Viquipèdia

Principat d'Ibèria

El Principat d'Ibèria o Principat de Kartli fou un territori autònom establert cap al 580 pels nobles georgians, i que va existir en una primera etapa sota sobirania de la Pèrsia sassànida i després com a protectorat de l'Imperi Romà d'Orient.[1]

ქართლის საერისმთავრო
kartlis saerismtavro
Principat d'Ibèria
← Bandera
 580 – 813 Bandera →

de}}}

Bandera

Ubicació deEl principat en la primera etapa.
Informació
CapitalArdanuç
Idioma oficialllengües kartvelianes
Religiócristianisme
Període històric
Establiment580
Dissolució813
Política
Forma de governfeudalisme
príncep i eristavi
 • 570-590:Guaram (primer)
 • 870-923:Adarnases IV (últim)

Primers passos modifica

El 571 la revolta armènia va decidir als georgians a revoltar-se contra els perses. Sota la direcció de l'eristhavi Guaram (o Gurguèn) van ajudar els armenis i van demanar ajuda a Justí II de Bizanci. Amb ajuda romana d'Orient la revolta es va estendre. Uns anys després els eristhavis tenien el control del país, però van renunciar a restablir el poder reial i van proposar a Guaram com a príncep governador del país. L'emperador romà d'Orient acceptà la proposta i concedí a Guaram la dignitat de curopalata. L'emperador també va reconèixer que els eristhavats eren hereditaris. El nou governant no tenia el poder absolut i només era el primer entre iguals. Però els perses no renunciaven i Bizanci no podia continuar la guerra. Es va arribar a un acord pel qual Ibèria passava a Pèrsia, però el xa reconeixia a Guaram (586). Esteve va rebre de Bizanci el títol de patrici i son germà Demetri i el seu fill Adarnases van rebre el títol d'upatos, però governava per a Pèrsia.

Cap a l'any 600 el nou xa de Pèrsia que havia arribat al poder amb ajuda romana d'Orient, va cedir Ibèria a Bizanci. Però el 604 la guerra entre els dos imperis esclata i els grecs foren derrotats, i Ibèria tornà a control de Pèrsia que aquesta vegada s'aprofundeix.

El 623 l'emperador Heracli envaí Transcaucàsia i cridà els khàzars. Aquest acudiren, van destruir la ciutat de Derbent i cseguiren cap a Tblisi on era Heracli, assetjant-la conjuntament però sense poder prendre-la. S'acordà tornar al setge l'any següent i Heracli marxa contra Pèrsia on guanyà la batalla de Nínive.

L'abril del 628 es firmà la pau i Heracli tornà a Ibèria on, juntament amb els khàzars, conquerí Tblisi. L'eristhavi, favorable a Pèrsia, fou capturat i assassinat pels khàzars i romans d'Orient que també van prendre represàlies contra la població mazdeista i monofisita. Adarnases, fill d'Esteve, fou col·locat com a príncep.

Arribada dels àrabs modifica

El 642 o 643 es va produir la primera incursió àrab (vegeu: Incursions àrabs al Curopalat)

 
Geòrgia cap al 720-813

El 740 els àrabs crearen un govern dividit: Kartli (Geòrgia), anomenat també emirat de Tblisi, el poder del qual només nominalment s'estenia cap a la regió occidental de la Taoklardjètia[2] (de vegades recuperada pels romans d'Orient), i la regió oriental de l'Herèthia (de vegades independent). Al capdavant del govern es va posar un eristhavi, essent el primer Gurgin Goiram, de la família armènia del Bagratuní, ara anomenada Bagrationi. Durant el califat d'Harun ar-Raixid aquest govern va tenir 17 governadors o emirs. Un governador anomenat Huzaim Ibn Hasim, després d'una revolta, va convocar als prínceps i patricis de Kartli i els va fer matar, fet que provocà noves revoltes a Djurzani (Kartli) i a Sanaria (a la regió de Tsanarèthia). Dirigí la primera l'eristhavi de Kartli, Achot I Bagrationi (Bagratuní).

Els Bagràtides modifica

 
Geòrgia cap al 813-920.

Després del 800 el príncep de Kakhètia, Grigol, va començar la lluita per dominar el Kartli en poder del rebel Aixot l'eristhavi de Kartli. Grigol, amb l'ajut de Teodosi, rei d'Abkhàzia, va prendre la vall del Ksani i el territori de Chida Kartli, a l'oest dels seus dominis. Aixot s'oposà a aquests avanços, ja que es considerava amb drets sobre aquests territoris, alhora que l'emir estava d'acord amb Grigol. Aixot va guanyar la batalla i reocupà Chida Kartli. Aixot I va obtenir alguns èxits a Kartli, i arribà a dominar Tblisi i Bardavi, però després d'una derrota es va haver de desplaçar cap a Chavchètia i Klardjètia, terres que reclamaven els romans d'Orient i on en diversos moments nomenaven governadors, quan la regió escapava del control del Califat. Aixot/Achot (català Aixot) es va aliar amb l'imperi i va obtenir el reconeixement sobre aquestes terres com a príncep el 813. Com que la regió estava devastada pels àrabs, Aixot va poder fer-se amo del territori sotmetent d'un en un cada poble i cada príncep local. Uns anys després dominava Chavchètia, Tao, Klardjètia, Nigali, Adjara, Speri, Samtskhé, Djavakhètia i Artaani. A Artanudji, una vella fortalesa va establir la seva residència, però els seus dominis directes foren el Tao i la Klardjètia (o Taoklardjètia) alhora que la resta estava governada per eristhavis que li reconeixien la supremacia. Seguí combatent els àrabs i va trobar la mort a la lluita, prop del riu Nigali, el 826. Com que només va deixar tres fills menors, els àrabs es van tornar a apoderar de la regió abans del 830 i van obligar els fills d'Aixot a pagar un tribut. Van dominar la regió fins al 842 o 843, en què el fill (ara ja gran) d'Aixot, Bagrat, va rebre de Bizanci el títol de príncep, amb els seus dos germans Adarnases i David associats al govern. Bagrat va començar l'expansió i es va fer reconèixer a Kartli cap al 852, aprofitant les lluites de l'emir, rebel·lat contra el Califa. El 853 un enviat del Califa, el general Bugha al-Turki,[3] lluitava contra l'emir i Bagrat es va declarar a favor de Bugha. L'emir estava aliat a Abkhàzia (que volia apoderar-se de Kartli) que va enviar soldats. Bagrat va rebutjar les forces abkhazes i va ajudar Bugha. Llavors les aliances van canviar i a Abkhàzia, després del govern de Giorgi o Jordi, fill de Lleó II, va pujar al tron la família dels Chavliani (861-881). A Kakhètia el poder passa a la família Donaüri dels Gardabani. També la lluita esclatà entre els Bagrationi: Nasr, fill de Guram i net d'Aixot, va assassinar David, fill i successor de Bagrat cap al 876, i això va originar una lluita entre cosins, en què el rei d'Abkhàzia, Bagrat (fill de Demetri) i el príncep d'Ossètia, Bakhatar, van ajudar Nasr, que tenia el suport romà d'Orient. El fill de David, Adarnases, va demanar ajuda als armenis, i el 888 va derrotar el seu rival a la vora del riu Mtkvari, i va perseguir a Nasr, al qual va atrapar i matar a Aspindza, a la regió del Samtskhé. Aquest mateix any 888 Adarnases es proclamà rei dels Kartvels i príncep.

El 891 va morir el rei d'Armènia, Aixot II, i Adarnases va anar cap a Armènia per retre honors al seu aliat i reconèixer al seu fill Sumbat. Però Abbas, oncle d'Aixot II, que volia ser rei, va fer arrestar a Adarnases. Sumbat va pagar una fortuna per la llibertat del seu aliat.

El 904 el rei Constantí d'Abkhàzia va envair Kartli. Adarnases, aliat amb Armènia li va fer front, el derrotaren i capturaren. Però al cap de pocs mesos el rei d'Armènia va fer alliberar Constantí, es va aliar amb ell i va esdevenir enemic d'Adarnases. Aquest, en revenja, el 914 va ajudar al cap àrab Abu l-Kasim, enviat contra Armènia. Sumbat s'escapà a Abkhàzia però fou capturat pel camí per Abul Kasim i portat a Dvin on va ser penjat. Els àrabs van prendre les fortaleses d'Udjarma i Botchorma, i assolaren Samtskhé i Djavakhètia. Aquesta va ser la darrera vegada que els àrabs van entrar a territori de Geòrgia. Constantí d'Abkhàzia es va aliar a Kakhétia i van conquerir l'Herèthia, on un príncep dels Bagrationi s'havia proclamat rei el 893, i se la van repartir. El fill de Constantí, Giorgi o Jordi (927-957) va sotmetre una part de la Kakhètia i alguns pobles de les muntanyes del nord, com els alans. Abkhàzia va mantenir l'hegemonia amb el seu fill Lleó III, però després amb els seus hereters van esclatar conflictes i l'hegemonia torna al Principat. Era rei en aquesta època Bagrat II, l'imbècil, però el poder real pertanyia al eristhavi de Taoklardjètia, David III el gran. Aquest, vers el 978, es va veure amenaçat pel rebel romà d'Orient Bardes Escler que s'havia proclamat emperador a l'Àsia Menor[4] i feia incursions a territori del Principat i sobretot a la Taoklardjètia.[5] D'acord amb l'emperador romà d'Orient Basili II (975-1014) que li va prometre la cessió de territoris, va reunir un exèrcit de 12000 homes sota el comandament del monjo romà d'Orient Torniké i de Djodjiki amb què va derrotar Bardes a la vora del riu Halissa, prop de Pankaléa. Bardes va escapar, però els guanyadors van obtenir un gran botí. L'emperador va complir la promesa i va cedir territoris cap al sud de la Taoklardjètia a David III (inclosos territoris que estaven en poder dels musulmans però que Bizanci reclamava com a seus, drets que ara es transferien a Taoklardjètia).

 
Geòrgia cap al 920-1001

Dominació de Bizanci modifica

 
Detall
 
Geòrgia, unificació, 1001-1022

El 986 Bardes Escler va aparèixer novament per la zona i Basili II envià un exèrcit dirigit per Bardes Focas que demana ajuda a David III. Focas capturà amb un engany a Escler, i després utilitza el seu exèrcit i el dels seus aliats georgians per marxar contra Constantinoble. Basili II va demanar ajuda a Vladimir I de Kiev però la mort sobtada de Focas va solucionar el conflicte sense lluita. Llavors Basili va decidir castigar a David III i marxa contra el Tao. Per evitar la lluita David començà converses i prometé a l'emperador que li cediria el Tao després de la seva mort.[6]

El 990 David III s'apoderà de Manazkert, possessió d'un emir musulmà, i el 997 assetja la ciutat de Khelat, també domini dels musulmans.[7] El 998 un exèrcit nombrós de musulmans sota el comandament de l'emir Malman, marxa contra David, però aquest, aliat als armenis, el derrotà i empaità Malman fins a Ardjish

David va morir el 1001 i la Taoklardjètia va passar (com estava pactat) a Bizanci. Bagrat III, rei d'Abkhàzia i fill del rei dels Kartvels, Gurguèn, va ser reconegut príncep romà d'Orient però no se li va retornar la Taoklardjètia. El 1008 va morir el rei dels Kartvels, Gurguèn, i el va heretar el seu fill, Bagrat III d'Abkhàzia. El 1010 Bagrat va ocupar Herèthia (Rani) i Kakhètia, el rei de la qual, Kviriké III, va ser empresonat. Així, Bagrat va unificar els diversos regnes georgians menys la Taoklardjètia. Bagrat va morir el 1014. Per al període unificat vegeu regne de Geòrgia.[8]

Llista de prínceps modifica

Referències modifica

  1. ↑ Bondyrev, Igor V.; Davitashvili, Zurab V.; Singh, Vijay P. The Geography of Georgia: Problems and Perspectives (en anglès). Springer, 2015-05-18, p. 24. ISBN 978-3-319-05413-1. 
  2. ↑ Harper, Katie Nadworny & Emma. «Turkey's forgotten Georgian kingdom» (en anglès). bbc.com. [Consulta: 18 setembre 2022].
  3. ↑ Sourdel, D. «Bug̲h̲ā Al-Kabīr» (en anglès). Encyclopaedia of Islam. Brill, 24-04-2012.
  4. ↑ Palairet, Michael. Macedonia: A Voyage through History (Vol. 1, From Ancient Times to the Ottoman Invasions) (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2016-02-08, p. 383. ISBN 978-1-4438-8843-1. 
  5. ↑ Rayfield, Donald. Edge of Empires: A History of Georgia (en anglès). Reaktion Books, 2013-02-15, p. 67. ISBN 978-1-78023-070-2. 
  6. ↑ Poppe, Andrzej «The Political Background to the Baptism of Rus': Byzantine-Russian Relations between 986-89». Dumbarton Oaks Papers, 30, 1976, pàg. 195–244. DOI: 10.2307/1291395. ISSN: 0070-7546.
  7. ↑ Avalichvili, Z. «LA SUCCESSION DU CUROPALATE DAVID D'IBÉRIE, DYNASTE DE TAO». Byzantion, 8, 1, 1933, pàg. 177–202. ISSN: 0378-2506.
  8. ↑ Ercan, Ayşe Beyza «THE BYZANTINE EMPIRE IN THE KINGDOM OF GEORGIA’S FOREIGN POLICY IN THE 11TH CENTURY» (en anglès). Karadeniz Araştırmaları Enstitüsü Dergisi, 6, 11, 28-12-2020, pàg. 331–344. DOI: 10.31765/karen.806251. ISSN: 2458-7680.

Bibliografia modifica

  • Assiatiani, Nodar; Bendianachvili, Alexandre. Histoire de la Géorgie. París: Harmattan, 1997. ISBN 2-7384-6186-7. 
  • Marie-Félicité Brosset, Histoire de la Géorgie de l'Antiquité au XIXe siècle, Sant Petersburg, 1848-1858.
  • Kalistrat Salia, Histoire de la nation géorgienne, París, 1981.
  • Cyrille Toumanoff, Studies in Christian Caucasian History, Georgetown, Georgetown University Press, 1963, part IV, « Iberia between Chosroid and Bagratid Rule », pàgs. 389-407.
  • Cyrille Toumanoff, Les dynasties de la Caucasie chrétienne de l'Antiquité jusqu'au XIXe siècle : Tables généalogiques et chronologiques, Roma, 1990, p. 533.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Principat_d%27Ibèria&oldid=33123196»