Obre el menú principal

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza

diplomàtic espanyol

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza[1] (Siétamo, Aragó, 28 de desembre de 1719Épila, Aragó, 9 de gener de 1798),[2] més conegut pel seu títol comte d’Aranda, va ser un noble i estadista aragonès,[1] gran d’Espanya, desè comte d’Aranda, quart marquès de Torres, entre altres títols nobiliaris; cavaller de l’Orde del Toisó d’Or.[3] Va ser home d'Estat durant els regnats de quatre reis, Felip V, Ferran VI, Carles III i Carles IV, va dur a terme diverses accions de govern, de les quals destaca la seva col·laboració en l'expulsió del jesuïtes d'Espanya i una proposta de reforma, rebutjada per Carles III, per convertir les colònies americanes en regnes independents mantenint-hi la presència i la preeminència de la dinastia borbònica.

Infotaula de personaPedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza
Pedro Pablo Abarca de Bolea, Count of Aranda.jpg
Nom original (es) Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Pons de Mendoza
Biografia
Naixement 1r agost 1719
Castillo del conde de Aranda Tradueix
Mort 9 gener 1798 (78 anys)
Q54957515 Tradueix
Lloc d'enterrament Panteó de nobles de Sant Joan de la Penya
Royal Greater Coat of Arms of Spain (1761-1868 and 1874-1931) Version with Golden Fleece and Order of Charles III Collars.svg  Capità general de València
1765 – 1766
Coat of Arms of the Crown of Castile (16th Century-1715).svg  President del Consell de Castella
1766 – 1773
Royal Greater Coat of Arms of Spain (1761-1868 and 1874-1931) Version with Golden Fleece and Order of Charles III Collars.svg  Ambaixador del regne d'Espanya al Regne de França
1773 – 1787
Armas abreviadas del rey de España antes de 1868 (manto y toisón).svg  Secretari d'Estat
28 de febrer de 1792 – 15 de novembre de 1792
Activitat
Ocupació Diplomàtic, polític i militar
Rang militar general
Conflicte Guerra de Successió Austríaca
Altres
Títol Comte d'Aranda
Família Ximénez de Urréa Tradueix
Pare Buenaventura Pedro Abarca de Bolea Ximénez de Urrea y Bermúdez de Castro Tradueix
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

TítolsModifica

Duc d'Almassà des del seu naixement, Pedro Pablo va ostentar molts títols nobiliaris: dues vegades gran d'Espanya de primera classe, comte d'Aranda i de Castelflorite, marquès de Torres, de Rupit[3][4] i de Vilanant,[1] vescomte de Rueda i Biota, senyor de les baronies de Gavín, Siétamo, Clamosa, Erípol, Trasmoz, Lamata, Castil-Viejo, Antillón y La Almolda, Cortes d'Arenós i Benillova, Valle de Rodellar, Ponzano, Bespén i Lascellas; senyor d'Alcalatén i dels castells i viles de Maella i Mesones. D’altra banda també fou capità general dels Reials Exèrcits, gentilhome de cambra del rei, cavaller de l'Orde del Toisó d’Or, primer ministre president del Consell de Castella, capità general de Castella la Nova, València i president de la Reial Audiència.[3]

Primers anysModifica

Fill de Pedro Buenaventura Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea i de Josefa Ponts de Mendoza y Bournoville, Pedro Pablo va néixer el 28 de desembre de 1719 a Èpila, Aragó. Per via paterna procedia de l’antic llinatge dels Abarca de Bolea i els Ximénez de Urrea, que tenien diverses possessions a Aragó, però també al regne de València; per via materna, la família tenia diverses propietats a Catalunya i al Rosselló.[5][6]

Poc se sap sobre la seva infantesa, més enllà del fet que vivia a Saragossa tot l'any a excepció dels estius, en què els seus pares anaven a Siétamo. La primerenca educació de Pedro Pablo anà a càrrec dels jesuïtes, als quals la seva mare tenia afecció, principalment de José Martínez.[7] El 1728 el seu pare se l'emporta amb ella a Itàlia i des d’ençà, fins al 1738, Pedro Pablo va estudiar a Bolonya en el Col·legi de Sant Climent dels Espanyols, passant el 1736 pel Col·legi de Nobles de Parma, on va rebre una educació humanista, també dirigida al sacerdoci,[2] de mans dels jesuïtes,[8] però sense mostrar gran interès i amb unes notes regulars que ho certificaven.[9] Durant la seva estada per Europa es posà en contacte amb el moviment il·lustrat i és probable que amb la francmaçoneria.[1] Finalment, va decidir escapar del col·legi i dedicar-se a la seva vocació militar.[7]

Carrera militarModifica

La carrera militar del comte d'Aranda va ser possiblement la més vocacional i a la qual va tenir més afecte.[10][11] Després d'escapar del col·legi i entrar a l'exèrcit, Aranda va tenir facilitats a l'hora de llaurar-se una bona carrera militar, gràcies a la seva posició social i a la del seu pare a l'exèrcit que li van proporcionar una gran carrera militar.[12] Inicialment, va participar en les campanyes italianes per aconseguir el ducat de Parma per a l'infant Carles, el qual s'havia perdut el 1725 en el tractat de Viena, a més dels altres territoris italians que pretenien recuperar Felip V i Isabel Farnese.[9][13]

El 1740 va ser nomenat capità dels granaders del Regiment Immemorial del Rei, i posteriorment va ser promogut fins a arribar a ser brigader d'infanteria; ferit a la batalla de Campo Santo (Llombardia) el 1742,[14] va ser reconegut pels seus mèrits sent elevat al càrrec de mariscal de camp i finalment, ja durant el regnat de Ferran VI, a tinent general el 1755, tanmateix, per la seva amistat amb el ministre Ricardo Wall, va acabar dirigint el Cos d'Artillers i Enginyers, càrrec creat especialment per a ell.[9] Va intentar proposar reformes dins de l'exèrcit per tal de modernitzar-lo però els seus superiors en feren cas omís i, desencantat, el comte va decidir dimitir dels seus càrrecs.[9]

Durant la seva estada com ambaixador a Polònia aprofitarà per viatjar per l'Europa Central per aprendre sobre les noves tàctiques i estratègies militars prussianes impulsades per Frederic II de Prússia, les quals havien desbancat a les velles formes franceses, amb poc prestigi i influència a Europa, per la qual cosa Aranda considerava que, malgrat la seva vocació militar, ell no tenia una formació professional en comparació amb els prussians:

« (castellà) Yo siento ser militar sin escuela, malo para el servicio del amo y para el desempeño de mi honor.

¿Qué dos objetos puede aver de mayor consideración para un hombre honrado? Huviera dado qualquiera cosa por estar este año en el exército prusiano, rodeado de dos imperiales, duplicados en fuerzas, en situación de disfrutar la campaña, sus forrages, avenidas, y estrechar al rey de Prusia casi a falta de víveres con tanta tropar irregular como austríacos y rusos tienen. ¿Qué maniobras debe aver echo de rey de Prusia para inutilizar tantas superiores fuerzas?

Repito que tengo vergüenza de allarme en tan alto grado sin saber prácticament que muy poco.

(català) Jo sento ser militar sense escola, dolent per al servei de l'amo i per a l'exercici del meu honor.

Quins dos objectes pot haver de major consideració per a un home honrat? Hagués donat qualsevol cosa per estar aquest any a l'exèrcit prussià, rodejat de dos imperials, duplicats en forces, en situació de gaudir de la campanya, els seus farratges, avingudes, i estrènyer el rei de Prússia gairebé a falta de queviures amb tanta tropa irregular com austríacs i russos que tenen. Quines maniobres deu haver fet el rei de Prússia per a inutilizar tantes forces superiors?

Repeteixo que tinc vergonya de trobar-me en tan alta graduació sense saber pràcticament que molt poc.

»
— Pedro Pablo Abarca de Bolea[15]

El 1762 torna des de Polònia, al servei militar perquè és escollit per Carles III per comandar la guerra contra Portugal.[9] La seva carrera militar, però, no duraria gaire més, la seva enemistat amb el marquès de Squillace el durien a ocupar les Capitanies Generals de València i Múrcia el 1763, fins a 1766. Això va significar per Aranda el seu desterrament de la cort.[16][8]

Carrera políticaModifica

 
El comte de Floridablanca va ser el cap del partit dels golillas —persones recent ennoblides— i, per tant, rival d'Aranda, líder del partit aragonès, format per aristòcrates de llarga ascendència noble.

El comte d'Aranda va servir inicialment en missions diplomàtiques com ambaixador a diversos països. El 1755, un any després del terratrèmol de Lisboa, que va provocar la mort del seu predecessor el comte de Peralada, Aranda va passar a Portugal, on va estar poc temps. Allà no va tenir bones relacions amb el marquès de Pombal ni amb l'ambaixador francès. Cinc anys més tard, el 1760, Carles III el va nomenar ambaixador espanyol a Polònia.[15]

El 1763, un any després del motí de Squillace, és nomenat president del Consell de Castella. No obstant, va ser un dels impulsors de reformes il·lustrades, mesures de regalisme;[1] també fou un dels promotors del decret d’expulsió de la Companyia de Jesús d’Espanya de 1767,[17] sota l'acusació d'instigar motins populars,[18] especialment el Motí de Squillace a Madrid, que féu fugir a Carles III de la capital.[19] En la seva vida política va ser crític amb aquells nous nobles, anomenats golillas, en realitat buròcrates ennoblits (Floridablanca, Campomanes...) i hi va col·laborar a disgust.[20] Finalment es convertí en cap del “partit aragonès”, contraposat al dels golillas, encapçalat pel comte de Floridablanca.[1]

El 1773 finalment va dimitir del seu càrrec i es va traslladar a París com ambaixador. La seva política fou totalment bel·licista contra la Gran Bretanya.[1] Precisament durant aquest període esclatà la guerra d'independència nord-americana, en la qual Espanya va donar suport als independentistes americans. Gràcies a això, en el tractat de París de 1783 es van recuperar Florida i d'altres possessions americanes, a més de l'illa de Menorca.[21]

Els èxits a la capital francesa li permeteren retornar a Madrid el 1787. Des de la seva arribada va atacar a Floridablanca fins que en va provocar la destitució, substituint-lo ell com a primer secretari d’estat el febrer de 1792, per després empresonar-lo.[21] Aranda, però, no duraria gaire en el càrrec perquè per la seva política il·lustrada i neutralista vers la Revolució Francesa perquè preveia la pèrdua de les colònies d'Amèrica, cosa que va provocar l'enfrontament amb Godoy i altres sectors reaccionaris de la cort i, finalment, portaria a la seva destitució el novembre del mateix any i el seu posterior empresonament el 1794, tot i que fou alliberat el mes següent.[1][21][22]

Projecte de reforma a AmèricaModifica

Després de viure a París la independència de les tretze colònies angleses a Amèrica del nord, Pedro Pablo va creure que l'exemple es podria reproduir a les colònies espanyoles i va enviar un memorial a Carles III sobre la situació el 1783.[23] Preveia el creixement exponencial que viurien les recent independitzades colònies i a més la perillositat que suposaven per a l'imperi espanyol al continent. Aranda comenta:

« (castellà) Las colonias americanas han quedado independientes […] Esta República Federativa ha nacido […] pigmea, porque la han formado y dado el ser [...] España y Francia, auxiliándola con sus fuerzas para hacerla independiente. Mañana será gigante [...] y después un coloso irresistible en aquellas regiones. En este estado se olvidará de los beneficios que ha recibido de ambas potencias y no pensará más que en su engrandecimiento. [...] Engrandecida [...] sus miras primeras se dirijan a [...] las Floridas para dominar el seno mexicano. [...] no solo interrumpirá el comercio con México siempre que quiera, sino que aspirará a la conquista de aquel vasto imperio, el cual no podremos defender desde Europa contra una potencia grande, formidable, establecida en aquel continente y confinante con dicho país. (català) Les colònies americanes han quedat independents [...] Aquesta República Federativa ha nascut [...] pigmea, perquè l'han formada i li han donat l'ésser [...] Espanya i França, auxiliant-la amb les seves forces per fer-la independent. Demà serà gegant [...] i després un colòs irresistible en aquelles regions. En aquest estat s'oblidarà dels beneficis que ha rebut d'ambdues potències i no pensarà més que en el seu engrandiment. [...] Engrandida [...] les seves mires primeres es dirigiran a [...] les Florides per a dominar el si mexicà. [...] no sols interromprà el comerç amb Mèxic sempre que vulgui, sinó que aspirarà a la conquesta d'aquell vast imperi, el qual no podrem defensar des d'Europa contra una potència gran, formidable, establerta en aquell continent i confinant amb el dit país. »
— Pedro Pablo Abarca de Bolea[24]
 
Mapa dels virregnats l'any 1800.

Per tal d'evitar aquesta problemàtica, va idear el projecte de crear regnes independents a Amèrica; altres com Floridablanca o Campomanes també tocaren la qüestió americana.[25] Aranda veia com a fet palpable que la relació imperial entre les colònies i la metròpoli no duraria gaire més i, a més, la llunyania provocava també dificultats a l'hora de proveir recursos necessaris, coordinar accions i decisions emeses des de la cort i, no menys important, controlar els abusos dels oficials públics nomenats des d'Espanya.[25] Aquests problemes queden retrats en el següent fragment dirigit a Carles III:

« (castellà) jamás ha podido conservarse por mucho tiempo posesiones tan vastas colocadas a tan gran distancia de la metrópoli. A esta causa, general a todas las colonias, hay que agregar otras especiales a las españolas, a saber: la dificultad de enviar los socorros necesarios; las vejaciones de algunos gobernadores para con sus desgraciados habitantes [...] (català) Mai ha pogut conservar-se por gaire temps possessions tan vastes col·locades a tan gran distància de la metròpoli. A aquesta causa, general a totes les colònies, s'ha d'afegir altres especial a les espanyoles, a saber: la dificultat d'enviar els socors necessaris; les vexacions d'alguns governadors vers els seus desgraciats habitants [...] »
— Pedro Pablo Abarca de Bolea[26]

El projecte es basava en la creació de tres regnes independents, un a Mèxic, un al Perú i un altre monarca ho seria de la resta de territoris centrats a Buenos Aires, els trons dels quals serien ocupats per prínceps de la casa de Borbó, esdevenint Carles III emperador, reservant-se per a Espanya Cuba, Puerto Rico i altres territoris a la zona americana meridional per garantir el comerç.[24] Pedro Pablo era conscient que era essencial mantenir la integritat de la monarquia i visualitzava aquesta reforma com un retorn al concepte de la monarquia composta, una federació de regnes.[27] Per tal de poder mantenir el proveïment de recursos preveia la signatura d'acords amb la branca francesa dels Borbons per tal de garantir el comerç amb Amèrica, del qual els francesos es veurien beneficiats.[27] Així doncs, en definitiva, les colònies americanes esdevindrien independents de facto, però en allò que estrictament interessava a Espanya, el comerç, continuarien sent a tot efecte colònies.

El projecte va ser presentat a Carles III, però la proposta no va prosperar: era inconcebible per a la Corona i els ministres del rei la divisió del patrimoni reial, encara que els suposats regnes fossin governats pels Borbons, la concessió d'independència no era possible; la política que havia seguit la monarquia fins aquell moment havia estat d'augmentar encara més la presència i el control de les colònies.[27] A més, després que Carles IV apartés Aranda de la cort amb l'excusa de la seva avançada edat, Manuel Godoy, ocupant el càrrec d'Aranda, criticà el projecte de reforma de les colònies americanes.[28]

MatrimonisModifica

El 19 de juliol de 1739 es va casar amb Ana María del Pilar de Silva Fernández de Híjar y Portocarrero Funes de Villalpando, filla dels ducs de Híjar. El 1741 va néixer el seu fill Luis Augusto, que va morir el 1755. Després de la mort d'aquesta, i buscant un hereu es tornà a casar i es va casar en segones núpcies amb la seva neboda-neta Maria del Pilar de Silva y Palafox, però tampoc tingueren descendència, per l'esgotament biològic provocat per la contínua endogàmia, deixant la casa d'Aranda sense un hereu, integrada a la casa de Híjar el 1798.[29]

Últims anysModifica

 
Tomba del comte al monestir de Sant Joan de la Penya. La inscripció ha estat canviada diverses vegades d'ençà de la mort d'Aranda pel seu deteriorament.
 
El Palau dels comtes d'Aranda a Épila, darrera residència de Pedro Pablo.

El final de la seva vida el va passar desterrat a la seva senyoria d’Épila,[20] on va dedicar-se a la gestió del seu patrimoni, seguint amb especial interès la fàbrica de porcellana d'Alcora i la factoria d'Almonacid de la Sierra.[30] Els documents que s'han conservat d'ajuntaments, cartes de veïns, etc. mostren que el comte dedicava gran part del temps perquè tot funcionés bé i estigués en ordre; en certs casos arribà a tenir contenciosos amb els ajuntaments dels seus feus.[31] Una de les seves disposicions abans de morir, el 1798, va ser concedir la jubilació, quantitat que havia de correspondre íntegrament amb el sou, als obrers ancians de la fàbrica d'Alcora que hi haguessin treballat més de deu anys.[32]

Mort el 9 de gener de 1798, Pedro Pablo va ser enterrat, per pròpia voluntat segons llur testament, al monestir de Sant Joan de la Penya[32] El 1869 es van traslladar les seves restes a la l'església de San Francisco el Grande de Madrid, on s'anava a fer un panteó nacional d'homes célebres, però tal obra no es va a dur a terme i el comte retornà al seu indret de repòs original el 1883 amb la iniciativa de la Diputació d'Osca.[33]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza». Gran Enciclopèdia Catalana. enciclopèdia.cat. [Consulta: 23 novembre 2013].
  2. 2,0 2,1 «Pedro Pablo Abarca de Bolea, count de Aranda». Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 24 novembre 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 Fantoni y Benedí, 1998-2002, p. 255-256.
  4. Ferrer Benimeli, 1971-1974, p. 23.
  5. Fantoni y Benedí, 1998-2002, p. 252-254.
  6. Velasco de la Peña, 2009, p. 116-117.
  7. 7,0 7,1 Ferrer Benimelli, 2009, p. 311.
  8. 8,0 8,1 Fantoni y Benedí, 1998-2002, p. 256.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 González Caizán; Taracha; Téllez Alarcia, 2005, p. 3.
  10. Ferrer Benimeli, 1971-1978, p. 24.
  11. Ferrer Benimeli, 1971-1978, p. 25.
  12. Caizán; Taracha; Téllez Alarcia, 2005, p. 8.
  13. Ferrer Benimeli, 1971-1974, p. 24.
  14. Ferrer Benimelli, 2009, p. 312.
  15. 15,0 15,1 Caizán; Taracha; Téllez Alarcia, 2005, p. 10. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «FOOTNOTECaizánTarachaTéllez Alarcia200510» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  16. González Caizán; Taracha; Téllez Alarcia, 2005, p. 9.
  17. «Borrador del Real Decreto de expulsión de la Compañía de Jesús, elaborado en marzo de 1767 y remitido para su conocimiento al Conde de Aranda, presidente del Consejo de Castilla.» (en castellà). Expulsión y exilio de los jesuitas de los dominios de Carlos III - Catálogo de textos. Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 26 novembre 2013].
  18. Abarca de Bolea, Pedro Pablo. «El Conde de Aranda, presidente del Consejo de Castilla, informa al secretario de Gracia y Justicia, Manuel de Roda, de los preparativos de la expulsión prevista para los primeros días de abril de 1767» (en castellà). Expulsión y exilio de los jesuitas de los dominios de Carlos III - Catálogo: selección de textos. Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 26 novembre 2013].
  19. «Expulsión y exilio de los jesuitas de los dominios de Carlos III» (en castellà). Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 26 novembre 2013].
  20. 20,0 20,1 Fantoni y Benedí, 1998-2002, p. 257.
  21. 21,0 21,1 21,2 Moreno Cullell, Vicente. «Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda». Sàpiens. [Consulta: 24 novembre 2013].
  22. AADD. Gran Larousse Català. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 331. ISBN 84-297-3088-5. 
  23. Palacios Roa, 2009, p. 29.
  24. 24,0 24,1 Fernández Ruiz, 2006, p. 232-233.
  25. 25,0 25,1 González Adánez, 2003, p. 372.
  26. Fernández Ruiz, 2006, p. 232.
  27. 27,0 27,1 27,2 González Adánez, 2003, p. 373.
  28. González Adánez, 2003, p. 374.
  29. «Condado de Aranda». Archivo Ducal de Híjar Archivo Abierto. [Consulta: 26 novembre 2013].
  30. Ferrer y Benimelli, 2009, p. 323.
  31. Ferrer y Benimelli; 2009, 324.
  32. 32,0 32,1 Ferrer y Benimelli; 2009, 325.
  33. Ferrer y Benimelli, 2009, p. 329.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza  


Càrrecs públics
Precedit per:
José Moñino y Redondo
Secretari d'Estat d'Espanya
28 de febrer de 1792 - 15 de novembre de 1792
Succeït per:
Manuel Godoy