Postmodernitat

La postmodernitat és un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts a partir del segle xx com a resposta als paradigmes de la modernitat, la ideologia heretada des de l'edat moderna i que inclou el racionalisme, l'existència d'una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l'androcentrisme i en general el punt de vista centrat en l'home blanc ric del món occidental actual, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. En oposició, el postmodernisme pretén no tenir cap metanarrativa central ni un cànon estètic únic. Inclou el moviment New Age.

Pancarta reivindicativa de les "Fades Radicals", d'influència postmoderna

La postmodernitat va néixer com a resposta als cànons estètics de la modernitat i per a posar en dubte l'existència de cànons "únics" i "universals" als quals tothom s'havia de formar i pertànyer. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard, que posava en dubte el que al món occidental actual es considerava coneixement, als cànons i les metanarratives en general.

La ideologia postmoderna defensa la subjectivitat individual, la llibertat personal, l'analogisme enfront del dualisme, el relativisme, l'acceptació de l'existència d'emocions, del cos físic no separat de la ment, de relacions personals i d'espiritualitat a més de la raó pura, la hibridació, la cultura popular, la creació i modificació o adaptació continuada de noves lleis i polítiques per part de l'acció ciutadana, i en general la descentralització de l'autoritat política, intel·lectual i científica. D'altra banda, desconfia de les metanarratives i del que defineix com a grans relats, els grans sistemes de coneixement teòric estructurats i presentats com a inqüestionables i inamovibles.

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle xx. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.

Postmodernitat i postmodernisme

Articles principals: Edat moderna i Modernisme

A voltes la postmodernitat es designa també com a «postmodernisme», però aquest terme és mal format i confusionari.

Art

Article principal: Art postmodern

L'art d'acció és un gènere artístic postmodern que va revolucionar les arts escèniques, que van començar a decidir si volíen o no aplicar normes i cànons abans mai qüestionats, com les unitats aristotèliques

Dansa

A Europa, al llarg de la història de l'art i de l'estètica, fins al segle xx, s'han anat desenvolupant corrents culturals que definien a grans trets i donant una certa coherència les successives tendències i filosofies ètiques i estètiques. Es podia definir amb més o menys comoditat un corrent, tendència o moda, com per exemple renaixement o neoclassicisme, i determinar-ne els seus valors. Per a cada context local i històric es podia associar uns cànons artístics (pictòrics, literaris, musicals, dramàtics) lligats a la metanarrativa pròpia del context, i es donava potestat als crítics d'art del moment perquè determinessin si una obra d'art corresponia a la metanarrativa corresponent. Si es corresponia, era considerada bona, bella i adient. Si no ho feia, aleshores o bé l'obra d'art podia ser considerada dolenta, lletja o impertinent, o bé es considerava l'inici de l'establiment d'una nova metanarrativa que determinaria un nou cànon estètic amb noves normes i límits.

És a dir, que a l'era moderna el cànon artístic es construïa sempre al voltant d'una centralitat única d'una metanarrativa particular. El postmodernisme és l'actitud i voluntat de trencar amb aquesta centralitat i deixar de donar valor a les metanarratives. En paraules de Jean-François Lyotard, "simplificant a l'extrem, defineixo el postmodernisme com a la incredulitat de les metanarratives". En el postmodernisme, l'artista passa de ser qui pot executar una peça segons uns cànons preestablerts a ser qui pot despertar una mirada nova, inusual, que estimula, que fa mirar allò que d'altra manera no es veuria.

Literatura

Article principal: Literatura postmodernista

La literatura postmodernista recull els fonaments teòrics del postmodernisme en textos que es basen en subjectivitat, la fragmentació del relat o la mirada de l'autor per copsar una realitat no monolítica. Tot i que aquesta actitud és present en diferents escriptors de la història, es considera que com a corrent la literatura postmodernista sorgeix a mitjan segle xx.

Dansa

Article principal: Dansa postmoderna

La dansa postmoderna va sorgir a partir dels anys seixanta del segle xx qüestionant-se el significat de la dansa, innovant-la radicalment com a reacció front a la dansa moderna i associada a la teoria i cultura del postmodernisme. Trenca amb la narrativa i les frases lineals, així com amb la simetria i ordre clàssics espacials. Proposa qualsevol tipus d'espai per a presentar (i no re-presentar, o sigui, repetir), amb qualsevol tipus de terra, d'objectes (no un espai buit) i de calçat i roba. Fa el públic partícip de l'obra. Trenca amb les jerarquies entre ballarins. Valora la improvisació i l'experimentació. Conté elements com la hiperrealitat i la ironia.

Filosofia

La teoria Queer o bord, així com les darreres onades feministes, estan influenciades pel pensament postmodern.

Article principal: Filosofia postmoderna

Es presenta com un moviment tolerant, relativista, escèptic, no dogmàtic i no fanàtic. Un objectiu del postmodernisme és mostrar la diversitat històrica donant una mirada a la cultura i a les realitats antropològiques dels pobles. No donar un paper providencial als plantejaments moderns, i mostrar-los com una tendència filosòfica més. Mostrar el pensament com quelcom eclèctic, no unívoc. Rebutjar la jerarquització del pensament. Totes les cultures tenen un valor propi, i per tant, res no es pot generalitzar.

Abandona els "grans relats" (les teories generals) que, segons afirma, han intentat legitimar la civilització occidental, com el judeocristianisme (Vegeu Postcristianisme), el hegelianisme, el racionalisme de la il·lustració, el positivisme evolucionista, el socialisme marxista, o el feixisme. Rebutja aquestes idees que han pretès trobar solucions als problemes socials. Està en conflicte amb l'escola de Frankfurt i el marxisme dels anys seixanta i setanta.

Els postmoderns busquen un pensament molt analògic, sempre cercant exemples paral·lels, molt fenomenològic. Pensament plural. Defensen valors com la tolerància, el pluralisme, el pacifisme, l'absència de passió en les anàlisis, cosmopolitisme, internacionalisme, democràcia representativa, economia de l'abundància. En principi, rebutgen el lliure mercat i defensen la intervenció en l'economia, però també acaben defensant l'enriquiment màxim encara que passi pel lliure mercat.

Rebutgen els grans termes. Plantegen una regulació dels grans conflictes defugint les grans veritats i discutint les coses més concretes. L'important és elaborar consensos i solidaritats dins la societat, no confrontació. A partir d'aquests consensos, s'ha d'anar eliminant la violència. Aquests consensos, s'han d'entendre com a provisionals i no definitius, s'han d'anar actualitzant. Les dissensions no són negatives, l'objectiu ha de ser gestionar-les pacíficament. Els fenòmens tenen caràcter aleatori i amb forts components locals. Renuncien a les grans polítiques d'intervenció social.

Crítiques

Els autors postmoderns han estat criticats pel marxisme, per certs corrents del liberalisme i per integrismes religiosos i ideològics. Se'ls ha criticat:

• L'irracionalisme antiil·lustrat, que suposaria una regressió històrica i s'alimentaria de les mateixes fonts que la ultradreta.
• La indefinició ideològica. Feblesa intel·lectual i moral que els porta a una incapacitat de jutjar res. Si considerem que no hi ha valors universals, no se sap què està bé i què està malament.
• L'immobilisme que se'n desprèn, fins al punt de contribuir a la perduració de la injustícia. Si tot és relatiu, si fer-se una visió coherent del conjunt de la realitat és "totalitari", i si actuar per a canviar-la és, així mateix, "totalitari", no hi haurà resistència ni resposta positiva a l'opressió, l'explotació ni la injustícia, les quals continuen existint, encara que la mirada postmoderna pugui impedir de percebre-les.
• La seva feblesa intel·lectual, la qual fa que depenguin dels gustos i modes del moment.
• El relativisme no és quelcom innovador. Michel de Montaigne ja aplicava el relativisme al segle xvi.
• Mostren un cert hedonisme i esteticisme (plaer i estètica com a objectiu). La ideologia postmoderna només pot existir en societats desenvolupades; és una idea dels llocs rics.
• La crítica a l'universalisme pot ser catastròfica, ja que pot arribar a portar a la indiferència davant les situacions catastròfiques dels països pobres. Es minimitza i relativitza el paper d'aquestes situacions de pobresa.
• La postmodernitat només es mou en el terreny intel·lectual, amb anàlisis sobre bases artificials, i que no tenen sentit fora del món modern en què vivim.
• Són filoianquis; en el fons, només volen expandir el seu projecte, mostrant un model de vida que realment no existeix (4t. Mon, no SS.).

Vegeu també

• Postcristianisme

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Postmodernitat

• Per una dissecció de la postmodernitat.