven el terme pahlavi (persa mitjà) per a descriure els dialectes nord-occidentals de les àrees entre Isfahan i l'Azerbaidjan, i parsi per descriure els dialectes de la província de Persis.

La conquesta islàmica comportà també l'adopció de l'alfabet àrab en l'escriptura del persa, paixtu i el balutxi. Totes elles s'adaptaren a la nova escriptura mitjançant l'addició d'unes quantes lletres. Tots aquests canvis van succeir durant la segona part del s. VIII, quan l'antic persa mitjà ja es trobava en franca decadència. El persa modern avui encara s'escriu en alfabet àrab.

L'àrea geogràfica on es parlaven llengües iràniques experimentà un fort retrocés. L'àrab va ocupar parts de l'Iran occidental (Khuzestan), i diferents llengües turqueses envaïren gran part de l'Àsia central, desplaçant llengües com el sogdià o el bactrià a parts del que avui és Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan. A l'Europa de l'Est, que inclou principalment el territori de l'Ucraïna actual, la Rússia del sud d'Europa i parts dels Balcans, la regió central dels escites, sàrmates i alans nadius van ser decisivament reemplaçades com a resultat de l'absorció i assimilació (p. ex., eslavització) per part dels diversos protoeslaus població de la regió, al segle vi.[18][19][20][21] Això va provocar el desplaçament i l'extinció de les llegües escites abans predominants de la regió. El sogdià va sobreviure breument en una petita àrea a l'est de Samarcanda i el saka (com a sarigoli) en parts del sud de Xinjiang. Encara avui sobreviuen diverses petites llengües a la zona del Pamir.

Llista de llengües iràniques

modifica

† indica llengua morta.

Orientals

modifica

Nord-orientals

modifica

Sud-orientals

modifica

Occidentals

modifica

Nord-occidentals

modifica

Sud-occidentals

modifica

Sense classificació

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ Johannes Bechert. Toward a Typology of European Languages. Walter de Gruyter, 1990. ISBN 978-3-11-012108-7. 
  2. ↑ Gernot Windfuhr. Persian Grammar: History and State of Its Study. Walter de Gruyter, 1979. ISBN 978-90-279-7774-8. 
  3. ↑ «Iranian languages | History, Map, Countries, Family, & Facts | Britannica» (en anglès). Arxivat de l'original el 2020-11-11. [Consulta: 12 octubre 2022].
  4. ↑ «Ethnologue report for Iranian». Ethnologue. Ethnologue.com. Arxivat de l'original el 2022-11-17. [Consulta: 21 març 2025].
  5. ↑ «Còpia arxivada». Ethnologue: Languages of the World [Dallas], 2005. Arxivat de l'original el 2013-02-03 [Consulta: 21 març 2025].
  6. ↑ Windfuhr, Gernot. The Iranian languages. Routledge Taylor and Francis Group.  Arxivat 2015-07-01 a Wayback Machine.
  7. ↑ (Skjærvø 2006)
  8. ↑ John R. Perry Iranian Studies, 31, Summer–Autumn 1998, pàg. 517–525.
  9. ↑ Lassen, Christian. 1936. Die altpersischen Keil-Inschriften von Persepolis. Entzifferung des Alphabets und Erklärung des Inhalts. Bonn: Weber. S. 182. This was followed by Wilhelm Geiger in his Grundriss der Iranischen Philologie (1895). Friedrich von Spiegel (1859), Avesta, Engelmann (p. vii) used the spelling Eranian.
  10. ↑ Cust, Robert Needham. 1878. A sketch of the modern languages of the East Indies. London: Trübner.
  11. ↑ In modern and colloquial context, the term "Indic" refers more generally to the languages of the Indian subcontinent, thus also including non-Aryan languages like Dravidian and Munda. See e.g. Reynolds, Mike; Verma, Mahendra. «Indic languages». A: Language in the British Isles. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 293–307. ISBN 978-0-521-79488-6. 
  12. ↑ Dani, Ahmad Hasan. 1989. History of northern areas of Pakistan. Historical studies (Pakistan) series. National Institute of Historical and Cultural Research. "We distinguish between the Aryan languages of Iran, or Irano-Aryan, and the Aryan languages of India, or Indo-Aryan. For the sake of brevity, Iranian is commonly used instead of Irano-Aryan".
  13. ↑ Lazard, Gilbert. 1977. Preface in: Oranskij, Iosif M. Les langues iraniennes. Traduit par Joyce Blau.
  14. ↑ Schmitt, Rüdiger. 1994. Sprachzeugnisse alt- und mitteliranischer Sprachen in Afghanistan in: Indogermanica et Caucasica. Festschrift für Karl Horst Schmidt zum 65. Geburtstag. Bielmeier, Robert und Reinhard Stempel (Hrg.). De Gruyter. S. 168–196.
  15. ↑ Lazard, Gilbert. 1998. Actancy. Empirical approaches to language typology. Mouton de Gruyter. ISBN 3-11-015670-9, ISBN 978-3-11-015670-6
  16. ↑ «Encyclopaedia Iranica: EASTERN IRANIAN LANGUAGES. By Nicholas Sims-Williams». Arxivat de l'original el 2018-12-29. [Consulta: 19 juny 2016].
  17. ↑ «iraniche, lingue nell'Enciclopedia Treccani» (en italià). Arxivat de l'original el 2022-10-12. [Consulta: 12 octubre 2022].
  18. ↑ Brzezinski, Richard; Mielczarek, Mariusz. The Sarmatians, 600 BC-AD 450. Osprey Publishing, 2002, p. 39. «"(..) Indeed, it is now accepted that the Sarmatians merged in with pre-Slavic populations."» 
  19. ↑ Adams, Douglas Q.. Encyclopedia of Indo-European Culture. Taylor & Francis, 1997, p. 523. «"(..) In their Ukrainian and Polish homeland the Slavs were intermixed and at times overlain by Germanic speakers (the Goths) and by Iranian speakers (Scythians, Sarmatians, Alans) in a shifting array of tribal and national configurations."» 
  20. ↑ Atkinson, Dorothy. Women in Russia. Stanford University Press, 1977, p. 3. ISBN 9780804709101. «"(..) Ancient accounts link the Amazons with the Scythians and the Sarmatians, who successively dominated the south of Russia for a millennium extending back to the seventh century B.C. The descendants of these peoples were absorbed by the Slavs who came to be known as Russians."» 
  21. ↑ Slovene Studies. 9-11. Society for Slovene Studies, 1987, p. 36. «"(..) For example, the ancient Scythians, Sarmatians (amongst others), and many other attested but now extinct peoples were assimilated in the course of history by Proto-Slavs."» 

Bibliografia

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües iràniques
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llengües_iràniques&oldid=35008385»