Obre el menú principal

Mariano Téllez-Girón i Beaufort-Spontin

Mariano Téllez-Girón i Beaufort-Spontin (Madrid, 19 de juliol de 1814 - Beauraing, 2 de juny de 1882). XII duc d'Osuna, XV duc de l'Infantado fou un noble castellà, diplomàtic, militar i polític del segle xix entorn del qual s'ha construït una de les principals llegendes de la noblesa castellana.

Infotaula de personaMariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin
Mariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin, XII duque de Osuna.JPG
Biografia
Naixement 19 de juliol de 1814
Madrid
Mort 2 de juny de 1882(1882-06-02) (als 67 anys)
Beauraing
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
14 de novembre de 1837 – 18 de desembre de 1837
Districte Sevilla

16 d'abril de 1844 – 25 de juny de 1845
Districte Zamora
Escudo de España 1874-1931.svg  Ambaixador d'Espanya a Rússia Rússia
1856 – 1858
Escudo de España 1874-1931.svg  Ambaixador d'Espanya a França França
1853 – 1856
Escudo de España 1874-1931.svg  Ambaixador d'Espanya al Regne Unit Regne Unit
1837 – 1837
Activitat
Ocupació SP-08 Teniente General.svg Tinent General
Rang militar general
Altres
Títol Duke of the Infantado Tradueix i Duc de Lerma
Pares Francisco Téllez-Girón, 10th Duke de OsunaComtesse Francoise de Beaufort-Spontin Tradueix
Germans Pedro de Alcántara Téllez-Girón y Beaufort Spontin, 14th Duke of the Infantado
Premis
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Mariano Francisco de Borja José Justo Téllez-Girón i Beaufort-Spontin nasqué a Madrid essent el segon fill del matrimoni conformat per Francisco de Borja Téllez-Girón i Pimentel, X duc d'Osuna, i la comtessa Francisca Felipa de Beaufort-Spontin, membre d'una família de l'alta aristocràcia belga.

Al ser el segon fill i al no estar cridat a succeir el seu pare en els principals títols de la Casa d'Osuna inicià la carrera militar i se li concedí el títol de marquès de Terranova. El 27 de febrer de 1833, mesos abans de la mort del rei Ferran VII d'Espanya, ingressà com a l'Exèrcit en classe de cadet supernumerari en el primer esquadró del Reial Cos de la Guardia de la Reial persona. Immediatament féu donació del seu sou com a militar a la Infermeria Reial.

L'any 1835, en el marc de la primera guerra carlina, fou destinat al front del nord on serví com ajudant de camp del general en cap Luis Fernández de Córdova, III marquès de Medigorría. Hi ha constància que durant aquest conflicte va entrar en batalla en numersos ocasions: a les accions de Miñano Mayor, de Murguía, a la vall de Losa, a Adana, a Galarreta, a Aranzazu, a Salinas de Guipuzcoa, a Arlaban, a Villareal de Álava, a Zubiri, a Peñacerrada i en molts d'altres. Aquests fets li varen diferents reconeixement entre els quals destaca la mercè de l'hàbit de Calatrava que li concedí la reina governadora. Posteriorment, el 1837, sota les ordre del general Baldomero Espartero emprengué diferents accions al País Basc i, posteriorment, fou encarregat de perseguir l'exèrcit expedicionari del pretendent carlí a l'Aragó i Conca i participà en la defensa, el mateix any, de Madrid amenaçada pels exèrcits carlistes.

La seva participació en la Guerra perjudicà de forma considerable la seva salud i es veié obligat a demanar llicència a l'exèrcit, iniciant d'aquesta manera la carrera diplomàtica. Així, el 1838 fou nomenat cavaller agregat, en la classe militar, a l'ambaixada extraordinària espanyola que va assistir a la coronació de la reina Victòria I del Regne Unit. Posteriorment, també fou nomenat ambaixador extraordinari a París pel casament de Napoleó III de França amb l'aristòcrata castellana Eugenia de Montijo, comtessa de Montijo. I, de 1856 a 1868 fou nomenat ambaixador espanyol a la cort de Sant Petersburg aconseguint normalitzar les relacions diplomàtiques amb Rússia que havien quedat trenacades arran del conflicte dinàstic que suposà el carlisme. L'última gran missió fou la representació espanyola al casament del kàiser Guillem II d'Alemanya amb la princesa Augusta Victòria de Schleswig-Holstein-Sondenburg-Augustenburg.

El 1844 morí el seu germà, Pedro de Alcántara Téllez-Girón i Beaufort-Spontin, XI duc d'Osuna, i es convertí en únic hereu del vast patrimoni de la Casa d'Osuna. Un patrimoni que s'havia conformat a través de segles d'incorporacions de diferents cases de la noblesa castellana i que es considerava el primer patrimoni peninsular en béns materials i en col·leccions artístiques de primer nivell. Conegut com a Osuna el Grande de les seves propietats es deia que podria travessar la Península sense sortir de les seves finques.

La desamortització que els diferents governs isabelins portaren a terme a mitjans del segle xix provocaren l'abolició dels mayorazgos provocà que fos el primer duc amb la plena propietat de les seves possessions. Fins aquell moment, els ducs eren titulars dels mayorazgos que contemplaves terres, palaus i altres propietats i per tant els seus deutes no eren executables en contra de les seves finques. Amb l'abolició de la figura jurídica procedent de l'antic dret castellà, el duc podia disposar del ple domini de la propietat. Aquest fet, ajuntat amb el seu costós estil de vida feren que comences a vendre propietats i a endeutar-se enormemament.

Es casà el 1866 amb la princesa Maria Elionor de Salm-Salm amb qui no va tenir descendència. A la seva mort, l'any 1882, el Duc havia pràcticament perdut la totalitat del gran patrimoni heretat. I, la manca de descendència directe ocasionà un gran plet pel repartiment de les restes del patrimoni i de la llarga llistat de títols de noblesa que posseïa. El fet que el principal hereu fos el duc d'Alba, provocà la intervenció de la Corona recelosa de la concentració de títols que suposaria aquest fet i repartí en diferents branques familiars els títols del duc d'Osuna. Els deutes que deixà foren pagats amb la venda de la Biblioteca dels ducs de l'Infantado a l'Estat, aquesta s'integrà a la Biblioteca Nacional d'Espanya.

TítolsModifica

També era: Justícia major del regne de Castella, gran justicier del Regne de Nàpols, primera veu de l'Estament militar del regne de Sardenya, almirall de Castella, marí major d'Astúries i Lleó, notari major del regne de Castella, cambrer major del rei i gentilhome de cambra de Sa Majestat amb exercici i servitud, senyor de tots els mayorazgos, amb les seves ciutats, viles, llocs, juraments, heretats, castells, baronies, oficis i patronats de les Cases dels Girones i Téllez, Mendoza, Lasso de la Vega, Luna, Cisneros, Albornoz, Manzanedo, Sandoval, Enríquez, Toledo, Borja, Centelles, Vigil de Quiñones, Silva, Zúñiga, Ponce de León, Alfonso-Pimentel, Sotomayor i Maza de Lizana.

Tinent general de l'Exèrcit de terra, senador vitalici i per dret propi, cavaller de l'Orde de Calatrava i membre de l'Orde del Toisó d'Or. Membre honorari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i numerari de la Reial Acadèmia de la Història. També fou membre de l'Institut d'Àfrica de París i president del Casino de Madrid.

BibliografiaModifica

  • MARICHALAR, Antonio; (Marquès de Montesa) Riesgo y ventura del Duque de Osuna. Madrid, Palabra, 1999. ISBN 84-8239-311-1
  • CLAES, Marie-Christine & VAN DEN STEEN, Christian (avec des contributions de ROMMELAERE, Catherine et LAMAS-DELGADO, Eduardo), Faste et misère : le château de Beauraing au temps d'un Grand d'Espagne (Monographies du TreM.a, n° 66), Namur, 2014.

Enllaços externsModifica