Usuari:Anskarbot/Traduccions/Mariner 10

El [#'#'#']Mariner 10[#'#'#'] (indicat també com [#'#'#']Mariner Venus/Mercury 1973[#'#'#'] i [#'#'#']Mariner-J[#'#'#'][1]) ha estat una sonda espacial nord-americà dedicada a la exploració de Venus i, en particular, de Mercuri . Va venir llançada el 3 novembre 1973, sorvolò Venus en el febrer de l'any següent i va abastar Mercuri menys de dos mesos després, el 24 març 1974 . La sonda havia estat projectada per eseguire dos sorvoli del planeta i no pel ingresso en òrbita al voltant de Mercuri. Un oculata estratègia de missió, en canvi, va permetre ben tres sorvoli del planeta, el darrer dels quals #haver lloc el 16 març 1975 .

Il Mariner 10 (indicato anche come Mariner Venus/Mercury 1973 e Mariner-J[1]) è stata una sonda spaziale statunitense dedicata all'esplorazione di Venere e, in particolare, di Mercurio. Venne lanciata il 3 novembre 1973, sorvolò Venere nel febbraio dell'anno seguente e raggiunse Mercurio meno di due mesi dopo, il 24 marzo 1974. La sonda era stata progettata per eseguire due sorvoli del pianeta e non per l'ingresso in orbita attorno a Mercurio. Un'oculata strategia di missione, tuttavia, permise ben tre sorvoli del pianeta, l'ultimo dei quali ebbe luogo il 16 marzo 1975.

Al Mariner 10 spettano nombrosos primats: ha estat la primera sonda a visitar dos planetes, la primera a utilitzar la efecte fionda, la primera a utilitzar la pressió solar a objectiu propulsivo, la primera a haver visitat Mercuri, la primera sonda nord-americana a haver fotografiat Venus i la primera a haver eseguito més sorvoli del mateix cos celeste. [2][1]

Al Mariner 10 spettano numerosi primati: è stata la prima sonda a visitare due pianeti, la prima ad utilizzare l'effetto fionda, la prima ad utilizzare la pressione solare a scopo propulsivo, la prima ad aver visitato Mercurio, la prima sonda statunitense ad aver fotografato Venere e la prima ad avere eseguito più sorvoli dello stesso corpo celeste.[3][1]

La sonda es avvicinò fi a alguns centenars de quilòmetres de Mercuri, transmetent sobre 6000 fotografies i mappando el 40% al voltant de la superfície del planeta . Va descobrir l'existència d'un tenue atmosfera i del camp magnètic del planeta.

La sonda si avvicinò fino ad alcune centinaia di chilometri da Mercurio, trasmettendo circa 6000 fotografie e mappando il 40% circa della superficie del pianeta. Scoprì l'esistenza di una tenue atmosfera e del campo magnetico del pianeta.

La missió - costada aproximadament 100 milions de dòlars, poc menys d'una quinto de la despesa del sencer Programa Mariner[1] - va ser la més complexa fi a aleshores llançada. [4] No obstant això, rientrava en un pla d'exploració espacial a baixa despesa que, com el successivo Programa Discovery, va ser funestato de nombrosos guasti i avarie que gairebé condussero a la fallida de la missió mateixa.[5]

La missione - costata approssimativamente 100 milioni di dollari, poco meno di un quinto del costo dell'intero Programma Mariner[1] - fu la più complessa fino ad allora lanciata.[6] Nonostante ciò, rientrava in un piano di esplorazione spaziale a basso costo che, come il successivo Programma Discovery, fu funestato da numerosi guasti ed avarie che quasi condussero al fallimento della missione stessa.[5]

Desenvolupament modifica

Sviluppo modifica

 
La trajectòria percorsa del Mariner 10 del llançament al primer sorvolo de Mercuri
 
La traiettoria percorsa dal Mariner 10 dal lancio al primo sorvolo di Mercurio

En el 1963 Michael Minovitch, un estudiant universitari que treballava en estiu prop del Jet Propulsion Laboratory de la NASA, va desenvolupar el concepte de la [#'#']propulsione gravitazionale[#'#'], és a dir va pensar d'utilitzar la efecte fionda a objectiu propulsivo en mode sistemàtic, determinant una reducció netta del propellente necessari per missions multiplanetarie. En la relació tècnica en qui espose la seva descoberta [7] propose, entre els variï palestres considerats, una missió esplorativa directa cap a Venus i Mercuri que hauria explotat el sorvolo del primer planeta per abastar el segon. Individuò, a més, de les dates útils al llançament en el 1970 i en l'octubre-novembre del 1973.[8][9]

Nel 1963 Michael Minovitch, uno studente universitario che lavorava in estate presso il Jet Propulsion Laboratory della NASA, sviluppò il concetto della propulsione gravitazionale, cioè pensò di utilizzare l'effetto fionda a scopo propulsivo in modo sistematico, determinando una riduzione netta del propellente necessario per missioni multiplanetarie. Nel rapporto tecnico in cui espose la sua scoperta[10] propose, tra i vari scenari considerati, una missione esplorativa diretta verso Venere e Mercurio che avrebbe sfruttato il sorvolo del primo pianeta per raggiungere il secondo. Individuò, inoltre, delle date utili al lancio nel 1970 e nell'ottobre-novembre del 1973.[8][9]

Ho Space Science Board de la National Academy of Science es va expressar a favor de la missió en el 1968. L'any següent va ser @approvare de la NASA, en vista del llançament en el 1973.[9] En el gener del 1970, la missió va ser inquadrata en el Programa Mariner i el seu desenvolupament assignat al Jet Propulsion Laboratory. L'adreça del projecte va ser assignada a Walker I. Giberson, mentre la construcció de la sonda a la Boeing Company .[9] En van ser produïts dos exemplars, en cas que fos fallt el llançament del primer. El segon és conservat prop del National Air and Space Museum, a Washington .[5]

Lo Space Science Board della National Academy of Science si espresse a favore della missione nel 1968. L'anno seguente fu approvata dalla NASA, in vista del lancio nel 1973.[9] Nel gennaio del 1970, la missione fu inquadrata nel Programma Mariner ed il suo sviluppo assegnato al Jet Propulsion Laboratory. La direzione del progetto fu assegnata a Walker E. Giberson, mentre la costruzione della sonda alla Boeing Company.[9] Ne furono prodotti due esemplari, nel caso in cui fosse fallito il lancio del primo. Il secondo è conservato presso il National Air and Space Museum, a Washington.[5]

En el 1970, Giuseppe Colombo, professor ordinari de Mecànica aplicada prop de la facultat d'Enginyeria de Pàdua en reconeixement al JPL, propose una modificació determinant.[11] Colombo va constatar que el període de l'òrbita de la sonda després del [#'#'] fly-by [#'#'] de Mercuri seria coinciso amb el doble del període de revolució del planeta mateix i suggerì d'explotar tal risonanza per programar múltiples sorvoli de Mercuri.[9][12] En els mesos següents, la seva modificació va ser prontamente implementata en el pla de missió dels enginyers i matemàtics del JPL i va permetre tres sorvoli de Mercuri, pràcticament a la despesa d'un, abans que la sonda esaurisse el propellente.[11]

Nel 1970, Giuseppe Colombo, professore ordinario di Meccanica applicata presso la facoltà di Ingegneria di Padova in visita al JPL, propose una modifica determinante.[11] Colombo constatò che il periodo dell'orbita della sonda dopo il fly-by di Mercurio sarebbe coinciso con il doppio del periodo di rivoluzione del pianeta stesso e suggerì di sfruttare tale risonanza per programmare molteplici sorvoli di Mercurio.[9][12] Nei mesi seguenti, la sua modifica fu prontamente implementata nel piano di missione dagli ingegneri e matematici del JPL e permise tre sorvoli di Mercurio, praticamente al costo di uno, prima che la sonda esaurisse il propellente.[11]

Característiques tècniques modifica

Caratteristiche tecniche modifica

 
Mariner 10
 
Mariner 10

El cos principal de la sonda havia la forma d'una prisma, alt Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid., a arrelament ottagonale, del diàmetre de Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. . D'aquest dipartivano: dos panells fotovoltaici, cadascun dels quals llarg 2,69 m i largo 0,97 m, que proveïen una potència en prossimità de Mercuri de Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. ; el antena parabolica a alt guanyo, d'1,39 m de diàmetre; l'antena de baix guanyo, a l'extremitat d'una asta de 2,85 m; l'asta del magnetometro de 5,8 m; l'escut termico i altres apèndixs menors. Al llançament, pesava Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid., 29 dels quals de propellente i 78 de strumentazione scientifica.[1]

Il corpo principale della sonda aveva la forma di un prisma, alto 0,46, a base ottagonale, dal diametro di 1,39. Da esso dipartivano: due pannelli fotovoltaici, ognuno dei quali lungo 2,69 m e largo 0,97 m, che fornivano una potenza in prossimità di Mercurio di 820; l'antenna parabolica ad alto guadagno, di 1,39 m di diametro; l'antenna di basso guadagno, all'estremità di un'asta di 2,85 m; l'asta del magnetometro di 5,8 m; lo scudo termico ed altre appendici minori. Al lancio, pesava 502,9, 29 dei quali di propellente e 78 di strumentazione scientifica.[1]

La sonda era empesa d'una motor a coet a propellente líquid (en l'específic, idrazina), que el seu ugello fuoriusciva del centre de l'escut solar. El propulsore generava un empesa de Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. . La sonda era stabilizzata sobre tres eixos i l'auditoria de assetto venia eseguito a través de dos grups de tres parelles de coets a azoto fred, posats a l'extremitat dels panells fotovoltaici, i era guiat del computador de brodo que rebia com input els mesuraments d'un sensor estel·lar lloc sobre la superfície oposada al Sol, que apuntava l'estel Canopo ; dels sensors solars, a les extremitats dels panells fotovoltaici; i d'un piattaforma giroscopica.[1]

La sonda era spinta da un motore a razzo a propellente liquido (nello specifico, idrazina), il cui ugello fuoriusciva dal centro dello scudo solare. Il propulsore generava una spinta di 222. La sonda era stabilizzata su tre assi ed il controllo d'assetto veniva eseguito attraverso due gruppi di tre coppie di razzi ad azoto freddo, posti all'estremità dei pannelli fotovoltaici, ed era guidato dal computer di bordo che riceveva come input le misurazioni di un sensore stellare posto sulla superficie opposta al Sole, che puntava la stella Canopo; dei sensori solari, alle estremità dei pannelli fotovoltaici; e di una piattaforma giroscopica.[1]

Part dels instruments eren posizionati sobre un piattaforma amb dos graus de llibertats, correu sobre la superfície oposada respecte del Sol; altres sporgevano d'una banda de la sonda. ELS panells fotovoltaici i l'antena d'alt guanyo eren orientabili.[1]

Parte degli strumenti erano posizionati su una piattaforma con due gradi di libertà, posta sulla superficie opposta rispetto al Sole; altri sporgevano da un lato della sonda. I pannelli fotovoltaici e l'antenna da alto guadagno erano orientabili.[1]

Instruments i experiments scientifici modifica

Strumenti ed esperimenti scientifici modifica

Pel Mariner 10 van ser selezionati set instruments que haurien permès un caratterizzazione de màxima de Mercuri.[13]

Per il Mariner 10 furono selezionati sette strumenti che avrebbero permesso una caratterizzazione di massima di Mercurio.[13]

Fotocamere modifica

Fotocamere modifica

 
Spaccato d'una de les fotocamere a brodo del Mariner 10

Sobre el Mariner 10 eren instal·lades dos fotocamere idèntiques, indicades com [#'#']Television Cameras[#'#'] en els documents oficials. Van ser produïdes de la Xerox Electro Optical Systems .[14] El seu referent va ser B. Murray del Califòrnia Institute of Technology . Les dues fotocamere riprendevano imatges en mode altern, #cada 42 segons, que venien enviades directament a Terra, proveint, per tant, un sequenza gairebé en temps real.[14]

 
Spaccato di una delle fotocamere a bordo del Mariner 10

Sul Mariner 10 erano installate due fotocamere identiche, indicate come Television Cameras nei documenti ufficiali. Furono prodotte dalla Xerox Electro Optical Systems.[14] Loro referente fu B. Murray del California Institute of Technology. Le due fotocamere riprendevano immagini in modo alternato, ogni 42 secondi, che venivano inviate direttamente a Terra, fornendo, pertanto, una sequenza quasi in tempo reale.[14]

Cada fotocamera era muntada sobre un telescopi Cassegrain per les imatges a alta resolució. Era a més present un sistema auxiliar per les riprese grandangolari . El spostamento d'un sistema a l'altre avveniva gràcies a un mirall mòbil. Cada fotocamera era dotada de vuit filtres. La imatge es formava sobre una rilevatore sensible a la llum (vidicon) que la convertia en senyals elèctrics, assignant un @opportuno valor a la lluminositat puntual en cadascun dels 832 pixel que componevano un riga ([#'#']span line[#'#']). La imatge final es componeva després d'al voltant 700 righe.[13]

Ogni fotocamera era montata su un telescopio Cassegrain per le immagini ad alta risoluzione. Era inoltre presente un sistema ausiliario per le riprese grandangolari. Lo spostamento da un sistema all'altro avveniva grazie ad uno specchio mobile. Ogni fotocamera era dotata di otto filtri. L'immagine si formava su un rilevatore sensibile alla luce (vidicon) che la convertiva in segnali elettrici, assegnando un opportuno valore alla luminosità puntuale in ognuno degli 832 pixel che componevano una riga (span line). L'immagine finale si componeva poi di circa 700 righe.[13]

Radiometro infrarosso modifica

Radiometro infrarosso modifica

El radiometro sensible a el infrarosso misurava l'entitat de la radiació termica emessa de les capes superiors dels núvols de Venus i de la superfície de Mercuri a les lunghezze de onda d'11 i Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. . Era així en grau de rellevar les propietats i les formacions de la superfície mercuriana, amb una resolució de Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. . A més, consentia de desumere informacions fines a un profondità d'al voltant 5 cm de mesuraments del temps de raffreddamento de la superfície, observant la zona a ridosso del terminatore .[15][13]

Il radiometro sensibile all'infrarosso misurava l'entità della radiazione termica emessa dagli strati superiori delle nubi di Venere e dalla superficie di Mercurio alle lunghezze d'onda di 11 e 45. Era così in grado di rilevare le proprietà e le formazioni della superficie mercuriana, con una risoluzione di 45. Inoltre, consentiva di desumere informazioni fino ad una profondità di circa 5 cm da misurazioni del tempo di raffreddamento della superficie, osservando la zona a ridosso del terminatore.[15][13]

L'instrument es componeva de dos telescopis Cassegrain i era basat sobre aquells volats amb els precedents missions del Programa Mariner.[13]

Lo strumento si componeva di due telescopi Cassegrain ed era basato su quelli volati con le precedenti missioni del Programma Mariner.[13]

Referent de l'instrument va ser Stillman Chase del [#'#']Santa Barbara Research Center[#'#']. [16]

Referente dello strumento fu Stillman Chase del Santa Barbara Research Center.[17]

Extreme Ultraviolet Experiment modifica

Extreme Ultraviolet Experiment modifica

 
El Mariner 10 en la fase de producció

L'experiment venia conducte a través de dos spettrometri independents.

 
Il Mariner 10 nella fase di produzione

L'esperimento veniva condotto attraverso due spettrometri indipendenti.

El primer, una spettrometro a occultazione en la ultravioletto ([#'#']ultraviolet occultation spectrometer[#'#']), identificat a través del acronimo UVSO, havia estat projectat per la detecció d'una eventual atmosfera de Mercuri i va ser operativo solament durant els sorvoli del planeta. Ricavava la informació desitjada de l'observació del lembo del planeta mentre Mercuri occultava el Sol, quan és a dir la sonda entrava i sortia de la seva ombra.[18]

Il primo, uno spettrometro ad occultazione nell'ultravioletto (ultraviolet occultation spectrometer), identificato attraverso l'acronimo UVSO, era stato progettato per la rilevazione di un'eventuale atmosfera di Mercurio e fu operativo solo durante i sorvoli del pianeta. Ricavava l'informazione desiderata dall'osservazione del lembo del pianeta mentre Mercurio occultava il Sole, quando cioè la sonda entrava ed usciva dalla sua ombra.[18]

El segon era indicat com [#'#']ultraviolet airglow spectrometer[#'#'] (spettrometro per la detecció de la radiació emessa de l'atmosfera, [#'#'] airglow [#'#'], en la ultravioletto) i a través de la acronimo UVSA. L'instrument ha estat actiu durant tota la missió. En la fase de creuer va venir utilitzat per l'observació de l'esfera celeste sobretot en la freqüència de Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid., corrispondente a la riga α d'emissió de la idrogeno en la sèrie de Lyman .[18] En els sorvoli planetaris va ser utilitzat pel individuazione de idrogeno, elio, carboni, oxigen, argon i neon, considerats els constituents més probables de l'eventual atmosfera de Mercuri.[13] Era posizionato en la piattaforma que ospitava també les fotocamere, sobre la sommità de la sonda.[15]

Il secondo era indicato come ultraviolet airglow spectrometer (spettrometro per la rilevazione della radiazione emessa dall'atmosfera, airglow, nell'ultravioletto) ed attraverso l'acronimo UVSA. Lo strumento è stato attivo durante tutta la missione. Nella fase di crociera venne utilizzato per l'osservazione della sfera celeste soprattutto nella frequenza di 122, corrispondente alla riga α di emissione dell'idrogeno nella serie di Lyman.[18] Nei sorvoli planetari fu utilizzato per l'individuazione di idrogeno, elio, carbonio, ossigeno, argon e neon, ritenuti i costituenti più probabili dell'eventuale atmosfera di Mercurio.[13] Era posizionato nella piattaforma che ospitava anche le fotocamere, sulla sommità della sonda.[15]

L'experiment va ser seguit de. Lyle Bradfoot i M. I. S. Belton del Kitt Peak National Observatory i de M. B. McElroy de el Universitat Harvard . [19]

L'esperimento fu seguito da A. Lyle Bradfoot e M. I. S. Belton del Kitt Peak National Observatory e da M. B. McElroy dell'Università di Harvard.[20]

Magnetometro modifica

Magnetometro modifica

La sonda era equipaggiata amb dos magnetometri, muntats sobre una mateixa asta, a distàncies diverses, a l'objectiu de distinguere la molèstia magnètica generat de la sonda mateixa del camp magnètic del plasma interplanetario. El camp magnètic generat de la sonda havia estat caracteritzat primera del llançament i havia estat stimato que la seva intensitat pogués variar entre 1 i Error a {{val}}: paràmetre 3 no accepta un interval. Oe ; per aquella del camp associat al vent solar, en canvi, ens es esperava al voltant Error a {{val}}: paràmetre 3 no accepta un interval. Oe . ELS sensors produïen deteccions tridimensionals. L'experiment era indicat com [#'#']Magnetic Field Experiment[#'#'].[13]

La sonda era equipaggiata con due magnetometri, montati su una stessa asta, a distanze diverse, allo scopo di distinguere il disturbo magnetico generato dalla sonda stessa dal campo magnetico del plasma interplanetario. Il campo magnetico generato dalla sonda era stato caratterizzato prima del lancio ed era stato stimato che la sua intensità potesse variare tra 1 e 4 Oe; per quella del campo associato al vento solare, invece, ci si aspettava circa 6 Oe. I sensori producevano rilevazioni tridimensionali. L'esperimento era indicato come Magnetic Field Experiment.[13]

L'instrument havia estat desenvolupat del Goddard Space Flight Center [21]

Lo strumento era stata sviluppato dal Goddard Space Flight Center[22]

Charged Particle Telescope modifica

Charged Particle Telescope modifica

L'instrument es componeva de dos telescopis sensibles a les partícules càrregues, que operaven a intervalli energètics diversos: el més petit rellevava protoni amb una energia compresa entre 0,4 i Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. i partícula alfa amb energia entre 1,6 i 25 MeV; el més gran rellevava els electrons aventi una energia compresa entre Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. i 30 MeV, protoni amb energia superior a 0,55 MeV i partícules alfa amb energia superior a 40 MeV. Ambdós eren en grau de rellevar els nuclis atòmics ionizzati (amb una massa al més sembles a aquella de la oxigen) dels abastos cosmici i valutarne el comportament dins de el eliosfera i en prossimità dels dos planetes visitats. L'instrument era un rielaborazione d'aquells presenti a brodo de les sonde Pioneer 10 i 11 .[13]

Lo strumento si componeva di due telescopi sensibili alle particelle cariche, che operavano ad intervalli energetici diversi: il più piccolo rilevava protoni con un'energia compresa tra 0,4 e 9 e particella alfa con energia tra 1,6 e 25 MeV; il più grande rilevava gli elettroni aventi un'energia compresa tra 200 e 30 MeV, protoni con energia superiore a 0,55 MeV e particelle alfa con energia superiore a 40 MeV. Entrambi erano in grado di rilevare i nuclei atomici ionizzati (con una massa al più pari a quella dell'ossigeno) dei raggi cosmici e valutarne il comportamento entro l'eliosfera ed in prossimità dei due pianeti visitati. Lo strumento era una rielaborazione di quelli presenti a bordo delle sonde Pioneer 10 ed 11.[13]

L'instrument havia estat projectat de John A. Simpson i J. I. Lamport, prop de el Enrico Fermi Institute de el Universitat de Chicago . [23]

Lo strumento era stato progettato da John A. Simpson e J. E. Lamport, presso l'Enrico Fermi Institute dell'Università di Chicago.[24]

Plasma Science Experiment modifica

Plasma Science Experiment modifica

El [#'#']Plasma Science Experiment[#'#'] (experiment per l'anàlisi del plasma) va ser selezionato per analizzare la distribució del vent solar en l'espai interplanetario i valutarne la interacció amb Venus i Mercuri. Sporgeva d'una fianco de la sonda, muntat sobre un motor elèctric que ho direzionava cap al Sol. Es componeva de dos rilevatori de plasma : el primer, indicat com [#'#']Scanning Electrostatic Analyzer[#'#'], era rivolto en l'adreça del Sol i misurava la velocitat i la cantonada de ingresso de protoni i electrons del vent solar accident; el segon, indicat com [#'#']Scanning Electron Spectrometer[#'#'], era rivolto en l'adreça oposada i comptava els electrons que entraven en l'instrument d'aquella adreça. [25][13]

Il Plasma Science Experiment (esperimento per l'analisi del plasma) fu selezionato per analizzare la distribuzione del vento solare nello spazio interplanetario e valutarne l'interazione con Venere e Mercurio. Sporgeva da un fianco della sonda, montato su un motore elettrico che lo direzionava verso il Sole. Si componeva di due rilevatori di plasma: il primo, indicato come Scanning Electrostatic Analyzer, era rivolto nella direzione del Sole e misurava la velocità e l'angolo d'ingresso di protoni ed elettroni del vento solare incidente; il secondo, indicato come Scanning Electron Spectrometer, era rivolto nella direzione opposta e contava gli elettroni che entravano nello strumento da quella direzione.[26][13]

 
El Mariner 10 pronto per ser incapsulato en el ogiva del coet Centaur que ho portarà en òrbita
 
Il Mariner 10 pronto per essere incapsulato nell'ogiva del razzo Centaur che lo porterà in orbita

Dels dos rilevatori, el primer no va proveir alguna mesura del fluix d'electrons en seguit al guasto del meccanismo d'obertura del sportellino que proteggeva l'instrument abans del llançament. Referent de l'experiment va ser H. Bridge del Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Dei due rilevatori, il primo non fornì alcuna misura del flusso di elettroni in seguito al guasto del meccanismo di apertura dello sportellino che proteggeva lo strumento prima del lancio. Referente dell'esperimento fu H. Bridge del Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Celestial Mechanics and Ràdio Science Experiment modifica

Celestial Mechanics and Radio Science Experiment modifica

Amb [#'#']Celestial Mechanics and Ràdio Science Experiment[#'#'] no s'indica un vertader i propi instrument present a brodo quant bastant l'utilitzo de la sonda mateixa i del seu sistema de comunicació per condurre dels experiments que van permetre de desumere informacions sobre la massa, sobre les grandàries i sobre l'estructura de Venus i Mercuri.

Con Celestial Mechanics and Radio Science Experiment non si indica un vero e proprio strumento presente a bordo quanto piuttosto l'utilizzo della sonda stessa e del suo sistema di comunicazione per condurre degli esperimenti che permisero di desumere informazioni sulla massa, sulle dimensioni e sulla struttura di Venere e Mercurio.

En el [#'#']Celestial Mechanics Experiment[#'#'] van ser explotades les deteccions telemetriche de la sonda i les modificacions impartides a la seva òrbita dels planetes en el cors dels sorvoli, que venien confrontades amb els models matemàtics de l'òrbita mateixa.[13]

Nel Celestial Mechanics Experiment furono sfruttate le rilevazioni telemetriche della sonda e le modifiche impartite alla sua orbita dai pianeti nel corso dei sorvoli, che venivano confrontate con i modelli matematici dell'orbita stessa.[13]

En el cors del [#'#']Ràdio Science Experiment[#'#'], que va ser conducte durant els sorvoli de Venus i Mercuri, però també durant el període de conjunció superior amb el Sol, va ser manat a la sonda d'enviar cap als radiotelescopi de el osservatorio Goldstone, en el desert del Mojave en Califòrnia, un senyal prestabilito en la banda X i en la banda S . Misurando els instants de scomparsa i ricomparsa dels senyals, mentre la sonda transitava darrere del planeta respecte de la congiungente amb la Terra, va ser possible misurare l'abast dels dos planetes. L'alleujament dels dos senyals va proveir a més informacions sobre la opacità a les microona i a les onde ràdio de l'atmosfera venusiana i de la corona solar .[13][14]

Nel corso del Radio Science Experiment, che fu condotto durante i sorvoli di Venere e Mercurio, ma anche durante il periodo di congiunzione superiore con il Sole, fu comandato alla sonda di inviare verso i radiotelescopi dell'osservatorio Goldstone, nel deserto del Mojave in Califòrnia, un segnale prestabilito nella banda X e nella banda S. Misurando gli istanti di scomparsa e ricomparsa dei segnali, mentre la sonda transitava dietro il pianeta rispetto alla congiungente con la Terra, fu possibile misurare il raggio dei due pianeti. L'attenuazione dei due segnali fornì inoltre informazioni sull'opacità alle microonde ed alle onde radio dell'atmosfera venusiana e della corona solare.[13][14]

L'experiment va ser seguit d'un equip de labor que els seus membres provenien del [#'#']Center of Radar Astronomy[#'#'] de el Universitat de Stanford, del JPL i del MIT. H. T. Howard de la Universitat de Stanford en va ser el referent. [27]

L'esperimento fu seguito da una squadra di lavoro i cui membri provenivano dal Center of Radar Astronomy dell'Università di Stanford, dal JPL e dal MIT. H. T. Howard dell'Università di Stanford ne fu il referente.[28]

Panoramica de la missió modifica

Panoramica della missione modifica

Llançament i primera fase de creuer modifica

Lancio e prima fase di crociera modifica

 
Llançament del vector Atlas / Centaur amb a brodo el Mariner 10

La sonda va ser llançada el 3 novembre 1973 a les 05.45.00 UTC a brodo d'una vector Atlas / Centaur, del complex de llançament 36A prop de la Cape Canaveral Air Force Station, en Florida .[29]

 
Lancio del vettore Atlas/Centaur con a bordo il Mariner 10

La sonda fu lanciata il 3 novembre 1973 alle 05.45.00 UTC a bordo di un vettore Atlas/Centaur, dal complesso di lancio 36A presso la Cape Canaveral Air Force Station, in Florida.[29]

El primer estadi (el Atlas) posizionò la sonda sobre una òrbita d'aparcament, a Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. d'altitud.[29] Després poc més de quatre minuts del llançament, es va activar el segon estadi (el Centaur) que, en dos accensioni successive, va impartir a la sonda l'empesa necessària a fugir del camp gravitazionale terrestre.[30] La sonda es allontanò així doncs en l'adreça oposada respecte del moto de la Terra, amb una velocitat de Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. .[29]

Il primo stadio (l'Atlas) posizionò la sonda su un'orbita di parcheggio, a 188 di altitudine.[29] Dopo poco più di quattro minuti dal lancio, si attivò il secondo stadio (il Centaur) che, in due accensioni successive, impartì alla sonda la spinta necessaria a fuggire dal campo gravitazionale terrestre.[30] La sonda si allontanò quindi nella direzione opposta rispetto al moto della Terra, con una velocità di 11,3.[29]

 
Imatge de la Terra ripresa del Mariner 10 durant la fase de allontanamento
 
Immagine della Terra ripresa dal Mariner 10 durante la fase di allontanamento

Setze hores després del llançament, la sonda va ser rebel·lió cap a la Terra i les telecamere a brodo van veure la primera llum .[30][31] Objectiu de les observacions va ser aquell de calibrar els instruments en vista de la trobo amb Venus. En aquesta circostanza es va enregistrar també una guasto en l'experiment sobre el plasma interstellare que el seu sportellino no es va obrir,[31] impedendo així el funcionament de l'instrument per la resta de la missió. Les mesures sobre el vent solar, així doncs, van ser proveïdes solament del spettrometro electrònic a scansione.[29]

Sedici ore dopo il lancio, la sonda fu rivolta verso la Terra e le telecamere a bordo videro la prima luce.[30][31] Scopo delle osservazioni fu quello di calibrare gli strumenti in vista dell'incontro con Venere. In questa circostanza si registrò anche un guasto nell'esperimento sul plasma interstellare il cui sportellino non si aprì,[31] impedendo così il funzionamento dello strumento per il resto della missione. Le misure sul vento solare, quindi, furono fornite solo dallo spettrometro elettronico a scansione.[29]

La sonda eseguì, a més, de les observacions de la Lluna i, donada la particular trajectòria percorsa, raccolse imatges de gran dettaglio de la regió del Pol Nord lunar.[29]

La sonda eseguì, inoltre, delle osservazioni della Luna e, data la particolare traiettoria percorsa, raccolse immagini di grande dettaglio della regione del Polo Nord lunare.[29]

El 13 novembre la sonda eseguì un manovra de correzione de rumb, fonamental per què al sorvolo de Venus pogués seguir el trobo amb Mercuri. A aquesta va correspondre una delta-v de Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. i en els Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. de accensione del motor van ser bruciati Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. de propellente. La manovra va ser eseguita amb èxit, per bé que incorregudes en un accident: el sensor estel·lar ([#'#']estar-tracker[#'#']) va perdre Canopo, sobre la qui observació era basada la navegació, probablement a causa d'una brillante fiocco de pintura espulso de la sonda. [32] L'estel va ser recuperada en mode automatico i, com dit, la manovra eseguita amb èxit, però el problema es ripresentò en el cors de la missió. El creuer va ser funestata a més d'ocasionals reset del computador de brodo i de problemes periòdics amb l'antena d'alt guanyo.[29]

Il 13 novembre la sonda eseguì una manovra di correzione di rotta, fondamentale perché al sorvolo di Venere potesse seguire l'incontro con Mercurio. Ad essa corrispose un delta-v di 7,8 e nei 20 di accensione del motore furono bruciati 1,8 di propellente. La manovra fu eseguita con successo, sebbene incorse in un incidente: il sensore stellare (star-tracker) perse Canopo, sulla cui osservazione era basata la navigazione, probabilmente a causa di un brillante fiocco di vernice espulso dalla sonda.[33] La stella fu recuperata in modo automatico e, come detto, la manovra eseguita con successo, ma il problema si ripresentò nel corso della missione. La crociera fu funestata inoltre da occasionali reset del computer di bordo e da problemi periodici con l'antenna di alto guadagno.[29]

En el gener del 1974 la sonda eseguì de les observacions en la ultravioletto de la Cometa Kohoutek, que van donar bones resultats gràcies a la feta que la sonda, a diferència de tots els altres instruments d'observació de l'època, era fora de la esosfera de la Terra. Els instruments osservativi en el visible, en canvi, no van aconseguir a distinguere particular dettagli també per què l'activitat de la cometa mateixa va resultar inferior a les expectatives.[29]

Nel gennaio del 1974 la sonda eseguì delle osservazioni nell'ultravioletto della Cometa Kohoutek, che diedero buoni risultati grazie al fatto che la sonda, a differenza di tutti gli altri strumenti di osservazione dell'epoca, era fuori dall'esosfera della Terra. Gli strumenti osservativi nel visibile, invece, non riuscirono a distinguere particolare dettagli anche perché l'attività della cometa stessa risultò inferiore alle aspettative.[29]

Per fi, el 21 gener 1974 va ser eseguita una segona manovra de correzione de rumb.

Infine, il 21 gennaio 1974 fu eseguita una seconda manovra di correzione di rotta.

Sorvolo de Venus modifica

Sorvolo di Venere modifica

 
Imatge composta de Venus en el visible
 
Imatge de Venus en la ultravioletto
 
Immagine composta di Venere nel visibile
 
Immagine di Venere nell'ultravioletto

El Mariner 10 sorvolò Venus el 5 febrer 1974 i el màxim acostament va ser abastat a les 17:01 UT quan la sonda transitò a Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. de la superfície.[14][1] En els dies que van precedir el passaggio s'era verificat una guasto en el funcionament dels giroscopi de brodo. Per aquest, la navegació durant ho [#'#']swing-by[#'#'] va ser confiada als sensors estel·lars i solars, comportant el risc que el ingresso de Venus en l'ells camp visivo hauria pogut causar una mutamento en la assetto de la sonda i la pèrdua de puntamento dels instruments d'observació. Això no avvenne i el trobo es va revelar un èxit.[34]

Il Mariner 10 sorvolò Venere il 5 febbraio 1974 ed il massimo avvicinamento fu raggiunto alle 17:01 UT quando la sonda transitò a 5768 dalla superficie.[14][1] Nei giorni che precedettero il passaggio si era verificato un guasto nel funzionamento dei giroscopi di bordo. Per questo, la navigazione durante lo swing-by fu affidata ai sensori stellari e solari, comportando il rischio che l'ingresso di Venere nel loro campo visivo avrebbe potuto causare un mutamento nell'assetto della sonda e la perdita di puntamento degli strumenti di osservazione. Ciò non avvenne e l'incontro si rivelò un successo.[34]

El Mariner 10 era la primera sonda nord-americana a visitar Venus que fos munita d'instruments òptics en el visible i en el ultravioletto. Ambdós van enviar a Terra imatges de la spessa coltre ennuvolada que riveste el planeta. Aquelles en el visible es van revelar deludenti, per què no van permetre el individuazione de particulars dettagli. Viceversa, les imatges en la ultravioletto van revelar una gran nombre de dettagli, van permetre el individuazione de cirri uncinus i, de l'anàlisi de la progressione de les imatges, de la cosiddetta super-rotació de la atmosfera de Venus : la sencera capa ennuvolat citereo compleix una rotació completa al voltant del planeta en sols 4 dies mentre el període de rotació de Venus és sembla a ben 243 dies.[34] [35]

Il Mariner 10 era la prima sonda statunitense a visitare Venere che fosse munita di strumenti ottici nel visibile e nell'ultravioletto. Entrambi inviarono a Terra immagini della spessa coltre nuvolosa che riveste il pianeta. Quelle nel visibile si rivelarono deludenti, perché non permisero l'individuazione di particolari dettagli. Viceversa, le immagini nell'ultravioletto rivelarono un gran numero di dettagli, permisero l'individuazione di cirri uncinus e, dall'analisi della progressione delle immagini, della cosiddetta super-rotazione dell'atmosfera di Venere: l'intero strato nuvoloso citereo compie una rotazione completa attorno al pianeta in soli 4 giorni mentre il periodo di rotazione di Venere è pari a ben 243 giorni.[34][36]

A través de la conduzione del [#'#'] Ràdio Science Experiment [#'#'] durant el sorvolo va ser possible misurare el opacità a les onde ràdio de l'atmosfera venusiana (o de sondare l'atmosfera de Venus). [37] [38] Havia estat efectivament manat a la sonda de transmetre en mode continu dos senyals prestabiliti cap a Terra durant tota la fase del sorvolo, en el cors del qual la sonda seria scomparsa darrere del planeta per riapparire sobre vint minuts després.[14]

Attraverso la conduzione del Radio Science Experiment durante il sorvolo fu possibile misurare l'opacità alle onde radio dell'atmosfera venusiana (ovvero di sondare l'atmosfera di Venere).[39][40] Era stato infatti comandato alla sonda di trasmettere in modo continuo due segnali prestabiliti verso Terra durante tutta la fase del sorvolo, nel corso del quale la sonda sarebbe scomparsa dietro il pianeta per riapparire circa venti minuti dopo.[14]

Van ser a més eseguite observacions en la infrarosso i va ser estudiada la interacció entre la ionosfera venusiana i el vent solar. [41] No obstant Venus posseeixis un camp magnètic extremadament dèbil, l'acció de la ionosfera aconsegueix de totes maneres a contrastar eficaçment el vent solar i a impedire que aquests impactes directament amb l'atmosfera.[34]

Furono inoltre eseguite osservazioni nell'infrarosso e fu studiata l'interazione tra la ionosfera venusiana ed il vento solare.[42] Nonostante Venere possegga un campo magnetico estremamente debole, l'azione della ionosfera riesce comunque a contrastare efficacemente il vento solare e ad impedire che questo impatti direttamente con l'atmosfera.[34]

Primer sorvolo de Mercuri modifica

Primo sorvolo di Mercurio modifica

[[Fitxer:Mercuryglobe1.jpg|thumb|left|upright|Mercuri, el 28 març 1974, sigues hores primeres del màxim acostament.[43]] ] Superat el sorvolo de Venus, les energies van ser destinades al raggiungimento de l'objectiu successivo, Mercuri. El problema riscontrato en els giroscopi es ripresentò novament, amb ulteriors dificultats del sensor estel·lar en l'adquisició de Canopo. [44] La tercera manovra de correzione de rumb va ser suspesa i riprogrammata pel 16 març 1974, quan va ser possible eseguirla sense la necessitat de modificar la assetto de la sonda. [45] [46] En canvi, això va comportar que el sorvolo de Mercuri seria avvenuto del cantó notturno. La manovra impresse un variazione a la velocitat de la sonda de Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. . [47]

 
Mercurio, il 28 marzo 1974, sei ore prima del massimo avvicinamento.[43]

Superato il sorvolo di Venere, le energie furono destinate al raggiungimento dell'obiettivo successivo, Mercurio. Il problema riscontrato nei giroscopi si ripresentò nuovamente, con ulteriori difficoltà del sensore stellare nell'acquisizione di Canopo.[48] La terza manovra di correzione di rotta fu sospesa e riprogrammata per il 16 marzo 1974, quando fu possibile eseguirla senza la necessità di modificare l'assetto della sonda.[49][50] Tuttavia, ciò comportò che il sorvolo di Mercurio sarebbe avvenuto dal lato notturno. La manovra impresse una variazione alla velocità della sonda di 17,8.[51]

El màxim acostament va ser abastat el 29 març 1974 a les 20:47 UT a una distància de Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. de la superfície del planeta, aleshores en ombra.[52][43] La sonda riprese imatges del planeta sigui en la fase d'acostament, sigui en aquella de allontanamento. Les primeres imatges risalgono al 23 març (d'una distància de 5,3 milions de quilòmetres), les darreres al 3 abril (d'una distància de 3,5 milions de quilòmetres a més de Mercuri). En canvi, la sonda no va aconseguir a fotografiar la superfície en la mezz#'hora de màxim acostament, a causa de les scarse condicions d'il·luminació.[52]

Il massimo avvicinamento fu raggiunto il 29 marzo 1974 alle 20:47 UT ad una distanza di 703 dalla superficie del pianeta, allora in ombra.[52][43] La sonda riprese immagini del pianeta sia nella fase di avvicinamento, sia in quella di allontanamento. Le prime immagini risalgono al 23 marzo (da una distanza di 5,3 milioni di chilometri), le ultime al 3 aprile (da una distanza di 3,5 milioni di chilometri oltre Mercurio). Tuttavia, la sonda non riuscì a fotografare la superficie nella mezz'ora di massimo avvicinamento, a causa delle scarse condizioni di illuminazione.[52]

Mercuri va aparèixer com un planeta altament craterizzato, en el vessant assai semblança a la Lluna .[43][53] El primer element distint en les imatges va ser el cràter Kuiper, qui corresponia el 25% del#' albedo de la superfície observada. Respecte de la superfície lunar, aquella de Mercuri es va revelar més omogenea i també els mesuraments termiche van confirmar les somiglianze entre d'aquestes. L'estructura de més grans grandàries a ser observada va estar la Caloris Planitia, un cràter d'impacte ampli Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. .[52]

Mercurio apparve come un pianeta altamente craterizzato, nell'aspetto assai simile alla Luna.[43][53] Il primo elemento distinto nelle immagini fu il cratere Kuiper, cui corrispondeva il 25% del'albedo della superficie osservata. Rispetto alla superficie lunare, quella di Mercurio si rivelò più omogenea ed anche le misurazioni termiche confermarono le somiglianze tra di esse. La struttura di maggiori dimensioni ad essere osservata fu la Caloris Planitia, un cratere da impatto ampio 1550.[52]

També el període de màxim acostament va proveir informacions sorprendenti. Contra totes les prediccions dels astrònoms, es va revelar que Mercuri posseïa una camp magnètic en grau de sostenir una dinàmica magnetosfera .[54][53]

Anche il periodo di massimo avvicinamento fornì informazioni sorprendenti. Contro tutte le previsioni degli astronomi, si rivelò che Mercurio possedeva un campo magnetico in grado di sostenere una dinamica magnetosfera.[54][53]

En un missatge al director de la NASA, l'aleshores President dels Estats Units Gerald Ford així salutò l'aconseguida de l'empresa:

In un messaggio al direttore della NASA, l'allora Presidente degli Stati Uniti Gerald Ford così salutò la riuscita dell'impresa:

« Il riuscito viaggio del Mariner 10 al pianeta Mercurio segna un'altra pietra miliare nella progressiva esplorazione americana del sistema solare. Con questa missione, inizieremo a porre fine a secoli di speculazioni sul pianeta più vicino al Sole.

A nome di tutti gli Americani, porgo le più calorose congratulazioni alla NASA ed alla squadra che dirige il Mariner 10 per la loro prestazione eccezionale. Il duro lavoro, l'abilità e l'ingegnosità che hanno contribuito al successo del Mariner 10 è in linea con la tradizione storica iniziata quando degli uomini sbarcarono presso la Roccia di Plymouth ed è continuata con l'atterraggio di uomini sulla Luna.
»
— Messaggio del President dels Estats Units Gerald Ford al Dr. James C. Fletcher, allora presidente della NASA.[43] , The successful flight of Mariner 10 to the planet Mercury marks another historic milestone in America's continuing exploration of the solar system. With this mission, we will begin to end centuries of speculation about our planetary neighbor closest to the Sun.

On behalf of all Americans, I extend warmest congratulation to NASA and the Mariner 10 team on their outstanding performance. The hard work, skill, and ingenuity that contributed to the success of Mariner 10 is in keeping with that historical tradition which began when men landed at Plymouth Rock and has continued through the landing of men on the Moon.

Plantilla:Citazione

Segons sorvolo de Mercuri modifica

Secondo sorvolo di Mercurio modifica

 
Imatge composita de l'hemisferi meridional de Mercuri, formada amb les imatges acquisite del Mariner 10 en el cors del segon trobo

Affinché la sonda pogués tornar sobre Mercuri una segona i potencialment una tercera volta, va ser necessari eseguire #un important manovra de correzione de rumb que en dos estadis, el 9 i el 10 maig, va impartir un variazione a la velocitat respectivament de 50 i Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid. . [55][56] El 2 juny va ser abastada la conjunció superior, o la sonda es va trobar del cantó oposat del Sol respecte de la Terra. [57] Durant tal circostanza, vénen interrompudes les comunicacions entre un sonda i l'arrelament a Terra per evitar que errades en la transmissió dels missatges, causats de la interferència del Sol, puguin portar a la pèrdua de les dades scientifici o a l'execució errada o incompleta dels mani rebuts. ÉS en canvi possible explotar tal circostanza per misurare la interferència solar, manant en precedenza a la sonda d'enviar a Terra un senyal estàndard. Així com era accaduto durant el sorvolo de Venus, així doncs, el Mariner 10 va enviar en adreça de la Terra onde ràdio que van ser explotades per sondare les capes més externes del Sol.[56] El 3 juliol va ser per fi eseguita un quinta manovra de correzione de rumb (Error a {{val}}: paràmetre 3 no és un número vàlid.) affinché al segon trobo pogués seguirne després un tercer.[56]

 
Immagine composita dell'emisfero meridionale di Mercurio, formata con le immagini acquisite dal Mariner 10 nel corso del secondo incontro

Affinché la sonda potesse tornare su Mercurio una seconda e potenzialmente una terza volta, fu necessario eseguire un'importante manovra di correzione di rotta che in due stadi, il 9 ed il 10 maggio, impartì una variazione alla velocità rispettivamente di 50 e 27,6.[58][56] Il 2 giugno fu raggiunta la congiunzione superiore, ovvero la sonda si trovò dal lato opposto del Sole rispetto alla Terra.[59] Durante tale circostanza, vengono interrotte le comunicazioni tra una sonda e la base a Terra per evitare che errori nella trasmissione dei messaggi, causati dall'interferenza del Sole, possano portare alla perdita dei dati scientifici o all'esecuzione errata o incompleta dei comandi ricevuti. È tuttavia possibile sfruttare tale circostanza per misurare l'interferenza solare, comandando in precedenza alla sonda di inviare a Terra un segnale standard. Così come era accaduto durante il sorvolo di Venere, quindi, il Mariner 10 inviò in direzione della Terra onde radio che furono sfruttate per sondare gli strati più esterni del Sole.[56] Il 3 luglio fu infine eseguita una quinta manovra di correzione di rotta (3,32) affinché al secondo incontro potesse seguirne poi un terzo.[56]

El segon sorvolo de Mercuri #haver lloc el 21 setembre 1974 . En tal circostanza resultava il·luminat el mateix hemisferi de Mercuri precedentemente observat, del qual, així doncs, va ser possible completar la mappatura.[56] [60] Viceversa, van quedar oscure les característiques superficials de l'hemisferi en ombra. En el punt de màxim acostament, de totes maneres, el Mariner 10 va abastar una distància de Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. de la superfície. Aquest per què es va triar de "sacrificar" el segon trobo affinché el tercer passaggio pogués resultar suficientment estret de poder confirmar, o desmentir, l'existència del camp magnètic planetari.[56]

Il secondo sorvolo di Mercurio ebbe luogo il 21 settembre 1974. In tale circostanza risultava illuminato lo stesso emisfero di Mercurio precedentemente osservato, del quale, quindi, fu possibile completare la mappatura.[56][61] Viceversa, rimasero oscure le caratteristiche superficiali dell'emisfero in ombra. Nel punto di massimo avvicinamento, comunque, il Mariner 10 raggiunse una distanza di 48.069 dalla superficie. Questo perché si scelse di "sacrificare" il secondo incontro affinché il terzo passaggio potesse risultare sufficientemente stretto da poter confermare, o smentire, l'esistenza del campo magnetico planetario.[56]

Tercer sorvolo de Mercuri modifica

Terzo sorvolo di Mercurio modifica

[[Fitxer:Mariner10 - third Mercury encounter - scheme-ITA.PNG|thumb|left|Esquema del sorvolo de Mercuri.[62]] ]

 
Schema del sorvolo di Mercurio.[62]

Va començar així doncs una tercera fase de creuer, durant la qual haurien estat necessàries altres tres manovre de correzione de rumb per millorar les condicions del terç trobo.[56][63] Per ridurre el consum de carburante, els panells solars i l'antena a alt guanyo van ser utilitzats com vele solars en l'auditoria de assetto.[56] En canvi el 6 octubre 1974 es va verificar un greu accident. El sensor estel·lar, sobre les qui mesures era basat l'auditoria de la assetto, va perdre Canopo, attirato d'una partícula brillante que era transitata en el seu camp visivo. LES temptatives automatici de recuperar l'auditoria van fallir i al contrari condussero al balafiament de preciós propellente, que el seu nivell va resultar inferior a aquell necessari per obtenir el tercer trobo quan a les fines es va aconseguir a riprendere l'auditoria del vehicle.[56]

Iniziò quindi una terza fase di crociera, durante la quale sarebbero state necessarie altre tre manovre di correzione di rotta per migliorare le condizioni del terzo incontro.[56][63] Per ridurre il consumo di carburante, i pannelli solari e l'antenna ad alto guadagno furono utilizzati come vele solari nel controllo di assetto.[56] Tuttavia il 6 ottobre 1974 si verificò un grave incidente. Il sensore stellare, sulle cui misure era basato il controllo dell'assetto, perse Canopo, attirato da una particella brillante che era transitata nel suo campo visivo. I tentativi automatici di recuperare il controllo fallirono ed anzi condussero allo spreco di prezioso propellente, il cui livello risultò inferiore a quello necessario per ottenere il terzo incontro quando alla fine si riuscì a riprendere il controllo del veicolo.[56]

Per fer-ho, els controllori de missió van triar d'abandonar l'auditoria de assetto a tres eixos i el sostituirono amb una lenta rotació, controlada a través de petits riorientamenti dels panells solars que van ser utilitzats com de les petites vele solars . [64] En canvi, els sensors estel·lars no van poder més ser utilitzats per la detecció de la assetto i els enginyers van deure pensar a un alternativa. A les fines, la van trobar en la intensitat del senyal de l'antena a baix guanyo, que sofria de les variazioni periòdiques a causa de la posició eccentrica respecte del cos de la sonda i a la direzionalità del senyal emesso i que van poder ser posades en relació amb la velocitat de rotació de la sonda mateixa.[56] Aquestes solucions van complicar la navegació, però van comportar una reducció del 25% en el consum de propellente necessari per la fase de creuer, proveint un marge molt estret per recuperar el trobo amb Mercuri.[56] Què què avvenne gràcies a tres manovre de correzione de rumb.

Per farlo, i controllori di missione scelsero di abbandonare il controllo d'assetto a tre assi e lo sostituirono con una lenta rotazione, controllata attraverso piccoli riorientamenti dei pannelli solari che furono utilizzati come delle piccole vele solari.[65] Tuttavia, i sensori stellari non poterono più essere utilizzati per la rilevazione dell'assetto e gli ingegneri dovettero pensare ad un'alternativa. Alla fine, la trovarono nell'intensità del segnale dell'antenna a basso guadagno, che subiva delle variazioni periodiche a causa della posizione eccentrica rispetto al corpo della sonda ed alla direzionalità del segnale emesso e che poterono essere poste in relazione con la velocità di rotazione della sonda stessa.[56] Queste soluzioni complicarono la navigazione, ma comportarono una riduzione del 25% nel consumo di propellente necessario per la fase di crociera, fornendo un margine molto stretto per recuperare l'incontro con Mercurio.[56] Cosa che avvenne grazie a tre manovre di correzione di rotta.

Quan ja la sonda era en rumb per eseguire el que hauria estat el trobo més estret amb el planeta, una fallt temptativa de recuperar Canopo com referència va causar la interrupció de les comunicacions amb la Terra. Aquestes van ser recuperades gràcies a l'ajuda ofert del team de guia de la sonda Helios I, que va permetre que parteix del temps de transmissió ells assignat del Deep Space Network, fos utilitzat per les comunicacions amb el Mariner 10.[56][66]

Quando ormai la sonda era in rotta per eseguire quello che sarebbe stato l'incontro più stretto con il pianeta, un fallito tentativo di recuperare Canopo come riferimento causò l'interruzione delle comunicazioni con la Terra. Queste furono recuperate grazie all'aiuto offerto dal team di guida della sonda Helios I, che permise che parte del tempo di trasmissione loro assegnato dal Deep Space Network, fosse utilizzato per le comunicazioni con il Mariner 10.[56][66]

El tercer trobo #haver així doncs lloc el 16 març 1975, quan la sonda transitò a Error a {{val}}: paràmetre 2 no és un número vàlid. de la superfície de Mercuri, en corrispondenza del Pol Nord. Així van Ser obtingudes imatges amb una resolució molt superior als precedents, en canvi, variï problemes en les estacions del Deep Space Network condussero a una reducció complessiva en la capacitat de ricezione i va ser manat a la sonda de transmetre a Terra solament un quart de cada imatge ripresa.[66] En el cors del trobo va ser confirmada l'existència del camp magnètic planetari,[62][63] suficientment intens de formar un magnetosfera al voltant del planeta.[66]

Il terzo incontro ebbe quindi luogo il 16 marzo 1975, quando la sonda transitò a 327 dalla superficie di Mercurio, in corrispondenza del Polo Nord. Furono così ottenute immagini con una risoluzione molto superiore alle precedenti, tuttavia, vari problemi nelle stazioni del Deep Space Network condussero ad una riduzione complessiva nella capacità di ricezione e fu comandato alla sonda di trasmettere a Terra solo un quarto di ogni immagine ripresa.[66] Nel corso dell'incontro fu confermata l'esistenza del campo magnetico planetario,[62][63] sufficientemente intenso da formare una magnetosfera attorno al pianeta.[66]

Fines de la missió modifica

Fine della missione modifica

El propellente a brodo es esaurì el 24 març 1975 . De la Terra aleshores va ser enviat el mano de spegnimento de la trasmittente.[62] De llavors ençà, el Mariner 10 percorre silenciós la pròpia òrbita al voltant del Sol.[67]

Il propellente a bordo si esaurì il 24 marzo 1975. Dalla Terra fu allora inviato il comando di spegnimento della trasmittente.[62] Da allora, il Mariner 10 percorre silenzioso la propria orbita attorno al Sole.[67]

En el seu complex, la missió és costada aproximadament 100 milions de dòlars, poc menys d'una quinto de la despesa del sencer Programa Mariner.[1]

Nel suo complesso, la missione è costata approssimativamente 100 milioni di dollari, poco meno di un quinto del costo dell'intero Programma Mariner.[1]

Principals resultats scientifici modifica

Principali risultati scientifici modifica

 
Imatge processata al computador de Mercuri, basada sobre aquelles recollides del Mariner 10
 
Immagine processata al computer di Mercurio, basata su quelle raccolte dal Mariner 10

El balanç conclusivo de la missió del Mariner 10 és nettamente positiu sota variï punts de vista.[67] ELS tres sorvoli de Mercuri han contribuït enormement a la nostra comprensió del planeta. Han permès de rellevar l'existència del camp magnètic i d'un tenue atmosfera composta principalment de elio, així com han proveït indizi sobre el nucli ric de ferro al centre del planeta. [68] Ha estat possible misurare la temperatura superficial, trobant que són abastats -183 °C durant la nit i 187 °C durant el dia. [69] S'és pogut fotografiar el 40-45% de la superfície del planeta, aconseguint a produir mapes complete (o gairebé) de 6 dels 15 quadrants de Mercuri (Shakespeare, Beethoven, Kuiper, Michelangelo, Tolstoj i Discovery) i parcials d'altres 2 (Bach i Victoria). [70] [71]

Il bilancio conclusivo della missione del Mariner 10 è nettamente positivo sotto vari punti di vista.[67] I tre sorvoli di Mercurio hanno contribuito enormemente alla nostra comprensione del pianeta. Hanno permesso di rilevare l'esistenza del campo magnetico e di una tenue atmosfera composta principalmente di elio, così come hanno fornito indizi sul nucleo ricco di ferro al centro del pianeta.[72] È stato possibile misurare la temperatura superficiale, trovando che sono raggiunti -183 °C durante la notte e 187 °C durante il giorno.[73] Si è potuto fotografare il 40-45% della superficie del pianeta, riuscendo a produrre mappe complete (o quasi) di 6 dei 15 quadranti di Mercurio (Shakespeare, Beethoven, Kuiper, Michelangelo, Tolstoj e Discovery) e parziali di altri 2 (Bach e Victoria).[74][75]

Al d'allà de la importància que tals informacions rivestono per l'estudi de Mercuri, aquestes han estat altrettanto significatives per la comprensió del Sistema solar, de la seva formació i de l'evolució qui poden anar trobo els planetes terrestri . En particular, la superfície altament craterizzata de Mercuri ha proveït ulterior prova que la intens bombardamento tardà ha interessato tot el Sistema solar interior i no solament la Lluna i Mart . [76]

Al di là delle importanza che tali informazioni rivestono per lo studio di Mercurio, esse sono state altrettanto significative per la comprensione del Sistema solare, della sua formazione e dell'evoluzione cui possono andare incontro i pianeti terrestri. In particolare, la superficie altamente craterizzata di Mercurio ha fornito ulteriore prova che l'intenso bombardamento tardivo ha interessato tutto il Sistema solare interno e non solo la Luna e Marte.[77]

També el sorvolo de Venus ha produït informacions importants. Les observacions en la ultravioletto, en particular, han permès de cogliere alguns dettagli de l'atmosfera venusiana i de osservarne, si pur solament per poques hores, l'evolució. [78] Ha estat així misurata la velocitat de rotació dels núvols. A més, ha estat approfondito l'estudi de la interacció del vent solar amb la ionosfera del planeta i, més regularment, han estat conductes mesuraments sobre les característiques del vent solar al llarg de tot el tragitto percorso.

Anche il sorvolo di Venere ha prodotto informazioni importanti. Le osservazioni nell'ultravioletto, in particolare, hanno permesso di cogliere alcuni dettagli dell'atmosfera venusiana e di osservarne, se pur solo per poche ore, l'evoluzione.[79] È stata così misurata la velocità di rotazione delle nubi. Inoltre, è stato approfondito lo studio dell'interazione del vento solare con la ionosfera del pianeta e, più in generale, sono state condotte misurazioni sulle caratteristiche del vento solare lungo tutto il tragitto percorso.

La missió ha conducte, a més, al desenvolupament de coneixences tècniques que, una volta acquisite, se són rellevades fonamentals per la prosecuzione de l'exploració del sistema solar. Entre aquestes, les més significatives han estat la uso de l'efecte fionda pel raggiungimento de Mercuri[9] i el sfruttamento de la risonanza en la astrodinamica per eseguire passaggi múltiples del planeta.[12] La primera ha conducte, a exemple, al "Gran Tour" de les missions Voyager, l'altra a la prolungata exploració dels sistemes de Júpiter i Saturn a part respectivament de les sonde Galileu i Cassini .

La missione ha condotto, inoltre, allo sviluppo di conoscenze tecniche che, una volta acquisite, si sono rilevate fondamentali per la prosecuzione dell'esplorazione del sistema solare. Tra queste, le più significative sono state l'uso dell'effetto fionda per il raggiungimento di Mercurio[9] e lo sfruttamento della risonanza nell'astrodinamica per eseguire passaggi multipli del pianeta.[12] La prima ha condotto, ad esempio, al "Grand Tour" delle missioni Voyager, l'altra alla prolungata esplorazione dei sistemi di Giove e Saturno da parte rispettivamente delle sonde Galileo e Cassini.

El erronea descoberta d'una lluna modifica

L'erronea scoperta di una luna modifica

El 27 març 1974, en el cors de la primera fase d'acostament a Mercuri, van ser rellevades, en dues ocasions, de les emissions en la ultravioletto extrem provenienti d'un sorgente en prossimità de Mercuri, però scostata d'aquest. Els studiosi van pensar inicialment a un estel, però la detecció d'una spostamento en la sorgente va fer ipotizzare que pogués tractar-se d'una lluna .[80] [81]

Il 27 marzo 1974, nel corso della prima fase di avvicinamento a Mercurio, furono rilevate, in due occasioni, delle emissioni nell'ultravioletto estremo provenienti da una sorgente in prossimità di Mercurio, ma scostata da esso. Gli studiosi pensarono inizialmente ad una stella, ma la rilevazione di uno spostamento nella sorgente fece ipotizzare che potesse trattarsi di una luna.[80][82]

Després de l'anàlisi frenètica - la notícia de l'existència de la lluna, per bé que encara ipotetica, ja havia abastat els periòdics [83] - es compreses que l'objecte observat no era en òrbita al voltant del planeta, bensì un estel molt càlid, 31 Crateris .[80] [84] La descoberta es va revelar de tota manera important, per què va obrir el carrer a l'astronomia en la ultravioletto extrem, desmentint l'opinió que la radiació ultravioletta fos completament assorbita de la matèria interstellare.

Dopo delle analisi frenetiche - la notizia dell'esistenza della luna, sebbene ancora ipotetica, aveva già raggiunto i giornali[85] - si comprese che l'oggetto osservato non era in orbita attorno al pianeta, bensì una stella molto calda, 31 Crateris.[80][86] La scoperta si rivelò ad ogni modo importante, perché aprì la strada all'astronomia nell'ultravioletto estremo, smentendo l'opinione che la radiazione ultravioletta fosse completamente assorbita dalla materia interstellare.

Notes modifica

Note modifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 Error en el títol o la url.«». Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «NSSDC» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  2. John I. Naugle, [#'#']Foreword[#'#'] en Plantilla:Autor-obra citació, 1978.
  3. John E. Naugle, Foreword in
    « James A. Dunne »
    , 1978.
  4. Plantilla:Autor-obra citació, 2007.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Plantilla:Autor-obra citació, 2003. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Strom14» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  6. « Corfield, R. M. »
    — p. 34, Corfield
    , 2007.
  7. [#'#']JPL Technical Report No. 32-464[#'#']. Octubre 1963.
  8. 8,0 8,1 Error en el títol o la url.«», 06-02-1974. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-18» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch2» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  10. JPL Technical Report No. 32-464. Ottobre 1963.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Caprara. «El primer reconeixement a Mercuri i la idea de Colombo». A: Boroli. En viatge entre els estels. Històries, avventure i descobertes en l'espai, 2005. ISBN 88-7493-066-6.  Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Caprara» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 Perozzi, I.; [#'#']et al.[#'#'] «Celestial Mechanics and Dynamical Astronomy» (en anglès). Falta indicar la publicació, 83, 1-4, 2002, pàg. 49-62. DOI: 10.1023/A:1020122511548. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Perozzi» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  13. 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 13,15 13,16 13,17 13,18 13,19 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch3» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  14. 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 Error en el títol o la url.«», 05-02-1974. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-17» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Plantilla:Autor-obra citació, 2003. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Strom-strumenti» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  16. Plantilla:Autor-obra citació, 1976.
  17. « Mariner Venus-Mercury 1973 Project »
    — p. 25, TM33-734
    , 1976.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 Error en el títol o la url.«», 23-01-1974. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-14» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  19. Plantilla:Autor-obra citació, 1976.
  20. « Mariner Venus-Mercury 1973 Project »
    — p. 22, TM33-734
    , 1976.
  21. Plantilla:Autor-obra citació, 1976.
  22. « Mariner Venus-Mercury 1973 Project »
    — p. 13, TM33-734
    , 1976.
  23. Plantilla:Autor-obra citació, 1976.
  24. « Mariner Venus-Mercury 1973 Project »
    — pp. 19-21, TM33-734
    , 1976.
  25. Error en el títol o la url.«», 1º febrer 1974.
  26. Error en el títol o la url.«».
  27. Plantilla:Autor-obra citació, 1976.
  28. « Mariner Venus-Mercury 1973 Project »
    — pp. 25-26, TM33-734
    , 1976.
  29. 29,00 29,01 29,02 29,03 29,04 29,05 29,06 29,07 29,08 29,09 29,10 29,11 29,12 29,13 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch5» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  30. 30,0 30,1 30,2 30,3 Error en el títol o la url.«», 1º novembre 1973. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bull#1» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 Error en el títol o la url.«», 07-11-1973. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bull#2» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  32. Error en el títol o la url.«», 13-11-1973.
  33. Error en el títol o la url.«».
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch6» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  35. Burgess, Eric «[[REFWY0000] Mariner 10: the first results]» (en anglès). New Scientist, 61, 887, 28-02-1974, pàg. 540-541. ISSN 0262-4079 [Consulta: 25 març 2011].
  36. Plantilla:Cita pubblicazione
  37. Howard, H.T.; [#'#']et al.[#'#'] «Venus:Mass, gravity field, atmosphere, and ionosphere as measured by the Mariner 10 dual frequency ràdio system» (en anglès). Science, 183, 4131, 1974, pàg. 1297-1301. DOI: 10.1126/science.183.4131.1297.
  38. Fjeldbo, G.; Seidel, B.; Sweetnam, D.; Howard, T. «[[REFWY0000] The Mariner 10 ràdio occultation measurements of the ionosphere of Venus]» (en anglès). Journal of the Atmospheric Sciences, 32, 6, 1975, pàg. 1232-1236. DOI: 10.1175/1520-0469(1975)032<1232:TMROMO>2.0.CO;2 [Consulta: 5 març 2011].
  39. Plantilla:Cita pubblicazione
  40. Plantilla:Cita pubblicazione
  41. Error en el títol o la url.«», 07-02-1974.
  42. Error en el títol o la url.«».
  43. 43,0 43,1 43,2 43,3 43,4 43,5 43,6 Error en el títol o la url.«», 29-03-1974. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-27» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  44. Error en el títol o la url.«», 19-02-1974.
  45. Error en el títol o la url.«», 15-03-1974.
  46. Error en el títol o la url.«», 25-03-1974.
  47. Error en el títol o la url.«», 18-03-1974.
  48. Error en el títol o la url.«».
  49. Error en el títol o la url.«».
  50. Error en el títol o la url.«».
  51. Error en el títol o la url.«».
  52. 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 52,5 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch7» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  53. 53,0 53,1 53,2 53,3 Burgess, Eric «[[REFWY0000] Mercury en all its glory]» (en anglès). New Scientist, 62, 893, 11-04-1974, pàg. 62-63. ISSN 0262-4079 [Consulta: 25 març 2011]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «NS-62» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  54. 54,0 54,1 Error en el títol o la url.«», 04-04-1974. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-28» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  55. Error en el títol o la url.«», 15-05-1974.
  56. 56,00 56,01 56,02 56,03 56,04 56,05 56,06 56,07 56,08 56,09 56,10 56,11 56,12 56,13 56,14 56,15 56,16 56,17 56,18 56,19 56,20 56,21 Plantilla:Autor-obra citació, 1978. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «ch8» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  57. Error en el títol o la url.«», 07-06-1974.
  58. Error en el títol o la url.«».
  59. Error en el títol o la url.«».
  60. Burgess, Eric «[[REFWY0000] Return to Mercury]» (en anglès). New Scientist, 64, 917, 03-10-1974, pàg. 20-23. ISSN 0262-4079 [Consulta: 25 març 2011].
  61. Plantilla:Cita pubblicazione
  62. 62,0 62,1 62,2 62,3 62,4 62,5 Error en el títol o la url.«», 03-04-1975. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «bul-38» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 Plantilla:Autor-obra citació, 2008. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Balogh» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  64. Gilster. «Jurney by starlight: the story of the solar sail». A: Springer. Centauri dreams: imagining and planning interstellar exploration (en anglès), 2004. ISBN 0-387-00436-X [Consulta: 25 març 2011]. 
  65. . 
  66. 66,0 66,1 66,2 66,3 66,4 66,5 Burgess, Eric «[[REFWY0001] A hat-trick for Mariner]» (en anglès). New Scientist, 66, 943, 03-04-1975, pàg. 15-18. ISSN 0262-4079 [Consulta: 25 març 2011]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «NS-66» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  67. 67,0 67,1 67,2 67,3 Plantilla:Autor-obra citació, 2003. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Strom34» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  68. Burgess, Eric «[[REFWY0000] Mariner 10 data reveal Mercury#'s uniqueness]» (en anglès). New Scientist, 63, 907, 25-07-1974, pàg. 172. ISSN 0262-4079 [Consulta: 25 març 2011].
  69. Plantilla:Autor-obra citació, 2008.
  70. Schaber; John F. McCauley. U.S. Geological Survey. [[REFWY0001] Geologic Map of the Tolstoj (H-8) Quadrangle of Mercury] (en anglès), 1980. USGS Miscellaneous Investigations Series Map ELS–1199, as part of the Atlas of Mercury, 1:5,000,000 Geologic Series [Consulta: 12 novembre 2007]. 
  71. Per una anàlisi de les formacions superficials observades durant els primers dos sorvoli de Mercuri es consultes també Plantilla:Autor-obra citació, 1975.
  72. Plantilla:Cita pubblicazione
  73. « Balogh, André et al. »
    , 2008.
  74. . USGS Miscellaneous Investigations Series Map I–1199, as part of the Atlas of Mercury, 1:5,000,000 Geologic Series. 
  75. Per un'analisi delle formazioni superficiali osservate durante i primi due sorvoli di Mercurio si consulti anche
    « Dwornik, S.E. »
    — pp. 16-21, De Rosa
    , 1975.
  76. Elkins-Tanton. «Missions to Mercury». A: Infobase Publishing. The Sun, Mercury, and Venus (en anglès). ISBN 978-0-8160-5193-9 [Consulta: 7 març 2011]. 
  77. . 
  78. Plantilla:Autor-obra citació, 1975.
  79. « Dwornik, S.E. »
    — pp. 22-23, De Rosa
    , 1975.
  80. 80,0 80,1 80,2 80,3 Error en el títol o la url.«». Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Schlyter» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  81. Plantilla:Autor-obra citació, 1977.
  82. « Murray, B.C.; Burgess, E. »
    — p. 110, Murray
    , 1977.
  83. StampaSera. La Premsa [Consulta: 20 març 2011].
  84. Stratford, R. L. «[[REFWY0001] 31 Crateris reexamined]» (en anglès). The Observatory, 100, 1980, pàg. 168-168 [Consulta: 7 març 2011].
  85. Plantilla:Cita news
  86. Plantilla:Cita pubblicazione

Plantilla:References

Bibliografia modifica

Bibliografia modifica

 
Segell commemorativo

[] Dwornik. «El Sistema solar vist de les sonde espacials». A: Edicions scientifiche i tècniques Mondadori. La riscoperta de la Terra, 1975.  Plantilla:NoISBN [] Jet Propulsion Laboratory, NASA. Mariner Venus-Mercury 1973 Project Final Report. Venus and Mercury ELS Encounters. Tecnical Memorandum 33-734 Volum I (en anglès), 15 setembre 1976 [Consulta: 17 març 2011].  [] Murray; Eric Burgess. Columbia University Press. Flight to Mercury (en anglès), 1977. ,. ISBN 0-231-03996-4 [Consulta: 25 març 2011].  [] Dunne; Eric Burgess. National Aeronautics and Space Administration. Scientific and Technical Information Office. The Voyage of Mariner 10. Mission to Venus and Mercury (en anglès), 2004. SP-424 [Consulta: 4 març 2011].  [] Strom; Ann L. Sprague. «The Mariner 10 mission». A: Springer. :+The+Iron+Planet&source = gbs_navlinks_s Exploring Mercury: the iron planet (en anglès), 2003. ISBN 1-85233-731-1 [Consulta: 15 març 2011].  [] Clark, Pamela (i.); [#'#']et al.[#'#'] «Mariner 10: A Retrospective» (en anglès). Mercury Messenger, 10, desembre 2003, pàg. 1-10 [Consulta: 15 març 2011]. [] Corfield. «The Piper at the Gates of Dawn: Mercury». A: Basic Books. Lives of the planets: a natural history of the solar system (en anglès), 2007. ISBN 978-0-465-01403-3 [Consulta: 25 març 2011].  [] Balogh; [#'#']et al.[#'#']. «Missions to Mercury». A: Springer. = gbs_navlinks_s Mercury (en anglès), 2008. ISBN 978-0-387-77538-8 [Consulta: 4 març 2011]. 

 
Francobollo commemorativo

Altres projectes modifica

Altri progetti modifica

Plantilla:Interprogetto

Enllaços externs modifica

Collegamenti esterni modifica

Error en el títol o la url.«». [] Error en el títol o la url.«». [] Error en el títol o la url.«».

  • Error en el títol o la url.«».
  • Error en el títol o la url.«».
  • Error en el títol o la url.«».

Plantilla:Esplorazione di Mercurio Plantilla:Esplorazione di Venere

Plantilla:Esplorazione di Mercurio Plantilla:Esplorazione di Venere Plantilla:Portale Plantilla:Vetrina ca:Mariner 10

Notes de traducció modifica

  • Les plantilles en vermell són les que no s'han pogut trobar la corresponent plantilla en català. Això no vol dir que no existeixi, sino que no s'ha pogut trobar automàticament, ja sigui per que no hi ha el corresponent enllaç interviqui, o per que, realment, no existeix la plantilla en català. En cas que trobeu la plantilla corresponent us agrairia que li posesiu el seu enllaç interviqui a la plantilla en l'idioma original per poder trobar-la en properes traduccions. Gràcies. --Anskarbot (disc.) 21:54, 26 feb 2014 (CET)
  • Podeu comentar possibles millores en el bot de traducció en aquesta pàgina. --Anskarbot (disc.) 21:54, 26 feb 2014 (CET)
  • Les paraules que el programa Apertium encara no tradueix queden registrades automàticament. Si trobeu alguna millora en la traducció podeu expresar-ho a la mateixa pàgina d'errors. --Anskarbot (disc.) 21:54, 26 feb 2014 (CET)